LA ASCENSIÓ

 

7º diumenge de Pasqua - LA ASCENSIÓ DEL SENYOR (B)

EVANGELI

Fou endut al cel i s'assegué a la dreta de Déu.

+ Lectura del sant evangeli segons san Marc 16, 15-20

Finalment, mentre eren a taula, Jesús es va aparèixer als Onze i els reprotxà la seva falta de fe i la seva duresa de cor, ja que no havien cregut els qui l'havien vist ressuscitat. 15 Els digué:

--Aneu per tot el món i anuncieu la bona nova de l'evangeli a tota la humanitat. 16 Els qui creuran i seran batejats se salvaran, però els qui no creuran es condemnaran. 17 Els senyals que acompanyaran els qui hauran cregut seran aquests: en nom meu trauran dimonis, parlaran llenguatges que no coneixien, 18 agafaran serps amb les mans i, si beuen alguna metzina, no els farà cap mal; imposaran les mans als malalts, i es posaran bons.

19 Jesús, el Senyor, després de parlar-los, fou endut al cel i s'assegué a la dreta de Déu. 20 Ells se n'anaren a predicar pertot arreu. El Senyor hi cooperava, i confirmava la predicació de la paraula amb els senyals prodigiosos que l'acompanyaven.

Paraula de Déu.

NOU COMENÇAMENT

Els evangelistes descriuen amb diferents llenguatges la missió que Jesús confia als seus seguidors. Segons Mateu, han de "fer deixebles" que aprenguin a viure com ell ha ensenyat. Lluc, han de ser "testimonis" del viscut. Marc ho resumeix dient que han de "proclamar el Evangeli a tota la creació".

Els que s'acosten avui a una comunitat cristiana no se troben directament amb eo Evangeli. El que perceben és el funcionament d'una religió envellida, amb greus signes de crisi. No poden identificar amb claredat en l'interior d'aqueixa religió la Bona Nova provinent de l'impacte provocat per Jesús fa vint segles.

Per altra banda, molts cristians no coneixen directament el Evangeli. Tot el que saben de Jesús i el seu missatge és el que poden reconstruir de manera parcial i fragmentària recordant el que han escoltat a catequistes i predicadors. Viuen la seva religió privats del contacte personal amb el 'Evangeli.

¿Com podran proclamar-lo si no el coneixen en les seves pròpies comunitats? El Concili Vaticà II ha recordat quelcom massa oblidat en aquests moments: "El Evangeli és, en tots temps, el principi de toda la seva vida per a la Església". Ha arribat el moment d'entendre i configurar la comunitat cristiana com un lloc on el primer és acollir el Evangeli de Jesús.

Res pot regenerar el teixit en crisi de nostres comunitats com la força de el Evangeli. L'experiència directa i immediata del Evangeli pot revitalitzar la Església. En pocs anys, quan la crisi obligui a centrar-nos en l'essencial, veurem amb claredat que res és més important avui per als cristians que reunir-nos a llegir, escoltar i compartir junts els relats evangèlics.

Primer és creure en la força regenerant del Evangeli. Els relats evangèlics ensenyen a viure la fe per atracció, no per obligació. Fan viure la vida cristiana no com deure, sinó com irradiació i contagi. És possible introduir en les parròquies una nova dinàmica. Reunits en petits grups, en contacte amb el 'Evangeli, recuperarem nostra vertadera identitat de seguidors de Jesús.

Hem de tornar al Evangeli com nou començament. Ja no serveix qualsevol programa o estratègia pastoral. Dins uns anys, escoltar junts el Evangeli de Jesús no serà una activitat més entre altres, sinó la matriu des de la qual començarà la regeneració de la fe cristiana en les petites comunitats disperses enmig d'una societat. secularitzada.

Té raó el papa Francesc quan ens diu que el principi i motor de la renovació de la Església en aquests temps l'hem de trobar en «tornar a la font i recuperar la frescor original del Evangeli».

CONFIANÇA I RESPONSABILITAT

Anuncieu la bona nova del evangeli a tota la humanitat.

A l'evangeli original de Marc s'afegí un apèndix on es recull aquest mandat final de Jesús: « Aneu per tot el món i anuncieu la bona nova de l'evangeli a tota la humanitat. ». El 'Evangeli no ha de quedar en l'interior del petit grup dels seus deixebles. Han de sortir i desplaçar-se per arribar a “tot el món” i portar la Bona Nova a tots els pobles, a «tota la creació».

Aquestes paraules eren escoltades amb entusiasme quan els cristians estaven en expansió i les comunitats es multiplicaven per el Imperi, però ¿com escoltar-les avui quan ens veiem impotents per retenir els que abandonen nostres esglésies perquè no senten ja necessitat de la religió nostra?

El primer és viure des de la confiança absoluta en l'acció de Déu. Ens ho ha ensenyat Jesús. Déu treballa amb amor el cor i la consciència de tots els seus fills i filles, encara que els considerem «ovelles perdudes». Déu no està bloquejat per cap crisi.

No espera que des de la Església posem en marxa nostres plans de restauració o nostres projectes d'innovació. Ell actua en la Església i fora de la Església. Ningú viu abandonat per Déu, encara que no hagi sentit mai parlar del Evangeli de Jesús.

Però tot això no ens dispensa de nostra responsabilitat. Hem de començar a fer-nos noves preguntes: ¿Per quins camins cerca Déu els homes i dones de la cultura moderna? ¿Com vol fer present a l'home i dona de nostres dies la Bona Nova de Jesús?

Hem de preguntar-nos encara més: ¿Quines crides ens fa Déu per a transformar nostra forma tradicional de pensar, expressar, celebrar i encarnar la fe cristiana de manera que propiciem l'acció de Déu en l'interior de la cultura moderna? ¿No correm el risc de convertir-nos, amb nostra inèrcia i immobilisme, en fre i clar obstacle perquè el Evangeli s'encarni en la societat contemporània?

Ningú sap com serà la fe cristiana en el món nou que està emergint, però difícilment serà «clonació» del passat. El Evangeli té força per a inaugurar un cristianisme nou.

LA MILLOR NOTÍCIA

Proclameu la Bona Nova.

Cap a l'any 9 a.C., els pobles grecs de la provincia romana de Àsia decidiren canviar el calendari. En endavant la història de la Humanitat no se contaria a partir de la fundació de Roma, sinó a partir del naixement de August. La raó era de pes. Ell havia estat «Bona Nova» (euangelion) per a tots, ja que havia portat la pau introduint en el món un orde nou. August era el gran «benefactor» i «salvador».

Els cristians començaren a proclamar un missatge molt diferent: «La Bona Nova no és August sinó Jesús». Per això, l'evangelista Marc va titular així el seu evangeli: «Bona Nova de Jesús, el Messies, Fill de Déu... Comença l'evangeli de Jesús, el Messies, Fill de Déu....». I per això, en el seu evangeli, el mandat final del ressuscitat és aquest: « Aneu per tot el món i anuncieu la bona nova de l'evangeli a tota la humanitat ».

«Bona nova» és cosa que, enmig de tantes experiències dolentes, porta a la vida de la gent una esperança nova. Les «bones noves» aporten llum, alegría, donen un sentit nou a tot, animen a viure de manera més oberta i fraterna. Tot això i més és Jesús, però ¿com proclamar-ho avui com Bona Nova?

Podem explicar doctrines sublims sobre Jesús: en ell està la «salvació» de la humanitat, la «redempció» del món, la «alliberació» definitiva de nostra esclavitud, la «divinització» del ésser humà. Tot això és cert, però no basta. No és el mateix exposar veritats el contingut de les quals és teòricament bo per al món, que fer que la gent pugui experimentat a Jesús com quelcom «nou» i «bo» en la seva pròpia vida.

