AUTORITAT I RELIGIÓ

“Les religions mantenen i potencien la seva autoritat pressionant sobre les consciències”

Tot el C. 15 de l’Evangeli de Lluc està dedicat a explicar-nos l’actitud de Déu davant els perduts. Lluc ho explica agrupant tres paràboles de Jesús: l’ovella perduda, la moneda extraviada i el fill perdut que anomenem ‘pròdig’.

La idea central de tot el capítol és que el Pare de

Jesús no mira els pecadors com a perversos sinó que els veu com a perduts o extraviats, és a dir, com a quelcom molt estimat que es perd: perd el Nord i el camí.

Quelcom que s’estima tant que en retrobar-ho se l’abraça i se’l festeja.

Què vol dir això? Vol dir que

el Déu de Jesús no jutja, no refusa, no censura, no tira en cara res de res.

El Pare que ens manifesta Jesús sempre comprèn, sempre acull, sempre s’alegra sigui quina sigui la situació del perdut.

Què fan les religions?

Les religions mantenen i potencien la seva autoritat pressionant sobre les consciències.

Per això utilitzen un instrument potentíssim: el pecat presentat com a perdició, com a perversitat, com a foraviament que Déu condemna i castiga.

I, per aconseguir-ho

manipulen els sentiments de culpa, turmenten les consciències i, fins i tot, se serveixen de sentiments màgics relacionats amb el tacat l’impur o el brut

I el pitjor del cas és que hi ha a la terra representants de Déu i

censors de la religió que en les societats religioses tenen un poder molt fort

que exerceixen per a condemnar, per a refusar, per a marginar, per a excloure intentant, fins i tot, que els pecats religiosos siguin també delictes castigats pels poders públics amb lleis i penes que no dubten en envair la vida privada de les persones.

Jesús va trencar amb tot això.

Es va fer amic de pecadors i de perduts i va compartir taula amb ells. Per això va escandalitzar als fanàtics de la Llei. Però, també per això, va obrir tants horitzons d’esperança, de bondat i d’humanitat.

Són realment aquests els nostres horitzons habituals? Horitzons d’esperança, de bondat i d’humanitat?