DIUMENGE XXIII DURANT L'ANY

Molta gent feia camí amb Jesús. Ell es va girar i els digué: Si algú ve a mi i no m'estima més que el pare i la mare, la dona i els fills, els germans i les germanes, i fins i tot que la seva pròpia vida, no pot ser deixeble meu. Qui no porta la seva creu i em segueix, no pot ser deixeble meu.

PREGÀRIA

Ho tenim tot per avançar endavant amb esperança. Déu ens dona a mans plenes la seva gràcia, els seus signes, ara bé, no ens estalvia el nostre esforç.

Gna. Christine Kaufmann.

23º diumenge Temps ordinari (C)

EVANGELI

Qui no renuncia a tot, no pot ser deixeble meu.

+ Lectura del santo evangelio según san Lucas 14,25-33

El seguiment de Jesús

25 Molta gent feia camí amb Jesús. Ell es va girar i els digué:

26--Si algú ve a mi i no m'estima més que el pare i la mare, la dona i els fills, els germans i les germanes, i fins i tot que la seva pròpia vida, no pot ser deixeble meu. 27 Qui no porta la seva creu i em segueix, no pot ser deixeble meu.

28 »¿Qui de vosaltres, si vol construir una torre, no s'asseu primer a calcular-ne les despeses i veure si té recursos per a acabar-la? 29 Altrament, si posava els fonaments i no podia acabar l'obra, tots els qui ho veurien començarien a burlar-se d'ell 30 dient: "Aquest home va començar a construir però no ha pogut acabar."

31 »O bé, quin rei, si va a la guerra a lluitar amb un altre rei, no s'asseu primer a decidir si amb deu mil homes pot fer front al qui ve contra ell amb vint mil? 32 I si veu que no pot, enviarà una ambaixada a demanar la pau quan l'altre encara és lluny.

33»Així, doncs, el qui de vosaltres no renuncia a tots els seus béns no pot ser deixeble meu.

Paraula de Déu.

NO DE QUALSEVOL MANERA

Jesús de camí cap a Jerusalem. L'evangelista ens diu que “anava amb molta gent”. Tanmateix, Jesús no se fa il·lusions. No se deixa enganarf per l'entusiasme fàcil de la gent. Avui ens preocupa com minva el nombre de cristians. A Jesús l'interessava més la qualitat dels seus seguidors que la quantitat.

De cop “es girà” i parlà a aquella gent de les exigències concretes que suposa acompanyar-lo de manera lúcida i responsable. No vol que la gent el segueixi de qualsevol manera. Ser deixeble de Jesús és una decisió que marca tota la vida de la persona.

Jesús parla de la família. Aquella gent tenen la pròpia família: pares i mares, dona i fills, germans i germanes. Els seus essers estimats. Però, si no posen a part els interessos familiars per a col·laborar amb ell en promoure una família humana, no basada en llaços de sang sino construïda des de la justícia i la solidaritat fraterna, no podran esser deixebles seus.

Jesús no pensa desfer les llars i eliminar l'afecte i la convivència familiar. Però, si es posa part damunt de tot l'honor de la família, el patrimoni, l'herència o el benestar familiar, no es pot ser deixeble ni treballar amb ell en projecte d'un món més humà.

Més encara. Si qualcú pensa en ell mateix i les seves coses, si viu només per fruir del benestar, si té cura només dels seus interessos, que no s'engani, no pot ser deixeble de Jesús. Li manca llibertat interior, coherència i responsabilitat per agafar-ho seriosament.

Jesús parla amb cruesa: “Qui no porta la seva creu i em segueix, no pot ser deixeble meu”. Si un viu evitant problemes i conflictes, si no sap assumir riscs i penalitats, si no està disposat a suportar sofriments pel regne de Déu i sa justícia, no puede ser deixeble de Jesús.

No pot ser cristià de qualsevol manera. No hem de confondre la vida cristiana amb maneres de viure que desfiguren i buiden el contingut del seguiment humil, però responsable a Jesús.

El Papa Francesc denuncia estils de cristians que poc tenen a veure amb els deixebles de Jesús: “cristianos de buenos modales, pero malas costumbres”, “creyentes de museo”, “hipòcritas de casuística”, “cristianos incapaces de vivir contra corriente”, cristians “corruptos” que només pensen en ells mateixos, “cristianos educados” que no anuncien l'evangeli...

José Antonio Pagola

Sav 9,13-18 Fil 9b-10.12-17 Lc 14,25-33

1. L'evangeli d'avui és d'aquells que fa pensar. Jesús ens exposa les condicions per ser deixebles seus. I això ens planteja un interrogant seriós. Com és que després de tants anys de ser practicants, de celebrar el Nadal, de viure la Quaresma i la Pasqua, de participar a les eucaristies, de fer les nostres pregàries, i altres coses, ¿com és que ens sentim encara tan lluny de l'ideal que ens proposa Jesús? Per què?
   
   2. Penso que la resposta ens la dóna l'últim verset de l'evangeli d'avui. Diu Jesús: "Així també ningú de vosatres no pot ser deixeble meu, si no renuncia a tot el que té". "A tot"- diu Jesús.
   Sí, nosaltres volem ser cristians, i no es pot negar que fem moltes de les coses que ens diu Jesús. No tot ho fem malament, és clar. Però, si som sincers, hem de reconèixer que tots tenim un "raconet", un petit "tresor", al qual nosaltres no acabem de renunciar mai.
   Per a uns serà, per exemple, la seva comoditat. Faran certes coses, però mentre no els portin problemes o maldecaps. Això no va per a ells.
   Per a altres, serà el seu nivell de vida. Ja ho saben que hi ha persones que s'ho passen malament i que caldria ajudar-les: hi ha misèria i fam en el Tercer Món. I també a prop nostre. Ja ho saben. Però si prestar aquest ajut, suposa renúncies per a ells, que no hi comptin. Ells volen viure bé.
   Per a altres seran, potser, raons de prestigi, de poder figurar, d'amor propi. Seran capaços de fer moltes coses, algunes potser difícils, però amb una condició: que puguin tenir "protagonisme": que els doni prestigi. Ara, si es tracta de fer coses necessàries, però que no donen lluïment o que obliguen a restar en segon terme, no s'hi avindran: no ho faran.
   I en fi, altres coses que podríem dir i que cadascú se sap.
   El cert és que, sense negar que som capaços de fer moltes coses de les que ens demana Jesús, cal reconèixer amb humilitat, que tots ens guardem un "raconet" que és innegociable: no hi volem renunciar.
   Tots tenim un "tresor" que, més o menys conscientment, valorem més que Jesús. I això és el que ens destorba de ser cristians de veritat. Perquè ser cristià suposa que l'amor i la fidelitat a Jesús és el valor més important de la meva vida. Si no és així, pròpiament no sóc cristià.
   Quin és el valor més important de la meva vida, aquell que preval per damunt de tot? Realment és la fidelitat a l'evangeli?
   3. És possible que, en algun moment de la nostra vida, hàgim de definir-nos davant de qüestions difícils: un negoci brut, un amor egoista, una causa injusta, una petició d'ajut..
   L'evangeli d'avui deixa ben clar que a l'hora de prendre la decisió, allò que ha de passar per damunt de tot, ha de ser Jesús. No hi ha d'haver res que estigui per damunt d'aquesta fidelitat. Res.
   Amb tot, no confonguem les coses. És evident que ser cristià suposa renúncies. Evident.
   Però això no significa quedar-nos buits. Al contrari: és renunciar a certes coses, però per quedar-nos més plens: més plens de l'amor del Senyor que és l'única font de la joia, de la pau, de l'esperança autèntiques.
   No tinguem por de renunciar per Jesús: no hi sortirem pendent. Ell mai no es deixa vèncer en generositat. Renunciar per Jesús, no és empobrir-se, sinó enriquir-se: és una bona inversió.
   Això ens fa comprendre també l'afirmació de Jesús, que diu que l'hem d'estimar més a Ell que els pares, esposa, fills o germans.
   No tinguem por: aquesta preferència per Jesús no suposa deixar oblidats o abandonats aquells que més estimem.
   Perquè l'amor de Déu no exclou, sinó que integra. L'amor sincer a Déu, dóna més tendresa i més profunditat a l'amor humà. Com més estimem el Senyor, més augmentarem i perfeccionarem el nostre amor als pares, espòs o esposa, fills o germans.
   Perquè l'acostament al Senyor va destruït el nostre egoisme que és l'obstacle que ens impedeix d'estimar de veritat.
   Posem l'amor de Jesús en el centre del nostre cor i deixem-nos guiar per ell. Mai no ens n'haurem de penedir.
   Reflexionem-hi.

REALISME RESPONSABLE

No pot ser deixeble meu.

Els exemples que fa servir Jesús són prou diferents, però la seva ensenyança és la mateixa: qui emprén un projecte important de manera temerària, sense examinar abans si té mitjans i forces per a assolir el que pretén, s'arrisca a fracassar.

Cap pagès comença a construir una torre per protegir la vinya, sense mesurar abans si la podrà acabar, no fos cosa que romangués inacabada i causaria les burles del seus veïnats. Cap rei entra en combat contra l'adversari poderós, sense analitzar si aquella batalla pot acabar en victòria o seria un suicidi.

Pot semblar que Jesús convida a un comportament prudent i previngut, allunyat de l'audàcia amb la qual sol parlar als seus. No és així ni de molt. La missió que encomana als seus és tan important que ningú s'ha de comprometre de manera inconscient, temerària o poresumptuosa.

La seva advertència té força actualitat en moments crítics i decisius per al futur de la nostra fe. Jesús crida a la reflexió madura: els dos protagonistes de les paràboles “s'asseuen” a reflexionar. Seria greu irresponsabilitat viure com a deixebles de Jesús sense saber el que es vol, ni on es vol arribar, ni amb quins mitjans es treballa.

¿ Quan ens asseurem per a unir forces, reflexionar i cercar entre tots el camí que cal seguir ? Necessitem deicar més temps, més escoltar l'evangeli i més meditació per a descobrir cridades, devetllar carismes i cultivar un estil renovat de seguiment de Jesús.

Jesús crida al realisme. Vivim un canvi socio-cultural sense precedents. ¿És possible contagiar la fe en aquest món nou que neix, sense conéixer-lo bé i sense comprendre'l des de dintre? ¿És possible facilitar l'accés a l'Evangeli ignorant el pensament, sentiments i llenguatge dels homes i dones del nostre temps ? ¿No és un error respondre als reptes d'avui amb estratègies d'ahir ?

Temerari seria actuar de manera inconscient i cega. Ens exposariem al fracàs, la frutració i al ridícul. Segons la paràbola, la “torre sense acabar” provoca les burles de la gent cap al contructor. No oblidem el llenguatge realista i humil de Jesús que convida els deixebles a ser “ferment” enmig del poble o “sal” que dóna sabor nou a la vida de la gent.

CRISTIANS LÚCIDS

¿Qui de vosaltres si vol construir una torre...?

Error és pretendre ser “deixeble” de Jesús sense parar esment a les exigències concretes que suposa seguir les seves petjades, i sobre les forces amb que comptem. Jesús no pensar en seguidors inconscients, sinó en persones lúcides i responsables.

Les dues imatges que usa són prou concretes. Ningú “construeix una torre” sense reflexionar sobre com la podrà acabar. Seria un fracàs començar a “construir” i no poder acabar.

L'evangeli que proposa Jesús és una manera de “construir” la vida. Un projecte ambiciós, capaç de transformar la nostra existència. Per això no és possible viure de manera evangèlica sense tenir esment a les decisions oportunes que agafar cada moment.

També és clar l'altre exemple. Ningú fa front a un adversari que ataca amb un exèrcit poderós, sense reflexionar si aquell combat acabarà en victòria o serà un suicidi. Seguir Jesús és fer front als adversaris del regne de Déu i sa justícia. No és possible lluitar a favor del regne de Déu de qualsevol manera. Cal tenir lucidesa, responsabilitat i decisió.

En els dos exemples de Jesús es repeteix el mateix: els dos personatges “s'asseuen” a reflexionar sobre les vertaderes exigències, els riscs i les forces amb que es compta per a assolir la comesa. Segons Jesús, entre els seus seguidors, sempre serà necessària la meditació, el debat, la reflexió. Per contra, el projecte cristià pot romandre inacabat.

Error és ofegar el diàleg o impedir el debat. Necessitem més que mai reflexionar i deliberar junts sobre la conversió que hem de viure avui els seguidors de Jesús. No seguir treballant com si no passés res. “Asseure'ns” per a pensar amb quines forces hem de construir el regne de Déu en la societat moderna. Per contra, la nostra evangelització serà “una torre inacabada”.

MÉS QUE UNA OPINIÓ

… no pot ser deixeble meu.

Saber que passa en la consciència religiosa dels individus no és fàcil. Convivim en la mateixa societat i ens trobem cada dia a la llar, a la feina o en les relacions socials, però de veritat sabem poc del que pensa l'altre sobre Déu, la fe o el sentit últim de la vida. Cadascú viu dins son interior interrogants, dubtes o recerques que no coneixem.

Tanmateix, és difícil sostreure's a una impressió. Sense veure-ho, sense precisar-ho amb claretat, sembla que entra una nova manera de pensar, d'actuar i de viure que ja no està marcada per la fe cristiana.

Ens familiaritzem a una cultura en la qual cada cop es prescindeix de Déu. Sembla que els mateixos cristians ens avesem a aquesta nova situació d'indiferència. ¿Com viure amb lucidesa i responsabilitat cristiana en aquests temps ?

Els experts diuen que un canvi profund que es dóna és el pas d'una “societat de creences” a una “societat d'opinions”. Abans, els individus actuaven moguts per una fe que els servia de criteri, sentit i norma de vida; la fe marcava profundament llurs vides. Avui es tendeix a viure d'opinions: cadascú té la pròpia “opinió religiosa”, però no necessitat de viure-la, alimentar-la, i fer d'ella principi inspirador del seu comportament.

El cristià no viu la fe com una opinió: “tu opines així, però jo opino d'una altra manera”. Creure en Jesucrist és més que tenir una opinió en front d'altres que opinen de manera diferent. ¿En què es converteix la fe si ja no és capaç d'inspirar el sentit global de la vida ni de motivar i mobilitzar la persona?

Creure en Jesucrist no és tenir una opinió sobre ell, sinó seguir-lo. I seguir-lo de manera incondicional anteposant sa persona a tot i aprendre a viure com va viure ell. Per contra, “ningú pot ser deixeble seu”.

ÍDOLS PRIVATS

Qui no renuncia a tots els seus bens...

Escandalós i insoportable és apropar-se a Jesús des del clima d'autosuficiència i afirmació personal de l'home del segle XX. Jesús és radical quan demana adhesió a sa persona. L'home ha de subordinar-ho tot al seguiment incondicional de Jesús.

No és “un consell evangèlic” per a cristians selectes o una “elit” d'esforçats seguidors. És la condició indispensable del deixeble. Les paraules de Jesús són clares i rotundes. “El que no renuncia a tots els seus bens, no pot ser deixeble meu”.

L'home sent des del pregon del seu esser l'anhel de la llibertat. Tanmateix, hi ha una experiència que s'imposa de generació en generació: l'home sembla condemnat a ser “esclau d'ídols”. Incapaços de contentar-nos a nosaltres mateixos, passem la vida cercant quelcom que respongui a les nostres aspiracions i desitjos més fonamentals.

Cadascú cerca un “déu”, quelcom que ens sembla essencial per a viure , quelcom que inconscientment convertim en l'essencial de nostra vida. Quelcom que ens domina i s'apodera de nosaltres. Paradoxalment, cerquem ser lliures, independents i autónoms, però sembla que no podem viure sense entregar-nos a qualque “ídol” que ens orienti i determini la nostra vida

Aquests ídols són diversos. Diners, salut, èxit, poder, prestigi, sexe, tranquil·litat, felicitat a tot preu... Cadascú sap el nom dels seu “déu privat” al qual dóna culte i entrega en secret el seu esser.

Per això, quan en un gest de “llibertat ingènua” fem qualque cosa “perquè ens va de gust”, ens hem de demanar honestament què és el que ens domina i a qui obeïm en realitat.

L'invitació de Jesús és provocativa. Només hi ha un camí per a apropar-nos a la llibertat i només ho entenen els que gosen seguir Jesús: viure en obediència total a Déu Pare, origen i centre de referència de tota vida humana, i servir els homes com a germans

ASSEURE'S

No s'asseu primer.

Molts viuen sense aturar-se mai en el camí. Mai es demanen pel sentit de la vida o reflexionen sobre el rumb que agafen al pas dels anys. No coneixen la saviesa del qui es retira de tan en quan a la soledat o es recull dins la cambra per a “meditar” sa vida.

En el relat evangèlic (Lc 14, 28-32), Jesús empra dues imatges: la de l'home que vol construir una torre i la del rei obligat a fer front a l'enemic que el cerca. En ambdues es repeteix el mateix: els dos personatges “s'asseuen” a reflexionar sobre les exigències, els riscs i les forces amb que compten per enfrontar-se saviament a la vida.

¿Per què no “ens seiem”, acabat l'estiu, per a reflexionar sobre la vida que tornem emprendre? Aquesta reflexió ens ajudarà a no deixar-nos arrossegar per la rutina o el tràfec de cada dia. Compormisos, obligacions, treballs..., tots té un sentit més humà quan la persona viu aquesta “suau vigilància” (D. Maurin) que permet a la persona ser “madona” de sa vida, reaccions i sentiments.

Sentència de Pascal, prou coneguda: “La desgràcia dels homes prové d'una sola cosa, de no saber estar assossegats en una habitació” (Pensaments 136).

Tal volta, necessitem mirar i acceptar amb veritat nostre esser. Acollir amb senzillesa nostra vida quotidiana sense perdre'ns en l'agitació de cada dia. Disposats per cuidar l'important: la confiança en Déu, l'amor a les persones, el goig de viure, la feina ben feta, la pau interior.

Quan dins el cor de la persona és viva la fe, aquests moments de reflexió sobre la vida es converteixen en pregària sincera. Una oració que no és la repetició rutinària d'unes fórmules apreses d'infància, sinó comunicació viva i espontània amb un Déu sentit com a Pare i Amic.

Les alegries i els goigs de la vida porten a l'agraïment: “Mon cor s'alegra: ja em veig salvat, cantaré al Senyor pels seus favors” (Salm 12). Els sofriments i problemes conviden a l'invocació: “Les forces m'abandonen... i s'apaga la llum dels meus ulls.. No m'abandonis, Senyor” (Salm 37). Enmig de l'obscuritat està Ell: “Senyor, tu em mantens la llàntia encesa; Déu meu, claror en les meves nits” (Salm 17). En la nostra impotència podem comptar amb Ell: “Jo som un pobre desvalgut, però el Senyor pensa amb mí” (Salm 39).

José Antonio Pagola

¿QUÈ FER DAVANT EL DOLOR?

Qui no porta la seva creu...

Prest o tard, a tots ens toca sofrir. Una malaltia greu, un accident inesperat, la mort d'un esser estimat, desgràcies i esquinços de tota mena, ens obliguen a prendre postura davant el sofriment. Alguns es rebel·len. És una actitud explicable: protestar, sublevar-se davant el mal. Però, aquesta reacció intensifica més el sofriment. La persona es crispa i exaspera. És fàcil acabar en agotament i desesperança.

Altres es tanquen dins l'aïllament. Viuen replegats sobre el seu dolor i es relacionen només amb les penes. No es deixen consolar. No accepten cap alleujament. Per aquest camí es poden auto-destruir.

Altres adopten la postura de víctimes i viuen compatint-se d'ells mateixos. Necessiten mostrar les seves penes a tothom: “Mireu que ho som de desgraciat”. “Vegeu com em maltracta la vida”. És una manera de manipular el sofriment, que no ajudarà a la persona a madurar.

L'actitud del creient és diferent. El cristià no estima el sofriment, no el cerca, no el vol ni per ell ni pels altres. Segueix les petjades de Jesús, lluita amb totes les forces per arrabassar-lo del cor de l'existència. Però, quan és inevitable, sap “portar la seva creu” en comunió amb el Crucificat.

Aquesta acceptació del sofriment no consisteix en doblegar-nos davant el dolor perquè és més fort que nosaltres. Això seria estoicisme o fatalisme, però no actitud cristiana. No es tracta tampoc de cercar “explicacions” artificioses considerant-lo com a càstig, prova o purificació que Déu envia. Déu no és un “sàdic” que ens vegi sofrir ni exigeix tampoc per satisfer son honor o glòria.

El cristià veu en el sofriment una experiència en la qual, unit a Crist, pot viure la seva veritat més autèntica. El sofriment és dolent, però per això, es converteix en l'experiència més relista i pregona per a viure la confiança radical en Déu i la comunkió amb els que sofreixen.

Viscuda així, la creu és el més oposat al pecat. ¿ Per què ? Pecar és cercar egoisticament la pròpia felicitat trencant amb Déu i els altres. “Portar la creu” en comunió amb el Crucificat és exactament el contrari, ja que és obrir-se confiadament al Pare i solidaritzar-se amb els germans, precisament en l'absència d e felicitat.

UN OBLIT GREU

Qui no porta la seva creu...

En el cristianisme la creu és el criteri decisiu per a verificar el que és cristià. Quan s'oblida, el cristianisme s'aburgesa, es dilueix i perd força.

Per això, els creients hem de demanar-nos quin és el significat més original de la crida de Jesús: “Qui no porta la seva creu per venir amb mi, no pot ser deixeble meu”.

Anc que sembli sorprenent, els cristians hem desenvolupat sovint aspectes de la creu, però hem oblidat el primer i fonamental.

Així, hi ha cristians que pensen que seguir al Crucificat es cercar petites mortificacions, privar-se de satisfaccions i renunciar a goigs legítims per arribar pel sofriment a una comunió més profunda amb Crist.

Sens dubte, gran és el valor de l'ascesi cristiana i més en una societat com la nostra, però Jesús no apareix als evangelis com un asceta que viu cercant mortificacions i, quan parla de la creu, convida a una “vida mortificada”. Per altres “portar la creu” és acceptar les contrarietats de la vida, les desgràcies o adversitats. Però els evangelis mai parlen d'aquests sofriments “naturals” de Jesús. La seva creu ha estat el rebuig i l'agressió que ha provocat ell mateix amb la seva actuació d'obediència absoluta al Pare i de defensa de tots els petits

Sens dubte, hem de valorar el contingut cristià d'aquesta postura de saber acceptar “la part obscura i dolorosa” de la vida des d'una actitud de fe, però si volem descobrir el sentit original de la crida de Jesús, hem d'escoltar amb tota senzillesa què era “portar la creu”.

Portar la creu era un ritus que pertanyia al ceremonial de l'execució. El reu era obligat a travessar la ciutat portant la creu i portant el “titulus” on apareixia el delicte. D'aquesta manera apareixia com a culpable davant la societat, exclòs del poble, rebutjat per tots.

Aquesta ha estat la vertadera creu de Jesús. Veure's rebutjat pel seu poble i aparéixer com a culpable davant la societat, precisament per la seva fidelitat al Pare i el seu amor alliberador als homes.

Sense menysprear altres aspectes de la vida cristiana, els creients no hem d'oblidar que el seguidor de Jesús ha d'estar disposat a sofrir les reaccions, rebutjos i condemnes del seu poble, dels seus amics i fins i tot dels sus familiars, provocat per la seva fidelitat a Déu i a l'evangeli.

TORNAR A L'ESSENCIAL

El que no renuncia a tots el seus bens...

Hi ha moments en la vida dels pobles i en la pròpia vida en els quals és més fàcil escoltar la crida a arrelar-nos en l'essencial. Quan s'acaba l'estiu, quan ha passat qualque tragèdia se mesclen el sentiment d'impotència i la tristesa davant els destí de l'home.

A banda, el retorn a la vida ordinària de la feina, els problemes i preocupacions ens recorden el risc de deshumanitzar-nos enmig de l'activitat, el nerviosisme i la fatiga. Ja no som els mateixos d'abans.

Precisament, en l'experiència col·lectiva de la fragilitat humana i l'experiència individual de la possible “alienació” del nostre quefer diari podem escoltar amb més urgència la cridada a viure l'essencial.

L'important és l'home. Posar la “causa de l'home” part damunt d'objectius partidistes i aprendre a organitzar-ho tot cercant sincerament el bé de l'home, de tot home i de tots els homes.

Cercar solidàriament el bé de l'home part damunt de teories, estratègies, convencionalismdes i sigles. Desemmascarar l'insensatesa dels nostres enfrontaments i fer convergir més els nostres esforços.

Per altra part, aficats dins la vida monótona de cada dia, sabem que el decisiu no és el que fem cada dia, sinó el que aquest treball fa de nosaltres. D'aquí que el mode de viure el treball diari sigui tan important o més que el treball mateix.

Necessitem renunciar a tot els que ens deshumanitza com a poble i com individus i torna a l'essencial, més enllà de nostres contradiccions.

A l'evangeli d'avui escoltem, els creients, aquesta crida radical de Jesús que ens convida a la decisió agafada amb lucidesa i realisme.

Tal volta, anem desancaminats fa estona. Tal volta no sabem com tornar a ser humans. Hem de partir amb realisme del que som. Acceptar nostres contradiccions i lluitar per superar-les des d'una recerca sincera, humil i confiada.

Els homes i els pobles valem el que valen les nostres decisions. Petites o grans, són les nostres decisions les que ens porten a ser més humans.