2º diumenge Temps ordinari (B)
EVANGELI
Veieren on s'estava i es quedaren amb ell.
+ Lectura del sant evangeli segons sant Joan 1, 35-42
Primers deixebles
35 L'endemà, Joan tornava a ser en el mateix lloc amb dos dels seus deixebles 36 i, fixant la mirada en Jesús que passava, va exclamar:
--Mireu l'anyell de Déu!
37 Quan aquells dos deixebles el sentiren parlar així, van seguir Jesús. 38Jesús es girà i, en veure que el seguien, els preguntà:
--Què busqueu?
Ells li digueren:
--Rabí —que vol dir «mestre»—, on t'estàs?
39 Els respon:
--Veniu i ho veureu.
Ells hi anaren, veieren on s'estava i es quedaren amb ell aquell dia. Eren cap a les quatre de la tarda.
40 Un dels dos que havien sentit el que deia Joan i havien seguit Jesús era Andreu, el germà de Simó Pere. 41 Andreu anà primer a trobar el seu germà Simó i li digué:
--Hem trobat el Messies —que vol dir «ungit».
42 I el va portar on era Jesús. Jesús, fixant en ell la mirada, li digué:
--Tu ets Simó, fill de Joan.
Paraula de Déu.
¿ QUÈ CERQUEM ?
Les primeres paraules que Jesús pronuncia en l'evangeli de Joan ens desconcerten perquè van al fons i toquen les arrels mateixes de nostra vida. A dos deixebles del Baptista que comencen a seguir-lo Jesús els diu: « ¿Què cerqueu ?»
No és fàcil respondre a aquesta pregunta senzilla, directa, fonamental, des de l'interior d'una cultura «tancada», com la nostra, que sembla preocupar-se sols dels medis, oblidant sempre el fi últim de tot. ¿Què és el que cerquem exactament?
Per a alguns, la vida és «un gran super-mercat» (D. Sölle) i l'únic que els interessa és adquirir objectes amb que poder consolar un poc l'existència. Altres el que cerquen és escapar de la malaltia, la solitud, la tristesa, els conflictes o la por. Però, escapar ¿cap a on ?, ¿ cap a qui ?
Altres ja no poden més. El que volen és que els deixin sols. Oblidar els altres i ser oblidats per tots. No preocupar-se per ningú i que ningú es preocupi d'ells.
La majoria cerquem cobrir les nostres necessitats diàries i lluitar per veure complerts els nostres desitjos. Però, encara que tots es complissin, ¿quedaria el nostre cor satisfet ? ¿S'hauria apaivagat nostra set de consol, alliberació, felicitat plena?
En el fons, ¿no cerquem els éssers humans qualque cosa més que una millora de nostra situació? ¿No anhelem qualque cosa més que esperar el projecte social?
Se diu que els homes i dones de hoy han oblidat a Déu. Però, quan un ser humà s'interroga amb honradesa, no li és fàcil esborrar del seu cor «la nostàlgia de Déu».
¿Qui som jo? ¿Un ésser minúscul, surgit per atzar en una parcel·la ínfima d'espai i de temps, tirat a la vida per a desaparèixer de seguida en el no res d'on se m'ha tret sense cap raó i sols per a sofrir? ¿Això és tot? ¿No hi ha res més ?
El més honest que pot fer l'ésser humà és «buscar». No tancar cap porta. No rebutjar cap crit. Buscar a Déu, tal volta amb l'última resta de forces i fe. Tal volta, des de la mediocritat, l'angoixa o el desànim.
Déu no juga a l'amagatall ni s'amaga de qui el cerca amb sinceritat. Déu està ja en l'interior mateix d'aqueixa recerca. Més encara. Déu se deixa trobar, fins i tot, pels qui ni tan sols el cerquem. Així diu el Senyor en el llibre de Isaïes: «Jo, el Senyor, he respost als qui no em consultaven, m'he deixat trobar pels qui no em cercaven. A una nació que no invocava el meu nom, li he dit: "Aquí em teniu, aquí em teniu! » (Isaïes 65, 1-2).
APRENDRE A VIURE
L'evangelista Joan conta els humils començaments del petit grup de seguidors de Jesús. El seu relat comença de manera misteriosa. Se'ns diu que Jesús «passava». No sabem d'on ve ni a on va. No s'atura vora al Baptista. Va més lluny que el seu món del desert. Diu als deixebles que es fixin en ell: «-Mireu l'anyell de Déu!».
Jesús ve de Déu, no amb poder i glòria, sinó com un anyell indefens i inerme. Mai s'imposarà per la força, no forçarà a ningú a creure en ell. Un dia serà sacrificat en una creu. Els que vulguin seguir-lo el tindran que acollir lliurement.
Els dos deixebles que han escoltat al Baptista comencen a seguir a Jesús sense dir paraula. Hi ha quelcom en ell que els atrau tot i que encara no saben qui és ni a on els porta. Tanmateix, per a seguir a Jesús no basta escoltar el que altres diuen d'ell. Necessària és una experiència personal.
Per això, Jesús es torna i els fa una pregunta molt important:«¿Què busqueu?». Aquestes són les primeres paraules de Jesús a qui el segueix. No es pot anar darrera ell de qualsevol manera. ¿Què esperem ? ¿Per què el seguim? ¿Què cerquem?
Aquells homes no saben a on els pot dur l'aventura de seguir a Jesús, però intueixen que pot ensenyar-lis qualque cosa que encara no coneixen: «-Rabí —que vol dir «mestre»—, on t'estàs? ». No cerquen en ell grans doctrines. Volen que els ensenyi on viu, com viu, i per què. Desitgen que els ensenyi a viure. Jesús els diu «Veniu i ho veureu. ».
En la Església i fora d'ella, són bastants els que viuen avui perduts en el laberint de la vida, sense camins i sense orientació. Alguns comencen a sentir amb força la necessitat d'aprendre a viure de manera diferent, més humana, més sana i mes digna. Encontrar-se amb Jesús pot ser per a ells la gran notícia.
És difícil apropar-se a aquest Jesús narrat pels evangelistes sense sentir-nos atrets per la seva persona. Jesús obre un horitzó nou a nostra vida. Ensenya a viure des d'un Déu que vol per a nosaltres el millor. Poc a poc ens allibera d'enganys, pors i egoismes que ens bloquegen.
Qui se posa en camí darrera ell comença a recuperar l' alegría i la sensibilitat cap als que pateixen. Comença a viure amb més veritat i generositat, amb més sentit i esperança. Quan un se troba amb Jesús té la sensació de que comença a viure la vida des de les arrels, ja que comença a viure des d'un Déu Bo, més humà, més amic i salvador que totes nostres teories. Tot comença a ser diferent.
APRENDRE A VIURE
Mestre. ¿On vius?
L'evangelista Joan ha posat un interés especial en indicar als seus lectors com es va iniciar el petit grup de seguidors de Jesús. Tot sembla casual. El Baptista se fixa en Jesús que passava per allà i els diu als deixebles que l'acompanyen: «Mireu l'anyell de Déu!»
Probablement, els deixebles no l'han entès gaire, però comencen a «seguir a Jesús». Durant un temps, caminen en silenci. No hi ha hagut encara un vertader contacte amb ell. Segueixen a un desconegut i no saben exactament per què ni per a què.
Jesús trenca el silenci amb una pregunta: «¿Què cerqueu?» ¿Què espereu de mi? ¿Voleu orientar vostra vida en la direcció que jo duc? Són coses que és necessari aclarir bé. Els deixebles le diuen: «,Rabí —que vol dir «mestre»—, on t'estàs? » ¿Quin és el secret de la teva vida? ¿Què és viure per a tu? Pel que sembla, no cerquen conèixer noves doctrines. Volen aprendre de Jesús una manera diferent de viure. Volen viure com ell.
Jesús els respon directament: «Veniu i ho veureu ». Feu vosaltres mateixos l'experiència. No busqueu informació de fora. Venid a viure amb mi i descobrireu com visc jo, des d'on oriento ma vida, a qui em dedico, per què visc així.
Aquest és el pas decisiu que necessitem donar avui per a inaugurar una fase nova en la història del cristianisme. Milions de persones se diuen cristianes, però no han experimentat un vertader contacte amb Jesús. No saben com va viure, ignoren son projecte. No aprenen res especial d'ell.
Mentrestant, en les nostres Esglésies no tenim capacitat per a engendrar nous creients. Nostra paraula ja no resulta atractiva ni creïble. Al parer, el cristianisme, tal com el entenem i vivim, interessa cada cop manco. Si algú se'ns acosta a preguntar-nos «on viviu» «què hi ha de interessant en vostres vides», ¿com respondríem?
És urgent que els cristians es reuneixin en petits grups per a aprendre a viure a l'estil de Jesús i escoltar junts l'evangeli. Ell és més atractiu i creïble que tots nosaltres. Pot engendrar nous seguidors, ja que ensenya a viure de manera diferent i interessant.
CREURE EN JESÚS
Veniu i veureu...
Dos deixebles, orientats pel Baptista, se posen a seguir a Jesús. Durant un temps caminen darrera ell en silenci. No hi ha hagut encara vertader contacte. De sobte, Jesús es torna i els fa una pregunta decisiva: «¿Què busqueu?», ¿qué espereu de mi ?
Ells li responen amb l'altra pregunta:«Rabí —que vol dir «mestre»— on t'estàs?», ¿quin és el secret de ta vida?, ¿des d'on vius tú?¿qué és per a tu viure ? Jesús els contesta: «Veniu i ho veureu ». Feu vosaltres l'experiència. No busqueu altra informació. Veniu a conviure amb mi. Descobrireu qui som i com puc transformar vostra vida.
Aquest petit diàleg pot fer més llum sobre l'essencial de la fe cristiana que moltes paraules complicades. En definitiva, ¿què és el decisiu per a ser cristià?
En primer lloc buscar. Quan un no cerca res en la vida i se conforma amb «anar tirant» o ser «un vividor», no és possible encontrar-se amb Jesús. La millor manera de no entendre res sobre la fe cristiana és no tenir interés per viure de manera encertada.
Important no és cercar qualque cosa, sinó cercar a qualcú. No descartem res. Si un dia sentim que la persona de Jesús ens «toca», és el moment de per ell, sense defenses ni reserves. Cal oblidar conviccions i dubtes, doctrines i esquemes. No se'ns demana que siguem més religiosos ni més piadosos. Sols que el coneguem millor.
No es tracta de conèixer coses sobre Jesús, sinó de sintonitzar amb ell, interioritzar les seves actituds fonamentals, i experimentar que la seva persona ens fa bé, revifa nostre esperit i ens infon força i esperança per a viure. Quan això se dóna, un se n'adona del poc que creia en ell, i com havia entès tot malament.
Però decisiu per a ser cristià es tractar de viure com vivia ell, encara que sigui de manera pobre i senzilla. Creure el que ell va creure, donar importància al que ell en donava, interessar-se pel que ell es va interessar. Mirar la vida com ell la mirava, tractar a les persones com ell les tractava: escoltar, acollir i acompanyar com ho feia ell. Confiar en Déu com ell confiava, pregar com ell pregava, contagiar esperança com la contagiava ell ¿Què se sent quan un tracta de viure així?¿No és això aprendre a viure ?
FELICITAT I FE CRISTIANA
¿Què cerqueu?
L'any 1988, el Consell Pontifici per al diàleg amb els no creients, presidit pel cardenal Paul Poupard, escollia com a tema d'estudi una qüestió poc freqüent en la reflexió teològica: «Felicitat i fe cristiana».
El camí ha estat llarg. Creients i no creients del món sencer aportaren durant diversos anys la seva experiència i reflexió al voltant de qüestions apassionants: ¿De quina manera cerca avui la felicitat l'home contemporani ? ¿Ajuden les religions a assolir la felicitat o, pel contrari, l'obstaculitzen? ¿Com perceben els homes de avui la relació entre el cristianisme i la felicitat? ¿Com tindria que presentar la Església el missatge evangèlic, per a que fos percebut com «bona notícia» de cara a la felicitat, no sols en l'eternitat, sinó, en la mesura del possible, també en aquesta vida?
Com passa sovint, la publicació de l'estudi final no tingué gaire ressò, però es tracta d'un document eclesiàstic molt interessant d'aquests anys, tant per les claus que ofereix per a comprendre el fet religiós com pel tarannà dialogant amb la cultura actual.
L'estudi arriba a una doble constatació fonamental. La recerca de felicitat està en el centre del desig humà, com se pot comprovar en l'experiència de tots els temps i totes les cultures. La recerca de felicitat «està també en el centre de la revelació de Déu en Crist»; el que no ha descobert la vinculació existent entre cristianisme i felicitat, no ha descobert encara la fe cristiana en el seu vertader ésser.
Aquesta doble afirmació obliga, per una banda, a fer una crítica del caràcter danyós i il·lusori de moltes versions de la felicitat que se difonen en la societat actual. Però, al mateix temps, urgeix a la Església a preguntar-se per què, de fet, tants homes i dones no poden experimentar la fe cristiana com a font de felicitat real.
La crisi de la cultura moderna és una crisi de recerca de felicitat. L'home de avui no encerta en sa manera d'entendre i de buscar la felicitat. Per això, la Església pot prestar un servei important des de l'evangeli, col·laborant a que la humanitat s'alliberi de visions reductores i danyoses, i descobreixi que el desig més radical del ser humà és desig d'estimar i ser estimat. Per això, ha de repetir als homes de avui la pregunta de Jesús: «¿Què cerqueu?»
Però, al mateix temps, la crisi religiosa és també crisi d'una Església que no encerta a ajudar als homes i dones a viure la relació amb Déu de tal manera que puguin experimentar-lo com a font de vida sana i, a sa mesura, feliç, en l'interior de la seva vida personal i col·lectiva. Per això, també la Església ha d'escoltar la pregunta d'aquells deixebles: «¿On habites?» ¿Quina vida hi ha dins teu? ¿Què aportes tú a la felicitat de l'home contemporani?
FER-SE MÉS CRISTIÀ
Veniu i ho veureu.
¿Això que visc és fe?, ¿com se fa un més creient?, ¿quines passes cal donar? Són preguntes que s'escolten sovint a persones que desitgen fer un recorregut interior cap a Jesucrist però no saben quin camí seguir. Cadascú ha d'escoltar la seva pròpia crida, però a tots ens pot fer bé recordar coses essencials.
Creure en Jesucrist no és tenir una opinió sobre ell. M'han parlat moltes vegades d'ell; tal volta, he llegit quelcom sobre la seva vida; m'atrau la seva personalitat; tinc una idea del seu missatge. No basta. Si vull viure una nova experiència del que és creure en Crist, he de mobilitzar tot el meu món interior.
És molt important no pensar en Crist com algú absent i llunyà. No romandre en «el Nin de Betlem», el «Mestre de Galilea» o «el Crucificat del Calvari». No reduir-lo tampoc a una idea o un concepte. Crist és una «presència viva», algú que està en la meva vida i amb qui puc comunicar-me en l'experiència de cada dia.
No el vulguis imitar ràpidament. Abans, és millor penetrar en una comprensió més íntima de la seva persona. Deixar-nos seduir pel seu misteri. Captar l'esperit que el fa viure d'una manera tan humana. Intuir la força del seu amor al ser humà, sa passió per la vida, sa tendresa cap al dèbil, sa confiança total en la salvació de Déu.
Decisiu pot ser llegir els evangelis i cercar la veritat de Jesús. No cal saber molt per a entendre el seu missatge. No és necessari dominar les tècniques modernes d'interpretació. Decisiu és anar al fons d'aqueixa vida des de ma pròpia experiència. Guardar ses paraules dins del cor. Alimentar el gust de la vida amb el seu foc.
Llegir el Evangeli no és trobar «receptes» per a viure. És experimentar que, vivint com ell, se pot viure de manera diferent, amb llibertat i alegria interior. Els primes cristians vivien aquesta idea:ser cristià és «sentir com sentia ell» (Flp 2, 5);«revestir-se de Crist» (Ga 3, 27), reproduir en nosaltres sa vida. Això és l'essencial. Per això, quan dos deixebles pregunten a Jesús: «Mestre, ¿on habites?, ¿què és per a tu viure?», ell els respon: «Veniu i ho veureu».
DÉU NO EM DIU RES
Veniu i ho veureu.
L' interés per Déu no desapareix tan fàcilment de la consciència de la persona. A voltes pot semblar que ha mort per a sempre. Altres, semblarà brollar de nou. Serà una inquietud feble i amb prou feines perceptible o una necessitat forta i poderosa. Poc importa. Déu segueix aquí.
Aquesta «necessitat» de Déu no es presenta sempre en forma d'experiència religiosa. Pot ocórrer fins i tot que el terme «Déu» ja no li digui gairebé res a la persona, perquè el percep com una paraula carregada d'experiències negatives i poc grates o como una idea abstracta i confusa, gairebé sense cap ressonància en el seu cor. Amb el pas dels anys, Déu ha pogut quedar no cognoscible si només és presentat amb cert llenguatge religiós.
Per altra banda, la presència de Déu pot estar encoberta per un altre tipus d'experiències que la persona coneix bé: buit interior, malestar per una vida trivial i mediocre, desig de viure quelcom diferent. O pot escoltar tras aqueixes preguntes que, més d'un cop, brollen inevitablement del fons de l'individu: ¿què és la vida?, ¿què era jo abans de néixer?, ¿què m'espera al final?, ¿trobaré mai la pau que el meu cor anhela?
Aquesta presència de Déu és inconfusible, i la persona ho sap quasi sempre. És una presència que reclama i convida suaument a la confiança. La seva crida no és una més. No s'identifica amb nostres gusts, desitjos i projectes. És diferent. Ve de més enllà que de nosaltres mateixos. Podem acollir-la o deixar-la relliscar sobre nosaltres. Però Déu visita a las persones. Així diu el Apocalipsi:«Mira, sóc a la porta i truco. Si algú escolta la meva veu i obre la porta, entraré a casa seva i soparé amb ell » (3, 20).
«Obrir la porta» significa dir un petit «sí», tot i que encara sigui un sí feble i indecís. Encobeir en nostra vida a Algú a qui encara tot just coneixem, deixar-nos acompanyar per la seva presència, no tancar-nos en la pròpia soledat, retirar a poc a poc recels, resistències i obstacles. Començar a conèixer una experiència religiosa diferent, descobrir, potser per primera vegada que acollir Déu fa bé.
El relat evangèlic ens descriu un diàleg inoblidable entre Jesús i dos deixebles que s'acosten a ell. Jesús els pregunta: «¿Què busqueu?» Ells li responen: «¿On t'estàs?» I Jesús els convida: «Veniu i ho veureu. » Qui busca sincerament a Jesús per a captar el misteri que en ell s'amaga, comprova per experiència què és viure amb ell i com ell.
SENSE CONÈIXER
¿On t'estàs?
Moltes persones abandonen avui la fe abans d'haver-la coneguda des de dins. A vegades parlen de Déu, però és fàcil observar que no han tingut l'experiència de trobar-se amb ell en el fons del seu cor.
Tenen algunes idees generals sobre el credo dels cristians. Han sentit parlar d'un Déu que prohibeix certes coses i que promet la vida eterna als que l'obeeixen. Però no coneixen gaire més coses de l'evangeli.
És normal que aqueixa idea que tenen de la fe no els resulti atractiva. No veuen què és el que podrien guanyar creient, ni què els podria aportar l'evangeli si no és tota una llista de obligacions, a més de la promesa llunyana de creure en “la vida eterna”.
No sospiten que la fe del vertader creient es nodreix d'una experiència que des de fora no es pot conèixer. Com tothom, també els creients saben el que és el patiment i la desgràcia. La seva fe no els dispensa dels problemes i dificultats diaris. Però en la mesura que la viuen a fons, la seva fe els aporta una llum, un estímul i un horitzó nous.
En primer lloc, el creient pot acollir la vida dia a dia com a do de Déu. La vida no és pur atzar; tampoc una lluita solitària enfront de les adversitats. En el fons de la vida hi ha Algú que té cura de nosaltres. Ningú està oblidat. Som éssers acceptats i estimats. Així diu el Mestre Eckhart: “Si li donessis gràcies a Déu per totes les alegries que ell et dóna, no et quedaria temps per lamentar-te”.
El creient coneix també l'alegria de saber-se perdonat. Enmig dels seus errors i mediocritat pot viure l'experiència de la immensa comprensió de Déu. L'home de fe no se sent millor que els altres. Coneix el pecat i la fragilitat. La seva sort és poder sentir-se renovat interiorment per a començar sempre de nou una vida més humana.
El creient compta també amb una llum nova davant del mal. No es veu alliberat del patiment, però sí de la pena de patir en va. La seva fe no és una droga ni un tranquil·litzant davant de les desgràcies. Però la comunió amb el Crucificat li permet viure el sofriment sense autodestruir-se ni caure en la desesperació.
Sempre m'ha commogut aqueixa postura noble del gran científic ateu Jean Rostand. “Vosaltres teniu la sort de creure” li agradava repetir als seus amics cristians, i afegia: “Del que estic segur és que m'agradaria que Déu existís”. Què diferent és avui la postura dels que tenint encara fe en son cor, la descuiden fins a perdre-la del tot.
L'escena evangèlica ens presenta a uns deixebles interessats en conèixer millor el món de Jesús. El Mestre els pregunta: “¿Què cerqueu?” i ells contesten: “Mestre, ¿ On t'estàs? ”. La resposta de Jesús és tot un programa: “Veniu i ho veureu ”. No hi ha receptes màgiques per a revifar la fe. El camí és cercar, entrar en contacte amb Jesús i el seu missatge, i experimentar una manera nova de viure.
¿ Què cerqueu ?
No és fàcil respondre a aqueixa pregunta senzilla però comprometedora que Jesús fa als deixebles: “Què cerqueu ?”.
La majoria de les persones no semblen cercar res especial. Accepten la vida tal com se'ls presenta. Els basta viure el de sempre, el de tots. No necessiten res més.
Són pocs els que se senten atrets per la veritat última del món i de la vida i se aventuren a cercar el sentit profundo de la seva existència.
Per això, he de confessar que el llibre de José María Mendiola m'ha sorprès. “La vida es fácil» no és el títol provocatiu d'un llibre més. És la experiència i el testimoni d'un home que ha cercat i a qui se li ha regalat «una altra manera de viure” que pocs sospitaven.
No és freqüent topar-se avui amb algú que «ha despertat del somni”, ha albirat la Realitat que s'oculta tras les aparences de nostra existència i ha trobat el seu únic Nord en Déu.
Traspuant sinceritat a través de totes les pàgines del seu llibre, l'escriptor donostiarra gosa dir-nos que Déu és l'únic que l'interessa en aquesta vida.
El que parla no és un místic que habita en el desert sinó un home casat i amb cinc fills que es passeja pels carrers de Donosti. No és un santo I ho quiere dejar bien sentado desde el comienzo. Se siente más bien una persona “cargada de defectos y apegos”, capaz de ceder a cualquier tentación medianamente importante.
Decisiu és una altra cosa. Aqueixa presència nova i insospitada de Déu, ignorat o oblidat en altre temps i avui font de goig impossible d'explicar a altres amb paraules i conceptes. Sense aqueixa presència sa vida seria avui “com menjar sense sal ”.
No sé quants entendran a l'escriptor. Sense confessar-ho obertament, potser seran bastants els que l'envegin. El seu testimoni enmig de l'alarmant superficialitat que ens envolta, me sembla un vertader regal.
Els que ho llegeixin, trobaran en el seu llibre “com una fletxa indicadora” i una invitació que apunta sempre en la mateixa direcció: «Prova a trobar a Déu ara ».
L'important és gosar cercar. Estar atents al que succeeix en l'interior de nostra existència. Despertar.Obrir-nos al misteri de Déu. “Si per un sol segon vols trobar-te amb Ell, ja l'has trobat ”.
¿ QUÈ CERQUEU ?
¿Què cerqueu ?
Hi ha preguntes força senzilles i elementals, que si gosem escoltar-les amb sinceritat, són capaços de trastocar la nostra vida sencera.
Una és la que Jesús dirigeix als dos deixebles del Baptista que el segueixen: «¿Què cerqueu ?».
No és fàcil respondre amb promptitud a aquesta pregunta. En definitiva, ¿què és el que cerquem cadascun, en nostres lluites, esforços i treballs? ¿Quin objectiu últim s'amaga darrera tants projectes, il·lusions i anhels humans?
¿Cerquem cadascun quelcom en tot distint al que cerquen els altres? ¿Cerquem tots el mateix? ¿Quina és l'última meta cap a on encaminem els nostres passos?
Probablement, sense saber-ho precisar massa, molts ens parlarien de felicitat, pau, seguretat, plenitud, amor, reconciliació total. Els homes som un desig insaciable de qualque cosa que encara no posseïm. Hi ha en nosaltres quelcom que vol viure, viure intensament, viure en plenitud, viure per a sempre.
Hi ha quelcom en l'home que no s'assacia mai ni amb diners, sexe, poder ni èxit. Sempre hi ha «un espai buit » que ens crida a seguir cercant.
No deixa de sorprendre en nostra societat occidental el nombre de joves i adults que se senten atrets per les religions orientals o el budisme Zen. Homes i dones que cerquen en l'oració, el silenci interior i la meditació, una experiència que transfiguri la seva existència.
Es tracta d'una reacció vital davant una civilització que adorm el vigor espiritual de l'home, i davant una societat saturada de confort, conformisme i banalitat.
I els cristians, ¿cerquem alguna cosa? ¿Què busquem en creure en Jesús? Certament, no és possible trobar-se vitalment amb Crist si un no adopta una postura de recerca sincera. No és possible una trobada autèntica amb ell des d'una actitud d'indiferència, apatia i insensibilitat davant la pròpia vida i la dels altres.
En nostres temps se fa cada cop més difícil creure en qualque cosa. La vida ens escarmenta aviat, i uno no sap ja en què recolzar l'existència. Se diria que només podem creure en algú, quan comprovem per experiència que sa presència ens fa viure.
El mateix podríem dir de nostra fe en Déu. «Qui no ha volgut saber si Déu existeix, no com una força cega, sinó com algú que fa viure? ¿Qui d'entre nosaltres no ha desitjat, qualque vegada, creure perquè pressentia que cal creure per a viure?» (Andre Briew).
Els cristians de avui ens descobrirem amb goig com a creients, quan haguem fet l'experiència personal de buscar a Déu, i haguem experimentat en l'íntim de nostre ésser que també avui Déu fa viure a qui el cerca.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada