dissabte, 28 de setembre de 2019

VERDADERA LLIBERTAT


Privats de verdadera llibertat



El pobre Llàtzer – pobre i malalt – està allà mateix, morint-se de gana, al costat de la porta, però el ric evita tot contacte i relació i segueix vivint esplèndidament, totalment desinteressat del sofriment del pobre.
A qui interessen els pobres? Els pobres no interessen a ningú. No entren en la llista de reivindicacions de cap grup polític o de cap col·lectiu social important. Són els últims de la nostra societat: els més refusats, els més marginats, els insignificants. Molts estan a les presons i centres penitenciaris. Però, nosaltres, catòlics de tota la vida, preferim ignorar-los. Molts d’ells arrosseguen unes històries tristes, penoses, desgraciades. Molts no han conegut ni l’escalfor d’una llar ni la seguretat d’un treball. Emmerdats en la droga, l’alcohol i la delinqüència, avui es troben atrapats en un procés d’autodestrucció que no sembla tenir cap sortida. És difícil oblidar les seves fesomies deteriorades per la malaltia i l’aïllament. Ningú no els espera a la sortida d’enlloc.
Desarrelats. Temorencs.
Privats de verdadera llibertat.
Sense relacions gratificants i sense futur, inclús els més forts s’enfonsen en la depressió i la desesperança. I, no pocs, acaben en el suïcidi.
Però, per què ha de ser així? És això el que una societat progressista sap oferir a aquestes persones sense engrescadores oportunitats ni atractiu futur?
La Llei General Penitenciària estableix que l’objectiu de les presons és la reeducació i la reinserció social dels sentenciats.
Però tothom sap que la presó no rehabilita sinó que empitjora el presoner.
Si això és així des de fa segles, per què no s’estudia la situació a fons? Per què la classe política no urgeix la Reforma penitenciària? La veritat és que no ens preocupa gens ni mica el sofriment i la destrucció d’aquestes persones. Per a la majoria, aquests són els dolents, doncs... que paguin i purguin.
El gest inhumà del ric descrit per Jesús és la seva absoluta indiferència davant del sofriment del pobre Llàtzer, desvalgut i abandonat. Aquesta paràbola retrata la poca o nul·la humanitat d’aquesta societat nostra que pretén progressar i assolir el màxim benestar tot oblidant o passant de llarg davant del sofriment dels més dèbils i desafortunats.
Preguntem-nos: què podem fer per humanitzar-nos? què puc fer jo? què pots fer tu? què podem fer nosaltres? Hi ha una clau a l’abast de tothom. Quina és aquesta clau?

Saber i voler compartir.
I, justament això, és el que no se sol fer.




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada