BAPTISME DEL SENYOR

 

El Baptisme del Senyor (B)

EVANGELI

Tu ets el meu Fill, el meu estimat; en tu m'he complagut

+ Lectura del sant evangeli segons sant Marc 1, 7-11

7 I Joan predicava així:

--Després de mi ve el qui és més fort que jo, i jo no sóc digne ni d'ajupir-me a deslligar-li les corretges de les sandàlies. 8 Jo us batejo amb aigua, però ell us batejarà amb l'Esperit Sant.

Baptisme de Jesús

9 Per aquells dies, Jesús vingué des de Natzaret de Galilea i fou batejat per Joan en el Jordà. 10 I tot seguit, mentre sortia de l'aigua, veié que el cel s'esquinçava i que l'Esperit, com un colom, baixava cap a ell. 11 I una veu digué des del cel:

--Tu ets el meu Fill, el meu estimat; en tu m'he complagut.

Paraula de Déu.

L' ESPERIT DE JESÚS

Jesús apareix a Galilea quan el poble jueu vivia una profunda crisi religiosa. Feia temps que sentien llunyà a Déu. Els cels estaven "tancats". Una espècie de mur invisible semblava impedir la comunicació de Déu amb el seu poble. Ningú era capaç d'escoltar la seva veu. Ja no hi havia profetes. Ningú parlava impulsat pel seu Esperit.

El més dur era la sensació de que Déu els havia oblidat. Ja no li preocupaven els problemes d'Israel. ¿Per què romania ocult? ¿Per què era lluny ? Segur que molts recordaven l' oració d'un antic profeta que pregava així a Déu: "Oh, si esquincessis el cel i baixessis! Al teu davant es fondrien les muntanyes!".

Els primers que escoltaren l'evangeli de Marc van haver de quedar sorpresos. Segons el relat, en sortir de les aigües del Jordà, després de ser batejat, Jesús «veié que el cel s'esquinçava» i experimentà que «l'Esperit, com un colom, baixava cap a ell». Per fi era possible l'encontre amb Déu. Sobre la terra caminava un home ple de l' Esperit de Déu. Es deia Jesús i venia de Natzaret.

Aquest Esperit que davalla sobre ell és l'alè de Déu que crea la vida, la força que renova i cura als vivents, l'amor que ho transforma tot. Per això Jesús se dedica a alliberar la vida, a curar-la i fer-la més humana. Els primers cristians no van voler ser confosos amb els deixebles del Baptista. Ells se sentien batejats per Jesús amb son Esperit.

Sense aquest Esperit tot s'apaga en el cristianisme. La confiança en Déu desapareix. La fe se debilita. Jesús queda reduït a un personatge del passat, l' Evangeli es converteix en lletra morta. L'amor es refreda i la Església no passa de ser una institució religiosa més.

Sense l' Esperit de Jesús, la llibertat s'ofega, l'alegria s'apaga, la celebració es converteix en costum, la comunió s'esquerda. Sense l' Esperit la missió s'oblida, l'esperança mor, les pors augmenten, el seguiment a Jesús acaba en mediocritat religiosa.

Nostre problema és l'oblit de Jesús i el descuit del seu Esperit. És un error pretendre aconseguir amb organització, feina, devocions o estratègies diverses el que sols pot néixer del Esperit. Cal tornar a l'arrel, recuperar l 'Evangeli en tota la seva frescor i veritat, batejar-nos amb l' Esperit de Jesús.

No ens enganyem. Si no ens deixem revifar i recrear per aqueix Esperit, els cristians no tenim res important a aportar a la societat actual tan buida d'interioritat, tan incapacitada per a l'amor solidari i tan necessitada de esperança.

ESCOLTAR EL QUE DIU L' ESPERIT

Ell us batejarà amb l' Esperit Sant.

Els primers cristians vivien convençuts de que per a seguir a Jesús és insuficient un baptisme d'aigua o un ritu semblant. És necessari viure amarats del seu Esperit Sant. Per això als evangelis es recullen aquestes paraules del Baptista: «Jo us batejo amb aigua, però ell us batejarà amb l' Esperit Sant».

No és estrany que en els moments de crisis recordessin la necessitat de viure guiats, sostinguts i enfortits pel seu Esperit. L' Apocalipsi, escrit en els moments crítics que viu la Església baix l'emperador Domicià, repeteix un cop i un altre, als cristians: « Qui tingui orelles, que escolti què diu l' Esperit a les Esglésies».

La mutació cultural que vivim, ens demana avui als cristians una fidelitat sense precedents a l' Esperit de Jesús. Més que pensar en estratègies i receptes automàtiques davant la crisi, cal preguntar-nos com acollim nosaltres l' Esperit de Jesús.

En comptes de lamentar-nos per la secularització creixent, cal preguntar-nos quins camins nous cerca avui Déu per a encontrar-se amb els homes i dones del nostre temps; com hem de renovar nostra manera de pensar, de dir i de viure la fe per què la seva Paraula pugui arribar fins als interrogants, dubtes i pors que brollen en son cor.

Abans d'elaborar projectes pensats fins als últims detalls, necessitem transformar nostra mirada, nostra actitud i nostra relació amb el món de avui. Necessitem semblar-nos més a Jesús. Deixar-nos treballar per son Esperit. Sols Jesús pot donar a la Església un rostre nou.

L' Esperit de Jesús segueix viu i operant en el cor de les persones, encara que ni ens demanem com es relaciona amb els que s'han allunyat de la Església. Ha arribat el moment d'aprendre a ser la «Església de Jesús» per a tots, i això sols ell ens ho pot ensenyar.

No hem de parlar només en termes de crisis. Es creen unes condicions en les quals l'essencial de l' evangeli pot ressonar de manera nova. Una Església més fràgil, dèbil i humil pot fer que l' Esperit de Jesús sigui entès i acollit amb més veritat.

L' ESPERIT BO DE DÉU

Ell us batejarà amb l' Esperit Sant.

Jesús no és un home buit ni dispers interiorment. No actua per aquells pobles de Galilea de manera arbitrària ni mogut per diferents interessos. Els evangelis deixen clar des del principi que Jesús viu i actua mogut per «l' Esperit de Déu».

No volen que el confonguin amb qualsevol «mestre de la llei», preocupat per introduir més orde en el comportament d'Israel. No vol que se l'identifiqui amb un profeta fals, disposat a cercar un equilibri entre la religió del temple i el poder de Roma.

L'evangelista Mateu vol que ningú l'equipari amb el Baptista. Que ningú el vegi com un simple deixeble i col·laborador d'aquell gran profeta del desert. Jesús és «el Fill estimat» de Déu. Sobre ell «baixa» l' Esperit de Déu. Sols Ell pot «batejar» amb Esperit Sant.

Segons la tradición bíblica, el «Esperit de Déu» és l'alè de Déu que crea, envolta i sosté la vida tota. La força que Déu posseeix per a renovar i transformar els vivents. La seva energía amorosa que cerca sempre el millor per als seus fills i filles.

Per això, Jesús se sent enviat, no a condemnar, destruir o maleir, sino a curar, construir i beneir. L' Esperit de Déu el porta a potenciar i millorar la vida. Ple d'aquest «Esperit» bo de Déu, es dedica a alliberar d'«esperits malignes», que danyen, esclavitzen i deshumanitzen.

Las primeres generacions cristianes tenien clar lo que havia estat Jesús. Així resumien el record que deixà gravat en els seus seguidors: «Ungit per Déu amb l' Esperit Sant..., passà la vida fent el bé i curant a tots els oprimits pel diable porquè Déu estava amb él».

¿Quin «esperit» ens anima avui als seguidors de Jesús? ¿Quina és la «passió» que mou a la Església? ¿Quina és la «mística» que fa viure i actuar a nostres comunitats? ¿Què posem en el món? Si l' Esperit de Jesús està en nosaltres, viurem «curant» a tants oprimits, deprimits, reprimits i fins i tot suprimits pel mal.

IMATGE SANA DE DÉU

Veié que el cel s'esquinçava...

Bastants cristians no saben molt bé en quin Déu creuen. La seva idea de Déu no és unitària. Se compon d'elements diversos. Al costat d'aspectes genuïns provinents de Jesús n'hi ha altres regressius que pertanyen a diferents estats de l'evolució religiosa de la humanitat. Al costat de subratllats sublims de l'amor de Déu hi ha pors primitives a caure en ses mans.

S'intenta conciliar amor i ira de Déu, bondat insondable i justícia rigurosa, por i confiança, tribunal imparcial i gràcia. No és fàcil. En el cor de molts segueix vigent una imatge confusa de Déu, que fa mal i impedeix viure amb goig i confiança la relació amb el Creador.

En la consciència humana brolla de manera espontània la imatge d'un Dios patriarcal, contaminada per la projecció de nostres desitjos i pors, nostres ànsies i decepcions. Un Déu omnipotent, preocupat pel seu honor, disposat sempre a castigar, que sols cerca dels homes reconeixement i submissió.

Aquesta imatge de Déu pot allunyar-nos cada vegada més de la seva presència amistosa. Pel general, les religions introdueixen entre Déu i els pobres humans molt de culte, molts ritus i pràctiques. Però la seva proximitat amorosa corre el risc de diluir-se.

Jesús representa, per a molts investigadors, la primera imatge sana de Déu en la història universal. La seva idea d'un Déu Pare i el seu mode de relacionar-se amb ell estan lliures de falses pors i projeccions. El canvi fonamental que introdueix és aquest: la actitud religiosa ver un Déu patriarcal se funda en la convicció de que l' home existeix per a Déu; la actitud de Jesús a son Pare se funda en la seguretat de que Déu existeix per l'home.

L'evangeli de Marc conta el baptisme de Jesús en el Jordà suggerint la nova experiència de Déu que Jesús viurà i comunicarà al llarg de sa vida. Segons el relat, el «cel s'obre» però no per a descobrir-nos la ira de Déu que arriba amb la seva destral amenaçadora, com pensava el Baptista, sinó per a que baixi l' Esperit de Déu, és a dir son amor vivificador. Del cel obert arriba una veu: «Tu ets el meu Fill, el meu estimat ».

És una pena que, malgrat ens diem seguidors de Jesús, tornem tan fàcilment a imatges regressives del Antic Testament i abandonem la seva experiència més genuina de Déu.

EL CEL OBERT

Veié que el cel s'esquinçava...

El Baptista representa l'esforç dels homes i dones de tot temps per purificar-se, reorientar l'existència i començar una vida més digna. Aquest és el seu missatge: «Fem penitència, tornem al bon camí, posem ordre en nostra vida». Aquest és també el que escoltem sovint en el fons de la consciència: «He que canviar, seré millor, he d'actuar de manera més digna».

Aquest desig de purificació i ascesi és noble i indispensable, però no basta. Tots coneixem l'experiència: ens esforcem per corregir errors, acomplim nostres deures, fem les coses millor, però res realment nou es despert en nosaltres, res apassionant ens neix de dedins; aviat, el pas del temps ens torna a la mediocritat de sempre. El mateix Baptista reconeix el límit del seu esforç: «Jo us batejo amb aigua, però ell us batejarà amb l' Esperit Sant».

El baptisme de Jesús tanca un missatge nou que supera radicalment al Baptista. Els evangelistes han cuidat amb vertader art l'escena. El cel, que romania tancat i impenetrable, s'obre per a mostrar el seu secret. En obrir-se, no descarrega la ira divina que anunciava el Baptista, sinó que regala l'amor de Déu, l' Esperit que se posa pacíficament sobre Jesús. Del cel s'escolta una veu: «Tu ets el meu Fill, el meu estimat; en tu m'he complagut».

El missatge és clar: amb Crist, el cel ha quedat obert; de Déu sols brolla amor i pau; podem viure amb confiança. Malgrat nostres errors i mediocritat, també per a nosaltres «el cel ha quedat obert». Les paraules que escolta Jesús les podem escoltar també nosaltres: «Tu ets per a mi un fill estimat una filla estimada».

Des d'ara podem afrontar la vida, no com una «història bruta» que hem de purificar constantment, sinó com el regal de la «dignitat de fills de Déu», que hem de cuidar amb goig i agraïment.

Per a qui viu d'aquesta fe, la vida està plena de moments de gràcia: el naixement d'un fill, el contacte amb una persona bona, l'experiència d'un amor net posen en nostra vida llum i calor nous. De cop sembla veure «el cel obert».

Quelcom nou comença en nosaltres; ens sentim vius; es desvetlla el millor que hi ha en nostre cor. El que potser havíem somniat en secret se'ns regala ara de manera inesperada: un inici nou, una purificació diferent, un «baptisme de Esperit i foc». Darrere d'aquestes experiències està Déu que ens estima com a fills.

BATEJAR EL FILL

… vingué des de Natzaret de Galilea i fou batejat per Joan en el Jordà

¿Bategem el fill o el deixem sense batejar? Aquesta és la pregunta que se fan alguns pares joves en néixer el seu fill. ¿Com actuar quan els pares han abandonat la pràctica religiosa i viuen sa fe de manera dèbil i vacil·lant? ¿Quina decisió prendre quan són divorciats, estan casats civilment o vien en «lliure unió»? Conec els dubtes de no pocs. D'aquí el meu desig d'oferir alguns criteris bàsics en aquesta festa del «Baptisme del Senyor».

El primer que s'ha de buscar sempre és el bé del nin. No s'organitza el bateig per a complir una tradició social, per a no donar un disgust als avis o per tenir una ocasió per a celebrar el naixement. Si els pares bategen a l'infant és per a celebrar l'amor salvador de Déu cap a aqueixa petita criatura.

No és raó per a privar al nin del baptisme el temor a condicionar la seva llibertat per al futur. El nin ve al món depenent dels altres en tot. No se li ha demanat permís ni tan sols per a néixer. No ha pogut escollir els seus pares ni elegir la llengua materna o l'entorn social o cultural. En batejar-lo, els pares l'orienten cap a la religió cristiana i Jesucrist. Però seà ell mateix qui, com en tot el demés, decidirà més tard la trayectoria de sa vida.

Tots els pares tenen dret a demanar per als seus fills el baptisme qualsevol sigui la situació matrimonial o el grau de fe actual. La condició dels pares no ha de perjudicar al fill. Però si demanen el baptisme, demanen una celebració religiosa. Per això han de fer-ho per motius religiosos i encara que no entenguin molt bé tot el que demanen per al seu fill.

Per altra banda, en demanar el baptisme cristià, demanen per al nin la fe cristiana i això exigeix que els pares es comprometin a educar-lo cristianament o, al manco, que no s'oposaran a la catequesi que el nin ha de rebre en la comunitat cristiana. De no ser així, el bateig quedaria sense sentit.

En la situació actual de molts pares, una postura responsable podria ser més o manco aquesta: «Déu estima a nostre fill. L'estima fins i tot més que nosaltres. Nostra fe és dèbil, no som coherents amb totes les exigències del cristianisme, però volem per al nostre fill el millor.

El bategem perquè volem posar la seva vida baix l'acció salvadora de Jesucrist i de la seva Església. Déu entén nostre gest. Més tard recolzarem a nostre fill perquè conegui a Jesús i al seu evangeli millor que nosaltres».

¿ON ÉS LA BENEDICCIÓ ?

Tu ets el meu Fill estimat.

Diu H. Nouwen en un escrit que els homes i dones de avui, plens de pors i inseguretat, necessiten més que mai ser beneïts. Els nins necessiten la benedicció dels seus pares i aquests necessiten la benedicció dels seus fills.

L'escriptor recorda amb emoció la primera vegada que, en una sinagoga de Nova York, fou testimoni de la benedicció d'un fill jueu per els seus pares: «Fill, et passi el que et passi en la vida, tinguis èxit o no, arribis a ser important o no, tinguis salud o no, recorda sempre quant t'estimen ton pare i ta mare.»

L'home contemporani ignora el que és la benedicció i el sentit profund que té. Els pares ja no beneeixen als seus fills. Les benediccions litúrgiques han perdut el seu sabor original. Ja no se sap què és la benedicció nupcial. S'ha oblidat que «beneir» (del llatí benedicere) significa «parlar bé», dir-li coses bones a algú. Dir-li nostre amor i nostre desig que sigui feliç.

I, tanmateix, les persones necessiten sentir coses bones. Hi ha entre nosaltres massa condemna. Són molts els que se senten maleïts, més que beneïts. Bastants es maleeixen fins i tot a ells mateixos. Se senten dolents, inútils, sense cap valor. Sota una aparent arrogància s'amaga sovint un ésser insegur que, en el fons, no s'aprecia a si mateix.

El problema de molts no és si estimen o no estimen, si creuen en Déu o no hi creuen. El seu problema radica en que no s'estimen a ells mateixos. I no és fàcil desbloquejar aqueix estat de coses. Estimar-se a un mateix quan un sap com és, pot ser de les coses més difícils.

El que molts necessiten escoltar avui en el fons del seu ésser és una paraula de benedicció. Saber que són estimats, malgrat la seva mediocritat i els seus errors, malgrat tant egoisme inconfessable. Però, ¿on està la benedicció? ¿Com pot estar un segur de que és estimat ?

Una desgràcia del cristianisme contemporani és haver oblidat aquesta experiència nuclear de la fe cristiana: «Jo som estimat, no perquè som bo, sant i sense pecat, sinó perquè Déu és bo i m'estima de manera incondicional i gratuïta en Jesucrist » Som estimat per Déu ara mateix, tal com som, abans de que comenci a canviar.

Els evangelistes narren que Jesús, en ser batejat per Joan, escoltà la benedicció de Déu: «Tu ets el meu Fill, el meu estimat; en tu m'he complagut » També a nosaltres ens arriba aqueixa benedicció. Cada un de nosaltres pot escoltar-la en el fons del seu cor: «Tu ets el meu Fill, el meu estimat» Això serà també aquest any el més important. Quan les coses se te posin difícils i la vida et sembli un pes insuportable, recorda sempre que ets estimat amb amor etern.

CANSAMENT

… amb Esperit Sant

No sabem a voltes ni com sobrevé, però hi ha moments en que l'home se cansa de quasi tot. Se cansa de les ocupacions que omplen la seva vida i de les persones que l'envolten. Se cansa de lluitar, de viure, de ser bo.

No és fàcil sempre precisar en què consisteix aquest cansament i quines són les arrels; per què a dies de goig i plenitud segueixen dies grisos en que tot s'eclipsa; per què a moments tot se'ns fa més dur i pesat.

Primer de tot, cal recordar que el cansament és propi de la condició humana. L'esforç desgasta nostre cos i nostre esperit. No hi ha altra forma de viure. Aquest cansament l'hem d'acceptar com “company nostre de camí”.

Però hi ha altres cansaments negatius i destructors que tenen la seva arrel més profunda en un estil equivocat de viure. Així, qui viu agafat per l'activisme i ocupació permanent, prest o tard, cau en un cansament inevitable.

No hem d'oblidar, per altra banda, que la incoherència interior, l'engany permanent o el viure sense satisfer les vertaderes aspiracions del ser humà, engendra en la persona tedi i decepció.

El cansament pot envair les zones més profundes de nostre ser i buidar nostra vida d'il·lusions, apagar l'amor en l'altre o debilitar d'arrel la mateixa fe.

¿Què fer per a no deixar-nos arrossegar pel desànim i la peresa total? ¿On trobar forces i recursos per a alliberar-nos d'aqueix cansament que pot arruïnar nostra vida sencera?

És necessari adoptar una actitud de realisme sa i de paciència per a acceptar nostres limitacions sense cedir al desànim. És important no caure en l'aïllament sinó saber demanar una mà a qui ens pot alleujar i estimular de nou.

Però, quan el cansament ha tocat les nostres arrels, és necessari, primer de tot, una renovació de nostre esperit, una transformació interior.

Segons el Baptista, propi de Crist és la capacitat per a “batejar amb l' Esperit Sant” , aquest Esperi creador de Déu que desperta nostres ànimes cansades, allibera del pecat convertit en costum i comunica nova vitalitat.

Per això l'oració més apropiada en les hores de cansament sigui aqueixa invocació confiada: “Veniu Esperit Sant i infoneu en mi la força de vostre amor”.

MEDIOCRITAT ESPIRITUAL

Ell us batejarà amb l'Esperit Sant.

Són molts els problemes que preocupen a la Església en el segle XXI. Si traiem el cap a la producció teològica i pastoral del moment o seguim qualsevol revista d'informació eclesiàstica, tindrem la impressió de que quasi tot és problemàtic o preocupant.

Tanmateix, K Rahner gosava assenyalar com a primer problema i el més urgent, el de la “mediocritat espiritual”.

Segons el teòleg, el vertader problema de la Església contemporània és aqueix “anar fent amb una resignació i un tedi cada vegada més grossos pels carrils habituals d'una mediocritat espiritual».

De poc serveix reforçar les institucions, salvaguardar els ritus, custodiar l'ortodòxia o imaginar nous projectes evangelitzadors, si falta en la vida dels creients una experiència viva de Déu.

Si la Església vol ser fidel a ella mateixa i no asfixiar-se en els seus propis problemes, si vol aportar quelcom original i salvador a l'home contemporani, ha de redescobrir una vegada i una altra que en Déu està la seva vertadera força.

És perillos parlar de Déu de qualsevol manera. Sé que s'ha abusat massa d'aquesta paraula. Sé que tot pot ser una vegada més mal entès. Però cal recordar que la Església s'ha de ocupar davant tot i sobre tot de Déu.

La Església parla molt i se preocupa de moltes coses importants. Però, ¿on i quan escolta a Déu? ¿On i quan se col·loca humil i sincera davant el seu únic Senyor?

Els creients parlem de Déu. Però, ¿cerquem a qui está darrera aqueixa paraula? ¿Parlem des de la pròpia experiència? ¿Gaudim i patim la presència de Déu en nostres vides?

Ens hem acostumat a dir que creiem en Déu sense que res “decisiu» passi en nosaltres. Fins i tot “tenir fe” sembla dispensar a alguns de buscar i anhelar el rostre de Déu.

Reconèixer nostra mediocritat espiritual no transforma nostras vides però pot ajudar-nos a entreveure fins a quin punt necessitem “ser batejats amb Esperit Sant “, segons la terminologia del Baptista.

Tal volta aqueixa és la primera tasca de la Església avui. Redescobrir i acollir en si mateixa la força viva de l' Esperit de Déu.

PASSAR DE DÉU

Us batejarà amb l' Esperit Sant.

A nostra vida, per a ser humana, le falta una dimensió essencial: la interioritat. Se'ns obliga a viure amb rapidesa, sense aturar-nos en res ni en ningú, i la felicitat no tè temps per a penetrar fins a nostra ànima.

Passem ràpids per tot i ens quedem quasi sempre a la superfície. Se'ns oblida escoltar i mirar la vida amb un poc de pregonesa i profunditat.

El silenci ens podria curar, però ja no som capaços de trobar-lo enmig de nostres mil ocupacions. Cada vegada hi ha manco espai per l' esperit en nostra vida diària. Per altra banda, ¿qui gosa ocupar-se de coses tan sospitoses com la vida interior, la meditació o la recerca de Déu?

Privats de vida interior, sobrevivim tancant els ulls, oblidem nostra ànima, revestint-nos de capes i més capes de projectes, ocupacions, il·lusions i plans. Ens hem adaptat ja i fins i tot hem après a viure «com a coses enmig de coses» (J. Onimus).

Però, trist és observar que, massa sovint, tampoc la religió és capaç de donar calor i vida interior a les persones. En un món que ha apostat per «l'exterior», Déu roman com un objecte massa llunyà i de poc interés per a la vida diària.

Per això, no és estrany veure que molts homes i dones «passen de Déu», l'ignoren, no saben de què es tracta, han aconseguit viure sense tenir necessitat d' Ell. Potser existeix, però cert és que no els «serveix» per a res útil.

Els evangelistes presenten a Jesús com el que ve a «batejar amb Esperit Sant», és a dir, com algú que pot netejar nostra existència i sanar-la amb la força de l' Esperit. I, potser, la primera tasca de la Església actual sigui, precisament, oferir aqueix «Baptisme de Esperit Sant» a l'home de avui.

Necessitem aquest Esperit que ens ensenyi a passar del purament exterior al que hi ha de més íntim en l'home, en el món i en la vida. Un Esperit que ens ensenyi a acollir a aquest Déu que habita en l'interior de nostres vides i

en el centre de nostra existència.

No basta que l' Evangeli sigui predicat amb paraules. Nostres oïdes estan massa acostumades i no escolten ja el missatge de les paraules. Sols ens pot convèncer la experiència real, viva, concreta d'una alegria interior nova i diferent.

Homes I dones, convertits en paquets de nervis excitats, éssers moguts per una agitació exterior i buida, cansats ja de quasi tot i gairebé sense cap alegria interior, ¿podem fer res millor que aturar una mica nostra vida, invocar humilment a un Déu en el qual encara creiem i obrir-nos confiats a l' Esperit que pot transformar nostra existència?

RENOVAR EL BAPTISME

Vingué des de Natzaret de Galilea i fou batejat per Joan en el Jordà ...

El baptisme en el Jordà és un dels fets més testificats de la vida de Jesús. Jesús ha volgut solidaritzar-se amb el moviment de conversió suscitat en el poble per Joan Baptista.

L'episodi ha estat posteriorment re-elaborat pels evangelistes, que converteixen l'esdeveniment en una presentació teològica de Jesús.

Els cels, tancats durant llarg temps, es tornen obrir. L' Esperit de Yahvé intervé de nou en la història. S'escolta de bell nou la paraula de Déu. El Fill estimat és ja entre els homes. Arriba l'esperada salvació.

Res ens impedeix pensar que en l'origen d'aquest relat teològic se troba, amb tota probabilitat, l'experiència viscuda per Jesús de sentir-se habitat per l' Esperit de Déu i enviat a inaugurar el temps de salvació.

Més tard, els cristians conservaran aquesta pràctica baptismal per a significar l'adhesió a l'evangeli, l'obertura a l' Esperit de Jesús, i l'entrada en la comunitat creient.

Naturalment, el Baptisme era, normalment, la culminació de tot un procés de conversió, i venia a expressar, de manera viva, l'acceptació conscient i responsable de la fe.

Avui no és així. Nosaltres hem estat batejats als pocs dies de nostre naixement, sense cap possibilitat de que el Baptisme fos un gest personal nascut de nostra pròpia decisió.

Aquesta pràctica del Baptisme dels infants es va introduir molt prest en les comunitats cristianes i, sens dubte, té un profund significat en la família creient que desitja veure el seu fill integrat en la comunitat cristiana.

Tanmateix, i por legítim que sigui aquest costum multisecular, és evident que implica greus riscos si no adoptem una postura responsable.

El baptisme dels nins no pot ser entès com a culminació d'un procés de conversió. Tindrà sentit si es considera com l'inici d'una vida que tindrà que ser ratificada més tard. El naixement que demana un creixement ulterior en la fe.

El Baptisme que rebem de nins exigeix de nosaltres adults, una confirmació en la fe, una ratificació personal. Sense ella, nostre Baptism queda incomplet, com a signe buit de contingut total, com a crida sense ressò ni resposta vertadera.