FESTA DE DÉU

 

LA FESTA DE DÉU

En el nom del Pare, del Fill i del Esperit Sant.

¿Com es comunicava Jesús amb Déu?, ¿quins sentiments despertava en el seu cor?, ¿com l'experimentava dia a dia? Una acurada investigació mena a una doble conclusió: Jesús el sentia a Déu com a Pare, i ho vivia tot impulsat pel seu Esperit.

Jesús se sentia «fill estimat» de Déu. Sempre que se comunica amb ell, li diu Pare. No li surt altra paraula. Per ell, Déu no és el «Sant» del que parlen tots, sinó el «Compassiu». No habita en el Temple acollint només els de cor net i mans innocents. Jesús el veu omplint tota la creació del seu amor compassiu. Cada matí frueix perquè Déu fa sortir el sol sobre bons i dolents.

Aquest Pare té un gran projecte en el seu cor: fer de la terra una casa habitable. Jesús no dubta. Déu no descansarà fins veure els seus fills i filles gaudint junts d'una festa final. Ningú ho podrà impedir: ni la crueldat de la mort ni la injustícia dels homes. Com ningú pot impedir que arribi la primavera i ho ompli tot de vida.

Jesús viu ple de Déu, i mogut per son Esperit, només es dedica a una cosa: fer un món més humà per a tots. Tots han de conèixer la Bona Nova, sobre tot els que manco s'ho esperen: els pecadors i els menyspreats. Déu no dóna a ningú per perdut. A tots busca, a tots crida. No viu controlant els seus fills, sinó obrint a cada un camins cap a una vida més humana. Qui escolta fins al fons del seu cor, l'escolta a ell.

Aquest Esperit l'empeny a Jesús cap als que més sofreixen. És normal, ja que veu gravats en el cor de Déu els noms dels més tot sols i desgraciats. Els que per a nosaltres no són ningú, aquests són precisament els predilectes de Déu. Jesús sabia que a aquest Déu no l'entenen els grans sinó els petits. El seu amor el descobreixen els que el cerquen perquè no tenen ningú que eixugui les seves llàgrimes.

La millor manera de creure en el Déu trinitari no és tractar d'entendre les explicacions dels teòlegs, sinó seguir les passes de Jesús que va viure com a Fill estimat d'un Déu Pare i que, mogut per l'Esperit, es dedicà a fer un món més amable per a tots. És bo recordar-ho avui que celebrem la festa de Déu.

TENDRESA

.... en el nom del Pare, i del Fill, i del Esperit Sant.

El misteri de Déu supera el que la ment humana pot captar. Però Déu ha creat nostre cor amb un desig infinit de cercar-lo de tal manera que no trobarà descans més que en Ell. Nostre cor, amb un desig insaciable d'estimar i ser estimat, ens obre una escletxa per a intuir el misteri inefable de Déu.

En el deliciós relat de «El Petit Príncep», A. de Saint Exupéry fa aquesta admirable afirmació:«Sols amb el cor es pot veure bé; l'essencial és invisible als ulls». És una forma bella d'exposar la intuïció dels teòlegs medievals:«Ubi amor, ibi est oculus»: «on regna l'amor, allà hi ha ulls que saben veure». Sant Agustí ho havia dit d'un mode más directe: «Si veus l'amor, veus la Trinitat».

Quan el cristianisme parla de la Trinitat vol dir que Déu, en el seu misteri més íntim, és amor compartit. Déu no és una idea fosca i abstracta; no és una energia oculta, una força perillosa; no és un ésser solitari i sense rostre, apagat i indiferent; no és una substància freda i impenetrable. Déu és Tendresa desbordant d'amor.

Aquest Déu trinitari és font i cim de tota tendresa. La tendresa inscrita en l'ésser humà té el seu origen i su meta en la Tendresa que constitueix el misteri de Déu. Per això, la tendresa no és un sentiment més; és signe de maduresa i vitalitat interior; brolla en un cor lliure, capaç d'oferir i de rebre amor, un cor «semblant» al de Déu.

La tendresa es la «empremta» més clara de Déu en la creació; el millor que ha desenvolupat la història humana; el que mesura el grau de humanitat d'una persona. Aquesta tendresa s'oposa a dues actituds molt difoses en nostra cultura: la «duresa de cor» entesa com barrera, com mur, com apatia i indiferència davant l'altre; el «replegament sobre un mateix», l'egocentrisme, l'absència de solicitud i cura de l'altre.

El món se troba davant una greu alternativa entre una «cultura de la tendresa» i, per tant, del amor i de la vida, o una «cultura del egoisme», i per tant, de la indiferència, la violència i la mort. Els que creuen en la Trinitat saben què han de promoure.

MISTERI

En el nom del Pare, i del Fill, i del Esperit Sant.

Ho sàpiga o no, l'ésser humà sempre està remès a un Misteri sagrat que el constitueix i orienta des del fons de la seva existència. Aquest Misteri és el més originari i fonamental de nostre ésser, però, per això mateix, el més ocult i desapercebut. Ens parla amb més claredat quan guardem silenci, i se'ns fa més present quan, des de l'experiència de nostres límits, captem la seva absència. A aquest Misteri els creients anomenem Déu.

És possible que algú no se n'adoni de la seva presència, però ell constitueix el més íntim en nosaltres i, a la vegada, el més transcendent. L'home o la don que acull la seva existència amb amor i responsabilitat absoluta, el que cerca i espera amb confiança la plenitud de la vida, se troba amb Déu, sigui el que sigui el nom que li doni. En realitat, el seu vertader nom sols és pronunciat amb veritat quan emmudim davant son Misteri.

És difícil captar, sota el tràfec de la vida diària, les experiències més profundes de nostra existència, però tots sabem que ningú és amo de la pròpia vida: tots venim del desconegut i ens encaminem vers el desconegut. Vulguem no vulguem, hem de prendre postura davant el Misteri que ens envolta. Podem tancar els ulls a l'essencial de l'existència i tancar-nos en nostra pròpia finitud o podem obrir-nos confiadament al Misteri que intuïm en el fons de tot. A això últim els creients diem creure en Déu.

Qui s'obre així a Déu pot experimentar, en la seva història més íntima, que aquest Misteri silenciós i llunyà és, al mateix temps, amor proper. Aquest amor de Déu és la salvació de l'ésser humà i el vertader sentit de tot quant existeix. A aquest amor de Déu intuït de qualque manera en el més pregon de l'existència els cristians en diem gràcia.

Aquesta gràcia és oferida a tots com a llum i com a promesa de vida eterna. Actúa en cada home i en cada dona des del fons del ser, fins i tot abans de que s'assumeixi una religió o s'entri en una església. Tota persona pot acollir aquest amor salvador de Déu sempre que visqui responsable l'amor, escolti fidelment la veu de la seva consciència i confií en el Misteri de Déu malgrat les tenebres i foscors. Aquesta confiança fonamental en Déu podem compartir-la els que mai pronunciaran el nom de la Trinitat i els que, sota aquest, nom adorem i agraïm el seu Amor etern.

¿BUIT MENTAL O ENCONTRE AMB DÉU ?

… en el nom del Pare, i del Fill, i del Esperit Sant...

Creix el nombre de persones, creients o no, que cerquen en la meditació una teràpia eficaç contra el el «stress» o el desequilibri interior provocats pel ritme agitat de la vida moderna. Llegint els anuncis dels periòdics comprovem l'oferta dels diferents centres, gurus o ioguis.

Per altra banda, el contacte cada vegada més freqüent amb les religions oriental i els seus mètodes de meditació mena a molts cristians a incorporar tècniques com el zen o el ioga, desconegudes entre nosaltres fins fa pocs anys.

Tot això pot ser positiu i enriquidor per als cristians de Occident si sabem revifar l'originalitat de la meditació cristiana sense desfigurar-la ni substituir-la amb elements estranys. D'aquí la necessitat de alguns criteris clars.

Abans que res, cal recordar que la meditació cristiana és diàleg personal, íntim i profund entre l'home i Déu. Una meditació que desemboca només en un estat de quietud o en «una immersió en l'abisme indeterminat de la divinitat» no és encara encontre joiós amb el Déu trinitari. La meditació cristiana és lloança i invocació confiada al Pare, escolta fidel del Fill, transformació joiosa en el Esperit Sant.

Per altra banda, les diverses tècniques poden ser una preparació òptima per a la contemplació cristiana, conduint a la persona de l'agitació i dispersió al recolliment i silenci interior, necessaris per l'encontre personal amb Déu. Però les tècniques no «produeixen» automàticament la «experiència de Déu», que sempre és un esdeveniment de gràcia. Per això, no confondre mai les sensacions de quietud i distensió que generen certs exercicis síquico-físics qmb la comunicació espiritual amb Déu.

Així mateix, el «buit mental» que s'assoleix a través de certes tècniques no té en ell mateix valor religiós cristià si no mena a la persona a «omplir-se» de la riquesa del Déu trinitari, misteri d'amor insondable, que suscita en l'orant adoració, acció de gràcies i invocació confiada.

Per últim, no hem d'oblidar que la meditació cristiana condueix a la purificació de la persona, alliberant-la d'aqueix egoisme desordenat que porta a acaparar les coses i les persones per a sotmetre'ls al propi jo com a últim destí.. Una «experiencia de Déu» que no transforma moralment a la persona, és un engany. El Déu cristià sempre remet l'orant a la pràctica de l'amor al proïsme.

La festa de la Trinitat és una invitació a l'acollida joiosa del misteri gratuït de Déu. Sant Ciril de Jerusalem deia que «la Trinitat es revela a qui ja acull com a gràcia i no a qui la manipula com una pressa de l'enteniment».

RECUPERAR UN SÍMBOL

En el nom del Pare i del Fill i del Esperit Sant.

Els gestos simbòlics poden ajudar-nos a viure l'existència amb més profunditat, però, repetits de manera distreta, poden convertir-se en quelcom mecànic i rutinari, buit de tot significat vital.

Així passa sovint amb aqueixa creu que els cristians hem après des de nins a traçar sobre nosaltres mateixos i que resumeix tota nostra fe sobre el misteri de Déu i sobre el esperit que ha d'animar nostra vida sencera.

Aqueixa creu és "la senyal del cristià" que il·lumina nostre caminar diari. Ella ens recorda a un Déu proper, entregat per nosaltres. Aqueixa creu ens dóna esperança. Ens ensenya el camí. Ens assegura la victòria final en Crist ressuscitat.

Però aquest gest té un significat més profund. En fer la creu amb nostra mà, des del front fins al pit i des de l'espatlla esquerra fins a l'espatlla dreta, consagrem nostre front, boca i pit i expressem així el desig d'acollir el misteri de Déu Trinitat en nosaltres i la trajectòria que volem donar a nostra vida.

Això és el que volem: que els pensaments que elabora nostra ment, les paraules que pronuncia nostra boca, els sentiments i desitjos que neixen de nostre pit, siguin els d'un home o dona que viu: "en el nom del Pare, del Fill i del Esperit Sant".

El gest ens anima així a superar la dispersió de nostra vida unificant totes les nostres activitats per a viure des d'una confiança total en el Pare, seguint fidelment el Fill encarnar en Jesús, deixant-nos impulsar per l'acció del Esperit en nosaltres.

Al mateix temps, aquest gest realitzat conscientment enmig d'una societat que va buidant la vida de la seva grandesa i misteri, ens convida a viure adorant el misteri trinitari de Déu, origen, fonament i meta última de tota la creació, i donant gràcies per aquest do misteriós de la vida.

El creient viu envoltat per aquest símbol tan expressiu. Ho fem en començar la Eucaristia i en rebre la benedicció final, en començar i acabar una pregària, en beneir la taula, en començar el dia i en anar a jeure. Si ho féssim de manera conscient, podria ser un missatge d'alegria i salvació enmig de nostra vida.

En aquesta festa de la Trinitat hem de recordar que el misteri de la Trinitat no és un assumpte per a reflexió exclusiva dels teòlegs o la experiència dels místics. També un creient humil, allunyat fins i tot de la pràctica religiosa, pot elevar el seu cor vers Déu i fer el senyal de la creu a poc a poc en el nom de la Trinitat, agraint penedit el seu perdó i lloant joiós el seu amor insondable.