EVANGELI
Es
prosternà als peus de Jesús, i li donava gràcies...
+
Lectura del sant evangeli segons sant Lluc 17,11-19
Purificació
de deu leprosos
11
Tot fent camí cap a Jerusalem, Jesús passava entre Samaria i
Galilea. 12 A l'entrada d'un poble van
anar a trobar-lo deu leprosos, que s'aturaren un tros lluny 13
i es posaren a cridar:
--Jesús,
mestre, tingues pietat de nosaltres!
14 En
veure'ls, Jesús els digué:
--Aneu
a presentar-vos als sacerdots.
Mentre
hi anaven, van quedar purs de la lepra. 15 Un
d'ells, quan s'adonà que havia estat guarit, va tornar enrere
glorificant Déu amb grans crits, 16 es
prosternà als peus de Jesús amb el front fins a terra i li donava
gràcies. Aquell home era un samarità. 17
Jesús digué:
--¿No
eren deu, els qui han quedat purs? ¿On són els altres nou? 18
¿No n'hi ha hagut cap que tornés per donar glòria a Déu
fora d'aquest estranger?
19
I li digué:
--Aixeca't
i vés-te'n: la teva fe t'ha salvat.
Paraula
de Déu.
CREURE
SENSE AGRAIR
El
relat comença contant la curació d'un grup de deu
leprosos pels voltants de Samaria. Però, aquesta vegada, Lluc
no esmenta els detalls de la curació, sinó la reacció
d'un dels deu leprosos quan es veu curat. L'evangelista
descriu totes les seves passes, ja que vol sacsar la fe
rutinària de molts cristians.
Jesús
ha demanat als leprosos que es presentin als sacerdots per
a assolir l'autorització d'integrar-se en societat. Un
d'ells, però, samarità, quan es veu curat, no va cap als
sacerdots, torna enrera a cercar Jesús. Comença per ell
una vida nova. En endavant, tot serà diferent: podrà viure
de manera digna i feliç. Sap a qui ho deu. Necessita
trobar-se amb Jesús.
Torna
enrera “alabant Déu amb grans crits”. Sap
que la força salvadora de Jesús només pot tenir origen
en Déu. Sent ara quelcom nou per aquest Pare Bo del qual
Jesús parla. No l'oblidarà. Viurà per endavant donant
gràcies a Déu. El lloarà cridant amb força. Tothom ha
de saber que se sent estimat.
Quan
troba a Jesús “es prosterna als peus donant
gràcies” Els seus companys han seguit camí per
a trobar-se amb els sacerdots, però ell sap que Jesús
és l'únic Salvador. Per això és aquí devora ell per
donar gràcies. En Jesús ha trobat el millor regal de
Déu.
En
acabar el relat, Jesús agafa la paraula i fa tres
preguntes mostrant sorpresa i tristesa davant els fets.
No van dirigides al samarità que té baix dels peus.
Recullen el missatge que Lluc vol que s'escolti en les
comunitats cristianes.
“¿
No eren deu els curats?”. ¿ No s'han curat tots? ¿
Per què no reconeixen el que han rebut de Jesús? “Els
altres nou, ¿on són? ¿Per què no són aquí?
¿Per què tants cristians viuen sense mai donar gràcies a
Déu ? ¿ Per què no senten agraïment cap a Jesús ? ¿No
el coneixen ? ¿ No significa res nou per a ells?
“¿Només
ha vingut a donar glòria a Déu aquest estranger ?”.
¿Per què hi ha persones allunyades de la pràctica
religiosa que senten admiració i agraïment cap a Jesús,
mentre molts cristians no ho senten ? Fa uns anys, el Papa
advertia que un agnòstic en recerca pot estar més a prop
de Déu que un cristià rutinari que ho és per tradició
o herència. Una fe que no genera en els creients alegria
i gratitud és una fe malalta.
José
Antonio Pagola
Trobem
Jesús “entre Samaria i Galilea”. En descampat. En terrenys
fronterers. Podríem dir que una mica a la intempèrie. On les coses
no estan absolutament definides ni són clares. A terra de ningú.
I,
potser, així les coses, podem tenir la sensació de viure, nosaltres
mateixos avui, en aquest descampat fronterer i amb diferents
valències. Amb diferents percepcions i valoracions. Amb diverses
influències i corrents. Sense estar segurs de gairebé res. Ves a
saber. Potser sí.
1.-
Apiadeu-vos de nosaltres.
Així
es presenta el grupet dels leprosos davant Jesús. És un grup
d’ exclosos. No poden entrar a la ciutat ni tenir contacte amb
altres persones. Expulsats de la vida social. S’ acosten a Jesús,
demanant reconeixement. Suplicant que Jesús es faci càrrec del pes
de les seves vides. Reclamant una mirada compassiva. I, d’aquí,
l’ajut per alleugerir aquest pes i aquest dolor.
Compassió.
El nostre món i el nostre viure van curts de compassió. Anem, tots,
molt curts de compassió. Potser per sobreviure ens hem endurit. Ens
hem cuirassat. Anem permanentment amb l’ armadura posada. O amb la
pressa. O amb la indiferència. O amb la por...que ens mou a
agressivitat...
I
anem per les nostres ciutats, i per les nostres fronteres,
insensibles i inquiridors. O fugissers i a la defensiva...I no ens
adonem que al nostre voltant, abans que d’altres coses, ens demanen
compassió. Comprensió. Fer-nos càrrec del que està vivint
qui està als nostre costat.
La
Bona Notícia d’ avui pot ser una trucada forta a la nostra porta
per desvetllar-nos en aquesta carència de compassió a les nostres
vides. Podríem començar per preguntar-nos si coneixem de debò a
qui tenim al costat. Si coneixem les seves preocupacions i goigs. Si
ens “toca” la seva història. Podem pensar com lliurar-nos de
cuirasses i proteccions que no només no ens ajuden, sinó que ens
mengen moltes energies.
Jesús
va mirar compassivament. Se li van acostar i no els va defugir. Els
va atendre. Se’n compadí. Els retornà la dignitat.
2.-
Gratitud.
Dels
deu, un retorna, donant gràcies. Només un. Potser aquest va rebre
alguna cosa diferent dels altres? No ho sembla pas.
Més
aviat és la constatació que normalment, tots som molt diligents i
disposats a demanar, quan necessitem, i molt poc agraïts, quan hem
rebut el que demanàvem. I així ens van les coses..
Perquè,
en el fons, l’ agraïment és molt més que bona educació, cortesia i
maneres. Molt més.
Viure
agraït és reconèixer la pròpia realitat i la pròpia
necessitat. Sense fantasies ni deliris d’ autosuficiència. És
reconèixer que som qui som, gràcies, sobre tot, al que hem rebut. I
que els altres ens ajuden a viure. Els ulls de l’ agraïment ens
eixamplen el cor. I ens fan veure que vivim gràcies a un gran amor.
A l’ amor de Déu que mai no ens deixa ni ens oblida. Els ulls de
l’ agraïment saben veure allò amagat. Allò que a primera vista no
es veu. La presència amagada de Déu.
Aquell
samarità, va saber veure en el seu retorn a la salut i a la
societat, la mà de Déu. La passió de Déu per la seva vida
concreta.
Quantes
vegades donem gràcies a Déu en el nostre dia?
3.-
La teva fe t’ha salvat.
El
samarità és doblement marginat. Leprós i samarità. Doble
exclusió.
Potser
hi ha moments que pensem que no hi ha res a fer, i que tot està en
contra. Aleshores només ens queda la fe. Només ens queda
viure i actuar des de la fe. No des de les pròpies habilitats ni
capacitats. Potser és aleshores, quan deixem actuar el Senyor en
nosaltres. I el descobrim salvador. Ell salva. Rescata la nostra
vida. Ens fa sortir del pou. Jesús salva quan posem en joc la fe.
I
aquell samarità encara va escoltar: Aixeca’ t. Viu. Segueix
caminant i buscant. Que et mogui la teva fe. Deixa’ t conduir. Viu
sense por. La teva fe t’ha salvat.
Episodi
conegut. Jesús cura deu leprosos i els envia als sacerdots
per què els autoritzin a retornar curats a la família.
Així podria haver acabat. Tanmateix l'evangelista vol destacar
la reacció d'un d'ells.
Curats,
els leprosos desapareixen d'escena. No en sabem res més.
Sembla que res s'hagi donat en les seves vides. Tanmateix,
un d'ells “veu que està curat” i compren
que quelcom gros se li ha regalat: Déu està a l'origen
d'aquella curació. Entusiasmat, torna enrere “alabant
Déu en grans crits” i “donant gràcies a
Jesús”.
Els
comentaristes interpreten la seva reacció en clau d'agraïment:
els nou són uns desagraïts; només el que ha tornat sap
agrair. Això suggereix el relat. Tanmateix, Jesús no parla
d'agraïment. Diu que el samarità ha tornat “per a
donar glòria a Déu”. I donar glòria a Déu és
més que dir “gràcies”.
Dins
la història de cada persona, posada a prova per malalties,
dolences i afliccions, la curació és una experiència
privilegiada per a donar glòria a Déu com a Salvador
del nostre esser. Així ho diu una fórmula de sant Ireneu
le Lió: “El que dóna glòria a Déu és un home
ple de vida”. Aquest cos curat del leprós és un
cos que canta la glòria de Déu.
Creiem
saber-ho tot sobre el funcionament del nostre organisme,
però la curació d'una malaltia greu sempre ens sorpren.
Sempre és un “misteri” experimentar en
nosaltres com es recupera la vida, com es reafirmen nostres
forces i com creix nostra confiança i nostra llibertat.
Poques
experiències es poden viure tan radicals i bàsiques com
la sanació, per a experimentar la victòria en front del
mal i el triomf de la vida sobre l'amenaça de la mort.
Per això, quan ens curem, s'ens ofereix la possibilitat
d'acollir de forma renovada a Déu que ve a nosaltres com
a fonament de nostre esser i font de vida nova.
La
medicina moderna permet a moltes persones viure el procés
de curació amb més freqüència que en temps passats.
Cal agrair als qui ens curen, però la sanació pot ser
ocasió i estímul per a iniciar una nova relació amb
Déu. Podem passar de la indiferència a la fe, del rebuig
a l'acollida, del dubte a la confiança, del temor a
l'amor.
Aquesta
acollida sana de Déu ens pot curar de pors, buits i
ferides, que ens fan mal. Ens pot arrelar en la vida de
manera més saludable i alliberada. Ens pot sanar
integralment.
TORNAR
A JESÚS I DONAR GRÀCIES
Els
altres nou, ¿on són?
Deu
leprosos vénen a trobar Jesús. La llei impedeix entrar en
contacte amb ell. Per això, s'aturen un tros lluny i demanen
compassió.
Els
veu, lluny, sols i marginats, demanen un gest de compassió.
Jesús no espera. Déu els vol veure amb tots: “Aneu
a presentar-vos als sacerdots”. Que
els representants de Déu autoritzin per a tornar a casa.
Mentre van queden nets.
El
relat podria acabar aquí. Però l'evangelista vol destacar
la reacció d'un. Aquest home veu que està curat: compren
que ha rebut quelcom gran; la seva vida ha canviat. En
lloc de presentar-se als sacerdots, va cap a Jesús. Allà
està son Salvador.
Ja
no camina com un leprós, amagant-se de la gent. Torna
exultant. Segons Lluc, fa dues coses. Alaba a Déu en grans
crits: Déu està en l'origen de la seva salvació.
Es prosterna davant Jesús i dóna gràcies: aquest és
el Profeta beneït per qui ha arribat la compassió de Déu.
Estranyesa
de Jesús: Els altres nou, ¿ on són ? ¿Segueixen
entretinguts amb els sacerdots complint ritus prescrits ? ¿
no ha descobert d'on ve la salvació ? Llavors diu al
samarità: “La teva fe t'ha salvat”.
Tots
els leprosos han estat curats físicament, però només el
que ha tornat a Jesús donant gràcies ha quedat “salvat”
de rel.
Qui
no és capaç d'alabar i agrair la vida, té encara
quelcom malalt dins son interior. ¿ Què és una religió
viscuda sense agraïment ? ¿ Què és un cristianisme
viscut des d'una actitud crítica, pessimista, negativa,
incapaç d'experimentar i agrair la llum, la força, el
perdó i l'esperança que rebem de Jesús?
¿
No hem de revifar en l' Església l'acció de gràcies i la
lloança a Déu ? ¿ No hem de tornar a Jesús per a
donar-li gràcies ? ¿ No és això el que pot desencadenar
en els creients una alegria desconeguda per molts ?
Li
sortiren deu leprosos.
No
som conscients, però vivim captius d'una xarxa invisible
de barreres i prejudicis tan profundament interiors i
institucionalitzats que formen part del nostre esser. Ens
creiem lliures, però ells ens dicten a qui estimar i a
qui rebutjar, amb qui caminar i a qui evitar.
Cadascú
habita un “territori” delimitat. Pertany a una raça, és
d'un color i un sexe, té una pàtria, practica una
religió. És difícil no considerar l''altre com a inferior.
Ens sembla natural: la meva raça és superior a les
altres, la meva pàtria més noble, la meva religió més
digna que altres creences.
El
sentit de pertinença és necessari per a créixer com a persones,
però pot empresonar-nos dins uns murs d'ignorància mutua,
rebuig, exclusió i insolidaritat. Podem oblidar que, per
esser humans, no basta se lleial al propi grup i hostil
al diferent. Fa falta quelcom més.
Jesús
promogué un “moviment de compassió” que tenia
com objectiu introduir en la societat un “amor no
excloent”, un corrent de comunicació i solidaritat
que, fora barreres i prejudicis, tingués esment al sofriment
dels més exclosos.
La
compassió és el primer per a ser humans. No necessita
altra justificació. No manca fonementar-la en cap religió.
És exigida pels que tenen la màxima autoritat damunt
nosaltres: “l'autoritat dels que sofreixen”.
Segons
el relat de Lluc, uns leprosos, exclosos socialment i
religiosa, s'aturen un tros lluny i li demanen a crits el
que no troben en la societat: “apiadeu-vos de
nosaltres”. La reacció de Jesús és immediata. Cal
acollir-los: cap obstacle per a atendre els que sofreixen.
Són
molts els que sofreixen en el món. El seu crit ens
arriba “des de lluny”, des d'altres races i altres pobles que no són els nostres. Podem tancar-nos
en nostres fronteres, però si no escoltem el seu crit,
nostre cor no és cristià.
VIDA
AGRAÏDA
Tornà
donant glòria a Déu.
Hay
quienes caminan por la vida con aire triste y pesimista. Su mirada se
fija siempre en lo desagradable y desalentador. No tienen ojos para
ver que, a pesar de todo, la bondad abunda más que la maldad. No
saben apreciar tantos gestos nobles, hermosos y admirables que
suceden todos los días en cualquier parte del mundo. Tal vez lo ven
todo negro porque proyectan sobre las cosas su propia oscuridad.
Otros
viven siempre en actitud crítica. Se pasan la vida observando todo
lo negativo que hay a su alrededor. Nada escapa a su juicio. Se
consideran personas lúcidas, perspicaces y objetivas. Sin embargo,
nunca alaban, admiran o agradecen. Lo suyo es destacar el mal y
condenar a las personas.
Otros
hacen el recorrido de la vida indiferentes a todo. Sólo tienen ojos
para lo que pueda servir a sus propios intereses. No se dejan
sorprender por nada gratuito, no se dejan querer ni bendecir por
nadie. Encerrados en su mundo, bastante tienen con defender su
pequeño bienestar cada vez más triste y egoísta. De su corazón no
brota nunca el agradecimiento.
Hay
quienes viven de manera monótona y aburrida. Su vida es pura
repetición: el mismo horario, el mismo trabajo, las mismas personas,
la misma conversación. Nunca descubren un paisaje nuevo en sus
vidas. Nunca estrenan día nuevo. Nunca sucede algo diferente que
renueve su espíritu. No saben descubrir ni amar de manera nueva a
las personas. Su corazón no conoce la alabanza.
Para
vivir de manera agradecida, lo primero es reconocer la vida como
buena. Mirar el mundo con amor y simpatía. Purificar la mirada
cargada de negativisme, pesimismo o indiferencia para apreciar todo
lo que hay de bueno, hermoso y admirable en las personas y en las
cosas. Saber disfrutar de lo que vamos recibiendo de manera gratuita
e inmerecida. Cuando san Pablo dice que «hemos sido creados para
alabar la gloria de Dios» está diciendo cuál es el sentido y la
razón más profunda de nuestra existencia. En el episodio narrado
por Lucas, Jesús se extraña de que sólo uno de los leprosos vuelva
«dando gracias» y «alabando a Dios». Es el único que ha sabido
sorprenderse por la curación y reconocerse agraciado.
Se
volvió alabando a Dios.
És
una contradicció. Ensenyem als nins a dir “gràcies”,
i fem un món on aquesta paraula no hi cap. Un món que
funciona mogut pels diners, l'obligació o l 'interés. I
clar, quan tot es ven i es compra, no hi ha lloc per la
gratitud.
El
mateix regal s'ha convertit en un “gest social
programat pels grans magatzems on tot es ven manco la
gratuïtat” (L.A. García-Monge). Els vertaders
regals neixen allà on hi ha amor sincer entre les
persones, més enllà de l'establert i obligatori.
No
estranya que en un món així “donar gràcies”
s'hagi convertit en un simple signe d'educació. Mai diuen
gràcies de veritat. No saben agrair la vida ni l'amor i
la bondat de les persones. No saben agrair a Déu. Per a
sentir agraïment, la persona ha de superar aqueix
egocentrisme infantil del que es creu que tot li és degut.
Cal reconèixer el gratuït, el que rebem com a regal, el
que no es fruit dels nostres mèrits.
Només
agraeix de veritat el que sap captar en sa vida l'amor,
no en abstracte, sinó encarnat en petites experiències de
cada dia. Aquest amor que s'amaga en l' interés que qualcú
esdevé per nosaltres, en l'amistat sincera de qui ens vol
bé, en el recolzament i l'ajuda desinteressada que se'ns
ofereix.
Sens
dubte, molt devem a altres persones; però, ¿ a qui
agrair l'alba de cada matí o la respiració que ens
manté vius?, ¿ a qui donar gràcies per l' esser, el
benestar interior o l'alegria de viure? El creient aixeca
la seva acció de gràcies al Creador i Pare, font i
origen de tot bé. L'ateu té el problema de sentir
necessitat de donar gràcies i no saber a qui.
Segons
el relat evangèlic, només un torna a Jesús donant
gràcies i lloant Déu. Jesús es queixa: “¿No ha
vingut més que aquest estranger per a donar
glòria a Déu ?” ¿Seran sempre pocs els que donin
gràcies pel regal de la vida?.
Al
creient que mai li surt de dintre la lloança i
l'agraïment a Déu li manca l'essencial. La seva fe necessita descobrir
que la primera actitud davant la bondat i grandesa de Déu
es troba en aquesta paraula senzilla: “Gràcies”.
Com als nins devant el regal de la vida, tindríem que
ensenyar: “¿Què es diu?”
Tornà
donant glòria a Déu.
Diuen
que la gratitud desapareix dels “paisatge afectiu” de
la vida moderna.. Es desconfia del gest realitzat per
generositat. “S'ha fet dogma de fe que
ningú fa res de franc i que tota intenció bona
amaga una impostura” (J.A. Marina). És bo de
fer considerar la gratitud com “un sentiment de
beneits, equivocats o esclaus”.
Aquesta
actitud està molt generalitzada. És cert que en nostra
“civilització mercantilista”, cada cop hi ha
menys gratuït. Tot s'intercanvia, es presta, es deu o s'exigeix. En aquest clima social la gratitud és
innecessària. Cadascú té el que es mereix, el que ha
guanyat amb l'esforç. A ningú li regalen res.
Quelcom
semblant pot passar en la relació amb Déu si la religió
es converteix en una espècie de contracte amb la
Divinitat.: “Jo t'ofereixo oracions i sacrificis i
Tu m'assegures protecció. Jo compleixo l'estipulat i Tu em
recompenses”. Desapareix així de l'experiència
religiosa el sentiment més genuí que és la lloança i
l'acció de gràcies a Déu, font i origen de tot bé.
Per
a molts creients, recuperar la gratitud pot ser la
primera passa per a guarir la relació amb Déu. Aquesta
lloança agraïda no consisteix en tributar elogis ni
enumerar dons rebuts. El primer és captar la grandesa de
Déu i sa bondat insondable. Intuir que només es pot
viure davant Ell donant gràcies. Aquesta gratitud radical a
Déu desencadena en la persona una forma nova de mirar-se,
un mode nou de relacionar-se amb les coses i una actitud
diferent davant les persones.
Un
home agraït sap que no és l'origen d'ell mateix:
s' existència entera és do de Déu. Les coses que
l'envolten adquireixen una profunditat ignorada; no són
aquí com a objectes que serveixen per a satisfer
necessitats; són signes de la gràcia i la bondat del
Creador. Les persones que troben en el camí són també
regal i gràcia; a través d'elles s'ofereix la presència
viva de Déu.
Dels
deu leprosos curats per Jesús, només un torna
“glorificant Déu” i només ell escolta les
paraules de Jesús: “La teva fe t'ha
salvat”. El reconeixement gojós i la lloança a
Déu sempre són font de salvació.
AGRAIR
Tornà
enrere donant glòria a Déu.
La
gratitud és un sentiment arrelat en l' esser humà. Des de
petits ens ensenyen a donar gràcies, ja que l'agraïment és
l'actitud més noble davant el que rebem en la vida.
Humiliant és dir a qualcú de veres “desagraït”.
I
, tanmateix, molts creients no saben viure de manera agraïda.
Només se'n recorden de Déu per expressar les seves
queixes o demanar ajuda en moments de necessitat. Mai surt
d'ells l'agraïment o la lloança per tot el bé de llurs
vides.
Per
agrair, primer és saber captar el positiu de la vida.
No deixar d'admirar-nos davant tant de bé: el sol de cada
matí, el misteri del nostre cos, el desvetllar de cada
dia, l'amor i l'amistat de les persones, l'alegria del
encontre, el plaer, el descans reparador, la música,
l'esport, la natura, la fe, la llar. No és viure amb
esperit observador, sinó estar atents i saber acollir tot
el sucós, bell, positiu de la vida, de la nostra i dels
altres.
Cal
percebre tot això com a do provinent de Déu, font i
origen últim de tot bé. La vida es converteix així,
espontàniament, en lloança. Es comprèn que el primer en la
vida és agrair. Malgrat tots els fracassos, amargors i
pecats, la vida és do que hem d'acollir cada dia en
actitud d'agraïment i alabança.
L'agraïment
demana, reaccionar amb goig i expressar l'alegria de
viure i rebre tot de Déu. L'alegria avui està
desacreditada. Molts la veuen com a virtut ingènua dels que
encara no han escarmentat davant la duresa de la vida. I,
tanmateix, pot ser la reacció de qui viu des de la mateixa
arrel de l'existència. S.Kierkegaard: “Tot el
que de veritat vol tenir relació amb Déu i freqüentar-lo,
només té una tasca: estar sempre alegre”.
La
lloança a Déu és manifestació de vida sana i
encertada. Qui no és capaç d'alabar i agrair la vida,
dins el seu interior està malalt. Els deu leprosos queden
curats de la malaltia terrible, però només un torna i
dóna “glòria a Déu”, i només ell escolta
les paraules de Jesús: “Aixeca't i ves te'n. La teva
fe t'ha salvat”. Tots han estat curats físicament,
però només ell roman sant d'arrel. Tal volta, un pecat
de l' Església i dels creients sigui la manca de lloança
i acció de gràcies. Paraules de B. Häring:
“L' Església serà més una Església curativa, quan
sigui una Església més glorificadora i eucarística,...És
el camí de la salvació:
sempre i en tota ocasió és digne i just donar gràcies
a Déu i lloar-lo”.
¿POR
O ADMIRACIÓ?
Tornà
enrere donant glòria a Déu.
No
és fàcil descriure els sentiments i actituds que es
poden desvetllar en nosaltres quan ens aturem davant Déu.
Però, n' hi ha dos que condicionen la nostra vivència
religiosa: el temor i l'admiració.
Hi
ha persones que davant Déu senten por. Déu se'ls
presenta amenaçador, temible i perillós. Davant ell cal
protegir-se, actuar amb cautela i precaució.
Aquest
temor a Déu suscita una religió en la qual l'important
és mantenir-se purs davant ell, no transgredir els seus
manaments, expiar les ofenses i complir estrictament els
deures religiosos per a sentir-nos segurs davant ses
possibles reaccions.
Hi
ha creients en els quals Déu desvetlla admiració. El
perceben com algú gran, fascinant, bo. Es senten atrets
per ell, captivats pel seu misteri i la seva grandesa.
Aquesta admiració els mena a una vivència religiosa en la
qual predomina la lloança, l'acció de gràcies i
l'adoració gojosa. Important és cantar la glòria de Déu
i contemplar agraïts les seves obres.
Cap
poble ha admirat tant el seu Déu i orientat el culte en
la lloança amb audàcia i entusiasme com el poble jueu.
Per a l' israelita pietós, tot és motiu de “beraka”
o benedicció a Yahvé i la vida entera es converteix en
acció de gràcies.
Els
cristians hem perdut aqueixa admiració per déu. Celebram
l' Eucaristia com la gran pregària d'acció de gràcies a
Déu, però no ens neix del cor, ja que nostra vida està
buida de lloança. La queixa de Jesús de la falta
d'agraïment dels leprosos curats per ell, podria està
dirigida a molts de nosaltres.
¿
On està nostra acció de gràcies i nostra lloança
jubilosa a Déu? Miram la vida i el món amb ulls
avesats i avorrits, incapaços d'admirar la grandesa i
bellesa de les coses i les persones. Passam pel món
carregats de preocupacions, absorts per moltes tasques,
ocupats en tenir de tot i manipular-ho tot i ja no
captem res que ens convidi a la lloança a Déu.
Escoltem
l'advertència de Sant Bonaventura: “El que amb tants
d'esplendors de les coses creades no
s'il·lumina, està cec; el que amb tants clamors no es
desvetlla està sord; el que amb tants efectes no alaba Déu
està mut... Obre doncs els ulls, acosta
les orelles de l'esperit, desplega els llavis i aplica
ton cor per a veure totes les coses, sentir, lloar,
estimar, exalçar i reverenciar a ton Déu”.
UNA VIDA AGRAÏDA
…per
a dona glòria a Déu.
Sovint,
els cristians ens hem preocupat més de les exigències
ètiques de la fe que de revifar nostra relació gojosa
amb Déu.
A
banda, hem insistit en el compliment i la pràctica
religiosa, però no hem après a celebrar amb emoció a
Déu com a font amorosa de la vida.
No
és estrany que ens vegin en cara poc entusiasta. Així ho
escrivia E. Tierno Galván: «En estos momentos, el agnosticismo
parece el único camino para devolver al hombre la seguridad y el
entusiasmo, frente a tantos millones de cristianos decepcionados,
para los que Dios.., es tan sólo un juguete roto».
¿No
necessitem els creients redescobrir a Déu com a Déu i aprendre
a viure gojosament en acció de gràcies al Creador?
El
nostre instint religiós està atrofiat i és gran nostra
por a una religiositat alienant, que aqueixa mateixa pregunta
aixecarà sospites ? ¿ Què pot aportar això a la
construcció d'una societat millor ? ¿ Per què serveix
alabar el Creador quan hi ha tantes coses per fer ?salut
sense que es desvetlli l'agraïment i la lloança
entusiasta. Això ens interpel·la. ¿No n'ha tornat cap
sinó aquest estranger per a donar glòria a Déu?
Quan
únicament es viu amb l'obsessió de l'útil i pràctic,
ordenant tot al millor profit i rendiment, no es descobreix
la vida com a regal.
Quan
reduïm nostra vida a “consumir” objectes, benestar,
notícies, sensacions, no és possible percebre Déu com a
font d'una vida més intensa i gojosa.
Quan
passem la vida dominant les persones, estripant les coses i
manipulant-ho tot, ens fem incapaços per contemplar
l'existència com a do del Creador.
Però
hi ha un altre mode distint de viure. Aquells que
s'alliberen de l'empobriment interior i descobreixen que
“existim des d'un origen amorós” (
J. Martin Velasco) i que som cridats a una plenitud de
vida que desafia les limitacions del temps i del fracàs
humà.
No
són molts, però llur vida està animada per una
pregonesa, una gratitud i una alegria no sospitada pel qui
observa des de fora. Déu és “un juguete roto” només
pel que no sap fruir del
seu regal amb gratitud.
SABER
AGRAIR
Es
prosternà als peus de Jesús,...i donava gràcies.
Sovint,
en moments de crisi i de canvis socio-culturals, els homes
recalquem el negatiu i nefast, i oblidem allò positiu i
bo que també hi ha en la història dels pobles.
Quan
una societat viu una transformació profunda del model
cultural anterior i una substitució ràpida per un model
diferent es dóna un fenomen que entre nosaltres és bo
de detectar.
A
banda, les noves generacions no creuen en el passat. El
canvi provoca una revisió de totes les institucions
socials, educatives i religioses, i un replantejament de les
idees, estructures i models de vida antics. Els valors
del passat sofreixen un enderrocament espectacular. Sembla
que els pares i padrins no hagin fet res constructiu i
vàlid.
Però,
al mateix temps, molts adults sofreixen i s'angoixen davant
el present, perquè estan convençuts de que “el seu
temps” fou millor. Per a ells res és positiu i bo
en el moment actual.
Així,
per raons diverses, cream una societat d'homes descontents i
amargats, obsessionats sempre pel negatiu i incapaços de
valorar, agrair i disfrutar el bo, gran i positiu que hi
ha en nostres vides.
Aquesta
societat necessita escoltar la crida de Jesús a
l'agraïment. Els homes i dones d' avui necessitem recordar
que l'home no pot esser humà sense esser agraït. No té
altra possibilitat
d'afirmar-se com home sinó sap acollir amb agraïment tot
el que reb de la vida.
I
la raó és senzilla. L'home no pot donar-se res a ell
mateix si no és a partir del que reb dels altres. No ens
donem la vida, ni la intel·ligència, ni les forces, ni la
salut, ni el viure de cada dia. L'home només és capaç
d'aprendre a parlar, desenvolupar-se, treballar, relacionar-se
i construir la pròpia personalitat a partir del que rep
dels altres.
Per
això, l'home està cridat a ser agraït. I no ha
descobert encara el vertader “fons” i la font del seu
viure, quan es tanca en una postura d'ingratitud i
desagraïment.
És
bo deturar-se a reconèixer tot el bo que rebem en la
vida, i ser agraïts amb el passat i el present. Saber
agrair els esforços i treballs de les generacions
passades, i les inquietuds i lluites de les presents.
Agrair la història que del darrera ens sosté i ens
impel·leix cap al futur millor. Agrair la naturalesa, els
esdeveniments que teixeixen nostra vida, les persones que
ens acompanyen, ens estimen i ens volen més humans.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada