dijous, 30 de setembre de 2021

DIUMENGE XXVII DURANT L'ANY

 


27º diumenge Temps ordinari (B)

EVANGELI

Allò que Déu ha unit, que no el separi l'home.

+ Lectura del sant evangeli segons sant Marc 10,2-16

2 Aleshores se li van atansar uns fariseus. Volien posar-lo a prova i li preguntaren si és permès a un home de divorciar-se de la seva dona. 3 Ell els va fer aquesta altra pregunta:

--Què us va ordenar Moisès?

4 Li respongueren:

--Moisès va permetre de donar a la muller un document de divorci i fer-la marxar.

5 Jesús els digué:

--Moisès va escriure aquesta norma per la vostra duresa de cor. 6 Però, des del principi de la creació, Déu els va fer home i dona. 7 Per això l'home deixa el pare i la mare per unir-se a la seva dona, 8 i tots dos formen una sola carn. Per tant, ja no són dos, sinó una sola carn. Allò que Déu ha unit, que l'home no ho separi.

10 Un cop a casa, els deixebles tornaren a preguntar-li sobre això mateix. 11 Jesús els diu:

--El qui es divorcia de la seva dona i es casa amb una altra, comet adulteri contra la primera, 12 i si la dona es divorcia del seu home i es casa amb un altre, comet adulteri.

Alguns presentaven a Jesús uns infants perquè els imposés les mans, però els deixebles els renyaven. 14 En veure-ho, Jesús es va indignar i els digué:

--Deixeu que els infants vinguin a mi. No els ho impediu, perquè el Regne de Déu és dels qui són com ells. 15 Us ho asseguro: qui no aculli el Regne de Déu com l'acull un infant, no hi entrarà pas.

16 I els prenia en braços i els beneïa tot imposant-los les mans.

Paraula de Déu.

CONTRA EL PODER DEL BARÓ

Els fariseus plantegen a Jesús una pregunta per posar-lo a prova. Aquest cop no és una qüestió sense importància, sinó un fet que fa sofrir molt a les dones de Galilea i és motiu de discussions entre els seguidors de diverses escoles rabíniques: "¿És lícit al baró divorciar-se de la seva dona?".

No se tracta del divorci modern que coneixem avui, sinó de la situació en que vivia la dona jueva dins del matrimoni, controlat absolutament pel baró. Segons la llei de Moisès, el marit podia rompre el contracte matrimonial i expulsar de casa a la seva esposa. La dona, per contra, sotmesa en tot al baró, no podia fer igual.

La resposta de Jesús sorprèn a tots. No entra en les discussions dels rabins. Convida a descobrir el projecte original de Déu, que està per sobre de lleis i normes. Aquesta llei "masclista", en concret, s'ha imposat en el poble jueu por la "duresa de cor" dels homes que controlen les dones i les sotmeten a la seva voluntat.

Jesús aprofundeix en el misteri original de l'ésser humà. Déu "els creà home i dona, mascle i femella ". Els dos han estat creats en igualtat. Déu no ha creat al baró amb poder sobre la dona. No ha creat la dona sotmesa al baró. Entre homes i dones no ha d'haver cap dominació per part de ningú.

Des d'aquesta estructura original de l'ésser humà, Jesús ofereix una visió del matrimoni que va més enllà de tot l'establert per la Llei. Dones i homes s'uniran per "ser una sola carn" i iniciar una vida compartida en la mutu entrega sense imposició ni submissió.

Aquest projecte matrimonial és per Jesús la suprema expressió de l'amor humà. El baró no té cap dret sobre la dona com si fos amo. La dona no ha d'acceptar viure sotmesa al baró. És Déu mateix qui els atreu a viure units per un amor lliure i gratuït. Jesús conclou de manera rotunda: "Allò que Déu ha unit, que no el separi el baró".

Amb aquesta posició, Jesús destrueix d'arrel el fonament del patriarcat sota totes les formes de control, submissió i imposició del baró sobre la dona. No sols en el matrimoni sinó en qualsevol institució civil o religiosa.

Hem d'escoltar el missatge de Jesús. No és possible obrir camins al regne de Déu i la seva justícia sense lluitar activament contra el patriarcat. ¿Quan reaccionarem en la Església amb energia evangèlica contra tant abús, violència i agressió del baró sobre la dona? ¿Quan defensarem a la dona de la "duresa de cor" dels barons?



ACOLLIR ELS PETITS

Deixeu que els infants vinguin a mi.

L'episodi sembla insignificant. Tanmateix, amaga un rerefons de gran importància per als seguidors de Jesús. Segons el relat de Marc, alguns tracten d'acostar a Jesús uns nins i nines que corren per allà. L'únic que cerquen és que aquell home de Déu els pugui tocar per comunicar-lis qualque cosa de la seva força i vida. Pel que sembla, era una creença popular.

Els deixebles se molesten i tracten d'impedir-ho. Pretenen aixecar un setge en torn a Jesús. S'atribueixen el poder de decidir qui pot arribar fins a Jesús i qui no. S'interposen entre ell i els més petits d'aquella societat. En lloc de facilitar l'accés a Jesús, lo obstaculitzen.

S'han oblidat ja del gest de Jesús que, uns dies abans, ha posat en el centre del grup a un nin per què aprenguin bé que són els petits els que han de ser el centre d'atenció i cura dels seus deixebles. S'han oblidat de com l'ha abraçat devant tots, convidant a acollir-los en el seu nom i amb un mateix afecte.

Jesús s'indigna. Aquell comportament dels seus deixebles és intolerable. Enfadat, els dóna dues ordes: «Deixeu que els infants vinguin a mi. No els ho impediu ». ¿Qui els ha ensenyat a actuar d'una manera tan contrària al seu Esperit? Són els petits, dèbils i indefensos, els primers que han de tenir obert l'accés a Jesús.

La raó és molt profunda ja que obeeix als designis del Pare: «perquè el Regne de Déu és dels qui són com ells». En el regne de Déu i en el grup de Jesús, els que molesten no són els ètits, sinó els grans i poderosos, els que volen dominar i ser els primers.

El centre de sa comunitat no ha d'estar ocupat per persones fortes i poderoses que s'imposen als altres des de dalt. En sa comunitat se necessiten homes i dones que cerquin el darrer lloc per acollir, servir, abraçar i beneir als més dèbils i necessitats.

El regne de Déu no es difon des de la imposició dels grans sinó des de l'acollida i defensa als petits. On aquests es converteixen en el centre d'atenció i cura, allí arriba el regne de Déu, la societat humana que vol el Pare.



PER HOMES

Déu els creà home i dona.

El que més feia sofrir a les dones en la Galilea dels anys trenta era la seva submissió total al baró dins de la família patriarcal. L'espòs les podia fins i tot repudiar en qualsevol moment abandonant-les a la seva sort. Aquest dret es basava, segons la tradició jueva, ni més ni menys que en la Llei de Déu.

Els mestres discutien sobre els motius que podien justificar la decisió de l'espòs. Segons los seguidors de Shammai, sols se podia repudiar a la dona en cas d'adulteri; segons Hillel, bastava que la dona fes qualsevol cosa «desagradable» als ulls del seu marit. Mentre els doctes barons discutien, les dones no podien alçar la veu per a defensar els seus drets.

En algun moment, el plantejament arribà fins Jesús: « ¿Pot l'home divorciar-se de la seva dona ?». La seva resposta desconcertà a tots. Les dones no s'ho podien creure. Segons Jesús, si el repudi està en la Llei, és per la «duresa de cor» dels homes i la seva mentalitat masclista, però el projecte original de Déu no fou un matrimoni «patriarcal» dominat pel baró.

Déu creà al baró i a la dona perquè fossin «una sola carn». Els dos estan cridats a compartir el seu amor, la seva intimitat i vida sencera, amb igual dignitat i en comunió total. De aquí el crit de Jesús: «Allò que ha unit Déu, que no ho separi el baró», amb l'actitud masclista.

Déu vol una vida més digna, segura i estable per aqueixes esposes sotmeses i maltractades pel baró en les llars de Galilea. No pot beneir una estructura que generi superioritat del baró i submissió de la dona. Després de Jesús, cap cristià podrà legitimar, amb la Bíblia o el Evangeli, res que promogui discriminació, exclusió o submissió de la dona.

En el missatge de Jesús hi ha una predicació dirigida exclusivament als homes per què renunciïn a sa «duresa de cor» i promoguin unes relacions més justes i igualitàries entre home i dona. ¿On s'escolta avui aquest missatge?, ¿quan crida la Església als homes a aqueixa conversió?, ¿què fem els seguidors de Jesús per revisar i canviar comportaments, hàbits, costums i lleis que van clarament en contra de la voluntat original de Déu en crear l'home i la dona.



ABANS DE SEPARAR-SE

Allò que Déu ha unit…

Avui es parla cada cop menys de fidelitat. Basta escoltar certes conversacions per constatar un clima molt diferent. “Hem passat les vacacions cadascun pel seu compte”. “El meu marit té un ligue, em va costar acceptar-ho, però ¿què podia fer?”. “És que sols amb el meu marit m'avorreixo”.

Algunes parelles consideren que l'amor és cosa espontània. Si brolla i roman viu, tot va bé. Si es refreda o desapareix, la convivència resulta intolerable. Aleshores el millor és separar-se “de manera civilitzada”.

No tots reaccionen així. Hi ha parelles que se n'adonen que ja no s'estimen, però no per això volen separar-se, sense que puguin explicar-se exactament per què. Solament es demanen fins quan podrà durar aqueixa situació.

N'hi ha també que han trobat un amor fora del seu matrimoni i se senten tan atrets per aqueixa nova relació que no volen veure's privats de ella. No volen perdre res. Ni el matrimoni ni aqueix amor extra. Però no saben com navegar entre els dos.

Les situacions són moltes i, sovint, molt doloroses. Dones que ploren en secret el seu abandonament i humiliació. Esposos que se avorreixen en una relació insoportable. Nins tristos que sofreixen el desamor dels seus pares.

Aquestes parelles no necessiten ara una recepta per sortir de la situació. Seria massa fàcil. El que les podem oferir és respecte, escolta discreta, alè per viure i, tal volta, una paraula lúcida d'orientació. Tanmateix, pot ser oportú recordar algunes passes fonamentals que sempre és necessari donar.

El primer és el diàleg. Cal aclarir la relació. Desvetllar amb sinceritat el que sent i viu cada un. Tractar d'entendre el que s'amaga rere aqueix malestar creixent. Descobrir el que no funciona. Posar nom a tants greuges mutus acumulats i mai elucidats.

Però el diàleg no basta. Aquestes situacions no es resolen sense generositat i esperit de noblesa. Si cada un se tanca en una postura d'egoisme mesquí, el conflicte s'agreuja, els ànims se crispen i el que fou amor es converteix en odi i destrucció.

Cal recordar també que l'amor se viu en la vida ordinària i repetida del quotidià. És il·lusió voler escapar d'això. Cada dia viscut junts, cada alegria i cada sofriment compartits, cada problema viscut en parella, donen consistència real a l'amor.

La frase de Jesús: “Allò que Déu ha unit, no el separi l'home” té les seves exigències molt abans que arribi la ruptura, ja que les parelles se van separant a poc a poc, en la vida de cada dia.


CRISTIANS DIVORCIATS

El que Déu ha unit…

A les nostres parròquies hi ha cada vegada més persones que, un cop fracassat el seu primer matrimoni, s'han tornat a unir civilment o han format una parella de fet. La realitat és complexa i delicada. Separació i divorci són experiències que generen quasi sempre lluita interior i sofriment i, sovint, soledat i incomprensió.

Molts no es senten estimats ni compresos per la comunitat cristiana, no obstant les afirmacions en contra dels documents oficials del Magisteri. No és sols la disciplina canònica de la Església la que els fa sofrir. És també l'actitud que, a voltes, perceben en l'entorn cristià. ¿Què dir?

Abans que res, hem de recordar que ser fidels a l'ensenyança de Jesús sobre l'amor conjugal únic, fidel i indissoluble, no ha de significar mai deixar de seguir la seva actitud de comprensió i misericòrdia cap a tots i, de manera particular, cap als que més sofreixen. La primera actitud del cristianisme davant aquestes parelles ha de ser de respecte, proximitat i amistat. No hi ha cap raó, ni religiosa ni moral, per adoptar altra postura diferent, contrària a l'amor.

La comunitat cristiana no els ha de marginar ni excloure del seu si. Al contrari, com diu el Papa, se'ls ha d'ajudar a «que no se considerin separats de la Església ja que poden i deuen, en quant batejats, participar en la seva vida» (Familiaris Consortio, 84). No pot ser altra la postura d'una Església que proclama i se sap ella mateixa acceptada pel seu Senyor malgrat els seus errors i els seus pecats.

Hem de comprendre l'esquinçament interior dels que se senten profundament cristians i no poden sortir ja de manera raonable de la situació en que se troben. Els resulta difícil sintonitzar amb una Església que no aprova oficialment la seva unió actual. Necessiten percebre actituds i gestos que els facin sentir-se acollits.

Sobre tot, no oblidem mai l'important. En aqueixes parelles Déu cerca sempre el seu bé. Nosaltres podem tancar-nos en nostres judicis i condemnes; podem seguir i no comprendre errors i culpes que els han dut fins al divorci. Una cosa segura. Déu escriu sa pròpia història d'amor amb ells per camins que a nosaltres se'ns escapen.



SEPARATS, PERÒ PARES

El que Déu ha unit…

Durant aquests anys he pogut compartir de pro el camí dur de la separació d'esposos que un dia s'estimaren de veres. Els he vist sofrir, dubtar i lluitar per un amor desaparegut. Els he vist suportar els retrets, la incomprensió i el distanciament dels que semblaven el seus amics. Al costat he vist també sofrir els fills.

No és del tot cert que la separació dels pares causi un trauma irreversible als fills. El que els fa mal és el desamor, l'agressivitat o la por que, a voltes, acompanya a una separació quan se realitza de forma poc humana.

Mai s'hauria d'oblidar que els que se separen són els pares, no els fills. Aquests tenen dret a seguir gaudint del seu pare i de la seva mare, junts o separats, i no tenen per què sofrir la seva agressivitat ni ser testimonis de les seves disputes i litigis.

Per això mateix, no han de ser coaccionats perquè prenguin partit per un o altre. Tenen dret a que els seus pares mantinguin davant ells una postura digna i de mutu respecte sense denigrar mai la imatge de l'altre; a no ser instrumentalitzats per obtenir informació sobre sa conducta; i no utilitzats com “armes llancívoles” en llurs combats.

És mesquí, per altra banda, “fer xantatge” als fills per guanyar-se l'afecte amb regals o conductes permissives. Al contrari, qui cerca realment el bé del nin le facilita l'encontre i la comunicació amb el pare o la mare ja que no viu amb ell.

Els fills tenen, endemés, dret a que els seus pares es reuneixin per a tractar de temes referents a la seva educació i salut, o per a prendre decisions sobre aspectes importants per la seva vida. La parella no ha d'oblidar que, tot i estant separats, segueixen essent pares d'uns fills que els necessiten.

Conec els esforços que fan no pocs separats per què els seus fills pateixin el menys possible les conseqüències doloroses de la separació. No sempre és fàcil ni per qui es queda amb la custòdia dels fills ni per qui ha de viure en endavant separat de ells. Aquests pares necessiten, en més d'una ocasió, suport, companyia o ajuda que no sempre troben en el seu entorn, la seva família, els seus amics o la Església.

Curiosament, en el text evangèlic de avui, el redactor ha unit dos episodis diferents: la ensenyança de Jesús sobre la indissolubilitat del matrimoni i l'acollida als nins en contra de la reacció dels seus deixebles.

DAVANT ELS DIVORCIATS

Allò que Déu ha unit…

Els cristians no podem tancar els ulls davant un fet profundament dolorós. Els divorciats no se senten, en general, compresos per la Església ni per les comunitats cristianes. La majoria perceben una duresa disciplinar que no arriben a entendre. Abandonats als seus problemes i sense ajuda, no troben en la Església lloc per ells.

No se tracta de posar en discussió la visió cristiana del matrimoni, sinó de ser fidels a aqueix Jesús que, al mateix temps que defensa la indissolubilitat del matrimoni, se fa present a tot home o dona oferint la seva comprensió i la seva gràcia precisament a qui més les necessita. Aquest és el repte. ¿Com mostrar als divorciats la misericòrdia infinita de Déu a tot ésser humà? ¿Com estar al costat de ells de manera cristiana?

Abans que res hem de recordar que els divorciats que s'han tornat a casar civilment segueixen essent membres de la Església. No estan excomunicats; no han estat expulsats de la Església. Encara que alguns dels seus drets quedin restringits, formen part de la comunitat i han de trobar en els cristians la solidaritat i comprensió que necessiten per viure la difícil situació de manera humana i cristiana.

Si la Església els lleva el dret a rebre la comunió és perquè «llur estat i condició de vida contradiuen objectivament la unió d'amor entre Crist i la Església, significada i actualitzada en la Eucaristia» (Familiaris consortio, 84). Però això no autoritza a ningú a condemnar-los com a persones excloses de la salvació ni a adoptar una postura de menyspreu o marginació.

Al contrari, el mateix Papa exhorta als responsables de la comunitat cristiana «a que ajudin als divorciats tenint cura , amb caritat, de que no se sentin separats de la Església, ja que poden i fins i tot, en quant batejats, han de prendre part en la seva vida» (Familiaris consortio, 84). Com tots els altres cristians, també ells tenen dret a escoltar la Paraula de Déu, prendre part a l'assemblea eucarística, col·laborar en diferents obres i iniciatives de la comunitat, i rebre l'ajuda que necessiten per a viure la fe i educar cristianament els seus fills.

És injust que una comprensió estreta de la disciplina de la Església ens porti a marginar i abandonar fins i tot a persones que s'esforçaren sincerament per salvar el primer matrimoni, que no tenen forces per enfrontar-se tot sols al seu futur, que viuen fidelment el seu matrimoni civil, que no poden refer en cap manera el seu matrimoni anterior o que tenen noves obligacions morals en la seva actual situació.

En qualsevol cas, als divorciats que us sentiu creients us vull recordar una cosa: Déu és més gran, comprensiu i amic que el que podeu veure en els cristians, i en la Església. Déu és Déu. Quan nosaltres no us entenem, ell us entén. Confieu en ell.

DIVORCI

Allò que Déu ha unit...

Han passat ja alguns anys des de quan es va introduir la llei divorcista en nostre país.Es van fer callar les controvèrsies públiques i els debats en torn a la seva legalització. El divorci és ja pràctica acceptada socialment.

Però és ara tal volta quan l'experiència d'aquests anys ens permet una reflexió més serena.

Seria poc honest negar que el divorci ha estat una «solució», sobre tot, per situacions insostenibles que venien de lluny i en les qual estaven implicats sovint homes i dones que no comparteixen la fe cristiana.

Però la llei divorcista no pot fer-nos oblidar que el divorci segueix essent un fet lamentable darrere el qual es descobreix sempre l'existència d'un error, una equivocació o una infidelitat.

Tal volta un dels nostres riscs és anar canviant poc a poc la valoració de les coses. En escoltar a certes parelles joves dóna la impressió de que per ells l'important és tenir la possibilitat de divorciar-se, quan el vertader important i decisiu és que els esposos aspirin a estimar-se amb plenitud i autenticitat.

Fins i tot el que no comparteix la visió evangèlica del matrimoni ha de reconèixer que en tot amor vertader s'amaga una nostàlgia de permanència i una exigència de fidelitat. El divorci no podrà ser mai meta o ideal del matrimoni. L'ideal serà sempre que res ni ningú destrueixi l'amor i la fidelitat de la parella.

És de suposar que ningú va al matrimoni amb la il·lusió de poder constatar un dia que aquell amor ha desaparegut i la convivència ja no és possible. Però la legitimació social del divorci pot dur a entendre l'amor conjugal com un compromís passatger que se utilitza mentre serveix o interessa.

Així arrisquem que el divorci es converteixi en una solució a la qual se va cada vegada amb més faclitat en quan apareix la més petita dificultat o cansament, sense fer cap esforç per assolir una harmonia major o la reconciliació.

Per altra banda, no hem d'oblidar que en l'arrel de bastants divorcis hi ha senzillament infidelitat. Una curiosa moral progressista està inculcant avui en els ciutadans que no han d'enganyar a Hisenda però poden enganyar la muller. No se pot trair al partit però se pot trair al cònjuge.

No és aqueix certament el camí més encertat per construir una convivència més humana i feliç. Si el divorci ha pogut “resoldre» alguns situacions difícils, no és menys cert que ha provocat el patiment de molts esposos i sobre tot, esposes que han estat abandonades pel cònjuge i han quedat destrossats para sempre.

DAVANT ELS MATRIMONIS TRENCATS

«Allò que Déu ha unit… »

Són cada cop més els creients que, de una manera o d'una altra, se fan la pregunta: ¿Quina actitud adoptar davant tants homes i dones, amics i familiars nostres, que han trencat la seva primera unió matrimonial i viuen en l'actualitat en una nova situació considerada per la Església com irregular?

No se tracta de rebutjar ni de discutir la doctrina de la Església, sinó veure quina ha de ser nostra postura cristiana davant parelles unides per un vincle que la Església no accepta.

Són molts els cristians que desitgen defensar la visió cristiana del matrimoni però intueixen que l'evangeli els demana adoptar davant aquestes parelles una actitud que no se pot reduir a una condemna fàcil.

Abans de res, tal volta hem d'entendre amb més serenitat la posició de la Església davant el divorci i veure amb claredat que la defensa de la doctrina eclesiàstica sobre el matrimoni no ha d'impedir mai una postura de comprensió, acollida i ajuda.

Quan la Església defensa la indissolubilitat del matrimoni i prohibeix el divorci, fonamentalment vol dir que, encara que uns esposos hagin trobat en una segona unió un amor estable, fidel i fecund, aquest nou amor no pot ser acceptat en la comunitat cristiana com signe i sagrament de l'amor indefectible de Crist als homes.

Però això no significa que necessàriament hàgim de considerar com negatiu tot el que els divorciats viuen en aqueixa unió no sacramental, sense que puguem trobar res positiu o evangèlic en les seves vides.

Els cristians no podem rebutjar ni marginar a aqueixes parelles, víctimes sovint de situacions doloroses, que pateixen o han patit una de les experiències més amargues que poden donar-se: la destrucció d'un amor que realment va existir.

¿Qui som nosaltres per considerar-los indignes de nostra acollida i nostra comprensió? ¿Podem adoptar una postura de rebuig sobre tot cap a aquells que, després d'una trajectòria difícil i complexa, se troben en una situació de la qual difícilment poden sortir sense greu dany per altra persona i pels fills?

Les paraules de Jesús: «Allò que Déu ha unit, no el separi l'home» ens conviden a defensar sense ambigüitat l'exigència de fidelitat que s'amaga en el matrimoni. Però aqueixes paraules, ¿no ens conviden també a no introduir la separació i marginació d'aquests germans que pateixen les conseqüències d'un fracàs matrimonial?

DESPRÉS DEL DIVORCI

No són dos, sinó una sola carn.

Ja tenim el divorci. Ja comptem amb una solució jurídica per tantes situacions de fracàs i ruptura matrimonial. I ara, ¿què?

La legalització del divorci civil va ser ocasió d'interminables polèmiques i enfrontaments. Des dels que ho defensaven com un dret radical de la persona fins als que volien imposar la disciplina catòlica a tota la societat.

Avui les veus han tornat callar. Dóna la impressió de que a bastants els interessava més la defensa d'una determinada ideologia que la realitat quotidiana i tràgica de tants fracassos matrimonials.

Perquè és una ingenuïtat pensar que amb el divorci tenim ja «la solució pel desamor». El fracàs matrimonial no és sempre ni solament un problema jurídic que se pot resoldre amb lleis. És un problema personal, emocional, psíquic, d'arrels i conseqüències molt profundes.

Per això, és precisament ara quan ens hem de demanar què podem fer per ajudar als homes i dones d'avui a viure el seu amor conjugal.

No basta defensar teòricament la indissolubilitat matrimonial i predicar als catòlics que no poden acollir-se a la llei del divorci.

Ens hem de preguntar quina ajuda pot oferir la comunitat creient a tants esposos que fracassen en el seu matrimoni per una elecció inadequada de cónjuge, per un deteriorament de comunicació o senzillament pel seu «pecat».

Cal plantejar-nos com estar més a prop dels matrimonis trencats. A més que solucions jurídiques, una ruptura ha d'anar precedida i acompanyada d'un anàlisi seriós, d'un replantejament de les actituds personals i de un redescobriment   del projecte matrimonial, sinó corre el risc de portar els esposos a nous fracassos i frustracions.

Però, hi ha més. L'amor és cosa que cal aprendre dia a dia. Un art que requereix temps, paciència, fe, reflexió i conversió personal.

En una societat on l'interès egoista s'ha convertit en principi orientador de les conductes, i on la satisfacció de tot desig sembla ser la meta de la vida, ¿on aprendre a conviure des de l'amor?

¿No poden les comunitats cristianes oferir un marc en el qual els esposos cristians puguin trobar-se per a descobrir junts la llum, la força i l'alè que necessiten per alimentar i fer créixer llur amor conjugal?



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada