RICS I POBRES

CLASSISME

Hi havia un home ric... i un pobre anomenat Llàtzer.

Jesús veu amb lucidesa que un obstacle greu perquè es doni entre el homes una vertadera fraternitat és l'afany de possessió que s'apodera de l'home.

La paràbola del pobre Llàtzer i del ric sense entranyes és tal volta la que més dramàticament ens descriu la tragèdia amarga que es repeteix de generació en generació en la història de la humanitat.

Per a l'home que no coneix la necessitat, la vida és una festa gojosa, un esplèndid banquet. Sembla com si la seguretat econòmica pogués oferir tot el que es necessita: benestar, poder, tranquil·litat, felicitat.

I, tanmateix, precisament aqueixa seguretat i fruir alegre dels seus bens és el que deshumanitza profundament el ric i el fa cec, superficial i inconscientment cruel. Mentre Llàtzer s'enfonsa en la misèria i experimenta la indigència humana, el ric viu enganyat en un món privilegiat de riquesa i poder, oblidat de la seva condició d'home i germà.

Aquesta ceguesa cruel és el risc que amenaça sempre a qui viu sense preocupacions ni cuites econòmiques. No veu els necessitats. No és capaç de comprendre les angoixes, les pors, la impotència. No entén que són germans.

Així, aquest home, preocupat només per gaudir tranquil·lament de la vida, crea amb son egoisme quasi inconscient, ruptura i violència. Obre un abisme  entre els homes, provoca un classisme insalvable.

La paràbola del ric i del pobre és verament significativa. Ambdós es troben cada dia, però viuen absolutament allunyats un de l'altre. I és el ric el que crea aqueixa separació i distància inhumanes. L'abisme que el separa més allà de la mort no és més que la continuïtat de la tràgica divisió volguda pel ric en aqueixa terra.

El pensament de Jesús és clar. El classisme que crea el ric i l'aïllament en el qual es tanca, l'allunyen per a sempre de la fraternitat humana. Mai se trobaran amb el Pare aquells que han estat incapaços de descobrir la responsabilitat devant els germans submisos en la necessitat.

És bo que ens demanem si no som tots “classistes”, preocupats cadascú per defensar de  manera  egoista el seu petit món de felicitat, cecs i sords devant les necessitats dels que són manco privilegiats que nosaltres.