CREURE EN JESÚS

 

CREURE EN JESÚS

Veniu i veureu...

Dos deixebles, orientats pel Baptista, se posen a seguir a Jesús. Durant un temps caminen darrera ell en silenci. No hi ha hagut encara vertader contacte. De sobte, Jesús es torna i els fa una pregunta decisiva: «¿Què busqueu?», ¿qué espereu de mi ?

Ells li responen amb l'altra pregunta:«Rabí —que vol dir «mestre»— on t'estàs?», ¿quin és el secret de ta vida?, ¿des d'on vius tú?¿qué és per a tu viure ? Jesús els contesta: «Veniu i ho veureu ». Feu vosaltres l'experiència. No busqueu altra informació. Veniu a conviure amb mi. Descobrireu qui som i com puc transformar vostra vida.

Aquest petit diàleg pot fer més llum sobre l'essencial de la fe cristiana que moltes paraules complicades. En definitiva, ¿què és el decisiu per a ser cristià?

En primer lloc buscar. Quan un no cerca res en la vida i se conforma amb «anar tirant» o ser «un vividor», no és possible encontrar-se amb Jesús. La millor manera de no entendre res sobre la fe cristiana és no tenir interés per viure de manera encertada.

Important no és cercar qualque cosa, sinó cercar a qualcú. No descartem res. Si un dia sentim que la persona de Jesús ens «toca», és el moment de per ell, sense defenses ni reserves. Cal oblidar conviccions i dubtes, doctrines i esquemes. No se'ns demana que siguem més religiosos ni més piadosos. Sols que el coneguem millor.

No es tracta de conèixer coses sobre Jesús, sinó de sintonitzar amb ell, fer interiors les seves actituds fonamentals, i experimentar que la seva persona ens fa bé, revifa nostre esperit i ens infon força i esperança per a viure. Quan això se dóna, un se n'adona del poc que creia en ell, i com havia entès tot malament.

Però decisiu per a ser cristià es tractar de viure com vivia ell, encara que sigui de manera pobre i senzilla. Creure el que ell va creure, donar importància al que ell en donava, interessar-se pel que ell es va interessar. Mirar la vida com ell la mirava, tractar a les persones com ell les tractava: escoltar, acollir i acompanyar com ho feia ell. Confiar en Déu com ell confiava, pregar com ell pregava, contagiar esperança com la contagiava ell ¿Què se sent quan un tracta de viure així?¿No és això aprendre a viure ?