GRACIAS
2º Diumenge de Quaresma (B)
EVANGELI
Aquest és el meu Fill, el meu estimat.
+ Lectura del sant evangeli segons sant Marc 9, 2-10
Transfiguració de Jesús
2 Sis dies després, Jesús va prendre amb ell Pere, Jaume i Joan, se'ls endugué a part tots sols dalt d'una muntanya alta i es transfigurà davant d'ells; 3els seus vestits es tornaren resplendents i tan blancs que cap tintorer del món no hauria pogut blanquejar-los així. 4 Llavors se'ls va aparèixer Elies amb Moisès, i conversaven amb Jesús. 5 Pere digué a Jesús:
--Rabí, és bo que estiguem aquí dalt. Hi farem tres cabanes: una per a tu, una per a Moisès i una altra per a Elies.
6 No sabia pas què deia, d'esglaiats que estaven. 7 Llavors es formà un núvol que els anà cobrint, i del núvol va sortir una veu:
--Aquest és el meu Fill, el meu estimat; escolteu-lo.
8 Però de sobte, mirant al seu voltant, ja no veieren ningú més, sinó Jesús tot sol amb ells.
9 Mentre baixaven de la muntanya, Jesús els va manar que no expliquessin a ningú allò que havien vist, fins que el Fill de l'home hagués ressuscitat d'entre els morts. 10 Ells retingueren aquestes paraules, però discutien entre ells què volia dir això de «ressuscitar d'entre els morts».
Paraula de Déu
ALLIBERAR LA FORÇA DEL EVANGELI
El relat de la "Transfiguració de Jesús" va ser des del començament molt popular entre els seus seguidors. No és un episodi més. L'escena, recreada amb diversos recursos de caràcter simbòlic, és grandiosa. Els evangelistes presenten a Jesús amb el rostre resplendent mentre conversa amb Moisès i Elies.
Els tres deixebles que l'han acompanyat fins al cim de la muntanya queden esglaiats. No saben què pensar de tot allò. El misteri que envolta a Jesús és massa gran. Marc diu que estaven espantats.
L'escena culmina de forma estranya: «Es formà un núvol que els va cobrir i del núvol estant sortí una veu: “Aquest és el meu Fill estimat. Escolteu-lo”». El moviment de Jesús neix escoltant la seva crida. La seva Paraula, recollida més tard en quatre petits escrits, engendrà nous seguidors. La Església viu escoltant el seu Evangeli.
Aquest missatge de Jesús, troba avui molts obstacles per a arribar fins als homes i dones del nostre temps. En abandonar la pràctica religiosa, molts han deixat d'escoltar-lo per a sempre. Ja no sentiran parlar de Jesús si no és de forma casual o distreta.
Tampoc els que s'acosten a les comunitats cristianes poden apreciar fàcilment la Paraula de Jesús. El seu missatge se perd entre altres pràctiques, costums i doctrines. És difícil captar la seva importància decisiva. La força alliberadora del seu Evangeli queda a voltes bloquejada per llenguatges i comentaris aliens al seu esperit.
Tanmateix, avui també, l'únic decisiu que pot oferir la Església a la societat moderna és la Bona Nova proclamada per Jesús, i el seu projecte més humanitzador del regne de Déu. No podem retenir la força humanitzadora de la seva Paraula.
Hem de fer que corri neta, viva i abundant per nostres comunitats. Que arribi a les llars, que la puguin conèixer els que cerquen un sentit nou a les seves vides, que la puguin escoltar els que viuen sense esperança.
Hem d'aprendre a llegir junts l' Evangeli. Familiaritzar-nos amb els relats evangèlics. Posar-nos en contacte directe i immediat con la Bona Nova de Jesús. En això hem de gastar les energies. D'aquí començarà la renovació que necessita avui la Església.
Quan la institució eclesiàstica va perdent el poder d'atracció que ha tingut durant segles, hem de descobrir l'atracció que té Jesús, el Fill estimat de Déu, pels que cerquen veritat i vida. Dins pocs anys, ens adonarem que tot ens empeny a posar amb més fidelitat la Bona Nova en el centre del cristianisme.
NO CONFONDRE NINGÚ AMB JESÚS
Aquest és el meu Fill estimat. Escolteu-lo.
Segons l'evangelista, Jesús pren amb ell Pere, Jaume i Joan, els porta a part a una muntanya, i allà “es transfigura davant ells». Són els tres deixebles que, pel que sembla, ofereixen major resistència a Jesús quan els parla del seu destí dolorós de crucifixió.
Pere ha intentat fins i tot treure-li del cap aqueixes idees absurdes. Els germans Jaume i Joan li demanen els primers llocs en el regne del Messies. Davant ells precisament se transfigurarà Jesús. Ho necessiten més que ningú.
L'escena, recreada amb diversos recursos simbòlics, és grandiosa. Jesús se'ls presenta «revestit» de la glòria del mateix Déu. Al mateix temps, Elies i Moisès, que segons la tradició, han estat arrabassats a la mort i viuen al costat de Déu, apareixen conversant amb ell. Tot convida a intuir la condició divina de Jesús, crucificat pels seus adversaris, però ressuscitat per Déu.
Pere reacciona amb tota espontaneïtat: «Senyor, ¡què bé s'està aquí! Si vols, faré tres cabanes: una per a tu, una altra per a En Moisès i una altra per En Elies».
No ha entès res. Per una banda, posa a Jesús en el mateix pla i al mateix nivell que Elies i Moisès: a cada un la seva cabana. Per altra banda, es segueix resistint a la duresa del camí de Jesús; el vol retenir en la glòria del Tabor, lluny de la passió i la creu del Calvari.
Déu mateix el corregirà de manera solemne: «Aquest és eo meu Fill estimat». No cal confondre'l amb ningú. «Escolteu-lo a ell», fins i tot quan vos parla d'un camí de creu, que acaba en resurrecció..
Sols Jesús irradia llum. Tots els altres, profetes i mestres, teòlegs i jerarques, doctors i predicadors, tenim el rostre apagat. No hem de confondre a ningú amb amb Jesús. Sols ell és el Fill estimat. Sa Paraula és l'única que hem de escoltar. Les altres ens han de portar a ell.
I hem d'escoltar-la també avui, quan ens parla de «carregar la creu» d'aquests temps. L'èxit ens fa mal als cristians. Ens ha portat fins i tot a pensar que era possible una Església fidel a Jesús i al seu projecte del regne, sense conflictes, sense rebuig i sense creu. Avui se'ns ofereixen més possibilitats de viure com a cristians «crucificats». En farà bé. Ens ajudarà a recuperar nostra identitat cristiana.
ESCOLTAR
Aquest és el meu Fill estimat. Escolteu-lo.
Cada vegada tenim manco temps per a escoltar. No sabem acostar-nos amb calma i sense prejudicis al cor de l'altre. No encertem a escoltar el missatge que tot ésser humà ens pot comunicar. Tancats en nostres propis problemes, passem pel costat les persones, gairebé sense aturar-nos a escoltar realment a ningú. Estem oblidant l'art d'escoltar.
Per això, tampoc resulta tan estrany que als cristians se'ns hagi oblidat, en bona part, que ser creient és viure escoltant Jesús. Més encara. Sols des d'aquesta escolta neix la vertadera fe cristiana.
Segons l'evangelista Marc, quan a la «muntanya de la transfiguració» els deixebles s'esglaien en sentir-se envoltats per les ombres d'un núvol, sols escolten aquestes paraules: «Aquest és el meu Fill estimat, escolteu-lo a ell».
L'experiència d'escoltar a Jesús fins el fons pot ser dolorosa, però apassionant. No és el que nosaltres havíem imaginat des dels nostres esquemes i tòpics piadosos. El misteri se'ns escapa. Sense adonar-nos,ens arrenca de seguretats que ens són estimades, per atreure'ns a una vida més autèntica.
Ens trobem amb algú que diu la veritat última. Algú que sap per què viure i per què morir. Des de dins sentim que té raó. En sa vida i missatge hi ha veritat.
Si perseverem en una escolta pacient i sincera, nostra vida comença a il·luminar-se amb una llum nova. Ho veiem tot amb més claredat.
. Descobrim quina és la manera més humana d'enfrontar-nos als problemes de la vida i al misteri de la mort. Ens adonem dels grans errors que podem cometre els humans, i de les grans infidelitats dels cristians.
Hem de cuidar més en nostres comunitats cristianes l'escolta fidel a Jesús. Escoltar-lo a ell ens pot guarir de cegueses seculars, ens pot alliberar de desànims i covardies quasi inevitables, pot infondre nou vigor a nostra fe.
NOVA IDENTITAT
Aquest és el meu Fill estimat. Escolteu-lo.
Per a ser cristià, l'important no és quines coses creu una persona sinó quina relació viu amb Jesús. Les creences no canvien nostra vida. Es pot creure que Déu existeix, que Jesús ha ressuscitat i més coses, però no ser un bon cristià. És l'adhesió a Jesús i el contacte amb ell el que ens pot transformar.
En les fonts cristianes se pot llegir una escena que, tradicionalment, s'ha dit la «transfiguració» de Jesús. No és possible reconstruir l'experiència històrica que originà el relat. Només sabem que era un text molt estimat entre els primers cristians ja que, entre altres coses, els animava a creure sols en Jesús.
L'escena es situa poèticament a una «muntanya alta». Jesús està acompanyat de dos personatges llegendaris en la història jueva: Moisès, representant de la Llei, i Elies, el profeta més estimat a Galilea. Només Jesús apareix amb el rostre transfigurat. Des de l'interior d'un núvol s'escolta una veu: «Aquest és el meu Fill estimat. Escolteu-lo a ell».
L'important no és creure en Moisès ni en Elies, sinó escoltar a Jesús i sentir la seva veu, la del Fill estimat. Decisiu no és creure en la tradició ni en les institucions sinó centrar nostra vida en Jesús. Viure una relació conscient i cada cop més vital i profunda amb Jesucrist. Sols aleshores se pot escoltar la seva veu enmig de la vida, en la tradició cristiana i en la Església.
Sols aquesta comunió creixent amb Jesús transforma nostra identitat I nostres criteris, canvia nostra manera de veure la vida, ens allibera de les imposicions de la cultura, fa créixer nostra responsabilitat.
Des de Jesús podem viure de manera diferent. Ja les persones no són simplement atractives o desagradables, interessants o sense interés. Els problemes no són assumpte de cadascú. El món no és un camp de batalla on cadascun es defensa com pot. Ens comença a fer mal el sofriment dels més indefensos. Podem viure cada dia fent un món un poc més humà. Ens podem semblar a Jesús.
POR
Aquest és el meu Fill estimat. Escolteu-lo.
Probablement és la por el que més paralitza els cristians en el seguiment fidel a Jesucrist. En la Església actual hi ha pecat i debilitat però hi ha, sobre tot, por a córrer riscos; hem començat el tercer mil·lenni sense audàcia per a renovar creatius la vivència de la fe cristiana. No és difícil senyalar algunes pors.
Hi ha por a allò nou com si «conservar el passat» garantís la fidelitat al Evangeli. És cert que el concili Vaticà II va afirmar de manera rotunda que en la Església ha de haver-hi «una constant reforma» ja que «com a institució humana la necessita permanentment». Tanmateix, és cert també que el que mou ara a la Església és més un instint de conservació.
Hi ha por a assumir les tensions i conflictes que porta cercar la fidelitat al Evangeli. Callem quan tindríem que parlar; ens inhibim quan tindríem que intervenir. Es prohibeix el debat de qüestions importants per evitar plantejaments que poden inquietar; es promou l'adhesió que no porta problemes a la jerarquia.
Hi ha por a la investigació teològica. Por a revisar ritus litúrgics que no afavoreixen la celebració viva de la fe. Por a parlar dels «drets humans» dins la Església. Por a reconèixer un lloc a la dona més d'acord con l' esperit de Crist.
Hi ha por a posar la misericòrdia part damunt tot, oblidant que la Església no ha rebut el «ministeri del judici i condemna», sinó el «servei de la reconciliació» (2 Cor 5, 18). Por a acollir els pecadors com feia Jesús. Difícilment se dirà de la Església que és «amiga de pecadors», com es deia del Mestre.
Segons el relat evangèlic, els deixebles prosternats i «plens de por» van sentir una veu: «Aquest és el meu Fill estimat...escolteu-lo». Dóna por escoltar a Jesús. És el mateix Jesús qui s'acosta,els toca i diu: «Aixequeu-vos, no tingueu por». Sols el contacte viu amb Crist ens podria alliberar de la por.
ON RECOLZAR-NOS
Aquest és el meu Fill estimat. Escolteu-lo.
El teòleg alemany H. Zahrnt estudia en un llibre (La recerca de Déu. Diàleg teològic entre fe i indiferència) tres moments culturals en la història de Occident. A finals de la civilització antiga, la societat estava angoixada per la fatalitat de la mort: «qui em podrà alliberar del meu destí mortal?» En acabar la Edat Mitjana, la gent vivia turmentada, sobre tot, pel pecat i la condemnació eterna: «¿aconseguiré la salvació?» Avui, quan ha acabat el segon mil·lenni, l'home modern sembla torbat, sobre tot, pel buit i sense-sentit de l'existència: «quin sentit puc donar a la meva vida?»
Certament, també avui preocupen la culpa i la mort, però no constitueixen el primer problema de la persona mentre recorre la vida. Ja no inquieten com en el passat el perdó del pecat o la salvació eterna. El que l'home de avui anhela és viure de manera plena i feliç. Però, ¿què ha de fer la humanitat per a orientar-se cap a la felicitat vertadera?, ¿en què es pot recolzar?
De la vida se pot dir el mateix que d'una casa: els fonaments són més importants que l'edifici. No basta construir «l'edifici de l'existència» assegurar l'aliment, la salut, el desenvolupament o el benestar. Per molt que cuidem tot això, la nostra existència no tindrà estabilitat si està construïda sobre sorra.
La vida necessita d'un «fonament sòlid» per a tenir consistència, però l'ésser humà no es pot sustentar a ell mateix. Necessita confiar en «qualque cosa» que no és ell mateix. Aqueix «fonament segur» no el se pot donar la persona ella mateixa. L'ha de cercar per a recolzar-se en ell.
En aquesta societat pluralista se'ns fan crides a sustentar nostres vides en els més variats fonaments: benestar, prestigi social, qualitat de vida, progrés, plaer. Cada home i cada dona ha de decidir sobre què fonamenta la seva existència amb tot el risc i la incertesa que això suposa. Des de l'evangeli se'ns fa una crida clara a construir nostra vida en recolzant-nos en Jesucrist com vertader salvador. Així diu la veu que ressona a l'alt del Tabor: «Aquest és el meu Fill estimat, escolteu-lo» I, quan els deixebles es prosternen per terra esglaiats, el mateix Jesús els reconforta: «No tingueu por»
No hem de tenir por. Propi de la fe cristiana consisteix en fonamentar l'existència en Jesucrist. Ell és el salvador no sols de la mort, també de la vida. Ell és el salvador no sols del pecat, també de l'absurd d'una vida viscuda sense cap sentid profund. Ell és el camí, la veritat i la vida. El que l'ha trobat, ho sap.
Aquest és el meu Fill estimat. Escolteu-lo.
Segons experts en fenomenologia religiosa, el que millor caracteritza la religiositat d'una época és la forma de pregar. També en nostres dies, si es vol conèixer la religió de l'home de avui, l'important no és examinar els dogmes que confessa, sinó observar com prega.
Per això, la dada més significativa de la cultura religiosa actual és, potser, la profunda crisi de l'oració. Se fa cada cop més difícil trobar persones que saben pregar des del fons del seu cor. L'home modern es queda sense capacitat per comunicar-se amb Déu. Cada cop són més els que no encerten a invocar-lo.
El fet no és casual. Des de fa temps, la crítica a la religió ha difós una sospita radical davant tot el que sigui comunicació amb un Déu personal. Per L. Feuerbach, resar només és parlar amb un mateix, ja que Déu no és sinó una projecció creada per l'home. Segons S. Freud, l'oració és un desig infantil, una espècie de necessitat ancestral, buida avui de sentit; l'home adult no necessita d'aquests jocs religiosos per a organitzar-se la seva vida.
A poc a poc, alguns han anat pensant que ja no és possible resar. L'oració els sona a cosa falsa. Una espècie de superstició que cal abandonar. Una concessió al sentimentalisme, però no una actitud digna d'aqueix «homo excelsior» del que parlava E Nietzsche. El fet és que bastant gent ni sap, ni pot, ni vol comunicar-se amb Déu
Sens dubte, encara és prest per a veure com serà un home abandonat a ell mateix i tancat a tota comunicació amb Déu. En l'obra, «I nuovi pagani», S. Natoli sosté que l'home de avui no sap «posar-se de genolls» davant Déu, però tampoc encerta a «estar de peus» amb dignitat. Són molts els que viuen, més tost, replegats sobre ells mateixos o, fins i tot, abatuts pel pes de la vida.
En aquest context resulta encara més significativa l'escena evangèlica del Tabor. Segons el relat, un «núvol lluminós» cobreix amb la seva «ombra» als deixebles. De cop, se sent una veu: «Aquest és el meu Fill estimat... Escolteu-lo.» En sentir tals paraules, els deixebles cauen per terra, espantats. Llavors, Jesús s'acosta, els toca i els diu: «Aixequeu-vos, no tingueu por.»
L'home de avui, com el de sempre, viu entre llums i ombres. En el cor de no pocs la fe es barreja amb la incredulitat. Bastants no gosen invocar Déu. Potser no existeixi. Potser tot és un engany. Des de l'evangeli, ens arriba una crida: «No tingueu por » Hi ha també una pregària que avui brolla del cor inquiet de l'home modern: «Crec, ajuda a la meva poca fe.»
¡Què n'estem de bé aquí dalt!
Fins fa poc, la por ha estat un dels factors que més han motivat i sostingut la religiositat de força persones. Més d'un acceptava la doctrina de la Església només per por a condemnar-se eternament.
Avui, tanmateix, en el context sociològic actual, s'ha fet cada cop més difícil creure sols per por, per obediència a la Església o per seguir la tradició. Per sentir-se creient i viure la fe amb vertadera convicció és necessari tenir l'experiència de que la fe fa bé. Per contra, prest o tard, un prescindeix de tot aqueix món i l'abandona.
I és normal que sigui així. Per a una persona sols és vital allò que la fa viure. El mateix passa amb la fe. És cosa vital quan el creient pot experimentar que aqueixa fe el fa viure de manera més intensa, encertada i joiosa.
En realitat, ens fem creients en la mesura en que experimentem de manera cada cop més clara que l'adhesió a Crist ens fa viure amb una confiança més plena, ens dóna llum i força per a enfrontar-nos a nostre viure diari, fa créixer nostra capacitat d'estimar, alimenta nostra esperança.
Aquesta experiència personal no pot ser comunicada a altres amb raonaments i demostracions, ni serà fàcilment admesa pels que no l'han viscuda. Però és la que sosté secretament la fe del creient fins i tot quan, en els moments de foscor, ha de caminar “sin otra luz y guía sino la que en el corazón ardía” (San Juan de la Cruz).
En el relat de la Transfiguració se'ns recorda la reacció espontània de Pere que, en experimentar a Crist de manera nova, exclama: “¡Què n'estem de bé aquí dalt!”. No és estrany que, més tard, la primera carta de Pere convidi als lectors a créixer en la fe si “ ja heu tastat que n'és, de bo, el Senyor. ” (1 Pe 2,3).
En un estudi “Theologie affective”, Ch. A. Bernard ha cridat l'atenció sobre la poca consideració que la teologia recent ha prestat a l' “afecte” i al “gust de creure en Déu”, ignorant així una tradició que arriba fins a Sant Bonaventura.
Tanmateix, no hem d'oblidar que cadascun se convenç de allò que experimenta com a bo i vertader, i s'inclina a viure d'acord amb allò que el fa sentir-se a gust en la vida.
Tal vez, una de les tasques més urgents de la Església sigui avui despertar “el gust de creure”. Tindríem que cuidar de manera més càlida les celebracions litúrgiques, aprendre a assaborir millor la Paraula de Déu, gustar amb més profunditat la Eucaristia, nodrir nostra pau interior en el silenci i la comunicació amorosa amb Déu
Escolteu-lo.
Seria una postura tossuda no valorar les fantàstiques possibilitats d'informació, comunicació i gaudi que la Televisió porta. Però seria una ingenuïtat ignorar els riscs i ambigüitats que la petita pantalla amaga.
Per això són d'agrair estudios com «El simi informatitzat» de R. Gubern que no són baraters i ens ajuden a ser lúcids en la societat post-industrial.
Segons les estadístiques, els espanyols dediquen una mitjana de tres hores i mitja a veure televisió, és a dir, més d'un dia cada setmana.
Naturalment, aquest impacte televisiu tan intens produeix efectes profunds en la estructuració de la vida social i en el mateix mode de ser de les persones. Només apuntaré els més destacats pel investigador català.
La televisió és, abans que res, “una gran fàbrica de consens social» que tendeix a homogeneïtzar les ideologies, els gusts, las modes, els centres d'interés. Per a molts, la vertadera «escola» en que aprenen a viure.
Per altra banda, el televisor ha ocupat un lloc central i estratègic en moltes llars, impedint sovint una vertadera comunicació i diàleg en la família. Les persones estan físicament juntes però incomunicades entre elles, en silenci davant el televisor o parlant del que surt a la pantalla per molt alié que sigui a la vida personal o familiar.
Encara que la televisió és un gran mitjà d'información, no hem de oblidar que ens ofereix una visió de la realitat seleccionada i manufacturada per experts, fragmentada en imatges, barrejada amb el tele-film d'aventures o la publicitat d'un detergent.
Aleshores el real tendeix a convenir-se en «espectacle», la imatge suplanta la reflexió, la vida se banalitza. És significatiu aqueix costum que se introdueix d'acabar els tele-diaris amb una notícia divertida o una broma del presentador que posa així un final feliç i intranscendent a l'espectacle.
Tanmateix, R. Gubern no subratlla, al meu entendre, de manera suficient, aqueixa força que posseeix la televisió d'allunyar a la persona de la reflexió, la lectura reposada o la meditació, buidant la seva vida de silenci i interioritat.
L'home “televisiu”, agafat totes les nits al “mando a distància”,és un home a qui se li farà difícil entrar en el seu interior i trobar-se amb ell mateix. No encertarà a escoltar-se a ell mateix ni a escoltar a Déu.
També avui es pot viure amb profunditat i llibertat interior. Però és necessari escoltar altres crides que no ens arriben del televisor. El creient no ha d'oblidar la invitació:«Aquest és el meu Fill estimat. Escolteu-lo ».
Escolteu-lo...
Els homes ja no tenim temps per a escoltar. Ens resulta difícil acostar-nos en silenci, amb calma i sense prejudicis al cor de l'altre per a escoltar el missatge que tot home ens pot comunicar.
Tancats en nostres propis problemes, passem al costat de les persones, sense ni tan sols aturar-nos a escoltar realment a ningú. Es diria que a l'home contemporani se li ha oblidat l'art d'escoltar.
En aquest context, tampoc resulta tan estrany que als cristians se'ns hagi oblidat que ser creient és viure escoltant Jesús. I tanmateix, només des d'aquesta escolta cobra el seu vertader sentit i originalitat la vida cristiana. Més encara. Sols des de l'escolta neix la vertadera fe.
Un metge psiquiatra deia: «Quan un malalt comença a escoltar-me o a escoltar de veritat a altres... llavors, està ja curat». Una cosa semblant es pot dir del creient. Si comença a escoltar de veres a Déu, està salvat.
L'experiència d'escoltar a Jesús pot ser desconcertant. No és el que nosaltres esperàvem o havíem imaginat. Fins i tot, pot passar que, en un primer moment, decep nostres pretensions o expectatives.
La seva persona se'ns escapa. No encaixa en nostres esquemes normals. Sentim que ens arrenca de nostres falses seguretats i intuïm que ens mena cap a la veritat última de la vida. Una veritat que no volem acceptar.
Però si l'escolta és sincera i pacient, hi ha una cosa que sens va imposant. Trobar-se amb Jesús és descobrir a algú que diu la veritat. Algú que sap per què viure i per què morir. Més encara. Algú que és la Veritat
Aleshores comença a il·luminar-se nostra vida amb una llum nova. Comencem a descobrir amb ell i des de ell quina és la manera més humana de enfrontar-se als problemes de la vida i al misteri de la mort. Ens adonem de on estan les grans equivocacions i errors de nostre viure diari.
Però ja no estem sols. Algú proper i únic ens allibera del desànim, el desgast, la desconfiança o la fugida. Algú ens convida a cercar la felicitat de manera nova, confiant il·limitadament en el Pare, malgrat el nostre pecat.
¿Com respondre avui a la invitació dirigida als deixebles a la muntanya de la transfiguració?«Aquest és el meu Fill estimat. Escolteu-lo». Potser hem començar per elevar des del fons de nostre cor la súplica que repeteixen els monjos del mont Athos: «Oh Déu, doneu-me un cor que sàpiga escoltar».
FIDELITAT A DÉU I A LA TERRA
Els dugué dalt d'una muntanya alta.
S'ha dit que la major tragèdia de la humanitat és que «els que preguen no fan la revolució, i els que fan la revolució no preguen».
Cert és que n'hi ha que cerquen a Déu sense preocupar-se de cercar un món millor i més humà, Hi ha qui pretén construir una terra nova sense Déu.
Uns cerquen a Déu sense el món. Altres cerquen el món sense Déu. Uns creuen poder ser fidels a Déu sense preocupar-se de la terra. Altres creuen ser fidels a la terra sense obrir-se a Déu.
Si una cosa és pot veure amb claredat en Crist és que tal dissociació és impossible. Jesús mai parla de Déu sense el món, i mai parla del món sense Déu. Jesús parla del «regne de Déu en el món».
En les cartes escrites per Dietrich Bonhoeffer des de la presó descobrim la postura vertadera del creient: «Solament pot creure en el regne de Déu qui estima a la terra i a Déu en un mateix alè».
L'escena de “la transfiguració» És molt significativa, i ens revela una cosa constant en l'evangeli. «Crist no mena l'home a la fuita religiosa del món, sinó que el retorna a la terra com el seu fill fidel». (J. Moltmann).
Jesús condueix als seus deixebles a una «muntanya alta», lloc per excel·lència de encontre amb Déu segons la mentalitat semita. Allà viuran una experiència religiosa que els submergirà en el misteri de Jesús.
La reacció de Pere és explicable: «¡Què n'estem de bé aquí dalt! Farem tres cabanes..». Pere vol aturar el temps. Instal·lar-se còmodament en l'experiència del religiós. Fugir de la terra.
Jesús, tanmateix, els baixarà de nou de la muntanya al quefer diari de la vida. I els deixebles tindran que comprendre que l'obertura al Déu transcendent no pot ser mai fugida del món.
Qui s'obre intensament a Déu, estima intensament la terra. Qui se troba amb el Déu de Jesucrist, sent amb més força la injustícia, el desemparament i la auto-destrucció dels homes.
El eslogan de Taizé, que atrau joves, apunta a quelcom que necessitem descobrir avui tots: Lluita i contemplació. La fidelitat a la terra no dispensa de l'oració. La fidelitat a Déu no dispensa de la lluita per una terra més feliç.
Els cristians han sentir parlar des de nins d'una escena evangèlica dita tradicionalment «la transfiguració de Jesús». Ja no és possible saber amb seguretat com es va originar el relat. Quedà recollit en la tradició cristiana sobre tot per dos motius: els ajudava a recordar la «realitat oculta» amagada en Jesús i els convidava a «escoltar-lo» sols a ell.
En el cim d'una «muntanya alta» els deixebles més propers veuen Jesús amb el rostre «transfigurat». L'acompanyen dos personatges llegendaris de la història de Israel: Moisès, el gran legislador del poble, i Elies, el profeta de foc, que va defensar Déu amb zel ardent.
L'escena és suggerent. Els dos personatges, representants de la Llei i els Profetes, tenen el rostre apagat: només Jesús irradia llum. Per altra banda, no proclamen cap missatge, vénen a «conversar» amb Jesús: només aquest te la última paraula. Només ell es la clau per a leer qualsevol altre missatge.
Pere no sembla haver-ho estès. Proposa fer «tres cabanes», una per cadascun. Posa el tres en el mateix pla. La Llei i els Profetes segueixen en el lloc de sempre. No ha captat la novetat de Jesús. La veu sortida del núvol aclara les coses: «Aquest és el meu Fill estimat. Escolteu-lo». No cal escoltar Moisès ni Elies sinó a Jesús, «Fill estimat». Només les seves paraules i la seva vida ens descobreixen la veritat de Déu.
Viure escoltant a Jesús és una experiència única. Per fi, escoltes a algú que diu la veritat. Algú que sap per què i per a què cal viure. Algú que ofereix les claus per a construir un món més just i més digne de l'ésser humà.
Entre els seguidors de Jesús no se viu de qualsevol creença, norma o ritus. Una comunitat es fa cristiana quan posa en el seu centre l'evangeli i només l'evangeli. Aquí se juga nostra identitat. No és fàcil imaginar un fet col·lectiu més humanitzador que un grup de creients escoltant junts el «relat de Jesús». Cada diumenge podran escoltar sa crida a mirar la vida amb ulls diferents i a viure-la amb més sentit i responsabilitat, construint un món més habitable.
José Antonio Pagola
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada