19º diumenge Temps ordinari (A)
EVANGELI
Maneu-me que vingui caminant sobre l'aigua.
+ Lectura del sant evangeli segons sant Mateu 14, 22-33
|
Jesús camina sobre l'aigua 22 Tot seguit, Jesús va fer pujar els deixebles a la barca i els manà que passessin al davant d'ell cap a l'altra riba, mentre ell acomiadava la gent. 23 Després d'acomiadar-los va pujar tot sol a la muntanya a pregar. Al vespre encara era allà tot sol. 24 La barca ja s'havia allunyat un bon tros de terra, i les ones la sacsejaven, perquè el vent era contrari. 25 A la matinada, Jesús va anar cap a ells caminant sobre l'aigua. 26 Quan els deixebles el veieren caminant sobre l'aigua, es van esglaiar i es digueren: --És un fantasma! I es posaren a cridar de por. 27 Però de seguida Jesús els digué: --Coratge! Sóc jo. No tingueu por! 28 Pere li contestà: --Senyor, si ets tu, mana'm que vingui caminant sobre l'aigua. 29 Jesús li digué: --Vine. Pere baixà de la barca, es posà a caminar sobre l'aigua i anà cap a Jesús. 30 Però en veure que el vent era fort, es va acovardir. Llavors començà d'enfonsar-se i cridà: --Senyor, salva'm! 31 A l'instant, Jesús estengué la mà i va agafar-lo tot dient-li: --Home de poca fe! Per què has dubtat? 32 Llavors pujaren a la barca, i el vent va parar. 33 Els qui eren a la barca es prosternaren davant d'ell i exclamaren: --Realment ets Fill de Déu. Paraula de Déu. |
ENMIG DE LA CRISIS
No és difícil veure en la barca dels deixebles de Jesús, sacsada per les ones i desbordada pel vent, la figura de la Església actual, amenaçada des de fora per forces adverses i temptada des de dins per la por i poca fe. ¿Com llegir el relat des de la crisi en que la Església sembla naufragar?
Segons l'evangelista, “Jesús s'acosta a la barca caminant sobre l'aigua”. Els deixebles no són capaços de reconèixer-lo enmig de la turmenta i la fosca de la nit. Els sembla un “fantasma”. La por els té aterrits. L'únic real és aquella forta tempesta.
Aquest és el problema. Vivim la crisis de la Església contagiant desànim, por i poca fe. No veiem que Jesús se'ns acosta des d'aqueixa forta crisis. Ens sentim més tot sols i indefensos que mai.
Jesús els diu tres paraules: “Ànim. Som jo. No tingueu por”. Només Jesús els pot parlar així. Però només senten l'estrèpit de les ones i la força del vent. És també nostre error. Si no escoltem la invitació de Jesús a posar en ell la confiança incondicional, ¿a qui anirem?
Pere sent un impuls interior i sostingut per la crida de Jesús, bota de la barca i “se dirigeix cap a Jesús caminant sobre les aigües”. Així hem d'aprendre avui a caminar cap a Jesús enmig de la crisi: recolzant-nos, no en el poder, el prestigi i les seguretats del passat, sinó en el desig de trobar-nos amb Jesús enmig de la fosca i les incerteses d'aquest temps.
No és fàcil. També nosaltres podem vacil·lar i enfonsar-nos com Pere. Però com ell, podem experimentar que Jesús estén sa mà i ens salva mentre ens diu: “Homes de poca fe, ¿per què dubteu?”.
¿Per què dubtem tant? ¿Per què no aprenem res nou de la crisis? ¿Per què cerquem falses seguretats per a “sobreviure” dins nostres comunitats, sense aprendre a caminar amb fe renovada vers Jesús en l'interior mateix de la societat secularitzada de nostres dies?
Aquesta crisi no és el final de la fe cristiana. És la purificació que necessitem per a alliberar-nos d'interessos mundans, triomfalismes enganyosos i deformacions que allunyen sempre de Jesús. Ell actua en aquesta crisis. Ell ens mena cap a una Església més evangèlica. Revifem nostra confiança en Jesús. No tinguem por.
POR A JESÚS
Mateu ha recollit el record d'una tempestat viscuda pels deixebles en el mar de Galilea per a convidar als lectors a escoltar, enmig de les crisis i conflictes que se viuen en les comunitats cristianes, la cridada apressant de Jesús a confiar en ell. El relat descriu de manera gràfica la situació. La barca està «malmenada per les ones», enmig d'una nit tancada i molt lluny de terra. “Vent contrari» que els impedeix avançar. Hi ha, tanmateix, una cosa més greu: els deixebles estan tot sols; Jesús no és a la barca.
Quan se'ls acosta caminant sobre les aigües, els deixebles no el reconeixen i, aterrits, criden plens de por. L'evangelista té prou cura en senyalar que la por no està provocada per la tempestat, sinó per l'incapacitat per a descobrir la presència de Jesús enmig de la nit..
La Església pot passar per situacions molt crítiques i fosques al llarg de la història, però son vertader drama comença quan son cor és incapaç de reconèixer la presència salvadora de Jesús enmig de la crisis, i d'escoltar son crit: «Ànim, soc jo, no tingueu por!».
La reacció de Pere és admirable: «Senyor, si ets tu, mana'm que vingui caminant sobre l'aigua». La crisis és el moment privilegiat per a fer la experiència de la força salvadora de Jesús. El temps privilegiat per a sustentar la fe no sobre tradicions humanes, recolzaments socials o devocions piadoses, sinó sobre l'adhesió vital a Jesús, el Fill de Déu.
El narrador resumeix la resposta de Jesús en una paraula: «Vine». No és aquí la crida a ser deixebles de Jesús. Es una crida diferent i original, que hem d'escoltar tots en temps de tempestat: el successor de Pere i els que estem en la barca, sacsejats per les ones. La crida a «caminar cap a Jesús», sense por pel «vent contrari», sinó deixant-nos guiar per son Esperit favorable.
El vertader problema de la Església no és la secularització progressiva de la societat moderna, ni el final de la "societat de cristiandat" en la qual s`'ha sustentat durant segles, sinó nostra por a fonamentar la fe sols en la veritat de Jesucrist.
No gosem escoltar els signes d'aquests temps a la llum de l' Evangeli, ja que no estem disposts a escoltar cap crida a renovar nostra manera d'entendre i de viure nostre seguiment a Jesús. Tanmateix, avui també ell és nostra única esperança. On comença la por a Jesús acaba nostra fe.
A
L' ESGLÉSIA LI HA ENTRAT POR
No tingueu por.
Aprofitant els difícils moments d'anades i vingudes pel llac de Galilea, Jesús educava els seus deixebles per a saber afrontar les tempestats futures més perilloses. Mateu “treballa” un episodi per a ajudar a les comunitats cristianes a alliberar-se de les “pors” i de la “poca fe”.
Els deixebles estan sols. Aquesta cop Jesús no els acompanya. La barca està «lluny de terra», a molta distància, i un «vent contrari» impedeix tornar. Sols, enmig de la tempestat, ¿què poden fer sens Jesús?
La situació de la barca és desesperada. Mateu parla de les tenebres de la «nit», la «força del vent» i el perill de «enfonsar-se en les aigües». Amb aquest llenguatge bíblic, conegut pels lectors, descriu la situació d'aquelles comunitats cristianes, amenaçades des de fora pel rebuig i la hostilitat, i temptades des de dins per la por i la poca fe. ¿No és aquesta nostra situació avui?
Entre les tres i les sis de la matinada, «se'ls acosta Jesús caminant sobre l' aigua», però els deixebles són incapaços de reconèixer-lo. La por els fa veure en ell «un fantasma». Les pors són el major obstacle per a conèixer, estimar i seguir a Jesús com a «Fill de Déu» que ens acompanya i salva en la crisi.
Jesús els diu les tres paraules que necessiten escoltar: «Coratge! Sóc jo. No tingueu por!». Vol transmetre'ls la seva força, la seva seguretat i la seva confiança absoluta en el Pare. Pere és el primer en reaccionar. La seva actuació és, com quasi sempre, model d'entrega confiada i exemple de por i poca fe. Camina segur sobre les aigües, llavors «li entra por»; va confiat cap a Jesús, llavors oblida sa Paraula, sent la força del vent i comença a «enfonsar-se».
En la Església de Jesús ha entrat la por i no sabem com alliberar-nos. Tenim por al desprestigi, la pèrdua de poder i el rebuig de la societat. Ens tenim por els uns als altres: la jerarquia endureix el llenguatge, els teòlegs perden llibertat, els pastors prefereixen no córrer riscs, els fidels miren amb temor el futur. En el fons d'aquestes pors hi ha por a Jesús, poca fe en ell, resistència a seguir les seves petjades. Ell mateix ens ajuda a descobrir-lo: ¡Quina poca fe! ¿Per què dubteu tant?
ENMIG DE LA CRISIS
Coratge! Sóc jo. No tingueu por!
No eren temps fàcils per a la comunitat jueu-cristiana on Mateu escrivia l'evangeli. S'havia refredat l'entusiasme dels primers temps. Les tensions amb els jueus eren fortes. Algun eren rebutjats dins de sa pròpia família. ¿S'enfonsaria la fe d'aquells creients?
Recollint un relat que trobà en Marc i diverses tradicions orals que corrien entre els cristians, Mateu escriu una bella catequesi amb un sol objectiu: ajudar als seguidors de Jesús a reafirmar-se en sa fe. Ho fa amb tal força que encara avui ens pot revifar per dintre.
No sempre és fàcil creure. Segons el relat, és «nit» tancada, la barca dels deixebles se troba «lluny de terra» enmig del mar de Galilea, «sacsada per les ones» i amb «el vent en contra». Així estava la comunitat cristiana de Antioquia. Els seus lectors l'entenien, ja que coneixien el llenguatge dels salms: les aigües, la nit, la tempestat eren símbols de la inseguretat, la por i la incertesa.
En aqueixes condicions no és fàcil l'adhesió a Jesús. La seva figura s'esvaeix enmig de la crisi ¿No serà tot un engany? ¿No serà Jesús una il·lusió molt bella, però sense cap consistència en la realitat? Així ho veien els deixebles enmig del llac: com un fantasma caminant sobre l'aigua.
En aquests moments podem sentir dins nosaltres la veu callada de Jesús: «Coratge! Sóc jo. No tingueu por!». Escoltant des dintre aquesta paraula podem viure també avui l'experiència de Pere: caminar vers Jesús anant no sobre terra ferma sinó sobre l'aigua, recolzant-nos no en arguments segurs sinó en la debilitat de nostra fe.
En qualsevol moment ens podem enfonsar si ens fixem només en la «força del vent» i oblidem la presència de Jesús. Si sabem cridar com Pere: «Senyor, salveu-me», podrem viure una experiència difícil d'explicar a ningú. Sense saber com ni per què, percebrem a Jesús com una «mà estesa» que sosté nostra fe. És en les crisis quan aprenem de veritat a creure en Déu i en Jesús.
ABANS D'ENFONSAR-NOS
Senyor salveu-me.
És sorprenent l'actualitat que cobra en aquests temps de crisis religiosa el relat de la tempestat en el llac de Galilea. Mateu descriu amb trets precisos la situació: els deixebles de Jesús se troben sols «lluny de terra ferma», enmig de la inseguretat del mar; la barca està «sacsejada per les ones», desbordada per les forces adverses; «el vent és contrari», tot se posa en contra; és «nit tancada», les tenebres impedeixen veure l'horitzó.
Així viuen ara no pocs creients. No hi ha seguretat ni certeses religioses; tot és obscur i dubtós. La religió està sotmesa a tota classe d'acusacions i sospites. Se parla del cristianisme com una «religió terminal» que pertany al passat; se diu que entrem en una «era post-cristiana» (E. Poulat). En alguns neix l'interrogant: ¿no serà la religió un somni irreal, un mite ingenu a desaparèixer? Aquest és el crit dels deixebles en albirar a Jesús enmig de la tempestat: «És un fantasma».
La reacció de Jesús és immediata: «Coratge! Sóc jo. No tingueu por!». Animat per aquestes paraules, Pere fa a Jesús una petició inaudita: «Senyor, si ets tu, mana'm que vingui caminant sobre l'aigua». No sap si Jesús és un fantasma o algú real, però vol comprovar que se pot caminar cap a ell anant, no sobre terra ferma sinó sobre l'aigua, no recolzant-se en arguments segurs sinó en la debilitat de la fe.
Així viu el creient l'adhesió a Crist en moments de crisis i fosca. No sabem si Crist és un fantasma o algú viu i real, ressuscitat pel Pare per a nostra salvació. No tenim arguments científics para comprovar-ho, però sabem per experiència que se pot caminar per la vida sostinguts per la fe en ell i en sa Paraula.
No és fàcil viure d'aquesta fe nua. El relat evangèlic ens diu que Pere « en veure que el vent era fort, es va acovardir. Llavors començà d'enfonsar-se». És un procés molt conegut: fixar-nos sols en la força del mal, paralitzar-nos per la por i enfonsar-nos en la desesperança.
Pere reacciona i, abans d'enfonsar-se de tot crida:«Senyor, salveu-me». La fe és sovint un crit, una invocació, una crida a Déu: «Senyor. salveu-me». Sense saber ni com ni per què, és possible aleshores percebre a Crist com una mà estesa que sosté nostra fe i ens salva, al temps que ens diu: «Home de poca fe, ¿per què dubtes?»
SOBRE L'AIGUA
Es posà a caminar sobre l'aigua.
Molts creients en aquests últims anys s'han sentit a la intempèrie i com a desemparats enmig d'una crisi i confusió general. Els pilars en els quals se recolzava llur fe han estat sacsejats des de les arrels. L'autoritat de la Església, l' infabilidat del Papa, el magisteri dels Bisbes, ja no es poden sostenir en ses conviccions religioses. Un llenguatge nou i desconcertant ha creat un malestar i confusió desconegudes. La «falta d'acord» en els sacerdots i Bisbes, els ha sumit en el desconcert.
Bastants són els que es demanen: ¿Què hem de creure? ¿A qui hem d'escoltar? ¿Quin dogma cal acceptar? ¿Quina moral hem de seguir? I molts són els que, en no poder respondre a aquestes preguntes amb la certesa d'altres temps, tenen la sensació de «perdre la fe».
Tanmateix, no hem de confondre mai la fe amb l'afirmació teòrica de veritats o principis. La fe implica una visió de la vida i una peculiar concepció de l'home, sa tasca i destí últim. Però ser creient és quelcom més profund i radical. Consisteix en una obertura confiada a Jesucrist com a sentit últim de tota nostra vida, criteri definitiu de nostre amor als germans, i esperança última de nostre futur.
Per això, se pot ser vertader creient i no ser capaç de formular amb certesa aspectes de la concepció cristiana de la vida. Se pot afirmar els diversos dogmes cristians i no viure entregats a Déu en actitud de fe.
Mateu ens descriu la vertadera fe en presentar a Pere que «caminava sobre l'aigua» acostant-se a Jesús. Això és creure. Caminar sobre l'aigua i no sobre terra ferma. Recolzar nostra existència en Déu i no en nostres pròpies raons, arguments i definicions. Viure sostinguts no per nostra seguretat, sinó per nostra confiança en ell.
PREGÀRIA DEL QUI DUBTA
Senyor, salveu-me.
Déu està en el fons de tot ésser humà. Ho expressava de forma esplèndida el gran teòleg H. von Balthasar: «L'home és un ésser amb un misteri en son cor que és més gran que ell mateix.» Si és així, ¿per què no el captem?, ¿per què Déu se'ns escapa i ens sembla a tan llunyà i desconegut? La mística francesa, Madeleine Deibrel, dona seglar, se dirigia a Déu d'aquesta forma tan curiosa: «Senyor, si Tu estàs en totes parts, ¿com és que jo me les arreglo per a estar en un altre lloc?» Dit d'una altra manera, ¿per què no se dóna l'encontre?
Alguns rebutgen d'entrada la presència de Déu en sa vida. No senten necessitat de ningú para resoldre l'existència. Se basten a ells mateixos. No necessiten cap altra llum ni esperança. Tenen bastant amb el que ells se poden proporcionar a ells mateixos. Des d'aquesta postura de autosuficiència no és possible encontrar-se amb Déu.
Altres ho deixen tot aviat. Intueixen que Déu els pot dur complicacions, i ells volen tranquil·litat. No replantejar-se la vida. És millor oblidar aqueixes coses i instal·lar-se en la indiferència. No sembla la postura més valuosa, però probablement és avui la més freqüent.
El creient viu una experiència diferent. Sap que l'ésser humà no se basta a ell mateix. Al mateix temps, sent de diverses formes l'anhel d'infinit. En son cor brolla la confiança. És una altra manera de plantejar-se tot: en lloc de teoritzar se posa a escoltar, en lloc de caminar sol per la vida se deixa acompanyar per una presència misteriosa, en lloc de desesperar s'obre confiadament a l'amor de Déu.
Aquesta experiència és personal. No se viu «d'haver sentit» ni se coneix per procurador. No basta creure el que altres diuen. Cada un ha de trobar el seu camí vers Déu. Un teòleg recordava en un estudi les paraules del personatge d'una novel·la: «Cada home té una pregària que li pertany, com té una ànima que li pertany. Igual que a un home li és difícil encontrar la seva ànima, també li és difícil encontrar la seva pregària. La majoria viuen amb ànimes i reciten oracions que no són les seves; avui, Michael, has trobat la teva oració.»
És el que necessitem. Encontrar cada un nostre camino vers Déu, trobar nostra oració. Però, ¿com fer-ho quan un està ple de dubtes i no té temps ni forces per a buscar a Déu? Per a moltes persones que no encerten a creure, la millor oració tal volta siguin aquestes paraules sinceres que Pere dirigeix a Jesús quan s'enfonsa: «Senyor, salveu-me.»
PORS
¡Ànim, soc jo, no tingueu por! «Coratge! Sóc jo. No tingueu por!»
La por i la ansietat són fenomens universals. Prest o tard, tots ens veiem atacats per pors més o menys precises i experimentem graus d'ansietat. Som fràgils i en qualsevol moment ens sentim amenaçats.
La gent sol posar en marxa diverses estratègies per a combatre la por. La fuita és el mitjà més usat; davant el perill real o imaginari, la persona s'esforça per evitar la situació que li causa ansietat. A voltes es fa servir la distracció: oblidar el problema, centrar l'atenció en altres aspects .
Els professionals de la salut s'esforcen per alliberar a les persones de les pors poc sanes amb diferents teràpies i «medicaments», per què l'individu se senti millor i més alleugerit en front de ses angoixes.
Tot esforç terapèutic és necessari, encara que no doni sinó un alleujament temporal, i no ataqui l'arrel de l'ansietat sinó els efectes. Però, junt a les teràpies, cal aprendre a viure de forma més consistent i millor arrelada. I és aquí on la fe pot convertir-se en font de vida sana.
Per exemple, per a sentir-me bé, no és necessari que tots m'apreciïn i m'estimin, o que tots els que m'envolten m'aprovin en quasi tot el que faig. Puc viure en pau i sens temor encara que no compti amb l'amor dels altres. Si soc creient, sé que sempre compto amb l'afecte i l'amor de Déu.
Tampoc tinc que fer-ho tot amb tota perfecció per a estar content amb mi mateix. Déu m'entén i me compren. M'accepta tal com som, amb els meus esforços i limitacions. No tinc per què viure atemorit pel meu passat. El perdó de Déu m'anima a renovar-me mirant cap endavant.
L'origen principal de les meves pors i infelicitat està en mi mateix, no en l'exterior. El món i les persones són com són, encara que jo desitgés que fossin d'una altra manera. He de col·laborar per què el món canviï i sigui millor, però, sobre tot, tinc que canviar jo. Déu que està en mi i és font de vida pot ser la meva millor força i estímul.
Des d'aquesta confiança escolta el cristià les paraules plenes d'afecte que Jesús dirigeix als seus deixebles: «¡Coratge! Sóc jo. No tingueu por!» Els creients, com tots els humans, són fràgils. Qualsevol cosa pot torbar sa pau. Sa seguretat i fermesa última provenen d'aquest Déu que se'ns ha apropat en Jesucrist.
DUBTES DE FE
¿Per què has dubtat ?
Fa encara uns anys, els cristians parlaven de la incredulitat com d'un assumpte propi d'ateus i descreguts, que rondaven pels voltants, però que no ens afectaven gaire .
Avui no ens sentim tan immunitzats. La no creença ja no afecta sols a «als altres», sinó una qüestió que el creient se planteja sobre sa pròpia fe.
Cal recordar que la fe mai és una cosa segura, de la qual podem disposar com una possessió privada. La fe és un do de Déu que hem d'acollir i cuidar amb fidelitat. Per això, el perill de perdre la fe no ve tant de l'exterior quant de nostra actitud personal davant Déu.
Bastants persones solen parlar de les seves «dubtes de fe». Se tracta en realitat de dificultats per a comprendre de manera coherent i raonable certes idees i concepcions sobre Déu i el misteri cristià.
Aquests «dubtes de fe» no són tan perillosos per al cristià que viu una actitud de confiança amorosa vers Déu. Com deia el cardenal H. Newman «deu dificultats no fan un dubte».
Per a parlar de la fe, en la cultura hebrea s'utilitza un terme molt expressiu: «aman» אתה שלי, "עאמר... D' aquí prové la paraula: «amén». Aquest verb significa «recolzar-se», «assentar-se», «posar la confiança» en algú més sòlid que nosaltres.
En això consisteix el més nuclear de la fe. Creure és viure recolzant-se en Déu. Esperar confiadament en Ell, en una actitud d'entrega absoluta i de confiança i fidelitat fermes.
Aquesta és l'experiència que han viscut sempre els grans creients enmig de les crisis. Sant Pau ho expressa de manera molt gràfica: «Sé en qui he cregut, i estic segur que és prou poderós per a guardar fins a l'últim dia el tresor de la fe» (2 Tm 1,12).
Aquesta és també l'actitud de Pere que, en començar a enfonsar-se, crida des del més profund: «Senyor, salveu-me», i sent la mà de Jesús que l'agafa i li diu: «¿Per què has dubtat ?».
Els dubtes poden ser una ocasió propícia per a purificar més nostra fe i arrelar-la de manera més viva i real en el mateix Déu. És el moment de recolzar-nos amb més fermesa en Ell i pregar amb més veritat.
Quan un és «cristià de naixement» sempre arriba a un moment en el qual es pregunta si creu realment en Déu o creu en aquells que ens han parlat d'ell des de que érem nens.
POR
Es va acovardir...
En contra del que a voltes pensem, no és dolenta la por que es desvetlla en nosaltres quan detectem una situació de perill o inseguretat.
En realitat és senyal d'alarma que ens posa en guàrdia davant allò que pot, de qualque manera, destruir-nos.
Per això no és superflu estar atents als temors que se desencadenen avui en la consciència de l'home modern. Fa un temps, Le Nouvel Observateur en una enquesta realitzada en França sobre l'angoixa, parlava de tres grans pors col·lectives.
El home occidental, bombardejat per infinitat d'informació que no assumeix, tem avui la guerra atòmica, els accidents nuclears, la contaminació, la inseguretat ciutadana... Són temors que poden reduir-se a por a la violència.
La segona por neix de la inestabilitat laboral i l' “atur” creixent. La crisis provoca una competitivitat laboral, rivalitats i insolidaritat ciutadana que degenera en angoixa i ansietat de molts davant l'avenir.
Se destaca també la por a la soledat, l'aïllament i la marginació, sobre tot, en els grans nuclis urbans.
Si davallem al pla de los temors concrets que aclaparen els individus, se pot observar que moltes pors provenen d'un mode de viure absurd i mancat de sentit.
Pot ser significatiu el cas d'aquell home de quaranta anys, casat i amb tres fills que se presentava així davant el psicòleg: «El meu problema és que tinc por a l'infart, por a suïcidar-me i por a tornar boig».
Tal volta, aqueixes pors dels homes i dones d' avui ens diuen que l'home se perd quan perd son centre i que la vida humana queda destruïda quan se destrueix tota sortida vers la transcendència.
Certament, quan un creient, empaitat per la por, crida com Pere: “Senyor, salveu-me”, aqueix crit no fa desaparèixer les pors i angoixes. Tot pot seguir igual. La seva fe no el dispensa de cercar solucions a cada problema.
Tanmateix, tot canvia si en el fons de son cor se desvetlla la confiança en Déu.
El més important, el més decisiu de nostre ser està salvat. Déu és una porta oberta que ningú pot tancar. «La fidelitat i la benignitat de Déu estan part damunt tot, part damunt tota fatalitat i tota culpa. Tot pot rebre un nou sentit» (L. Boros).
ELS DUBTES DEL CREIENT
¿Per què dubtaves ?
No és fàcil respondre amb sinceritat aqueixa pregunta que Jesús fa a Pere quan el salva de les aigües: “¿Per què has dubtat?».
A voltes les més profundes conviccions s'esvaeixen i els ulls de l'ànima se'ns torben sense saber per què. Principis acceptats com a incommovibles, trontollen. I es desvetlla en nosaltres la temptació de deixar-ho tot sense reconstruir res nou.
El misteri de Déu se'ns fa feixuc i aclaparant. La última paraula sobre ma vida se m'escapa i és dur lliurar-se al misteri. Ma raó cerca insatisfeta una llum clara i apodíctica que no troba ni podrà trobar.
La superficialitat i lleugeresa de nostra vida quotidiana i el culte secret a tants ídols ens submergeixen en llargues crisis d'indiferència i escepticisme interior, amb la sensació d' haver perdut realment a Déu.
Sovint, nostre propi pecat trenca nostra fe, ja que aquesta decau i se afebleix quan neguem a Déu el dret a ser llum i principi d'acció en nostra vida.
Si som sincers, hem de confessar que hi ha una distància enorme entre el creient que professem ser i el creient que som en realitat.
¿Què fer quan constatem en nosaltres una fe a voltes tan fràgil i vacil·lant?
Primer, no desesperar ni atemorir-se en descobrir en nosaltres dubtes i vacil·lacions. La recerca de Déu se viu quasi sempre en la inseguretat, la fosca i el risc. A Déu se'l cerca «a les palpentes». I no hem d'oblidar que sovint «la fe genuïna sols pot aparèixer com dubte superat» (L. Boros).
L'important és acceptar el misteri de Déu amb el cor obert. Nostra fe depen de la veritat de nostra relació amb Déu. No cal esperar que nostres interrogants i dubtes es resolguin, per a viure en veritat davant aquest Déu.
Per això, l' important és saber cridar com Pere: «Senyor, salveu-me». Saber aixecar vers Déu nostres mans buides, no sol com a gest de súplica sinó també d'entrega confiada de qui se sap petit, ignorant i necessitat de salvació.
No oblidem que la fe es «caminar sobre aigua», però amb la possibilitat de trobar sempre aqueixa mà que ens salva del enfonsament total.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada