1º Diumenge de Quaresma (B)
EVANGELI
Se deixava temptar per Satanàs, i els àngels el servien.
+ Comença el sant evangeli segons Sant Marc 1,12-15
|
Jesús és temptat 12 Immediatament l'Esperit empenyé Jesús cap al desert. 13 Hi va passar quaranta dies, temptat per Satanàs; s'estava entre els animals feréstecs, i els àngels el servien.
14 Després que Joan fou empresonat, Jesús anà a Galilea i anunciava la bona nova de Déu. 15 Deia: --S'ha complert el temps i el Regne de Déu és a prop. Convertiu-vos i creieu en la bona nova. Paraula de Déu.  |
Abans de començar a narrar l'activitat profètica de Jesús, Marc ens diu que l' Esperit l'impulsà cap al desert. Hi va passar quaranta dies, i hi fou temptat por Satanàs; vivía entre feristeles i els àngels el servien. Aquestes breus línies són un resumen de les temptacions o proves bàsiques viscudes per Jesús fin a la seva execució a la creu.
Jesús no ha conegut una vida fàcil ni tranquil·la. Ha viscut impulsat pel Esperit, però ha sentit en pròpia carn les forces del mal. L'entrega apassionada al projecte de Déu l'ha portat a viure una existència esquinçada per conflictes i tensions. De'ell hem d'aprendre els seus seguidors a viure en temps de prova.
«L' Esperit empeny a Jesús cap al desert»
No el mena a una vida còmoda. El porta per camins de proves, riscos i temptacions. Cercar el regne de Déu i la seva justícia, anunciar a Déu sens falsejar, treballar per un món més humà és sempre arriscat. Ho fou per a Jesús i ho serà pels seus seguidors.
«Passà en el desert quaranta dies»
El desert serà l'escenari pel qual transcorrerà la vida de Jesús. Aquest lloc inhòspit i gens acollidor és símbol de proves i dificultats. El millor lloc per aprendre a viure de l'essencial, però també el més perillós per a qui queda abandonat a les pròpies forces.
«Temptat per Satanàs»
Satanàs significa l'adversari, la força hostil a Déu i als que treballen pel seu regne. En la temptació es descobreix què hi ha en nosaltres de veritat o de mentida, de llum o tenebres, de fidelitat a Déu o complicitat con la injustícia.
Durant la seva vida, Jesús es mantindrà vigilant per a descobrir a «Satanàs» en les circumstàncies más inesperades. Un día rebutjarà a Pere amb aquestes paraules: “Vés-te'n d'aquí, Satanàs! Em vols fer caure, perquè no veus les coses com Déu, sinó com els homes. ». Els temps de prova els hem de viure, com ell, atents al que ens pot desviar de Déu.
«Vivia entre feristeles i els àngels el servien»
Les feres feristeles, els éssers més violents de la terra, evoquen els perills que amenaçaran a Jesús. Els àngels, els éssers més bons de la creació, suggereixen la proximitat de Déu, que del beneeix, cuida i sosté. Així viurà Jesús: defensant-se de Antipes, a qui anomena «guineu», i cerca en l'oració de la nit la força del Pare.
Hem de viure aquests temps difícils amb els ulls fixos en Jesús. És el Esperit de Déu el que ens empeny cap al desert. D'aquesta crisi sortirà un dia una Església més humana i més fidel al seu Senyor.
EMPESOS AL DESERT
L'Esperit empenyé Jesús cap al desert.
Marc presenta l'escena de Jesús en el desert com un resum de la seva vida. Senyala algunes claus. Segons l'evangelista, «el Esperit empeny a Jesús al desert». No és una iniciativa seva. És el Esperit de Déu el que el desplaça fins a col·locar-lo en el desert: la vida de Jesús no va ser un camí d'èxit fàcil; més tost l'esperen proves, inseguretat i amenaces.
Però el «desert» és, al mateix temps, el millor lloc per a escoltar, en silenci i solitud, la veu de Déu. El lloc on tornar en temps de crisis per a obrir-li camins al Senyor en el cor del poble. Així se pensava en l'època de Jesús.
En el desert, Jesús «és temptat per Satanàs». Res es diu del contingut de les temptacions. Solament que provenen de «Satanás», el Adversari que cerca la ruïna del ésser humano destruint el pla de Déu. Ja no tornarà a aparèixer en tot l'evangeli de Marc. Jesús el veu actuar en tots aquells que el volen desviar de la seva missió, inclòs en Pere.
El breu relat acaba amb dues imatges de molt contrast: Jesús «viu entre feristeles», però «els àngels el serveixen». Les «feristeles», els éssers més violents de la creació, evoquen els perills que amenaçaran sempre a Jesús i el seu proyecte. Els «àngels», els éssers més bons de la creació, evoquen proximitat de Déu que beneeix, té cura i defensa a Jesús i la seva missió.
El cristianisme viu moments difícils. Els estudis sociològics, parlen de crisi, secularització, rebuig per part del món modern… Però potser, des d'una lectura de fe, hem de dir alguna cosa més: ¿No serà Déu qui ens empeny a aquest «desert»? ¿No necessitem qualque cosa per a alliberar-nos de tanta vanaglòria, poder mundà, vanitat i falsos èxits acumulats inconscients durant tants segles? Mai hauríem triat nosaltres aquests camins.
Aquesta experiència de desert, que creixerà en els pròxims anys, és un temps inesperat de gràcia i purificació que hem d'agrair a Déu. El seguirà tenint cura del seu projecte. Sols se'ns demana rebutjar amb lucidesa les temptacions que ens poden desviar un cop més de la conversió a Jesucrist.
Creieu la Bona Nova.
Pròpiament, Jesús no va ensenyar una «doctrina religiosa» perquè els seus deixebles la aprenguessin i difonguessin correctament. Jesús anuncia, més tost, un «esdeveniment» que pot ser acollit, i que pot canviar-ho tot. Ja s'experimenta: «Déu s'introdueix en la vida amb sa força salvadora. Cal fer-li lloc».
Segons l'evangeli més antic, Jesús «..anà a Galilea i anunciava la bona nova de Déu. Deia: --S'ha complert el temps i el Regne de Déu és a prop. Convertiu-vos i creieu en la bona nova». És un bon resumen del missatge de Jesús: «S'acosta un temps nou. Déu no vol deixar-nos tots sols front de nostres problemes i reptes. Vol construir al costat de nosaltres una vida més humana. Canvieu de manera de pensar i actuar. Viviu i creieu aquesta bona nova».
Tots els experts pensen avui que això que Jesús anomena «regne de Déu» és el cor del seu missatge i la passió que va encoratjar tota la seva vida. Sorprenent és que Jesús mai explica directament en què consisteix el «regne de Déu». El que fa és suggerir en paràboles inoblidables com actúa Déu i com seria la vida si hi hagués gent que actués com ell.
Per a Jesús, el «regne de Déu» és la vida tal com la vol construir Déu. Aqueix era el foc que portava dins: ¿com seria la vida en el Imperi si a Roma regnés Déu i no Tiberi?, ¿com canviarien les coses si s'imités, no a Tiberi que només cercava poder, riquesa i honor, sinó a Déu que demana justícia i compassió per als últims?
¿Com seria la vida en els llogarets de Galilea si a Tiberíades reinara Déu i no Antipes?, ¿com canviaria tot si la gent s'assemblés, no als terratinents que explotaven als camperols, sinó a Déu que els vol veure menjar i no amb fam?
Per a Jesús el regne de Déu no és un somni. És el projecte que Déu vol portar endavant en el món. L'únic objectiu que han de tenir els seus seguidors. ¿Com seria la Església si es dediqués només a construir la vida tal com la vol Déu, no com la volen els amos del món?, ¿com seríem els cristians si visquéssim convertint-nos al regne de Déu?, ¿com lluitaríem pel «pa de cada dia» per a tot ésser humà?, ¿com cridaríem «Vingui el teu regne»?
«Convertiu-vos i creieu en la Bona Nova»,
La crida a la conversió evoca quasi sempre en nosaltres el record de l'esforç exigent i l'esquinç propi de tot treball de renovació i purificació. Tanmateix, les paraules de Jesús: «Convertiu-vos i creieu en la Bona Nova», ens conviden a descobrir la conversió com a pas a una vida més plena i gratificant.
L'evangeli de Jesús ens ve a dir una cosa que mai hem d'oblidar: «És bo convertir-se. Ens fa bé. Ens permet experimentar un mode nou de viure, més sa, més joiós». Algú es preguntarà: Però, ¿com viure aqueix experiència?, ¿quines passes donar?
El primer és parar-se. No tenir por a quedar-nos a soles amb nosaltres mateixos per a fer-nos les preguntes importants de la vida: ¿Qui som jo ? ¿Què estic fent amb la meva vida? ¿És això l'únic que vull viure ?
Aquesta trobada amb un mateix exigeix sinceritat. Important és no enganyar-se més temps. Cercar de veres el que vivim. No entestar-nos en amagar el que som i semblar el que no som.
És fàcil que experimentem aleshores el buit i la mediocritat. Apareixen davant nostre actuacions i postures que arruïnen nostra vida. No és això el que hauríem volgut. En el fons, desitgem viure quelcom millor i més joiós.
Descobrir com fer mal a nostra vida no ha d'enfonsar-nos en pessimisme o desesperança. Aqueixa consciència de pecat és saludable. Ens dignifica i ajuda a recuperar l'auto-estima personal. No tot és dolent en nosaltres. Dins cada un opera sempre una força que ens atreu i empeny al bé, l'amor i la bondat.
La conversió ens exigirà, sens dubte, introduir canvis concrets en nostra manera d'actuar. Però la conversió no consisteix en aquests canvis. Ella mateix és el canvi. Convertir-se és canviar el cor, adoptar una postura nova en la vida, prendre una direcció més sana.
Tots, creients i no creients, poden donar les passes fins aquí evocades. La sort del creient és poder viure aquesta experiència obrint-se confiats a Déu. Un Déu que s'interessa per mi més que jo mateix, per a resoldre no els meus problemes sinó «el problema», aqueixa vida meva mediocre i fallida que sembla no tenir solució. Un Déu que m'entén, m'espera, em perdona i vol veure'm viure de manera més plena, joiosa i gratificant.
Per això el creiente viu sa conversió invocant Déu amb les paraules del salmista: «Compadeix-te de mi, Déu meu, tu que estimes tant; tu que ets tan bo, esborra les meves faltes. Renta'm ben bé de les culpes, purifica'm dels pecats..... Déu meu, crea en mi un cor ben pur, fes renéixer en mi un esperit ferm. No em llancis fora de la teva presència, no em prenguis el teu esperit sant. Torna'm el goig de la teva salvació,» (Salm 50).
La Quaresma pot ser un temps decisiu per a iniciar una vida nova.
DÉU SEGUEIX A PROP
Convertiu-vos i creieu la Bona Nova.
Un dia la fe cristiana arribà fins a nosaltres i fou acollida amb goig per nostres avantpassats. Durant segles, Jesucrist ha estat per a molts el millor estímul i la força más vigorosa per a viure amb sentit. Avui, però, són bastants els que no encerten a descobrir son valor. A poc a poc, Jesucrist és oblidat.
És cert. Avui se discuteix tot. Res sembla tenir un valor decisiu. Ideals, filosofies, valors, religions..., tot roman sotmès als interessos pràctics del viure diari. Però, una cop qüestionat tot, queda un problema que cada un ha de resoldre: Cal encertar en la vida, i no és tan fàcil trobar el camí. Jesucrist pot ser l'estímul més poderós i l'esperança més ferma per a viure, estimar, crear, sofrir i morir de manera encertada.
Al llarg d'aquests anys hem canviat molt per dins. Ens hem fet més crítics i escèptics, pero també més fràgils i manco consistents interiorment. No no ens resulta fàcil creure, pero és difícil no creure. La vida no es fa més suportable ni més humana amb deixar de costat a Déu. Oblidar a Jesucrist no significa tenir més energia ni més ressorts per a viure.
Però, ¿és possible reaccionar quan un ha viscut molts anys sumit en la indiferència i el desinterès?, ¿quines passes es poden donar per a superar prejudicis, dubtes i interrogants?, ¿com creure sincerament en Déu quan un se sent tan lluny d'aquell «món religiós» que va conèixer de petit ? Tal volta, el primer és recordar que Déu no està lluny de ningú. Tot home o dona, el més indiferent, el més mediocre, el més incrèdul viu envoltat pel seu amor insondable. Déu sempre se deixa trobar per qui el cerca amb cor sincer.
La Quaresma és un temps oportú per escoltar la crida de Jesús: «Convertiu-vos i creieu la Bona Nova». Déu segueix a prop. És bo confiar en Ell. Déu és el més interessat en que visquem de manera més digna i joiosa.
… a proclamar el Evangeli de Déu.
Quan me poso en la pell d'un home o d'una dona que viu fora de la Església i vol conèixer a Crist i el seu evangeli, me n'adono que no ho té fàcil. Si no té la sort de trobar-se amb un creient que viu sa fe convençut i joiós, difícil serà captar la força, el vigor l'esperança que Crist pot aportar a la vida. ¿Per què dic això ?
Tal com apareix avui en la societat, el religiós se li presentar sovint com «anacrònic» que, potser tingués sentit altres èpoques o cultures, però que no pertany als nostres dies. Les cerimònies religioses que veurà per tv o el llenguatge eclesiàstic que escoltarà poden portar-lo a preguntar-se: “¿A què ve tot això? Aqueix vestir-se així, aquests ritus... què a veure amb l'evangeli de Crist ?”...
No és només això. El religiós se li pot presentar també com quelcom «autoritari». Un món en el qual s'imposen veritats i dogmes que s'han d'acceptar encara que no s'entenguin. Una institució que prohíbeix i censura coses que, en principi a un li semblen sanes. Sorgirà llavors la pregunta: «¿Com acceptar allò que m'imposen de forma autoritària?»
Pot tenir també la impressió de que en les institucions religioses hi ha «por» a l'avanç de la ciència, al progrés de les idees i als canvis socials. Fins i tot pot arribar a sospitar que el religiós, tal com a vegades es presentat i viscut, està contra la vida. ¿Com percebre llavors a aquest Crist que va venir perquè els homes «tinguin vida i en tinguin a desdir.» (Joan 10, 10)?
No és el moment d'analitzar el que hi ha d'injust o ver en aquesta visió del religiós, què deformació de la realitat o pecat de la Església. Cert és que a través d'aqueixa percepció del religiós, és quasi impossible que una persona arribi a descobrir la llum i la força que Crist pot infondre a l'existència.
Segons Marc, Jesús «proclamava la Bona Nova de Déu» (Marc 1, 14). Per a molts que només coneixen el religiós «des de fora», la vertadera oportunitat d'entrar en contacte amb «el cristià» i descobrir a aquest Déu és trobar-se amb homes i dones en la vida dels quals se pot veure amb claredat que creure en Déu fa bé, ja que dóna força per a viure i esperança per a morir.
DIFÍCIL
Convertíos.
Hi va haver un temps en que era perillós confessar-se cristià. Podía significar, fins i tot, ser condemnat a mort. La persecució ha acompanyat sovint als cristians. Els màrtirs són creients que han confessat la fe amb la seva sang.
Hi ha hagut, per contra, temps en que ser cristià era avantatjós. Significava prestigi i fins i tot tracte privilegiat per part de les autoritats i de la mateixa societat. La condició de cristià era una espècie de «status» social, no esforç de fidelitat a l'evangeli.
Avui, ser cristià, més que perillós o avantatjós, és senzillament difícil. Sens dubte, sempre és perillós ser autèntic cristià; també en nostres dies pot comportar riscos. I sempre existeix la temptació d'acollir-se a situacions de privilegi allà on la Església té poder social. Però propi de nostres temps està en la «dificultat» de ser cristià.
Segons Raimon Paníkkar, el «perill» per al cristià sol venir, en general, de fora; són les forces hostils a la Església les que desenvolupen la persecució. El «privilegi» sol ser conseqüència d'un estat de compromís entre el cristianisme i els que detenten el poder. La «dificultat actual» del cristià prové de dins ell mateix i de dins de la mateixa Església.
Ser cristià és difícil perquè costa viure les benaurances i ser fidel a l'evangeli. La dificultat està dins nostre, en nostra resistència a seguir la veu del Esperit, que ens crida sempre a una vida més digna i més plena. És més fàcil «rebaixar» el cristianisme i adaptar-lo a nostra vida mediocre.
La dificultat està també en que, sovint, el cristià no rep dels altres creients suport i alè per a viure la seva fe de manera autèntica. La Església no apareix com a model evangèlic; no inspira ni encoratja; més tost, decepciona. Resulta més fàcil aleshores oblidar l'evangeli i acomodar-se a la rutina general.
Segons Panikkar, en els moments en que es fa perillós ser cristià, és necessari exercitar la virtut de la fortalesa. Quan, per contra, resulta un privilegi, el que es requereix és humilitat. Avui, per a superar la dificultat de ser cristià, se precisa obediència a l'Esperit.
El pensador català recorda, amb tota la tradició cristiana, que saber obeir significa saber escoltar bé (ob-audire). Mantenir desperta l'oïda interior; conservar net el cor; estar atent a la veu de la pròpia responsabilitat. En el fons, ser cristià o no, és un asumptet que se juga en nostra capacitat de obeir a la crida de Crist: «convertíos perquè el Regne de Déu és a prop. Convertiu-vos i creieu en la bona nova» .Canvieu perquè un Déu proper vol regnar en vostra vida.
CONVERTIR-SE FA BÉ
Convertiu-vos i creieu la Bona Nova.
La crida a la conversió evoca quasi sempre en nosaltres el record de l'esforç exigent i l'esquinç propis de tota feina de renovació i purificació. Tanmateix, les paraules de Jesús: “Convertiu-vos i creieu en la Bona Nova”, ens conviden a descobrir la conversió com pas a una vida més plena i gratificant.
L'evangeli de Jesús ens ve a dir quelcom que mai hem d'oblidar: “És bo convertir-se. Ens fa bé. Ens permet experimentar un mode nou de viure, més sa, més joiós”. Algú es demanarà: Però, ¿com viure aqueixa experiència?, ¿quines passes donar?
Primer és parar-se. No tenir por a quedar-nos a soles amb nosaltres mateixos per fer-nos les preguntes importants de la vida: ¿Qui som jo? ¿Què estic fent amb la meva vida ? ¿És això l'únic que vull viure?
Aquesta trobada amb un mateix exigeix sinceritat. L'important és no enganyar-se més temps. Cercar la veritat del que vivim. No entestar-nos en amagar el que som i semblar el que no som.
És fàcil que experimentem llavors el buit i la mediocritat. Apareixen davant nostre actuacions i postures que arruïnen nostra vida. No és això el que haguéssim volgut. En el fons, desitgem viure quelcom millor i joiós.
Descobrir com fer mal a nostra vida no té perquè enfonsar-nos en el pessimisme o la desesperança. Aquesta consciència de pecat és saludable. Ens dignifica i ens ajuda a recuperar l'auto-estima personal. No tot és dolent i roí en nosaltres. Dins cada un opera sempre una força que ens atreu i empeny al bé, l'amor, la bondat.
La conversió ens exigirà introduir canvis concrets en nostra manera d'actuar. Però la conversió no són aquests canvis. Ella és el canvi. Convertir-se és canviar el cor, adoptar una postura nova en la vida, prendre nova direcció.
Tots, creients i no creients, poden donar les passes fins aquí evocades. La sort del creient és poder viure aquesta experiència obrint-se confiat a Déu. Un Déu que s'interessa per mi més que jo mateix, per a resoldre no els meus problemes sinó “el problema”, aqueixa vida mediocre i fallida que sembla no tenir solució. Un Déu que m'entén, m'espera, em perdona i vol veure'm viure de manera més plena, joiosa i gratificant.
Per això el creient viu la conversió invocant Déu amb el salmista: ”Compadeix-te de mi, Déu meu, tu que estimes tant; tu que ets tan bo, esborra les meves faltes. ...Renta'm ben bé de les culpes,...Déu meu, crea en mi un cor ben pur, fes renéixer en mi un esperit ferm. .. Torna'm el goig de la teva salvació ” (Salm 50).
Aquesta Quaresma pot ser un temps decisiu per iniciar una vida nova.
Es quedà en el desert.
Un estudi de Gilles Lipovetsky sobre la societat post-moderna porta per títol «La era de la buidor “.
Segons el sociòleg de Grenoble, un dels trets característics del moment actual es el clima de seducció que sembla impregnar cada cop més la vida contemporània.
La seducció ja no és una cosa que es produeix sols en les relacions inter-personals, sinó que se va convertint en un element que tendeix a regular el consum, l'organització de la vida, l'educació, els costums.
La profusió de productes i la necessitat de captar al possible comprador ha portat la publicitat a extremar l'estratègia de la seducció per mitjà d'ofertes cada cop més temptadores, imatges més excitants, veus vellutades.
Les relacions autoritàries deixen pas a relacions de seducció. Els caps s'han de mostrar propers i cordials. La disciplina és substituïda per un estil càlid i que suggereix L'educació, abans autoritària, se torna més permissiva i atenta als desitjos dels nens i adolescents.
Creix arreu el desig de crear un clima més tranquil i seductor. Se fa feina amb “fil-musical”, se mena el vehicle escoltant el “estereo”, s'escolta música des del matí fins a la nit com si es tingués necessitat de viure transportat i envoltat en un ambient relaxat.
El mateix llenguatge pretén crear un món suau i tolerant. Ja no hi ha cecs i esgarrats, sinó no vidents i minusvàlids. Els vells s'han convertit en “persones de la tercera edat». L'avortament és «una interrupció voluntària de l'embaràs».
Sens dubte, és fàcil detectar en aquest “fenomen post-modern» el desig i la necessitat d'humanitzar la duresa de la vida moderna introduint un aire més càlid, cordial i tolerant.
Però, com adverteix amb lucidesa G. Lipovetsky, aquesta societat seductora genera un home de voluntat dèbil, seduït per tota classe d'esquers i reclams, esclau de mil impulsos i desitjos canviants.
Cada cop són més els que viuen “a la carta», confeccionant-se son propi menú segons les apetències del moment, en una recerca interminable de ells mateixos, sense saber exactament on arrelar la seva existència.
Tanmateix, una vida digna d'aquest nom exigeix sovint no cedir a seduccions que poden destruir-nos com a persones. La figura de Jesús enfrontant la temptació és també avui una crida que ens interpel·la.
DAVANT EL BUIT MORAL
Convertiu-vos i creieu la Bona Nova.
Els bisbes del País Basc han escrit una Carta Pastoral. El seu contingut no interessa als que cerquen sensacionalismes fàcils que distreguin a la gent. Tanmateix, la seva crida lúcida i responsable a «recuperar el sentit moral» serà acollida amb goig per tots aquells que anhelen una societat més humana.
Els bisbes ens ajuden a detectar en les seves arrels una crisi més greu que l'econòmica. Una «crisi moral» que arriba a ser un autèntic «buit ètic».
Molts són els que, malgrat sa bona fe, viuen desorientats, sense saber quin valor dar als criteris morals tradicionals i com respondre a aqueixa crida que hi ha en tot home a fer el bé i evitar el mal.
No és solament de la crisi individual d'una persona o una altra. És una crisi cultural més profunda que té les arrels en la pèrdua del sentit de l'home.
En la cultura moderna ja no se sap com respondre a les preguntes més fonamentals que brollen del pregon del cor humà. ¿Qui som? ¿De on vinc ? ¿Quin és el meu destí? ¿Per què i per a què visc?
Quan l'home no és capaç de respondre a aquestes preguntes, difícilment pot contestar a aquesta altra que està a la base mateixa del comportament moral. ¿Com he de viure? ¿Què tinc que fer? No cal estranyar-nos del «buit moral» en que viuen molts. Si l'home no sap qui és, no podrà saber com actuar.
L'home modern ha perdut el sentit de Déu, però aqueixa pèrdua de fe religiosa no l'ha fet més humà. A contra, en perdre Déu com sentit últim de sa vida, s'ha enfosquit la pròpia identitat i ha caigut en un buit moral que el deshumanitza més. Resulta cada cop més inquietant la pregunta de A. Malraux: «En un món en el qual Déu ha mort, ¿podrà l'home sobreviure»?
Des del interior mateix d'aqueixa crisi cultural, els bisbes ens conviden amb lucidesa i convicció a descobrir en Jesucrist «què és ser home i viure com home».
La seva paraula no és «una recepta moral» per a ser aplicada infantilment en cada cas. És una crida a respondre des del més profund de nostre ésser al Déu de Jesucrist, descobrint en les exigències de la moral cristiana una invitació a viure la vida en tota la seva plenitud.
La Carta Pastoral és ressò del crit de Jesús que escoltem en començar la Quaresma: «Convertiu-vos i creieu la Bona Nova». La conversió no anul·la. La moral no deshumanitza. Déu és Bona Nova per qui anhela viure com home.
ÉS POSSIBLE CANVIAR
Convertiu-vos i creieu la Bona Nova.
Podem dir que tot el missatge de Jesús és una crida al canvi. Quelcom nou s'ha posat en marxa amb sa vinguda. Déu és a prop. Son regnat de justícia, llibertat i fraternitat comença a obrir-se camí entre els homes. Des d'ara mateix, cal creure en aquesta bona nova. Cal reaccionar i viure de manera nova, com fills d'un mateix Pare, com germans de tots els homes.
Se'ns demana donar un pas decisiu. Creure des del fons de nostre ésser que som fills d'un Pare, i que nostra felicitat i destí és viure com a germans.
No se tracta de corregir un determinat defecte o penedir-nos d'un pecat concret. Se'ns convida a passar de la no creença a la fe, de la peresa a la decisió, de la soledat a l'amistat amb Déu, de l'egoisme a l'amor, de la defensa de la meva petita felicitat a la solidaritat més radical.
Se'ns crida a despertar totes les possibilitats que s'amaguen en cada un de nosaltres. Se'ns anima a revifar la capacitat de generositat, desinterés i fraternitat adormides potser en nostre ésser.
A voltes els cristians hem oblidat que la fe és una crida a créixer com homes, un estímul a crear sempre una vida més humana. Dietrich Bonhoeffer combatia apassionadament aqueixa religió estèril i buida dels que se conformen amb qualsevol injusticia pròpia o aliena, perquè, en definitiva, ja s'han resignat fa temps, i viuen aquesta vida només amb la meitat del seu cor.
Sempre nostra vida pot tornar a començar. Mai estem perduts del tot. Podem conèixer de nou l'alegria interior. Som capaços de tornar a estimar amb desinterés.
Sols és necessari escoltar la cridada del Déu viu que ressona ja en nostre «home interior», és a dir, en aqueixa capacitat de escolta y de resposta que portem tots en nosaltres mateixos, potser sense ni tan sols sospitar-ho.
Els homes i dones que escolten aquesta crida comprenen que ja no podran viure com abans. Aquest Déu que no era fins aleshores sinó un desconegut o una amenaça, se'ls ha revelat.
Ara saben quelcom nou i que avui ja tot just ningú sospita. Que Déu és força i alegria per a l'home. Que Déu és la millor nova que un home pot escoltar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada