DIUMENGE XXIX

Durant molts dies el jutge no en feia cas, però finalment va pensar: "Jo no tinc temor de Déu ni consideració pels homes, però aquesta viuda m'amoïna tant que li hauré de fer justícia; si no, anirà venint aquí fins que no podré aguantar més."

I el Senyor va afegir: Fixeu-vos què diu aquest jutge, que és injust. ¿I Déu no farà justícia als seus elegits que clamen a ell de nit i de dia? ¿Creieu que els tindrà esperant?

29º diumenge Temps ordinari (C)

EVANGELI

Déu farà justícia als seus elegits que li reclamen de nit i de dia.

+ Lectura del sant evangeli segons sant Lluc 18,1-8

Paràbola del jutge i la viuda 1 Jesús els va proposar una paràbola per fer-los veure que cal pregar sempre sense defallir: 2 --En una ciutat hi havia un jutge que no tenia temor de Déu ni consideració pels homes. 3 A la mateixa ciutat hi havia una viuda que l'anava a trobar sovint i li deia: »--Fes-me justícia contra l'home amb qui tinc un plet. 4 »Durant molts dies el jutge no en feia cas, però finalment va pensar: "Jo no tinc temor de Déu ni consideració pels homes, 5 però aquesta viuda m'amoïna tant que li hauré de fer justícia; si no, anirà venint aquí fins que no podré aguantar més." 6 I el Senyor va afegir: --Fixeu-vos què diu aquest jutge, que és injust. 7 ¿I Déu no farà justícia als seus elegits que clamen a ell de nit i de dia? ¿Creieu que els tindrà esperant? 8 Us asseguro que els farà justícia molt aviat. Però el Fill de l'home, quan vingui, ¿trobarà fe a la terra?

Paraula de Déu.

EL CLAMOR DELS QUE SOFREIXEN

Feu-me justícia.

La paràbola de la viuda i el jutge sense escrúpols és un relat obert que suscita en els oients ressonàncies diferents. Segons Lluc, és una crida a pregar sense desanimar-se, però és també una invitació a confiar que Déu farà justícia als que li clamen. ¿Quina ressonància pot tenir avui aquest relat dramàtic que ens recorda tantes víctimes abandonades injustament ?

En la tradició bíblica la viuda és símbol de la persona que viu tota sola i desemparada. Aquesta dona no té marit ni fills que la defensin. No compta amb recolzaments ni recomanacions. Només té adversaris que abusen i un jutge sense religió ni consciència, al qual no l'importa el sofriment de ningú.

El que demana la dona no és un capritx. Solament reclama justícia. Aquesta és la seva protesta repetida amb fermesa davant el jutge: “Feu-me justícia”. La seva petició és la de tots els oprimits injustament. Un crit que està en la línia del que diu Jesús: “Cerqueu el regne de Déu i la seva justícia”.

Cert que Déu té la darrera paraula i farà justícia als que criden nit i dia. Aquesta és l'esperança que ha encès en nosaltres Crist, ressuscitat pel Pare d'una mort injusta. Però, mentre arriba aquesta hora, el clam dels que viuen cridant sense que ningú escolti el seu crit, està aquí.

Per una gran majoria de la humanitat la vida és una nit de mai no acabar. Les religions prediquen salvació. El cristianisme proclama la victòria de l' Amor de Déu encarnat en Jesús crucificat. Mentre, milions d' éssers humans només experimenten la duresa dels seus germans i el silenci de Déu. I, sovint, som els mateixos creients els que amaguem el seu rostre de Pare tapant-lo amb nostre egoisme religiós.

¿ Per què nostra comunicació amb Déu no ens fa escoltar el clamor dels que sofreixen injustament i ens criden de mil formes: “Feu-nos justícia”? Si, al pregar, ens trobem de veritat amb Déu, ¿ com no som capaços d'escoltar amb més força les exigències de justícia que arriben fins al seu cor de Pare?

La paràbola ens interpel·la a tots els creients. ¿ Seguirem alimentant les nostres devocions privades oblidant als que viuen sofrint ? ¿ Continuarem pregant a Déu per a posar-lo al servei dels nostres interessos, sense que ens importin les injustícies que hi ha en el món ? ¿ I si pregar fos oblidar-nos de nosaltres mateixos i cercar amb Déu un món més just per a tots ?

Ex 17,8-13 2Tm 3,14-4,2 Lc 18,1-8

Avui celebrem el Diumenge per l’evangelització dels pobles. Sentim la crida a ser missioners nosaltres en el nostre context i a sostenir, mitjançant l’oració i l’ajut econòmic, la tasca que els missioners i missioneres desenvolupen en els llocs on són presents. A totes i tots ens cal sentir-nos recolzats i units, en comunió, en Església.

Pel fet de creure, de ser deixebles i persones seguidores de Jesús, d’alguna manera ja mostrem amb la nostra vida que Déu ha canviat la nostra existència, i que ha fet possible que creixi en nosaltres l’esperança, l’alegria i l’amor. Encara que sempre ens trobem amb dificultats interiors i exteriors, que sovint n’enfosqueixen l’experiència, o encara que passem per situacions de nit fosca, la llum i les brases hi són.

Sovint traspuem quelcom de lluminós que ens dona vida i esperança, i que ens fa entomar situacions de la vida amb actituds evangèliques a voltes molt diferents de les que solen ser habituals en la nostra cultura i societat. I, de tant en tant, tenim l’oportunitat de ‘donar raó de la nostra esperança’, mirant d’explicitar amb paraules allò que ens mou per dintre.

Sant Pau avui ens anima a no ser porucs i a gosar parlar i expressar més la nostra experiència de fe. Perquè, el que està en joc és que a d’altres germanes i germans els arribi una notícia d’esperança, de sentit, de Salvació. Amb insistència, amb respecte i amor, amb pedagogia, el millor que sapiguem. Però sobretot amb confiança i bona voluntat. Si ens ho pensem massa, creurem que és difícil o complicat i acabarem no dient res! Sovint ens arriba més un testimoni autèntic que no amaga les limitacions i els defectes que un discurs ‘químicament pur’.

Què en faran de les nostres paraules? No ho sabem del cert. Però potser el Senyor se’n serveixi per a desvetllar alguna cosa en el seu cor en el seu procés de creixement. És l’Esperit qui engendra nous i noves creients.

Volem ajudar d’altres a trobar-se amb Jesús, a creure en Déu, a fer experiència de la Seva misericòrdia, a trobar més sentit a la vida lliurant-se als demés, a créixer en esperança, a participar de l’Església... Preguem, doncs, sempre, sense perdre mai l’esperança, com ens diu l’evangeli d’avui. Demanem contínuament al Senyor gràcia per a tot, per a tot allò que anem a fer, gran o petit, especial o habitual. Així ens anem descentrant de nosaltres mateixos, posem a Déu al centre i fem cas de les paraules de Jesús quan ens diu: “busqueu primer el Regne de Déu i fer el que ell vol, i tot això us ho donarà de més a més”.

¿ CREIEM EN LA JUSTÍCIA ?

Lluc conta una paràbola curta indicant que Jesús la contà per a explicar als deixebles “com havien de pregar sempre sense perdre mai l'esperança”. Aquest tema és molt estimat per l'evangelista que repeteix sovint la mateixa idea. La paràbola ha estat llegida sempre com una invitació a cuidar la perseverança de nostra oració a Déu.

Tanmateix, si mirem el contingut del relat i la conclusió del mateix Jesús, veiem que la clau de la paràbola és la set de justícia. Fins a quatre es repeteix l'expressió “fer justícia”. Més que model d'oració, la viuda del relat és exemple de lluita per la justícia enmig d'una societat corrupta que abusa dels més dèbils.

El primer personatge és un jutge que “desconeix el temor a Déu i la consideració als homes”. És l'encarnació exacta de la corrupció que denuncien els profetes: els poderosos no tenen por a la justícia de Déu i no respecten la dignitat ni els drets dels pobres. No són casos aïllats. Els profetes denuncien la corrupció del sitema judicial a Israel i l'estructura masclista d'aquella societat patriarcal.

El segon personatge és una viuda indefensa enmig d'una societat injusta. A una banda, viu sofrint els abusos d'un “adversari” poderós. A altra banda, és víctima d'un jutge que no té consideració a la seva persona i el seu sofriment. Així viuen milions de dones de tot temps en la major part de pobles.

Conclusió de la paràbola: Jesús no parla d'oració. Demana confiança en la justícia de Déu. “¿ No farà Déu justícia als seus elegits que li clamen dia i nit ?” Aquests elegits no són “els mebres de l'Església” sinó els pobres de tots els pobles que clamen justícia, d'ells és el regne de Déu.

Llavors, Jesús fa una pregunta que és un desafiament per als deixebles: “Quan vinga el Fill de l'Home, ¿trobarà fe a la terra?” No està pensant en la fe com adhesió doctrinal, sinó en la fe que anima l'actuació de la viuda, model d'indignació, resistència activa i coratge per a reclamar justícia als corruptes.

¿És aquesta la fe i l'oració dels cristians satisfets de les societats del benestar ? Raó té J.B. Metz quan denuncia que en l'espiritualitat cristiana hi ha massa càntics i pocs crits d'indignació, massa complaença i poca nostàlgia d'un món més humà, massa consol i poca fam de justícia.

¿FINS QUAN DURARÀ AIXÒ?

Déu, ¿no farà justícia als seus elegits...?

La paràbola és curta i s'enté bé. En escena dos personatges que viuen a la mateixa ciutat. Un jutge al qual manquen dues actituds bàsiques a Israel per a ser humà: Desconeix el temor de Déu i la consideració als homes. Home sord a la veu de Déu i indiferent al sofriment dels oprimits.

La viuda es una mujer sola, privada de un esposo que la proteja y sin apoyo social alguno. En la tradición bíblica estas viudas son, junto a los niños huérfanos y los extranjeros, el símbolo de las gentes más indefensas. Los más pobres de los pobres.

La dona no pot fer sinó pressionar, moure's un i un altre cop per a reclamar els seus drets, sense resignar-se als abusos de l'adversari. Tota sa vida és un crit: “Feu-me justícia”.

Durant temps, el jutge no reacciona. No es deixa conmoure's, no vol atendre aquell crit incessant. Després, reflexiona i decideix actuar. No per compassió ni per justícia. Senzillament, per evitar molèsties i perquè les coses no empitjorin.

Si un jutge mesquí i egoista acaba fent justícia a aquesta viuda, Déu que és un Pare compassiu, atent als indefensos, ¿ no farà justícia als seus elegits que li reclamen de nit i de dia ?

La paràbola conté un missatge de confiança. Els pobres no estan abandonats. Déu no és sord als seus crits. L'esperànça està permesa. La seva intervenció final és segura. Però ¿no tarda massa ?

D'aquí la pregunta inquietant de l'evangeli. Cal confiar, cal invocar Déu de manera incessant i sense defallir; cal cridar-li que faci justícia als que ningú defensa. Però, quan vengui el Fill de l'Home, ¿trobarà aquesta fe a la terra?

¿ És nostra oració un crit a Déu demanant justícia per als pobres del món o l'hem substituïda per una altra, plena del nostre propi jo? ¿ Ressona en nostra litúrgia el clam dels que sofreixen o el nostre desig d'un benestar sempre millor i més segur ?

DÉU NO ÉS IMPARCIAL

Feu-me justícia front als meus adversaris.

La paràbola de Jesús reflexa una situació habitual en la Galilea del seu temps. Un jjutge corrupte menysprea arrogant una pobra viuda que demana justícia. El cas de la dona sembla desesperat ja que no té cap baró que la defensi. Tanmateix, ella no es resigna i segueix cridant pel seus drets. A la fi, el jtge molest l'escolta.

Lluc presenta el relat com una exhortació a pregar sense “perdre l'esperança”, però la paràbola conté un missatge previ, molt estimat per Jesús. Aquest jutge és “anti-metàfora” de Déu, la justícia del qual és escoltar els pobres més vulnerables.

El símbol de la justícia en el món grec-romà és una dona que amb els ulls embenats, imparteix un veredicte “imparcial”. Segons Jesús, Déu no és aquest jutge “imparcial”. No té els ulls embenats. Coneix les injustícies que es fan als dèbils i la seva misericòrdia l'inclina a favor d'ells.

Aquesta “parcialitat” de la justícia de Déu cap als dèbils és un escàndol per a les nostres orelles occidentals i democràtiques, però convé recordar-la ja que en la societat moderna funciona una altra “parcialitat” de signe contrari: la justícia afavoreix al poderós i no al dèbil. ¿ Com no estarà Déu de part dels que no es poden defensar ?

Ens creiem justs i imparcials defensant que “tots els éssers humans neixen lliures i iguals en dignitat i drets”, però tots sabem que és fals. Per a fruir de drets reals i efectius és més important néixer en un país poderós i ric que ser persona humana en un país pobre.

SENSE PERDRE L'ESPERANÇA

Pregar sempre sense perdre l'esperança.

Una experiència descoratjadora pel creient és pensar que Déu no escolta les nostres súpliques. No hi valen explicacions piadoses. Els nostres sofriments no semblen commoure a Déu. No és estrany que aquesta sensació d'indiferència i abandó per part de Déu meni molts al desengan, la irritació o l'incredulitat.

Hem demanat a Déu, i no ens ha respost. Hem cridat, i roman mut. Hem plorat davant d'Ell, i no ha servit per res. Ningú ha vingut a assecar nostres llàgrimes i alleugerir nostra pena. ¿ Com podem creure que és el Déu de la justícia i el Pare de les misericòrdia ? ¿ Com podem creure que existeix i té cura de nosaltres ?

No és només mon dolor personal i ma pena. Des de que el món és món hi ha sofriments sense resposta. ¿Per què pequen els pares, i expien els fills: per què milions de nins moren sense conéixer l'alegria; per què romanen sense ser atesos els crits dels innocents morts injustament; per què ningú ajuda a tantes dones humiliades; per què hi ha tanta estupidesa, brutalitat i indignitat ?

Déu és l'acusat. I Déu calla. Calla per segles i mil·lennis. Poden seguir les acusacions i els atacs. Déu no surt del silenci. D'Ell sols ens arriben les paraules de Jesús: “No tinguis por. Només ten fe”. Aquestes paraules són l'únic recolzament del creient, i poden generar en ell una confiança última en Déu encara que només vegem petjades de la seva saviesa, justícia o bondat en el món.

¿ Entenc qui és Déu i qui som nosaltres? ¿Com pretendre jutjar Déu, si no El puc abastar ni comprendre ? ¿ Com voler tenir la darrera paraula, si no conec on acaba ma vida ni la salvació de Déu ? ¿ Què signifiquen aquests sofriments dels quals demano   a Déu que m'alliberi ? ¿ On està el mal i a on la vida ?

Jesús morí experimentant l'abandó de Déu, però confiant sa vida al Pare. Mai hem d'oblidar dos crits: “Déu meu, ¿ per què m'has abandonat ?” i “Pare, confio el meu alè a les teves mans”. En aquesta actitud de Crist es recull el nucli de la súplica cristiana: l'angoixa del que cerca protecció en aquesta vida i la fe indestructible de qui confia en la salvació última de Déu. Des d'aquesta mateixa actitud, el creient prega segons l' invitació de Jesús: “Sense perdre l'esperança”.

¿RELIGIÓ SENSE DÉU?

Pregar sempre.

Fa uns anys circulà una dita que reflectia l posició de molts: Jesús sí; Església no. Es volia dir que s'acceptava a Jesús i son missatge però es rebutjava l'actuació i el funcionament de l' Església. J.M. Metz suggereix a una publicació que, tal volta, el que millor representa el sentir de la societat europea de finals d'aquest mil·lenni és aqueixa altra expressió: Religió sí; Déu no.

Sens dubte, hi ha veritat en aquest diagnòstic. Es difon avui una actitud més benèvola i complaent cap al fet religió. La religió pot tenir un lloc en el temps lliure de l'home contemporani. El mateix que la poesia o l'art, poden contribuir a l'harmonia i la felicitat de la persona; creure en la reencarnació tranquil·litza de pors difícils de controlar; escoltar cant gregorià en un monestir dóna una sensació de pau.

Una cosa diferent és posar-se davant Déu i escoltar la crida amistosa però exigent. Segons Metz entrem en “una època de religió sense Déu” en la qual s'accepta una religió de caràcter estètic o gratificant, i s'ignora Déu com a principi i criteri d'actuació. De fet, ha mort en no pocs “la consciència moral religiosa”. Déu no compta per a orientar el comportament.

És la temptació de sempre. Fer petita la religió o rebaixar-la per no convertir-se massa. Oblidar Déu i després oblidar el que hem oblidat i entretenir-se amb algunes pràctiques religioses. O convertir-ho en un “Déu acceptable” amb el qual es pot viure còmodament i sense problemes.

Tanmateix, en el centre de la religió bíblica hi ha una crida a escoltar Déu. Així comença la confessió de fe, coneguda com Shema Israel, que ha de repetir cada dia el jueu piadós: “Escolta, Israel: el Senyor és nostre Déu; sols el Senyor” (Dt 6,4 ) Per altra banda, la fe cristiana parteix de l'escolta a Jesucrist. Sant Marc recorda l 'invitació que se'ns fa a tots: “Aquest és el meu Fill estimat: escolteu-lo” (Marc 9,7). Si l'home ignora a Déu i s'escolta a ell mateix, de poc serveix la religió.

El programa Religió sí; Déu no, amaga en el fons una greu contradicció. ¿ Quin sentit té acomplir unes pràctiques religioses si se fa el recorregut de la vida sense Déu ? A banda, ¿ què pot significar creure en un Déu al qual no es recorda, amb el qual no es dialoga, al qual no s'escolta i del qual no s'espera res ? Ens hem avesat a dir que creim en Déu, però ¿ quan cerquem a qui està al darrera d'aquest mot?, ¿ on i quan escoltem la seva veu ?, ¿ on i quan ens posem davant ell ?

Jesús convida els seus deixebles a “pregar sense perdre l'esperança”. Una oració que ha de néixer d'una confiança gran en Déu. Però hem d'escoltar la greu advertència de Jesús: “Quan vinga el Fill de l'Home, ¿ creieu que trobarà fe a la terra ? “

APRENDRE A PREGAR

Com havien de pregar.

S'ha dit que “el problema pastoral més urgent de nostre temps és com ensenyar a pregar al nostre poble” (T. Dicken). És cert que si el cor no s'obre a Déu, cap pedagogia ens podrà ensenyar a pregar, però també és veritat que el creient necessita una orientació que li ajudi a caminar a l'encontre amb Déu. Tanmateix, moltes persones que desitgen aprendre a pregar no saben on fer-ho.

A les parròquies es treballa molt en els diversos camps de l'acció pastoral, però, en general, és poc i insuficient el que es fa per a ensenyar als creients a pregar. Inclús, els mateixos que col·laboren en aquest treball pastoral ho fan, a voltes, privats de vertader aliment per a la vida interior.

Així, desbordats per l'activitat i agafats en la roda dels compromisos, reunions i tasques diverses, risquen de convertir-se en funcionaris més que testimonis d'una fe viva.

Cert és que les persones més inquietes van a monestirs, comunitats religioses i llocs de pregària per a cercar l'encontre amb Déu, però molta gent senzilla no pot fer aqueixes passes i es troba poc assistida per a aprendre a pregar de manera profunda.

Ens manquen també, avui a occident, mestres de pregària que acompanyin espiritualment les persones en tempteigs, moments obscurs o entusiasmes falsos.

Però surten entre nosaltres grups de pregària, “tallers d'oració” i corrents d'espiritualitat que poden ser vertaderes escoles de pregària.

Grups que creen clima d'oració, desvetllen el desig de Déu, ensenyen a fer silenci per a escoltar sa Paraula, ofereixen suggerències per a créixer en capacitat d' interior, estimulen i sostenen la pregària personal de cadascun.

Les parròquies haurien d'acollir-los i promoure'ls amb vertader interés, evitant abusos i desviacions, sempre possibles en aquest tipus d'experiències.

Escoltem les paraules d'un mestre espiritual de nostre temps: «Estoy convencido de que si, después de veinte siglos, al inmenso esfuerzo de predicación, enseñanza y catequesis, se añadiera un esfuerzo no menos intenso de iniciación a la oración interior, el rostro del mundo sería diferente.»

En les comunitats cristianas hem de seguir més de prop l'exemple de Jesús que, segons l'evangelista Lluc, se dedicava a «explicar als deixebles cóm tenien que orar sempre sense desanimar-se».

CONFIAR

Pregar sempre sense perdre l'esperança.

Les enquestes i sondeigs d'opinió revelen que en l'home contemporani creix la desconfiança cap als altres, cap a l'entorn i davant la vida en general.

Sembla que l'aïllament,  el competir i el caràcter complexe de la vida moderna causin un home ple de suspicàcia i recel.

Les persones es senten inclinades a tancar-se en un “realisme migrat”, en actitud quasi sempre defensiva i cautelosa, sense confiar en res ni en ningú. Tanmateix, malgrat les aparences de realisme docte i sensat, la desconfiança no ajuda a viure de manera plena i creativa.

Per contra, la persona necessita confiar per a créixer i fer front a la vida. No oblidem que la confiança és una “estructura bàsica” de l'esser humà, i suprimir-la en nosaltres seria destruir una font important del viure quotidià.

D. Bonhoeffer, que sabia de la traïció i persecució, escrivia aquesta advertència des del camp de concentració: “Res és pitjor que sembrar i afavorir la desconfiança; per contra, hem d'afavorir la confiança per on és possible. Ella seguirà essent per a nosaltres un dels millors regals, entre els escasos i bells en la vida dels homes”.

És la confiança el que sosté les persones en les situacions difícils i el que els dóna potencial d'energia per a fer front a l'existència.

La persona que se tanca en la desconfiança es destrueix a ella mateixa, es deixa morir o “se deixa viure” que és una manera triste però freqüent d'abandonar-se estèrilment  al curs de la vida.

La fe cristiana no pot brollar ni créixer en un cor desconfiat. Inútil aportar-li indicis, testimonis o arguments. La persona es defensarà darrera un recel. Només creurà en les seves proves.

És la postura de Tomàs, tipus de tots els dubtes, recels i incerteses que sorgeixen en l'home davant Crist ressuscitat. Quan el Senyor es presenta, li diu aqueixes paraules: “No siguis incrèdul, sinó creient”.

Molts cristians avui se senten rosegats pel dubte. El misteri últim de la vida se'ls escapa. Nostra raó comprèn que no pot comprendre i el creient sent neguit i malestar. Voldria veure amb els propis ulls, tocar amb les pròpies mans.

Primer és confiar. No tancar cap porta. No desoir cap crida. Obrir-se confiadament a Déu. Cercar son rostre i “pregar sense perdre l'esperança”, com demana Jesús. Qui cerca Déu amb confiança ja l'està trobant.

L'ORACIÓ DE LA MAJORIA

Sense perdre l'esperança.

Bastants són els homes i dones que s'inicien en l'art de la meditació i s'esforcen per recobrar el silenci interior. Estudis hi ha que conviden a descobrir camins nous de contemplació i mètodes de concentració i purificació interior.

Dóna goig veure aquests esforços i s'ha d'animar-los en les comunitats creients. Però, la majoria dels cristians senzills no podran assaborir aquesta oració curada, profunda i purificada.

Per això, bo és veure que Jesús, per a convidar-nos a “pregar sempre sense perdre l'esperança”, posa l'exemple d'una dona senzilla i en dificultats que insisteix en sa petició fins a assolir el que desitja.

Aquesta és l'ensenyança de Jesús: si romaneu units a Déu en la oració, no perdeu l'esperança en cap dificultat ja que no sereu abandonats per vostre Pare.

Hi ha una oració vulgar, la única que sap fer la gent senzilla quan passa dificultats, i que hem menyspreat massa en nostre temps.

És aqueixa oració, pot ser massa “interessada” i fins i tot contaminada d'actituds màgiques. Una oració feta de fórmules repetides amb senzillesa. Oració plena de distraccions, sense gran profunditat ni pretensions de contemplació.

Aqueixa oració dels moments d'angoixa, quan s'està desbordat per la por, la depressió, la soledat o el desencís. L'oració en el fracàs matrimonial o el conflicte dolorós amb els fills. L'oració davant la sala d'operacions o al llit del moribund.

¿ No hauríem de mirar amb més simpatia aquesta oració modesta, poc lluïda, poc sublim, que és l'oració dels pobres, els angoixats, els ignorants ?

Aqueixa oració neix des de la consciència de la pròpia indignitat. L'oració dels que no saben analitzar-se a ells mateixos ni poden profundir. L'oració dels que no saben parlar amb destresa ni amb ells ni amb els altres.

En un llibre, J.M. Zunzunegui ha dit: «Es ésta, sin duda, la oración de la mayoría en todas las religiones del mundo, la oración que desata la ternura de Dios y que es, en definitiva, suficiente para la inmensa mayoría de la humanidad».

Aquesta oració, a voltes tan poc valorada, no té problemes per aquest Déu que entén  els pobres i el farà justícia com ningú.

¿DE QUÈ SERVEIX RESAR?

Orar sense defallir...

Sens dubte, mols factors han provocat el desvalorar de l'oració en nostra societat. No és casual que l'home modern hagi perdut la capacitat d'invocar Déu i dialogar sincerament amb Aquell que és la font de nostre esser i nostre viure.

En una societat en la qual s'accepta com a criteri quasi únic de valoració l'eficàcia, el rendiment i la producció, no és estrany que sorgeixi la pregunta per la utilitat i l'eficàcia de l'oració. ¿ De què serveix resar ? Aquesta és quasi la única pregunta de l'home modern quan pensa en l'oració.

Entenem l'oració com un mitjà més, un instrument per a assolir uns objectius determinats. Important per a nosaltres és l'acció, l'esforç, el treball, la programació, les estratègies, els resultats. I, per tant, orar quan tenim tant a fer ens sembla “perdre el temps”. L'oració pertany al món de “l'inútil”.

Aquesta experiència de l'home actual pot ser positiva, ja que pot ajudar a descobrir el vertader valor de l'oració cristiana. En qualque manera, és cert que l'oració és “cosa inútil” i no ens serveix per a assolir tantes coses per les quals ens esforcem cada dia.

Com és “inútil” el goig de l'amistat, la tendresa d'uns esposos, l'enamorament d'uns joves, l'afecte i el somrís dels fills, el descans en una persona de confiança, l'intimidat de la llar, el goig d'una festa, la pau d'un horabaixa... ¿ Com mesurar “l'eficàcia” de tot això que dóna, tanmateix, l'ànim que manté el nostre viure ?

Equivocació seria reduir l'eficàcia de l'oració a l'èxit de les peticions que brollen de nostra boca en una situació concreta. L'oració cristiana és “eficaç” perquè ens fa viure amb fe i confiança en el Pare i en solidaritat incondicional amb els germans.

L'oració és “eficaç” perquè ens fa més creients i més humans. Obre les orelles de nostre cor per a escoltar amb més sinceritat a Déu. Neteja nostres criteris, nostra mentalitat i nostra conducta d' allò que ens impedeix ser germans. Anima nostre viure diari, reanima nostra esperança, enforteix nostra debilitat, alleugera nostre cansament.

L'home que aprèn a dialogar constantment amb Déu i invocar-lo “sense perdre l'esperança”, com ens diu Jesús, descobreix on es troba la vertadera eficàcia de l'oració i perquè serveix resar. Senzillament, per viure.