Fèria major s'anomena a aquest dia en l'àmbit de la classificació litúrgica dels dies. El poble el considera un dia especial. En concret dóna relleu al gest de la imposició de la cendra. A ell s'acosten fins i tot fidels que no freqüenten la missa dominical. Hi ha el perill de que més que un símbol de penitència, de conversió, se li doni un caràcter màgic, en oblidar la seva essència de signe, i no anar al que significa el gest.
Les dues primeres lectures contenen el sentit del dia: penitència, perdó, conversió, gràcia, salvació. El text evangèlic exigeix que les accions penitencials tinguin sentid, siguin sinceres.
En la primera lectura del profeta Joel trobem el fi de la quaresma: convertir-se de cor al Senyor Déu. És la invitació que escolta el fidel quan li imposen la cendra, “convertiu-vos i creieu en el Evangeli”. El Evangeli senyala el camí de conversió cap al Déu que demana en Joel. No hi ha conversió sense perdó. Sense perdó sentit després de veure nostre pecat. I perdó esperat d'un Déu disposat al perdó. Així ho expressa Joel.
La lectura segona de Pau, se centra en una cosa que no es pot oblidar: l'important és estar reconciliats amb Déu. Déu ha pres la iniciativa en fer-se, agosaradament diu Pau, pecat.
Per això el que mou l'actitud penitencial, de conversió és la gràcia,
l'actitud d'aproximació d'un Déu, que ha pres la iniciativa de apropar-se. És Déu qui mou…al que de la seva part no posa obstacles.
Així, el temps de quaresma que comença, és temps de conversió, perquè abans de res és temps de gràcia, de do, de regal de Déu. “Ara és l'hora favorable, ara és el dia de la salvació”.
En el text evangèlic Jesús exigeix autenticitat, no manipular el més sagrat de la religió jueva, el dejuni, l'almoina i l'oració. Amb el Dimecres de Cendra s'acaba la festa civil del carnaval. Propi del carnaval és la disfressa. Amb la disfressa se pretén dissimular el que s'és, i simular el que no s'és. És un engany.
Doncs bé, el que Jesús diu en aquest text evangèlic amb el qual comencem la Quaresma, és que el que som, el que fem, en concret els actes més nobles, no siguin una disfressa, que oculten els motius pels quals se realitzen, sinó que responguin al que són: que siguin fruit de l'actitud interior que els defineix.
Que l'oració pretengui veure's davant Déu, escoltar la seva paraula; el dejuni, prescindir d'alguna cosa, incorporar sobrietat a la vida, per a centrar-se en l'essencial; i l'almoina que brolli de l'amor al necessitat.
Que no s'utilitzin per a voler aparentar com moralment superiors, i així ser reconeguts pels altres. No és admissible servir-se del que és bo per a rebre l'aplaudiment, per a creure's superiors. És greu manipulació, distorsió del que demana nostra religió per a fins espuris. És un perill que aguaita als actes religiosos.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada