DESIG DE CREURE

EL DESIG DE CREURE

Augmenta'ns la fe.

El que s'oposa a la fe no són els dubtes i interrogants que poden néixer sincerament en nosaltres, sinó la indiferència i la superficialitat de nostra vida.

Qui cerca sincerament Déu, pot estar envoltat de foscor, dubte o inseguretat. Però si cerca Déu, dins ell hi ha un desig de creure que no pot ser destruït pel dubte, la fatiga, la foscor ni el propi pecat.

No oblidem que la fe no es redueix a unes conviccions inculcades de petits o una visió de la vida que encara tinguem.

Qui creu de veres no es queda en fórmules ni en conceptes. No es recolza en paraules. Senzillament, cerca Déu.

Per això, el gran enemic de la fe és la indiferència. Aqueix defugir el gran interrogant de l'existència. Aqueix tancar les orelles a tota crida o invitació que ens faci cercar la veritat.

Molts escepticismes teòrics i plantejaments doctrinals amaguen insensibilitat, apatia i temor a una recerca sincera i noble.

La nostra fe es debilita, no quan dubtem en nostra recerca i desig de Déu, sinó quan ens fem fora d'Ell. Diu Sant Agustí: “Quan t'allunyes del foc, el foc segueix donant calor, però tu et refredes. Quan t'allunyes de la llum, la llum segueix lluint, però tu t'envoltes d'ombres. El mateix passa quan t'allunyes de Déu”.

Quan es viu amb el desig sincer de trobar aquest Déu, cada ombra, cada dubte o cada interrogant pot ser punt de partida cap quelcom més profund, una passa més per a obrir-se al misteri.

Tot això no és fàcil d'entendre quan vivim a la crosta de nosaltres mateixos, agafats per mil coses i afeblits per tot allò que no siguin nostres butxaques i nostres ambicions.

Per això nostra fe creix, no quan parlem o discutim de “qüestions de religió”, sinó quan sabem netejar nostre cor de tants fermalls i xiuxiuejar calladament aquesta oració dels deixebles: “Senyor, augmenta nostra fe”.

Quan resem així, no cerquem més seguretat en nostres conviccions creients sinó un cor més obert a Déu.