DIUMENGE XXV DURANT L'ANY

Cap criat no pot servir dos senyors, perquè, si estima l'un, avorrirà l'altre, i si fa cas de l'un, no en farà de l'altre. No podeu servir alhora Déu i el diner.

25º diumenge Temps ordinari (C)

EVANGELI

No podeu servir a Déu i a les riqueses.

+ Lectura del sant evangeli segons sant Lluc 16,1-13

1 Jesús deia també als seus deixebles:

--Un home ric tenia un administrador, que va ser acusat de malversar els seus béns. 2 Ell el cridà i li digué:

»--Què és això que sento a dir de tu? Dóna'm comptes de la teva administració, perquè d'ara endavant ja no podràs administrar els meus béns.

3 »L'administrador va pensar: "Què faré, ara que el meu amo em treu de la feina? Cavar, no m'hi veig amb forces; captar, em fa vergonya. 4 Ja sé què faré per a trobar gent que em rebi a casa seva quan perdi l'administració."

5 »Llavors va cridar un per un els qui tenien deutes amb el seu amo. Al primer li digué:

»--Quant deus al meu amo?

6 »Li respongué:

»--Cent gerres d'oli.

»Ell li digué:

»--Aquí tens el teu rebut. Seu i ara mateix escriu-ne un que digui cinquanta.

7 »A un altre li digué:

»--I tu, quant deus?

»Li respongué:

»--Cent sacs de blat.

»Ell li diu:

»--Aquí tens el teu rebut. Escriu-ne un que digui vuitanta.

8 I el Senyor va lloar l'administrador del diner, que és enganyós, perquè havia actuat amb astúcia:

--Els homes d'aquest món, en els tractes entre ells, són més astuts que els fills de la llum. 9 I jo us dic: Guanyeu-vos amics a costa del diner, que és enganyós, perquè, quan tot s'hagi acabat, us rebin a les estances eternes. 10 Qui mereix la confiança en una cosa molt petita, també la mereix en una de gran, i qui enganya en les coses petites, també enganya en les grans. 11 Per tant, si no heu merescut la confiança en l'administració del diner, que és enganyós, ¿qui us confiarà els béns veritables? 12 I si no heu merescut la confiança en les coses que són d'un altre, ¿qui us donarà allò que us pertany? 13 Cap criat no pot servir dos senyors, perquè, si estima l'un, avorrirà l'altre, i si fa cas de l'un, no en farà de l'altre. No podeu servir alhora Déu i el diner.

Paraula de Déu.

DINERS

Guanya't amics amb la riquesa enganyosa.

La societat que Jesús va conéixer era molt diferent a la nostra. Només les famílies poderoses de Jerusalem i els grans terratinents de Tiberíades podien acumular monedes d'or i polata. Els camperols només podien fer-se amb qualque moneda de bronze o coure, de poc valor. Molts vivien sense diners, canviant-se productes de subsistència.

En aqueixa societat, Jesús parla dels diners amb freqüència sorprenent. Sense terres ni treball fix, la seva vida itinerant de Profeta dedicat a la causa de Déu li permet parlar amb tota llibertat. A banda, el seu amor als pobres, la seva passió per la justícia de Déu l'urgeixen a defensar sempre els més exclosos.

Parla dels diners amb un llenguatge molt personal. Diu espontàniament “diner injust” o “riqueses injustes”. Sembla no conéixer “diners nets”. La riquesa d'aquells poderosos és injusta perquè ha estat amassada de manera injusta i perquè la gaudeixen sense compartir-la amb els pobres i famolencs.

¿Què poden fer els que posseeixen aquestes riqueses injustes? Lluc ha conservat unes curioses paraules de Jesús. Malgrat la frase pugui semblar obscura per concisió, el contingut no ha de tombar en l'oblit: “Jo us dic: Guanyeu-vos amics a costa de la riquesa enganyosa perquè quan desaparegui trobeu qui us rebi eternament a casa seva”.

Jesús diu als rics: “Useu vostra riquesa injusta en ajudar als pobres; guanyeu-vos l'amistat compartint amb ells els vostres bens. Ells seran els vostres amics i, quan a l'hora de la mort els diners ja no serveixen per res, ells us acolliran a la casa del Pare”. Dit amb altres paraules: “Guanyeu-vos amics amb les riqueses injustes”.

Les seves paraules no foren ben acollides. Lluc ens diu que “estaven escoltant aquestes coses uns fariseus, que estimen les riqueses, i es burlaven d'ell”. No entenen el missatge de Jesús. No els interessa sentir parlar de diners. A ells els preopcupa conéixer i complir fidelment la llei. La riquesa la consideren com a signe de que Déu beneeix la seva vida.

Encara que reforçada per una tradició bíblica, aquesta visió de la riquesa com a signe de benedicció no és evangèlica. Cal dir-ho ben alt perquè hi ha persones riques que de manera espontània pensen que el seu èxit econòmic i prosperitat és signe de que Déu beneeix la seva vida.

Un seguidor de Jesús no pot fer qualsevol cosa amb els diners; hi ha una manera de guanyar diners, de gastar-los i de disfrutar-los que és injusta ja que oblida els més pobres.

Am 8,4-7 1Tim 2,1-8 Lc 16,1-13

1. Jesús, al final de l'evangeli que acabem d'escoltar, ens ha dit aquestes paraules: "Ningú no pot servir dos amos". És una afirmació molt assenyada que ens ha de fer reflexionar. 
   Nosaltres, per tenir pau, per viure amb esperança, per ser cristians de debó, necessitem unitat interior. Qui té el cor i els pensaments dividits, no progressa, no viu feliç.
   Tots portem dins una energia interior que hem de saber canalitzar vers una mateixa direcció, ,si no volem acabar destruint-nos a nosaltres mateixos. Perquè només hi ha una felicitat i una veritat: la que porta cap a Déu.
   Per tant, la gran pregunta que ens planteja l'evangeli d'avui és: Quina orientació pren la meva vida?
   
   2. Jesús completa la seva pregunta amb aquestes paraules: "No podem ser servidors de Déu i de les riqueses". Són dues coses incompatibles.
   Evidentment, tots nosaltres tenim riqueses, és a dir, diners, qualitats, temps, influències... Tot això són "riqueses" que hem rebut del Senyor i que hem de saber utilitzar degudament. 
   Però, de vegades, som incoherents. 
   Les persones que tenen com objectiu de la seva vida viure bé, passar-s'ho bé, saben perfectament com han d'utilitzar tots els seus recursos per aconseguir aquesta finalitat. 
   Totes les seves energies, tot el seu temps, totes les seves qualitats s'orienten a guanyar diners o, com diuen, "a gaudir de la vida". Encara que aquesta actitud porti sempre a una buidor de cor, a una vida estèril, que no produeix autèntica felicitat. 
   Però, almenys, són coherents: utilitzem tots els seus recursos peer aconseguir l'objectiu que consideren prioritari en la seva vida. 
   
   3. Nosaltres, en canvi, diem que volem ser fidels al Senyor que ens crida a estimar-lo i a estimar els altres i que ens crida també a anar construint un món més d'acord amb el seu pla. 
   Volem això perquè estem segurs que aquesta orientació de la vida és l'única que té sentit, que omple el cor i que ens porta cap a Déu, que és la font de l'autèntica felicitat. N'estem plenament convençuts d'això.
   Però, llavors, la pregunta que ens podem fer és si som coherents amb aquest plantejament. És a dir, què en faig del meu temps, de les meves qualitats, dels meus diners? Em serveixen realment per acostar-me cap a Déu?
   Cal reconèixer amb humilitat que sovint donem la impressió que l'objectiu de la nostra vida sigui el mateix que tenen els "homes del món", per dir-ho en frase evangèlica. 
   No som coherents. Diem que volem ser "servidors de Déu", però de fet, en la pràctica, som més aviat "servidors de les riqueses". Potser per això no acabem de trobar la pau interior: tenim el cor dividit.
   
   4. Recordem, per acabar, aquella frase enigmàtica que ens diu Jesús: "Guanyeu-vos amics a costa de la riquesa enganyosa, perquè quan desaparegui, trobeu qui us rebi eternament a casa seva".
   Semblen paraules enigmàtiques, però és molt clar el que el Senyor ens vol dir. Aquell administrador, que l'únic que li interessava era viure bé, va fer servir els diners per assegurar-se la vida. 
   Nosaltres, que el que ens interessa és l'amor i la vida de Déu, hem d'utilitzar les nostres riqueses per guanyar-nos l'amistatdels amics del Senyor. I aquests són, especialment, les persones necessitades, sigui d'ajut econòmic, de companyia o d'afecte. 
   Si dediquem el nostre temps, les nostre energies, els nostres recursos econòmics, als qui ho necessiten, llavors "Déu ens rebrà eternament a casa seva". Altrament, quedaríem fora. 
   A la llum de la Paraula de Déu que hem escoltat, tal vegada fora bo que sabéssim buscar algun moment de serenor, de silenci interior - perquè llavors se sent amb més claredat la veu de Jesús-  i li preguntéssim que opina de la meva coherència. 
   I escoltem la seva resposta sense por. Les seves paraules no són mai portadores de tristesa, ni de desànim. Sinó de pau i d'esperança.
   Reflexionem-hi. 

CRISTIANISME IMPOSSIBLE

No podeu servir a Déu i als diners.

Jesús era ja gran quan Antipas posà en circulació monedes acunyades a Tiberìades. Sens dubte, la monetització suposava un progrés en el desenvolupament de Galilea, però no assolí promoure una societat més justa i equitativa. Fou al revés.

Els rics de les ciutats podien operar millor en els negocis. La monetització els permetia “atresorar” monedes d'or i plata que els proporcionaven seguretat, honor i poder. Per això anomenaven aqueix tresor “mammon”, diner “que dóna seguretat”

Mentre, els camparols ni tan sols podien fer-se amb unes poques monedes de coure o bronze, de poc valor. Impensable era atresorar “mammon” a un poblet. Prou hi havia en subsistir i entre ells intercanviar petits productes.

Com passa sempre, el progrés dóna més poder als rics i enfonsa un poc més els pobres. Així no era possible acollir el regne de Déu i sa justícia. Jesús no calla: “Cap servent pot servir a dos amos ja que es dedicarà a un i oblidarà l'altre. No podeu servir a Déu i a les riqueses”. Cal escollir. No hi ha alternativa.

La lògica de Jesús és aplastant. Si un viu subjugat pels Diners, només pensarà en acumular bens, no podrà servir aquest Déu que vol una vida més justa i digna per a tots, començant pels últims.

Les seves paraules sacsejaren la consciència dels que escoltaven. Per a ser de Déu, no basta formar part del poble elegit ni donar culte en el temple. És necessari mantenir-se lliure davant el Diners i escoltar la seva crida a treballar per un món més humà.

Qualque cosa falla en el cristianisme dels països rics, quan són capaços d'afanyar-se per assegurar i augmentar més i més nostre benestar, i no sentir-nos interpel·lats pel missatge de Jesús i el sofriment dels pobres del món. Qualque cosa falla quan som capaços de viure l'impossible el culte a Déu i el culte al Benestar.

Quelcom important falla en l'Església quan, en lloc de cridar amb la nostra paraula i nostra vida que no és possible la fidelitat a Déu i el culte a la riquesa, contribuïm a endormir les consciències i desenvolupar una religió burguesa i tranquil·litzadora.

DESAFIAMENT

No podeu servir a Déu i a les riqueses.

L'evangelista Marc resumeix el missatge de Jesús quan diu que “proclamava la Bona Nova de Déu” i predicava: “El Regne de Déu és a prop. Convertiu-vos i creieu en la Bona Nova”. Pocs sospiten el desafiament i provocació que contenen aquestes paraules, piedoses i inofensives en aparença.

Jesús qüestiona la manera d'entendre la realitat que domina avui en el món occidental. Nostra visió és estreta i unidimensional. Per l'home modern, la realitat acaba on acaba la curiositat de comprovar les coses. No hi ha res que no poguem verificar (!) . Davant aquest “ateisme pràctic” que configura la cultura moderna, Jesús parla de Déu. Hi ha una dimensió que està més enllà del món visible de nostra experiència ordinària; la realitat és més rica i profunda que el que la ciència ens vol fer creure: hi ha Déu.

Aquesta Realitat que Jesús anomena Déu no és cosa tenebrosa per l'esser humà. No és tampoc in ídol insaciable al qual les religions s'esforcen per aplacar. Déu és una “Bona Nova”, ja que l'únic que cerca és una vida digna i feliç per a tots. És greu error de la cultura moderna arrabassar de les consciències la fe en aquest Déu, ja que és deixar l'esser humà sense la força d'orientació i realització.

Oblidat aquest Déu qe defensa la vida i la dignitat de tot l'esser humà, comprès el més indefens i desgraciat, Occident desenvolupa una idolatria cada cop més massiva i decadent. Obsessionats pel culte als diners, al benestar, a la satisfacció material o el poder, cada vegada estem més cecs per a ser víctimes sacrificades en honor dels nostres ídols. Els polítics més poderosos justifiquen de manera vergonyosa l'egoisme d'Occident, i les Esglésies, domesticades per la cultura del benestar, no tenen força per a cridar i desvetllar les consciències.

La crida de Jesús és més actual que mai. “No podeu servir a Déu i als diners”. Cal canviar nostra manera de veure la realitat. Cal centrar de bell nou la història en aquest Déu que ens recorda la dignitat de tot esser humà. Hem de transformar les consciències i rebelar-nos front a l'indignitat d'aquesta civilització. Al manco, que no comptin amb els que volem seguir Jesús.

PROGRÉS

No podeu servir a Déu i a les riqueses.

El concepte de progrés, tan familiar per l'home modern, és d'origen recent i nascuda de la voluntat d'emancipació i de l'avanç de les ciències. En altres èpoques s'ha viscut amb la idea d'estar anclats en un “etern retorn” i amb enyorança en una “edat d'or” ja passada.

Avui tenim consciència de viure en constant progrés. Cada generació edifica damunt el construït per les generacions anteriors i millora el passat. Aquest progrés s'agafa com quelcom inexorable. Res ni ningú podrà aturar-lo. La Humanitat progressarà indefinidament cap a un futur sempre millor.

Aquesta idea d'un progrés irreversible és una creença que no pot ser fonamentada científicament. És una espècie de “article de fe” o “dogma modern” que s'accepta de manera cega i sense sentit crític. De fet, els seus defensors han utilitzat un llenguatge religiós. Es parla d'una “mística del progrés”.

Tanmateix, és evident que l'esser humà segueix essent lliure per elegir entre el bé i el mal. Més encara, quant més poder tinga, més capacitat tindrà per a fer el bé o el mal. A banda, és evident que no en tot es progressa per al bé. El benestar d'uns es construeix, sovint, sobre el sofriment i l'opressió d'altres. Al progrés material no respon de forma automàtica un progrés en solidaritat, justícia i vida millor per a tots.

D'aquí la necessitat de mantenir la lucidesa necessària i el sentit crític. ¿De què serveix un desenvolupament material indefinit, si ens fa més egoistes i insolidaris i atrofia en nosaltres el sentit de justícia o la recerca de la veritat? Paraules de Jesús: “¿Què en trauria l'home de guanyar tot el món si perdia la vida? ¿Què no donaria l'home a canvi de la seva vida? (Mt 16, 26). Comentaristes contemporanis volen veure en aquestes paraules una contestació penetrant de nostra “civilització unidimensional” que no desenvolupa el progrés de l'esser humà en totes les dimensions ni crea solidaritat i comunió entre els homes. Qualcú parafraseja així la dita evangèlica: “¿De que serveix tenir-ho tot, si ja no és res?”

Lluc ens recorda a l'evangeli la dita de Jesús: “No podeu servir a Déu i a les riqueses”. Els creients hem de criticar tot progrés orientat al major benestar dels forts però aliè al sofriment dels dèbils. No es pot servir a Déu, Pare de tots, i defensar tal progrés.

DÉU I LES RIQUESES

No podeu servir a Déu i a ls riqueses.

Frase prou coneguda. Cap exégeta dubta de l'autenticitat. Per contra, és la sentència que reflexa millor l'actitud de Jesús davant els diners. A banda, la claretat i contundència amb que Jesús s'expressa exclou tot intent de suavitzar el sentit: “No podeu servir a Déu i a les riqueses”.

Avui parlem molt de la crisi religiosa provocada pel racionalisme contemporani, però oblidem que aqueix “allunyament” de Déu té l'origen no en l'agnosticisme, sinó en el poder seductor dels diners. Tanmateix, segons Jesús, el que s'aferra als diners s'allunya de Déu.

Sempre s'ha fet notar que, curiosament, l'evangeli no denuncia tant l'origen immoral de les riqueses assolides de manera injusta com quant els diners tenen el poder de deshumanitzar la persona i separar-la del Déu viu.

Les paraules de Jesús impacten a qui les escolta i l'oposen front al senyoriu de Déu i l'esclavitud dels diners. No es pot ser fidel a Déu i viure esclau dels diners. La riquesa subjuga de manera irresistible. Quan l'individu entra en la dinàmica de guanyar sempre més i viure sempre millor, els diners acaben per substituir Déu i exigir obediència absoluta. En aqueixa vida ja no regna el Déu que demana amor i solidaritat, sinó els diners que només miren el propi interés.

Els exégetes han anlitzat amb rigor el text evangèlic. El “diner” és designat amb el terme “mammón”, que només surt quatre vegades en el Nou Testament i sempre en boca de Jesús. Es tracta d'un terme que prové de la rel aramea “aman” (confiar, recolzar) i vol dir qualsevol riquesa en la qual l'individu recolza la seva existència. El pensament de Jesús apareix amb clarfetat: quan una persona fa del diner l'orientació fonamental de sa vida, l'únic punt de referència i única meta, l'obediència al Déu vertader es dilueix.

La raó és senzilla. El cor de l'individu agafat pel diners s'endureix. Tendeix a cercar només el propi interés, no pensa en el sofriment i necessitat dels altres. En la seva vida no hi ha lloc per l'amor desinteressat i la solidaritat.

El missatge evangèlic no ha perdut actualitat ja que restitueix als “diners “ son vertader valor i el caràcter humà. Avui també és un error fer dels diners “l'absolut” de l'existència. ¿Quina humanitat pot amagar-se en qui acapara més i més, i oblida els que passen necessitat?

AMB DINERS PERÒ SENSE FELICITAT

No podeu servir a Déu i a les riqueses.

Per aprendre a viure de manera nova, el més important no és fer grans esforços per a canviar nostra vida. Decisiu és desvetllar i gosar veure les coses tal com són, donar-lis el vertader nom.

Sorprenent és amb quina senzillesa Jesús desemmascara nostres il·lusions i falsetats. Escoltem les seves paraules: “No podeu servir a Déu i a les riqueses”.

Pensem ingenuament que ens servim dels diners. Jesús parla de que servim als diners. Pensem ser amos del nostre diner i no veiem que és el diner nostre amo i senyor. Creiem posseir les coses i no ens adonem que les coses ens posseeixen.

La nostra set de posseir i tenir sempre més neix de la nostre ingenuïtat. Necessitem reafirmar-nos a nosaltres mateixos, protegir-nos devant els altres, assegurar-nos el futur. Però cometem una equivocació. Quantes més coses posseïm i acumulem al nostre entorn, més augmenta nostra inseguretat i nostra preocupació. Més difícil és assegurar nostra felicitat.

Molt senzill. Si depositem nostra felicitat en les coses, diners i compte corrent i els entreguem el poder de fer-nos felices, nostra felicitat risca cada vegada més. La font de nostra felicitat ja no està en nosaltres sinó en aquestes coses i aquests diners que hem de defensar i assegurar contra tots i contra tot.

Però, els homes i les dones s'estimen més fer diners i tenir cada vegada més coses, en lloc de viure i ser feliços. No volen veure que viure esclaus de tantes coses és el que impedeix conéixer la felicitat i assaborir la vida.

Mentre, s'agoten cercant l'últim model a adquirir o amb quin article sofisticat ens “sorprendran”, i ni ells mateixos se n'adonen de que s'empobreixen i incapaciten per a fruir el bo, gran i bell que s'amaga en una vida senzilla i modesta.

La felicitat no és una cosa que s'abasti posseint coses sinó quelcom que s'intueix i experimenta quan el nostre cor és alliberat de lligams i esclavituds.

Massa habituats a escoltar les paraules de Jesús, no volem “entendre” que mentre “servim als diners”, no ens obrim ni sabem el que és la vida, l'amor i l'alegria.

NO HI HA DOLOR ALIÉ

No podeu servir a Déu i a les riqueses.

En teoria entenem la radical incompatibilitat que Jesús denuncia, quan crida: “No podeu servir a Déu i a les riqueses”.

Sabem que es pot viure esclau del benestar econòmic i escoltar sincerament les exigències d'un Déu que és Pare predilecte dels més pobres i ens crida a estar a prop dels necessitats.

Però no ens sentim massa interpel·lats. No creim que estem tan esclavitzats pel diners sinó senzillament que ens preocupem d'assegurar les necessitats més “normals” avui en una família.

A banda, no ens creim tampoc que la fe exigeixi una constant i real solidaritat amb els més abandonats. ¿No és suficient “donar qualque ajuda” desiara?

Reaccions devant les “catàstrofes”...  ????

COMPROMIS IMPOSSIBLE

No podeu s ervir a Déu i a les riqueses.

El missatge de Jesús ens obliga a un replantejament total de la vida. El que escolta sincerament l'evangeli intueix que es convidat a comprendre, de manera nova, el sentit últim de tot i l'orientació decisiva de tots conducta.

És difícil romandre indiferent devant la paraula de Jesús si creiem en la possibilitat de ser més humans cada dia. Difícil no sentir inquietud i un cert malestar en escolrar paraules com les que avui ens recorda el text evangèlic: “No podeu servir a Déu i a les riqueses”.

I, tanmateix, s'enten bé el pensament de Jesús. És impossible ser fidel a un Déu que és Pare de tots els homes i viure, al mateix temps, esclau dels diners i del propi interés.

Només hi ha una manera de viure com “fill” de Déu, i és , viure realment com “germà” dels altres. Per això, el que viu al servei dels bens, diners i interessos, no pot preocupar-se dels seus germans i no pot, per tant, ser fill de Déu.

Hi ha una cosa que els cristians oblidem fàcilment. Ser cristià exigeix canviar nostres criteris d'actuació i canalitzar nostra vida per camins diferent als que ofereix la societat actual.

Qui agafa Jesús seriosament, sap que no pot organitzar sa vida des del projecte egoista de posseir ilimitadament sempre més i més, sinó que ha d'aprendre a compartir i solidaritzar-se amb els més necessitats. L'home que viu dominat per l'interés econòmic, malgrat visqui una vida pietosa i recta, manca de l'essencial per a ser cristià: rompre la servitud del “posseir” que lleva la llibertat per a escoltar i respondre a les necessitats dels més pobres.

No hi ha altra alternativa. No és possible enganyar-se amb allò de “pobre d'esperit” en el cor. Perquè el que realment té ànima de pobre, no frueix tanquil·lament dels seus bens mentre a la vora hi ha homes necessitats del més elemental.

No podem enganyar-nos creient que “els rics” sempre són els altres. La situació de crisi econòmica deixa molts sense feina i ens pot ajudar a revisar nostros presuposts de vida, per a veure si no tenim que reduir-los i solidaritzar-nos de manera més concreta. Bon “test” per a descobrir si servim a Déu o a les riqueses.