DIUMENGE XXXº
(POWER-POINT)
(POWER-POINT)
Davant la situació de tensió global que ha creat la sentència, des de pregaria.cat animem a pregar pel nostre país. Les elevades penes de presó no ajuden a la convivència. Demanem que la resposta sigui sempre pacífica i que no sigui criminalitzada. En aquest sentit, condemnem tota violència vingui d'on vingui, d'actes vandàlics al carrer o de cossos policials. Que Déu pugui inspirar-nos les decisions per avançar en lloc de retrocedir, i que la noviolència pugui regir sempre tota reacció o reivindicació.
PREGUEM PEL PAÍS
30º diumenge Temps ordinari (C)
EVANGELI
El
publicà tornà perdonat a casa seva. I el fariseu, no.
+
Lectura del sant evangeli segons sant Lluc 18,9-14
Paràbola
del fariseu i el publicà
9
A uns que es refiaven de ser justos i menyspreaven els altres,
Jesús els proposà aquesta paràbola:
10
--Dos homes van pujar al temple a pregar: l'un era fariseu i
l'altre publicà.
11
»El fariseu, dret, pregava així en el seu interior: "Déu
meu, et dono gràcies perquè no sóc com els altres homes, lladres,
injustos, adúlters, ni sóc tampoc com aquest publicà 12
Dejuno dos dies cada setmana i dono la desena part de tots els
béns que adquireixo."
13
»Però el publicà, de lluny estant, no gosava ni aixecar els
ulls al cel, sinó que es donava cops al pit, tot dient: "Déu
meu, sigues-me propici, que sóc un pecador."
14
»Jo us dic que aquest va baixar perdonat a casa seva, i no
l'altre; perquè tothom qui s'enalteix serà humiliat, però el qui
s'humilia serà enaltit.
Paraula
de Déu
LA
POSTURA JUSTA
Sigueu-me
propici, que som un pecador.
Segons
Lluc, Jesús dirigeix la paràbola del fariseu i el
publicà als que presumeixen de ser justs devant Déu i
menyspreen els altres. Els dos protagonistes que pugen al
temple a pregar representen dues actituds religioses
contraposades i irreconciliables. Però, ¿ quina és la
postura justa i encertada devant Déu? Aquesta és la
qüestió.
El
fariseu és un observant escrupolós de la llei i un
practicant fidel de sa religió. Es sent segur en el
Temple, Prega dempeus i amb el cap alt. La seva oració és
la més bella: una pregària de lloança i acció de
gràcies a Déu. Però no li dóna gràcies per la seva
grandesa, la seva bondat o misericòrdia, sinó perquè ell
mateix és bo i gran.
Tot
d'una s'observa cosa falsa en aquesta pregària. Més que
pregar, aquest home es mira a ell mateix. Se conta la seva
pròpia història plena de mèrits. Necessita sentir-se en
regla devant Déu i exhibir-se com a superior als altres.
Aquest
home no sap que és pregar. No reconeix la grandesa
misteriosa de Déu ni confessa la pròpia petitesa. Cercar
Déu per a enumerar devant ell les nostres obres i
menysprear els altres és estúpid. Darrera una pietat
aparent s'amaga una oració “atea”. Aquest
home no necessita Déu. No li demana res. Se basta ell
mateix.
L'oració
del publicà és molt diferent. Sap que la seva presència
en el Temple és mal vista per tots. El seu ofici de
recaudador és odiat i menyspreat. No s'excusa. Reconeix que
és pecador. Els cops de pit i les poques paraules que
xiuxiueja ho diuen tot:
“! O Déu
¡
sigues-me propici, que som un pecador”.
Aquest
home sap que no es pot vanagloriar. No té res que
oferir a Déu, però si molt que rebre d'ell: el seu
perdó i sa misericòrdia. En la seva pregària hi ha
autenticitat. Aquest home és pecador, però està en el camí
de la veritat.
El
fariseu no s'ha trobat amb Déu. Aquest recaudador, per
contra, troba de seguida la postura correcta devant ell:
l'actitud del qui no té res i ho necessita tot. No
s'atura si més no a confessar amb detall el seus pecats.
Es reconeix pecador. D'aquesta consciència brolla l'oració:
“Sigueu-me propici que som pecador”.
Ambdós
pugen al Temple a pregar, però cadascun porta al cor la
seva imatge de Déu i la manera de relacionar-se amb ell.
El fariseu segueix enredat en una religió legalista: per
a ell l'important és estar en regla amb Déu i ser més
observant que ningú. El recaudador, per contra, s'obre al
Déu de l'Amor que predica Jesús: ha après a viure
del perdó, sense vanagloriar-se de res i sense condemnar
ningú.
La
paràbola de Jesús comença presentant-nos dos protagonistes. Dos
homes pugen al temple a pregar. Un d’ells tornarà a casa seva
reconciliat, l’ altre no. Tot dependrà de l’ actitud amb que es
disposen, un i l’ altre, a l’encontre amb Déu i el pròxim.
Cadascú
de nosaltres també avui hem pujat al temple a pregar. Podem
descobrir, per començar, amb quina actitud he sortit de casa per
arribar a aquest espai: d’ esma o conscient? sol o amb altres?
disposat a trobar-nos en comunitat o anant a la meva?
I
a continuació també podem visualitzar-nos de retorn a casa: què
ens agradaria sentir en deixar enrere el temple. Potser coincidiríem
en que ens agradaria entendre millor que la vida mereix ser viscuda.
Rebre una nova empenta de part del Creador de totes les coses,
convidant-nos a recrear-les, fent-ho tot nou de nou en el seu
nom. Diguem-nos-ho així: Sí, m’agradaria tornar reconciliat a
casa.
La
paràbola de Jesús em serà, doncs, una bona ocasió per
preguntar-me com he pujat al temple, com és la meva pregària, i
quin esperit m’agradaria que m’habités en emprendre el camí de
retorn.
Tornem,
però, als dos homes. El primer d’ells, dempeus, diu, amb la seva
presència altiva, que és allà, de ple dret, amb la consciència
segura del seu recorregut vital i dels motius que el porten al
temple.
No
comença malament. Comença donant gràcies. I aquest fariseu, que
ja sabem que no tornarà perdonat a casa, tanmateix ens dona una
lliçó. La primacia de donar gràcies.
Tal
com proposa Sant Ignasi en els Exercicis Espirituals, cal començar
donant gràcies pels bens rebuts. Ni exigint a Déu allò que
–creiem- ens pertoca, ni obviant el fet d’haver estat creat,
redimit i salvat en esperança. Què important serà començar
donant gràcies! Perquè la iniciativa sempre es del Senyor que no
para de treballar en les coses creades, perquè visquem en plenitud.
El
problema del fariseu de la paràbola de Jesús és que empra el seu
“gràcies, Senyor” per distanciar-se de la resta dels homes,
començat per aquell que també havia pujat a pregar al temple. En
el seu interior es postula davant Déu com a únic mereixedor de
l’adjectiu “fidel”. Exactament, com aquells que van sentir,
per primer cop, la paràbola: dels que es refiaven que eren justos i
tenien per no res a tots els altres.
En
haver triat aquest Evangeli per avui, podríem pensar que la santa
mare Església està errant la punteria. Perquè queda clar que els
destinataris de la paràbola eren homes ben superbs i ben
menyspreadors, no com nosaltres! O, mirant-ho bé, serà que en
nosaltres, sempre queden traces d’actituds semblants que
obstaculitzen l’aliança amb el Senyor? La Paraula de Déu avui
ens diu: vigila! No caiguis en la pregària enganyosa que et separa
de Déu i dels altres.
No
són poques les ajudes espirituals que posa en joc el fariseu:
dejunar dos dies cada setmana, donar la desena part de tots els seus
ingressos. Ho fa tot: prega, dejuna i fa almoina. Però aquest tot
no li serveix de res si trenca la comunió.
¿Per
què rentar els plats, si mentre ho faig maleeixo el negligent que
ho havia de fer? ¿Per què donar almoina, si això em paga la
medalla a la generositat? ¿Per què pregar, si, davant Déu,
menystinc els altres?
Per
contra, el cobrador d’impostos, el que tornarà reconciliat a casa
seva, no comença massa bé la seva pregària. El seu quedar-se
apartat, i ni gosar aixecar els ulls al cel, el situen gaire bé
fora. Tan indigne de l’atenció del Senyor es sent! Però
les seves paraules “sigueu-me propici, que sóc un pecador” són
suficients perqué Déu l’escolti.
Déu,
en efecte, té l’oïda fina pels pobres, pels oprimits, pels
orfes, per les vídues, pels desvalguts, pels humils, pels que
sofreixen, pels desfets, pels abandonats. La seva pregària, com un
penetrant fil de veu, travessa els núvols.
En
aquest moment de la meva vida, -com el recaptador d’impostos
objecte de menyspreu social- potser encaixo en alguna d’aquestes
categories. Que m’ompli, doncs, d’esperança la resposta
inesperada de Déu al meu fil de veu que arriba amb claredat a les
seves oïdes. Ell és Senyor. Ell és qui fa justícia. Ell qui
rescata de la mort, i sols Ell.
¿QUI
SOM JO PER A JUTJAR?
La
paràbola del fariseu i el publicà sol desvetllar en
molts cristians un rebuig cap al fariseu que es presenta davant
Déu arrogant i segur d'ell mateix, i una simpatia cap
al publicà que reconeix humilment el seu pecat. Paradoxalment
el relat pot desvetllar en nosaltres aquest sentiment: “Te
don gràcies , Déu meu, perquè no som com
aquest fariseu”.
Per
escoltar correctament el missatge de la paràbola, cal
tenir en compte que Jesús no la contà per a criticar
els sectors fariseus, sinó per sacsejar la consciència de
“alguns que es refiaven que eren justos,
i tenien per no res a tots els altres”. Entre
aquests ens trobem certament molts catòlics del nostre
temps.
L'oració
del fariseu ens revela la seva actitud interior: “¡
O Déu! Et dono gràcies perquè no som com els
altres”. ¿Quina classe d'oració és aquesta de
creure's millor que els altres? Fins i tot un fariseu,
fidel complidor de la Llei, pot viure en una actitud
pervertida. Aquest home se sent just davant Déu i per
això, se converteix en jutge que menysprea i condemna als
que no són com ell.
El
publicà, per contra, només sap dir: “¡O Déu!
Sigueu-me propici perquè som pecador”.
Aquest home reconeix humilment el seu pecat. No es pot
gloriar de sa vida. S'encomana a la compassió de Déu. No
es compara amb ningú. No jutja els altres. Viu en veritat
davant ell mateix i davant Déu.
La
paràbola és una crítica que desemmascara una actitud
religiosa enganyosa, que ens permet viure davant Déu
segurs de nostra innocència, mentre condemnem des de nostra
superioritat moral a qui no pensa o actua com nosaltres.
Corrents
triomfalistes allunyades de l' Evangeli ens han fet als
catòlics proclius a aqueixa temptació. Per això, hem de
llegir la paràbola cadascú en actitud d'auto-crítica: ¿Per
què ens creiem millors que els agnòstics ? ¿ Per què ens
sentim més a prop de Déu que els no practicants? ¿Què hi
ha en el fons de certes oracions per la conversió dels
pecadors? ¿Què és reparar els pecats dels altres sense
viure convertits a Déu?
Davant
la pregunta d'un periodista, el Papa Francesc féu aquesta
afirmació: “ ¿Qui
som jo per a jutjar un “gay” ?
“. Les seves paraules sorprengueren. Sembla que ningú
esperava una resposta tan senzilla i evangèlica d'un Papa
catòlic. Tanmateix, aquesta és l'actitud de qui viu de
veres devant Déu.
CONTRA
LA IL·LUSIÓ D'INNOCÈNCIA
Jo
no som com els altres.
Paràbola
de Jesús prou coneguda. Un fariseu i un recaudador
d'imposts
pugen al Temple a resar.
Ambdós comencen la pregària amb la mateixa advocació:
O Déu. Tanmateix,
el contingut de l'oració i la manera de viure davant
aquest Déu són força diferents.
Lluc
ens dóna la clau de lectura. Segons ell, Jesús pronuncià
aquesta paràbola per les persones que convençudes de ser
justes,
pensen que la seva vida plau a Déu i passen el temps
condemnant els altres.
El
fariseu resa
“dempeus”.
Se sent segur davant Déu. Acompleix tot el que mana la
llei mosaica i més. Tot ho fa bé. Parla a Déu dels
seus “dejunis”
i dels
“delmes” pagats,
però no diu res de les seves obres de caritat i de la
seva compassió cap als darrers. La seva vida religiosa és
suficient.
Aquest
home viu embolicat en la “il·lusió d'innocència
total”: jo no som com els altres.
Des de sa vida “santa” no pot evitar sentir-se
superior als que no poden presentar-se davant Déu amb els
mateixos mèrits.
El
publicà, a banda, entra en el Temple, però roman
darrere.
No mereix estar en aquell lloc sagrat entre persones
religioses. No gosa
aixecar els ulls al cel
cap aquest Déu gran i insondable.
Es
dóna
cops pel pit,
ja que sent de veres el seu pecat i la seva mediocritat.
Examina
llur vida i no troba res grat que oferir a Déu. No
gosa tampoc prometre res pel futur. Sap que la seva vida
no canviarà molt. No se pot aferrar més que a la
misericòrdia de Déu:
O
Déu,
sigueu-me propici que som pecador.
La
conclusió de Jesús és revolucionària. El publicà no ha
pogut presentar a Déu cap mèrit, però ha fet el més
important: acollir-se a sa misericòrdia. Torna a casa
transformat, beneït, “justificat” per Déu.
El fariseu, per contra, ha decepcionat a Déu. Surt del
Temple així com va entrar: sense conéixer la mirada
compassiva de Déu.
A
voltes, els cristians pensem que “no som com els
altres”. L' Església és santa i el món viu en
pecat. ¿Seguirem alimentant nostra il·lusió d'innocència
i la condemna als altres, oblidant la compassió de Déu
cap a tots els seus fills i filles?
DESCONCERTANT
Aquest
baixà justificat i aquell no.
Una
de les paràboles més desconcertants de Jesús. Un fariseu
piadós i un recaudador d'imposts deshonest pugen al
Temple a resar.
¿
Com reaccionarà Déu davant dues persones de vida moral i
religiosa tan diferent i oposada ?
El
fariseu prega dempeus, segur i sense temor. La seva
consciència no l'acusa de res. No és hipòcrita. El que
diu és veritat. Acompleix fidelment la llei i inclús la
sobrepassa. No s'atribueix a ell mateix mèrits sinó que
tot ho agraeix a Déu: “O Déu, et dono
gràcies”. Si aquest home no és sant, ¿qui
ho serà? Segur que pot comptar amb la benedicció de
Déu.
El
recaudador es posa a un racó. No es troba còmode en
aquell lloc sant. No és el seu lloc. No gosa aixecar els
ulls de terra. Se dóna cops al pit i reconeix el seu
pecat. No promet res. No pot deixar la seva feina ni
tornar el que ha robat. No pot canviar de vida. Només
abandonar-se a la misericòrdia de Déu: “O
Déu,
sigueu-me
propici que som un pecador”.
Ningú voldria estar al seu lloc. Déu no pot aprovar
aquella conducta.
De
cop, Jesús acaba la paràbola amb una afirmació
desconcertant: “Jo
us dic que aquest recaudador baixà a casa perdonat, i
aquell fariseu no”.
Als oients se'ls trenquen tots els esquemes. ¿Com pot
parlar d'un Déu que no reconeix al piadós o, per contra,
concedeix la seva gràcia al pecador? ¿No juga Jesús
amb foc? ¿Serà veritat que, al final, decisiu no és la
vida religiosa sinó la misericòrdia de Déu?
Si
és vera el que diu Jesús, davant Déu no hi ha
seguretat per a ningú, per molt sant que es cregui. Tots
hem d'apel·lar a sa misericòrdia. Quan un es sent segur
amb ell mateix, apel·la a la pròpia vida i no sent
necessitat de res més. Quan un es sent acusat per la
consciència i sense capacitat per canviar, només sent
necessitat d'acollir-se a la misericòrdia de Déu i només
a la misericòrdia.
Quelcom
fascinant en Jesús. És tan desconcertant la seva fe en
la misericòrdia de Déu que no és bo de fer creure en
ell. Probablement els que millor ho entenen són els que
no tenen forces per a sortir de la seva vida immoral.
PARA
INACEPTABLES
Sigueu-me
propici, que som un pecador.
Unes
paraules de Jesús reflecten una convicció i un estil
d'actuar que sorprengueren i escandalitzaren als seus
contemporanis:
“No
necessiten
el metge els qui estan sans, sinó els malalts...Jo no he
vingut a cridar els justs, sinó els pecadors”.
És històric: Jesús no es dirigí als cercles piadosos,
sinó als indignes i indesitjables.
Raó
molt senzilla. Jesús capta que el seu missatge és
superflu i innecessari pels que viuen segurs i satisfets
en sa pròpia religió. Els “justs” no senten estar
necessitats de “salvació”. Tenen la
tranquil·litat que dóna sentir-se dignes davant Déu i a
la consideració dels altres.
Jesús
ho diu gràficament: Un individu ple de salut i fortalesa
no va la metge ¿Per què necessiten el perdó de Déu els
que no se senten pecadors?, ¿com poden agrair el seu amor
immens i la seva comprensió els que es senten “protegits”
davant ell per l'observança escrupulosa de la llei
?
Qui
es sent pecador viu una experiència diferent. Té
consciència clara de sa misèria. Sap que no se pot
presentar amb dignitat davant ningú; tampoc davant Déu;
ni davant ell mateix. ¿ Què pot fer sinó esperar-ho tot
del perdó de Déu? ¿ On trobarà la salvació si no és
abandonant-se als seu amor infinit?
No
sé qui llegirà això. Penso en els que vos sentiu
incapaços de viure d'acord amb les normes que imposa la
societat; els que no teniu forces per a viure l'ideal
moral que estableix la religió; els que esteu agafats en
una vida indigna; els que no gosau mirar als ulls de
vostra esposa ni del vostres fills; els que sortiu de la
presó per tornar-hi; les que no podeu fugir de la
prostitució... No l'oblideu: Crist ha vingut per a
vosaltres.
Quan
us sentiu jutjats per la llei, sentiu-vos compresos per
Déu; quan la societat us rebutgi, sabeu que Déu us acull;
quan ningú perdoni vostra indignitat, sentiu el perdó de
Déu. No ho mereixeu. Ningú s'ho mereix. Però Déu és
així: amor i perdó. Vosaltres ho podeu fruir i agrair.
No l'oblideu mai: segons Jesús, només sortí net i
justificat del Temple aquell publicà que es donava cops
al pit i deia: “O
Déu, sigueu-me propici que som
pecador”.
RECOBRAR
L'ORACIÓ
O
Déu, sigueu-me propici que som pecador.
¿Què
pot fer una persona que ha viscut de pràctiques religioses i vol
ara comunicar-se amb Déu de manera més viva, sense limitar-se a
«resar ses oracions»? ¿Qué pot fer qui porta temps allunyat
de tot, però comença a sentir inquietud per Déu? ¿És possible
recobrar l'oració?
El
primer pas és el desig d'encontrar-se amb Déu. Un desig dèbil i
tal volta imprecís. O un desig poderós i fort. Poc importa. Si la
persona sent aquest desig en son interior, ja està pregant. Millor
dit, l' Esperit de Déu està orant en ella. En el fons, orar no és
més que posar atenció a aquest desig de Déu que hi ha en
nosaltres. A voltes, pot semblar que la fe d'una persona està morta
per sempre. No és així. En qualsevol moment se pot desvetllar.
En
segon lloc, és important buscar la comunicació amb Déu
dirigint-nos a Ell directament. Al principi ens podem sentir un poc
estranys ja que mai ho hem fet, o hem perdut costum. No importa.
Ch.
de Foucauld
deia
que orar és
«parlar amb Déu estimant-lo».
Difícil és dir-ho millor.
En
tercer lloc, hi ha que recordar que l'oració sincera s'alimenta de
la vida, dels esdeveniments que ens passen, de les experiències que
vivim. No se resa de la mateixa forma quan un està trist i
abatut, quan es viu a gust i amb pau, quan necessita sentir-se
perdonat o quan está deprimit i fart de tot.
Els
salms són un exemple viu de cóm orar des dels diferents estats
d'ànim: 12
Déu
meu, crea en mi un cor ben pur, fes
renéixer en mi un esperit ferm.13
No
em llancis fora de la teva presència,no em prenguis el teu esperit
sant.14
Torna'm
el goig de la teva salvació, que em sostingui un esperit magnànim.15
Ensenyaré
els teus camins als pecador si tornaran a tu els qui t'han
abandonat.16
No
em demanis compte de la sang que he vessat, Déu meu, Déu que em
salves, i aclamaré la teva bondat. 17
Obre'm
els llavis, Senyor, i proclamaré la teva lloança. 18
Les
víctimes no et satisfan; si t'oferia un holocaust, no me'l
voldries. 19
La
víctima que ofereixo és un cor penedit; un esperit que es
penedeix, tu, Déu meu, no el menysprees.
REACCIONAR
O
Déu, sigueu-me propici que som un pecador.
La
societat moderna té poder sobre els seus membres i sotmet
quasi tots a les seves ordes i servei. Absorbeix les
persones amb ocupacions, projectes i expectatives, però no
eleva a una vida més noble i digna. L'estil de vida
imposat per la societat aparta els individus de l'essencial
i impedeix ser ells mateixos.
El
resultat és deplorable. L'home contemporani és cada cop
més indiferent a “l'important” de la vida.
Les grans qüestions de l'existència no interessen. Molts
viuen sense certeses ni conviccions profundes, carregats de
tòpics, interessats per moltes coses però sense “nucli
interior”. Fàcil és que la fe s'apagui a poc a
poc en llurs cors.
Tal
volta, sigui aqueix un gran error. Tenim cura de mil
coses i no sabem cuidar l'important: l'amor, l'alegria
interior, l'esperança, la pau de consciència. Igual passa
amb la fe; no sabem estimar-la, cuidar-la i nodrir-la. ¿
Com reaccionar ?
Primer,
“agafar distància” i gosar mirar de front
nostra vida amb rutines, equilibri fràgil i mediocritat.
Escoltar el murmuri de necessitats insatisfetes i desitjos
contradictoris. Un cert distanciament permet assolir una nova
perspectiva de les coses i abordar nostra vida amb més
veritat.
Necessari
és també saber plantejar-se qüestions que afecten a la
pròpia vida en la totalitat: “Jo ¿ què cerc ?
¿per què no assoleix la pau interior?, ¿ en què he
d'encertar per a viure de manera més sana?”.
Decisiu
és reaccionar. Prendre decisions personals i conscients.
“¿Què vull fer de ma vida?, ¿Què fer de ma fe?,
¿anar tirant com fins ara?¿obrir-me amb confiança a
Déu?”.
Qui
es fa aquestes preguntes en veritat, ja està canviant.
La
invocació del publicà, en la paràbola contada per Jesús,
expressa quina ha de ser nostra invocació: “O
Déu, sigueu-me propici
que
som un pecador”. Déu,
que ha modelat el cor humà, entén i escolta aquesta
oració.
DEMAGÒGIA
…
Segurs d'ells mateixos,
menyspreaven els altres.
Molts
observadors detecten en la societat actual un creixement i
agudització de la demagògia en l'activitat política i en
els àmbits de la vida pública. La raó és senzilla: Només
té força social allò que se transmet al poble pels
“mitjans” de comunicació.
La
paraula emesa a tots els ambients, la imatge televisiva
introduïda a les cases, la propaganda penetrant tot l'espai
social... són els grans instruments que configuren les
conviccions i el sentir de la societat.
És
normal que els polítics s'esforcin per utilitzar tots els
mitjans al seu abast per a invadir tots els espais de la
vida i cercar convèncer els ciutadans del seu missatge.
És
explicable que posin més atenció que mai a la
“imatge” i cerquin donar més força persuasiva als
discursos i accentuar la dimensió demagògica de les seves
paraules.
Decisiu
no és la veritat coherència moral del que es proclama,
sinó sintonitzar amb la gent, afalagar les aspiracions del
poble i oferir una imatge pública amb atractiu.
Tot
això és molt explicable en les “campanyes electorals”.
Risca però de fer difícil acceptar les crítiques dels
altres i sotmetre les pròpies posicions a una sana
auto-crítica. Quants d'esforços per a explicar després els
resultats negatius.
Aquesta
actitud de ressaltar els errors i defectes dels altres i
oblidar o amagar els propis no es dóna només en els
polítics. És el risc de tots els grups, col·lectius i
institucions - també l' Església – que volen fer present llur
missatge en la societat.
Tots
podem actuar com aquests grups als quals Jesús critica en
les paràboles
“uns que es refiaven de ser justos i menyspreaven els
altres”.
Tanmateix,
un poble dels que no saben auto-criticar-se i corregir els
propis erros no pot créixer de manera sana. Una societat
de col·lectius i institucions que no accepten crítiques i
no revisen les possibles deficiències no anirà cap a una
convivència més humana. Créixer en demagogia i recular
en auto-crítica no ens menarà a una societat millor.
UNA
ALEGRIA OBLIDADA
O
Déu, sigueu-me propici que som pecador.
Ningú
vol sentir parlar dels seus pecats. Sembla indigne d'un
home modern haver de respondre de les seves culpes devant
algú.
El
més progressista és superar temps passats quan es sentia
“el pes del pecat”. Fer
desaparèixer en nosaltres tota experiència de culpa.
Oblidar allò que pot pertorbar nostra consciència.
Jean
Lacroix
diu que “l'ateisme
contemporani és el rebuig de la culpabilitat”.
L'home actual assaja camins imaginables per sacsar-se del
damunt la culpa i esborrar Déu de la consciència.
El
primer és reduir al mínim la llibertat responsable de
cada persona. ¿No estem condicionats per una predisposició
genètica? ¿No actuem moguts per aquest món obscur del nostre
subconscient? ¿No som, en qualque manera, producte de la
societat ?
Paradoxalment,
exaltem la llibertat de la persona com un valor.
Un
altre camí és acusar sempre els altres. És el millor
per esquitllar-se de la pròpia culpa. Tothom dóna la
culpa a tothom. La culpa sempre és de l'altre. Així, la
llibertat dels altres no està tan condicionada com la
pròpia. És la postura típica del fariseu davant el
publicà.
Si,
malgrat tot, un es sent culpable d'haver traït el
cònjuge, haver estat injust amb una persona, haver enganyat
a una altra, sempre queda el recurs de deixar-ho com a
“debilitats” normals de l' esser humà.
Però
no és bo de fer suprimir la culpa. Ofegar-la en
l'interior, pot sorgir baix com angoixa, inseguretat, tristor,
agressivitat o desencís d'un mateix.
Tal
volta, el problema pel qual moltes persones perden la fe
en Déu és no saber que fer amb la seva culpabilitat. La
paràbola del fariseu i el publicà ens recorda a tots el
camí més sa i alliberador també per avui.
El
primer és reconèixer nostre pecat. Cridar les coses pel
seu nom. Confessar-nos pecadors i saber penedir-nos sense
angoixes ni remordiments estèrils.
El
remordiment no és cristià. Mira al passat, ens tanca en
la culpa i pot enfonsar-nos en l'angoixa neuròtica. El
penediment cristià, per contra, mira al futur, s'obre amb
confiança al perdó de Déu i genera ja l'esperança
d'una vida renovada.
Quantes
persones roseguen el pes d'una culpabilitat reprimida per que,
en abandonar el sacrament de la confessió, no coneixen ja
l'experiència gojosa del perdó de Déu. ¿ Per què no
recobrar aqueixa alegria oblidada que pot pacificar nostra
vida i renovar-la? ¿ Per què no aturar-se i confessar
humilment com el publicà: “O Déu,
sigueu-me propici que som un pecador”.
FARISEUS
D' AVUI
Es
refiaven que eren justos...i tenien per no res a tots els
altres.
Avui,
ningú voldria ser cridat com a “fariseu”,
i amb raó. Però això no prova que els fariseus hagin
desaparegut. Per contra, si la paràbola del fariseu i el
publicà fou dirigida a “uns que es refiaven
que eren justos, i tenien per no res a tots els
altres”, potser l'auditori hauria augmentat.
El
fariseu d' ahir i d' avui és el mateix. Un home satisfet
d'ell mateix i segur del seu “valer”. Un
que pensa tenir sempre la raó. Posseir en exclusiva la
veritat, i servir-se d'ella per a jutjar i condemnar els
altres.
El
fariseu jutja, condemna, classifica. Ell sempre està entre
els que posseeixen la veritat i tenen les mans netes. El
fariseu no canvia, no es penedeix de res, no es corregeix.
No se sent còmplice de cap injustícia. Per això, exigeix
sempre als altres canviar, renovar-se i ser més justos.
Potser
sigui aquest un mal greu de nostra societat. Volem canviar
les coses. Assolir una societat més humana i més
habitable. Transformar la història dels homes i fer-la
millor. Però, il·lusos, pensem canviar la societat sense
canviar nosaltres.
Volem
assolir el naixement d'un home més lliure i responsable,
i pensem que l'esclavitud i les cadenes ens les imposen
sempre des de fora. I, en nostra ingenuitat farisaica,
pensem poder assolir una convivència social més lliure i
reponsable, sense alliberar-nos cadascú de l'egoisme i els
interessos mesquins que ens esclavitzen de dintre.
Volem
una societat més justa i estem disposats a lluitar per
ella, oblidant tal volta que el primer combat el tenim que
fer amb nosaltres mateixos, ja que cadascú és un “petit
opressor” que, en la mesura de nostres petites
possibilitats, crea injustícia.
Volem
pau i augmenta nostra insensibilitat i nostra
irresponsabilitat personal davant la violència. Pensem
estar lliures de tota culpa, perquè en nostre interior
condemnem encara aquests fets. Creiem resoldre-ho tot
classificant els morts i condemnant exclusivament les morts
d'un determinat color.
I
no gosam cridar un “no” absolut i
radical. Un “no” rotund, que no és
condemna farisaica d'altres que maten. Sinó condemna a tots
nosaltres, incapaços de resoldre nostres problemes sense
violència.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada