6º diumenge Temps ordinari (B)
EVANGELI
Li desaparegué la lepra i quedà pur.
Lectura del sant evangeli segons sant Marc 1, 40-45
|
Guarició d'un leprós 40 Un leprós el vingué a trobar i, agenollat, li suplicava: --Si vols, em pots purificar. 41 Jesús, compadit, va estendre la mà, el tocà i li digué: --Ho vull, queda pur. 42 A l'instant li desaparegué la lepra i quedà pur. 43 Tot seguit Jesús el va fer marxar, després d'advertir-lo severament. 44 Li digué: --Vigila de no dir res a ningú. Vés a fer-te examinar pel sacerdot i ofereix per la teva purificació el que va ordenar Moisès: això els servirà de prova. 45 Però ell, així que se n'anà, començà de pregonar la nova i escampar-la pertot arreu, de manera que Jesús ja no podia entrar obertament en cap població, sinó que es quedava a fora, en llocs despoblats. Però la gent venia a trobar-lo de tot arreu. Paraula de Déu.  |
AMIC DELS EXCLOSOS
Jesús era molt sensible al patiment dels que trobava pel camí, marginats per la societat, oblidats per la religió o rebutjats pels sectors que es consideraven superiors moralment o religiosament.
És cosa que li surt de dins. Sap que Déu no discrimina a ningú. No rebutja ni excomunica. No és només dels bons. A tots acull i beneeix. Jesús tenia el costum d'aixecar-se de matinada per pregar. En certa ocasió desvela com contempla l'alba: "Déu fa sortir el sol sobre bons i dolents". Així és ell.
Per això a voltes, reclama amb força que cessin totes les condemnes: "No jutgeu i no sereu jutjats". Altres, narra una petita paràbola per a demanar que ningú es dediqui a "separar el blat del jull " com si fos el jutge suprem de tots.
Però el més admirable és la seva actuació. El tret més original i provocatiu de Jesús fou el costum de menjar amb pecadors, prostitutes i gent indesitjable. El fet és insòlit. Mai s'havia vist a Israel a algú amb fama de "home de Déu" menjar i beure animosament amb pecadors.
Els dirigents religiosos més respectables no van poder suportar-ho. La seva reacció va ser agressiva:"Aquí teniu un golut i un bevedor, amic de publicans i pecadors". Jesús no es defensà. Era cert, ja que en el més íntim del seu ésser sentia un gran respecte i una amistat commovedora cap els rebutjats per la societat o la religió.
Marc recull en son relat la curació d'un leprós per a destacar aqueixa predilecció de Jesús pels exclosos. Jesús travessa una regió solitària. De sobte s'acosta a ell un leprós. Ningú l'acompanya. Viu en soledat. Porta a la pell la marca de l'exclusió. Les lleis el condemnen a viure apartat de tothom. És un impur.
De genolls, el leprós fa a Jesús una súplica humil. Se sent brut. No parla de la malaltia. Només vol veure's net de tot estigma: «Si vols, pots netejar-me». Jesús es commou en veure als seus peus aquell ésser humà desfigurat per la malaltia i l'abandó de tots. Aquell home representa la soledat i la desesperació de tants estigmatitzats. Jesús «estén la mà» cercant el contacte amb la pell, «el toca» i li diu: «Vull. Queda net».
Sempre que discriminem des de nostra suposada superioritat moral a diferents grups humans (vagabunds, prostitutes, toxicòmans, psicòtics, immigrants, homosexuals...) o els excloem de la convivència negant-lis nostra acollida, ens allunyem de Jesús.
De manera inesperada, un leprós «s'acosta a Jesús». Segons la llei, no pot entrar en contacte amb ningú. És un «impur» i ha de viure aïllat. Tampoc pot entrar al temple. ¿Com va acollir Déu en sa presència un ser tan repugnant? El seu destí és viure exclòs. Així ho estableix la llei.
Malgrat tot, aquest leprós desesperat gosa desafiar totes les normes. Sap que no obra bé. Per això s'agenolla. No s'arrisca a parlar amb Jesús de front. Des de terra, suplica: “Si vols, em pots purificar». Sap que Jesús el pot curar, però ¿voldrà purificar-lo?, ¿gosarà treure'l de l'exclusió a la qual està sotmès en nom de Déu ?
Sorprèn l'emoció que li produeix a Jesús la proximitat del leprós. No s'horroritza ni es fa enrere. Ante la situación de aquel pobre hombre, «es commou fins a les entranyes». La tendresa el desborda. ¿Com no voldrà purificar-lo ell, que sols viu mogut per la compassió de Déu cap als seus fills i filles més indefensos i menyspreats?
Sense dubtar-ho, «estén la mà» cap a aquell home i «toca» la pell menyspreada pels purs. Sap que està prohibit per la llei i que, amb aqueix gest,reafirma la transgressió iniciada pel leprós. Sols el mou la compassió: «Ho vull, queda pur».
Això és el que vol el Déu encarnat en Jesús: purificar el món d'exclusions que van contra la compassió de Pare. No es Déu qui exclou, sinó les nostres lleis i institucions. No és Déu qui margina, sinó nosaltres. Des d'ara, cal tenir clar que no s'ha d'excloure ningú en nom de Jesús.
Seguir-lo a ell significa no horroritzar-nos davant cap impur ni impura. No retirar a cap «exclòs» la nostra acollida. Per a Jesús, el primer és la persona que pateix, no la norma. Posar per davant la norma és la manera de perdre la sensibilitat de Jesús davant els menyspreats i rebutjats. La millor manera de vivir sense compassió.
A pocs indrets és més reconeixible l' Esperit de Jesús que en aquestes persones que ofereixen suport i amistat gratuïta a prostitutes indefenses, que acompanyen a psicòtics oblidats per tots, que defensen a homosexuals que no poden viure dignament la seva condició...Ells ens recorden que en el cor de Déu hi caben tots.
ESTENDRE LA NOSTRA MÀ
Va estendre la mà i el tocà.
La felicitat només és possible allà on ens sentim acollits i acceptats. On falta acollida, falta vida, nostre ésser es paralitza, la creativitat se atròfia. Per això una «societat tancada és una societat sense futur. Una societat que mata l'esperança de vida dels marginats i que finalment s'enfonsa a ella mateixa» (J. Moltmann).
Són molts els factors que conviden els homes i dones de nostre temps a viure en cercles tancats i exclusivistes. En una societat en la que creix la inseguretat, la indiferència i l'agressivitat, és explicable que cada un cerqui assegurar «nostra petita felicitat» vora els que sentim iguals.
Les persones que són com nosaltres, que pensen i volen el mateix, ens donen seguretat. Les persones que són diferents, que pensen, senten i volen de manera distinta de nosaltres, ens produeixen inseguretat.
Per això s'agrupen les nacions en «blocs» que es miren amb hostilitat. Per això cada un cerquem nostre «recinte de seguretat», aquest cercle tancat de l'amistat amb aquells que són de nostra mateixa condició.
Vivim com «a la defensiva», excloent-nos mútuament, cada cop més incapaços de rompre distàncies i adoptar una postura d'amistat oberta a tota persona. Ens hem avesat a acceptar sols els més propers. Als altres els ho tolerem, o els mirem amb indiferència, si no amb repulsa.
Ingènuament pensem que si cada un se preocupa d'assegurar la petita parcel·la de felicitat, la humanitat seguirà cap al seu progrés. I no ens adonem de que creem marginació, aïllament i soledat. I que en aquesta societat, serà cada cop més difícil ser feliç.
Per això el gest de Jesús té especial actualitat per nosaltres. Jesús no sols neteja el leprós. Estén la mà i el toca, trencant prejudicis, tabús, temors i fronteres de aïllament i marginació que exclouen als leprosos de la convivència en la societat jueva. Els creients tindríem sentir-nos cridats a aportar amistat oberta als racons marginats de nostra societat. Molts són els que necessiten una mà estesa que arribi a tocar-los.
ESCOMBRAR EL CARRER
Va estendre la mà i el tocà.
En la societat jueva el leprós no era només un malalt. Era, a més, un perill. Un ésser estigmatitzat, sense lloc en la societat, sense acollida enlloc, exclòs de la vida. El llibre del Levític ho deia en termes clars: ”El qui està malalt de lepra anirà amb la roba esquinçada, la cabellera deslligada, un tapaboques a la cara i cridarà: "Impur, impur!". Mentre li duri el mal, serà ritualment impur. Com a impur, viurà aïllat fora del campament.” (Lev.13,45-46)
L'actitud correcta i santa, sancionada per les Escriptures, era clara: la societat ha d'excloure els leprosos. És el millor per a tots. Postura ferma d'exclusió i rebuig. Sempre hi haurà en la societat persones que sobren.
Jesús es rebel·la davant aqueixa situació. En una ocasió que se li acosta un leprós avisant a tots de la seva impuresa. Jesús està sol. Tal volta, els deixebles han fugit horroritzats. El leprós no demana «ser curat» sinó «quedar pur». El que cerca és veure's alliberat de la impuresa i del rebuig social. Jesús roman commogut, estén la mà, «toca» el leprós i li diu: «Ho vull. Queda pur».
Jesús no accepta una societat que exclou a leprosos i impurs. No admet el rebuig social cap als perillosos. Jesús toca el leprós per a alliberar-lo de pors, prejudicis i tabús. El purifica per a dir a tots que Déu no exclou ni castiga a ningú amb la marginació. És la societat la que, pensant en la seguretat, aixeca barreres i exclou del seu si als indignes.
Fa uns anys vam escoltar la promesa que el màxim responsable del Estat feia als ciutadans: «Escombrarem el carrer de delinqüents». Pel que sembla, en l'interior d'una societat neta, composta per gente de bé, hi ha «escombraries» que cal retirar per què no ens contaminin. “Escombraries” no reciclables ja que la presó no está pensada per a rehabilitar ningú sinó per castigar els «dolents» i defensar els «bons».
Què fàcil és pensar en la «seguretat ciutadana» i oblidar-nos del patiment de petits delinqüents, drogoadictes, prostitutes, vagabunds i desarrelats. Molts de ells no han conegut el calor d'una llar ni la seguretat d'una feina. Atrapats per a sempre, ni saben ni poden sortir de son trist destí. I a nosaltres, ciutadans exemplars, només se'ns ocorre escombrar els carrers. Sembla, correcte i «cristià». I també molt contrari a Déu.
MISSATGE PER ALS EXCLOSOS
Ho vull: queda pur.
A l'inici del seu evangeli, Marc presenta a Jesús curant malalts, alliberant posseïts i purificant leprosos. Els especialistes anomenen aquesta secció «la primavera de Galilea». Són relats que no han de ser llegits de manera superficial ja que l'evangelista els ha redactat per a revelar l'acció salvadora de Jesús i la profunda interpel·lació a tots.
Un relat molt significatiu és «la purificació del leprós» (Mc 1, 40-45) ja que Jesús no sols el cura de la lepra, sinó de tot el que ella representava. El text no parla de curació, sinó de «purificació» i insisteix en el desig de Jesús de veure'l integrat en la convivència.
No és fàcil evocar avui la situació del leprós en aquella societat jueva. Certament és un malalt que pateix aquesta malaltia cruel classificada medicament sols en 1870. Però és, a més, un home «castigat» per Déu ja que la lepra era considerada com una conseqüència de greus pecats (vida libertina, homicidi, burla de la religió). Convertit en font de perill i contaminació, el leprós és exclòs de la convivència i apartat de la llar i de la societat. La seva vida no té solució.
El relat de Marc és dramàtic. Un leprós gosa, malgrat tot, a acostar-se a Jesús que es troba tot sol (els deixebles, sembla, s'han allunyat ràpids). L'home, de genolls en terra, l'invoca amb fe: «Si vols, em pots purificar ».
¿Quina será la reacció de Jesús, l'home habitat per l'amor insondable de Déu? L'evangelista ha cuidat fins a l'extrem la redacció: «Compadit, va estendre la mà, el tocà i li digué:--Ho vull, queda pur». Jesús no solament permet que s'acosti, sinó que ell mateix el toca i manifesta rotundament sa voluntat: «Ho vull, queda pur d'aquesta lepra».
Amb el seu gest, Jesús provoca una vertadera revolució. Revela que Déu no fa servir les malalties per a castigar; treu aquell home de l'aïllament i l'exclusió, fa saltar els prejudicis i discriminacions de la societat, trenca les barreres i murs que els humans aixequen, i ensenya a tots que el camí encertat és l'amor que porta a la inclusió i a la convivència fraterna.
Els exclosos i estigmatitzats, marcats per la societat o les esglésies, hagin sortit o no de qualsevol tipus de «armari», heu de conèixer la Bona Nova de Jesucrist: Quan no trobeu un lloc digne entre els homes, sabeu que el teniu en el cor de Déu. Quan ningú us entengui, Ell us comprèn; quan ningú us respecti, Ell us acull: quan la gent us exclou, Ell estén la seva mà i us envolta amb la seva benedicció.
Començà de pregonar la nova i escampar-la pertot arreu.
«La lloança és dinamita espiritual que té un poder explosiu. La lloança revoluciona tot el que entra en contacte amb ella, ja que és nostre punt de contacte amb Déu.» (Merlin Carothers)
Deixem de banda l'estil típicament americà d'aqueix pastor.... El que diu és cert: la lloança tanca una força capaç de transformar la vida, ja que ens posa en contacte amb Déu.
La lloança brolla quan la persona descobreix el «do de Déu» i comença a experimentar la vida de manera absolutament diferent. Tot és do de Déu. Ell ha creat i crea constantment la vida sols per amor. La naturalesa que ens envolta, l'espai en el qual ens movem, l'aire que respirem, el temps que vivim, Els esdeveniments que teixeixen la nostra vida, el cos i l'alè vital que ens fan ser, tot és do de Déu. En cada instant i en cada experiència vivim, ho sapiguem o no, rebent l'amor de Déu.
Per això, la lloança no és una manera de viure entre altres, sinó la única possibilitat de viure amb autenticitat davant el do de Déu, la vertadera vocació de l'ésser humà. El que viu la vida des de sa font viu lloant. Són els morts «Entre els morts no hi ha qui et celebri» (Salm 6, 6). Quan la persona descobreix això, la seva vida es transforma, sap que ha trobat l'essencial. No farà, tal volta, grans coses en la vida, però sí la més important. Del seu cor brolla només un desig: «Lloaré el teu nom per sempre més » (Salm 145, 2).
Des dels seus orígens el cristianisme ha considerat la lloança a Déu i l'acció de gràcies com el nucli essencial de la vida cristiana: «Doneu gràcies en tota ocasió. Això és el que Déu vol de vosaltres en Jesucrist.» (1 Tessalonicencs. 5, 18). La vida d'un cristià ha de ser «celebració». Tota la resta ve després. Conegudes les paraules de Climent de Alexandria, que en el segle I descrivia així la vida cristiana: «El perfecte cristià proclama l'acció de gràcies, no en un lloc concret, ni en un temple escollit, ni en certes festes o dates precises, sinó en tots els instants i en tots els llocs.»
El cristianisme actual ha perdut la lloança i l'acció de gràcies i, mentre no les posi en el centre del ser cristià, no recuperarà l'alegria i l'audàcia missionera. L'actuació dels leprosos curats és aleccionadora.
En el relat de Marc, aquell home que es veu agraciat per Jesús no pot callar i, oblidant-se de la prohibició del Mestre, escampa per tot arreu el regal que se li ha fet (Marc 1, 45).
En el relat de Lluc, el leprós torna «glorificant Déu» (Lluc 17, 15). Si experimentéssim en nostres vides el do de Déu, brollaria en nosaltres la lloança, i la lloança transformaria nostre viure de cada dia.
Si vols, em pots purificar.
No fa falta haver llegit molt a Freud per a comprovar com una falsa exaltació de la culpa ha envaït, acolorit i, sovint, pervertit l'experiència religiosa de molts creients. Basta nomenar a Déu per que ho associïn immediatament a sentiments de culpa, remordiment i temor a castics eterns. El record de Déu els fa sentir-se malament.
Els sembla que Déu està sempre aquí per a recordar-nos la nostra indignitat. No pot un presentar-se davant ell si un no se humilia abans. És el pas obligat. Aquestes persones només se senten segures davant Déu repetint el «mea culpa, mea culpa, mea màxima culpa».
Aquesta forma de viure davant Déu és equivocada. Aqueixa «culpa persecutòria», a més de ser estèril, pot destruir a la persona. L'individu fàcilment acaba centrant-ho tot en la seva culpa. És aquest sentiment el que mobilitza tota la seva vida religiosa, les seves pregàries, ritus i sacrificis. Una tristesa i un malestar secret s'instal·len llavors en el centre de la seva religió. No és estrany que persones que han tingut una experiència tan negativa, un dia ho abandonen tot.
Tanmateix, no és aqueix el camí més encertat. És una equivocació eliminar de nosaltres el sentiment de culpa. C. G. Jung y Castilla del Pino, entre altres, ens han advertit dels perills que amaga la negació de la culpa. Viure «sense culpa» seria viure desorientat en el món dels valors. L'individu que no sap registrar el dany que es fa a ell mateix o als altres, mai es transformarà ni creixerà com a persona.
Hi ha un sentiment de culpa que és necessari per a construir la vida perquè introdueix una autocrítica sana i fecunda, posa en marxa una dinàmica de transformació i canvia, i mena a viure més i millor.
Com sempre, l'important és saber en quin Déu creu un. Si Déu és un ésser exigent i sempre insatisfet, a qui res se li escapa i que ho controla tot amb ulls de jutge vigilante, la fe en aqueix Déu generarà angoixa i impotència davant la perfecció mai assolida. Si Déu, per contra, és el Déu viu de Jesucrist, l'amic de la vida i aliat de la felicitat humana, la fe en aquest Déu engendrarà un sentiment de culpa sa i sanador, que impulsa a viure de forma més digna i responsable.
L'oració del leprós a Jesús pot ser exemple de la invocació confiada a Déu des de l'experiència de culpa: «Si vols, pots purificar-me.» Una oració d'aquest estil és reconeixement de la culpa, però és també confiança en la misericòrdia de Déu i desig de transformar la vida.
REGRESSIÓ SEXUAL
Queda pur.
Ho vulguem veure o no, alguna cosa paradoxal passa en nostres dies. Vivim en una societat que s'afanya per satisfer totes les necessitats de l'home excepte la més humana de totes, que és la necessitat d'estimar i ser estimat.
Cada vegada són més els que pateixen de solitud. Les persones cerquen que algú s'interessi per elles, però no fàcilment el troben. Necessiten amor i amistat però no encerten a experimentar-los.
Aquest dèficit d'amor se detecta tal volta de manera més tràgica i paradoxal precisament allà on més es parla de“amor”: en la experiència de la sexualitat. Vivim una “inflació sexual” que, com la inflació econòmica, porta amb si una devaluació i depreciació del mateix sexe.
L'arrel més profunda de tot això està, tal volta, en oblidar que, quan la sexualitat no encarna ni expressa vertader amor, deixa de ser humana, i no pot satisfer la necessitat més profunda de la persona, que no és obtenir plaer, sinó estimar i ser estimada.
Tot queda deshumanitzat quan una persona utilitza a una altra, només amb el fi de satisfer la tensió sexual. L'altre queda convertit en instrument de plaer. Ja no hi ha encontre personal. Es tria un “objecte plaent”, però no s'estima a la persona en la seva singularitat i misteri.
Aleshores es tendeix fàcilment al canvi d'aqueix “objecte sexual”. Un objecte ha de ser útil i, si no satisfà degudament, ha de ser substituït per un altre millor. És quelcom intercanviable, canviable.
S'arriba així a la promiscuïtat. Se canvia fàcilment de parella. Se passa d'una experiència a una altra. I si no satisfà ja ni la mateixa promiscuïtat, s'arriba a la pornografia que és la recerca del plaer, sense seleccionar si més no a una persona concreta com a objecte sexual.
Tot això pot ser exaltat com a “llibertat sexual” o superació de vells tabús. Pot ser afavorit per determinades campanyes d'orientació sexual que s'ofereixen a les noves generacions. Però, és una regressió. El que estimula una conducta regressiva de l'home no té res de progresista.
El que aqueixa societat necessita, fins i tot per a fruir del sexe, és aprendre a estimar. Un científic tan poc ingenu com A. H. Maslow arriba a dir que “les persones que no saben estimar, no obtenen del sexe la mateixa qualitat d'emoció que les que poden estimar”.
El missatge cristià de l'amor segueix de permanent actualitat. Sols l'amor viscut de manera responsable pot humanitzar d'arrel el gaudi sa del sexe i netejar nostres relacions de allò que les degraden.
Queda pur.
Seria un error veure en els Carnavals (Carnestoltes) únicament disbauxa, immoralitat i llibertinatge. Els estudiosos dels costums populars saben analitzar també els aspectes positius que tanquen.
Poques vegades pot el poble erigir-se, com en aquests dies, en protagonista de la seva pròpia festa, i no limitar-se a ser mer espectador.
Poques festes ofereixen a la gent una possibilitat tan rica de desenvolupar la creativitat i fantasia, i fins i tot el seu sentit crític.
Per altra banda, són molts els que viuen el Carnestoltes amb alegria sana, sense caure en la frivolitat grotesca o la degeneració.
Més preocupant que els excesos que es puguin cometre aquests dies és observar que els aspectes més ambigus i negatius del Carnaval s'estenen a la vida de tots els dies, fora ja del clima festiu d'aquestes dades.
La disfressa i la màscara no són un joc en la societat contemporània sinó tot un estil de viure. Cal oferir “bona imatge”, representar bé «el personatge”, encara que un acabi per no conèixer la pròpia identitat.
No es produeix només en Carnaval aqueix fenomen, no tan rar avui entre nosaltres, de ridiculitzar el sagrat, parodiar l'espiritual, invertir els valors, fer del religiós una mascarada.
Per altra banda, trencar tot tipus de barreres i límits morals ja no és cosa pròpia d'aquestes dades, sinó el mode de vida dels que accepten cegament l'hedonisme com el valor central de nostra cultura.
L'esforç ja no està de moda. Tot lo que suposa austeritat i disciplina queda arraconat. És l'hora de donar culte al desig i al plaer immediat.
Cal fruir de tot i ara mateix. Excitació permanent. Sexe a la carta. Seguir els impulsos. Tastar-ho tot, fer-ho tot, anar sempre més lluny, cercar noves combinacions.
Lamentable és que, quan el Carnaval deixa de ser una festa per a convertir-se en un mode de vida, la persona es dissol, l'existència se buida, l'ésser humà s'envileix.
La vida convertida en orgia repetitiva i sense misteri perd el seu sabor més sa. La violació permanent de tota regla crea buit. La persona, travestida i disfrassada amb mil màscares, oblida el seu vertader rostre.
Del Carnaval no neix un home nou i esperançat sino un ésser trist, cansat i avorrit.
CONTACTE HUMÀ
...i el tocà.
Quan l'únic afany de les persones és veure's lliures de tot sofriment, resulta insuportable el contacto directe amb el dolor i la misèria dels altres.
Per això s'explica que molts homes i dones s'esforcin por defensar la petita felicitat, evitant tota relació i contacte amb els que sofreixen.
La proximitat de l'infant captaire o la presència del jove drogoaddicte ens pertorba i molesta. És millor mantenir-se el més enfora possible. No deixar-nos contagiar o tacar per la misèria.
Privatitzem nostra vida tallant tota mena de relacions vives amb el món dels que pateixen i ens aïllem en nostres propis problemes, fent-nos cada cop més insensibles al dolor dels altres.
Molts observadors detecten en la societat occidental un creixement de l'apatia, la indiferència i insensibilitat davant el patiment dels altres.
Hem après a amurallar-nos darrera les xifres i les estadístiques que ens parlen de la misèria en el món i podem calcular quants nins moren de fam cada minut, sense que nostre cor es commogui massa.
I fins i tot, les imatges més cruels i tràgiques que pot servir-nos la TV queden ràpidament relegades i oblidats por el telefilm de torn.
L'economista J.K. Galbraith ha parlat de la «indiferència davant el Tercer Món». Segons les seves observaciones, l'augment de riquesa en els països poderosos ha augmentat la indiferència vers els països pobres. «A mesura que augmentà la riquesa, es podia esperar que l'ajuda augmentés a partir de l'existència de recursos cada cop més abundants. Però vet aquí que ha disminuït la preocupació pels pobres tant a Estats Units com a la resta del món ric».
L'actitud de Jesús cap als marginats del seu temps resulta especialment interpel·lant per a nosaltres.
Els leprosos eren segregats de la societat. Tocar-los significava contraure impuresa i correcte era mantenir-se lluny de ells, sense contaminar-se amb el seu problema ni la seva misèria.
Jesús no només cura al leprós sinó que el toca. Restableix el contacte humà amb aquell home que ha estat marginat per tots.
La societat seguirà aixecant fronteres de separació cap als marginats. Són fronteres que a un creient li indiquen les barreres que ha de traspassar per a acostar-se al germà necessitat.
UNA MÀ ESTESA
Va estendre la mà i el tocà.
La felicitat només és possible allà on ens sentim acollits i acceptats. On falta acollida, falta vida, nostre ésser es paralitza, la creativitat s'atrofia.
Per això una «societat tancada és una societat sense futur. Una societat que mata l'esperança de vida dels marginats i que finalment s'enfonsa ella mateixa» ( J. Moltmann).
Molts són els factors que conviden als homes i dones de nostre temps a viure en cercles tancats i exclusivistes. En una societat en la qual creix la inseguretat, la indiferència i l'agressivitat, és explicable que cadascun tractem d'assegurar «nostra petita felicitat» al costat dels que sentim iguals.
Fa molt de temps que Aristòtil va dir que «els iguals s'associen bé entre si». Les persones que són com nosaltres, que pensen i volen el mateix que nosaltres, ens donen seguretat. En canvi, les persones que són diferents, que pensen, senten i volen de manera distinta de nosaltres, ens produeixen inseguretat.
Per això s'agrupen les nacions en «blocs» tancats que es miren mútuament amb hostilitat. Per això cerquem cadascun nostre «recinte de seguretat», aqueix cercle tancat de l'amistat amb aquells que són de la nostra mateixa condició.
Vivim com «a la defensiva», excloent-nos mútuament, cada vegada més incapaços de trencar distàncies i adoptar una postura d'amistat oberta cap a tot home.
Ens hem acostumat a acceptar només als més propers. Als altres els tolerem, o els mirem amb indiferència, si no és amb vertadera repulsa.
Ingènuament pensem que si cada un se preocupa d'assegurar la seva petita parcel·la de felicitat, la humanitat seguirà caminant cap al seu progrés.
I no ens adonem de que creem marginació, aïllament i soledat. I que en aquesta societat, serà cada cop més difícil ser feliç.
Per això el gest de Jesús cobra especial actualitat per a nosaltres. Jesús no només purifica el leprós. Estén la mà i el toca, trencant prejudicis, tabús, temors i fronteres d'aïllament i marginació que excloïen als leprosos de la convivència en la societat jueva.
Els creients tindríem que sentir-nos cridats a aportar amistat oberta als racons marginats de nostra societat. Molt són els que necessiten una mà estesa que arribi a tocar-los.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada