REFÚS RIQUESES

“L’Evangeli ens ensenya el refús radical de l’acumulació de béns i de riqueses”

Jesús ja era un home fet, un adult, quan Antipas va posar en circulació monedes fetes a la ciutat de Tiberíades. Sens dubte, la monetització suposava un progrés en el desenvolupament de Galilea. Però no va aconseguir promoure una societat més justa i equilibrada. Va resultar al contrari.

Els rics de la ciutat podien ara operar millor en els seus negocis. La monetització els permetia atresorar monedes d’or i de plata que els proporcionava seguretat, honor i poder. Per això anomenaven a aquest tresor “mamona”, és a dir:

diner que dóna seguretat.

Mentrestant, els pobres camperols només podien arreplegar unes poques monedes de bronze o de coure, de valor escàs. Era pràcticament impossible en un poblet atresorar diner per a la seguretat personal i familiar. Com sempre passa,

el progrés donava més poder als que ja eren rics i enfonsava més als pobres.

Amb aquesta dinàmica no era possible acollir el Regne de Déu i la seva justícia.

Però Jesús no va callar: “Cap servent no pot servir a dos amos: es dedicarà a l’un i no farà cas de l’altre. No podeu servir a Déu i al Diner.”

Per tant, cal escollir. No hi ha alternativa.

La lògica de Jesús és evident, és aclaparant.

Si una persona viu dominada, esclavitzada pel Diner no pot servir a aquell Déu que vol una vida més justa i digna per a tots, començant pels més desgraciats, començant pels últims.

Les paraules de Jesús, necessàriament, varen sacsejar la consciència dels que l’escoltaven.

Per ser de Déu no n’hi ha prou de formar part del poble elegit ni de donar-li culte en el Temple.

Cal mantenir-se lliure davant del Diner i escoltar la crida de Jesús i treballar per un món més humà.

I com s’aconseguirà això? Molt senzill:

compartint amb els que més ho necessiten, el poc o el molt que tinguem.

Realment, fem això nosaltres?

Alguna cosa greu deu fallar en el cristianisme dels països rics quan som capaços d’afanyar-nos per assegurar i fer créixer més i més el nostre benestar, sense sentir-nos interpel·lats pel missatge de Jesús i pel sofriment dels pobres del món sencer, començant pels de la nostra ciutat.

Alguna cosa molt greu deu fallar quan som capaços de viure l’impossible: el culte a Déu i el culte al Benestar i a la butxaca o al Compte Corrent.

Alguna cosa greu i important deu fallar en l’Església de Jesús quan en comptes de cridar amb la nostra paraula i la nostra vida que

no és possible la fidelitat a Déu i al culte a la riquesa, contribuïm a adormir les consciències, desenvolupant una religió burgesa i tranquil·litzadora.

És aquest el nostre cas? Com pensem reaccionar? Quins canvis ens cal introduir?

Sintetitzem: Què és el decisiu, l’indiscutible que ens ensenya aquest evangeli? El refús radical de l’acumulació de béns i de riqueses. Això és el que ens ha de quedar clar. La sentència final que pronuncia Jesús no admet dubtes: “No podeu servir a Déu i al Diner.”

Si Déu s’ha encarnat, s’ha humanitzat, és a dir, s’ha fos amb lo humà, la sentència de Jesús afirma que l’acumulació de riquesa deshumanitza. L’acumulació de riquesa destrueix la nostra pròpia humanitat, ens fa insensibles ens endureix. Això és el que, en definitiva, significa que no podem servir a Déu i al Diner.

Realment, ho tenim clar? Realment, actuem en conseqüència?