No és difícil entendre per què la gent sentia a Jesús com «Bona Nova». Tot el que ell deia els feia bé: els treia la por a Déu, els feia sentir la misericòrdia, els ajudava a viure compresos i perdonats. Tota la seva manera de ser era bona per a tots: era compassiu i proper, acollia els més oblidats, abraçava els més petits, beneïa els malalts, es fixava en els últims. Tota la seva actuació introduïa en la vida de les persones cosa bona: salut, perdó, veritat, força interior, esperança. ¡Era una sort trobar-se amb ell!

CONFIAR

Fou endut al cel.

La Església té ja vint segles. Enrere queden dos mil anys de fidelitat i també de no poques infidelitats. El futur sembla ombrívol. Es parla de signes de decadència en el seu si: cansament, envelliment, falta d'audàcia, resignació. Creix el desig d'alguna cosa nova i diferent, però també la impotència per a generar una vertadera renovació.

No és estrany que creixin les expectatives en torn a un nou Papa. Uns desitgen fermesa i seguretat, altres demanen reformes profundes, bastants somnien «sorpresa», que movblitzi la Església. ¿Què podem esperar?

L'evangelista Mateu culmina el seu escrit posant en llavis de Jesús una promesa destinada a alimentar per a sempre la fe dels seus seguidors: «Jo sóc amb vosaltres dia rere dia fins a la fi del món ». Jesús seguirà viu enmig del món. El seu moviment no s'extingirà. Sempre hi haurà creients que actualitzen la seva vida i el seu missatge.

Aquesta fe ens porta a confiar en la Església: amb retards i resistències, potser, amb errors i debilitats, sempre seguirà buscant ser fidel a l'evangeli. Ens porta també a confiar en el món i en l'ésser humà: per camins no sempre clars ni fàcils el regne de Déu seguirà creixent.

Avui hi ha més fam i violència en el món, però hi ha també més consciència per fer-lo més humà. Hi ha molts que no creuen en la religió, però creuen en una vida més justa i digna per a tots, que és el gran desig de Déu.

Aquesta confiança pot donar un altre to a nostra la de mirar el món i de viure les coses grans i petites. Al mateix temps, pot ajudar-nos a viure aquests temps amb paciència i pau, sens caure en fatalismes ni desesperar de l'evangeli.

Hem de sanejar nostras vides, eliminar allò que ens buida d'esperança. Quan ens deixem dominar pel desencant, el pessimisme o la resignació, ens incapacitem per a transformar el món i renovar la Església. Marcuse deia que «l'esperança sols la se mereixen els que caminen». Jo diria que l'esperança cristiana sols la coneixen els que caminen rera les passes de Jesús. Ells poden «proclamar el Evangeli a tota la creació».

ASSABORIR EL CEL

Fou endut al cel ...

El cel no es pot descriure però el podem pregustar. No el podem assolir amb la nostra ment però és impossible no desitjar-lo. Si parlem del cel no és per a satisfer nostra curiositat sinó per revifar nostra alegria i nostra atracció per Déu. Si el recordem és per a no oblidar l'anhel últim que portem en el cor.

Anar al cel no és arribar a un lloc sinó entrar per a sempre en el Misteri de l'amor de Déu. Per fi, Déu ja no será algú ocult i inaccessible. Encara que ens sembli increïble, podrem conèixer, tocar, assaborir i gaudir del seu ésser més íntim, de la seva veritat més profunda, de la seva bondat i bellesa infinites. Déu ens enamorarà per a sempre.

Però aquesta comunió amb Déu no será una experiència individual i solitària de cada un amb son Déu. Ningú va al Pare si no és per mitjà de Crist. “Perquè en ell resideix corporalment tota la plenitud de la divinitat » (Col 2, 9). Només coneixent i gaudint del misteri amagat en aquest home únic i incomparable, penetrarem en el misteri insondable de Déu. Crist serà nostre «cel». Veient-lo a ell «veurem» a Déu.

Però no serà Crist l'únic mediador de nostra felicitat eterna. Encesos per l'amor de Déu, tots i cada un de nosaltres ens convertirem a nostra manera en «cel» per als altres. Des de nostra limitació i finitud, tocarem el Misteri infinit de Déu assaborint-lo en les seves criatures. Gaudirem de son amor gustant-lo en l'amor humà. El goig de Déu se'ns regalarà encarnat en el plaer humà.

El teòleg L. Boros suggereix aquesta experiència indescriptible: «Sentirem el calor, experimentarem l'esplendor, la vitalitat, la riquesa desbordant de la persona que avui estimem, amb la qual gaudim i per qui agraïm a Déu. Tot el seu ésser, la fondària de la seva ànima, la grandesa del seu cor, la creativitat, l'amplària, l'excitació de la seva reacció amorosa ens seran regalats».

Quina plenitud assolirà en Déu la tendresa, la comunió i el goig de l'amor i l'amistat que hem conegut aquí. Amb quina intensitat ens estimarem llavors els que estimem ja tant a la terra. Poques experiències ens permeten pregustar millor el destí últim al que som atrets per Déu.

EL BUIT

Fou endut al cel...

L'animal només capta en el seu entorn allò que pot ser significatiu pel seu instint. Tota la resta no existeix per a ell. No mira a dreta ni esquerra. Sols l'interessa el que encèn i atreu la seva tendència instintiva. Els animals viuen en un món tancat.

L'ésser humà és molt distint. Cerca sempre resposta concreta a les seves necessitats, però mai queda satisfet del tot. El món sencer és incapaç de donar resposta definitiva al que busca. Sempre anhela «alguna cosa més». Mai troba satisfacció duradera en ses pròpies creacions. Son destí sembla excedir tot el que ha conquistat fins ara i el que en el futur pugui conquerir.

Així ho han vist filòsofs i antropòlegs. El desig humà no coneix límits ni fronteres, viu sota la pressió d'un «excés de vitalitat» (M. Scheler), tendeix cap a «l'insospitat» (A. Gehlen), está «transit d'infinitud» (W Pannenberg), porta en el cor una «obertura infinita» (H. Plessner). Està estructurat de tal manera que en cada desig i sotrac cerca el que respongui al seu anhel de felicitat eterna.

Durant aquest segle hem assistit a una forta crítica de la idea cristiana del «cel»: no hi ha res que esperar de Déu; totes les nostres esperances hem de posar-les en l'home. No hi ha cel, hem de contentar-nos amb el que ens pugui donar la terra. Ha estat, tanmateix, un filòsof ateu, l'alemany Ernst Bloch, qui ha plantejat de bell nou la qüestió del cel des de la seva arrel: ¿Què fem amb el «buit» que deixa l'eliminació de la hipòtesi d'un Déu Salvador?

Avui, l'actitud dels filòsofs vers l'esperança religiosa ha canviat (G. Váttimo, J. Derrida, E. Levinas, J. Habermas). Eugeni Trías va publicar un estudi amb el significatiu títol La raó fronterera (Destino, Barcelona, 1999). El filòsof català ens recorda que la raó sempre es topa amb un «límit» més enllà del qual res pot conèixer ni dir. Per això, davant una «raó sacralitzada» per la Il·lustració, que ha gosat negar tot el que ella no pot verificar, Trías advoca per una «raó fronterera», oberta al misteri, que permet a l'esperit humà remuntar-se del seu propi cèrcol per a cercar l'encontre amb el transcendent.

Segons la fe cristiana, quan la raó se troba amb la frontera del misteri, l'esperit humà és convidat a creure en el «Déu amagat» que li promet assaciar sa fam de felicitat eterna. Esperar el cel no és sinó escoltar aqueixa promesa. A això ens convida aquesta festa de la Ascensió del Senyor.

LA CASA DEL PARE

Fou endut al cel.

L'home actual ja no sap morir de forma religiosa, com en altres temps, amb la confiança posada en Déu, però encara no ha descobert una actitud nova per enfrontar-se a la mort. Els intents que es fan per desdramatitzar-la com un «fet natural» a assumir sense problemes, no susciten massa entusiasme.

