DAVANT EL DOLOR

¿QUÈ FER DAVANT EL DOLOR?

Qui no porta la seva creu...

Prest o tard, a tots ens toca sofrir. Una malaltia greu, un accident inesperat, la mort d'un esser estimat, desgràcies i esquinços de tota mena, ens obliguen a prendre postura davant el sofriment. Alguns es rebel·len. És una actitud explicable: protestar, sublevar-se davant el mal. Però, aquesta reacció intensifica més el sofriment. La persona es crispa i exaspera. És fàcil acabar en agotament i desesperança.

Altres es tanquen dins l'aïllament. Viuen replegats sobre el seu dolor i es relacionen només amb les penes. No es deixen consolar. No accepten cap alleujament. Per aquest camí es poden auto-destruir.

Altres adopten la postura de víctimes i viuen compatint-se d'ells mateixos. Necessiten mostrar les seves penes a tothom: “Mireu que ho som de desgraciat”. “Vegeu com em maltracta la vida”. És una manera de manipular el sofriment, que no ajudarà a la persona a madurar.

L'actitud del creient és diferent. El cristià no estima el sofriment, no el cerca, no el vol ni per ell ni pels altres. Segueix les petjades de Jesús, lluita amb totes les forces per arrabassar-lo del cor de l'existència. Però, quan és inevitable, sap “portar la seva creu” en comunió amb el Crucificat.

Aquesta acceptació del sofriment no consisteix en doblegar-nos davant el dolor perquè és més fort que nosaltres. Això seria estoicisme o fatalisme, però no actitud cristiana. No es tracta tampoc de cercar “explicacions” artificioses considerant-lo com a càstig, prova o purificació que Déu envia. Déu no és un “sàdic” que ens vegi sofrir ni exigeix tampoc per satisfer son honor o glòria.

El cristià veu en el sofriment una experiència en la qual, unit a Crist, pot viure la seva veritat més autèntica. El sofriment és dolent, però per això, es converteix en l'experiència més relista i pregona per a viure la confiança radical en Déu i la comunkió amb els que sofreixen.

Viscuda així, la creu és el més oposat al pecat. ¿ Per què ? Pecar és cercar egoísticament la pròpia felicitat trencant amb Déu i els altres. “Portar la creu” en comunió amb el Crucificat és exactament el contrari, ja que és obrir-se confiadament al Pare i solidaritzar-se amb els germans, precisament en l'absència de felicitat.