DIUMENGE VINT I VUIT (XXVIII) DURANT L'ANY

 

28º diumenge Temps ordinari (B)

EVANGELI

Ven tot el que tens …. i segueix-me.

+ Lectura del sant evangeli segons sant Marc 10,17-30

L'home ric

(Mt 19,16-30; Lc 18,18-30)

17 Quan es posava en camí, un home s'acostà corrent, s'agenollà davant de Jesús i li preguntà:

--Mestre bo, què haig de fer per a posseir la vida eterna?

18 Jesús li digué:

--Per què em dius bo? De bo, només n'hi ha un, que és Déu. 19 Ja saps els manaments: No matis, no cometis adulteri, no robis, no acusis ningú falsament, no facis cap frau, honra el pare i la mare.

20 Ell li va dir:

--Mestre, tot això ho he complert des de jove.

21 Jesús se'l mirà i el va estimar. Li digué:

--Només et falta una cosa: vés, ven tot el que tens i dóna-ho als pobres, i tindràs un tresor al cel. Després vine i segueix-me.

22 En sentir aquestes paraules, aquell home va quedar abatut i se n'anà tot trist, perquè tenia molts béns.

23 Llavors Jesús mirà al seu voltant i digué als seus deixebles:

--Que n'és, de difícil, per als qui tenen riqueses entrar al Regne de Déu!

24 Els deixebles, en sentir aquestes paraules, quedaren molt sorpresos. Però Jesús els tornà a dir:

--Fills meus, que n'és, de difícil, entrar al Regne de Déu! 25 És més fàcil que un camell passi pel forat d'una agulla que no pas que un ric entri al Regne de Déu.

26 Ells quedaren encara més desconcertats, i es deien els uns als altres:

--Si és així, qui pot salvar-se?

27 Jesús se'ls mirà i digué:

--Als homes els és impossible, però no a Déu, perquè Déu ho pot tot.

28 Llavors Pere li va dir:

--Mira, nosaltres ho hem deixat tot i t'hem seguit.

29 Jesús digué:

--Us ho asseguro: tothom qui per mi i per l'evangeli hagi deixat casa, germans, germanes, mare, pare, fills o camps, 30 rebrà, ja en el temps present, cent vegades més de cases, germans, germanes, mares, fills, camps, i també persecucions, i, en el món futur, la vida eterna. 31 Molts passaran de primers a darrers, i molts, de darrers a primers.

Paraula de Déu.

AMB JESÚS ENMIG DE LA CRISI

Abans de posar-se en camí, un desconegut s'apropa a Jesús "corrensos". Sembla tenir pressa per resoldre el seu problema: «¿Què he de fer per heretar la vida eterna?». No li preocupen els problemes d'aquesta vida. Es ric. Tot ho té resolt.

Jesús el posa davant la Llei de Moisès. Curiosament, no li recorda els deu manaments, sinó solament els que prohibeixen actuar contra el proïsme. El jove és un home bo, observant fidel de la religió jueva: «Tot això ho he complert des de jove ».

Jesús se'l queda mirant amb afecte. És admirable la vida d'una persona que no ha fet mal a ningú. Jesús el vol atreure ara per què col·labori amb ell en el seu projecte de fer un món més humà, i li fa una proposta sorprenent: «Només et falta una cosa: vés, ven tot el que tens i dóna-ho als pobres, i tindràs un tresor al cel. Després vine i segueix-me ».

El ric posseeix moltes coses, però li falta l'únic que permeti seguir a Jesús de veritat. És bo, però viu aferrat als diners. Jesús li demana que renunciï a la riquesa i la posi al servei dels pobres. Sols compartint amb els necessitats podrà seguir a Jesús col·laborant en son projecte.

L'home se sent incapaç. Necessita benestar. No té forces per viure sense riquesa. Els seus diners per sobre tot. Renuncia a seguir a Jesús. Havia vingut "corrensos" entusiasmat cap a ell. Ara s'allunya trist. No coneixerà mai l'alegria de col·laborar amb Jesús.

La crisi econòmica ens convida als seguidors de Jesús a donar passes cap a una vida més sòbria, per compartir amb els necessitats el que tenim i no necessitem per viure amb dignitat. Hem de preguntar-nos si volem seguir a Jesús en aquests moments.

El primer és revisar nostra relació amb els diners: ¿què fer amb nostres diners? ¿Per què estalviar? ¿En què invertir? ¿Amb qui compartir el que no necessitem? Llavors revisar nostre consum per fer-lo més responsable i menys compulsiu i superflu: ¿què comprem? ¿On comprem? ¿Per què comprem? ¿A qui podem ajudar a comprar el que necessiten?

Són preguntes que hem de fer en el fons de nostra consciència i també en nostres famílies, comunitats cristianes i institucions de Església. No farem gestos heroics, però, si donem passes en aquesta direcció, coneixerem l'alegria de seguir a Jesús contribuint a fer la crisi un poc més humana i suportable. Si no és així, ens sentirem bons cristians, però a la nostra religió li mancarà alegria.

UNA COSA ENS FALTA

Una cosa et falta…

L'episodi està narrat amb intensitat especial. Jesús se posa en camí vers Jerusalem, però abans d'allunyar-se d'aquell lloc, ve "corrensos" un desconegut que "s'agenolla" davant ell per retenir-lo. Necessita urgentment a Jesús.

No és un malalt que demana curació. No és un leprós que, des de terra, implora compassió. La seva petició és d'un altre orde. El que él cerca en aquell mestre bo es llum per orientar sa vida: «¿Què haig de fer per a posseir la vida eterna ?». No és una qüestió teòrica, sinó existencial. No parla en general; vol saber què ha de fer ell personalment.

Abans que res, Jesús li recorda que « De bo, només n'hi ha un, que és Déu ». Abans de plantejar-nos què cal "fer", hem de saber que vivim davant un Déu.

Bo com ningú: en la seva bondat insondable hem de recolzar nostra vida. Li recorda «els manaments» d'aquest Déu Bo. En la tradició bíblica, aqueix és el camí per la vida eterna.

La resposta de l'home és admirable. Tot això ho ha complert des de jove, però sent dins ell una aspiració més fonda. Cerca quelcom més. «Jesús se'l mira amb afecte». La seva mirada ja expressa la relació personal i intensa que vol establir amb ell.

Jesús entén la seva insatisfacció: «una cosa et falta». Seguint la lògica de «fer» el manat per a «posseir» la vida eterna, encara que visqui de manera irreprotxable, no romandrà satisfet. En l'ésser humà hi ha una aspiració més profunda.

Per això, Jesús el convida a orientar la vida des d'una lògica nova. El primer és no viure aferrat a ses possessiones, «ven tot el que tens». Segon, «dóna-ho als pobres». Després, «vine i segueix-me ». Els dos podran recórrer junts el camí cap al Regne de Déu.

L'home se n'anà tot trist, perquè tenia molts béns i s'allunya de Jesús. Oblida la seva mirada afectuosa. Sap que mai podrà conèixer l'alegria i la llibertat de qui segueix a Jesús. Marc ens explica que «era molt ric».

¿No és aquesta nostra experiència de cristians satisfets dels països rics? ¿No vivim atrapats pel benestar material? ¿No li falta a nostra religió l'amor pràctic als pobres? ¿No ens falta l'alegria i llibertat dels seguidors de Jesús?

EL QUE ENS FALTA

Et falta una cosa…

Un home s'acosta a Jesús. És ric: no té problemes materials. És bo: la seva consciència no l'acusa de res. Tanmateix, se'l veu agitat. Ve «corrensos», urgit per la inquietud. «S''agenolla» davant Jesús com últim recurs, i li fa una sola pregunta; ¿què tinc que fer per evitar que la mort sigui el final de tot?

Jesús li recorda els manaments. Segons la tradició jueva, són el camí de la salvació. Però omet els que se refereixen a Déu: «estimaràs a Déu», «santificaràs les festes»... Sols parla dels que demanen no fer mal a les persones: «no mataràs», «no robaràs»...

Llavors afegeix, pel seu compte, quelcom nou: «no facis cap frau », no privaràs a altres del que els deus. Això és el primer que vol Déu.

En veure que l'home ha complert això de de jove, Jesús «se'l queda mirant». El que li dirà és molt important. Sent afecte per ell. És un home bo. Jesús el convida a seguir-lo fins al final: «Et falta una cosa. ven tot el que tens i dóna-ho als pobres...Després vine i segueix-me ».

El missatge de Jesús és clar. No basta pensar en la pròpia salvació; cal pensar en les necessitats dels pobres. No basta preocupar-se de la vida futura; cal preocupar-se dels que pateixen en la vida actual. No basta amb no fer mal als altres; cal col·laborar en el projecte d'un món més just, tal com el vol Déu.

¿No és això el que ens falta als creients satisfets del Primer Món, que gaudim de nostre benestar material mentre complim nostres deures religiosos amb una consciència tranquil·la?

No s'esperava el ric la resposta de Jesús. Cercava llum a la seva inquietud religiosa, i Jesús li parla dels pobres. «Va quedar abatut i se n'anà tot trist». Preferia els seus diners; viuria sense seguir a Jesús. Potser aquesta és la postura més estesa entre els cristians del Primer Món. Preferim nostre benestar. Intentem ser cristians sense «seguir» a Crist. El seu plantejament ens depassa. Ens posa trists perquè, en el fons, desemmascara nostra mentida.

APRENDRE DEL SUD

Una cosa et falta…

Ho he escoltat de molts que han viscut algun temps a països pobres de Llatinoamèrica o Àfrica. Ho he pogut experimentar. Aquestes gents pobres dels pobles del Sud tenen “quelcom” que els que vivim en les “societats de l'abundància” desconeixem. Mai sabrem nosaltres com es sent la vida, com es veu el món, com se mira als altres i com es creu en Déu des de la pobresa i la necessitat.

Aquestes gents, pobres de riquesa i bens materials, són quasi sempre més rics que nosaltres en humanitat. Així de clar. Saben compartir la vida de manera senzilla i espontània perquè, a diferència de nosaltres, coneixen per experiència la fam i la necessitat.

No sols és això. Viuen d'una altra manera. No no van obsessionats per tantes coses que ens inquieten a nosaltres. Saben conversar serenament, «perdre el temps», escoltar sense presses, sentir-se prop uns dels altres.

Saben donar amb generositat. Com que no tenen res que donar, se donen ells mateixos. Ho fan sense donar importància, com si fos el més natural. Són pobres de coses, però molts desborden humanitat.

Viuen en la pobresa, però no se'ls veu derrotats. És difícil saber de on treuen força per viure, fortalesa per sofrir, aqueixa dignitat per sobreviure, aqueixa fe per confiar. Probablement, és veritat que Déu respon a les esperances dels pobres, no a les dels rics.

No se tracta de cap manera de «idealitzar» els pobres del Sud. També en ells se dóna el mal i la iniquitat. Però la seva manera de viure fa pensar. Ens creiem més progressistes, intel·ligents i feliços, però probablement som més fràgils, dèbils i desgraciats que molts de ells. Tenen «quelcom» que nosaltres hem perdut.

Jesús ho va dir al jove ric: «Una cosa et falta». ¿No estarem posant nostre cor en tresors que no omplen els anhels més profunds de l'ésser humà? ¿No tindran que ensenyar-nos els pobres a viure d'una manera més humana?

UN BUIT ESTRANY

Una cosa et falta…

Vivim en la «cultura del tenir». Això és el que s'afirma de diverses maneres en quasi tots els estudis que analitzen la societat occidental. Poc a poc l'estil de vida de l'home contemporani s'orienta cal al tenir, acaparar i posseir. Per a molts és la única tasca rendible i assenyada. Tota la resta ve després.

Certament guanyar diners, poder comprar coses i posseir tota casta de bens dóna benestar. La persona se sent més segura, més important, amb major poder i prestigi. Però quan la vida s'orienta només en la direcció d'acaparar sempre més i més, la persona pot acabar a  el seu ésser.

El tenir no basta, no sosté a l'individu, no el fa créixer. Sense adonar-se'n, la persona va introduint cada cop més necessitats artificials en la seva vida. Poc a poc oblida l'essencial. S'envolta d'objectes, però s'incapacita per la relació viva amb les persones. Se preocupa de moltes coses pero no té cura de l'important. Pretén respondre als seus desitjos més profunds i satisfà necessitats perifèriques. Viu en el benestar però no se sent bé.

Aquest és precisament un dels fenomens més paradoxals en la societat actual: el nombre de persones «satisfetes» que acaben caient en la frustració i el buit existencial. Des de la seva àmplia i reconeguda tasca psicoterapeuta, Viktor Frankl ha mostrat la raó última d'aqueix «buit existencial». Agafades pel benestar, aquestes persones obliden que, per desplegar el seu ésser, l'individu necessita sortir de ell mateix, servir a una causa, entregar-se, estimar a algú, compartir. Sense aquesta «auto-transcendència» no hi ha vertadera felicitat.

D'aquest buit no allibera ni la religió quan ella se converteix en objecte de consum. La persona «té» llavores una religió, però el seu cor està lluny de Déu; posseeix un catàleg de veritats que confesa amb els llavis però no s'obre a la veritat de Déu. Tracta d'acumular mèrits però no crece en capacitat d'estimar.

És significativa l'escena evangèlica. Un ric s'acosta a Jesús. No li pregunta per aquesta vida ja que la té assegurada. El que vol és que la religió l'asseguri la vida eterna. Jesús li parla clar: «Una cosa et falta: alliberar-te dels teus bens i aprendre a compartir amb els necessitats».

SOM CULPABLES

Dóna els diners als pobres.

¿Com és possible que se qüestioni tan poc l'actual sistema econòmic neo-liberal, malgrat que els seus efectes humans, socials i mediambientals són tan desastrosos? El fet inquieta cada cop més als que se preocupen d'un futur més humà per a tots.

Segons se'ns diu, la humanitat està avui en mans d'uns «mecanismes econòmics» que ningú controla. Són les forces del mercat les que realment ens «governen». L'economia té unes lleis a les quals cal sotmetre's. Tot ha de quedar subordinat a processos econòmics que actuen de forma cega i impersonal, sense que es pugui identificar la responsabilitat de ningú. Tots estem dirigits per aqueixa «mà invisible» (A. Smith), de caràcter quasi sagrat, i sempre a l'abric de qualsevol crítica.

Tràgic és que, per què aquesta «economia de mercat» vagi bé, és necessari el sacrifici d'algunes víctimes. Forma part del sistema. Hi ha persones i pobles sencers que necessàriament han de quedar exclosos. Ningú és culpable. Tot és resultat de les lleis inevitables del mercat. Són els «costos socials» de l'economia. Aquest sacrifici dels que queden enfonsats en l'atur, la marginació o el subdesenvolupament és necessari i benèfic per a la resta que seguirà creixent en benestar.

Així, doncs, tot és legal. Podem seguir tranquils. Endemés, els predicadors de la «ètica del mercat» ens asseguren sense cap pudor que és «immoral» anar contra les lleis del mercat. Al contrari, cal ser cada dia més rigorosos, ja que així «s'obren les portes a la solidaritat»

Però, ¿qui ha decidit que l'objectiu de l'economia ha de ser «l'enriquiment sense límits» dels privilegiats?, ¿qui ha dit que les lleis del mercat han d'estar per sobre de la vida digna de les persones i dels pobles?, ¿per què s'ha d'organitzar tot des de la competitivitat i no des de la cooperació mútua i la recerca del bé comú?

En nom de l'«economia de mercat» es condemna la humanitat a no ser més que un camp de batalla en el qual només importen els guanyadors. La Església sols té un camí per a ser fidel al seu Mestre: estar al costat dels perdedors i denunciar que tots som culpables. La societat contemporània necessita escoltar les mateixes paraules que Jesús va dirigir al jove ric: «Només et falta una cosa: vés, ven tot el que tens i dóna-ho als pobres ». A l'economia neo-liberal li falta una cosa: pensar en els pobres.

EGOISME IL·LUSTRAT

Una cosa et falta…

S'ha dit que l'individualisme contemporani és un de «els fruits més aconseguits de la modernització» (J García Roca). Cert és que la necessitat de defensar la pròpia autonomia en front a la complexitat i l'anonimat de la vida moderna, i la reivindicació d'una llibertat individual intocable generen un fenomen greu d'individualisme.

Cada cop són més els que viuen tancats en son propi món, d'esquena al que afecta als altres. Cada un se preocupa del seu. No interessen les causes col·lectives. La mateixa «consciència de classe» que tanta força semblava tenir fa uns anys, s'ha diluït poc a poc. Avui manen el pragmatisme i el propi interés. Fins i tot la «xarxa pública» está poblada, sembla, per individus atents només al seu propi interés. Aquest individualisme ve reforçat avui per corrents neo-conservadores que el legitimen amb una dosi de il·lustració que no és d'ara: quant més cada un procura el seu propi interés, tant més aconseguirà el interés general. De nou ressona el vell mite lliberal: quan els individus cerquen el seu propi benefici, les coses funcionen millor, se produeix més i s'assoleix més el bé general.

Tanmateix, el resultat inevitable, sobre tot en moments de crisi, és un «darwinisme social». No tots surten victoriosos del combat de la competitivitat. També aquí els més dèbils són «devorats» pels més forts. I, llavors, si tots seguim cercant cada un el propi interés, ¿qui pensarà en les víctimes?

Amb aquest individualisme neo-conservador coincideix curiosament l'«egoisme il·lustrat» de persones «progressistes» com F Savater, en qui la reivindicació il·limitada del plaer individual porta inevitablement al mateix oblit dels dèbils. Basta llegir els llibres «Ética como amor propio» i «Ética para Amador», aquest últim amb epígrafs tan significatius com «haz lo que quieras», «date la buena vida», «tanto gusto»...

No és estrany en aquest clima llegir coses com aquesta que escrivia fa uns anys F Arroyo en El País: «Una de las palabras más absolutamente vacías es la ‘solidaridad’... Mi voluntad de solidaridad se acaba exactamente donde empiezan a negárseme contrapartidas. Lo demás es cristianismo primitivo, es decir, ganas de martirio.»

Tanmateix, la solidaritat amb els més dèbils i indefensos no és «ganes de martiri», sinó la única forma de ser humà i, per suposat, cristià. El jove ric que se troba amb Jesús és un home honest que mai ha deixat de complir els manaments de Déu. Per seguir a Crist, sols li falta una cosa: sortir del seu individualisme i aprendre a compartir el seu amb els més pobres.

MALALTIA MAL DIAGNOSTICADA

Se n'anà tot trist, perquè tenia molts béns.

La “malaltia dels diners” és una malaltia de la qual els símptomes es manifesten sobre tot en l'interior de la persona, però pot arruïnar l'alegria de viure, el descans i fins i tot la salut.

Encara que gairebé mai es vol admetre així, és una malaltia mental que posa de manifest un trastorn interior de la persona. Una falta d'equilibri que consisteix a equivocar els interessos vitals i els objectius orientadors de la vida.

Aquesta malaltia es va agreujant en la mesura en què la persona va posant com a objectiu suprem de la seva vida els diners i el que els diners pot donar. Sense adonar-se'n ell mateix, el malalt acaba per reduir la seva existència a ser reconegut i admirat pels seus diners, per la posició social que ocupa, pels cotxes que posseeix o pel nivell de vida que es pot permetre.

Llavors els diners es converteix en el més important de la vida. Una cosa que s'anteposa a l'ètica, al descans, a l'amistat i a l'amor. I la vida acaba per arruïnar-se en la insatisfacció constant, la competitivitat i la necessitat de guanyar sempre més.
Si la persona no sap aturar-se, a poc a poc anirà cedint a petites injustícies, després a grans. El que importa és guanyar sigui com sigui. Arriba un moment en que el cor s'endureix i la cobdícia es va apoderant de la persona corrompent-lo tot, encara que gairebé sempre romangui dissimulada sota aparences respectables.

El remei no consisteix a menysprear els diners sinó a saber donar-li el seu veritable valor. Els diners que es guanya amb un treball honrat és bo. És necessari per viure. Però esdevé nociu quan domina la nostra vida i ens empeny a tenir sempre més i més, només per posseir i aconseguir el que altres no poden.

Quan això passa, fàcilment se cau en el buit interior, el tracte dur amb els altres, la nostàlgia d'un passat en que, amb manco diners, se era més feliç o el temor a un futur que, malgrat totes les seguretats, sembla sempre amenaçador.

La manera sana de viure els diners és guanyar-ho de manera neta, utilitzar-lo amb intel·ligència, fer-lo fructificar amb justícia i saber compartir amb els més necessitats.
S'entenen les paraules de Jesús al ric. Aquell home té diners, però, a el mateix temps, vol viure una vida digna. Jesús li diu que li falta una cosa: deixar de viure acaparant, i començar a compartir el que té amb els necessitats.

Aquell home "arrufar les celles i va marxar trist perquè era molt ric". Està massa malalt. Els diners li ha tret llibertat per iniciar una vida més plena. En contra del que solem pensar, tenir molts diners no és una sort sinó un problema, ja que fàcilment tanca el pas a una vida més humana.

TENIR DINERS

Que n'és, de difícil, per als que tenen riqueses...

Estem ja tan habituats que no ens resulta fàcil ser conscients el cinisme i la mentida que impregnen alguns àmbits de la societat actual.

Teòricament se segueix donant primacia als valors de l'esperit. Arreu es proclamen els grans ideals de justícia, llibertat, solidaritat. En qualsevol moment es poden escoltar discursos revestits de nobles propòsits.

Però són pocs els que gosen confessar que el vertaderament important i decisiu en la vida de moltes persones és quasi sempre “guanyar diners”. A l'hora de la veritat és els diners el que motiva, mou i obsessiona amb més força a molts homes i dones de avui.

D'altra banda, en això tot just crea grans diferències entre les persones el posicionament polític o ideològic de cadascú. Els diners s'apodera de cor de l'home, sigui aquest de dretes o d'esquerres, adopti una postura integrista o defensi tesi progressistes.
No és difícil veure on rau aquest poder fascinador de diners, autèntic "fetitxe" de la societat contemporània.

Els diners, en primer lloc, permet comprar i posseir tota classe de coses que ens semblen avui indispensables per "estar bé". Sense diners no hi ha coses i sense coses ens sembla impossible ser feliços.

D'altra banda, els diners hàbilment utilitzat, dóna poder i prestigi. Proporciona un "status" social tot a costa de falsejar-ho tot. Ja diu un personatge de "Shakespeare" que "els diners fa blanc el negre, bell el lleig, just el injust, noble el roí, jove el vell, valent ho covard".
És tot un espectacle observar a les persones presentant de manera infantil els seus "símbols de prestigi": "Has vist el meu últim model?" "Vols visitar l'apartament que acabem de comprar?". "És un producte que encara no ho podràs trobar aquí".

Ha arribat el moment en què gairebé tot sembla que ha de ser estimat pel seu valor de canvi. Parlem d '"un pis de quinze milions", "un viatge de mil euros", "una rosa de vint duros", com si l'important d'un pis, un viatge o una rosa fora els diners que ens ha costat.
Però, a què queda reduïda la nostra vida si els diners es converteix en mesura de totes les coses i raó gairebé única de la nostra existència?

Les paraules de Jesús no han perdut res de la seva força: "Que n'és, de difícil, per als qui tenen riqueses entrar al Regne de Déu! ". Que difícil és viure en la veritat, descobrir el valor últim de l'existència i obrir-se a Déu quan es té el cor posseït pels diners.

DINERS QUE NO ÉS NOSTRE

«Una cosa et falta.»

A les nostres esglésies es demana diners per als necessitats, però ja gairebé no exposa avui ningú la doctrina cristiana que sobre els diners van predicar amb força teòlegs i predicadors com S. Ambrosio de Trèveris, S. Agustí d'Hipona o St. Bernat de Claravall.
Una pregunta apareix constantment en els seus llavis. Si tots som germans i la terra és un regal de Déu a tota la humanitat, ¿amb quin dret podem seguir acaparant el que no necessitem, si amb això estem privant a altres del que necessiten per viure? No cal afirmar més aviat que el que li sobra a el ric pertany a el pobre?

No hem d'oblidar que posseir qualque cosa sempre significa excloure de allò als altres. Amb, la «propietat privada» estem sempre «privant» a altres de allò que nosaltres gaudim.

Per això, quan donem alguna cosa nostra als pobres, potser estem en realitat, restituint el que no ens correspon totalment. Escoltem aquestes paraules de S. Ambròs: «No li dónes a el pobre del que és teu, sinó que li tornes el que és seu. Doncs el que és comú és de tots, no només dels rics ... Pagues, doncs, un deute; no dónes gratuïtament el que no deus ».
Naturalment, tot això pot semblar idealisme ingenu i inútil. Les lleis protegeixen de manera inflexible la propietat privada dels grans potentats encara que dins de la societat hagi pobres que viuen en la misèria. St. Bernat reaccionava així en el seu temps: «Contínuament se citen lleis en els nostres palaus; però són lleis de Justinià, no d'el Senyor ».
No ens ha d'estranyar que Jesús, en trobar-se amb un home ric que ha complert des de nen tots els manaments, li digui que encara li falta una cosa per adoptar una postura autèntica de seguiment a Ell: deixar d'acaparar i començar a compartir el que té amb els necessitats.

El ric s'allunyà de Jesús trist. Els diners l'ha empobrit, li ha llevat llibertat i generositat. Els diners li impedeixen escoltar la crida de Déu a una vida més plena i més humana.

«Que n'és, de difícil, per als qui tenen riqueses entrar al Regne de Déu! ». No és una sort tenir diners sinó un vertader problema. Ja que els diners ens tanca el pas i ens impedeixen seguir el vertader camí cap a la vida.

ENS FALTA...

Una cosa et falta.

El canvi fonamental a què ens diu Jesús és molt clar. Decidir-se a deixar de ser un home egoista que veu els altres en funció dels seus propis interessos per atrevir-se a iniciar una vida fraterna en què un es veu a si mateix en funció dels altres.

Per això, a un home ric que observa fidelment tots els preceptes de la llei, però que viu tancat en les seves pròpies riqueses, li falta alguna cosa essencial per a ser el seu deixeble: compartir el que té amb els desposseïts.

Hi ha una cosa molt clara en l'evangeli de Jesús. La vida no se'ns ha donat per fer diners, per tenir èxit o per aconseguir un benestar personal, sinó per fer-nos germans.
Si nosaltres poguéssim veure el projecte de Déu amb la transparència amb què ho veia Jesús i comprendre amb una sola mirada el fons últim de l'existència, ens adonaríem que l'únic important és crear fraternitat.

L'amor fratern que ens porta a compartir el nostre amb els necessitats és «l'única força de creixement», l'únic que fa avançar decisivament a la humanitat cap a la seva salvació.

L'home més aconseguit no és, com es pensa, aquell que assoleix acumular major quantitat de diners, sinó el que sap conviure millor i de manera més fraternal.

Per això, quan un home renúncia poc a poc a la fraternitat i es va tancant en les seves pròpies riqueses i interessos, sense resoldre el problema de l'amor, acaba fracassant com a home.
I encara que visqui observant fidelment unes normes de conducta ètica, a trobar-se amb l'evangeli, descobrirà que en la seva vida no hi ha veritable alegria. I s'allunyarà de el missatge de Jesús amb la mateixa tristesa que aquell home que «va marxar trist perquè tenia molt».

Els cristians som capaços d'instal·lar-nos còmodament a la nostra religió, sense reaccionar davant la crida de l'evangeli i sense despertar cap canvi fonamental en la nostra vida.
Hem convertit el nostre cristianisme en alguna cosa poc exigent. Hem «rebaixat» l'evangeli acomodant als nostres interessos. Però ja aquesta religió no pot ser font d'alegria. Ens deixa trists i sense consol veritable.

Davant l'evangeli, hem de preguntar-nos sincerament si la nostra manera de viure, de guanyar i de gastar els diners és la pròpia de qui sap compartir o la de qui busca només acumular. Si no sabem donar el nostre a el necessitat, una cosa essencial ens falta per viure amb alegria cristiana.