DIUMENGE XXIII VINT I TRETZÈ

 

23º diumenge temps ordinari (B)

EVANGELI

Fa que els sords hi sentin i que els muts parlin

Lectura del sant evangeli segons sant Marc 7,31-37

Guarició d'un sord-mut

31 Jesús se'n va anar del territori de Tir i, passant pel de Sidó, arribà al llac de Galilea, després de travessar el territori de la Decàpolis. 32 Llavors li porten un sord, que amb prou feines podia parlar, i li demanaven que li imposés la mà. 33 Jesús se l'endugué tot sol, lluny de la gent, li ficà els dits a les orelles, va escopir i li tocà la llengua amb la saliva. 34 Després va alçar els ulls al cel, sospirà i li digué:

--Efatà ¡ —que vol dir: «Obre't!»

35 A l'instant se li van obrir les orelles, la llengua se li destravà i parlava perfectament. 36 Jesús els prohibí que ho diguessin a ningú, però com més els ho prohibia, més ho pregonaven. 37 Estaven completament admirats i deien:

--Tot ho ha fet bé: fa que els sords hi sentin i que els muts parlin

Paraula de Déu.

CURAR LA SORDESA

La curació de un sordmut en la regió pagana de Sidó està contada per Marc amb una intenció clarament pedagògica. És un malalt especial. No hi sent ni parla. Viu tancat en si mateix, sense comunicar-se amb ningú. No se n'adona de que Jesús passa a prop de ell. Són altres els que el menen fins al Profeta.

També l'actuació de Jesús és especial. No imposa les seves mans sobre ell com li han demanat, sinó que el pren a part, i el porta a un lloc retirat de la gent. Allà treballa intensament, primer les orelles i després la llengua. Vol que el malalt senti el contacte curador. Sols un encontre profund amb Jesús podrà curar-lo de una sordesa tan tenaç.

Pel que sembla, no és suficient tot aquell esforç. La sordesa es resisteix. Aleshores Jesús acudeix al Pare, font de tota salvació: mirant al cel, sospira i crida al malalt una sola paraula: "Effetá", és a dir, "Obre't". Aquesta és la única paraula que pronuncia Jesús en tot el relat. No està dirigida a les orelles del sord sinó al seu cor.

Sens dubte, Marc vol que aquesta paraula de Jesús ressoni amb força en les comunitats cristianes que llegiran el seu relat. Coneix bé que és fàcil viure sords a la Paraula de Déu. També avui hi ha cristians que no s'obren a la Bona Nova de Jesús ni parlen a ningú de la seva fe. Comunitats sord-mudes que escolten poc el Evangeli i el comuniquen malament.

Tal volta un dels pecats més greus dels cristians de avui les aqueixa sordesa. No ens aturem a escoltar el Evangeli de Jesús. No vivim amb el cor obert per acollir les seves paraules. Per això, no sabem escoltar amb paciència i compassió a tants que sofreixen sense rebre afecte ni atenció de ningú.

A voltes es diria que la Església, nascuda de Jesús per anunciar sa Bona Nova, fa el seu propi camí, oblidada sovint de la vida concreta de preocupacions, pors, treballs i esperances de la gent. Si no escoltem bé les cridades de Jesús, no posarem paraules d'esperança en la vida dels que sofreixen.

Quelcom paradoxal hi ha en els discursos de la Església. Es diuen grans veritats, però no toquen el cor de les persones. Semblant passa en aquest temps de crisi. La societat no espera "doctrina social" dels especialistes, però escolta amb atenció una paraula clarivident, inspirada en el Evangeli de Jesús quan és pronunciada per una Església sensible al sofriment de les víctimes, i que sap sortir instintivament en la seva defensa i convida a tots a estar a prop dels que més ajuda necessiten per a viure amb dignitat.

CURAR NOSTRA SORDESA

Al moment, se li obriren les orelles.

Els profetes de Israel feien servir sovint la «sordesa» como una metàfora provocativa per parlar del tancament i la resistència del poble al seu Déu. Israel «té orelles però no sent» el que Déu li diu. Per això, un profeta crida a tots a la conversió amb aqueixes paraules: «Sords, escolteu i sentiu ».

En aquest marc, les curacions de sords, narrades pels evangelistes, poden ser llegides com «relats de conversió» que ens conviden a deixar-nos curar per Jesús de sordeses i resistències que ens impedeixen escoltar la cridada al seguiment. En concret, Marc ofereix en son relat matisos molt suggerents per a treballar aquesta conversió en les comunitats cristianes.

El sord viu aliè a tots. No sembla ser conscient del seu estat. No fa res per acostar-se a qui el pot curar. Per sort per ell, uns amics s'interessen i el menen fins a Jesús. Així ha de ser la comunitat cristiana: un grup de germans i germanes que s'ajuden per a viure en torn a Jesús deixant-se curar per ell.

La curació de la sordesa no és fàcil. Jesús pren amb si al malalt, es retira a un costat i se concentra en ell. És necessari el recolliment i la relació personal. Necessitem en nostres grups cristians un clima que permeti un contacte més íntim i vital dels creients amb Jesús. La fe en Jesucrist neix i creix en aqueixa relació amb ell.

Jesús treballa intensament les orelles i llengua del malalt, però no basta. Cal que el sord col·labori. Per això, Jesús, després de alçar els ulls al cel cercant que el Pare  s'associa al seu treball curador, crida al malalt la primera que ha d'escoltar qui viu sord a Jesús i al seu Evangeli: «Obre't».

És urgent que els cristians escoltem també avui aquesta cridada de Jesús. No són moments fàcils per la seva Església. Se'ns demana actuar amb lucidesa i responsabilitat. Seria funest viure avui sords a la seva crida, desoir les paraules de vida, no escoltar sa Bona Noticia, no captar els signes dels temps, viure tancats en nostra sordesa. La força sanadora de Jesús ens pot curar.

CONTRA LA SORDESA

Obre't.

L'escena és coneguda. Li presenten a Jesús un sord que, a conseqüència de sa sordesa, tot just pot parlar. La seva vida és una desgràcia. Sols se sent a si mateix. No pot escoltar als seus familiars i veïns. No pot conversar amb els seus amics. Tampoc pot escoltar les paràboles de Jesús ni entendre el seu missatge. Viu tancat en sa pròpia solitud.

Jesús el pren amb ell i es concentra en aqueixa malaltia que le impedeix viure de manera sana. Introdueix els dits en les orelles i tracta de vèncer aqueixa resistència que no el deixa escoltar a ningú. Amb la saliva humiteja aquella llengua paralitzada per a donar fluidesa a la seva paraula. No és fàcil. El sordmut no col·labora i Jesús fa un últim esforç. Respira profundament, llança un fort sospir mirant al cel i cerca la força de Déu i, llavors, crida al malalt: « ¡Obre't ».

Aquell home surt del seu aïllament i, per primer cop, descobreix el que és viure escoltant als altres i conversant obertament amb tots. La gent roman admirada. Jesús ho fa tot bé, com el Creador: « Tot ho ha fet bé: fa que els sords hi sentin i que els muts parlin ».

No és casual que els evangelis narrin tantes curacions de cecs i sords. Aquests relats són una invitació a deixar-se treballar per Jesús per obrir bé els ulls i les orelles a la seva persona i a la seva paraula. Uns deixebles «sords» al seu missatge, seran com «tartamuts» en anunciar l'evangeli.

Viure dins la Església amb mentalitat «oberta» o «tancada» pot ser una qüestió d'actitud mental o de posició pràctica, fruit quasi sempre de la pròpia estructura psicològica o de la formació rebuda. Però quan se tracta de «obrir-se» o «tancar-se” a l'evangeli, l'assumpte és de vida o mort.

Si vivim sords al missatge de Jesús, si no entenem el seu projecte , ni captem el seu amor als que sofreixen, ens tanquem en nostres problemes i no escoltem els de la gent. Però, llavors, no sabrem anunciar cap nova bona. Deformarem el missatge de Jesús. A molts s'els farà difícil entendre nostre «evangeli». És urgent que tots escoltem a Jesús: «Obre't».

CONTRA L'AÏLLAMENT

Obre't.

Hi ha moltes classes de soledat. Alguns viuen tot sols per força. Altres cerquen la soledat per què desitgen «independència», no volen estar «fermats» per res ni per ningú. Altres se senten marginats, no tenen a qui confiar la seva vida, ningú espera res de ells. Altres viuen en companyia de moltes persones, però se senten sols i incompresos. Altres viuen ficats en mil activitats, sense temps per experimentar la soledat en que es troben.

Però la soledat més profunda es dóna quan manca comunicació. Quan la persona no encerta ja a comunicar-se, quan a una família quasi res uneix, quan les persones només es parlen superficialment , quan l'individu s'aïlla i i defuig tot encontre vertader amb els altres.

La manca de comunicació pot tenir moltes causes. Però hi ha, sobre tot, una actitud que impedeix d'arrel tota comunicació per què enfonsa la persona en l'aïllament. És el temor a confiar en els altres, el retraïment, la fuita, anar-se'n distanciant poc a poc dels altres per tancar-se dins un mateix.

Aquest retraïment impedeix créixer. La persona «s'aparta» de la vida. Viu com «encongida». No pren part en la vida perquè se nega a la comunicació. El seu ésser roman com congelat, sense expansionar-se, sense desenvolupar les seves vertaderes possibilitats.

La persona retreta no pot profunditzar en la vida, no pot tampoc assaborir-la. No coneix el goig de l'encontre, de la comunicació, del gaudir compartit. Intenta «fer la seva vida», una vida que no és seva ni és vida.

Quant més fomenta la soledat, la persona «s'aïlla» a nivells cada cop més profunds i s'incapacita interiorment per tot encontre. Arriba un moment en el qual no encerta a comunicar-se amb ella mateixa ni amb Déu. No té accés a son món interior, no cerca sa vertadera identitat personal ni sap obrir-se confiadament a l'amor de Déu. Sa vida se pobla de fantasmes i problemes irreals.

La fe és sempre cridada a la comunicació i l'obertura. El retraïment i la incomunicació impedeixen llur creixement. És significativa la insistència dels evangelis en destacar l'activitat sanadora de Jesús que feia «sentir els sords i parlar els muts” obrint les persones a la comunicació i la confiança en Déu i l'amor fratern.

El primer pas que necessiten donar algunes persones per revifar la seva vida i despertar la fe ès obrir-se amb més confiança a Déu i als altres, Escoltar interiorment les paraules de Jesús al sordmut: “Efata», és a dir, «Obre't»

OBRIR-SE A LA VIDA

Obre't.

A. Camus va descriure com pocs el buit de la vida monótona de cada dia. Escriu així en Le Mythe de Sisyphe: «Resulta que tots els decorats es vénen a baix. Aixecar-se, tramvia, quatre hores d'oficina o de taller, dinar, tramvia, quatre hores de treball, descans, dormir i el dilluns-dimarts-dimecres- dijous-divendres-dissabte, sempre. Un dia sorgeix el “perquè” i tot torna a començar enmig d'aquest cansament tenyit d'admiració».

Esvaït el miratge de les vacances, és fàcil que més d'un sintonitzi amb els sentiments de l'escriptor francès. A voltes és la vida monòtona de cada dia la que ens planteja en tota cruesa els interrogants més pregons de nostre cor :«Tot això, ¿per què? ¿Per què visc ? ¿Val la pena viure ? ¿Té sentit aquesta vida ?»

El risc és sempre la fuita. Tancar-se en l'ocupació de cada dia i res més. Viure sense interioritat. Caminar sense brúixola. No reflexionar. Arrossegar-se sense esperança. Perdre fins i tot la set, el desig de viure amb més profunditat.

No és tan difícil viure així. Basta fer el que fan quasi tots. Seguir la corrent. Viure de manera mecànica. Substituir les exigències més radicals del cor per tota mena de «necessitats» superflus  No escoltar cap altra veu. Romandre sords a qualsevol cridada profunda..

El relat de la curació del sordmut (Mc 7, 3 1-37), redactat segons un esquema catequètic conegut és la crida a una obertura i la comunicació. Aquell home sord i mut, tancat en ell mateix, incapaç de sortir del seu aïllament, deixa que Jesús treballi les seves orelles i la seva llengua. La paraula del Profeta ressona com un imperatiu de contorns universals: «Obre't».

Quan no escolta els anhels més humans del seu cor, quan no s'obre a l'amor, quan, en definitiva, se tanca Misteri últim que els creients anomenem «Déu», la persona se separa de la vida, se tanca a la gràcia i cega les fonts que el farien viure.

SORTIR DE L' AÏLLAMENT

Obre't

La soledat s'ha convertit en una de les plagues més greus de nostra societat. Els homes construeixen ponts i auto-pistes per comunicar-se amb més rapidesa, Llancen satèl·lits per transmetre tota mena d'ones entre els continents. Es desenvolupa la telefonia mòbil i la comunicació per internet. Però els homes estan cada cop més «sols en sa pròpia barraca».

El contacte humà s'ha refredat en molts àmbits de nostra societat. La gent no se sent massa responsable dels altres. Cadascú viu el seu món. No és fàcil el regal de la vertadera amistat.

N'hi ha que han perdut la capacitat d'arribar a un encontre càlid, cordial, sincer. Se senten massa estranys als altres. No són ja capaços d'entendre i estimar sincerament a ningú, i no se senten compresos ni estimats per ningú. Potser es relacionin cada dia amb més gent, però en realitat no se troben amb ningú. Viuen aïllats. Amb el cor bloquejat. Tancats a Déu i tancats als altres.

Quants homes i dones necessiten avui escoltar les paraules de Jesús al sordmut: No és casualitat que se narrin en els evangelis tantes curacions de cecs i sords. Són una invitació a obrir nostres ulls i nostres orelles per acollir la Bona Nova de Jesús i la salvació que se'ns ofereix des de Déu.

També a nosaltres se'ns fa una invitació a obrir-nos. Sens dubte, les causes de la incomunicació, l'aïllament i la soledat creixents són molt diverses. Però, quasi sempre tenen l'arrel en nostre pecat. Quan actuen egoistes, ens allunyem dels altres, ens seoarem de la vida i ens tanquem en nosaltres mateixos. Volem defensar nostra llibertat i independència amb zel exagerat tombem en un aïllament i soledat cada cop majors

Hem d'aprendre, sens dubte, noves tècniques de comunicació en la societat moderna. Però hem d'aprendre, abans que res, a obrir-nos a l'amistat i l'amor vertader. L'egoisme, la desconfiança i la insolidaritat són també avui el que més ens separa i aïlla als uns dels altres. Per això, la conversió a l'amor és camí indispensable per fugir de la soledat. El que s'obre a l'amor al Pare i als germans, no està sol.

SORDESA

Obre't.

Diuen els experts que cada època té la seva pròpia neurosi i necessita la psicoteràpia adequada que ajudi a les persones a alliberar-se de ella.

De manera general, se pot dir que avui no ens enfrontem ja a una frustració sexual com pogué passar, potser, en temps de S. Freud. No és aquest el principal problema de les noves generacions. Els homes i dones de avui sofreixen, sobre tot, una manca de sentit acompanyat d'un sentiment de buit. Molts no encerten a descobrir un sentit a la seva vida i tomben en el que V. Frankl diu “buit existencial”.

Han passat molts anys des de que Freud, preocupat quasi exclusivament pels conflictes sexuals que creia veure darrera la majoria de neurosis , escrigués aquestes paraules molt criticades avui: “En el moment en que un se pregunta pel sentit i el valor de la vida és senyal de que està malalt”.

Avui no se pensa així. Preguntar-se pel sentit de la vida no és una qüestió inútil i superflu, pròpia de ments malaltes. Al contrari, és la qüestió vital a la qual l'home necessita respondre per a viure de manera sana.

Ja C. G. Jung gosà definir la neurosis com “el sofriment de l'ànima que no ha trobat el seu sentit”. Hi ha qualque cosa en nosaltres que vol viure i viure amb sentit. I quan la persona no encerta en això, se sent com perduda, frustrada en sa necessitat més profunda. Aquesta falta de sentit és avui la neurosi més greu que pateixen moltes persones i una de les font més importants de malaltia i patiment.

Arrossegats per la civilització de l'atordiment, les presses i la sobredosis d'experiències passatgeres, és bo de fer romandre sord per escoltar el misteri últim de la vida. De fet, són bastants els que no saben o no volen preguntar-se per l'important de l'existència. Els basta viure entretinguts per l'anècdota polític o el programa de cap de setmana.

Quan Jesús obre les orelles als sords,realitza un gest que amaga tot un significat simbòlic del que pretén aportar a la humanitat: obrir la vida dels homes a sa realitat més profunda, i ajudar-los a escoltar la cridada de la Vida.

Capacitats només per percebre el que sentim a través dels sentits corporals, i amb “les orelles de l'ànima” sords per escoltar el misteri que s'amaga en nostre ésser, necessitem obrir-nos a la realitat de Déu.

Pot ser, la invitació fonamental de la fe cristiana a l'home de avui i de sempre estigui expressada en aqueixes paraules de Jesús al sord: “Obre't”.

ESCOLTAR LA VIDA

Effetá, això és, obre't

Són molts els homes i dones que se senten incapaços d'entaular un vertader diàleg amb el seu Creador. No saben escoltar a Déu i no saben parlar-li. Es diria que són «sord-muts» davant Ell.

Molts d'ells no coneixen el que pot ser una experiència interior. Han oblidat totalment els camins que els podrien endinsar en son propi esperit i en l'encontre amb Déu.

Altres compleixen algunes pràctiques religioses. Escolten predicacions i lectures sagrades, mouen els llavis per entonar càntics o recitar oracions, però surten del temple sense haver dialogat amb ningú en el fons del cor.

Incapaços de comunicar-nos amb Déu, ¿com escoltar avui aqueixa cridada de Jesús al sord-mut de la Decàpolis: «Obre't”»? ¿Com obrir nostres orelles i nostres llavis per dialogar amb Déu ?

Conta Tony de Mello en un escrit aqueix deliciós relat: Un peix jove i inexpert acudí a un altre més vell i amb més experiència i li preguntà: «Digueu-me: ¿on puc trobar això que diuen Oceà ? He anat cercant per totes parts sense resultat».

El vell peix va respondre: «El Oceà és precisament on estàs tu ara mateix” El peix jove va marxar decebut: “¿Això? Però això no és més que aigua. Jo busco el Oceà ».

Per trobar Déu no cal recórrer llargs camins. Basta aturar-se, tancar els ulls, entrar en nostre cor i escoltar la vida que hi ha dins nosaltres mateixos. Aquí, on estem ara mateix, està Déu envoltant-nos i penetrant-nos de vida.

Jo no faig absolutament res i, tanmateix, el meu cor batega, la sang corre per les meves artèries, el meu organisme respira. Una força oculta recorre tot el meu ser. No sóc jo el que fa qualque cosa per viure. Segon a segon rep la vida com regal misteriós.

Solem dir: «Estic respirant» però, en realitat, no és així. Jo no estic respirant. La respiració està succeint en mi. Quan un nadó respira per primer cop ni tan sols sap que existeix el mecanisme de la respiració, els seus pulmons mai havien funcionat fins aleshores. I tanmateix la respiració arriba i el miracle comença.

Desgraciadament també entre els homes n'hi ha que «sols veuen aigua i no descobreix mai el Oceà ». Viuen sense escoltar el misteri de la vida que els envolta i els sosté.

Si un dia s'aturen a escoltar-la, encara que sigui de manera inicial i dèbil, no els serà difícil obrir-se a un diàleg amistós amb el Creador de la vida.

EPIDÈMIA DE SOLEDAT

¡Obre't!

Diu G. Marcel que «sols hi ha un sofriment i és estar sol». L'afirmació podrà semblar exagerada, però el cert és que, per a molts homes i dones de avui, la soledat és el major problema de la seva existència.

Aparentment, l'home actual està més ben comunicat que mai amb els seus semblants i amb la realitat sencera. Els mitjans de comunicació s'han multiplicat de manera insospitada. El telèfon permet mantenir una conversació amb les persones més distants. El televisor introdueix fins a nostra llar imatges de tot el món... El mòbil ha acabat amb l'aïllament...

Per altra banda, s'imposa el públic sobre el privat. Es parla d'associacions de tot tipus, cercles socials, relacions públiques, encontres.

Però tot allò no impedeix que una soledad indefinida, difosa i trisa s'apodderi de molts homes i dones. Llars on les persones se suporten amb indiferència o agressivitat creixent. Nens que no coneixen l'afecte i la tendresa. Joves que descobreixen amb amargor que l'encontre sexual pot encobrir un egoisme enganyós. Amants que se senten cada cop més sols després de l'amor. Amistats que queden reduïdes a càlculs i interessos inconfessables.

L'home actual descobreix poc a poc que la soledat no és el resultat d'una falta de contacte amb les persones. Abans que això, la soledat pot ser una malaltia del cor. Si la meva vida és un desert, el món sencer és un desert, encara que estigui poblat de tota mena de gent.

Sens dubte, són molts els factors que poden portar a una persona a aqueix aïllament interior que s'expressa en frases cada cop més sentides entre nosaltres: «Ningú s'interessa per mi». «No crec en ningú». «Que me deixin. No vull saber res de ningú».

Però per superar l'aïllament és necessari obrir-se de nou a la vida. Acceptar-se a si mateix amb senzillesa i veritat. Escoltar de nou el sofriment i l'alegria dels altres. Rompre el cercle obsessiu «els meus problemes». Recuperar la confiança en els gestos amistosos dels altres per limitats i pobres que ens puguin semblar.

La fe no és un remei terapèutic que pugui prevenir o curar la soledat. El creient està sotmès, com qualsevol altre, a les tensions de la vida moderna i les dificultats de la relació personal.

Però pot trobar en la seva fe una llum, una força, un sentit, una energia per a superar l'aïllament, la soledat i la incomunicació. Com aquell home sord i mut, incapaç de comunicar-se, que va escoltar un dia la paraula curadora de Jesús: “Obre't”

HOSPITALITAT

Francesc Torralba publica un llibre sobre l'hospitalitat. Segons el jove pensador, en una societat on creix l'exclusió, les immigracions massives i el nombre de persones cercant llar i protecció, poques virtuts socials són més necessàries que l'hospitalitat com acte de «acollir a l'altre estrany i vulnerable en nostra pròpia casa ». (F. Torralba. Sobre la hospitalidad. Extraños y vulnerables como tú.)

Cada cop ens trobarem en nostre camí amb més “estranys”, persones que no pertanyen al meu univers racial, religiós, cultural o econòmic. No hem de pensar sols en l'estranger que no parla nostra llengua, té un rostre diferent i camina entre nosaltres com desorientat. També és un estrany el nen que demana almoina, la prostituta que vesteix de manera cridanera o el captaire que recull les escombraries que nosaltres tirem.

Al mateix temps, són persones «vulnerables», que no viuen com els altres. Ells passen tot el dia cercant protecció. Viuen privats de seguretat, en «estat carencial». No se basten a ells mateixos per viure. Necessiten dels altres. En ells apareix com en cap altre sector aqueixa condició de l'ésser humà com «homo mendicans».

L'hospitalitat exigeix, en primer lloc, reconèixer a l'altre, no seguir el camí ignorant la seva existència i esborrant-los de la meva vida. Tot ésser humà necessita ser reconegut, i quan és ignorat o reduït a res, sofreix ja que roman sense espai per a viure amb pau i seguretat.

L'hospitalitat demana respectar i defensar la dignitat d'aquestes persones. No humiliar-les, ni tractar-les de qualsevol manera. Són com nosaltres, persones que cerquen viure. Hem d'aprendre a alliberar-nos de prejudicis per entendre el seu món, comprendre oa seva situació i posar-nos en el seu lloc.

L'hospitalitat ens urgeix, per últim a escoltar les seves necessitats per actuar. Nostre ésser creix quan ens responsabilitzem i fem per l'altre el bé que podem. No sempre és fàcil saber com actuar. El primer que se'ns demana és viure amb un cor obert i disposat a l'ajuda. El crit de Jesús al sord-mut que sols s'escolta a si mateix: «Obre't», és una invitació a sortir de nostre solipsisme per escoltar al que pateix.