Són coneguts els versos del poeta portuguès Fernando Pessoa: «Encara que jo hagi mort, la primavera arribarà, les flors floriran com sempre, i els arbres reverdiran com en anys anteriors. La realitat no té necessitat de mi. I jo sento una alegria immensa en pensar que la meva mort és del tot insignificant» El poeta sembla sentir una alegria gran perquè el món segueix i «la realitat no sent necessitat de ell», però la poesia, ¿és una poesia alegre?

Cert, podem pensar que, en el fons, no som tan importants. ¿Per què pretendre la immortalitat? La mort és part de la vida i tindríem que acceptar-la com un procés biològic natural. Un dia jo no estaré, i tot seguirà com sempre. Així escrivia fa uns anys Erns Jünger: «Aviat succeirà que ningú sabrà ni parlarà de tu o de mi. Altres viuran en aquests llocs, i ningú ens trobarà a faltar»

Tot això pot ser així. Però, llavors, ¿per què l'ésser humà no s'acostuma a una cosa tan «natural»? ¿Per què no ha après, després de mils i mils d'anys, a no sentir tristesa davant la mort ?

Hi ha quelcom que no es pot oblidar. La mort no és sols una extinció biològica. En la mort se produeix una «separació» irrevocable i definitiva, fins i tot entre les persones més entranyablement unides per l'amor o l'amistat. Quan algú mor, el perdem per a sempre. Ens quedem sense ell, i ell sense nosaltres.

El cristianisme no nega la mort ni l'extinció biològica de cada vida. Però en el nucli de l'esperança cristiana roman ferma una convicció: la mort no pot produir la separació entre Déu i els seus amics. L'amistat amb Déu és una amistat eterna. Qui mor en amistat amb Déu, no queda separat de ell, ja que el seu amor és més fort que la mort.

Per això, la litúrgia cristiana parla de «la casa del Pare». La mort destrueix «la tenda» que habitem ara. Però l'amor de Déu construeix «la casa eterna» en que habitarem per a sempre. És aquest amor de Déu Pare el que ens unirá de nou als qui el poder de la mort ens separa i destrueix. La festa de la Ascensió és una invitació a recordar «la casa del Pare» i a escoltar amb fe les paraules de Jesús: « A casa del meu Pare hi ha lloc per a molts; si no n'hi hagués, ¿us podria dir que vaig a preparar-vos-hi estada? » (Jn 14, 2).

PEDAGOGIA DE L'ASCENSIÓ

Fou endut al cel.

És tan poca l'atenció que la teologia contemporània presta a la Ascensió de Crist, que el seu profund significat passa quasi desapercebut, no sols per als cristians despreocupats sinó, fins i tot, per a aquells que s'esforcen per ser fidels a Jesucrist.

Tanmateix, la Ascensió ens ofereix la clau per entendre la dinàmica del cristianisme després de Crist i la pedagogia per viure la fe de manera responsable i adulta.

Per entendre el significat de la Ascensió, cal recordar el diàleg entre Jesús i els deixebles: "Però ara jo me'n vaig al qui m'ha enviat, i ... encara que teniu el cor ple de tristesa ....Amb tot, us dic la veritat: us convé que me'n vagi, perquè, si no me'n vaig, el Defensor no vindrà a vosaltres; en canvi, si me'n vaig, us l'enviaré. ", és a dir, "ja no me podreu retenir en vostra experiència immediata, però convé que jo me'n vagi per què sigueu adults i camineu por vosaltres mateixos sota l'acció del 'Esperit".

La tristesa i preocupació dels deixebles té una explicació. Desitgen seguretat: tenir sempre al costat e 'ells a Crist perquè els resolgui els problemes o, al manco, els indiqui el camí segur per a trobar la solució. És la temptació de viure la fe de manera protegida, infantil i irresponsable.

La resposta de Jesús cobra particular importància en aquests temps en que sembla créixer en certs sectors de la Església la temptació del immobilisme, la por a la creativitat, la nostàlgia per "reproduir un determinat cristianisme", la "regressió al si matern".

La pedagogia de Crist consisteix en absentar-se perquè pugui créixer la llibertat dels seus seguidors. Sols els deixarà l'empremta del seu Esperit. Així és sempre l'autèntica pedagogia: el pare o l'educador han de retirar-se a un determinat moment i deixar sols la seva inspiració per no ofegar la creativitat, sinó permetre el creixement responsable i adult.

Sempre és temptador viure de manera infantil la religió, sense cap mediació de la pròpia consciència, cercant en la lletra de l'evangeli solucions "prefabricades" per a nostre temps o pretenent que l'autoritat religiosa ens dicti sense ambigüitat i amb precisió absoluta la doctrina que hem de creure i les nomes morals que hem de complir.

Aquest fideisme infantil o fonamentalisme religiós en el qual la persona no exercita la seva pròpia llibertat, engendra, prest o tard, ateisme ja que arriba un moment en el qual l'home, per a ser responsable i adult, sent la necessitat d'eliminar el Déu d'aqueixa religió.

L'Ascensió ens recorda que vivim "el temps del   Esperit", temps de creativitat i creixement responsable, ja que el Esperit no ens dóna mai receptes concretes per als problemes. Tanmateix, quan l'acollim, ens fa capaços de cercar camins nous a l'evangeli de Crist.

Aquest evangeli no s'imposa des de la autoritat o la pressió, sinó fent-lo passar per les consciències i el cor abans que per les lleis i les institucions. La Ascensió ens convida a viure sota "la pedagogia del Esperit", l'únic que ens fa fidels a l'evangeli de Jesús.

EL FUTUR DEL MÓN

Fou endut al cel.

Una obra apassionant. L'editor la presenta com una recopilació de “escrits místics dels físics més famosos del món”.

Confesso que he romàs sorprès per la profunda humilitat d'aquests eminents científics, pares de la física moderna, davant el misteri últim del món.

Tots ells subscriurien les paraules de Max Planck, fundador de la física quàntica: “La ciència és incapaç de resoldre el misteri últim de la natura i és que, en darrer terme, nosaltres formem part de la natura i per tant, del misteri que intentem resoldre ”.

Però m'ha sorprès encara més comprovar que científics com Heisenberg, Schrödinger, Einstein, Planck, Pauli, Eddington, de maneres diferents i sens atenir-se a uns esquemes religiosos , han arribat tanmateix a una concepció transcendent del món que sobrepassa els límits de la física.

Els protagonistes més preclars de la física moderna confessen un cop i un altre que l'home no pot conèixer ni dominar amb la ciència l'origen, el sentit ni el destí últim de la seva existència.

Cal obrir-nos a altres llums. Heisenberg ens diu que, si no volem moure'ns sols en la superficie, no hem d'eliminar de l'existència “aqueixes profunditats en que habita la veritat”.

Einstein, per la seva banda, està convençut de que, davant el misteri últim del cosmos, hem d'adoptar una actitud de “humilitat mental” que, al seu mode de veure, «és una actitud religiosa en el sentit més alt de la paraula”.

Seria una ingenuïtat que el creient cristià es col·loqués en una postura de secreta arrogància i superioritat sobre els altres homes. També ell és un ésser petit i fràgil que busca a les palpentes obrir-se a la vertadera llum.

Tal volta la festa de la Ascensió que avui celebrem ens podría ensenyar a caminar per l'existència amb més “saviesa”.

K. Rahner li deia “la festa de l'avenir del món” perquè ens anuncia el futur que li espera a la creació, el destí últim cap on s'encamina la vida.

Però la denominava també “la festa de la fe en quant tal” ja que ens convida a viure del futur, creient des d'ara en aqueixa vida que roman amagada fins al final en Crist ressuscitat.

RECUPERAR L'HORITZÓ

Fou endut al cel.

Segons l'estudi «La esperança oblidada» del pensador francès J. Ellul, un tret que caracteritza molt bé l'home modern és la pèrdua de horitzó. L'home actual sembla viure en «un món tancat», sense projecció ni futur, sense obertura ni horitzó..

Mai els éssers humans havíem assolit un nivell tan elevat de benestar, llibertat, temps lliure, comunicacions, intercanvis, cultura, possibilitats de gaudi i diversió. I, tanmateix, pocs pensen que ens apropem «al paradís a la terra».

Han passat els temps en que grans sectors de la humanitat vivien il·lusionats en construir un futur millor. Els homes semblen cansats. No troben motius per lluitar per una societat millor i es defensen com poden del desencant i la desesperança.

Són cada cop menys els que creuen realment en les promeses i solucions dels partits polítics. Un sentiment de impotència i desengany sembla travessar l'ànima de les societats occidentals.

Les noves generacions aprenen a viure sense futur, sense projectes, organitzar-se el present. I cada cop són més els que viuen sense un demà.

Hi ha que viure el moment present intensament. No hi ha demà. Uns corren a la feina i es precipiten en una activitat intensa i deshumanitzadora. Altres es refugien en la compra i adquisició de coses sempre noves. Molts se distreuen amb els seus programes preferits de TV... Però són pocs els que, en sortir d'aqueix cercle, encertin a obrir un futur d'esperança a les seves vides.

I, tanmateix, l'home no pot viure sense esperança. Com deia Climent de Alexandria, «som viatgers» que cerquem el que encara no tenim. Nostra vida és sempre «expectació». I quan l'esperança s'apaga en nosaltres, ens aturem, ja no creixem, ens anul·lem, ens destruïm. Sense esperança deixem de ser homes.

Sols qui té fe en un futur millor pot viure intensament el present. Sols qui coneix el destí camina amb fermesa malgrat tots els obstacles. Potser sigui aquest el missatge més important de la festa de la Ascensió per a una societat com la nostra.

Pel qui no espera res al final, els èxits, els goigs de la vida són trists perquè s'acaben. Pel qui creu que aquesta vida està secretament oberta a la VIDA DEFINITIVA, els èxits, els treballs els sofriments i goigs són anhel, anunci, recerca de la Felicitat final.

MIRANT AL CEL

Fou endut al cel.

Un relat de la Ascensió recollit en els Fets dels Apòstols acaba un episodi molt significatiu. Els deixebles queden amb la mirada fixa en el cel on ha desaparegut el Senyor. Aleshores es presenten dos homes vestits de blanc que els diuen: «Homes de Galilea, ¿ per què us esteu mirant al cel?».

Probablement, el relat tracta de corregir l'actitud equivocada d'alguns creients. No és el moment de romandre passius mirant al cel, sinó de comprometre's activament en la construcció del regne de Déu, amb l'esperança posada en el Senyor que un dia tornarà.

Als cristians se'ns ha acusat sovint, i amb raó, d'estar massa atents al cel futur, i poc compromesos en la terra present.

Avui potser les coses han canviat. No sabria dir si encertem a comprometre'ns més responsables en la construcció d'un món més humà. Però, certament, son bastants els cristians que han deixat de mirar al cel. Les conseqüències poden ser greus. Oblidar el cel no mena automàticament a preocupar-se amb major responsabilitat de la terra. Ignorar el Déu que ens espera i ens acompanya fins a la meta final, no dóna una eficàcia més gran a nostra acció social i política. No recordar mai la felicitat a la que estem cridats, no fa créixer nostra força per al compromís diari.

Per altra banda, obsessionats per l'èxit immediat de benestar, atrets per petites esperances, atrapats en la roda de la feina i el consum potser necessitem que algú ens cridi: «Creients, ¿què feu a la terra sense mirar mai el cel ?».

Els homes hem escurçat massa l'horitzó de nostra vida. Ens acontentem amb esperances massa petites. Se diria que hem perdut l'anhel de l'infinit.

No se tracta d'alçar nostra mirada ver un cel sortit de les mans del Creador com un acte de «màgia divina», sinó de descobrir que Déu és Algú que porta a la seva plenitud tot el desig de vida i felicitat que s'amaga en la creació i en la història dels homes.

Creure en el cel és recordar que els homes no podem donar-nos tot el que busquem. I creure que els nostres esforços de creixement i recerca d'una terra més humana no es perdran en el buit. Perquè al final de la vida no ens trobarem sols amb els èxits del nostre treball sinó amb el regal de l'amor de Déu.