DIUMENGE XXIV 2

 

¿QUÈ DIU LA GENT?

¿Qui diu la gent que sóc jo ?

Acostumats des de nins a la seva figura, són molts els cristians que no sospiten el ressò que la persona de Jesús ha trobat al llarg dels segles en el cor dels homes. A voltes es pensa que aquest Jesús del qual només han sentit parlar a la Església, ni tan sols pot interessar fora de ella. Fa vint segles, Jesús lllançà una pregunta provocadora: « ¿Qui diu la gent que sóc jo ?» Pensadors, poetes i científics de tota mena han respost a la qüestió de formes diferents. Interés té conèixer alguns testimonis.

La filósofa francesa, Simone Weil, expressa així sa convicció: «Abans de ser Crist, és la veritat. Si ens desviem de Ell per anar vers la veritat, no caminarem gaire tros sense caure dins els seus braços ». Mahatma Gandhi va viure impactat per les Benaurances de Jesús: «El missatge de Jesús, tal com jo l'entenc, està contingut en el sermó de la muntanya. El esperit d'aquest sermó exerceix sobre mi quasi la mateixa fascinació que la Bhagavadgita. Aquest sermó és l'origen del meu afecte per Jesús.»

El científic Albert Einstein valorava així el missatge judeo-cristià: «Si se separen del judaïsme els profetes i del cristianisme, tal com l'ensenyà Jesucrist, totes les addicions posteriors, en especial les del clergat, ens quedaríem una doctrina capaç de curar a la humanitat de tots els seus mals.»

A. Gide ha passat a la història de la literatura com prototip del renegat que rebutja el se baptisme cristià. Tanmateix, en els seus escrits es poden trobar oracions com aquesta: «Jo torno a tu, Senyor Jesús, com al Déu del qual tu ets ets forma viva. Estic cansat de mentir al meu cor. Per tot et trobo quan creia fugir de tu...Sé que no existeix ningu més que tu, capaç d'apagar mon cor exigent»

Per Hegel, «Jesucrist ha estat la pollegera de la història». F Mauriac confessa: «Si no hagués conegut a Crist, Dios hagués estat per a mi una paraula inútil.» Altres, com el poeta argentí agnòstic, J. L. Borges, el cerquen: «No el veig i seguiré cercant fins el darrer dia del meu pas per la terra.»

En el filòsofo Soren Kierkegaard podem llegir aquesta preciosa oració: «Senyor Jesús, tú no vas venir per ésser servit, ni tampoc per a ser admirat o, simplement adorat. Tu has desitjat, simplement imitadors. Per això. Desperta'ns, si estem adormits en aquest engany de voler admirar—te o adorar-te, en lloc d'imitar-te i semblar-nos a tu »

MÉS QUE UN SONDEIG

¿Qui dieu qui sóc jo ?

Estem habituats als sondejos. En qualsevol moment ens poden detenir al carrer, posar-nos un microfon davant la boca i preguntar-nos per qualsevol qüestió d'interés general: «Què pensa vostè d'això o d'allò?» No cal preocupar-se. Nostra resposta romandrà en l'anonimat. Solament servirà per elaborar una de tantes estadístiques d'opinió.

El diàleg que, segons el relat evangèlic, s'estableix entre Jesús i els seus deixebles és exactament el contrari d'un sondeig d'aquest tipus. Jesús pregunta, en primer lloc, pel que es pensa sobre ell: «¿Qui diu la gent que sóc jo ?» I els deixebles el van informant de les diverses opinions: «Uns diuen que Joan Baptista; altres, Elies, i altres, un dels profetes.» Però aquesta qüestió no és l'important. No fa sinó preparar la vertadera pregunta de Jesús: «I vosaltres, qui dieu que sóc?»

És fácil captar que aquesta pregunta ens situa a un nivell més profund. No és per completar la enquesta i afegir a les respostes precedendeixebles. És una pregunta crucial que obliga a cada un a prendre postura personal davant el mateix Jesucristo. Cada un s'ha de comprometre e la resposta.

És sorprenent constatar amb quina frivolitat es parla avui de fe i de qüestions religioses sense adoptar personalment una actitud responsable davant Déu. És molt fàcil en determinats ambients fer burla de les tradicions religioses o ridiculitzar posicions cristianes. Però, a voltes, dóna la impressió de que tot això sols serveix per eludir la pròpia decisió.

Les coses no se resolen dient lleugerament: «Sóc agnostic»; «sóc creient, però no practicant»; «sempre adopto postures progressistes». Aqueixes frases sonen a buit quan la persona no s'ha col·locat sincerament davant el misteri de Déu per a adoptar una decisió responsable.

Però la pregunta de Jesús l'hem de respondre també els que, amb lleugeresa, ens hem habituat a sentir-nos cristians sense adoptar una actitud d'adhesió personal a Jesucrist: «Qui és per a mi Jesucrist? ¿Qué significa en la meva vida? ¿Quin lloc ocupa realment en la meva existència?»

La resposta cobra un pes especial quan se passa del «diuen» al «jo dic». És important saber què diu la Església sobre Crist, què diu el Papa o què diuen els teòlegs. Però, en la meva fe, decisiu és el què dic jo.

El dia en que un pot dir-li a Crist: «Tu ets la Veritat, el Camí i la Vida. Tu ets el meu Salvador. Tu ets el Fill de Déu encarnat per la meva salvació», la vida del creient comença a revifar amb una força i una veritat noves. Gosaria dir que aquesta resposta personal a Jesucrist és el pas més important i decisiu en la història de cada creient. La resta ve després.

¿ABSURD O ESPERANÇADOR?

Nostres pensaments no són els de Déu.

A voltes creiem que “la creu” que predica el cristianisme resulta avui absurda i escandalosa perquè vivim en una societat hedonista que només entén de plaer i benestar.

Res més lluny de la realitat. La predicació cristiana de la creu ha estat escandalosa des del començament. Ja Sant Pau escrivia: “Els jueus demanen prodigis, i els grecs cerquen saviesa, però nosaltres prediquem un Messies crucificat, que és un escàndol per als jueus i, per als grecs, un absurd. Però és poder i saviesa de Déu per a tots els qui són cridats, tant jueus com grecs. (1 Cor. 1,22-24)..

Els evangelis recorden fins i tot les reaccions dels deixebles tractant de corregir a Jesús quan els parla del seu fracàs final i de crucifixió. Pere escoltarà de sa boca aqueixes dures paraules: “¡ Vés-te'n d'aquí, Satanàs! No veus les coses com Déu, sinó com els homes....”

El que pensem els homes està clar. Des d'una actitud típicament jueva, nosaltres demanem a la vida “senyals”, és a dir, signes clars de que les coses van bé, resultats, èxit, eficàcia. No sabem que pensar o dir davant el fracàs, el sofriment inútil, la vellesa o la malaltia.

Per altra banda, des d'un esperit grec, cerquem sempre i en tot “lógica”, coherència, racionalitat. I quan ensopeguem amb el sense sentit de la desgràcia o l'absurd de la mort romanem desconcertats i sense parla.

És descoratjador veure com una societat que assoleix èxits científics i tecnològics insospitats no té cap missatge d'esperança a comunicar al minusvàlid, a la mare que ha perdut el seu fill o al jove que mor pel cáncer.

Parlem de “societat del benestar”, de “qualitat de vida”, de “progrés tecnològic”, però ¿a on pot dirigir sa mirada el desnonat que sofreix sense remei , la dona abandonada per l'espòs o estimat, l'ancià abatut pels anys? ¿Quin sentit té la vida crucificada de tants homes i dones o el fracàs de tantes empreses i revolucions pastades amb sofriment i sang ?

En el Crucificat no hi ha poder ni èxit, no hi ha salut ni vigor, no hi ha lògica ni saviesa. Sols hi ha un “amor crucificat” humil, discret, insondable cap a l'èsser humà. Davant el Crucificat, o s'acaba tota la nostra fe en Déu o ens obrim a una manera nova i sorprenent de comprendre el misteri de Déu i el misteri últim de nostra vida.

Déu no salva amb son poder, estalviant-nos patiments i penalitats, trencant les lleis de la natura o canviant el rumb des esdeveniments. Salva amb el seu amor, encarnant-se en nostra impotència i sofriment, i conduint nostra existència vers la vida i la resurrecció.

Un Déu crucificat resulta absurd, però ¿no és l'únic Déu que pot oferir esperança a nostra vida caduca i sofrent ?

CREURE EN ALGÚ

¿Qui dieu quc jo?

Els cristians hem oblidat massa sovint que la fe no consisteix en creure en alguna cosa, sino en creure en Algú. No se tracta d'adherir-nos fidelment a un credo i, manco, de acceptar cegament «un conjunt estrany de doctrines», sinó trobar-nos amb Algú viu que dóna sentit radical a nostra existència.

Decisiu és encontrar-se amb la persona de Jesucrist i descobrir, per experiència personal, que és l'únic que pot respondre a nostres preguntes més decisives, nostres anhels més profunds i nostres necessitats més últimes.

En nostros temps se fa cada cop més difícil creure en qualque cosa. Les ideologies més fermes, els sistemes més poderosos, les teoríes més brillants se trontollen en descobrir-nos les seves limitacions i profundes deficiències.

L'home modern, ha escamotejat dogmes, ideologies i sistemes doctrinals, potser esigui disposat encara a creure en persones que li ajudin a viure i el puguin «salvar» i donar un sentit nou a la seva existència.

Ha dit el teólogo K. Lehmann que «l'home modern només serà creient quan hagi fet una experiència autèntica d'adhesió a la persona de Jesucrist».

Produeix tristesa observar l'actitud de sectors catòlics l'única obsessió dels quals sembla ser «conservar la fe» com «un dipòsit de doctrines» que cal saber defensar contra l'assalt de noves ideologies i corrents que, per a molts, resulten més atractives, més actuals i més interessants.

Creure és una altra cosa. Abans que res, els cristians hem de preocupar-nos de revifar nostra ádhesió profunda a la persona de Jesucrist.. Només quan vivim «seduïts» per ell i treballats per la força regeneradora de sa persona, podrem contagiar també avui el seu esperit i la visió de la vida. Pel contrari, seguirem proclamant amb els llavis doctrines sublims, al mateix temps que seguirem vivint una fe mediocre i poc convincent.

Els cristians hem de respondre amb sinceritat a aqueixa pregunta interpel·ladora de Jesús: «I vosatres, ¿Qui dieu que sóc jo?”

Ibn Arabi va escriure que «aquell que ha quedat atrapat per aqueixa malaltia que es diu Jesús, no pot ja curar-se». ¿Quants cristians podrien avui intuir de de la seva experiència personal la veritat que s'amaga en aqueixes paraules?

APRENDRE A PERDRE

El que perdi la seva vida per l'evangeli, la salvarà.

Ascesis, renúncia, sacrifici, disciplina... Són paraules molt difícils d'entendre en la societat actual.

Important és fruir de la vida al màxim ara mateix, sense límits. Gaudir de tot plaer. No aturar-se davant res. Posseir sempre més. No perdre res que vingui de gust.

¿Com poden ressonar en nostra societat les paraules de Jesús: «Mireu, el que vulgui salvar la seva vida, la perdrà; però el que perdi la seva vida per l'evangeli, la salvarà»?

Abans de res, hem d'entendre bé la crida de Jesús. No se tracta de renunciar a aquesta vida terrena per assolir un dia la del cel. No se tracta de menysprear els valos materiales per assolir els bens espirituals. Elegir entre aquesta vida o la vida futura.

El que se demana al deixeble és entendre la seva vida en termes d'entrega i no de possessió. Apostar per l'amor i la solidaritat i no per l'egoisme i l'acaparement.

Les paraules de Jesús són contundents. Qui vulgui «salvar» sa tranquil·litat, son compte corrent, sa vida privada, els seus interessos ., al marge de l'evangeli, destruirà la seva vida per a sempre. Es farà malbé com home, ja que prescindeix de l'amor.

Pel contrari, qui sàpiga «perdre» diners, temps, comoditat, tranquil·litat,,, per viure el esperit de l'evangeli, salvarà la vida. Assolirà la plenitud de la vida, jza que la seva existència s'alimenta de l'amor.

Aquest plantejament de Jesús pot semblar-nos desconcertant però ens indica el vertader camí de nostra salvació.

Erich Fromm s ens ha mostrat com els homes i dones de nostra època viuen obsessionats per «alliberar-se de» lligams, dependències, compromisos i servituds; Però després no saben què fer amb aquesta llibertat. No encerten a «alliberar-se per» res gran i constructiu. Volen «salvar-se» i acaben «perdent-se» en el buit, la superficialitat y la total absència de un projecte de vida enriquidor.

Pel camí del goig il·limitat i l'egoisme obsessiu ens fem malbé. Perdem la capacitat d'estimar i crear vida.

Necessitem aprendre a «perdre nostra vida per l'evangeli». Descobrir de bell nou la alegria de una ascesis creativa, oberta a la solidaritat

Hem d'aprendre a renunciar a molts plaers per a descobrir «el plaer», per a molts insospitat, de viure senzillament estimant de manera gratuïta i desinteressada. Un plaer que també avui és possible.