PASQUA GRANADA

 Diumenge de Pentecosta (B)

EVANGELI

Com el Pare m'ha enviat, també jo us envio a vosaltres. Rebeu l'Esperit Sant.

• Lectura del sant evangeli segons sant Joan 15, 26-27; 16, 12-15

  26 »Quan vingui el Defensor, l'Esperit de la veritat que procedeix del Pare i que jo us enviaré des del Pare, ell donarà testimoni de mi. 27 I també vosaltres sereu testimonis, perquè heu estat amb mi des del principi....

12 »Encara tinc moltes coses per dir-vos, però ara us serien una càrrega massa pesada. 13 Quan vingui l'Esperit de la veritat, us conduirà cap a la veritat sencera. Ell no parlarà pel seu compte: comunicarà tot el que senti dir i us anunciarà l'esdevenidor. 14 Ell em glorificarà, perquè allò que us anunciarà, ho haurà rebut de mi. 15 Tot el que és del Pare és meu; per això he dit: "Allò que us anunciarà, ho rep de mi." Paraula de Déu.

ESTIMAR LA VIDA

Rebeu  el Esperit Sant

Tant la teologia protestant com la catòlica han tendit durant segles a comprendre a el Esperit Sant com un Esperit que habita en la Església i que actua en l'interior dels creients. De aquí que en els manuals de teologia es parli del Esperit Sant en relació, sobre tot, amb la fe i la vida cristiana o amb la pregària i els sagraments. S'oblida, amb freqüència, que el 'Esperit de Déu anima la creació sencera i és font de vida de tot ésser creat per ell.

Tot això ha tingut greus conseqüències. Parlar avui de «espiritualitat» suggereix a no pocs un cert allunyament del món i de la vida, un recel davant el cos i els sentits, una preferència per les experiències internes de l'ànima. S'oblida que el Esperit creador de Déu està allà on creix i se desenvolupa la vida moguda per l'alè amorós de Déu i, que, per això, «l'experiència del Esperit», lluny d'apartar del món o del viure diari, el que fa és despertar en nosaltres «una nova vitalitat d'amor a la vida».

Per això, hem d'agrair l'estudi sobre el Esperit Sant, que J. Moltmann ens regala en plena maduresa teològica (El Esperit de la vida). Superant visions en excés  estretes, el professor de Tubinga ens recorda que el Esperit de Déu pot i ha ser experimentat per qualsevol ésser humà en les experiències quotidianes de la vida. En poques paraules, viure la «experiència del Esperit» consisteix en percebre de qualque manera, en i baix l'experiència de la vida, la presència amagada, callada però real, de Déu Creador que ens sosté, ens anima i ens acompanya sempre amb l'amistat i el seu amor.

Per això, la vertadera «espiritualitat» porta sempre a estimar, respectar, afirmar i defensar la vida. Propi del «home espiritual» no és la indiferència, sinó la passió per la vida. A qui viu animat per el Esperit creador de Déu, la vida l'atreu li interessa, l'apassiona. Lluita sempre contra tot el que sea manipular, destruir, violar o espatllar la vida. Veu i estima la vida com Déu la veu i estima: bona, justa, bella, destinada a ser fruida en pau per tots. Això cerca, per això lluita.

La «experiència del Esperit» porta a defensar els dèbils, acompanyar als tot sols, acollir els indefensos, curar els malalts, alleujar els trists, encoratjar els desesperançats. Aqueixa fou l'experiència de Jesús: «El Esperit del Senyor reposa sobre meu, perquè ell m'ha ungit M'ha enviat a portar la bona nova als pobres, a proclamar als captius la llibertat i als cecs el retorn de la llum, a posar en llibertat els oprimits,» (Lluc 4, 18).

A l'home ver  espiritual no se'l troba abstret i girat sobre ell mateix, sinó obert als més necessitats d'alè i de vida. És bo recordar-ho en aquesta festa de Pentecostes.

UNA EXPERIÈNCIA DESCONEGUDA

Rebeu el Esperit Sant.

Dins cada un de nosaltres hi ha un «espai interior» que per a molts roman desconegut i inexplorat. No és exactament un àmbit psicològic. Està a un nivell més profund. És el centre més recòndit de la persona, on s'amaga el misteri de nostre ésser, on ressonen les preguntes més profundes: ¿Qui som jo?, ¿per què estic aquí?, ¿per a què?

L'home de avui ha après moltes coses, pero no sap arribar a la pròpia interioritat. Viu bolcat cap a l'exterior, sense capacitat per trobar-se amb ell mateix. La vida moderna el dispersa en mil ocupacions, contactes i experiències externes que l'allunyen d'

e ell mateix. El renou, l'agitació, el ritme accelerat l'impedeixen viure «des de dins».

La festa cristiana de Pentecosta pot ser una crida a cultivar més nostre món interior i vivir més atents a la presència del Esperit en nosaltres. ¿Com?

Entrar dins nosaltres exigeix temps i calma. Qui tracta de viure des de dins sap molt bé que l'excés de treball i activitat no és una virtut, sinó una malaltia, una esclavitud. «Tots els dies ens fa falta una estona d'inactivitat per endinsar-nos descalços en nostre món interior» (R Loidi).

És important, a més, aprendre a distanciar-nos de tant en tant de nostre quefer quotidià. Saber apartar-nos de les ocupacions que ens atrapen i dispersen, per «fer silenci» i trobar-nos amb el més pregon de nosaltres. No se pot viure des de dins sense assegurar «llocs» i «moments» de interioritat.

Trobar-se a soles amb un mateix pot inspirar temor. Ens fa por descobrir nostres contradiccions i incoherències, nostra mentida i mediocritat, o nostres frustracions més profundes. Per això, l'important no és analitzar-se, sinó descobrir la presència amorosa del Esperit de Déu que ens habita, ens sosté, ens acull tal com som i ens convida a viure.

El creient s'endinsa en son interior en actitud confiada. Se sap acceptat i estimat. Per això, no cau en la desestima o en la culpabilitat angoixant. Se sent a gust amb Déu. Segur. La seva experiència del Esperit és sempre font de goig. Un respir enmig del viure diari.

Aquest entrar en la pròpia interioritat no significa fugir de la vida per a replegar-se estèril sobre si. Al contrari, és regenerar-se des de l'arrel, rescatar el millor que hi ha en nosaltres, trobar-se de nou viu i amb forces per a viure i fer viure.el 'Esperit de Déu que habita en nosaltres sempre «infon la vida».

ASSABORIR LA VIDA EN LA FONT

Rebeu el Esperit Sant.

Una deformació deplorable de la teologia és concebre el do del 'Esperit Sant com el que es rep sol i exclusivament de manera secreta i invisible, en el més ocult de l'ànima, al marge del que va succeint en nostra vida.

Tanmateix, el do del Esperit no és sinó l'auto-comunicació gratuïta de Déu que se'ns regala de múltiples maneres des del fons de la vida, a través de les persones que anem trobant en el nostre camí i a través dels esdeveniments i experiències que teixeixen la nostra existència.

Aquesta comunicació de Déu no és un fenomen esporàdic que esdevé solament en dates litúrgiques determinades o es canalitza sempre a través dels sagraments. Sens dubte que hi ha experiències privilegiades radicalitzades per la gràcia, però l'amor de Déu se'ns va regala constantment a tots des del més profund de nostre viure.

Com diu K. Rahner, tot home, ho sàpiga o no, “posseeix en el més profund de si mateix un dinamisme espiritual”. Quan treballa i lluita, quan estima, gaudeix o sofreix, quan viu i quan mor, no ho fa sol, sinó acompanyat per la presència amorosa del Esperit de Déu.

Nosaltres podem estar atents a aqueixa presència o no prestar-hi cap atenció, podem acollir lliurement la seva acció o rebutjar-la, però el Esperit de Déu está sempre aquí, i “infon vida”.

Tal volta qualcú pensí que és un despropòsit parlar així en nostres dies. ¿Com pot haver-hi encara un lloc per el Esperit Sant en l'era de la tècnica, la planificació científica i els ordinadors?

Entenc el que sent qui així pensa. Sé, per altra banda, que les realitats més profundes de l'existència les ha de descobrir un mateix per pròpia experiència i que, sense aquesta, de poc serveixen les paraules que ens diguin des de fora. Jo només gosaria dir-li això: “Medita lleial i amb rigor l'existència, atura't en les experiències més profundes de la joia o del dolor, en els moments culminants de l'amor o de la soledat, ¿no sents que en el fons de nosaltres hi ha un misteri últim inexpressable que defugim quasi sempre ?”.

El “home espiritual” no és un ésser estrany i anormal. És senzillament una persona que ha après a “assaborir la vida en la font” segons la bella expressió del teòleg francès M.A. Santaner. Per això capta el que altres no capten i gaudeix el que els altres no són capaços de gaudir.

Tal volta, el primer que hem de demanar aquest matí de Pentecostes és el do de gaudir la vida en la seva font, en el Esperit, per a poder assaborir-la sense intoxicar-la i per a fruir d'ella sense fer-la malbé. Gaudir a Déu. Aqueixa és la clau per no atrofiar la vida.

PEREGRINAR AL COR

Rebeu el Esperit Sant.

Segons una concepció més estimada a la tradició oriental, el major pecat de l'home és romandre insensible a la vida interior que en ell s'amaga.

Caminant com autòmats per la vida, deixem adormir dins nosaltres energies i potencial insospitat de vida en ignorar l'acció del Esperit en nosaltres.

Avesats a viure-ho tot des de l'exterior, hem oblidat el que és peregrinar al fons del cor per a escoltar interiorment aquest deu de vida que és Déu.

Conec persones insatisfetes d'elles mateixes que cerquen amb esforç una vida més noble i profunda. Desitgen creure amb profunditat i veritat. Les veig indagar, llegir llibres, preguntar. Algunes m'escriuen. Es diria que intenten fer brollar la fe en el cor des de l'exterior.

Però cert és que des de l'exterior no es pot ensenyar ningú a creure com no es pot ensenyar a alegrar-se, a estimar o a plorar.

Des de fora només es pot orientar a endinsar-se dins el cor. Però la fe és una experiència que cadascun ha d'aprendre a la font que brolla en son interior.

Recordo cada cop més sovint les conegudes paraules de Sant Agustí al seu auditori: «No penseu que es pot aprendre alguna cosa d'un home. Podem atreure la vostra atenció amb el soroll de la nostra veu, però si no hi ha dins algú que us ensenyi, aquest soroll serà inútil ".

La fe no brolla en nosaltres al terme d'una reflexió o com conclusió d'aqueix raonament brillant que hem trobat en la lectura d'un llibre. No és una decisió que prenim després d'escoltar l'argument d'un amic creient.

És precís cavar més a fons. Baixar al fons de nostre ésser i mirar-nos per dins tal com som. Sense enganyar-nos. Sense romandre en aqueixa falsa seguretat que aparentem per fora davant els altres. Sols davant Déu i davant nosaltres mateixos.

Aquests minuts de sinceritat poden canviar nostra vida més que tots els raonaments. Aqueix crit sincer a Déu des del fons del cor pot ser el camí més curt per a ressuscitar nostra fe.

Si sabem obrir-nos camí vers nostre interior i escoltar l'acció de l'Esperit que ens crida des de dins, avui pot ser realment per a nosaltres Pentecostés.

ATEISME DEL COR

Rebeu el Esperit Sant.

Potser no són molts els que, entre nosaltres, neguen a Déu teòricament fins a les últimes conseqüències. Sens dubte, són més els que prescindeixen de Déu, són ateus pràctics i viuen com si Déu no els afectés per res.

Aquest «ateisme del cor» com diu H. Mühlen, està més estès del que pensem. Homes i dones que potser alguna vegada pronuncien fórmules rutinàries, però que no obren mai son cor a Déu. Persones que ja no «escolten» ningú en son interior.

Quants que es diuen cristians, se defensen davant Déu amb oracions recitades de memòria, però s'avergonyirien de parlar amb ell espontanis i de cor.

Per altra banda, ¿qui troba avui un «racó» per al silenci, la meditació, el recolliment i la pau interior? ¿Qui té temps per a pregar enmig de les presses, l'agitació, el nerviosisme o el perpetu cansament?

La lluita per la vida, la competència despietada, la pressió continua, porta a molts a l'asfixia i l'ofec espiritual. Aquesta societat on l'infart ha arribat a ser el símbol de tot un mode de viure, corre el risc de perdre l'ànima i la vida interior.

I, tanmateix, el Esperit de Déu no està absent d'aquesta societat, encara que el reprimim, l'encimbellem o no le prestem atención. Ell treballa silenciosament els homes en el més profund d'aqueix cor massa «ateu”

Aquell gran teòleg i millor creient que fou K. Rahner ens ofereix algunes pistes per a reconèixer la seva presència misteriosa però real.

«Quan el viure diari, amarg, decebedor i anihilador es viu perseverant fins al final, amb una força l'origen de la qual no podem abarcar ni dominar.

Quan un corre el risc de pregar enmig de les tenebres silencioses sabent que sempre som escoltats, encara que no percebem una resposta que se pot raonar o disputar...

Quan un accepta i porta lliurament una responsabilitat sense tenir clares perspectives d'èxit i utilitat...

Quan s'experimenta la desesperació i misteriosament se sent consol fácil...

Quan se dóna una esperança total que preval sobre les esperances particulars i amb sa suavitat i silenciosa promesa abarca tots els creixements i totes les caigudes...

Aleshores el Esperit de Déu treballa. Allà està Déu. Allà és Pentecostes».

NECESSITAT DEL ESPERIT

Rebeu l'Esperit Sant.

El «espiritual» no evoca avui gran cosa en molts de nostres contemporanis. La mateixa paraula «esperit» queda associada al món de l'eteri, no verificable, irreal. Sols sembla interessar allò material, pràctic, útil i eficaç.

Fins i tot, podríem dir que «l'espiritual» suscita en molts una actitud de reserva i sospita. El pensament marxista ens ha posat en guàrdia front a actituds espirituals incapaces de prendre seriosos la matèria i la construcció de la ciutat terrestre.

Per la seva banda, representants de la psicologia profunda han desqualificat, de manera penetrant, un espiritualisme oblidat de la esfera dels instints i de la vida del cos.

I tanmateix, són bastants les veus i els moviments que reclamen avui amb força el retorn a l'esperit. La nostàlgia de l'home occidental no cerca sols un nou sistema socio-econòmic, ni noves filosofies, sinó una nova vida, un alè nou, una força de salvació capaç d'alliberar a l'home del desencant, de l'absurd i del nihilisme destructor.

És aquí on hem de situar avui els creients la fe en el Esperit Sant, per redescobrir amb goig les possibilitats que se'ns poden obrir, si sabem acollir amb consciència viva l'acció salvadora de Déu en nostres vides.

Els creients sempre han reconegut al Esperit una eficàcia regeneradora. L'home que encerta a obrir-se a l'acció de Déu en el pregon del seu cor, descobreix una força capaç de regenerar-lo, unificar-lo, il·luminar-lo i impulsar-lo més enllà dels límits en que semblava romandre tancat per a sempre.

Una gran part dels homes i dones de nostre temps viuen en dis-harmonia amb ells mateixos, sense un nucli interior que unifiqui les seves vides, sense una raó profunda que doni alè a la seva existència, alienats des del més profund de la seva su consciència, sense pertànyer a si mateixos, sense sospitar mai que en el més pregon del seu ésser hi ha una força capaç de transformar ses vides.

Els cristians necessitem creure més i amb més concreció en l'eficàcia humanitzant i alliberadora de viure oberts a l'acció de Déu en nosaltres.

L'home no recupera la seva integritat replegant-se sobre ell mateix ni assoleix l'alliberació sotmetent-se al poder, la ciència o als diners. L'home se fa humà quan s'obre a l'acció del Esperit que ens posa en harmonia amb nosaltres mateixos, ens mena a l'encontre amb els altres en la veritat i la pau, i ens obre a la comunicació joiosa amb Déu.

Res de això es pot entendre des de fora. Cadascun ha de descobrir per experiència pròpia com la fe i la docilitat al Esperit satura de sentit i goig la seva existència.