22º diumenge Temps ordinari (A)
EVANGELI
-Si algú vol venir amb mi, que es negui a ell mateix...
+ Lectura del sant evangeli segons sant Mateu 16, 21-27
Jesús anuncia la seva mort i resurrecció
21Des d'aleshores Jesús començà a explicar als deixebles que calia que anés a Jerusalem i que patís molt de part dels notables, els grans sacerdots i els mestres de la Llei, i que havia de ser mort i de ressuscitar el tercer dia.
22 Llavors Pere, prenent-lo a part, es posà a renyar-lo dient:
--Déu te'n guard, Senyor! A tu això no et passarà.
23 Però Jesús es girà i digué a Pere:
--Vés-te'n d'aquí, Satanàs! Em vols fer caure, perquè no veus les coses com Déu, sinó com els homes.
24 Aleshores Jesús digué als seus deixebles:
--Si algú vol venir amb mi, que es negui a ell mateix, que prengui la seva creu i que em segueixi. 25 Qui vulgui salvar la seva vida, la perdrà, però el qui la perdi per mi, la trobarà. 26 Què en trauria l'home de guanyar tot el món si perdia la vida? Què no donaria l'home a canvi de la seva vida? 27 Perquè el Fill de l'home ha de venir amb els seus àngels en la glòria del seu Pare, i llavors pagarà a cadascú segons les seves obres.
Paraula de Déu.
APRENDRE A PERDRE
Està recollit en tots els evangelis i se repeteix fins a sis vegades: “ Qui vulgui salvar la seva vida, la perdrà, però el qui la perdi per mi, la trobarà”. Jesús no parla d'un tema religiós. Planteja als seus deixebles quin és el vertader valor de la vida.
La dita està expressada de manera paradoxal i provocativa. Hi ha dues maneres molt diferents d'orientar la vida: una mena a la salvació, l'altra a la perdició. Jesús convida a tots a seguir el camí que sembla dur i poc atractiu, ja que du a l'ésser humà a la salvació definitiva.
El primer camí consisteix en aferrar-se a la vida i viure per a un mateix: fer del propi “jo” la raó i l'objectiu de la existència. Aquest mode de viure, buscant sempre la pròpia guany o avantatge, porta a la perdició.
El segon camí consisteix en saber perdre, viure com Jesús, oberts a l'objectiu del projecte que humanitza del Pare: saber renunciar a la pròpia seguretat o guany, cercar no sols el propi bé sinó també el bé dels altres. Aquest mode generós de viure mena l'ésser humà a la salvació.
Jesús parla des de la fe en un Déu Salvador, però les seves paraules són una greu advertència per a tots. ¿Quin futur li espera a una Humanitat dividida i fragmentada, on els poders econòmics busquen el propi benefici; els països, son propi benestar, els individus, son propi interès?
La lògica que dirigeix ara la marxa del món és irracional. Els pobles i els individus tombem en l'esclavitud del “tenir sempre més”. Tot és poc per a sentir-nos satisfets. Per viure bé, necessitem sempre més productivitat, més consum, més benestar material, més poder sobre els altres.
Busquem benestar, però¿no ens deshumanitzem sempre més? “Progressem”, però, ¿quin progrés és que ens fa a abandonar a éssers humans en la misèria, la fam i la desnutrició? ¿Quant temps podrem fruir de nostre benestar i tancar nostres fronteres als famolencs?
Si els països privilegiats només “salven” el nivell de benestar, si no volem perdre potencial econòmic, mai anirem a una solidaritat a nivell mundial. El món serà cada cop més insegur i més inhabitable per a tots, Per a salvar la vida humana en el món, hem d'aprendre a perdre.
DARRERA JESÚS
Jesús durant un temps va recórrer els llogarets de Galilea. Allà passà els millors moments de sa vida. La gent senzilla es commovia davant son missatge de un Déu bo i perdonador. Els pobres se sentien defensats. Els malats i desvalguts agraïen a Déu son poder de curar i alleugerir el sofriment. Tanmateix no romangué sempre entre aquelles gents.
Explicà als deixebles sa decisió:«calia que anés a Jerusalem», era necessari anunciar la Bona Nova de Déu i son projecte d'un món més just, en el centre mateix de la religió jueva. Era perillós. Sabia que «allí patiria molt ». Els dirigents religiosos i les autoritats del temple l'executarien. Confiava amb el Pare: «ressuscitaria al tercer dia».
Pere se rebel·la davant el que sent. L' horroritza imaginar a Jesús clavat en una creu. Només pensa en un Messies triomfant. A Jesús tot li ha de sortir bé. Per això, l'agafa a part i el reprèn: « Déu te'n guardi, Senyor! A tu això no et passarà».
Jesús reacciona amb duresa inesperada. Aquest Pere li resulta desconegut i estrany. No és el d' abans que l' ha reconegut com "Fill del Déu viu". És molt perillós el que insinua. Per això el rebutja amb força:
«-Vés-te'n d' aquí, Satanàs!». El text diu literalment: «Posa't darrere meu». Ocupa ton lloc de deixeble i aprèn a seguir-me. No te posis davant meu desviant-nos a tots de la voluntat del Pare.
Jesús vol deixar les coses clares. Ja no diu a Pere «pedra» sobre la qual edificarà sa Església; ara li diu «pedra» que me fas ensopegar i m'obstaculitza el camí. Ja no li diu que parla així perquè el Pare se l'ha revelat; li fa veure que son plantejament prové de Satanàs.
La gran temptació dels cristians és sempre imitar a Pere: confessar a Jesús com "Fill del Déu viu" i pretendre seguir-lo sense carregar amb la creu. Viure l' Evangeli sense cap renúncia ni cost. Col·laborar en el projecte del regne de Déu i sa justícia sense sentir el rebuig o la persecució. Volem seguir a Jesús sense que ens passi el que ell va passar.
No és possible. Seguir les petjades de Jesús sempre és perillós. Qui vol anar darrere ell, acaba en tensions i conflictes. Sense cercar-ho, se trobarà carregat amb sa creu. Però se trobarà també amb pau i i el seu amor. Els cristians no podem anar davant Jesús sinó darrere ell.
EL QUE VA HAVER DE SENTIR PERE ..¡¡¡
-Vés-te'n d' aquí, Satanàs!
L'aparició de Jesús provocà en els llogarets de Galilea sorpresa, admiració i entusiasme. Els deixebles somniaven amb l'èxit total. Jesús, per contra, sols pensava en la voluntat del Pare. Volia complir-la de tot.
Per això explicava als deixebles el que li esperava. La seva intenció era pujar a Jerusalem malgrat allà «patís molt» «per part dels dirigents». Sa mort entrava en els designis de Déu com conseqüència de la seva actuació. Però el Pare el ressuscitaria. No se romandria passiu i indiferent.
Pere se rebel·la davant la idea d'imaginar a Jesús crucificat. No el vol veure fracassat. Sols vol seguir a Jesús victoriós i triomfant. Per això el «agafa a part», el pressiona i «el renya» per què s'oblidi del que ha dit:
“ -Déu te'n guardi, Senyor! A tu això no et passarà.».
La resposta de Jesús és molt forta: « Vés-te'n d' aquí, Satanàs». No vol veure a Pere davant els seus ulls, perquè « Em vols fer caure», és un obstacle en son camí. «perquè no veus les coses com Déu, sinó com els homes». Tens una manera de pensar que no és la del Pare que pensa en la felicitat de tots els seus fills i filles, sinó la d'homes que només pensen en son benestar i sos interessos. Ets l' 'encarnació de Satanás.
Quan Pere s'obre amb senzillesa a la revelació del Pare, confessa a Jesús com Fill del Déu viu i se converteix en «Roca» sobre la qual Jesús pot construir la seva Església. Quan, segueix interessos humans, pretén apartar a Jesús del camí de la creu, se converteix en “Temptador satànic».
Els autors subratllen que Jesús diu literalment a Pere: «Posa't darrere meu, Satanàs». Aqueix és el teu lloc. Col·loca't com seguidor fidel darrere meu. No pretenguis pervertir la meva vida orientant mon projecte cap al poder i el triomf.
És «satànic» confessar a Jesús com «Fill del Déu Viu», i no seguir-lo en son camí a la creu. Si en la Església actuem com Pere, tindrem que sentir també nosaltres el que ell hagué de sentir de llavis de Jesús..
ARRISCAR-HO TOT
Però el qui la perdi per mi, la trobarà.
No és fàcil aguaitar al món interior de Jesús, però en son cor podem intuir una doble experiència: sa identificació amb els últims i sa confiança total en el Pare. Per una banda, patia amb la misèria, injustícia, desgràcies i malalties que fan sofrir tant. Per altra, confiava en aquest Déu Pare que sols vol arrencar de la vida el que és dolent i fa sofrir els seus fills.
Jesús estava disposat a tot per fer real el desig de Déu i per veure un món diferent: el món que volia el Pare. I, com és natural, volia veure entre els seus seguidors la mateixa actitud. Si seguien les seves petjades, havien de compartir sa passió per Déu i sa disponibilitat total al servei de son regne. Volia encendre en ells el foc que duia dintre.
Hi ha frases que ho diuen tot. Les fonts cristianes han conservat, amb petites diferències, una dita dirigida per Jesús als seus deixebles:
« Qui vulgui salvar la seva vida, la perdrà, però el qui la perdi per mi, la trobarà». Amb aquestes paraules tan paradoxals, Jesús els convida a viure com ell: agafar-se ulls clucs a la vida pot dur a perdre-la; arriscar-la de manera generosa i valenta pot dur a salvar-la.
El pensament de Jesús és clar. El que camina darrera ell, però segueix aferrat a les seguretats, metes i expectatives que li ofereix sa vida, pot acabar perdent el bé més gran de tots: la vida viscuda segons el projecte de Déu. Per contra, el que ho arrisca tot per seguir-lo, trobarà vida entrant amb ell en el regne de Déu.
Qui segueix a Jesús té sovint la sensació d'estar «perdent la vida» per una utopia inabastable: ¿No fem malbé nostres millors anys somniant amb Jesús? ¿No malgastem nostres millors energies per una causa inútil?
¿Què feia Jesús quan se setia torbat per aquests tipus de pensaments foscs? Identificar-se més amb els que sofreixen i confiar en el Pare que ofereix una vida que no pot deduir-se d'experiències d'ara.
CONTRA LA MORT DE L' ESPERIT
- Què en trauria l'home de guanyar tot el món si perdia la vida?
Un Manifest de fa uns anys... No està redactat per a denunciar polítiques, repudiar injustícies econòmiques o protestar contra activitats socials específiques. La seva veu vol alertar sobre quelcom més profund i més greu: el risc de que resti aniquilada la vida de l' esperit.
Segons el Manifest, una «profunda pèrdua de sentit commou a la societat contemporània». Tot s'ha reduït a «preservar i millorar la vida material». Molts viuen sols per a treballar, produir, consumir i divertir-se. El fons del problema està en que l'home s'ha proclamat no sols «amo de la natura», sinó també «amo i senyor del sentit».
Pels autors del Manifest, el que perilla avui no són els beneficis materials assolits per la ciència i la tècnica, és la vida de l'esperit la que se veu amenaçada. La pregunta de fons és: «per què vivim i morim nosaltres. els homes que creiem haver dominat el món..., el món material, s'entén?, ¿quin és nostre sentit, nostre projecte, nostres símbols..., aquests valors sense els quals cap home ni cap col·lectivitat existirien?, ¿quin és nostre destí ?»
Si aquesta és la pregunta que dóna sentit a qualsevol civilització, avui hauríem que dir que «nostre destí és estar privats de destí, és no tenir destí que no sigui nostre immediat sobreviure». El més angoixant és que la mort de l' esperit «sembla deixar a nostres contemporanis sumits en la més completa indiferència».
Mentre llegia el Manifest, ressonaven las paraules de Jesús: «Què en trauria l'home de guanyar tot el món si perdia la vida? Què no donaria l'home a canvi de la seva vida?»
Aquest text, traduït de manera incorrecta, ha estat llegit en aquests termes: ¿de què li serveix a l'home guanyar aquest món si al final perd sa ànima i se queda sense la vida eterna? Les paraules de Jesús tenen un altre sentit: ¿De què li serveix a l'ésser humà guanyar-ho tot si se perd ell? Hi ha quelcom de valor infinit en la persona, que, si es perd, no pot ser recuperat amb res.
El Manifest parla també d'un sentit i un misteri que transcendeix al ser humà i que avui s'oblida. Sense prendre una posició religiosa, els autors se pregunten, tanmateix, si no hem de plantejar-nos, sobre bases radicalment noves, «la qüestió que la modernitat havia cregut oblidar per a sempre. la qüestió de Déu».
¿ FE CONGELADA ?
...i me segueixi.
Creure en Déu no és quelcom estàtic, una manera de pensar o de sentir que se conserva congelada en qualque racó interior de la persona. La fe consisteix en viure confiant en Déu, i la vida és la vida; no se congela en cap moment; està cridada a créixer i desenvolupar-se.
Quan se viu davant Déu, no es possible romandre sempre en el mateix punt. El creient cerca sempre viure amb més fondària. Repensa les decisions passades en pren de noves. Tracta de viure sempre amb més coherència i dignitat. Lluita, cau, es penedeix, torna a començar... però no roman inert.
Per això, ser cristià no consisteix sols en evitar el pecat. En nostres vides sempre hi ha pecat perquè hi ha arrogància, egoisme, orgull, exclusió de l'altre, acaparament i més coses. El creient no és perfecte, però és de cor inquiet. Sa fe el porta a reconèixer son pecat per a reaccionar, aixecar-se, re-orientar sa vida, créixer.
Els primers cristians mai entengueren la fe en Crist de manera estàtica i repetitiva. Pensaren més tost en un procés de creixement constant. Per a ells, ser cristià era «seguir» a Jesús, caminar darrera ses petjades, aprendre a viure com ell, reproduir son estil de vida senzill, fratern, pròxim al sofriment aliè, obert a la confiança en Déu.
Per això, quan se'ns pregunta si som cristians, no tindríem que respondre només: «Sí, som cristià». Tindríem que dir: «Me vaig fent cristià», «estic tractant de seguir amb més veritat a Crist», «no vull que se m'escapi la vida sense aprendre a viure com Ell». Amb aquest llenguatge modest i realista solia parlar K Rahner, un teòleg lúcid del segle vint.
És arriscat i exigent seguir a Crist: no se pot servir al Déu de Jesús i dedicar-se només a guanyar diners; no és possible enfrontar-se al futur com ell i girar la mirada enrere; se corre el risc de veure's sense tenir on reclinar el cap. Però és una manera d'entendre i afrontar la vida. Malgrat de sa mediocritat, el vertader creient se n'adona de que res ni ningú podria posar un estímul més vigorós i una força més apassionant en sa vida que aquest plantejament de «seguir» a Jesús. Un plantejament que mai se sap exactament fins a on pot arribar.
LA
CREU ÉS UNA ALTRA COSA
Que prengui la seva creu i que em segueixi.
És difícil no sentir desconcert i malestar al escoltar una vegada més les paraules de Jesús: «-Si algú vol venir amb mi, que es negui a ell mateix, que prengui la seva creu i que em segueixi ». Entenem molt bé la reacció de Pere que, en sentir a Jesús parlar de rebuig i sofriment «prenent-lo a part, es posà a renyar-lo.». Diu el teòleg màrtir D. Bonhoffer que aquesta reacció de Pere «prova que, des del principi, la Església s'ha escandalitzat del Crist sofrent. No vol que el seu Senyor li imposi la llei del sofriment.»
Aquest escàndol pot fer-se avui insuportable per als que vivim en el que Kolakowsky diu «la cultura de analgèsics», aqueixa societat obsessionada per eliminar el sofriment i malestar per mitjà de tota classe de drogues, narcòtics i evasions.
Si volem aclarir quina ha de ser l'actitud cristiana, hem de comprendre bé en què consisteix la creu per al cristià, ja que pot passar que nosaltres la posem on Jesús mai la posa.
Nosaltres diem fàcilment «creu» a tot allò que ens fa sofrir, inclús a aqueix sofriment que apareix en nostra vida generat per nostre propi pecat o manera equivocada de viure. Però no hem de confondre la creu amb qualsevol desgràcia, contrarietat o malestar que se doni en la vida.
La creu és una altra cosa. Jesús crida als seus deixebles a que el segueixin fidelment i se posin al servei d'un món més humà: el Regne de Déu. Això és el primer. La creu no és sinó el sofriment que se produirà en nostra vida com a conseqüència d'aquest seguiment. El destí dolorós que haurem de compartir amb Crist, si seguim les seves petjades. Per això, no hem de confondre el «portar la creu» amb postures masoquistes o actituds de resignació estèril, falsa mortificació o el que P Evdokimov diu “ascetisme barat» i individualista.
Per altra banda, hem d'entendre correctament aqueix «negar-se a un mateix» que demana Jesús per a carregar amb la creu i seguir-lo. «Negar-se a un mateix» no significa mortificar-se de qualsevol manera, castigar-se a un mateix i, manco, anul·lar-se o auto-destruir-se. «Negar-se a un mateix» és no viure pendent d'un mateix, oblidar-se del propi «ego» per a construir l'existència sobre Jesucrist. Alliberar-nos de nosaltres mateixos per a unir-nos radicalment a ell.
Dit d'una altra manera, «portar la creu» significa seguir a Jesús disposats a assumir la inseguretat, la conflictivitat, el rebuig i la persecució que patí el mateix Crucificat.
Però els creients no vivim la creu com a derrotats, sinó com a portadors d'una esperança final. El que perdi sa vida per Jesucrist la trobarà.
El Déu que ressuscità Jesús ens ressuscitarà a una vida plena.
AMB DISCRECIÓ
Que prengui la seva creu i que em segueixi.
No és fàcil parlar del sofriment. Sempre recordaré les paraules d'aquell Arquebisbe de París, cardenal Veuillot, que, enmig dels aguts sofriments d'un càncer en fase terminal, deia així: «Nosaltres sabem dir belles frases sobre el sofriment. Jo mateix he parlat d' això amb calor. Digueu als sacerdots que no diguin res. Nosaltres ignorem el que és sofrir, i jo ara ploro sofrint.»
Els que han patit o pateixen, coneixen la veritat que amaguen aquestes paraules. Els altres hem d'escoltar-les amb atenció, per què nostra reflexió sigui humil i discreta. Davant el misteri del sofriment poc podem fer si no és estar a prop del que sofreix.
El sofriment trenca totes les nostres seguretats i certeses. Abats, la vida ens semblava, tal volta, sòlida i tranquil·la: projectes, amor, treball, família... Ara, tot sembla va i sens sentit. De cop descobrim la fragilitat de tot, aqueixa «tristor de la finitud» de la qual parla P Ricoeur.
Al mateix temps, el sofriment sembla enfonsar-nos en la solitud extrema.¿Qui pot entendre'ns veritat? Les paraules i els gests de les persones més properes queden lluny del que vivim per dedins. Malgrat de'esforços i bona voluntat hi ha una espècie de impotència inevitable en tots els que s'acosten a alleugerir-nos.
No serveixen les belles teories sobre el sentit del dolor ni els discursos espirituals sobre el valor del sofriment. Un ha d'aprendre a ser humà enmig del que sembla absurd i sense sentit.
Les reaccions davant el sofriment poden ser molt variades. Hi ha els que es rebel·len fins a l'esgotament i la desesperació. No pocs se deixen destruir per l'angoixa i l'ansietat. Altres cerquen l'evasió i l'auto-engany. Bastants se tanquen en son propi sofriment aïllant-se de tot el que pogués aportar alleujament o consol. No és fàcil ser amo d'un enmig del dolor.
El cristià no té una «recepta màgica» per a superar el sofriment. No coneix el sentit últim del mal. No se sent tampoc un «superhome» inaccessible a l'angoixa o la desesperació. Com tot ésser humà se sap fràgil i impotent davant el dolor.
La força i la llum li arriben al creient des del Crucificat. En la creu no hi ha teories ni bells discursos. Sols hi ha un Déu que sofreix en silenci amb nosaltres. Un Déu proper, amic de l'home. Un Déu que estira la història sofrent de la humanitat vers la seva salvació. D' aquí les paraules del Mestre: «Si algú vol venir amb mi, que es negui a ell mateix, que prengui la seva creu i que em segueixi»
DAVANT EL SOFRIMENT
...que prengui la seva creu i que em segueixi.
Pocs aspectes del missatge evangèlic han estat tan distorsionats i desfigurats com la crida de Jesús a «agafar la creu». D 'aquí que no pocs cristians tinguin idees bastant confuses sobre l'actitud cristiana a adoptar davant el sofriment.
Recordem algunes dades que no hem d'ignorar si volem seguir al Crucificat amb major fidelitat.
En Jesús no trobem aqueix sofriment que hi ha tantes vegades en nosaltres, generat per nostre propi pecat o nostra manera desencertada de viure. Jesús no ha conegut els sofriments que surten de l'enveja, el ressentiment, el buit interior o l'afecció egoista a les coses i a les persones.
Hi ha, per tant, en nostra vida un sofriment que hem de suprimir de nosaltres precisament si volem seguir a Crist.
Per altra banda, Jesús no estima ni cerca arbitràriament el sofriment ni per a Ell ni per als altres, com si el sofriment amagués quelcom especialment grat a Déu.
És una equivocació creure que es segueix més de prop a Crist perquè se cerca sofrir sense necessitat. El que agrada a Déu no és el sofriment, sinó l'actitud amb la qual una persona assumeix el sofriment en seguiment fidel a Crist.
Jesús se compromet amb totes ses forces per fer desaparèixer de entre els homes el sofriment. Tota sa vida ha estat una lluita constant per arrencar al ser humà d'aqueix sofriment que s'amaga en la malaltia, la fam, la injustícia, els abusos, el pecat, la mort.
El que vulgui seguir-lo no pot ignorar als que sofreixen. Per contra, sa tasca serà llevar sofriment de la vida dels homes. Ha dit un teòleg, «no hi ha dret a ser feliç sense els altres ni contra els altres» (Larrañeta).
Per últim, quan Jesús se troba amb el sofriment provocat pels que se oposen a sa missió, no el rebutja, sinó que l'assumeix en una actitud de fidelitat total al Pare i de servei incondicional als homes.
Abans que res, «agafar la creu» és seguir a Crist i acceptar les conseqüències doloroses que se seguiran d'aquest seguiment.
Hi ha rebutjos, patiments i danys que el cristià ha d'assumir sempre. És el sofriment que només podríem fer desaparèixer de nostra vida deixant de seguir a Crist. Aquí està per a cada un de nosaltres la creu que hem de portar darrere ell.
SOFRIR
Que prengui la seva creu i que em segueixi.
Vulguem no vulguem, el sofriment està incrustat en l'interior de nostra experiència humana i seria una ingenuïtat tractar de defugir-lo.
A voltes, és el dolor físic que sacseja nostre organisme. Altres, el sofriment moral, la mort de la persona estimada, l'amistat trencada, el conflicte, la inseguretat, la por o la depressió.
El sofriment intens i inesperat que passarà aviat o la situació penosa que se prolonga i consumeix nostre ser i destrossa nostra alegria de viure.
Al llarg de la història, han estat molt diverses les postures que l'home ha adoptat davant el mal.
Els estoics han cregut que la postura més humana era enfrontar-se al dolor i aguantar-lo amb dignitat. L'escola de Epicur propagà una actitud pragmàtica: fugir del sofriment gaudint al màxim mentre es pugui. El budisme, a banda, intenta arrencar el sofriment del cor de l'home suprimint o negant “el desig”.
Jesús ens convida a carregar amb nostra creu i seguir-lo. Tanmateix, poques vegades ens aturem a veure quina actitud adopta davant el sofriment.
Jesús no fa de so sofriment el centre del qual han de girar els altres. Per contra, el seu és un dolor solidari, obert als altres, fecund.
No adopta una actitud victimista. No viu compadint-se de ell mateix sinó escoltant els patiments dels altres. No se queixa ni lamenta sa situació. Atent més tost als laments i llàgrimes dels que l'envolten.
No s'aclapara amb fantasmes de possibles sofriments futurs. Viu cada moment acollint i regalant la vida que rep del Pare. La seva sàvia consigna diu així: «No us preocupeu, doncs, pel demà, que el demà ja s'ocuparà de ell mateix. Cada dia en té prou amb els seus maldecaps» (Mt 6, 34).
I, part damunt tot, confia en el Pare, se posa serenament en les seves mans. I, inclús, quan l'angoixa li ofega el cor, dels seus llavis sols brolla una pregària:“Pare, confio el meu alè a les teves mans”. (Lluc 23,46)
ESPATLLAR LA VIDA
¿ Què en trauria l'home de guanyar tot el món ...?
Quasi sense adonar-nos, hem construït una societat en la qual l'important és «obtenir-ho tot i ara mateix».
Una educació excessivament permissiva, una falta quasi total d'auto-disciplina, un ambient social ple de estímuls que ens empenyen només a guanyar, gaudir, gastar i fruir, por a no viure intensament, el temor a aparèixer com a fracassats i reprimits… ens porta a un estil de vida on la renúncia no hi té cabuda.
Però comencem a constatar que no és aquest el camí encertat per a viure en plenitud.
Quan, sistemàticament, satisfem nostres desitjos de manera immediata, no creixem com homes. No encertem a assaborir amb goig la satisfacció obtinguda. Nostre esperit no s'aquieta. Sempre sorgeix un nou desig més urgent i excitant que l'anterior.
I comencem a viure en tensió, sense saber ja com assaciar nostres desitjos i insatisfaccions cada cop més voraços. I la existència se'ns converteix en una carrera esbojarrada on l'únic que ens omple és tenir sempre més i fruir amb major intensitat.
I darrera la satisfacció assolida, novament el buit, el decaïment, la tristesa i el fàstic. I de nou, tornar a començar, agafats en una trampa que no té sortida vers la vertadera llibertat.
Potser aquesta experiència ens pugui ajudar a entendre millor les paraules de Jesús: «¿Què en trauria l'home de guanyar tot el món si perdia la vida Què no donaria l'home a canvi de la seva vida?».
Vulguem no vulguem, l'home madura i creix, quan sap renunciar a la satisfacció immediata i capritxosa de tots els seus desitjos en nom d'una llibertat, uns valors i una plenitud de vida més noble, digna i enriquidora.
Encara més. Si un vol obtenir-lo tot ara, immediatament, a qualsevol preu i de qualsevol manera, sense obrir-se a una vida futura, eterna i definitiva, arrisca de perdre's definitivament.
¿No hem d'introduir en nostres vides una dosi més grossa de renúncia, sana austeritat i simplicitat en el viure ?
El que vulgui seguir a Jesús fins a la plenitud de la resurrecció ha de saber viure de manera crucificada.
RENUNCIAR
...que es negui a ell mateix.
Algú ha senyalat com un dels trets més característics de la societat occidental la incapacitat per al sofriment i la renúncia.
Nostra civilització del confort i la comoditat no vol sentir ni entendre que no pugui fer-se un ver home sense renúncia. No vol saber que una societat incapaç de «renunciar» és una societat que se descompon.
D. Sölle se demana «què serà d'una societat que evita còmoda formes de sofriment». Ens recorda uns fets molt freqüents entre nosaltres.
¿Què pensar d'una societat que dissol el matrimoni quan sembla difícil o insuportable la relació entre els dos cònjuges?
¿Què dir d'uns pares i de fills que tallen ràpid les relacions entre ells, per a evitar els conflictes i viure amb major tranquil·litat?
¿Què dir d'una societat que treu aviat de casa als invàlids i ancians, i que borra de sa memòria amb promptitud el record dels seus morts?
¿Què dir d'una època en la qual, amb naturalitat, se suprimeix la vida del nen, sense permetre el naixement de qui pot «destorbar» la vida dels qui l'han engendrat?
¿Què dir dels que no s'aturen davant els drets més fonamentals de les persones i actuen sense cap escrúpol, moguts només per l'èxit econòmic, el triomf social i les ànsies de tenir cada vegada més?
Amb ingenuïtat hem pensat que ens hem d'alliberar de tota renúncia o ascesi, sense adonar-nos que estem així renunciant ser més humans.
Inclús, hem tractat d'educar a nostres fills evitant-lis tot contratemps i sofriment innecessaris, sense adonar-nos que així els incapacitàvem per al creixement humà en la lluita i l'adversitat.
Les paraules de Jesús tantes vegades rebutjades i menyspreades com «una moral d'esclaus», poden cobrar de nou tota la seva actualitat:
«Si algú vol venir amb mi, que es negui a ell mateix, que prengui la seva creu i que em segueixi »
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada