DIUMENGE XXVIII

POWER-POINT


28º diumenge Temps ordinari (C)

EVANGELI

Es prosternà als peus de Jesús, i li donava gràcies...

+ Lectura del sant evangeli segons sant Lluc 17,11-19

Purificació de deu leprosos

11 Tot fent camí cap a Jerusalem, Jesús passava entre Samaria i Galilea. 12 A l'entrada d'un poble van anar a trobar-lo deu leprosos, que s'aturaren un tros lluny 13 i es posaren a cridar:

--Jesús, mestre, tingues pietat de nosaltres!

14 En veure'ls, Jesús els digué:

--Aneu a presentar-vos als sacerdots.

Mentre hi anaven, van quedar purs de la lepra. 15 Un d'ells, quan s'adonà que havia estat guarit, va tornar enrere glorificant Déu amb grans crits, 16 es prosternà als peus de Jesús amb el front fins a terra i li donava gràcies. Aquell home era un samarità. 17 Jesús digué:

--¿No eren deu, els qui han quedat purs? ¿On són els altres nou? 18 ¿No n'hi ha hagut cap que tornés per donar glòria a Déu fora d'aquest estranger?

19 I li digué:

--Aixeca't i vés-te'n: la teva fe t'ha salvat.

Paraula de Déu.

CREURE SENSE AGRAIR

El relat comença contant la curació d'un grup de deu leprosos pels voltants de Samaria. Però, aquesta vegada, Lluc no esmenta els detalls de la curació, sinó la reacció d'un dels deu leprosos quan es veu curat. L'evangelista descriu totes les seves passes, ja que vol sacsar la fe rutinària de molts cristians.

Jesús ha demanat als leprosos que es presentin als sacerdots per a assolir l'autorització d'integrar-se en societat. Un d'ells, però, samarità, quan es veu curat, no va cap als sacerdots, torna enrera a cercar Jesús. Comença per ell una vida nova. En endavant, tot serà diferent: podrà viure de manera digna i feliç. Sap a qui ho deu. Necessita trobar-se amb Jesús.

Torna enrera “alabant Déu amb grans crits”. Sap que la força salvadora de Jesús només pot tenir origen en Déu. Sent ara quelcom nou per aquest Pare Bo del qual Jesús parla. No l'oblidarà. Viurà per endavant donant gràcies a Déu. El lloarà cridant amb força. Tothom ha de saber que se sent estimat.

Quan troba a Jesús “es prosterna als peus donant gràcies” Els seus companys han seguit camí per a trobar-se amb els sacerdots, però ell sap que Jesús és l'únic Salvador. Per això és aquí devora ell per donar gràcies. En Jesús ha trobat el millor regal de Déu.

En acabar el relat, Jesús agafa la paraula i fa tres preguntes mostrant sorpresa i tristesa davant els fets. No van dirigides al samarità que té baix dels peus. Recullen el missatge que Lluc vol que s'escolti en les comunitats cristianes.

“¿ No eren deu els curats?”. ¿ No s'han curat tots? ¿ Per què no reconeixen el que han rebut de Jesús? “Els altres nou, ¿on són? ¿Per què no són aquí? ¿Per què tants cristians viuen sense mai donar gràcies a Déu ? ¿ Per què no senten agraïment cap a Jesús ? ¿No el coneixen ? ¿ No significa res nou per a ells?

“¿Només ha vingut a donar glòria a Déu aquest estranger ?”. ¿Per què hi ha persones allunyades de la pràctica religiosa que senten admiració i agraïment cap a Jesús, mentre molts cristians no ho senten ? Fa uns anys, el Papa advertia que un agnòstic en recerca pot estar més a prop de Déu que un cristià rutinari que ho és per tradició o herència. Una fe que no genera en els creients alegria i gratitud és una fe malalta.

José Antonio Pagola

2Re 5,14-17 2Tim 2,8-13 Lc 17,11-19

Trobem Jesús “entre Samaria i Galilea”. En descampat. En terrenys fronterers. Podríem dir que una mica a la intempèrie. On les coses no estan absolutament definides ni són clares. A terra de ningú.

I, potser, així les coses, podem tenir la sensació de viure, nosaltres mateixos avui, en aquest descampat fronterer i amb diferents valències. Amb diferents percepcions i valoracions. Amb diverses influències i corrents. Sense estar segurs de gairebé res. Ves a saber. Potser sí.

1.- Apiadeu-vos de nosaltres.

Així es presenta el grupet dels leprosos davant Jesús. És un grup d’ exclosos. No poden entrar a la ciutat ni tenir contacte amb altres persones. Expulsats de la vida social. S’ acosten a Jesús, demanant reconeixement. Suplicant que Jesús es faci càrrec del pes de les seves vides. Reclamant una mirada compassiva. I, d’aquí, l’ajut per alleugerir aquest pes i aquest dolor.

Compassió. El nostre món i el nostre viure van curts de compassió. Anem, tots, molt curts de compassió. Potser per sobreviure ens hem endurit. Ens hem cuirassat. Anem permanentment amb l’ armadura posada. O amb la pressa. O amb la indiferència. O amb la por...que ens mou a agressivitat...

I anem per les nostres ciutats, i per les nostres fronteres, insensibles i inquiridors. O fugissers i a la defensiva...I no ens adonem que al nostre voltant, abans que d’altres coses, ens demanen compassió.  Comprensió. Fer-nos càrrec del que està vivint qui està als nostre costat.

La Bona Notícia d’ avui pot ser una trucada forta a la nostra porta per desvetllar-nos en aquesta carència de compassió a les nostres vides. Podríem començar per preguntar-nos si coneixem de debò a qui tenim al costat. Si coneixem les seves preocupacions i goigs. Si ens “toca” la seva història. Podem pensar com lliurar-nos de cuirasses i proteccions que no només no ens ajuden, sinó que ens mengen moltes energies.

Jesús va mirar compassivament. Se li van acostar i no els va defugir. Els va atendre. Se’n compadí. Els retornà la dignitat.

2.- Gratitud.

Dels deu, un retorna, donant gràcies. Només un. Potser aquest va rebre alguna cosa diferent dels altres? No ho sembla pas.

Més aviat és la constatació que normalment, tots som molt diligents i disposats a demanar, quan necessitem, i molt poc agraïts, quan hem rebut el que demanàvem. I així ens van les coses..

Perquè, en el fons, l’ agraïment és molt més que bona educació, cortesia i maneres. Molt més.

Viure agraït és reconèixer la pròpia realitat i la pròpia necessitat. Sense fantasies ni deliris d’ autosuficiència. És reconèixer que som qui som, gràcies, sobre tot, al que hem rebut. I que els altres ens ajuden a viure. Els ulls de l’ agraïment ens eixamplen el cor. I ens fan veure que vivim gràcies a un gran amor. A l’ amor de Déu que mai no ens deixa ni ens oblida. Els ulls de l’ agraïment saben veure allò amagat. Allò que a primera vista no es veu. La presència amagada de Déu.

Aquell samarità, va saber veure en el seu retorn a la salut i a la societat, la mà de Déu. La passió de Déu per la seva vida concreta.

Quantes vegades donem gràcies a Déu en el nostre dia?

3.- La teva fe t’ha salvat.

El samarità és doblement marginat. Leprós i samarità. Doble exclusió.

Potser hi ha moments que pensem que no hi ha res a fer, i que tot està en contra.  Aleshores només ens queda la fe. Només ens queda viure i actuar des de la fe. No des de les pròpies habilitats ni capacitats. Potser és aleshores, quan deixem actuar el Senyor en nosaltres. I el descobrim salvador. Ell salva. Rescata la nostra vida. Ens fa sortir del pou. Jesús salva quan posem en joc la fe.

I aquell samarità encara va escoltar: Aixeca’ t. Viu. Segueix caminant i buscant. Que et mogui la teva fe. Deixa’ t conduir. Viu sense por. La teva fe t’ha salvat.

CURACIÓ

Episodi conegut. Jesús cura deu leprosos i els envia als sacerdots per què els autoritzin a retornar curats a la família. Així podria haver acabat. Tanmateix l'evangelista vol destacar la reacció d'un d'ells.

Curats, els leprosos desapareixen d'escena. No en sabem res més. Sembla que res s'hagi donat en les seves vides. Tanmateix, un d'ells “veu que està curat” i compren que quelcom gros se li ha regalat: Déu està a l'origen d'aquella curació. Entusiasmat, torna enrere “alabant Déu en grans crits” i “donant gràcies a Jesús”.

Els comentaristes interpreten la seva reacció en clau d'agraïment: els nou són uns desagraïts; només el que ha tornat sap agrair. Això suggereix el relat. Tanmateix, Jesús no parla d'agraïment. Diu que el samarità ha tornat “per a donar glòria a Déu”. I donar glòria a Déu és més que dir “gràcies”.

Dins la història de cada persona, posada a prova per malalties, dolences i afliccions, la curació és una experiència privilegiada per a donar glòria a Déu com a Salvador del nostre esser. Així ho diu una fórmula de sant Ireneu le Lió: “El que dóna glòria a Déu és un home ple de vida”. Aquest cos curat del leprós és un cos que canta la glòria de Déu.

Creiem saber-ho tot sobre el funcionament del nostre organisme, però la curació d'una malaltia greu sempre ens sorpren. Sempre és un “misteri” experimentar en nosaltres com es recupera la vida, com es reafirmen nostres forces i com creix nostra confiança i nostra llibertat.

Poques experiències es poden viure tan radicals i bàsiques com la sanació, per a experimentar la victòria en front del mal i el triomf de la vida sobre l'amenaça de la mort. Per això, quan ens curem, s'ens ofereix la possibilitat d'acollir de forma renovada a Déu que ve a nosaltres com a fonament de nostre esser i font de vida nova.

La medicina moderna permet a moltes persones viure el procés de curació amb més freqüència que en temps passats. Cal agrair als qui ens curen, però la sanació pot ser ocasió i estímul per a iniciar una nova relació amb Déu. Podem passar de la indiferència a la fe, del rebuig a l'acollida, del dubte a la confiança, del temor a l'amor.

Aquesta acollida sana de Déu ens pot curar de pors, buits i ferides, que ens fan mal. Ens pot arrelar en la vida de manera més saludable i alliberada. Ens pot sanar integralment.

TORNAR A JESÚS I DONAR GRÀCIES

Els altres nou, ¿on són?

Deu leprosos vénen a trobar Jesús. La llei impedeix entrar en contacte amb ell. Per això, s'aturen un tros lluny i demanen compassió.

Els veu, lluny, sols i marginats, demanen un gest de compassió. Jesús no espera. Déu els vol veure amb tots: “Aneu a presentar-vos als sacerdots”. Que els representants de Déu autoritzin per a tornar a casa. Mentre van queden nets.

El relat podria acabar aquí. Però l'evangelista vol destacar la reacció d'un. Aquest home veu que està curat: compren que ha rebut quelcom gran; la seva vida ha canviat. En lloc de presentar-se als sacerdots, va cap a Jesús. Allà està son Salvador.

Ja no camina com un leprós, amagant-se de la gent. Torna exultant. Segons Lluc, fa dues coses. Alaba a Déu en grans crits: Déu està en l'origen de la seva salvació. Es prosterna davant Jesús i dóna gràcies: aquest és el Profeta beneït per qui ha arribat la compassió de Déu.

Estranyesa de Jesús: Els altres nou, ¿ on són ? ¿Segueixen entretinguts amb els sacerdots complint ritus prescrits ? ¿ no ha descobert d'on ve la salvació ? Llavors diu al samarità: “La teva fe t'ha salvat”.

Tots els leprosos han estat curats físicament, però només el que ha tornat a Jesús donant gràcies ha quedat “salvat” de rel.

  Qui no és capaç d'alabar i agrair la vida, té encara quelcom malalt dins son interior. ¿ Què és una religió viscuda sense agraïment ? ¿ Què és un cristianisme viscut des d'una actitud crítica, pessimista, negativa, incapaç d'experimentar i agrair la llum, la força, el perdó i l'esperança que rebem de Jesús?

¿ No hem de revifar en l' Església l'acció de gràcies i la lloança a Déu ? ¿ No hem de tornar a Jesús per a donar-li gràcies ? ¿ No és això el que pot desencadenar en els creients una alegria desconeguda per molts ?

PER A SER HUMANS

Li sortiren deu leprosos.

No som conscients, però vivim captius d'una xarxa invisible de barreres i prejudicis tan profundament interiors i institucionalitzats que formen part del nostre esser. Ens creiem lliures, però ells ens dicten a qui estimar i a qui rebutjar, amb qui caminar i a qui evitar.

Cadascú habita un “territori” delimitat. Pertany a una raça, és d'un color i un sexe, té una pàtria, practica una religió. És difícil no considerar l''altre com a inferior. Ens sembla natural: la meva raça és superior a les altres, la meva pàtria més noble, la meva religió més digna que altres creences.

El sentit de pertinença és necessari per a créixer com a   persones, però pot empresonar-nos dins uns murs d'ignorància mutua, rebuig, exclusió i insolidaritat. Podem oblidar que, per esser humans, no basta se lleial al propi grup i hostil al diferent. Fa falta quelcom més.

Jesús promogué un “moviment de compassió” que tenia com objectiu introduir en la societat un “amor no excloent”, un corrent de comunicació i solidaritat que, fora barreres i prejudicis, tingués esment al sofriment dels més exclosos.

La compassió és el primer per a ser humans. No necessita altra justificació. No manca fonementar-la en cap religió. És exigida pels que tenen la màxima autoritat damunt nosaltres: “l'autoritat dels que sofreixen”.

Segons el relat de Lluc, uns leprosos, exclosos socialment i religiosa, s'aturen un tros lluny i li demanen a crits el que no troben en la societat: “apiadeu-vos de nosaltres”. La reacció de Jesús és immediata. Cal acollir-los: cap obstacle per a atendre els que sofreixen.

Són molts els que sofreixen en el món. El seu crit ens arriba “des de lluny”, des d'altres races  i altres pobles que no són els nostres. Podem tancar-nos en nostres fronteres, però si no escoltem el seu crit, nostre cor no és cristià.

VIDA AGRAÏDA

Tornà donant glòria a Déu.

Hay quienes caminan por la vida con aire triste y pesimista. Su mirada se fija siempre en lo desagradable y desalentador. No tienen ojos para ver que, a pesar de todo, la bondad abunda más que la maldad. No saben apreciar tantos gestos nobles, hermosos y admirables que suceden todos los días en cualquier parte del mundo. Tal vez lo ven todo negro porque proyectan sobre las cosas su propia oscuridad.

Otros viven siempre en actitud crítica. Se pasan la vida observando todo lo negativo que hay a su alrededor. Nada escapa a su juicio. Se consideran personas lúcidas, perspicaces y objetivas. Sin embargo, nunca alaban, admiran o agradecen. Lo suyo es destacar el mal y condenar a las personas.

Otros hacen el recorrido de la vida indiferentes a todo. Sólo tienen ojos para lo que pueda servir a sus propios intereses. No se dejan sorprender por nada gratuito, no se dejan querer ni bendecir por nadie. Encerrados en su mundo, bastante tienen con defender su pequeño bienestar cada vez más triste y egoísta. De su corazón no brota nunca el agradecimiento.

Hay quienes viven de manera monótona y aburrida. Su vida es pura repetición: el mismo horario, el mismo trabajo, las mismas personas, la misma conversación. Nunca descubren un paisaje nuevo en sus vidas. Nunca estrenan día nuevo. Nunca sucede algo diferente que renueve su espíritu. No saben descubrir ni amar de manera nueva a las personas. Su corazón no conoce la alabanza.

Para vivir de manera agradecida, lo primero es reconocer la vida como buena. Mirar el mundo con amor y simpatía. Purificar la mirada cargada de negativisme, pesimismo o indiferencia para apreciar todo lo que hay de bueno, hermoso y admirable en las personas y en las cosas. Saber disfrutar de lo que vamos recibiendo de manera gratuita e inmerecida. Cuando san Pablo dice que «hemos sido creados para alabar la gloria de Dios» está diciendo cuál es el sentido y la razón más profunda de nuestra existencia. En el episodio narrado por Lucas, Jesús se extraña de que sólo uno de los leprosos vuelva «dando gracias» y «alabando a Dios». Es el único que ha sabido sorprenderse por la curación y reconocerse agraciado.

GRÀCIES

Se volvió alabando a Dios.

És una contradicció. Ensenyem als nins a dir “gràcies”, i fem un món on aquesta paraula no hi cap. Un món que funciona mogut pels diners, l'obligació o l 'interés. I clar, quan tot es ven i es compra, no hi ha lloc per la gratitud.

El mateix regal s'ha convertit en un “gest social programat pels grans magatzems on tot es ven manco la gratuïtat” (L.A. García-Monge). Els vertaders regals neixen allà on hi ha amor sincer entre  les persones, més enllà de l'establert i obligatori.

No estranya que en un món així “donar gràcies” s'hagi convertit en un simple signe d'educació. Mai diuen gràcies de veritat. No saben agrair la vida ni l'amor i la bondat de les persones. No saben agrair a Déu. Per a sentir agraïment, la persona ha de superar aqueix egocentrisme infantil del que es creu que tot li és degut. Cal reconèixer el gratuït, el que rebem com a regal, el que no es fruit dels nostres mèrits.

Només agraeix de veritat el que sap captar en sa vida l'amor, no en abstracte, sinó encarnat en petites experiències de cada dia. Aquest amor que s'amaga en l' interés que qualcú esdevé per nosaltres, en l'amistat sincera de qui ens vol bé, en el recolzament i l'ajuda desinteressada que se'ns ofereix.

Sens dubte, molt devem a altres persones; però, ¿ a qui agrair l'alba de cada matí o la respiració que ens manté vius?, ¿ a qui donar gràcies per l' esser, el benestar interior o l'alegria de viure? El creient aixeca la seva acció de gràcies al Creador i Pare, font i origen de tot bé. L'ateu té el problema de sentir necessitat de donar gràcies i no saber a qui.

Segons el relat evangèlic, només un torna a Jesús donant gràcies i lloant Déu. Jesús es queixa: “¿No ha vingut més que aquest estranger per a donar glòria a Déu ?” ¿Seran sempre pocs els que donin gràcies pel regal de la vida?.

Al creient que mai li surt de dintre la lloança i l'agraïment a Déu li manca l'essencial. La seva fe necessita  descobrir que la primera actitud davant la bondat i grandesa de Déu es troba en aquesta paraula senzilla: “Gràcies”. Com als nins devant el regal de la vida, tindríem que ensenyar: “¿Què es diu?”

RECOBRAR LA GRATITUD

Tornà donant glòria a Déu.

Diuen que la gratitud desapareix dels “paisatge afectiu” de la vida moderna.. Es desconfia del gest realitzat per generositat. “S'ha fet dogma de fe que ningú fa res de franc i que tota intenció bona amaga una impostura” (J.A. Marina). És bo de fer considerar la gratitud com “un sentiment de beneits, equivocats o esclaus”.

Aquesta actitud està molt generalitzada. És cert que en nostra “civilització mercantilista”, cada cop hi ha menys gratuït. Tot s'intercanvia, es presta, es deu o  s'exigeix. En aquest clima social la gratitud és innecessària. Cadascú té el que es mereix, el que ha guanyat amb l'esforç. A ningú li regalen res.

Quelcom semblant pot passar en la relació amb Déu si la religió es converteix en una espècie de contracte amb la Divinitat.: “Jo t'ofereixo oracions i sacrificis i Tu m'assegures protecció. Jo compleixo l'estipulat i Tu em recompenses”. Desapareix així de l'experiència religiosa el sentiment més genuí que és la lloança i l'acció de gràcies a Déu, font i origen de tot bé.

Per a molts creients, recuperar la gratitud pot ser la primera passa per a guarir la relació amb Déu. Aquesta lloança agraïda no consisteix en tributar elogis ni enumerar dons rebuts. El primer és captar la grandesa de Déu i sa bondat insondable. Intuir que només es pot viure davant Ell donant gràcies. Aquesta gratitud radical a Déu desencadena en la persona una forma nova de mirar-se, un mode nou de relacionar-se amb les coses i una actitud diferent davant les persones.

Un home agraït sap que no és l'origen d'ell mateix: s' existència entera és do de Déu. Les coses que l'envolten adquireixen una profunditat ignorada; no són aquí com a objectes que serveixen  per a satisfer necessitats; són signes de la gràcia i la bondat del Creador. Les persones que troben en el camí són també regal i gràcia; a través d'elles s'ofereix la presència viva de Déu.

Dels deu leprosos curats per Jesús, només un torna “glorificant Déu” i només ell escolta les paraules de Jesús: “La teva fe t'ha salvat”. El reconeixement gojós i la lloança a Déu sempre són font de salvació.

AGRAIR

Tornà enrere donant glòria a Déu.

La gratitud és un sentiment arrelat en l' esser humà. Des de petits ens ensenyen a donar gràcies, ja que l'agraïment és l'actitud més noble davant el que rebem en la vida. Humiliant és dir a qualcú de veres “desagraït”.

I , tanmateix, molts creients no saben viure de manera agraïda. Només se'n recorden de Déu per expressar les seves queixes o demanar ajuda en moments de necessitat. Mai surt d'ells l'agraïment o la lloança per tot el bé de llurs vides.

Per agrair, primer és saber captar el positiu de la vida. No deixar d'admirar-nos davant tant de bé: el sol de cada matí, el misteri del nostre cos, el desvetllar de cada dia, l'amor i l'amistat de les persones, l'alegria del encontre, el plaer, el descans reparador, la música, l'esport, la natura, la fe, la llar. No és viure amb esperit observador, sinó estar atents i saber acollir tot el sucós, bell, positiu de la vida, de la nostra i dels altres.

Cal percebre tot això com a do provinent de Déu, font i origen últim de tot bé. La vida es converteix així, espontàniament, en lloança. Es comprèn que el primer en la vida és agrair. Malgrat tots els fracassos, amargors i pecats, la vida és do que hem d'acollir cada dia en actitud d'agraïment i alabança.

L'agraïment demana, reaccionar amb goig i expressar l'alegria de viure i rebre tot de Déu. L'alegria avui està desacreditada. Molts la veuen com a virtut ingènua dels que encara no han escarmentat davant la duresa de la vida. I, tanmateix, pot ser la reacció de qui viu des de la mateixa arrel de l'existència. S.Kierkegaard: “Tot el que de veritat vol tenir relació amb Déu i freqüentar-lo, només té una tasca: estar sempre alegre”.

La lloança a Déu és manifestació de vida sana i encertada. Qui no és capaç d'alabar i agrair la vida, dins el seu interior està malalt. Els deu leprosos queden curats de la malaltia terrible, però només un torna i dóna “glòria a Déu”, i només ell escolta les paraules de Jesús: “Aixeca't i ves te'n. La teva fe t'ha salvat”. Tots han estat curats físicament, però només ell roman sant d'arrel. Tal volta, un pecat de l' Església i dels creients sigui la manca de lloança i acció de gràcies. Paraules de B. Häring: “L' Església serà més una Església curativa, quan sigui una Església més glorificadora i eucarística,...És el camí de la salvació: sempre i en tota ocasió és digne i just donar gràcies a Déu i lloar-lo”.

¿POR O ADMIRACIÓ?

Tornà enrere donant glòria a Déu.

No és fàcil descriure els sentiments i actituds que es poden desvetllar en nosaltres quan ens aturem davant Déu. Però, n' hi ha dos que condicionen la nostra vivència religiosa: el temor i l'admiració.

Hi ha persones que davant Déu senten por. Déu se'ls presenta amenaçador, temible i perillós. Davant ell cal protegir-se, actuar amb cautela i precaució.

Aquest temor a Déu suscita una religió en la qual l'important és mantenir-se purs davant ell, no transgredir els seus manaments, expiar les ofenses i complir estrictament els deures religiosos per a sentir-nos segurs davant ses possibles reaccions.

Hi ha creients en els quals Déu desvetlla admiració. El perceben com algú gran, fascinant, bo. Es senten atrets per ell, captivats pel seu misteri i la seva grandesa. Aquesta admiració els mena a una vivència religiosa en la qual predomina la lloança, l'acció de gràcies   i l'adoració gojosa. Important és cantar la glòria de Déu i contemplar agraïts les seves obres.

Cap poble ha admirat tant el seu Déu i orientat el culte en la lloança amb audàcia i entusiasme com el poble jueu. Per a l' israelita pietós, tot és motiu de “beraka” o benedicció a Yahvé i la vida entera es converteix en acció de gràcies.

Els cristians hem perdut aqueixa admiració per déu. Celebram l' Eucaristia com la gran pregària d'acció de gràcies a Déu, però no ens neix del cor, ja que nostra vida està buida de lloança. La queixa de Jesús de la falta d'agraïment dels leprosos curats per ell, podria està dirigida a molts de nosaltres.

¿ On està nostra acció de gràcies i nostra lloança jubilosa a Déu? Miram la vida i el món amb ulls avesats i avorrits, incapaços d'admirar la grandesa i bellesa de les coses i les persones. Passam pel món carregats de preocupacions, absorts per moltes tasques, ocupats en tenir de tot i manipular-ho tot i ja no captem res que ens convidi a la lloança a Déu.

Escoltem l'advertència de Sant Bonaventura: “El que amb tants d'esplendors de les coses creades no s'il·lumina, està cec; el que amb tants clamors no es desvetlla està sord; el que amb tants efectes no alaba Déu està mut... Obre doncs els ulls, acosta les orelles de l'esperit, desplega els llavis i aplica ton cor per a veure totes les coses, sentir, lloar, estimar, exalçar i reverenciar a ton Déu”.

UNA VIDA AGRAÏDA

…per a dona glòria a Déu.

Sovint, els cristians ens hem preocupat més de les exigències ètiques de la fe que de revifar nostra relació gojosa amb Déu.

A banda, hem insistit en el compliment i la pràctica religiosa, però no hem après a celebrar amb emoció a Déu com a font amorosa de la vida.

No és estrany que ens vegin en cara poc entusiasta. Així ho escrivia E. Tierno Galván: «En estos momentos, el agnosticismo parece el único camino para devolver al hombre la seguridad y el entusiasmo, frente a tantos millones de cristianos decepcionados, para los que Dios.., es tan sólo un juguete roto».

¿No necessitem els creients redescobrir a Déu com a Déu i aprendre a viure gojosament en acció de gràcies al Creador?

El nostre instint religiós està atrofiat i és gran nostra por a una religiositat alienant, que aqueixa mateixa pregunta aixecarà sospites ? ¿ Què pot aportar això a la construcció d'una societat millor ? ¿ Per què serveix alabar el Creador quan hi ha tantes coses per fer ?salut sense que es desvetlli l'agraïment i la lloança entusiasta. Això ens interpel·la. ¿No n'ha tornat cap sinó aquest estranger per a donar glòria a Déu?

Quan únicament es viu amb l'obsessió de l'útil i pràctic, ordenant tot al millor profit i rendiment, no es descobreix la vida com a regal.

Quan reduïm nostra vida a “consumir” objectes, benestar, notícies, sensacions, no és possible percebre Déu com a font d'una vida més intensa i gojosa.

Quan passem la vida dominant les persones, estripant les coses i manipulant-ho tot, ens fem incapaços per contemplar l'existència com a do del Creador.

Però hi ha un altre mode distint de viure. Aquells que s'alliberen de l'empobriment interior i descobreixen que “existim des d'un origen amorós” ( J. Martin Velasco) i que som cridats a una plenitud de vida que desafia les limitacions del temps i del fracàs humà.

No són molts, però llur vida està animada per una pregonesa, una gratitud i una alegria no sospitada pel qui observa des de fora. Déu és “un juguete roto” només pel que no sap fruir del seu regal amb gratitud.

SABER AGRAIR

Es prosternà als peus de Jesús,...i donava gràcies.

Sovint, en moments de crisi i de canvis socio-culturals, els homes recalquem el negatiu i nefast, i oblidem allò positiu i bo que també hi ha en la història dels pobles.

Quan una societat viu una transformació profunda del model cultural anterior i una substitució ràpida per un model diferent es dóna un fenomen que entre nosaltres és bo de detectar.

A banda, les noves generacions no creuen en el passat. El canvi provoca una revisió de totes les institucions socials, educatives i religioses, i un replantejament de les idees, estructures i models de vida antics. Els valors del passat sofreixen un enderrocament espectacular. Sembla que els pares i padrins no hagin fet res constructiu i vàlid.

Però, al mateix temps, molts adults sofreixen i s'angoixen davant el present, perquè estan convençuts de que “el seu temps” fou millor. Per a ells res és positiu i bo en el moment actual.

Així, per raons diverses, cream una societat d'homes descontents i amargats, obsessionats sempre pel negatiu i incapaços de valorar, agrair i disfrutar el bo, gran i positiu que hi ha en nostres vides.

Aquesta societat necessita escoltar la crida de Jesús a l'agraïment. Els homes i dones d' avui necessitem recordar que l'home no pot esser humà sense esser agraït. No té altra  possibilitat d'afirmar-se com home sinó sap acollir amb agraïment tot el que reb de la vida.

I la raó és senzilla. L'home no pot donar-se res a ell mateix si no és a partir del que reb dels altres. No ens donem la vida, ni la intel·ligència, ni les forces, ni la salut, ni el viure de cada dia. L'home només és capaç d'aprendre a parlar, desenvolupar-se, treballar, relacionar-se i construir la pròpia personalitat a partir del que rep dels altres.

Per això, l'home està cridat a ser agraït. I no ha descobert encara el vertader “fons” i la font del seu viure, quan es tanca en una postura d'ingratitud i desagraïment.

És bo deturar-se a reconèixer tot el bo que rebem en la vida, i ser agraïts amb el passat i el present. Saber agrair els esforços i treballs de les generacions passades, i les inquietuds i lluites de les presents. Agrair la història que del darrera ens sosté i ens impel·leix cap al futur millor. Agrair la naturalesa, els esdeveniments que teixeixen nostra vida, les persones que ens acompanyen, ens estimen i ens volen més humans.