אתה שלי, "עאמר...«aman» אתה שלי, "עאמר...«aman» אתה שלי, "עאמר...

¿Per què has dubtat ?

Fa encara uns anys, els cristians parlaven de la incredulitat com d'un assumpte propi d'ateus i descreguts, que rondaven pels voltants, però que no ens afectaven gaire .

Avui no ens sentim tan immunitzats. La increença ja no afecta sols a «als altres», sinó una qüestió que el creient se planteja sobre sa pròpia fe.

Cal recordar que la fe mai és una cosa segura, de la qual podem disposar com una possessió privada. La fe és un do de Déu que hem d'acollir i cuidar amb fidelitat. Per això, el perill de perdre la fe no ve tant de l'exterior quant de nostra actitud personal davant Déu.

Bastants persones solen parlar de les seves «dubtes de fe». Se tracta en realitat de dificultats per a comprendre de manera coherent i raonable certes idees i concepcions sobre Déu i el misteri cristià.

Aquests «dubtes de fe» no són tan perillosos per al cristià que viu una actitud de confiança amorosa vers Déu. Com deia el cardenal H. Newman «deu dificultats no fan un dubte».

Per a parlar de la fe, en la cultura hebrea s'utilitza un terme molt expressiu:«aman» אתה שלי, "עאמר.... D' aquí prové la paraula: «amén». Aquest verb significa «recolzar-se», «assentar-se», «posar la confiança» en algú més sòlid que nosaltres.

En això consisteix el més nuclear de la fe. Creure és viure recolzant-se en Déu. Esperar confiadament en Ell, en una actitud d'entrega absoluta i de confiança i fidelitat  fermes.

Aquesta és l'experiència que han viscut sempre els grans creients enmig de les crisis. Sant Pau ho expressa de manera molt gràfica: «Sé en qui he cregut, i estic segur que és prou poderós per a guardar fins a l'últim dia el tresor de la fe» (2 Tm 1,12).

Aquesta és també l'actitud de Pere que, en començar a enfonsar-se, crida des del més profund: «Senyor, salveu-me», i sent la mà de Jesús que l'agafa i li diu: «¿Per què has dubtat ?».

Els dubtes poden ser una ocasió propícia per a purificar més nostra fe i arrelar-la de manera més viva i real en el mateix Déu. És el moment de recolzar-nos amb més fermesa en Ell i pregar amb més veritat.

Quan un és «cristià de naixement» sempre arriba a un moment en el qual es pregunta si creu realment en Déu o creu en aquells que ens han parlat d'ell des de que érem nens.