2º diumenge de Nadal (A-B-C)
EVANGELI
El qui és la Paraula s'ha fet home i ha habitat entre nosaltres,
Lectura del sant evangeli segons sant Joan 1, 1-18
|
ACOLLIR A DÉU
Ha vingut a casa seva, i els seus no l'han acollit.
Jesús apareix a Galilea quan el poble jueu vivia una profunda crisi religiosa. Feia temps que sentien la llunyania de Déu. Els cels estaven “tancats”, Una espècie de mur invisible semblava impedir la comunicació de Déu amb el seu poble. Ningú era capaç d'escoltar la seva veu. Ja no hi havia profetes. Ningú parlava impulsat pel seu esperit.
El més dur era aqueixa sensació de que Déu els havia oblidat. Ja no li preocupaven els problemes d'Israel. ¿Per què romania ocult? ¿Per què era tan lluny ? Segurament molts recordaven l'ardent oració d'un antic profeta que resava així a Déu: “"Tant de bo esquincessis el cel i baixessis”.
Els primers que escoltaren l'evangeli de Marc van quedar sorpresos. Segons el seu relat, en sortir de les aigües del Jordà , després de ser batejat, Jesús “veié que el cel s'esquinçava “ i experimentà que l'Esperit, com un colom, baixava cap a ell”. A la fi era possible l'encontre amb Déu. Sobre la terra caminava un home ple del Esperit de Déu. Es deia Jesús i venia de Natzaret.
Aquest Esperit que baixa sobre ell és l'alè de Déu que crea la vida, la força que renova i cura als vivents, l'amor que ho transforma tot. Per això Jesús es dedica a alliberar la vida, a curar-la i fer-la més humana. Els primers cristians no van voler ser confosos amb els deixebles del Baptista. Ells se sentien batejats per Jesús amb el seu Esperit.
Sense aquest Esperit tot s'apaga en el cristianisme. La confiança en Déu desapareix. La fe se debilita. Jesús queda reduït a un personatge del passat, l' Evangeli es converteix en lletra morta. L'amor se refreda i la Església no passa de ser una institució religiosa més.
Sense l' Esperit de Jesús, la llibertat s'ofega, l'alegria s'apaga, la celebració se converteix en costum, la comunió s'esquerda. Sense l' Esperit la missió s'oblida, l'esperança mor, les pors creixen, el seguiment a Jesús acaba en mediocritat religiosa.
Nostre problema és l'oblit de Jesús i el descuit del seu Esperit. És un error pretendre assolir amb organització, treball, devocions o estratègies diverses el que sols pot néixer del Esperit. Cal tornar a l'arrel, recuperar l'Evangeli en frescor i veritat, batejar-nos amb l' Esperit.
No ens hem de enganyar. Si no ens deixem revifar i recrear per aquest Esperit, els cristians no tenim res important que aportar a la societat actual tan buida d'interioritat, tan incapacitada per a l'amor solidari i tan necessitada d'esperança.
EL PODEM REBRE A CA NOSTRA
I els seus no l'han acollit.
No és fàcil acollir a Déu i permetre que entri en nostres vides. Els «creients» sempre correm el risc d'encobrir nostra falta d'acollida a Déu baix l'aparença d'una fe que confessem sols verbalment. Hi ha preguntes senzilles que, en enunciar-les, llancen ja una gran llum, capaç de desemmascarar nostres confessions més fermes.
¿Deixem a Déu encarnar-se en nostres vides o ens limitem a confessar l' Encarnació de Déu, vivint una vida pràcticament «atea»? ¿Vivim convertint-nos o ens limitem a creure en l'amor, sens deixar de ser els vells egoistes de sempre?
Si tinguéssim una mica més de sensibilitat per a captar la veritat de l' evangeli, que el fons de nostre cor segueix sense estar «evangelitzat». Ens adonaríem de que ens hem establert en la Església amb nostres interessos i egoismes, impermeables a la crida de Jesús.
I, tanmateix, Déu segueix venint. I, de moltes maneres, la seva interpel·lació i crida ens seguiran també durant aquest nou any que estrenem.
És cert que també aquest any continuarem cometent els mateixos errors i les mateixes equivocacions. I seguirem espatllant cada dia nostra vida, i obstaculitzant nostra convivència. Però, també és sempre temps obert, inèdit, temps de gràcia, ple de noves possibilitats.
La persona sempre pot canviar. Encara que, a voltes, ens costi creure-ho, sempre podem ser millors. Encara podem ser més humans. També enguany. Podrem tenir més rues, però també més cor. Podrem tenir més anys, però manco egoismes. Podrem tenir gestos més humans, encara que en aquests moments comprovem que encara som una calamitat.
Aquest any podem creure un poc més que Déu és bo i ens estima. Podem descobrir que està més a prop de nosaltres del que sospitem. Podem sentir la seva presència en el fons de nostre ésser, perquè sentim que l'amor, la sinceritat i l'alegria estan encara vius en qualque racó de nostra consciència. Encara el podem rebre a casa nostra.
E N T R A R
I els seus no l'han acollit.
N'hi ha que viuen la religió com «des de fora». Pronuncien resos, assisteixen a celebracions religioses, senten parlar de Déu, però es limiten a ser «espectadors». Ho viuen tot des d'una «representació extrínseca» de Déu (M. Legaut). No «entren» en l'aventura d'encontrar-se amb Déu. Es queden sempre a distància.
Tanmateix, Déu està en l'íntim de cada ésser humà. No és quelcom separat de nostra vida. No és una fabricació de nostra ment, una representació mig intel·lectual o mig afectiva, un joc de nostra imaginació que ens serveix per a viure «il·lusionats». Déu és una Presència real que està a l'arrel mateixa de nostre ésser.
Aquesta presència no és evident. No se capta com se capten altres coses més superficials. Se la percep en la mesura en que un es percep a ell fins el pregon mateix. El seu misteri és tan inabastable com ho és el misteri de cada ésser humà. Déu se'm fa present quan me faig present a jo mateix amb la veritat i sinceritat. No és possible entrar en l'experiència de Déu si un viu permanentment fora de si mateix.
Sense aquesta obertura interior a Déu no hi ha vertadera fe. La veu de Déu la comencem a escoltar quan escoltem fins al fons nostra veritat. Déu actúa en nosaltres quan el deixem activar el millor que hi ha en nostre ser. Pren cos en nostra existència en la mida en que l'acollim. Sa presència es configuran en cada un i s'adapta al que li deixem ser.
L'humà i el diví no són realitats que s'exclouen mútuament. No tenim que deixar de ser humans per a ser de Déu. L'humé es «la porta» que permet «entrar» en el diví. De fet, les experiències més intenses de comunicació, d'amor humà, de dolor purificador, de bellesa, de veritat.., són la llera que millor ens obre a l'experiència de Déu.
No és estrany que l'evangeli de Joan presenti a Crist, Déu fet home, com la «porta» per la qual el creient pot entrar i caminar vers Déu. En Crist podem aprendre a viure una vida tan humana, tan vertadera, tan pregona que ens pot dur a Déu. Però hem d'escoltar bé, en aquestes festes de Nadal, l'advertència de l'evangelista. La Paraula de Déu «ha vingut a l'existència, i el món no l'ha reconegut. Ha vingut a casa seva, i els seus no l'han acollit.Però a tots els qui l'han rebut, als qui creuen en el seu nom, els ha concedit de ser fills de Déu».
LA FE DEL QUE BUSCA
Llum veritable, el qui ve al món i il·lumina tots els homes.
Llegeixo un estudi que m'envia un teòleg sobre la recerca religiosa de Miguel de Unamuno. Ha estat un vertader regal de Nadal, ja que m'ha ajudat a entendre el camí que mena fins al Déu nascut a Betlem. Explico:
Amb honestedat explica Unamuno en el Diario Íntimo el seu món interior: «Maté mi fe por querer racionalizarla», «perdí la fe pensando mucho en el Credo y tratando de racionalizar los misterios». Però no és això el que més le allunya de Déu, sinó una altra malaltia que Unamuno sap diagnosticar amb lucidesa: «Estoy enfermo y enfermo de yoísmo». «Tengo que vencer ese oculto orgullo, esa constante rebusca de mí mismo, ese íntimo y callado endiosamiento.»
Però el que eleva, Unamuno, sobre l'actual indiferència religiosa, és la seva recerca sincera. Quan des de Chile li arriba la notícia de que alguns se pregunten quina és la religió del senyor Unamuno, aquesta és la seva admirable resposta: «Mi religión es buscar la verdad en la vida y la vida en la verdad... mi religión es luchar incesante e incansablemente con el misterio.»
Don Miguel exposa amb claretat la seva lluita interior: «Con la razón buscaba un Dios racional, que iba desvaneciéndose por ser pura idea... Y no sentía al Dios vivo, que habita en nosotros.» Despullant encara més la seva ànima, ens fa aquesta commovedora confidència: «Al rezar reconocía con el corazón a mi Dios, que mi razón negaba.»
Durant els anys 1897-1898 coneixerà Unamuno les seves angoixes més íntimes. Li horroritza acabar en el «no-res». Ja no sap si creu o sols vol creure.
Enmig de la crisi més violenta agafa una decisió: «Entonces me refugié en la niñez de mi alma... Y hoy me encuentro en gran parte desorientado, pero cristiano y pidiendo a Dios fuerza y luz para sentir que el consuelo es verdad.» No és la primera vegada que Unamuno recorre al «niño que lleva dentro» per a encontra-se amb Déu. En el seu Diario poético havia escrit aquests coneguts versos: «Agranda la puerta, Padre, / porque no puedo pasar. / La hiciste para los niños, / y yo he crecido a mi pesar. / Si no me agrandas la puerta, / achícame por piedad; / vuélveme a la edad bendita / en que vivir es soñar.»
En el rerefons del Nadal ressona una queixa inquietant: «La llum resplendeix en la foscor, i la foscor no ha pogut ofegar-la. Existia el qui és la llum veritable, el qui ve al món i il·lumina tots e
ls homes. Era present en el món, que per ell ha vingut a l'existència, i el món no l'ha reconegut» (Juan 1, 5. 9-10). A Déu se l'acull no amb orgull d'adult, sinó amb fe senzilla de nin; no amb raó autosuficient, sinó amb el cor humil de qui busca la veritat.
D E C I S I U
Llum veritable,.... i il·lumina tots els homes.
Per a conèixer l'actitud religiosa de la gent no basta recórrer als estudis sociològics. A voltes resulta fins i tot més aclaridor escoltar a les persones i tractar d'aproximar-nos al que passa en la consciència. Vet-aquí un mostrari que reflexa la «crisi religiosa» de molts.
«La veritat és que no penso molt en aquestes coses. La religió tot just em diu res. He deixat d'anar a missa i no me resulta motiu de preocupació.»
«Potser hi hagi Déu. No ho sé. Jo deixo aqueixes coses per a la gent de església. Mai m'ha interessat molt la religió. Si hi ha Déu, penso que m'ajudarà.»
«Jo vaig a missa quasi tots els diumenges. Així m'ensenyaren de petit. No sabria dir exactament per què hi vaig. No em fa mal. Suposo que em servirà davant Déu, ¿no?»
«A voltes penso que m'hauria d'ocupar més de la religió i agafar més en seriosament a Déu, però mai tinc temps. Endemés no sabria per on començar o què fer.»
«La religió me sembla bé. Però estic ple de dubtes. No entenc com alguns poden sentir-se segurs com per a dir que creuen. ¿Què cal fer per a creure ?»
No és fàcil definir l'actitud religiosa de persones que s'expressen així. No s'observa una negació rotunda de Déu. Tampoco hi ha un interés viu per ell. Déu queda eclipsat per altres preocupacions. Més que rebuig a Déu, es percep desinterès i apatia pel religiós.
En aquestes persones s'ha obert una encletxa profunda entre el món de la fe i la seva vida concreta de cada día. La comunicació amb Déu ha quedat bloquejada en un determinat moment. Son més víctimes de l'ambient, que persones que han pres una decisió. De nins, l'ambient els menava cap a la religión, avui es veuen arrossegats en direcció contrària.
Aquestes persones no es trobaran de nou amb Déu llegint llibres o cercant «proves» de fe. Tampoc escoltaran la seva crida seguint les discussions sobre los «anticonceptius» o nomenaments de bisbes. Tot això no fa sinó distreure i allunyar de l'essencial.
El lloc on es desvetlla la fe de la persona és sa pròpia interioritat. Aquí on es capten els anhels més profunds i on s'experimenta a ella mateixa necessitada de sentit i esperança. Per altra banda, ningú torna a Déu si no l'escolta com Amic en el fons del seu cor.
El moment tal volta més decisiu és aqueix en el qual, no se sap com ni per què, la persona percep en son interior una llum diferent. No és una idea brillant que ha brollat de sa intel·ligència. No és un raonament nou sobre la vida humana. És la llum que neix de Jesucrist, el Fill encarnat de Déu. En ell se'ns revelen «la gràcia i la veritat» de l'existència.
“NO SE SI CREC O NO”
Llum veritable,.... i il·lumina tots els homes.
Bastants són avui les persones que no saben amb certesa si creuen o no creuen. És veritat que s'han distanciat d'aquell “món religiós” que visqueren en la seva infància. A un moment això no els deia res; la missa avorria; la religió els semblava artificial. Ho deixaren tot.
I, tanmateix, en molts hi ha “quelcom” que no ha mort. Alguns tornen, fins i tot, a sentir la necessitat de creure de manera nova. Sorgeixen preguntes de no fàcil resposta: “Això que sento jo és fe?”. “Puc jo tornar a creure?”.
Els vull oferir alguns suggeriments a les preguntes que m'han fet en ocasions diverses.
¿Cal fer res per a tornar a creure? Està clar que a ningú se li pot forçar des de fora perquè cregui. Més encara. Ningú pot “forçar-se” a si mateix per a obligar-se a creure. Però tampoc cal romandre passiu, deixant passar els anys esperant que un día canviarà. El que cal fer és buscar.
Però, ¿què ha de que fer un per a buscar? Abans que res, estar més atent a tot el que neix de son interior. Sense turmentar-se inútilment ni caure en obsessions absurdes. Escoltar senzillament amb sinceritat les cridades que provenen del més profund d'un mateix.
¿Hi ha algun mètode per a aprendre a creure? No. Cada persona ha de recórrer el seu propi camí. No hi ha receptes que garanteixin un resultat segur. L'important és la fidelitat a un mateix, l'escolta interior i l'orientació de nostra vida vers Déu.
¿Se pot creure quan s'està ple de dubtes i veu la religió com una cosa molt complicada? És normal que dintre nostre sorgeixi el dubte o la inseguretat. L'important és la veritat de nostra relació amb Déu. I no cal haver resolt dubtes per a viure en sinceritat davant Ell.
¿Per a tornar creure cal que sentir qualque cosa especial? No. Alguns poden sentir la pau i l'alegria de descobrir el camí encertat. Però, l'importante no és buscar “experiències especials”, sinó donar passes on es vegi nostre desig de buscar a Déu: contacte amb alguna persona creient, temps per a reflexionar sobre ma vida, lectura d'algun llibre adequat.
¿Per a creure cal resar? Sí. No se tracta de recitar mecànicament “Parenostres” o “Avemaries”, encara que fa bé assaborir a poc a poc aquelles oracions apreses de petit, i descubrir ahora tot el contingut que tenen. L'important és obrir el cor a Déu, posar-se davant Ell amb confiança, sentir-se comprès i perdonat, escoltar sa crida a començar una vida nova.
En aquest temps de Nadal se'ns recorden unes paraules de l'evangelista Joan, que poden fer pensar. Crist és “la llum veritable, el qui ve al món i il·lumina tots els homes....Ha vingut a casa seva, i els seus no l'han acollit. Però a tots els qui l'han rebut, ......, els ha concedit de ser fills de Déu “.
LES HORES IMPORTANTS
Ha vingut a casa seva, i els seus no l'han acollit...
Encara que ho haguem celebrat en la llar familiar o en el renouer sopar d'un restaurant, en realitat cada un acomiadem l'any i comencem el nou en la soledat del propi cor. Cada persona és diversa de l'altra. L'any viscut per aquest és distint del viscut per un altre.Cadascú recorre el seu propi camí.
Si no t'has deixat atordir massa aquests dies, tal volta en algun instant ha sorgit dintre teu de manera fugaç l'interrogant: ¿Què me durà l'any nou?
Tú saps bé que, en molts aspectes, no serà un any tan «nou”. Probablement a tots ens esperen les preocupacions i treballs de sempre. Les mateixes satisfaccions i les mateixes desil·lusions. Aqueixa vida petita que gastem dia a dia de manera monótona i rutinària.
¿No passarà res nou? ¿No esdevindrà tampoc aquest res decisiu en la teva vida? ¿Tot discorrerà exactament com sempre?
Es sol parlar del “dia més feliç» de la vida. D'aqueixes hores més denses i belles de la història personal de cada un. El primer bes, el día del casament, la primera comunió, el naixement del primer fill.. Però, ¿són aqueixes les hores més decisives de la vida? ¿Les experiències que obren una encletxa nova en nostra existència?
El decisiu esdevé quasi sempre d'una altra manera i sense que coincideixi amb les dates senyalades per nosaltres.
Les hores més decisives són més tost aquelles en les que per una vegada se'ns regala una llum nova que ens permet descobrir el buit i la insatisfacció que hi ha en nostra vida. Aqueix moment imprevisible en que “quelcom” ens convida des de dintre a cercar la Veritat sense enganyar-nos a nosaltres mateixos.
Aquests instants en que sentim brollar de nostre l'anhel de qualque cosa més gran, més real, més eterna. L'hora inoblidable en que descobrim en nosaltres la Presència de Algú diferent.
Aleshores sabem que ja no estarem mai tot sols. No ens ho ha de dir ningú des de fora. Sabem que és ver. Déu existeix. Està aquí, en el més pregon i entranyable de nostre ser. Som acceptats, acollits i estimats sense fi.
¿Què ens durà l'any nou? Certament ens menarà a Déu. Ell vindrà a nosaltres encara que no el rebem. Si algú ho fa, una cosa és segura. Per a ell serà any nou, realment nou.
ACOLLIR LA PARAULA DE DÉU
...i la Paraula s'ha fet home i ha habitat entre nosaltres,
Sant Joan comença el seu evangeli parlant-nos de la Paraula de Déu. Aquesta Paraula que estava en Déu. Paraula que és vida i llum. Paraula que brilla enmig de les tenebres. Paraula que s'ha fet carn i ha vingut a habitar entre nosaltres.
Aquesta Paraula de Déu la podem escoltar ja, d'alguna manera, a través del món i en la creació sencera. Algú Gran i Bo s'amaga darrera les coses que ens envolten.
Aquesta Paraula de Déu l'escoltem encara millor en la història dels homes. Generacions d'homes i dones que han sabut estimar, patir, lluitar per un món més humà. Aquesta humanitat no camina sola. Déu ens acompanya i ens dirigeix vers la Vida.
Aquesta Paraula de Déu l'escoltem amb més gran claredat en la història concreta del poble de Israel. Un poble que ha comès errors i pecats, però que ha estat treballat de manera particular per Déu. En la seva vida, lleis, oració, costums, profetes, podem escoltar la Paraula de Déu de manera més clara, penetrant i lluminosa que en qualsevol altre poble.
Però solament en la història de Jesús trobem en plenitud aquesta Paraula. Quan Déu ha volgut parlar-nos i descobrir-nos el seu misteri, ho ha fet encarnant-se en aqueste home. Aquest Jesús és la última Paraula, la decisiva, la Paraula de Déu feta carn.
¿On podem nosaltres avui encontrar aquesta Paraula per a acollir-la amb fidelitat? Certament, podem percebre a Déu en la naturalesa. Podem seguir el seu rastre en la història dels pobles. Hem de trobar-la en el fons de nostre cor.
Però els creients comptem amb un camí privilegiat: la Bíblia. Aquests llibres que recullen l'experiència religiosa d'Israel i ens ofereixen la vida, el missatge, la mort i resurrecció de Jesús.
El creient no s'acosta a la Bíblia per a llegir en un llibre sinó per a escoltar a Algú. No tracta de conèixer una doctrina sinó de trobar-se amb l' ÚNIC. No busquem aprendre una saviesa nova sinó deixar-nos penetrar per la força i la llum del mateix Déu.
La celebració nadalenca de l' Encarnació de la Paraula de Déu, ha de ser per als creients una invitació a apropar-nos amb més assiduïtat als llibres sagrats.
Aquesta Paraula ens pot donar una llum nova i una vida diferent. Llavores podrem dir des de nostra pròpia experiència que la Paraula de Déu ha vingut a habitar entre nosaltres.
VINGUÉ A CA SEVA
Va venir a ca seva a su casa i els seus no l'han acollit.
Pocs anys després de la guerra europea, W. Borcheri en la seva obra “Fora davant la porta» cridava aquestes paraules esgarrifoses: «¿ On és aqueix vell que se diu Déu? ¿Per què no parla? ¡Responeu! ¿Per què Us calleu ? ¿Per què...? Ningú, ningú respon... ¿On ets tu, el que sols estar sempre en totes parts?».
Per a molts contemporanis, Déu s'ha quedat mut per a sempre. No parla. S'ha convertit en un vell personatge llunyà i estrany. Algú que se difumina enmig de les boires de l'ànima.
Homes que tenien fe, l'han perduda, i ja no saben com recuperar-la. Homes que tenien confiança en Algú, han patit decepcions doloroses en la vida, i ja no saben com tornar a confiar. Homes que van resar, i del cor ja no poden elevar cap invocació ni súplica.
Quants homes i dones viuen, sens confessar-ho, en un ateisme gris, insípid i trivial, en el qual s'han instal·lat a poc a poc, i del que sembla impossible ja ressorgir.
Però també n'hi ha que cerquen a Déu sincerament, i sa recerca se fa difícil i dura. ¿Com creure en un Déu bo, quan milions d'homes moren de fam i cerquen assedegats una aigua que no arriba? ¿Com creure en un Déu que calla quan els homes aixafen la llibertat, es destrueixen uns a altres, i fan impossible la convivència?
¿No tenim dret nosaltres a cridar amb el salmista:«Per què ens amagues la mirada i oblides el dolor que ens oprimeix?». Davant tanta injustícia, fracàs i dolor, ¿on és Déu?
L'evangelista ens respon una cosa desconcertant. Déu ha vingut al món. «Ha vingut a casa seva, i els seus no l'han acollit». No se pot dir res més inaudit en paraules més senzilles.
A Déu no cal que cercar-lo en l'alt del cel, governant el cosmos amb poder immutable, o dirigint la història dels homes amb mirada indiferent.
Déu està aquí, amb nosaltres, entre nosaltres. Déu està on els homes han deixat de cercar-lo. Déu està en un home que va néixer pobre a Betlem, fue maltractat per la vida, i acabà executat sense poder ni glòria, a les afores de Jerusalem.
Potser, no el percebem perquè està tan a prop, en nostra carn, nostra impotència i nostre dolor. No és una metàfora piadosa dir que avui Déu «passa por» a Polònia, «mor de fam» a Afganistan, «està a l'atur» entre nosaltres, i «és metrallat» en el Salvador.
Encara que nostra fe sigui, a vegades, «una nafra oberta» que ens fa cridar: «¿ On és Déu?», creiem que Déu està amb nosaltres, pateix els nostres patiments, lluita nostres lluites i mor nostra mort. Per això, tenim esperança.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada