6º diumenge de Pasqua (B)
EVANGELI
Ningú no té un amor més gran que el qui dóna la vida pels seus amics.
Lectura del sant evangeli segons sant Joan 15, 9-17
En aquell temps, va dir Jesús als seus deixebles:
9Tal com el Pare m'estima, també jo us estimo a vosaltres. Manteniu-vos en el meu amor. 10 Si guardeu els meus manaments, us mantindreu en el meu amor, tal com jo guardo els manaments del meu Pare i em mantinc en el seu amor.
11 »Us he dit tot això perquè la meva joia sigui també la vostra, i la vostra joia sigui completa. 12 Aquest és el meu manament: que us estimeu els uns als altres tal com jo us he estimat. 13 Ningú no té un amor més gran que el qui dóna la vida pels seus amics. 14 Vosaltres sou els meus amics si feu el que jo us mano. 15 Ja no us dic servents, perquè el servent no sap què fa el seu amo. A vosaltres us he dit amics perquè us he fet conèixer tot allò que he sentit del meu Pare. 16 No m'heu escollit vosaltres a mi; sóc jo qui us he escollit a vosaltres i us he confiat la missió d'anar pertot arreu i donar fruit, i un fruit que duri per sempre. I tot allò que demanareu al Pare en nom meu, ell us ho concedirà. 17 Això us mano: que us estimeu els uns als altres.
Paraula de Déu.
A L 'ESTIL DE JESÚS
Jesús s'acomiada dels seus deixebles. Els ha estimat apassionadament. Els ha estimat amb el mateix amor amb el Pare l'ha estimat. Ara els ha de deixar. Coneix el seu egoisme. No saben estimar-se. Els veu discutir entre ells per obtenir els primers llocs. ¿Què serà de ells ?
Les paraules de Jesús adquireixen un to solemne. Han de quedar ben gravades en tots: "Això us mano: que us estimeu els uns als altres ". Jesús no vol que el seu estil d'estimar es perdi entre els seus. Si un dia ho obliden, ningú els podrà reconèixer com a deixebles seus.
De Jesús restà un record inesborrable. Les primeres generacions resumien així sa vida: "Va passar per tot arreu fent el bé". Era bo trobar-se amb ell. Cercava sempre el bé de les persones. Ajudava a viure. La seva vida va ser una Bona Nova. Es podia descobrir en ell la proximitat bona de Déu.
Jesús té un estil d'estimar inconfusible.. És molt sensible al sofriment de la gent. No pot passar de llarg davant de qui està patint. En entrar un dia en el petit llogaret de Naín, se troba amb un enterrament: una vídua es dirigeix a donar terra al seu fill únic.A Jesús li surt des de dins el seu amor cap a aquella desconeguda: "Dona, no ploris". Qui estima com Jesús, viu alleujant el sofriment i assecant llàgrimes.
Els evangelis recorden en diverses ocasions com Jesús captaba amb la seva mirada el sofriment de la gent. Els mirava i es commovia: els veia patint, o abatuts o com ovelles sense pastor. Ràpidament, es posava a curar els més malalts o a alimentar-los amb les seves paraules. Qui estima com Jesús, aprèn a mirar els rostres de les persones amb compassió.
És admirable la disponibilitat de Jesús per fer el bé. No pensa en ell mateix. Està atent a qualsevol crida, disposat sempre a fer el que pot. A un captaire cec que li demana compassió mentre va de camí, l'acull amb aquestes paraules: "¿Què vols que faci per tu ?". Amb aqueixa actitud va per la vida qui estima com Jesús.
Jesús sap estar al costat dels més desvalguts. No fa falta que ho demanin. Fa el que pot per curar les seves malalties, alliberar les consciències o contagiar confiança en Déu. Però no pot resoldre tots els problemes d'aquella gent.
Aleshores es dedica a fer gestos de bondat: abraça als nins del carrer: no vol que ningú es senti orfe; beneeix els malalts: no vol que es sentin oblidats per Déu; acaricia la pell dels leprosos: no vol que es vegin exclosos. Així són els gestos de qui estima com Jesús.
NO DESVIAR-NOS DE L 'AMOR
Manteniu-vos en el meu amor.
L'evangelista Joan posa en boca de Jesús un llarg discurs de comiat en el qual se recullen amb una intensitat especial alguns trets fonamentals que han de recordar els seus deixebles al llarg dels temps, per a ser fidels a la seva persona i al seu projecte. També en nostres dies.
«Manteniu-vos en el meu amor». És el primer. No se tracta només de viure en una religió, sinó de viure en l'amor amb el qual ens estima Jesús, l'amor que rep del Pare. Ser cristià no és un assumpte doctrinal, sinó una qüestió d'amor. Al llarg dels segles, els deixebles coneixeran incerteses, conflictes i dificultats de tota mena. L'important serà sempre no desviar-se de l'amor.
|
|
Mantenir-se en l'amor de Jesús no és cosa teòrica ni buida de contingut. Consisteix en «guardar els seus manaments», que ell mateix resumeix de seguida en el mandat de l'amor fratern: «Això us mano; que us estimeu els uns als altres com jo us he estimat». El cristià troba en la seva religió molts manaments. El seu origen, naturalesa i importància són diversos i desiguals. Amb el pas del temps, les normes se multipliquen. Sols del mandat de l'amor diu Jesús: «Aquest mandat és el meu». En qualsevol època i situació, decisiu pel cristianisme és no sortir-se de l'amor fratern.
Jesús no presenta aquest mandat de l'amor com una llei que ha de regir nostra vida fent-la més dura i pesada, sinó com una font d'alegría: «Us he dit tot això perquè la meva joia sigui també la vostra, i la vostra joia sigui completa ». Quan entre nosaltres falta vertader amor, se crea un buit que res ni ningú pot omplir d'alegria.
Sense amor no és possible donar passes cap a un cristianisme més obert, cordial, alegre, senzill i amable on puguem viure com «amics» de Jesús, segons l'expressió evangèlica. No sabrem com generar alegria. Fins i tot sense voler, seguirem cultivant un cristianisme trist, ple de queixes, ressentiments, laments i neguit.
A nostre cristianisme li manca, sovint, l'alegria del que es fa i es viu amb amor. A nostre seguiment a Jesucrist li manca entusiasme d'innovació, i li sobra la tristesa del que es repeteix sense convicció d'estar reproduint el que Jesús volia de nosaltres.
UNA ALEGRIA DIFERENT
Per què la meva alegria estigui en vosaltres.
Les primeres generacions cristianes cuidaven molt l'alegria. Els semblava impossible viure d'altra manera. Les cartes de Pau de Tars que circulaven per les comunitats repetien un cop i un altre la invitació a «estar alegres en el Senyor». L'evangeli de Joan posa en boca de Jesús aquestes paraules inoblidables: « Us he dit tot això perquè la meva joia sigui també la vostra, i la vostra joia sigui completa ».
¿Què ha pogut passar perquè la vida dels cristians aparegui avui davant molts com trista, avorrida i penosa? ¿En què hem convertit l'adhesió a Crist ressuscitat? ¿Qué ha estat de l'alegria que Jesús contagiava als seus seguidors? ¿ On està?
L'alegria no és quelcom secundari en la vida d'un cristià. És un tret característic. Una manera d'estar en la vida: la única manera de seguir i de viure a Jesús. Encara que ens sembli «normal», és realment estrany «practicar» la religió cristiana, sense experimentar que Crist és font d'alegria vital.
Aquesta alegria del creient no és fruit d'un temperament optimista. No és el resultat d'un benestar tranquil. No cal confondre-la amb una vida sense problemes o conflicts. Ho sabem tots: un cristià experimenta la duresa de la vida con la mateixa cruesa i fragilitat que qualsevol altre ésser humà.
El secret d'aquesta alegria está a una altra banda: més enllà d'aqueixa alegria que un experimenta quan «les coses li van bé». Pau de Tars diu que és una «alegria en el Senyor», que se viu estant arrelat en Jesús. Joan diu més: «és la mateixa alegria de Jesús dins nosaltres... la meva joia sigui també la vostra, ».
L'alegria cristiana neix de l'unió íntima amb Jesucrist. Per això no es manifesta en l'eufòria o l'optimisme, sinó que s'amaga humilment en el fons de l'ànima creient. És una alegria que està en l'arrel mateixa de nostra vida, sostinguda per la fe en Jesús.
Aquesta alegria no es viu d'esquena al sofriment del món, ja que és l'alegria del mateix Jesús dins nosaltres. Per contra, es converteix en principi d'acció contra la tristor. Poques coses farem més grans i evangèliques que alleujar el sofriment de les persones contagiant alegria realista i esperançada.
DE LA POR A L' AMOR
Manteniu-vos en el meu amor.
No es tracta d'una frase més. Aquest mandat, carregat de misteri i de promesa, és la clau del cristianisme: «Tal com el Pare m'estima, també jo us estimo a vosaltres. Manteniu-vos en el meu amor». Toquem aquí el cor mateix de la fe cristiana, el criteri últim per a discernir la seva veritat.
Únicament «mantenint-nos en l'amor», podem caminar en la vertadera direcció. Oblidar aquest amor és perdre's, entrar per camins no cristians, deformar-ho tot, desvirtuar el cristianisme des de les seves arrels.
I tanmateix, no sempre ens hem mantingut en aquest amor. En la vida de bastants cristians hi ha hagut i encara hi ha massa por, massa manca d'alegria i espontaneïtat filial amb Déu. La teologia i la predicació que ha alimentat a aquests cristians ha oblidat massa l'amor de Déu, ofegant així aquella alegria inicial, viva i contagiosa que va tenir el cristianisme.
Allò que un dia fou Bona Nova (eu-angellion) perquè anunciava a la gent «l'amor increïble» de Déu, s'ha convertit per bastants en la mala nova (dis-angellion) d'un Déu amenaçador que es rebutjat quasi instintivament perquè no deixa ser, no deixa viure.
Tanmateix, la fe cristiana solament pot ser viscuda sense trair la seva essència com experiència positiva, confiada i joiosa. Per això, en un moment en que molts abandonen un determinat «cristianisme», la Església ha de demanar-se si en la gestació d'aquest abandonament i junt a altres factors gens legítims, no s'amaga una reacció col·lectiva contra un estat de coses que inclou poca fidelitat a l'evangeli.
L'acceptació de Déu o son rebuig se juguen, en gran part, en el manera com el sentiguem a Déu de cara a nosaltres. Si el percebem sols com vigilant implacable de nostra conducta, farem qualsevol cosa per rebutjar-lo. Si l'experimentem com pare que impulsa nostra vida, el cercarem amb goig. Per això, un servei gran que la Església pot fer a l'home de avui és ayudar-li a passar de la por a l'amor de Déu.
Sens dubte, hi ha un temor a Déu que és sà i fecund. La Escriptura ho considera «el començament de la saviesa». És la por a malmetre nostra vida tancant-nos en la pròpia mediocritat. Un temor que desperta l'home de la superficialitat, i el fa retornar a Déu. Però hi ha una por a Déu que és dolenta. No acosta a Déu. Al contrari, allunya cada cop més d'ell. És una por que deforma el vertader ser de Déu fent-lo inhumà. Una por destructiva, sens fonament real, que ofega la vida i el creixement sà de la persona.
Per a molts, aquest pot ser el canvi decisiu. Passar de la por a Déu que no engendra sinó angoixa i rebuig més o manco dissimulat, a una confiança en ell, que fa brollar en nosaltres aqueixa alegria promesa per Jesús: « Us he dit tot això perquè la meva joia sigui també la vostra, i la vostra joia sigui completa ».
ALEGRIA
...perquè la meva joia sigui també la vostra
Des del seu naixement, el cristianisme s'ha presentat com la proclamació d'una gran alegria, l'única veritable alegria possible sobre la terra: Déu està amb els homes cercant la felicitat final. Sense aquesta alegria el cristianisme resulta incomprensible. De fet la fe cristiana es va estendre pel món com una explosió d'alegria i comença a perdre terreny allà on aquesta alegria es perd.
És significativa l'acusació de F. Nietzsche als cristians: « Haurien de cantar cants més alegres. Caldria que tinguessin rostres de salvats perquè cregués en el seu Salvador ». Aquestes paraules tantes vegades citades són un bon indicador del que senten no pocs davant un cristianisme que els resulta massa trist, ombrívol i envellit.
Diguem-ho de seguida. L'alegria del cristià no és fruit del benestar material o del gaudi d'una bona salut. No neix d'un temperament optimista. No és tampoc un estat d'ànim que cal esforçar-se per aconseguir. L'alegria cristiana és sempre conseqüència d'una fe viva en el Déu Salvador manifestat en Jesucrist.
Com recorda P. Evdokimov en el llibre «L'amor foll de Déu», Jesús demana als deixebles que visquin amb gran alegria «per l'únic i sorprenent fet de que Déu existeix». Aquesta alegria no és sols un sentiment. És una manera d'estar en la vida. Un mode d'entendre i viure-ho tot, fins i tot els moments dolents. És experimentar dia a dia la veritat de les paraules de Jesús: «Manteniu-vos en el meu amor... Us he dit tot això perquè la meva joia sigui també la vostra, i la vostra joia sigui completa» (Jn 15, 9. 11).
Són bastants els cristians que no donen importància a l'alegria. Els sembla cosa secundària i fins i tot supèrflua, de la qual no cal ocupar-se. Greu error. Sense alegria és difícil estimar, treballar, crear, viure quelcom gran. Sense alegria és impossible una adhesió viva a Crist. L'alegria és «el rostre de Déu en l'home» segons el bell títol d'un llibre de A. Goettmann, «La joie, visage de Dieu dans l‘homme»
Crist és sempre font d'alegria i pau interior. Els que el segueixen ho saben, i es converteixen en font d'alegria per als altres, ja que l'alegria cristiana se contagia.
SATISFACCIÓ IMMEDIATA
Manteniu-vos en el meu amor.
Vivim en una cultura de la «satisfacció immediata». És, sens dubte, un dels trets més característics de la societat actual. Des de l'aparició de la gran obra de G. Schulze, «La societat de la vivència» (1992), els estudis s'han multiplicat. L'home occidental busca la gratificació immediata. Amb prou feines li preocupa el passat, no espera el que li pugui dur el futur. Per sí de cas, es llança a fruir del moment present.
Aquesta és avui «la estratègia més raonable»: treure-li tot el suc que es pot al moment, no privar-se de res, rebregar cada instant. La paraula clau és «ara». Cal experimentar-ho tot ara mateix perquè, potser, demà sigui massa tard.
Les raons d'aquest fenomen semblen clares. L'home modern està sotmès a la pressió d'un ritme vertiginós. Tot canvia constantment. El que avui té plena validesa demà queda anticuat. No pot un aturar-se en res. Els autors repeteixen un cop i un altre les mateixes paraules:«transitoriedad», «inestabilidad», «précarité», «insecurity», «incertezza». Res sembla segur ni durador. El millor és aferrar-se al present i viure'l.
Aquesta actitud comença ja a configurar els diversos àmbits de la vida. Ja no hi ha compromisos duradors. Les persones depenen dels desitjos i apetències del moment. El que importa és que la vida sigui interessant i divertida. El matrimoni ja no és un compromís «fins que la mort ens separi», sinó un contracte «mentre la satisfacció duri». Aquesta recerca de satisfacció repercuteix en el mode d'entendre i viure el religiós. Interessa l'emoció, l'excitant i nou. Es cerca l'exòtic i s'abandona el que sembla gastat i superat, sols perquè és familiar i conegut de sempre.
No és difícil captar en tot això no poc de fugida i evasió, «manca de serietat» (S. Kierkegaard). D'aquí la importància de escoltar la crida de Crist: «Manteniu-vos en el meu amor....Si guardeu els meus manaments, us mantindreu en el meu amor» (Jn 15, 9-10). En el seguiment a Crist l'important no són els sentiments, emocions o novetats, sinó el saber «mantenir-se» fidels en l'amor. L'existència no és diversió i entreteniment. És també responsabilitat.
Com jo us he estimat.
Pel general, parlem de l'amor com si sabéssim el que és. Les persones estimen, deixen d'estimar, cerquen amor, canvien d'amor. Però, ¿què és en realitat l'amor? ¿Com és i com es viu el vertader amor? Cadascun amaga en aquesta paraula la seva pròpia experiència. Però, ¿se pot dir a cualsevol cosa «amor»?
Ja B. Pascal advertia del que després s'ha nomenat «el autisme de l'amor»: Jo dic que estimo a tal persona, però l'estimo en tant com l'experimento en mi mateix com dotada de bellesa, de simpatia o d'intel·ligència, de fidelitat i afecte cap a mi.
Per això, fàcilment pot succeir que el que jo estimo de veritat no sigui a l'altra persona, sinó les experiències positives i joioses que aqueixa persona produeix en mi. En realitat, no estimo la persona que dic estimar tant. Estimo el que de ella rebo. Per aquest camí puc acabar estimant sols aquells que m'estimen, ja que, en el fons, solament m'estimo a mi mateix. Els grans «amants» de les revistes del cor són, quasi sempre, persones «autistes». Si estimen, deixen d'estimar o canvien d'amor és perquè només saben estimar-se a elles mateixes i el seu propi benestar.
El risc de viure l'amor de forma «autista» ha crescut notablement en una societat on tant s'exalta «allò útil i agradable». Els anàlisis de Max Scheler a porten a una conclusió: «L'agradable és el valor fonamental.» Les coses i les persones interessen en la mesura en que produeixen satisfacció i benestar. Si la relació amb una persona ja no resulta agradable, ¿per què no substituir-la per una altra?
Aquesta falsificació del vertader amor s'emmascara a voltes sota un llenguatge progressista. Es diu que cal ser persona «alliberada»: jo som amo del meu cos i de la meva afectivitat; amo a qui vull, com vull i fins que vull. Però, ¿és realment lliure el que solament és capaç de cercar la pròpia satisfacció?
Altres vegades, s'exalta la «sinceritat dels sentiments» per sobre de la hipocresia social. No té sentit exigir compromisos ferms i estables; cal estar oberts a noves experiències. Però, ¿és un progrés la inestabilitat de la parella, la "trivialització" de l'encontre sexual o el joc de l'aventura amorosa? ¿Hi ha més veritat en aqueixa recerca hàbil del propi gaudi?
Nosaltres podem dir-li «amor» a qualsevol cosa. Però el cert és que, on hi ha amor, hi ha entrega generosa, respecte, cura de l'altre, fidelitat, perdó, tendresa compartida. Qui se sent cristià sap, a més, que el seu amor pot i ha d'inspirar-se en l'estil d'estimar de Jesús. Ens ho recorden les seves paraules: «Estimeu-vos els uns als altres com jo us he estimat »
Manteniu-vos en el meu amor
No es tracta d'una frase més. Aquest mandat, carregat de misteri i de promesa, és la clau del cristianisme: “Tal com el Pare m'estima, també jo us estimo a vosaltres. Manteniu-vos en el meu amor ”. Toquem aquí el cor mateix de la fe cristiana, el criteri últim per a discernir la seva veritat.
Únicament “mantenint-nos en l'amor”, podem caminar en la vertadera direcció. Oblidar aquest amor és perdre's, entrar per camins no cristians, deformar-ho tot desvirtuar el cristianisme des de la seva arrel.
I tanmateix, no sempre ens hem mantingut en aquest amor. En la vida de bastants cristians hi ha hagut i encara hi ha massa temor, massa manca d'alegria i espontaneïtat filial amb Déu. La teologia i la predicació que ha alimentat a aquests cristians ha oblidat massa l'amor de Déu, ofegant així aquella alegria inicial, viva i contagiosa que va tenir el cristianisme.
Allò que un dia fou Bona Nova (eu-angellion) perquè anunciava “l'amor increïble” de Déu, s'ha convertit per a bastants en la mala nova (dis-angellion) d'un Déu amenaçador que és rebutjat perquè no deixa ésser, no deixa viure.
Tanmateix, la fe cristiana sols pot ser viscuda sense trair la seva essència com experiència positiva, confiada i joiosa. Per això, en un moment en que molts abandonen un determinat “cristianisme” (l'únic que coneixen), la Església ha de preguntar-se si en la gestació d'aquest abandó i junt a altres factors gens legítims, no s'amaga una reacció col·lectiva contra un estat de cosas que se intueix injust i poc sa.
L'acceptació de Déu o el seu rebuig se juguen, en gran part, en el mode com sentim a Déu de cara a nosaltres. Si el percebem com vigilant implacable de nostra conducta, farem qualsevol cosa per defugir-lo. Si l'experimentem com pare que impulsa nostra vida, el cercarem amb goig. Per això, un servei gran que la Església pot fer a l'home de avui és ajudar-li a passar de la por a l'amor de Déu.
Sens dubte, hi ha un temor a Déu que és sa i fecund. L'Escriptura ho considera “inici de la saviesa”. És el temor a malmetre nostra vida tancant-nos en la pròpia mediocritat. Un temor que desperta l'home de la superficialitat i el fa retornar a Déu.
Però hi ha una por a Déu que és dolenta. No acosta a Déu. Al contrari, allunya cada cop més d'ell. És una por que deforma el vertader ésser de Déu fent-lo inhumà. Por destructiva, sense fonament, que ofega la vida i el creixement sa de la persona.
Per a molts, aquest pot ser el canvi decisiu. Passar de la por a Déu que no engendra sinó angoixa i rebuig més o manco dissimulat, a una confiança en el, que fa brollar en nosaltres aqueixa alegria promesa per Jesús: »Us he dit tot això perquè la meva joia sigui també la vostra, i la vostra joia sigui completa ».
MARGINATS
Com jo us he estimat.
Nostra societat, construïda des dels sans i per als sans, genera constantment grups marginals de persones malaltes i deteriorades de les quals l'atenció i assistència no semblen interessar a ningú, en no ser rentable ni econòmicament ni políticament.
Aquí està aqueix grup creixent de gent gran que no poden valer-se o pateixen demència senil. Homes i dones que només produeixen despeses i incomoditat.
Ningú sap què fer amb ells. Els hospitals, concebuts per tractar a altre tipus de malalts, els donen d'alta per no colapsar els seus serveis. Els familiars se senten impotents per atendre'ls degudament a casa seva. Les residències normals d'ancians no els reben. No hi ha lloc per ells en nostra societat.
Aquí estan els malalts mentals, eterns marginats per una societat que els tem i els rebutja. Ofenen nostra estètica. Alteren nostra convivència tranquil·la amb el seu comportament estrany i perillós. Res millor que tancar-los lluny de la societat i oblidar-nos de ell.
Aquí estan també aquests malalts crònics dels quals l' atenció és poc rentable i ni tan sols ofereixen interés científic. Malalts de patologia desagradable o d'escàs interés social com els cirròtics, asmàtics, hemipléxics, bronquítics que arrosseguen la malaltia davant la inhibició i passivitat de la política sanitària.
Aquí estan també els toxicòmans malalts, els alcohòlics, els afectats pel SIDA i tants altres que només desperten al voltant de ells por, desconfiança i rebuig.
Aquesta insensibilitat davant aquests malalts més necessitats i desasistits no és sinó reflexe d'una societat que, un cop i un altre, tendeix a estructurar-se en l'oblit i la marginació dels més dèbils i indefensos.
El mateix passa en nostres comunitats cristianes. Sovint atenem els malalts més coneguts i propers, ignorant a aquells que se troben més necessitats d'ajuda.
Les paraules de Jesús que escoltem: “Aquest és el meu manament: que us estimeu els uns als altres tal com jo us he estimat” han de sacsejar la nostra consciència.
Hem de crear entre tots una nova sensibilitat social davant aquests malalts marginats. Hem de promoure i recolzar tota casta d'iniciatives, activitats i associacions encaminades a resoldre els seus problemes.
És exigència de l'amor cristià arribar al malat a qui ningú arriba i atendre les necessitats que ningú atén.
UNA ALEGRIA OBLIDADA
perquè la meva joia sigui també la vostra
Qui observa amb certa atenció a les persones, té, sovint, la impressió de que l'alegria ha fugit de moltes vides i és difícil recuperar-la per molt que se la cerqui a aparadors, sales de festa, l'ambient animat dels restaurants o la companyia dels amics.
El misteri de cada individu és massa gros i profund perquè pugui ser explicat des de fora. I, sens dubte duda, poden ser moltes les arrels d'aqueixa tristesa i insatisfacció que inútilment pretenem dissimular.
Però, quasi sempre oblidem que hi ha en nostra vida una tristesa difusa que no és, sovint, sinó el rostre de nostre buit interior i de nostra incoherència personal.
Hem exaltat la llibertat fins al punt de no acceptar tot just cap limitació moral ni norma ètica. Hem volgut esborrar de nostras vides el rastre de tota culpabilitat. Ens hem permès avançar per camins cada cop menys senyalitzats. Poques vegades ens demanem si som fidels a nostres conviccions més pregones. L'important és gaudir.
I en aqueixa recerca incontrolada de gaudi, confonem modernitat amb una amoralitat superficial i irresponsable. Identifiquem la «sexualitat adulta» amb frivolitat. Reduïm el goig eròtic de la vida a un consumisme sexual buit de tendresa i fidelitat.
I tanmateix, no es respira entre nosaltres una alegria sana i gratificant. Són molts els que vien secretament insatisfets de si mateixos. Molts que es turmenten amb pensaments negatius i frustrants. Homes i dones que senten la seva vida com una immensa equivocació.
Més encara. Hi ha creients que viuen la seva vida tractant d'ocultar-la contínuament als seus propis ulls i als de Déu. Cristians als quals una «mala consciència» més o menys dissimulada, els impedeix trobar-se amb Déu amb espontaneïtat i alegria.
Els creients hem oblidat el desig insistent de Jesús de comunicar-nos sa pròpia alegria. No acabem de creure que l'encontre amb Jesucrist pot ser per a nosaltres una font d'alegria capaç de renovar nostra existència en la seva mateixa arrel.
Necessitem escoltar de nou les paraules de Jesús «Us he dit tot això perquè la meva joia sigui també la vostra, i la vostra joia sigui completa ». Experimentar com la tristesa, la mentida, la insatisfacció i el pecat se'ns transformen lentament en goig, llum interior, reconciliació i acció de gràcies, en l'encontre personal amb Jesucrist.
No és una alegria estèril sinó una força gojosa que ens il·lumina, ens neteja, ens transforma i ens impulsa a viure d'una altra manera. Una alegria que ens allibera de la tristesa quan sentim la temptació de desesperar dels homes i de nosaltres mateixos.
UNA ALEGRIA DIFERENT
Para que mi alegría esté con vosotros.
No és fàcil l'alegria. Els moments d'autèntica felicitat semblen petits parèntesis enmig d'una existència d'on brollen constants el dolor, la inquietud i la insatisfacció.
El misteri de la vertadera alegria és estrany per a molts homes i dones. Encara potser saben riure a riallades, però han oblidat el que és un somriure joiós, nascut del més pregon del ésser.Tenen quasi tot, però res els satisfà de veres. Estan envoltats d'objectes valuosos i pràctics, però ni tan sols saben res d'amor i amistat. Corren per la vida absorbits per mil tasques i ocupacions, però han oblidat que estem fets per l'alegria.
Per això, quelcom es despert en nosaltres quan escoltem les paraules de Jesús: “Us he dit tot això perquè la meva joia sigui també la vostra, i la vostra joia sigui completa». Nostra alegria és fràgil, petita, i sempre amenaçada. Però quelcom gran se'ns promet. Poder compartir l'alegria mateixa de Jesús. La seva alegria pot ser la nostra.
El pensament de Jesús és clar. Si no hi ha amor, no hi ha vida. No hi ha comunicació amb ell. No hi ha experiència del Pare. Si manca l'amor en nostra vida, no queda més que buit i absència de Déu. Podem parlar de Déu, imaginar-lo, però no experimentar-lo com a font de goig vertader. Aleshores el buit s'omple de déus falsos que prenen el lloc del Pare, però que no poden fer brollar en nosaltres el vertader goig que nostre cor anhela.
Potser els cristians de avui pensem poc en l'alegria de Jesús, i no hem après a «gaudir» de la vida, seguint ses passes. Les seves crides a cercar la felicitat vertadera s'han perdut en el buit, potser perquè els homes seguim obstinats en pensar que el camí més segur de trobar-la és el que passa pel poder, diners o sexe.
L'alegria de Jesús és la de qui viu amb una confiança neta i condicional en el Pare. L'alegria del que sap acollir la vida amb agraïment. L'alegria del que ha descobert que l'existència sencera és gràcia.
Però la vida s'extingeix tristament en nosaltres si la guardem per a nosaltres sols, sense encertar regalar-la. L'alegria de Jesús no consisteix en fruir egoistament de la vida. És l'alegria de qui dóna vida, i sap crear les condicions necessàries perquè creixi i se desenvolupi de manera cada vegada més digna i més sana. Heus aquí un dels ensenyaments clau del Evangeli. Solament és feliç qui fa un món més feliç. Només coneix l'alegria qui sap regalar-la. Sols viu qui fa viure.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada