DIUMENGE XXVI

Hi havia un home ric que portava vestits de porpra i de lli i celebrava cada dia festes esplèndides. Un pobre que es deia Llàtzer s'estava ajagut vora el seu portal amb tot el cos nafrat, esperant de satisfer la fam amb les engrunes que queien de la taula del ric; fins i tot venien els gossos a llepar-li les nafres.

DOMINGO XXVI
(Power-Point)



26º diumenge Temps ordinari (C)

EVANGELI

Lluc 16, 19-31

Paràbola del ric i Llàtzer

19 »Hi havia un home ric que portava vestits de porpra i de lli i celebrava cada dia festes esplèndides. 20 Un pobre que es deia Llàtzer s'estava ajagut vora el seu portal amb tot el cos nafrat, 21 esperant de satisfer la fam amb les engrunes que queien de la taula del ric; fins i tot venien els gossos a llepar-li les nafres.

22 »El pobre va morir, i els àngels el portaren al costat d'Abraham. El ric també morí i el van sepultar.

23 »Arribat al reialme de la mort, enmig de turments, alçà els ulls i veié de lluny Abraham, amb Llàtzer al seu costat. 24 Llavors va exclamar:

»--Abraham, pare meu, tingues pietat de mi i envia Llàtzer que mulli amb aigua la punta del seu dit i em refresqui la llengua, perquè sofreixo terriblement enmig d'aquestes flames.

25 »Abraham li respongué:

»--Fill, recorda't que en vida et van tocar béns de tota mena, mentre que Llàtzer només va rebre mals. Ara, doncs, ell troba aquí consol i tu, en canvi, sofriments. 26 A més, entre nosaltres i vosaltres hi ha oberta una fossa tan immensa, que ningú, per més que vulgui, no pot travessar d'aquí on som cap a vosaltres, ni d'on sou vosaltres cap aquí.

27 »El ric va insistir:

»--Llavors, pare, t'ho prego: envia'l a casa del meu pare, 28 on tinc encara cinc germans. Que Llàtzer els adverteixi, perquè no acabin també ells en aquest lloc de turments.

29 »Abraham li respongué:

»--Ja tenen Moisès i els Profetes: que els escoltin.

30 »El ric insistí encara:

»--No, pare meu Abraham, no els escoltaran. Però si un mort va a trobar-los, sí que es convertiran.

31 »Abraham li digué:

»--Si no escolten Moisès i els Profetes, tampoc no els convencerà cap mort que ressusciti.

Paraula de Déu.

NO IGNORAR EL QUE SOFREIX

Estava estirat al portal.

El contrast entre els dos protagonistes de la paràbola és tràgic. El ric vesteix de porpra i llí. Tot luxe i ostentació. Sols pensa en “celebrar cada dia festes esplèndides”. Aquest ric no té nom ja que no té identitat. No és ningú. Sa vida buida de compassió és un fracàs. No pot viure sense banquetejar.

Tirat al portal de la mansió jeu un captaire famejant, tot el cos nafrat. Ningú li ajuda. Només uns cans s'acosten a llepar les úlceres. No té res, però té un nom portador d'esperança. S'anomena “Llàtzer” o “Eliezer” que vol dir “Mon Déu m'ajuda”.

La seva sort canvia en el moment de la mort. El ric és enterrat, amb solemnitat, però és portat al “Hades” o “regne dels morts”. Llàtzer també mor. No es diu res del ritu funerari, però “els àngels el porten al si d'Abraham”. Amb imatges populars del seu temps, Jesús recorda que Déu té la darrera paraula sobre rics i pobres.

Al ric no se'l jutja per explotador. No és un “impiu” de l'Aliança. Simplement ha fruit de sa riquesa ignorant el pobre. El tenia a la vora, però no l'ha vist. Estava al portal de al mansió, però no s'acostava a ell. L'ha exclós de sa vida. El seu pecat és la indiferència.

Dins nostra societat creix l'apatia o manca de sensibilitat devant el sofriment alié. Evitem el contacte directe amb les persones que sofreixen. A poc a poc, ens fem incapaços per a percebre l'aflicció.

La presència d'un nin captaire en nostre camí ens enutja. L'encontre amb un amic, malalt termkinal, ens torba. No sabem què fer ni què dir. És millor agafar distància. Tornar a les nostres ocupacions. No deixar-nos afectar.

Si el sofriment es dóna lluny és més fàcil. Hem après a reduir la fam, la misèria o la malaltia a dades, números i estadístiques que ens informen de la realitat sense tocar-nos el cor. Sabem també contemplar sofriments horribles en el televisor, però “per la pantalla” el sofriment sempre és més irreal i manco terrible. Quan el sofriment afecta a algú més pròxim a nosaltres, ens esforcem per anestesiar el nostre cor.

El seguidor de Jesús és sensible al sofriment dels que troba pel camí. S'acosta al necessitat i, si pot, alleureix la situació.

Am 6, 1a. 4-7 1Tim 6, 11-16 Lc 16, 19-31

1. L'evangeli d'avui acaba amb unes paraules que conviden a una reflexió seriosa. Diu: "Si no fan cas de Moisès i dels profetes, ni que ressucités, algú d'entre els morts no es deixarien convèncer".
   És ben clara l'ensenyança: allò que té més força per convertir-nos i ajudar-nos a encertar en el camí de la vida, és la Paraula que trobem a les Escriptures. 
   Aquell que no faci cas de les Escriptures, res ni ningú serà capaç de convèncer-lo: ni que ressucités algú d'entre els morts. És molt fort això.
   
   2. Nosaltres, cada diumenge, escoltem les Escriptures. I el lector acaba dient "Paraula de Déu" ( o "Paraula del Senyor", que és el mateix). I nosaltres responem "Us lloem Senyor". 
   Amb aquesta resposta desitgem mostrar-li el nostre agraïment perquè ens ha volgut parlar d'una forma amigable, clara i comprensible per a nosaltres.
   Però, evidentment, no n'hi ha prou de dir "Us lloem, Senyor", sinó que cal que ens preguntem si aquesta Paraula de Déu ens fa reaccionar o ens deixa indiferents. 
   Com escolto la paraula de Déu a l'eucaristia de cada diumenge?
   Aquesta és la pregunta que avui ens hem de fer amb tota sinceritat.
   Seria molt positiu que ara, que comencem un nou curs, prenguéssim el compromís d'arribar sempre uns minuts abans de començar l'eucaristia, per tal d'asserenar el nostre esperit i fer silenci interior.
   Sense aquest silenci interior, difícilment podrà entrar dins nostre la força renovadora de la Paraula de Déu. I si no entra aquesta Paraula, no hi haurà res que em pugui fer canviar. Ni que vingués algú de l'altra vida. Ens ho ha dit Jesús que és la veritat que no enganya. I això és molt seriós.
   
   3. Hi ha encara una altra ensenyança que podem treure de la paràbola que hem escoltat. 
   Fixem-nos que aquell home ric no fa cap mal al pobre Llàtzer: senzillament l'ignora. Però el Senyor el condemna precisament per això: perquè se'n despreocupa, perquè no ha fet res per ajudar-lo.
   Queda molt clar, pel desenllaç de la paràbola, que Déu no vol de cap manera que uns tinguin de tot i d'altres els manqui el que és estrictament necessari per a viure. 
   Aquesta situació és fruit de l'egoisme humà i no pas de la voluntat de Déu. Però això, no sols passava en temps de Jesús, sinó que també segueix passant ara. I d'aquesta situació, d'alguna manera, tots ens n'hauríem de sentir responsables. 
   
   4. Acabem, doncs, amb uns interrogants que cadascú es pot respondre sincerament davant de Déu, l'autor de la paràbola. 
   Des de la meva situació concreta, què faig per aconseguir que el món, la societat, vagin canviant cap a una major solidaritat? Què en faig del meu temps? No en podria dedicar una part al servei dels altres?
   I què en faig dels meus recursos econòmics? Dir senzillament, "Com que m'ho he guanyat, m'ho puc permetre", no és cap criteri evangèlic. Sobretot ara que hi ha tantes persones que passen greus necessitats. Només cal fixar-se en les imatges que sovint veiem a la televisió.
   Evidentment, nosaltres no ho podem resoltre tot, però sí podem aportar la nostra goteta d'aigua. 
   El criteri del "tot o res" és un mal criteri, perquè sol acabar en el "res". És el que acostumem a fer quan els problemes ens sobrepassen: optem per no fer res. Però aquesta actitud no ajuda a resoldre les coses.
   Val més fer allò que està al nostre abast, encara que sigui poc, i deixar la resta en mans del Senyor. 
   Una bona manera d'ajudar podria ser donar cada mes o cada any, segons les possibilitats de cada família, una quantitat fixa a una entitat de confiança: Caritas, Intermón, Mans Unides, Arrels... No oblidem que donar per amor al Senyor mai no és empobrir-se, sinó enriquir-se. L'amor generós té valor d'eternitat. És l'única moneda que val allà. L'evangeli d'avui ens hauria de fer reflexionar seriosament. Ens hi juguem la vida. Parlem-ho amb el Senyor.

¿DEUTE ETERN?

Ningú li donava...

La paràbola de Jesús descriu la crueltat d'un ric que banqueteja esplèndidament cada dia sense fer esment del pobre Llàtzer que vora ell es mor de fam, i no és una “exageració oriental”, sinó una cosa que passa ara en el nostre planeta.

El deute extern que pesa damunt països pobres és la manifestació més dramàtica de la impietat des països rics del Nord amb els que s'enfonsen cada cop més en la misèria.

La situació és calamitosa. L'endeutament augmenta, mentre l'ajuda oficial als països en desenvolupament minva. En 1996, els països del Sud devien al Nord més de dos bilions de dòlars, el doble de deu anys abans. La situació d'alguns països és insostenible, ja que malgrat retallar les despeses socials (salut, higiene, educació), no poden ni pagar els interessos del deute contret.

Problema difícil. Només  conscienciar, l'opinió pública mundial i la pressió sobre els Governs i organismes financers implicats,   podran conduir a la condonació del deute als països més pobres i a la reducció parcial i progressiva a la resta.

Campanyes, iniciatives, plataformes i movilitzacions s'han fet en diferents punts. Joan Pau II feu un crida al començar el nou mil·lenni: «Els cristians tindran que aixecar la veu en nom dels pobres del món, indicant el Jubileu com a una ocasió apropiada... per a reduir i inclús cancel·lar el deute extern que amenaça greument el futur de moltes nacions”.

Una gran campanya es posà en marxa l'any dos mil: Caritas, Mans Unides, Justícia i Pau, Confer la promogueren amb aquest lema: “deute extern, ¿deute etern? Any 2.000: llibertat per a a mil milions de persones”.

L'any 2.000 ha quedat en rera, però el deute extern segueix. ¿Què podem fer? Les possibilitats són diverses: informar-se del problema, difondre informació, conscienciar els fills o alumnes, prendre part activa en la recollida de firmes, manifestacions de recolzament i altres actes de conscienciar  i pressió. És bon gest viure aixecant nostra veu en favor dels més pobres de la Terra.

CLASSISME

Hi havia un home ric... i un pobre anomenat Llàtzer.

Jesús veu amb lucidesa que un obstacle greu perquè es doni entre el homes una vertadera fraternitat és l'afany de possessió que s'apodera de l'home.

La paràbola del pobre Llàtzer i del ric sense entranyes és tal volta la que més dramàticament ens descriu la tragèdia amarga que es repeteix de generació en generació en la història de la humanitat.

Per a l'home que no coneix la necessitat, la vida és una festa gojosa, un esplèndid banquet. Sembla com si la seguretat econòmica pogués oferir tot el que es necessita: benestar, poder, tranquil·litat, felicitat.

I, tanmateix, precisament aqueixa seguretat i goig  alegre dels seus bens és el que deshumanitza profundament el ric i el fa cec, superficial i inconscientment cruel. Mentre Llàtzer s'enfonsa en la misèria i experimenta la indigència humana, el ric viu enganyat en un món privilegiat de riquesa i poder, oblidat de la seva condició d'home i germà.

Aquesta ceguesa cruel és el risc que amenaça sempre a qui viu sense preocupacions ni cuites econòmiques. No veu els necessitats. No és capaç de comprendre les angoixes, les pors, la impotència. No entén que són germans.

Així, aquest home, preocupat només per gaudir tranquil·lament de la vida, crea amb son egoisme quasi inconscient, ruptura i violència. Obre un abisme  entre els homes, provoca un classisme insalvable.

La paràbola del ric i del pobre és verament significativa. Ambdós es troben cada dia, però viuen absolutament allunyats un de l'altre. I és el ric el que crea aqueixa separació i distància inhumanes. L'abisme que el separa més allà de la mort no és més que la continuïtat de la tràgica divisió volguda pel ric en aqueixa terra.

El pensament de Jesús és clar. El classisme que crea el ric i l'aïllament en el qual es tanca, l'allunyen per a sempre de la fraternitat humana. Mai se robaran amb el Pare aquells que han estat incapaços de descobrir la responsabilitat devant els germans submisos en la necessitat.

És bo que ens demanem si no som tots “classistes”, preocupats cadascú per defensar de  manera  egoista  el seu petit món de felicitat, cecs i sords devant les necessitats dels que són manco privilegiats que nosaltres.

ROMPRE LA INDIFERÈNCIA

Segons Lluc, quan Jesús cridà “no podeu servir a Déu i a les riqueses”, alguns fariseus que escoltaven i eren amics dels diners “se'n rigueren d'ell”. Jesús no es fa en rera: En poc temps, conta una paràbola punyent perquè els que viuen esclaus de les riqueses obrin els ulls.

Jesús descriu en poques paraules una situació sagnant. Un home ric i un captaire pobre, que viuen pròxims l'un de l'altre, estan separats per l'abisme que hi ha entre la vida d'opulència del ric i la misèria del pobre.

El relat descriu dos personatges i destaca un gran contrast entre ells. El ric vestit de porpra i llí finíssim, el cos del pobre cobert de nafres. El ric banqueteja tots els dies, el pobre està tirat al portal, sense poder dur-se'n a la boca les miques que cauen de la taula del ric. Només s'acosten els cans a llepar-li les ferides.

No es parla d'explotacions, maltractes o menyspreus. No ha fet res mal fet. Tanmateix, la seva vida entera és inhumana, ja que només viu per al seu propi benestar. El seu cor és de pedra. Ignora totalment el pobre. El té devant però no el veu. Està allà mateix, malalt i abandonat, però no pot travessar la porta per fer-se'n càrrec d'ell.

Jesús no denuncia només la situació de la Galilea del seu temps. Sacseja la consciència dels que ens avesem a viure en l'abundància i tenim vora el portal, a unes hores de vol, pobles sencers que viuen i moren en la misèria.

És inhumà tancar-nos en nostra “societat de benestar” ignorant totalment aqueixa “societat de malestar”. És cruel seguir nodrint aqueixa “secreta il·lusió d'innocència” que ens permeti viure amb la consciència tranquil·la i pensar que la culpa és de tots i de ningú.

La primera tasca és rompre la indiferència. No voler disfrutar d'un benestar buit de compassió. No continuar aïllant-nos mentalment per a desplaçar la misèria i fam, que hi ha en el món, a una llunyania abstracta, per a poder així viure sense sentir cap clamor, gemec o plors.

L' Evangeli ens pot ajudar a viure vigilants, sense tornar insensibles als sofriments dels abandonats, sense perdre el sentit de la responsabilitat fraterna i sense romandre passius quan podem actuar.

NOSALTRES SOM L'OBSTACLE

Un pobre que es deia Llàtzer s'estava estirat vora el seu portal.

La paràbola sembla narrada a nosaltres. Jesús parla d'un ric poderós. Els seus vestits de porpra i llí indiquen luxe i ostentació. La seva vida és una festa contínua. Sens dubte, pertany a aqueix sector privilegiat que viu a Tiberíades, Séforis o Jerusalem. Són els que tenen riqueses, poder i gaudeixen d'una vida fastuosa.

A prop, estirat vora la porta de la seva mansió està un pobre. No està cobert de lli ni porpra. Sinó de nafres repugnants. No sap que és una festa. No li donen ni les engrunes que tiren de la taula del ric. Només els cans del carrer s'acosten a llepar les ferides. No té res, només un nom, Llàtzer o Eliezer que vol dir Mon Déu m'ajuda.

L'escena és insoportable. El ric ho té tot. No necessita cap ajuda de Déu. No veu el pobre. Se sent segur. Viu la inconsciència total. ¿ No ens sembla ? Llàtzer, a banda, és un exemple de pobresa total: malalt, famolenc, exclòs, ignorat pel qui el podria ajudar. L'única esperança és Déu. ¿No se sembla a tants milions d'homes i dones enfonsats dins la misèria?

La mirada penetrant de Jesús desemmascara la realitat. Les classes més poderoses i els estrats més miserables semblen pertànyer a la mateixa societat però estan separats per una barrera quasi invisible: aqueixa porta que el ric no travessarà mai per acostar-se a Llàtzer.

Jesús no pronuncia cap paraula de condemna. És suficient desemmascarar la realitat. Déu no pot tolerar que les coses romanguin així per a sempre. És inevitable el tomb d'aquesta situació. Aquesta barrera que separa els rics dels pobres se pot convertir en un abisme no franquejable i definitiu.

L'obstacle per a fer un món més just som nosaltres els rics que aixequem barreres cada cop més segures perquè els pobres no entrin al nostre país, no arribin a nostres residències, ni toquin a nostra porta. Feliços els seguidors de Jesús que rompen barreres, travessen portes, obrien camins i s'acosten als darrers. Ells alliten el Déu que ajuda als pobres.

ACOSTAR-SE

Un pobre que es deia Llàtzer.

El pobre Llàtzer és allà mateix, morint-se de fam “vora la porta”, però el ric evita tot contacte i segueix vivint “esplèndidament” alié al seu sofriment. No travessa aqueixa “porta” que l'aproparia al captaire. Al final descobreix horroritzat que hi ha entre ells un “fossa immensa”. Aquesta paràbola és la critica més implacable de Jesús a la indiferència devant el sofriment dels altres.

Al costat nostre hi ha cada cop més immigrants. No són “personatges” d'una paràbola. Són homes de carn o ossos. Estan aquí amb ses angoixes, necessitats i esperances. Serveixen a nostres cases, caminen pels nostres carrers. ¿Aprenem a acollir-los o seguim vivint nostre petit benestar, indiferents al sofriment dels que ens són estranys ? Aqueixa indiferència sols es dissol fent passes cap a ells.

Tal volta, podem començar per aprofitar qualsevol ocasió per a tractar amb algun d'ells de manera amistosa i disentida, i conèixer de prop el seu món de problemes i aspiracions. Descobrir que tots som fills i filles de la mateixa Terra i del mateix Déu.

Elemental és no ironitzar sobre les costums i riure-se'n de les seves creences. Pertanyen al més profund de l'ésser. Molts d'ells tenen un sentit de la vida, de la solidaritat, la festa o l'acollida que enriquiria nostra cultura.

Cal evitar el llenguatge discriminatori per a no menysprear cap color, raça, creença o cultura. Humanitza convèncer-se vitalment de la riquesa de la diversitat. És el moment d'aprendre a viure en el món com el “llogaret global” o la “casa comú” de tots.

Tenen defectes ja que són com nosaltres. Cal exigir que respectin nostre món, però abans hem de reconèixer els seus drets a la legalitat, el treball, la vivenda o la re-agrupació familiar. I lluitar per rompre aqueix “abisme” que separa avui els pobles rics dels pobres.

Vindran més estrangers entre nosaltres. És una ocasió per aprendre a ser més tolerants, més justs i més humans.