Falsos déus
Hi ha quelcom que resulta
escandalós i fins i tot insuportable a qui s’apropa a Jesús des
del clima d’autosuficiència i d’afirmació personal i orgullosa
de l’home del segle XXI.
Jesús
és radical a l’hora de demanar una adhesió a la seva persona
Què
vol dir això? Que l’home ha de subordinar-ho tot al seguiment
incondicional de Jesús. Les paraules de Jesús són clares i
rotundes: “El que no renuncia a tots els seus béns no pot ser
deixeble meu.”
L’home
experimenta des de la fondària del seu cor l’anhel de llibertat.
Però,
tot i així, hi ha una experiència que segueix imposant-se de
generació en generació:
l’home
sembla condemnat a ser esclau d’ídols.
Què
vol dir això? Cadascú busquem un “déu” que ens sembla
essencial per viure. Quelcom que ens domina i s’apodera de
nosaltres profundament. Per un cantó,
busquem
ser lliures,
independents,
autònoms, però, a la vegada,
sembla
que no podem viure sense lliurar-nos a algun ídol que orienti i
determini la nostra vida sencera
Aquests
ídols són molt diversos: el diner, la salut, el prestigi social, el
sexe, la tranquil·litat, la felicitat a qualsevol preu.
Cadascú
sap el nom del seu “déu” privat.
Per
això, quan en un gest d’ingènua llibertat fem un acte, perquè
ens dóna la real gana, hem de preguntar-nos, honradament, què és
el que en aquell moment ens domina i a qui estem obeint en realitat.
La
invitació de Jesús és provocativa. Només hi ha un camí per
apropar-nos a la llibertat i només el comprenen aquells i aquelles
que s’atreveixen a seguir Jesús incondicionalment. Què significa
això? Primer: viure en obediència total a Déu Pare, origen i
centre de referència de tota vida humana. I segon: servir
desinteressadament les persones, viscudes i tractades com a
veritables germans.
És
això el que nosaltres fem habitualment?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada