Jesús
els va proposar aquesta paràbola: Si un home d'entre vosaltres té
cent ovelles i en perd una, ¿no deixa les noranta-nou al desert i va
a buscar la perduda fins que la troba? I quan l'ha trobada, ¿no se
la posa a les espatlles ple d'alegria i, arribant a casa, convida els
amics i els veïns dient-los: "Veniu a celebrar-ho amb mi: he
trobat l'ovella que havia perdut"?
»Igualment
jo us dic que en el cel hi haurà més alegria per un sol pecador que
es converteix que no pas per noranta-nou justos que no necessiten
convertir-se.
24º
diumenge Temps ordinari (C)
EVANGELI
Hi
haurà més alegria en el cel per un sol pecador convertit.
Lectura
del sant evangeli segons sant Lluc 15,1-32
Jesús
i els pecadors
1
Els
publicans i els altres pecadors s'acostaven tots a Jesús per
escoltar-lo. 2
Els
fariseus i els mestres de la Llei murmuraven i deien:
--Aquest
home acull els pecadors i menja amb ells.
Paràbola
de l'ovella perduda
3
Jesús els va proposar aquesta paràbola:
4
--Si un home d'entre vosaltres té cent ovelles i en perd una,
¿no deixa les noranta-nou al desert i va a buscar la perduda fins
que la troba?5 I quan l'ha trobada, ¿no
se la posa a les espatlles ple d'alegria 6 i,
arribant a casa, convida els amics i els veïns dient-los: "Veniu
a celebrar-ho amb mi: he trobat l'ovella que havia perdut"?
7
»Igualment jo us dic que en el cel hi haurà més alegria per
un sol pecador que es converteix que no pas per noranta-nou justos
que no necessiten convertir-se.
Paràbola
de la dracma perduda
8
»O bé, si una dona té deu monedes de plata i en perd una,
¿no encén una llàntia i escombra la casa amb tota cura fins que la
troba? m9 I quan l'ha trobada, ¿no
convida les amigues i veïnes dient-los: "Veniu a celebrar-ho
amb mi: he trobat la moneda que havia perdut"?
10
»Igualment jo us dic que hi ha una alegria semblant entre els
àngels de Déu per un sol pecador que es converteix.
Paràbola
del fill pròdig
11
I digué encara:
--Un
home tenia dos fills. 12 Un dia, el més
jove digué al pare:
»--Pare,
dóna'm la part de l'herència que em toca.
»Ell
els va repartir els béns. 13 Al cap
d'uns quants dies, el més jove va vendre's tot el que tenia i se'n
va anar amb els diners en un país llunyà.
»Un
cop allí, dilapidà la seva fortuna portant una vida dissoluta. 14
Quan s'ho hagué malgastat tot, vingué una gran fam en aquell
país i començà a passar necessitat. 15
Llavors es va llogar a un propietari d'aquell país, que
l'envià als seus camps a pasturar porcs. 16
Tenia ganes d'atipar-se de les garrofes que menjaven els
porcs, però ningú no li'n donava. 17 Llavors
reflexionà i es digué: "Quants jornalers del meu pare tenen pa
de sobres i jo aquí m'estic morint de fam! 18
Aniré a trobar el meu pare i li diré: Pare, he pecat contra
el cel i contra tu. 19 Ja no mereixo que
em diguin fill teu; tracta'm com un dels teus jornalers." 20
I se n'anà a trobar el seu pare.
»Encara
era lluny, que el seu pare el veié i es commogué, corregué a
tirar-se-li al coll i el besà. 21 El
fill li digué:
»--Pare,
he pecat contra el cel i contra tu. Ja no mereixo que em diguin fill
teu.
22
»Però el pare digué als seus criats:
»--De
pressa, porteu el vestit millor i poseu-l'hi, poseu-li també l'anell
i les sandàlies, 23 porteu el vedell
gras i mateu-lo, mengem i celebrem-ho, 24
perquè aquest fill meu era mort i ha tornat a la vida, estava
perdut i l'hem retrobat.
»I
es posaren a celebrar-ho.
25
»Mentrestant, el fill gran era al camp. Quan, de tornada,
s'acostava a la casa, va sentir músiques i balls 26
i cridà un dels criats per preguntar-li què era allò. 27
Ell li digué:
»--El
teu germà ha tornat. El teu pare l'ha retrobat en bona salut i ha
fet matar el vedell gras.
28
»El germà gran s'indignà i no volia entrar. Llavors el seu
pare va sortir i el pregava. 29 Però
ell li respongué:
»--Fa
molts anys que et serveixo sense desobeir mai ni un de sol dels teus
manaments, i tu encara no m'has donat un cabrit per a fer festa amb
els meus amics. 30 En canvi, quan ha
tornat aquest fill teu després de consumir els teus béns amb
prostitutes, has fet matar el vedell gras.
31
»El pare li contestà:
Paraula
de Déu.
EL
GEST MÉS ESCANDALÓS
El
gest més provocatiu i escandalós de Jesús fou la seva
manera d'acollir amb simpatia especial a pecadors i
pecadores, exclosos pels dirigents religiosos i marcats
socialment per la conducta al marge de la Llei. El que
més irritava era el costum de menjar amistosament amb ells.
Sovint,
oblidem que Jesús creà una situació sorprenent en la
societat del seu temps. Els pecadors no fugen d'ell. Per
contra, es senten atrets per sa persona i son missatge.
Lluc ens diu que “els pecadors i
publicans solien apropar-se a Jesús per escoltar-lo”.
Sembla que troben en ell una acollida i comprensió que
no troben enlloc.
Mentre,
els sectors fariseus i els doctors de la Llei, els homes
de més gran prestigi moral i religiós davant el poble,
només saben criticar escandalitzats el comportament de
Jesús: “Aquest home acull els pecadors i
menja amb ells”. ¿Com pot un home de Déu menjar
a la mateixa taula amb aquells gent pecadora i
indesitjable?
Jesús
no fa cas de les crítiques. Sabia que Déu no és el
Jutge sever i rigurós del qual parlaven amb tanta
seguretat aquells mestres que s'asseien als primers llocs a
les sinagogues. Ell coneix el cor del Pare. Déu
entén els pecadors; ofereix el seu perdó a tots; no
exclou ningú, ho perdona tot. Ningú ha d'enfosquir i
desfigurar el seu perdó insondable i gratuït.
Per
això, Jesús els ofereix la seva comprensió i amistat.
Aquelles prostitutes i recaudadors es senten acollits per
Déu. És el primer. Fora por. Poden seure a taula, poden
beure vi i cantar càntics devora Jesús. La seva acollida
els guareix per dintre. Els allibera de la vergonya i la
humiliació. Els retorna l'alegria de viure.
Jesús
els acull tal com són, sense exigir res a canvi. Els
contagia la seva pau i la seva confiança en Déu, sense
saber si respondran, canviant de conducta. Els fa confiar
totalment en la misericòrdia de Déu que els espera braços
oberts, com un pare bo que corre a l'encontre del fill
perdut.
La
primera tasca d'una Església fidel a Jesús no és
condemnar els pecadors sinó comprendre'ls i acollir-los
amistosament. Vaig comprovar a Roma que, sempre que el Papa
Francesc insistia en que Déu perdona sempre, ho perdona
tot, perdona a tots... la gent aplaudeix amb entusiasme.
Segurament és el que molta gent de fe petita i vacil.lant
necessita escoltar avui amb claretat de l'Església.
- En arribar al terme de la nostra vida, tota persona humana, també nosaltres, ens trobarem cara a cara amb Déu.Com ens imaginem aquesta trobada? Quina imatge ens hem fet de Déu?
No oblidem que, aquesta imatge, condicionarà la nostra fe i tota la nostra vida. No viu igual aquell que pensa que Déu és un jutge implacable, que aquell que creu que és un pare que ens estima.El primer, només es mourà per por. L'altre en canvi, s'esforçarà per ser fidel, com a resposta a l'estimació que Déu li té.I aquesta imatge de Déu també condicionarà tota la nostra conducta envers els altres. Aquell que considera Déu un jutge, té tendència a ser una persona dura i exigent. Qui el considera un pare bo, té molta més comprensió amb les persones que l'envolten.
Qui té raó? Com és realment Déu?
2. Nosaltres, a Déu, no l'hem vist mai. Però n'hi ha un que sap perfectament com és: aquest és Jesús, el Fill de Déu. I Ell, a l'evangeli d'avui, ens dóna un tret essencial del nostre Déu: és aquell que busca ovelles perdudes i que s'alegra quan les troba.
És aquesta la imatge que tinc de Déu?Fixem-nos quina diferència hi ha entre la concepció de Déu dels antics i la que ens presenta Jesús.A la primera lectura, hem vist com Déu s'indigava amb el seu poble perquè li ha estat infidel. I és Moisés, amb el seu clam ple d'amor i de tendresa, qui aconsegueix el perdó. És una imatge imperfecta de Déu.A l'evangeli, en canvi, no és així: és Déu mateix qui està preocupat per aquells que s'han allunyat, i és Ell mateix qui pren totes les iniciatives per recuperar-los.
No és el jutge que condemna, ni l'amo que espera que li demanin clemència. Sinó que és aquell que està preocupat perquè ha perdut una cosa que li interessava molt, i farà tots els impossibles per aconseguir retrobar-la.
3. Sempre sorprèn, quan llegim aquest evangeli, l'expressió, que en el cel hi haurà gran alegria per "un sol" pecador convertit. Nosaltres podríem pensar que l'èxit es donaria, si es convertissin "molts" Jesús, en canvi, només parla de la conversió "d'un sol" pecador.Això ens fa veure que cada un de nosaltres val immensament als seus ulls: som el seu "tresor".
Val la pena que ens deixem impactar per aquestes imatges tan expressives de l'evangeli, perquè l'ovella perduda puc ser jo, pots ser tu, podem ser qualsevol de nosaltres.
Això ens hauria de fer reflexionar. Quan prenem consciència d'haver caigut, hauríem d'estar convençuts que, si ens convertim, hi haurà gran alegria al cel, aquesta immensa alegria que ens parla l'evangeli.Hi pensem en això?
4. Sens dubte que tots som pecadors. Però, com deia un sant baró: "Sóc una calamitat; però una calamitat molt estimada de Déu". Tots nosaltres som ovelles perdudes, monedes que Déu cerca escombrant fins el darrer racó de la casa.
I ho fa perquè ens estima, perquè ens vol al seu costat. Perquè sap que és l'únic lloc on nosaltres hi trobarem la pau, l'esperança i l'estimació que tant necessitem.
Per això, quan ens convertim, no sols hi ha alegria al cel: també n'hi ha, i molt gran, al nostre cor. Només podem ser feliços prop del Senyor. Una alegria que regenera i transforma la nostra vida. Ho hem vist en sant Pau, que, de gran pecador es va transformar en el més gran apòstol de Jesucrist.Tant de bo que la nostra resposta siguin aquells sentiments de penediment que expressava el Salm que hem escoltat: "Compadiu-vos de mi, Déu meu, vós que estimeu tant". "Vós que sou tan bo, esborreu les meves faltes". "Déu meu, creeu en mi un cor ben pur".
Aquest Salm 50 del salteri, l'hauríem de llegir sovint. Ens faria bé.Reflexionem-hi.
EL DÉU DELS PERDUTS
… va
a cercar la perduda fins que la troba
Jesús
cercava la ”conversió” de tot el poble
d'Israel. No hi ha dupte. Idò, ¿per què perdia el temps
acollint prostitutes i recaudadors, gent indesitjable i
pecadora? ¿ Per què es despreocupava dels que vivien en el
marc de l'Aliança i es dedicava tant a un petit grup de
perduts i perdudes?
Jesús
respon amb unes paràboles. Volia ficar dins el cor de
tots el que porta dintre. Els “perduts”
pertanyen a Déu. Ell els cerca amb passió i, quan els
retroba, la seva alegria és incontenible. Tots tindriem que
alegrar-nos amb ell.
A
una paràbola parla d'un “pastor insensat” que ha
perdut una ovella. Encara que perduda, aquella ovella és
seva. Per això, no dubta en sortir a cercar-la, abandona
en “el camp” la resta del ramat. Quan la
troba, la seva alegria és indescriptible. “Se la
carrega a les espatlles” en un gest
de tendresa i afecte, i la porta a casa. Quan arriba,
convida els amics a compartir l'alegria. “He trobat
l'ovella que havia perdut”
No
s'ho poden creure. ¿No és follia arriscar la sort de tot
el ramat? ¿O una ovella val més que les noranta nou? ¿Pot
aquest pastor insensat se metàfora de Déu? ¿Serà veritat
que Déu no rebutja els “perduts”, sinó que
els cerca amb passió? ¿Serà cert que el Pare no dóna
ningú per perdut?
La
paràbola explica per què Jesús cerca trobar-se amb
pecadors i prostitutes. La seva actuació amb les “ovelles
perdudes” d'Israel dóna a pensar. ¿On es mouen
avui els pastors cridats a actuar com Jesús? ¿Dins la pleta
o prop de les ovelles allunyades? ¿Quants es dediquen a
escoltar els “perduts”, oferir-lis l'amistat de
Déu i acompanyar-los al possible retorn al Pare?
Nosaltres
som més “sensats” que Jesús. Per a nosaltres,
primer és cuidar i defensar els cristians. Després, cridar
des de lluny a tota la gent perduda que viu al marge
de la moral que prediquem. Aleshores però, ¿com podran
creure que Déu no els està condemnant des de lluny sinó
cercant des de prop?
ENTRAR A LA FESTA
I
no volia entrar.
Un
títol desencertat ha desenfocat el relat d'aquesta bella
paràbola mal titulada del “fill pròdig”. En
realitat, es tracta de la paràbola del pare bo que
vol assolir una vertadera llar i no pot. O perquè el
fill petit se'n va d'aventura. O perquè le major no vol
entrar a la festa i rebre el seu germà. Aquesta és la
història dels homes. La tragèdia d'una llar que no es
pot construir.
Sempre
solem parar atenció a la figura del fill menor. Tanmateix,
en la dinàmica del pensament de Jesús és la conducta
del fill major la que ens ha d'interpel·lar
La
paràbola ens descriu un gran contrast. Al final del
relat, el pecador que s'havia allunyat de casa, celebra una
gran festa amb el pare. Per contra, el fill major, l'home
recte i observant que mai ha partit de casa i mai ha
desobeït una orde del pare, roman fora sense participar a
la festa.
L'ensenyança
de Jesús és desconcertant. Decisiu per entrar a la festa
final és saber reconéixer nostres equivocacions, creure en
l'amor d'un Pare i saber estimar i perdonar als germans.
I
aquesta és la tragèdia del germà major. Tot ho fa bé.
No s'allunya de casa. Sap complir totes les ordes del
pare. Però no sap estimar. No sap entendre l'amor de son
pare. No sap comprendre i estimar el germà. S'incapacita a
ell mateix per celebrar la festa fraterna.
Un
home pot endinsar-se per camins de pecat, sentit l'esclavitud
del mal, viure l'experiència del buit, i descobrir la
necessitat d'una vida nova, diferent i millor, sempre
possible pel perdó gratuït de Déu. I, encara que sembli
paradòxic, es pot viure una vida rutínària de pràctica i
observança religiosa, sense vertadera fe en Déu Pare i
sense amor fraternal als germans.
Això
és clar. Només entrarà a la festa final qui comprengui
que Déu és Pare de tots i sàpiga acollir, comprendre
i perdonar els seus gerrmans. Aquest és el missatge de
Jesús.
SANEJAR
EL PROFUND
Estava
mort i ha tornat viu.
Quan
es parla del cristianisme sempre se sol pensar en una
religió que s'ofereix per salvar del pecat, és a dir,
d'un mal moral. S'oblida que els evangelis presenten a
Jesús que perdona i allibera les persones d'un mal més
complexe i profund que els impedeix viure de manera
humana. Des d'aquesta clau estan escrits el relats
d'expulsions d'esperits malignes.
No
és estrany que teòlegs moderns es demanin: ¿És la fe
només estímul i gràcia per vèncer al pecat o podem
trobar en ella una força capaç de guarir-nos d'aquest mal
que a voltes bloqueja des del “pregon” a la
persona? ¿pot la fe sanejar les nostres pulsions, zones
fosques, ferides i pors, angoixes i bloquejos? Aquest és
el plantejament de Simone Pacot en el llibre:
L’évangélisation des profondeurs (Ed. Du Cerf, París 1998).
No
vol dir ignorar o suplir l'acció de psicoteràpia,
necessària i indispensable en molts casos. Les lleis de
l'esperit no van contra les lleis de la psicologia.
Més tost les assumeixen i superen. La força guaridora
de la fe en Déu està en que pot arrelar la persona en
les gran lleis de la vida que no podem transgredir sense
romandre ferits o frustrats. La principal contribució de la
fe es pot resumir en dues aportacions.
L'esser
humà necessita amor: La persona que no es sent estimada
no pot viure de manera sana. La fe ofereix aquesta
seguretat essencial: “Tu ets estimar de manera única i
incondicional, ja que has estat creat només per amor”.
És la primera llei de vida. Sigui quin sigui el teu
passat, Déu acull amb tendresa la teva fragilitat, les
teves frustracions, buits i ferides. Pots confiar-te a Ell
sense por a ser jutjat, rebutjat o avergonyit. Déu t'estma
L'esser
humà necessita viure en la veritat. És la segona llei
de vida. El que viu en la confusió, la mentida o la fuita
d'ell mateix no pot créixer com a persona. Saber-se
estimat per Déu ajuda al creient a acceptar-se a ell
mateix amb llums i ombres, deixar-se il·luminar fins al
fons, posar en orde la pròpia vida i esforçar-se per
caminar en la veritat.
La
Paràbola del “Pare bondadós” no és només
una invitació a creure en el perdó immens de Déu.
És, endemés, una crida a veure en aquest perdó una força
capaç d'alliberar-nos de deterior moral i físic, de la
confusió, del fracàs i de sense-sentit. “Aquest
fill més que ja donàvem per mort, ha tornat viu, ja el
donàvem per perdut i l'hem retrobat”.
CAMINS
Aquest
fill meu estava mort i ha tornat viu.
Són
cada cop més les persones que, havent abandonat la
pràctica religiosa tradicional, senten tanmateix nostàlgia
de Déu. Quelcom des dels fons del seu esser els convida
a cercar el Misteri últim de la vida.
Desitjarien
trobar-se amb un Déu Amic, vertadera font de vida i
alegria. Però, ¿on trobar signes de la seva presència?
¿Quins camins seguir per a iniciar la seva recerca? ¿Quina
novetat introduir en una vida superficial tan allunyada de
qualsevol experiència religiosa?
El
primer camí pot ser la natura. Malgrat el estralls que
s'han comès contra ella, l'home por albirar encara en el
cosmos el Creador. Aquest Univers que ens envolta,
escenari fascinant on es reflexen mil formes de bellesa,
força i misteri de la vida, pot ser una invitació
callada per a orientar el cor cap aquell que és l'origen
de tot esser. L'arribada de la tardor amb tots els
colors de nostàlgia i convidada al recolliment, ¿no serà
presència humil del Misteri insondable?
Un
altre camí pot ser l'experiència estètica. Fruir de
la bellesa artística convida i remet cap a la bllesa
absoluta i glòria de Déu. Enmig d'una vida agitada i
dispersa que impedeix escoltar els nostres desitjos i
aspiracions més nobles, ¿no pot ser el goig musical una
experiència que creï en nosaltres un espai interior i
comenci un moviment regenerador i una actitud més oberta
cap al Misteri de Déu?
Un
altre camí és, sens dubte, l'encotre amorós entre
persones. L'amistat entranyable, el disfrut íntim de l'amor,
el perdó mutu, la confiança compartida són experiències
que ens fan assaborir l'existència d'una manera més
pregona, ens alliberen de l'inseguretat, la soledat i la
tristesa, i ens conviden a albirar la tendresa i acollida
incondicional de Déu. ¿No poden uns esposos fruir els seus
encontres amorosos presentint la plenitud insondable de qui
sols és Amor?
Pels
cristians, el primer camí és Jesucrist. Molts que s'han
allunyat de l'Església poden trobar el camí en conéixer
millor Jesús, llegir sense prejudicis el seu missatge,
deixar-se guanyar pel seu esperit i sintonitzar amb son
estil de viure i descobrir el vertader rostre de Déu.
La
paràbola del fill pròdig ens recorda que tots vivim
massa oblidats de Déu, espatllant nostra vida de moltes
maneres, lluny d'aquell que pot introduir una alegria nova
en nostra existència. Però Dés és aquí, en l'interior
mateix de la vida, ens espera i ens cerca.
Més
encara. Déu es deixa trobar fins i tot per aquells que
no s'interessen per ell. Recordem aquelles paraules sorprenent
del profeta Isaïes. Així diu el Senyor: “Jo m'he
deixat encontrar de qui no preguntava per mi; m'he deixat
trobar de qui no em cercava. Vaig dir: Aquí som, aquí
som”.
AMOR
INCONDICIONAL
El
seu pare el veié i es commogué.
La
“Psicologia humanista” fa esforços extraordinaris
per a ajudar a les persones a créixer i realitzar-se de
manera més plena i creativa.
Psicòlegs
com A.H. Maslow, C. Rogers, H.S. Sullivan, G. Alport..
marquen els camins que l'home o la dona han de recórrer
si volen viure una vida més sana i feliç.
Els
seus estudis, quasi tots, parlen d'una actitud bàsica
perquè la persona camini cap a la seva relització:
l'auto-acceptació.
Saber-se
acceptar i estimar a un mateix amb valors i limitacions.
Ser el millor amic d'un mateix.
Menysprear-nos
o afligir-nos sense pietat no serveix de res. La guerra
amb un mateix és font de divisió interna i malaltíssa.
Només el que s'estima a ell mateix pot créixer de manera
segura i sana.
Per
això convida a destruir en nosaltres els sentiments de
culpa, allunyar “el fantasma de la culpabilitat”,
guarir les ferides que ens han fet els nostres errors i
males accions.
Tanmateix,
la tasca no és fàcil. No basta desculpabilitzar-nos amb
tècniques hàbils. L'home necessita sentir-se perdonat.
Els
mateixos científics afirmen que per recobrar l'auto-estima,
necessitem ser i sentir-nos estimats incondicionalment. Només
quan una persona se sent estimada per ella mateixa i no
pels seus èxits i triumfs, és capaç d'estimar-se com és
i créixer de manera sana.
Els
que ens diem cristians pot ser no valorem degudament
“l'amor incondicional de Déu” i la força
que conté per un desenvolupament vertader i humà de la
persona.
Oblidem
que Déu no ens estima perquè nostra vida és recta i
santa, sinó perquè ens sent com els seus fills. No ens
estima perquè som bons nosaltres sinó perquè Ell és
bo.
Això,
tal volta, pot semblar una diferència subtil i, tanmateix,
canvia totalment l'actitud del creient i és quelcom
essencial en l'experiència del vertader cristià.
La
Paràbola del Pare que abraça el fill sense parar
esment del pecat ni imposar cap condició, ens convida a
creure més que mai, i sempre, que podem comptar amb el
perdó incondicional de Déu.
Aquest
perdó real de Déu ens allibera de records que ens
humilien i de sentiments de culpa que ens deprimeixen.
Aquest perdó ens fa créixer de manera sana malgrat els
nostres errors i misèries.
NO
ESTÀ TOT PERDUT
He
trobat l'ovella que havia perdut.
Bo
de fer és, en la vida, tenir la sensació d'estar perdut.
Prest o tard, el desencant, el fracàs, la decepció poden
entrar en el fons del cor. Quants homes i dones, joves o
adults, es senten acabats, sense cap il·lusió. Perduts. Tot
sols. ¡
Molts
secretament se senten rosegats pel propi pecat. Amb la
sensació d'haver comès moltes equivocacions i haver gastat
les energies de la vida al servei d'ideals molt roïns.
Diu
Edit Piaf en son testament, que hi ha moments en
els quals cal esser sincer amb un mateix i llavors “es
pregunta si no s'ha viscut per res”.
Els
creients no tindríem que oblidar mai que, per molt perduts
que ens trobem, per molt fracassats que ens sentim, per
molt culpables que ens vegem, “sempre hi ha sortida”.
Quan ens trobem perduts, una cosa és segura: Dés ens
cerca.
Aquesta
és la bona nova de Jesús. Déu és qui cerca precisament
els perduts. Com el pastor que corre darrera l'ovella
perduda. Déu és el Déu dels perduts, dels fracassats,
dels “acabats”, els que ja no troben sortida
en la vida, els que “no tenen solució”
Encara
que sembli paradoxal, precisament, quan ens veiem pobres i
perduts és quan més a prop pot estar nostra salvació.
Pot
ser el moment de trobar-nos amb aquest Déu que camina
darrera els homes perduts. Tal volta necessitem més silenci.
Només en el silenci podrem trobar-nos amb Déu, plorar
nostra vida i renéixer de bell nou.
“Sense
silenci ningú pot sentir l'ànima” (J. M.
Ballarin). Vivim en una societat que no afavoreix el
silenci. El renou, l'agitació, les presses ens atordeixen.
Però
no estem perduts. Comencem a tenir set de silenci. Tal
volta mai l'havíem apreciat tant, i disposats a cercar-lo.
Però
un creient no cerca el silenci. Cerca Déu, aquest Déu
“amic dels pecadors”, l'únic capaç
d'encendre de nou nostra vida i recrear nostra existència.
Els
homes necessitem ser perdonats. I no ens sentim salvats
sinó quan ens sentim reconciliats en el més pregon del
nostre esser.
F.
Mauriac, descobrí el Déu del perdó: “Me sembla
que el que jo he, si no comprès, sí al manco sentit,
és que l'amor és infinitament lliure, i que és
misericòrdia... Enfront el barem de pecats, enfront les
tarifes fixades amb minuciositat farisaica, ressonaven dins
mi les cinc paraules que, a l'evangeli, basten per
escombrar totes les misèries i totes les vergonyes d'una
pobre vida: Els teus pecats et són perdonats”.
CÓMO
IMAGINA JESÚS A DÉU
Un
Pare tenia dos fills...
Jesús
no volia que la gent de Galilea sentissin a Déu com un
rei, senyor o jutge. Ell l'experimenta com un pare bo. A la
paràbola del pare i dos fills els vol mostrar com
imaginava ell a Déu.
Déu
és com un pare que no pensa en la pròpia herència.
Respecta les decisions dels seus fills. No s'ofèn qun un
d'ells el dóna per “mort” i la demana la part
de l'herència.
El
veu partir de casa amb tristesa, però mai l'oblida.
Aquell fill sempre podrà tornar a casa sense cap por.
Quan un dia el veu venir famolenc i humiliat, el pare es
commou, perd el control i corre a l'encontre del seu
fill.
Oblida
la dignitat de “senyor” de la família, i
l'abraça i besa efusiu com una mare. Atura la seva confessió
per estalviar-li humiliacions. Ja ha sofert prou. No
necessita explicacions per a acollir-lo com a fill.
No
dóna cap càstig. No exigeig ritual de purificació. Ni
tan sols sembla sentir la necessitat de manifestar el
perdó. No cal. Mai ha deixat d'estimar-lo. Sempre ha
cercat la seva felicitat.
Ell
mateix es preocupa de que el fill es trobi bé. Li regala
l'anell de la casa i el millr vestit. Ofereix una festa
a tot el poble. Hi haurà banquet, música i ball. El fill
ha de conéixer al costat del pare la festa bona de la
vida, no la diversió falsa que cercava entre prostitutes
paganes.
Així
sentia Jesús a Déu i així ho repetiria avui també als
oblidats d'ell, se sentin lluny o comencin a veure's
“perduts” enmig de la vida.
Qualsevol
teologia, predicació o catequesi que oblidi aquesta paràbola
central de Jesús i impedeixi experimentar a Déu com a
Pare repectuós i bo, que acull els seus fill perduts
oferint perdó gratuït i incondicional, no prové de Jesús
ni transmet la seva Bona Nova de Déu.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada