https://www.bisbatdeFULL DOMINICAL mallorca.com/publicacions/full/08/34-FULL%20(23-AGOST-2020).pdf
21º diumenge Temps ordinari (A)
EVANGELI
+ Lectura del sant evangeli segons sant Mateu 16, 13-20
Tu ets Pere, ...Et donaré les claus del Regne del cel...
Pere reconeix Jesús com a Messies
13 Després Jesús va arribar a la regió de Cesarea de Filip, i preguntava als seus deixebles:
--Qui diu la gent que és el Fill de l'home?
14 Ells respongueren:
--Uns diuen que és Joan Baptista; d'altres, Elies; d'altres, Jeremies o algun dels profetes.
15 Ell els pregunta:
--I vosaltres, qui dieu que sóc?
16 Simó Pere li respongué:
--Tu ets el Messies, el Fill del Déu viu.
17 Llavors Jesús li va dir:
--Feliç de tu, Simó, fill de Jonàs: això no t'ho han revelat els homes, sinó el meu Pare del cel! 18 I jo et dic que tu ets Pere, i sobre aquesta pedra edificaré la meva Església, i les forces del reialme de la mort no la podran dominar. 19 Et donaré les claus del Regne del cel; tot allò que lliguis a la terra quedarà lligat al cel, i tot allò que deslliguis a la terra quedarà deslligat al cel.
20 Després va manar als seus deixebles que no diguessin a ningú que ell era el Messies.
Paraula de Déu.
QUÈ DIEM NOSALTRES...
També avui ens dirigeix Jesús als cristians la mateixa pregunta que feu un dia als seus deixebles: “I vosaltres, qui dieu que sóc? ”.
No ens pregunta només per què ens pronunciem sobre la seva identitat misteriosa, sinó també per què revisem nostra relació amb ell. ¿Què li podem respondre des de nostres comunitats?
¿Coneixem cada vegada millor a Jesús, o el tenim “tancat en vells esquemes avorrits” de sempre? ¿Som comunitats vives, interessades en posar a Jesús en el centre de nostra vida i de nostres activitats, o vivim estancats en la rutina i la mediocritat?
¿Estimem a Jesús amb passió o s'ha convertit per a nosaltres en un personatge gastat a qui invoquem mentre en nostre cor creix la indiferència i l'oblit? ¿Qui s'acosta a nostres comunitats pot sentir la força i l'atractiu que té per a nosaltres?
¿Ens sentim deixebles de Jesús? ¿Aprenem a viure amb el seu estil de vida enmig de la societat actual, o ens deixem arrossegar per qualsevol reclam més desitjable per als nostres interessos? ¿Ens és igual viure de qualsevol manera, o hem fet de nostra comunitat una escola per a aprendre a viure com Jesús?
¿Aprenem a mirar la vida com la mirava Jesús? ¿Mirem des de nostres comunitats als necessitats i exclosos amb compassió i responsabilitat, o ens tanquem en nostres celebracions, indiferents al sofriment dels més desvalguts i oblidats: els que foren sempre els predilectes de Jesús?
¿Seguim a Jesús i col·laborem en el projecte que humanitza del Pare, o pensem que el més important del cristianisme és preocupar-nos exclusivament de nostra salvació?
¿Estem convençuts de que el mode de seguir a Jesús és viure cada dia i fer la vida més humana i més feliç per a tots?
¿Vivim el diumenge cristià celebrant la resurrecció de Jesús, o organitzem el cap de setmana buit de tot sentit cristià? ¿Hem après a trobar a Jesús en el silenci del cor, o sentim que nostra fe s'apaga ofegada pel renou i el buit que hi ha dins nosaltres?
¿Creiem que Jesús ressuscitat camina amb nosaltres ple de vida?
¿Acollim en nostres comunitats la pau que ens deixà en herència als seus seguidors? ¿Creiem que Jesús ens estima amb un amor que mai acabarà? ¿Creiem en sa força renovadora?
¿Sabem ser testimonis del misteri d'esperança que portem dintre ?
NOSTRE ÚNIC SENYOR
"¿ I vosaltres, qui dieu que sóc? “
El mateix que els primers deixebles, també els cristians d' avui hem de respondre a Jesús per a recordar de qui ens hem fiat, a qui seguim i què podem esperar d'ell. També nosaltres vivim animats per la mateixa fe.
Jesús, tu ets el Fill de Déu viu. Creiem que véns de Déu. Tu ens pots acostar com ningú a son Misteri. De tu podem aprendre i confiar sempre en ell, malgrat interrogants, dubtes i incerteses que neixen en nostre cor. ¿Qui revifarà nostra fe en un Déu Amic si no ets tu? Enmig de la nit que cau sobre els teus seguidors, mostra'ns al Pare.
Jesús, tu ets el Messies, el gran regal del Pare al món sencer. Tu ets el millor que tenim els teus seguidors, el més valuós i atractiu. ¿Per què s'apaga l'alegria en la teva Església? ¿Per què no acollim, gaudim i celebrem ta presència enmig de nosaltres? Jesús, salva'ns de la tristesa i contagia'ns alegria.
Jesús, tu ets nostre Salvador. Tu tens força per sanar nostra vida i encaminar la història humana vers sa salvació definitiva. Senyor, la Església que tu estimes està malalta. És dèbil i vella. Ens falten forces pe ra caminar cap el futur i anunciar ta Bona Nova. Jesús, cura'ns.
Jesús, tu ets la Paraula de Déu feta carn. El gran Indignat que ha acampat entre nosaltres per a denunciar nostre pecat y fer la renovació que necessitem. Sacseja la consciència dels teus seguidors. Desvetlla'ns d'una religió que ens tranquil·litza i adorm. Recorda'ns nostra vocació primera i envia'ns de bell nou a anunciar ton regne i curar la vida.
Jesús, tu ets nostre únic Senyor. No volem substituir-te amb ningú. La Església és teva. No volem altres senyors. ¿Per què no ocupes sempre el centre de nostres comunitats? ¿Per què et suplantem amb nostre protagonisme? ¿Per què amaguem el teu evangeli? ¿Per què seguim tan sords a les teves paraules si són esperit i vida? Jesús, ¿a qui anirem ? Tu sols tens paraules de vida eterna.
Jesús, tu ets nostre Amic. Així ens dius tu, encara que quasi ho hem oblidat. Tu has volgut que la teva Església sigui una comunitat d'amics i amigues. Ens has regalat la teva amistat. Ens has deixat la teva pau. La ens has donada per a sempre. Tu estàs amb nosaltres fins al final. ¿Per què tanta discòrdia, recel i enfrontaments entre els teus seguidors? Jesús, dóna'ns avui ta pau. Nosaltres no la sabem trobar.
CONFESSAR AMB LA VIDA
¿I vosaltres, qui dieu que sóc?
¿Qui dieu qui sóc jo? Tots els evangelistes sinòptics recullen aquesta pregunta de Jesús als seus deixebles en la regió de Cesarea de Felip. Per als primers cristians era molt important recordar un cop a qui seguien, com col·laboraven en son projecte i per qui arriscaven sa vida.
Quan escoltem ara aquesta pregunta, solem dir les fórmules que el cristianisme a elaborat al llarg de segles: Jesús és el Fill de Déu fet home, el Salvador del món, el Redemptor de la humanitat... ¿Basta pronunciar aquestes paraules per a convertir-nos en «seguidors» de Jesús?
Per desgràcia, se tracta sovint de fórmules apreses a una edat infantil, acceptades de manera mecànica, repetides de forma lleugera, i afirmades més que viscudes.
Confessem a Jesús por costum, per pietat o per disciplina, però vivim sense captar l'originalitat de sa vida, sense escoltar la novetat de sa cridada, sense deixar-nos atreure per són amor misteriós, sense contagiar-nos de sa llibertat, sense esforçar-nos en seguir sa trajectòria.
L'adorem com a «Déu» però no és el centre de nostra vida. El confessem com a «Senyor» però vivim d'esquena a son projecte, sense saber molt bé com era i què volia. Li diem «Mestre» però no vivim motivats pel que motivava sa vida. Vivim com a membres d'una religió, però no som deixebles de Jesús.
Paradoxalment, la «ortodòxia» de nostres fórmules doctrinals ens pot donar seguretat i dispensar-nos d'un encontre viu amb Jesús. Hi ha cristians molt «ortodoxes» que viuen una religiositat instintiva, però no coneixen per experiència el que és nodrir-se de Jesús. Se senten «propietaris» de la fe, presumeixen inclús de sa ortodòxia, però no coneixen el dinamisme de l' Esperit de Crist.
No ens hem d'enganyar. Cada un hem de posar-nos davant Jesús, deixar-nos mirar per ell i escoltar des del fons de nostre ser les seves paraules: ¿qui sóc jo realment per a vosaltres? A aquesta pregunta se respon amb la vida més que amb paraules sublims.
¿QUIN MISTERI S'AMAGA EN ELL?
¿-I vosaltres, qui dieu que sóc?
« -I vosaltres, qui dieu que sóc?». Cada un ha de respondre. No basta repetir fórmules i tòpics sobre Jesús. És necessari intuir cada cop millor quin misteri s'amaga en aquest home en qui els creients descobrim el rostre viu de Déu. Senyalem alguns aspectes que destaquen avui investigadors i especialistes sobre Jesús.
Jesús fou un profeta que comunicà a les gents una experiència única i original de Déu, sense desfigurar-la amb pors, ambicions i fantasmes que les religions solen projectar d'ordinari sobre la divinitat.
Per a Jesús, Déu és amor compassiu. La compassió és la manera de ser de Déu, sa reacció davant el ser humà i davant la creació. Per això Jesús parla, actua, viu i mor mogut per la compassió.
Jesús sols viu per a implantar en el món el que ell deia «el regne de Déu». Fou son gran somni. La passió que animà sa vida sencera. Volia veure realitzat entre els homes el projecte de Déu: una vida més digna i feliç per a tots, ara i per a sempre.
Jesús no se dedicà a organitzar una religió més perfecta desenvolupant una teologia més precisa sobre Déu o una litúrgia més digna. El que el preocupà fou la felicitat de la gent. Per això s'entregà a eliminar el sofriment i a lluitar contra tot el que fa mal o permet la humiliació de les persones.
Jesús estimà els més pobres i indefensos de la societat. Altres ho han fet abans i després d'ell. El més sorprenent és que, part damunt dels pobres Jesús no ha estimat res més que ells, ni la religió, la llei o les tradicions més venerables.
¿Qui és aquest home que, a més de viure per a la felicitat dels altres, ha gosat suggerir que Déu se sembla a ell, ja que sols vol i cerca una vida més digna i feliç per a tots?
¿Quin misteri s'amaga en ell? Per a intuir-lo, seguir ses petjades.
ENCONTRAR-SE AMB ALGÚ
¿-I vosaltres, qui dieu que sóc?
Els cristians hem oblidat massa sovint que la fe no consisteix en creure quelcom, sinó en creure en Algú. No és adherir-nos fidelment a un credo i acceptar cegament «un conjunt estrany de doctrines», sinó de trobar-nos amb Algú viu que dóna sentit radical a nostra existència.
Decisiu és encontrar-se amb la persona de Jesucrist i descobrir, per experiència personal, que és l'únic que pot respondre de manera plena a nostres preguntes més decisives, nostres anhels més profunds i nostres necessitats més últimes.
En nostre temps, és cada vegada més difícil creure en quelcom. Les ideologies més fermes, els sistemes més poderosos, les teories més brillants trontollen en descobrir-nos ses limitacions i profundes deficiències.
L'home modern, escarmentat de dogmes i ideologies, està poc disposat a creure en persones que l'ajudin a viure i donar sentit nou a l'existència. Diu K Lehmann que «l'home modern sols serà creient quan hagi fet una experiència d'adhesió a la persona de Jesucrist».
Fa pena observar l'actitud de sectors catòlics amb la única obsessió de «conservar la fe» com «un dipòsit de doctrines» que cal que saber defensar contra l'assalt de noves ideologies i corrents.
Creure és una altra cosa. Els cristians hem de preocupar-nos de revifar nostra adhesió profunda a la persona de Jesucrist. Sols quan visquem «seduïts» per ell i treballats per la força regeneradora de sa persona, podrem contagiar també son esperit i sa visió de la vida. Per contra, proclamarem amb els llavis doctrines sublims, al mateix temps que viurem una fe mediocre i poc convincent.
Els cristians hem de respondre a aqueixa pregunta que interpel·la de Jesús: «¿-I vosaltres, qui dieu que sóc?» Ibn Arabi escriu que «aquell que ha romàs atrapat per aqueixa malaltia que se diu Jesús, no pot ja curar-se». ¿Quants cristians podrien avui intuir des de la seva experiència personal la veritat que s'amaga en aquestes paraules?
FELIÇ...
--Tu ets el Messies, el Fill del Déu viu.
Sovint pensem que serem més feliços el dia en que canvia l'entorn que ens envolta, quan les persones ens tractin millor o quan ens passin coses bones. En el fons cerquem que la vida s'adapti a nostres desitjos. Creiem que aleshores serem feliços.
Tanmateix, hi ha una pregunta que no podem ni hem d'eludir. Per a conèixer la felicitat, ¿ha de passar quelcom fora de mi o dintre meu?, ¿han de canviar els altres o he de canviar jo?, ¿ha de millorar el món que m'envolta, o m'he de transformar jo?
En el relat que ens ofereix l'evangelista Mateu, Jesús el declara feliç a Pere per una cosa que ha passat en son interior: el Pare del cel li ha revelat que Jesús no és un profeta més, sinó «el Messies, el Fill de Déu viu». No es difícil detectar dos matisos en les paraules de Crist: «Quina sort tens, Simó, fill de Jonàs, perquè el Pare t'ha desvetllat una veritat tan decisiva.» Però, al mateix temps: «Què feliç ets per haver-te obert a aquesta llum que el Pare ha posat en tu”
A nosaltres ens pot resultar estrany que una «revelació interior» pugui convertir-se en font de felicitat. Tanmateix, poques coses poden desencadenar una experiència tan gojosa i estable com descobrir amb llum nova les conviccions fonamentals que sostenen la vida de la persona.
Els cristians oblidem una dada elemental. El que trobem als inicis del cristianisme no és una doctrina, sinó una experiència viscuda amb fe pels primers deixebles. La fe cristiana brotà quan uns homes i dones se trobaren amb Crist i experimentaren en ell Déu a prop. Aquest encontre donà un sentit nou a ses vides; descobriren a Déu com a Pare proper i bo; posaren en Crist totes les esperances de salvació.
El que per a ells fou una experiència viva, a nosaltres ens arriba com una tradició que ha estat formulada en un llenguatge concret i ha cristal·litzat en un cos doctrinal. Però, ser creient és més que acceptar dòcilment aqueixa doctrina. Hem de viure nostra pròpia experiència i fer nostra la fe primera d'aquells deixebles.
No basta afirmar teòricament que Crist és el Fill de Déu encarnat o donar-li títols com Salvador del Món o Redemptor de la Humanitat. Es necessari creure en ell, adherir-nos a sa persona, obrir-nos a s' acció salvadora, acollir sa paraula, i son Esperit. També avui és feliç el creient que confessa a Crist com «Messies, Fill de Déu viu», i se deixa il·luminar internament pel Pare.
QÜESTIÓ DE FONS
¿--I vosaltres, qui dieu que sóc?
La pregunta de Jesús als seus deixebles: «-I vosaltres, qui dieu que sóc?», no és només una pregunta dirigida pel Mestre als primers seguidors. És la qüestió fonamental a la qual hem de respondre sempre els que ens confessem cristians.
Nostra primera reacció pot ser trobar una resposta doctrinal i confessar de manera rutinària que Jesús és el «Fill de Déu encarnat», el «Redemptor» del món, el «Salvador» de la humanitat. Títols tots solemnes i ortodoxes, però que poden ser pronunciats sense cap contingut vital.
La pregunta de Jesús no ens demana nostra opinió. Ens interpel·la sobre nostra actitud davant Jesucrist. I aquesta no se reflexa sols en nostres paraules i afirmacions verbals, sinó en nostre seguiment concret a Jesucrist.
Com ha escrit un teòleg : ‘Yo creo que Jesús es el Hijo de Dios’ significa algo completamente distinto si la pronuncia Francisco de Asís o la pronuncia uno de los actuales dictadores sudamericanos. El Dios de estos hombres no es el mismo, o, al menos, el Dios que cada uno invoca para dirigir su conducta.»
Les paraules de Jesús demanen una opció radical, O bé Jesús és per a nosaltres un personatge més junt a altres de la humanitat, o bé és la Persona decisiva que ens proporciona la comprensió última de la existència, dóna una orientació nova a nostra vida i ens ofereix l'esperança definitiva.
La pregunta «I vosaltres, qui dieu que sóc?», cobra un contingut nou. No és ja una qüestió sobre Jesús, sinó sobre nosaltres mateixos. Una interpel·lació sobre la meva fe i ma vida. ¿Qui soc jo? ¿En qui crec? ¿Des d'on oriento la meva existència? ¿A què es redueix ma fe?
Tots hem de recordar un cop i un altre que la fe no s'identifica amb las fórmules que pronunciem. Per a comprendre millor l'abast de «el que jo crec» és necessari verificar «com visc», a què aspiro, en què me compromet.
Per això, la pregunta de Jesús tindria que ser la cridada a un estil de vida cristià. No es tracta de dir o creure qualsevol cosa sobre Crist. Però tampoc de fer solemnes professions de fe ortodoxa per a viure després lluny de l'esperit que aqueixa mateixa proclamació de fe exigeix.
LA ESGLÉSIA DE JESUCRIST
Edificaré la meva Església,
Tots els sondeigs i estadístiques mostren de manera palpable que el missatge de la Església perd influència en la societat occidental. L'home contemporani escolta altres «evangelis» i aten altres «profetes».
Molts critiquen la història concreta del cristianisme i retreuen a la Església greus traïcions. És el moment en que els papers s'han invertit, i ja no és la Església que jutja el món, sinó que aquest jutja a la Església.
L'home actual, pràctic i crític, observa el cristianisme i no constata res especial. El mateix que en el món, veu en la Església homes i dones buits, superficials, hipòcrites o sense esperança.
L'evangeli sembla haver-se convertit en quelcom inofensiu. El missatge de la Església no troba quasi mai una reacció de resistència hostil, sinó de total indiferència. Segons el teòleg ortodox Paul Evdokimov, «els cristians han fet tot el possible per a esterilitzar l'evangeli; es diria que l'han submergit en un líquid neutralitzant».
El fet cristià sembla ressonar en el buit. La Església no introdueix contrast en l'interior del món. Els cristians han perdut, en gran part, sa força de ferment enmig de la massa.
¿No és aquesta la gran derrota de la Església contemporània? ¿Com llegir des d'aquesta situació la promesa de Jesús: «tu ets Pere, i sobre aquesta pedra edificaré la meva Església, i i les forces del reialme de la mort no la podran dominar»?
Hem de recordar que Jesús parla de «sa Església», d'una Església que ell mateix ha d'edificar sobre Pere. Les seves paraules no garanteixen la consistència de qualsevol Església, sinó d'una Església que sigui realment «presència de Jesucrist».
Jesucrist no és sols «doctrina», sinó Vida de Déu encarnada, salvació feta vida. Per això, el que s'ha de construir sobre Pere no és un cos de doctrina ortodoxa, sinó el Cos viu de Crist present en el món.
Jesucrist no és tampoc «paraules buides», sinó novetat de vida autènticament humana. Per això, la Església ha de ser un focus de vida i no un lloc on se dóna «un vocabulari suplementari», però on el mode de pensar i d'obrar és semblant al del món.
Jesucrist no es sols «preocupació ètica», sinó arrelament de la vida en el Déu Creador i Pare. Per això, el que la Església ha de posar en el món no és «creença moral», sinó vida que dimani del Transcendent.
És aquesta Església de Jesucrist la que el món actual necessita i la que mai serà derrotada.
A L' ESCOLTA DE L' ALTRE
No t'ho han revelat els homes, sinó el meu Pare..
Per a créixer en fe no basta llegir llibres sobre temes religiosos ni escoltar les paraules i discursos que pronuncien altres creients, encara que aquests siguin eclesiàstics de prestigi.
Important és saber escoltar com Pere el que ens revela interiorment, no algú de carn i ossos, sinó el Pare que està en el cel i en el fons de nosaltres mateixos.
Escoltar a Déu sempre és un do, una cosa que se'ns regala gratuïta però, al mateix temps, ha de ser rebuda i preparada per nosaltres.
A nosaltres se'ns demana remoure els obstacles que ens impedeixen estar atents i en silenci. Davallar al fons de nosaltres. Superar la dispersió i la superficialitat. Deixar que en nostre interior «passi qualque cosa”.
Però, ¿és això possible alimentats exclusivament pel periòdic, la radio o la tv que sols no ens permeten escoltar altra veu que el renou...?
¿És això possible quan vivim ocupats per l'activitat tan absorbent, el mitjà més eficaç per a oblidar-nos de qui som, què cerquem, on anem?
Cada cop són més les coses que hem de fer i els compromisos a atendre. Ens programem inconscientment així amb l'oculta intenció de no tenir temps per a aturar-nos.
Vivim guiats per una consigna perillosa: “Afanya't», en el fons, ve a dir “no pensis», “no escoltis”, “viu atordit”, “fuig fora de tu mateix».
Conscient d'aquesta vida nostra tan agitada i atropellada, tanmateix, goso recollir aquí la invitació de S. Anselmo en son Proslogion:
“Ea, home, deixa un moment tes ocupacions habituals; entra un instant en tu mateix, lluny del tumult dels teus pensaments. Llança fora de tu les preocupacions aclaparadores; aparta de tu les inquietuds laborioses.”
Dedica una estona a Déu i descansa en que sigui un moment en sa presència. Entra a l'estança de la teva ànima; exclou tot, excepte Déu i allò que et pugui ajudar a cercar-lo; i així, tancades les portes, ves darrera Ell. Digues a Déu: “Busco ton rostre; Senyor, vull veure ton rostre».
¿QUI ÉS PER A NOSALTRES?
-I vosaltres, qui dieu que sóc?
No és fàcil respondre amb sinceritat a la pregunta de Jesús: qui dieu que sóc?».
En realitat, ¿qui és Jesús per a nosaltres? Sa persona ens arriba a través de vint segles de imatges, fórmules, ideologies, experiències, interpretacions culturals.., que desvetllen i vetllen al mateix temps sa riquesa insondable.
Però, endemés, cada un de nosaltres revestim a Jesús del que nosaltres som. I projectem en ell nostres desitjos, aspiracions, interessos i limitacions. I quasi sense adonar-nos, l'empetitim i desfigurem inclús quan provem d'exaltar-lo.
Però Jesús segueix viu. Els cristians no l'hem pogut dissecar amb nostra mediocritat. No permet que el disfressem. No se deixa etiquetar ni reduir a uns ritus, unes fórmules, uns costums.
Jesús sempre desconcerta a qui s'apropa a ell amb una postura oberta i sincera. Sempre és distint del que esperàvem. Sempre obre noves bretxes en nostra vida, romp esquemes i ens empeny a una vida nova.
Quant més se'l coneix, més se sap que encara es comença a descobrir. Seguir a Jesús és avançar sempre, no establir-se mai, crear, construir, créixer.
Jesús és perillós. Percebem en ell una entrega als homes que desemmascara tot egoisme. Una passió per la justícia que sacseja totes nostres seguretats, privilegis i comoditat. Una tendresa i una recerca de reconciliació i perdó que deixa al descobert nostra mesquinesa.Una llibertat que esquinça nostres mil esclavituds i servituds.
Intuïm en ell un misteri d'obertura i proximitat a Déu que ens atreu i ens convida a obrir nostra existència al Pare.
A Jesús el coneixem en la mesura en que ens lliurem a ell. Només hi ha un camí per a aprofundir en son misteri: seguir-lo.
Seguir humilment les seves passes, obrir-nos amb ell al Pare, actualitzar els gests d'amor i tendresa, mirar la vida amb els seus ulls, compartir son destí dolorós, esperar sa resurrecció.
I sens dubte, saber pregar moltes vegades des del fons de nostre cor: «Crec, Senyor, ajuda a la meva incredulitat».
NOSTRA IMATGE DE CRIST
¿...I vosaltres, qui dieu que sóc?
La pregunta decisiva de Jesús: «Qui dieu que sóc?» demana encara una resposta entre els creients del nostre temps.
No tots tenim la mateixa imatge de Jesús. I això, no solament pel car
caràcter inesgotable de sa personalitat, sinó perquè cada un de nosaltres elaborem nostra imatge de Jesús a partir de nostres propis interessos i preocupacions, condicionats per nostra psicologia personal i el medi social al qual pertanyem, i marcats de manera decisiva per la formació religiosa que hem rebut.
I tanmateix, la imatge de Crist que tenim cada un, té importància decisiva per a nostra vida creient, que condiciona nostra manera d'entendre i viure la fe.
Una imatge empobrida, unilateral, parcial o falsa de Jesús ens menarà a una vivència empobrida, unilateral, parcial o falsa de la fe.
D' aquí la importància de prendre consciència de les possibles deformacions de nostra visió de Jesús i purificar l'adhesió a Jesucrist.
És pura il·lusió pensar que se creu en Jesucrist perquè «creu» en un dogma o perquè creu «el que la santa Mare Església creu».
En realitat, cada creient creu en el que creu ell, és a dir, en e que personalment descobreix en son seguiment a Jesucrist, encara que naturalment, ho faci dins de la comunitat cristiana.
Per desgràcia, bastants cristians entenen i viuen sa religió de tal manera que mai podran tenir una experiència un poc viva del que és trobar-se personalment amb Crist.
Ja en una època primerenca de llur vida, s'han fet una idea infantil de Jesús, quan no s'havien plantejat encara amb lucidesa les qüestions i preguntes a les quals Crist pot respondre.
Més tard, ja no han repensat sa fe en Jesucrist, bé perquè la consideren banal, bé perquè no gosen examinar-la amb serietat i rigor per por a perdre-la, bé perquè s'acontenten en conservar-la de manera indiferent i apàtica.
El misteri de Jesús
En qualsevol lloc i en qualsevol època, els que desitgen viure la fe cristiana tindran que preguntar-se un cop i un altre: ¿Qui fou Jesús de Natzaret? ¿Qui és Crist avui per a nosaltres? ¿Què podem esperar d'ell?
Per això, cada any se recorda en la comunitat cristiana el diàleg de Cesarea de Felip i s'escolta aqueixa pregunta decisiva de Jesús: «I vosaltres, ¿qui dieu qui soc jo?».
Sovint, és respondre a aquesta pregunta en clau doctrinal recordar el que els grans concilis han proclamat sobre ell. Plantejat així, uns afirmen que Jesús és el Fill de Déu consubstancial al Pare, altres entenen que és sols un home extraordinari però no de naturalesa divina, altres prefereixen no pronunciar-se ja que no entenen què volen dir aqueixes fórmules.
És decisiva, però no la única clau para acostar-se a la vertadera identitat de Crist, en una època de crisis metafísica....Hi ha una altra manera d'aprofundir en la personalitat de Crist i és recórrer el camí iniciat per ell.
A molts homes i dones d' avui no els ajuda molt analitzar el que diuen els concilis sobre la naturalesa divina i humana de Crist o escoltar les explicacions dels teòlegs sobre la possibilitat de que Déu s'hagi fet home. És millor conèixer el relat evangèlic sobre Jesús, captar l'essencial d'aqueixa vida i seguir-lo.
Qui segueix a Jesús s'acosta cada cop més a son misteri. Se troba amb un home mogut sols per l'amor, sintonitza amb ell, comença a entendre l'existència des d'una altra perspectiva i se demana quin misteri s'amaga en aquest ser humà que no viu per a ell mateix sinó pels altres. Se sorprèn davant sa llibertat, vol seguir-lo en son «camí de veritat» i se demana on està l'origen últim d'aqueixa seguretat misteriosa que el porta a posar la llei, el culte i la religió al servei de l'ésser humà.
El que més ens apropa al misteri de Crist no és confessar de rutina les grans fórmules cristològiques sinó tractar de seguir-lo dia a dia i obrir-nos a son Esperit i sintonitzar amb son estil de viure.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada