dimecres, 2 d’octubre del 2019

DIUMENGE XXVII



Fes que visquem l’Evangeli de la trobada;
ajuda’ns a humanitzar la terra i crear fraternitat,
portant les fatigues de qui està cansat
i no està en recerca de res més,
l’alegria de qui espera, de qui busca,
de qui custodia signes d’esperança.

Esperit Sant, Foc que cremes,
il·lumina el nostre camí en l’església i en el món.
Dona’ns el coratge de l’anunci de l’Evangeli
i l’alegria del servei en el ritme quotidià.
Obre el nostre esperit a la contemplació de la bellesa.
Custodia en nosaltres la gratitud i l’encant de per la creació.
Fes que reconeguem les meravelles
que tu realitzes en tot ésser vivent.

Maria, Mare del Verb,
Vetlla sobre la ostra vida d’homes i dones consagrats,
Perquè l’alegria que rebem de la paraula
Ompli la nostra existència, i la teva invitació
A fer el que el Mestre diu (cfr Jn 2,5)
Ens trobi actius intèrprets en l’anunci del Regne.
Amén.
Papa Francesc



27º diumenge Temps ordinari (C)
EVANGELI
!Si tinguéssiu més fe¡
+ Lectura del sant evangeli segons sant Lluc 17,5-10
5Llavors els apòstols digueren al Senyor:
--Augmenta'ns la fe.
6 Ell va respondre:
--Només que tinguéssiu fe com un gra de mostassa, diríeu a aquesta morera: "Arrenca't de soca-rel i planta't al mig del mar", i us obeiria.
7 »¿Qui de vosaltres, si té un servent a llaurar o a pasturar el ramat, li dirà, quan ell torni del camp: "Vine de seguida a seure a taula"? 8 ¿No li dirà més aviat: "Prepara'm alguna cosa per sopar i estigues a punt per a servir-me fins que hauré acabat de menjar i beure, que després ja menjaràs i beuràs tu"? 9 ¿És que donarà les gràcies al servent perquè ha fet allò que se li havia manat? 10 Així també vosaltres, quan haureu fet tot allò que Déu us ha manat, digueu: "Som uns servents que no mereixen recompensa: hem fet només el que havíem de fer."
Paraula de Déu.



AUGMENTA'NS LA FE
De cop en sec, els deixebles fan a Jesús una petició vital: “Doneu-nos més fe”. Un cop li havien demanat: “Ensenyeu-nos a resar”. A mesura que Jesús els descobreix el projecte de Déu i la tasca que els vol manar, els deixebles e n'adonenen de que la fe que viuen de petits no basta per respondre a la crida. Necessiten una fe més vigorosa.
Han passat segles de història....Els seguidors de Jesús han viscut anys de fidelitat a l'Evangeli i hores fosques de deslleialtat. Temps de fe cepada i temps de crisis i incerteses. ¿No necessitem demanar al Senyor que augmenti nostra fe ?
Senyor, augmenta-nos la fe
Ensenyeu-nos que la fe no és creure coses sinó creure en tu, Fill encarnat de Déu, per a obrir-nos a ton Esperit, deixeu-nos atènyer per ta Paraula, aprendre a viure amb ton estil de vida i m seguir de prop les teves petjades. Sols tu ets qui “inicia i consuma nostra fe”
Augmenta'ns la fe
Dau-nos una fe centrada en l'essencial, purificada d'adherències i afegits postissos, que ens allunyen del nucli del teu Evangeli. Ensenyeu-nos a viure en aquests temps una fe, no fundada en recolzaments externs, sinó en ta presència viva dins nostres cors i dins nostres comunitats creients.
Augmenta'ns la fe
Feu-nos viure una relació més vital amb tu, saber que tu, nostre Mestre i Senyor, ets el primers, el millor, el més valuós i atractiu que tenim en l'Església. Doneu-nos una fe contagiosa que ens orienti cap a una fase nova de cristianisme, més fidel a ton Esperit i a la teva trajectòria.
Augmenta'ns la fe
Feu-nos viure identificats amb ton projecte del regne de Déu, col·laborar amb realisme i convicció en fer la vida més humana, com vol el Pare. Ajuda'ns a viure humilment nostra fe amb passió per Déu i compassió per l'esser humà.
Augmenta'ns la fe
Ensenyeu-nos a viure i convertir-nos a una vida més evangèlica, sense resignar-nos a un cristianisme rebaixat en el qual la sal es torna sosa i l'Església perd qualitat de ferment. Desvetlla entre nosaltres la fe dels testimonis i els profetes.
Augmenta'ns la fe
No ens deixis caure en un cristianisme sense creu. Ensenyeu-nos a descobrir que la fe no consiteix en creure en el Déu que ens convé sinó en aquell que enforteix nostra responsabilitat i desenvolupa nostra capacitat d'estimar. Ensenyeu-nos a seguir-te i agafar nostra creu cada dia.
Augmenta'n's la fe
Que t'experimentem ressuscitat enmig de nosaltres i renovar nostres vides i animar nostres comunitats.
José Antonio Pagola
Una encertada petició
Al llarg de l’evangeli els deixebles de Jesús tenen intervencions, que posen en evidència la poca comprensió que ells tenien de la novetat i del contingut del missatge del seu evangeli. Ho podem observar amb certes peticions, en certes preguntes o actuacions. És un dels fets que ens fan veure la honestedat i la transparència dels relats dels quatres evangelis. No s’avergonyeixen els evangelistes de presentar les seves errades i  les seves inadequades intervencions...com quan  se li demana a Jesús seure a la dreta i a l’esquerra en el Regne, o es plantegen demanar que baixi foc al poble que no els va voler rebre, o mostren la poca comprensió del camí dolorós del seu mestre, o impedeixen que els nens s’acostin a Jesús...i un llarg etcètera,
Però avui la intervenció dels deixebles és ben pertinent i ben central en el seguiment de Jesús: “Senyor, doneu-nos més fe!”. És una petició que té sentit, ple sentit, i tant de bo estigui  sovint als nostre llavis, com a expressió del nostre més profund desig. I és que la fe és el que ha de fonamentar i orientar tota la nostra vida.
L’autèntica fe
A vegades reduïm la fe a un fred assentiment a les formulacions del credo. I sovint entenem com a creient tot aquell, que simplement admet que hi ha un Déu, fins i tot un Déu en tres persones: Pare, Fill i Esperit.
Però és que l’autèntica fe no és un pur acte d’afirmació mental. La fe és vital. L’autèntica fe no es té, sinó que es viu! La pregunta, per tant, pertinent seria, quan es pregunta per la fe, no és si tens fe, sinó, si vius la fe. La fe és l’alè, la força que mou tota la nostra persona amb l’orientació de vida que Jesús va viure i ens fa ensenyar a viure.
La fe és el fruit de la presència activa de l’Esperit, que Jesús ens va prometre, quan ens va dir que no ens deixaria sols.
Viure la fe no és un conjunt d’actes de voluntat. La fe es obrir-se a l’alè i a la inspiració de l’Esperit. Viure la fe es deixar-se portar per la força de l’Esperit, que és el mateix que deixar-se portar per al força de l’amor que Ell  és (Déu és amor, dirà Joan) i l’amor que Ell ens té a tots i a cada u de nosaltres.
Acció de l’Esperit
I és evident que, si ens deixem portar per la força de l’Esperit, que si només tinguéssim  una fe com un gra de mostassa, faríem meravelles, meravelles més grans que arrencar i traslladar un arbre, com seria aflorar una mica de solidaritat on hi ha individualisme, afavorir el diàleg  on hi ha enfrontament, promoure el perdó on hi ha desavinença, donar testimoni d’austeritat en un entorn consumista, sembrar esperança en les situacions difícils, portar consol al qui se sent afligit, saber perdonar al que t’ha traït...,
Aquestes són les meravelles de la vida de fe, son obres de l’Esperit d’amor que vol actuar a través nostre i el deixem actuar.
Així s’explica la constatació que Jesús ens fa. “Quan haureu complert tot allò que Déu us mana, digueu: Som servents sense cap mèrit nostre: no hem fet altra cosa que complir el nostre deure.
I donat que la nostra persona humana es tan limitada i sovint tan feble que fàcilment posem tanques a l’alè de l’Esperit, necessitem repetir una i altra vegada. “Senyor, doneu-nos més fe!”. Una pregària sempre actual, sempre necessària!


¿SOM CREIENTS?
Jesús ho havia repetit sovint: “¡Que petita és vostra fe!”. Els deixebles no protesten. Fa temps que van amb ell. El veuen entregat al Projecte de Déu; només pensa en fer el bé; només viu per fer la vida de tots més digna i més humana. ¿Ho podran seguir fins al final?
Segons Lluc, els deixebles li demanen a Jesús: “Augmenta'ns la fe”. Senten que llur fe és petita i dèbil. Necessiten confiar més en Déu i creure més en Jesús. No l'entenen prou bé, però no discuteixen. Fan el més important: demanar ajuda perquè augmenti la seva fe.
La crisi religiosa del nostre temps no respecta ni als practicants. Nosaltres parlem de creients i no creients, com si fossin dos grups definits: uns tenen fe, altres no. En realitat, no és així. En el cor humà hi ha un creient i un no creient. Per això, els que ens diem “cristians” ens hem de demanr: ¿Som creients? ¿Qui és Déu per nosaltres” ¿L'estimem? ¿És Ell qui dirigeix nostra vida?
La fe pot tornar fluixa en nosaltres si mai ens han vingut dubtes. Si no tenim esment, pot disoldre-se a poc a poc dins nostre interior i romandre com un costum que no gosem abandonar. Distrets per mil coses, no encertem a comunicar-nos amb Déu. Vivim practicament sense ell.
¿Què podem fer ? En realitat, no se necessiten coses grans. És inútil que facem propòsits extraordinaris ja que segurament no els complirem. Primer de tot, resar com aquell desconegut que un dia s'apropà a Jresús i li va dir: “Crec, Senyor, però ajuda'm a tenir més fe” (Mc 9, 24). És bo repetir-les amb cor senzill.
Déu ens enten. Ell desvetllarà nostra fe.
No hem de parlar amb Déu com si estigués fora de nosaltres. Està dintre. Tancar els ulls i romandre en silenci és el millor, per així sentir i acollir la seva Presència. No entretenir-nos en pensar en ell, com si estigués dins nostre cap. És en el pregon de nostre esser. L'he de cercar dins nostre cor.
Important és insistir fins a tenir experiència, encara que sigui pobre, encara que duri poc. Si un dia percebem que no estem sols en la vida, si captem que som estimats per Déu sense merèixer, canviarà tot. No importa haver viscut oblidats d'ell. Creure en Déu és, abans que res, confiar en l'amor que ens té.



FE MÉS VIVA EN JESÚS
Augmenta'ns la fe.
Augmenta'ns la fe. Així ho demanen els apòstols a Jesús: “afegeix més fe a la que tenim”. Senten que la fe que viuen des de petits dins Israel és insuficient. A aquesta fe tradicional cal afegir qualque “cosa més” per a seguir a Jesús. I, ¿qui millor que ell mateix pera a donar el que manca a la seva fe?
Jesús els respon amb una dita enigmàtica: “Si tinguéssiu fa com un granet de mostassa, dirieu a aquesta morera: “Arrenca't de soca-rel i planta't al mig de la mar”, i us obeiria”. Els deixebles li demanen una nova dosi de fe, però el que necessiten no és això. El seu problema consisteix en que la fe autèntica que hi ha dins els cor, no arriba ni a un gra de mostassa.
Jesús els diu: L'important no és la quantitat de fe, sinó la qualitat. Que cuideu dins vostre cor una fe viva, forta i eficaç. Per entendre's, una fe capaç d'arrencar arbres com la morera, símbol de solidesa i estabilitat, i plantar-los enmig del llac de Galilea.
El que els cristians necessitem no és “augmentar” nostra fe i creure més en la doctrina que s'ha formulat al llarg dels segles. Decisiu és revifar en nosaltres una fe viva i forta en Jesús. L'important no és creure coses sinó creure en ell.
Jesús és el millor que tenim en l'església, i el millor que podem oferir i comunicar al món d' avui. Per això, urgent i decisiu per als cristians és posar a Jesús en el centre del cristianisme, és a dir, en el centre de nostres comunitats i nostres cors.
Necessitem conèixer-lo de manera més viva i concreta, comprendre millor el seu projecte, captar la seva intenció de fons, sintonitzar amb ell, recobrar el “foc” que ell va encendre en els primers seguidors, contagiar-nos de la seva passió per Déu i la seva compassió pels últims. Si no és així, nostra fe seguirà m´s petita que un gra de mostassa. No arrabassarà arbres ni plantarà res nou.



AUGMENTA NOSTRA FE
Senyor augmenta'ns la fe.
Segons les primeres fonts cristianes, els deixebles que envolten Jesús no destaquen per la seva adhesió entusiasta al Mestre, sinó per la seva fe petita i dèbil. Tal és la incapacitat per entendre Jesús que un evangelista els presenta fent-li aquesta petició: “Senyor, augmenta'ns la fe”. Els cristians d'avui haurien de fer aquesta pregària.
Augmenta'ns la fe perquè ens desviam del teu Evangeli. Ocupats en escoltar nostres pors i incerteses, no encertem a sentir la teva veu ni en nostres comunitats ni en nostres cors. Ja no sabem agenollar-nos ni física ni interiorment devant tu. Desvetlla nostra fe perquè si perdem contacte amb tu, creixerà en nosaltres el desconcert i la inseguretat.
Augmenta'ns nostra fe per a percebre ta presència en el centre mateix de nostra debilitat. Que no alimentem nostra vida amb doctrines teòriques, sinó amb l'experiència interna de la teva persona. Que ens deixem guiar per ton Esperit i no per nostre instint de conservació.
Si cadascú no canvia, no canviarà res en l'Església. Si tots seguim captius de la inèrcia, res diferent naixerà entre els teus deixebles. Si ningú gosa a deixar-se dur per ta creativitat, ton Esperit, romandrà bloquejat per nostra covardia.
Augmenta'ns la fe per a predicar sols el que creiem. No més, tampoc manco. Que no dictaminem sobre problemes que no ens dolen. Que no condemnem lleugerament als que necessiten calor i sopluig.
Senyor, aumenta nostra fe per a trobar-te no només en les esglésies sinó en el dolor dels que sofreixen; per escoltar la teva crida no només en les Escriptures Sagrades sinó en el crit dels que viuen i moren de fam. Que mai oblidem que són els pobres els que plantegen a la teva Església les preguntes més greus.
Augmenta'ns la fe per a creure en un món nou com creies tu, per a estimar la vida de tots com l'estimaves tu. Recorda'ns que la nostra primera tasca és posar en el teu nom signes de misericòrdia i esperança enmig del món.


ME FA BÉ
Senyor, augmenta nostra fe.
Va bé, en aqueixa societat pluralista, poder dialogar de manera sincera i oberta amb aquests homes i dones que els cristians anomenem “increients” perquè no coincideixen amb nostra fe religiosa, però que són persones que tenen conviccions i principis propis.
Són aquests amics i amigues que no comparteixen la fe els que, amb preguntes i crítiques, m'estimulen a revisar la imatge que tinc de Déu. Ells fan la meva fe més humil, ja que m'ajuden a no confondre Déu amb el que dic d'ell. Devora ells sento que Déu és un Misteri més gran que tots els nostres arguments i “teologies”.
Veient la recerca sincera, la lluita interior i el desig de veritat d'ells, perceb que l'Esperit de Déu està present en el seu cor. Sovint he romàs en silenci i pregat per la veritat de la meva adhesió a l' Evangeli i la sinceritat del meu seguiment a Crist.
Junts hem compartit la mateixa fe en l'ésser humà, el mateix desig de pau i justícia, el mateix dolor davant les víctimes de la violència. Ells m'ajuden a estimar l'Església sense arrogància, ja que me fan veure que no tenim el monopoli de l'amor i la generositat.
Em commou veure com dubten de llur incrèença. M'han dit que l'actitud de respecte i comprensió en els cristians els qüestionava més que totes les nostres paraules. Vaig comprendre millor que Déu només es pot comunicar estimant les persones.
A l' Església es parla molt del testimoni que hem de donar els cristians enmig d'aquesta societat indiferent i descreguda, però no pensam en escoltar i deixar-nos ensenyar pels que no comparteixen nostra fe. I, tanmateix, les experiències més enriquidores són el diàleg i la mutua escolta entre persones que cerquen amb sinceritat Déu. Un diàleg que deixa pas a una súplica pronunciada de manera diferent per cadascú, però que és la pregària dels deixebles de Jesús: “Senyor, augmenta nostra fe”



PREGAR DES DEL DUBTE
Augmenta'ns la fe.
En el creient poden sorgir dubtes referents al missatge cristià. La persona es demana com ha d'entendre una o altra afirmació bíblica o un aspecte concret del dogma cristià. Són qüestions que demanen clarificació.
Però hi ha persones que experimenten un dubte més radical que afecta a la totalitat. A banda, senten que no poden abandonar el cristianisme, però a altra banda, no es senten capaços de pronunciar amb sinceritat aqueix “sí” total que implica la fe.
Qui es troba així experimenta malestar interior i no pot enfrontar la situació amb pau i serenitat. Pot inclús sentir-se culpable. ¿ Què pot passar ? ¿ Què es pot fer ? Tal volta, començar per abordar positivament la situació per a viure honestament davant Déu.
El dubte ens fa experimentar que no som capaços de “posseir” la veritat del cristianisme. Cap home “posseeix” la veritat última de Déu. No valen les certeses d'altres ordes de la vida. Davant el misteri últim de l'existència cal caminar amb humilitat i sinceritat.
El dubte posa a prova la meva llibertat. En la fe ningú pot respondre per mi. Som jo el que m' enfront a la meva llibertat i qui ha de pronunciar un “sí” o un “no”.
Per això, el dubte pot ser un revulsiu per a despertar d'una fe infantil i superar un cristianisme convencional. Primer, no és trobar resposta al meus interrogants concrets, sinó demanar-me quina orientació global vull donar a la meva vida. ¿ Desig trobar la veritat ? ¿Estic disposat a deixar-me interpel·lar per la veritat de l'evangeli ? ¿ Vull viure sense cercar cap veritat ?
La fe no està tancada en nocions segures ni definicions explicades. La fe brolla del cor sincer de l'home que fa esment en escoltar Déu. Com diu E. Vilanova, “la fe no està en nostres afirmacions o en nostres dubtes. Està més enllà: en el cor... que ningú, excepte Déu, coneix”.
Important és veure si nostre cor cerca Déu o el rebutja. Malgrat totes les foscors i incerteses, si de veres cercam Déu, sempre podem dir des del fons de nostre cor aquesta oració dels deixebles: “Senyor, augmenta'ns la fe”. Qui prega així és creient.



EL DESIG DE CREURE
Augmenta'ns la fe.
El que s'oposa a la fe no són els dubtes i interrogants que poden néixer sincerament en nosaltres, sinó la indiferència i la superficialitat de nostra vida.
Qui cerca sincerament Déu, pot estar envoltat de forcor, dubte o inseguretat. Però si cerca Déu, dins ell hi ha un desig de creure que no pot ser destruït pel dubte, la fatiga, la foscor ni el propi pecat.
No oblidem que la fe no es redueix a unes conviccions inculcades de petits o una visió de la vida que encara tinguem.
Qui creu de veres no es queda en fórmules ni en conceptes. No es recolza en paraules. Senzillament, cerca Déu.
Per això, el gran enemic de la fe és la indiferència. Aqueix defugir el gran interrogant de l'existència. Aqueix tancar les orelles a tota crida o invitació que ens faci cercar la veritat.
Molts escepticismes teòrics i plantejaments doctrinals amaguen insensibilitat, apatia i temor a una recerca sincera i noble.
La nostra fe es debilita, no quan dubtem en nostra recerca i desig de Déu, sinó quan ens fem fora d'Ell. Diu Sant Agustí: “Quan t'allunyes del foc, el foc segueix donant calor, però tu et refredes. Quan t'allunyes de la llum, la llum segueix lluint, però tu t'envoltes d'ombres. El mateix passa quan t'allunyes de Déu”.
Quan es viu amb el desig sincer de trobar aquest Déu, cada ombra, cada dubte o cada interrogant pot ser punt de partida cap quelcom més profund, una passa més per a obrir-se al misteri.
Tot això no és fàcil d'entendre quan vivim a la crosta de nosaltres mateixos, agafats per mil coses i afeblits per tot allò que no siguin nostres butxaques i nostres ambicions.
Per això nostra fe creix, no quan parlem o discutim de “qüestions de religió”, sinó quan sabem netejar nostre cor de tants fermalls i xiuxiuejar calladament aquesta oració dels deixebles: “Senyor, augmenta nostra fe”.
Quan resem així, no cerquem més seguretat en nostres conviccions creients sinó un cor més obert a Déu.




FE BLOQUEJADA
Augmenta'ns la fe.
G. Marcel, després de parlar amb P. Ricoeur, feia aquesta confessió: “M'he trobat en la situació singular d'un home que creu profundament en la fe dels altres i està convençut que aquesta fe no és il·lusòria, però que, tanmateix, no se sent amb forces o amb dret per fer-la pròpia”.
Aquesta experiència no és tan estranya com pugui semblar. Molts valoren la fe d'amics, inclús tal volta l'envegen, però senten que, honestament, no es poden adherir-se a aqueixa mateixa fe.
Senten que la seva fe està bloquejada. Manca una comunicació real amb Déu. No saben com trobar-se amb Ell. Se fa impossible tota relació. Qualque cosa sembla haver mort en son cor creient.
Durant molts anys han viscut la fe com un deure. Ara la senten, tal volta, com una nosa que els impedeix viure intensament l'experiència humana.
¿ És possible desbloquejar aqueixa fe amenaçada ? ¿ És possible descobrir-la de bell nou en el pregon del nostre esser com una força vital capaç de dinamitzar la nostra existència ? ¿Creure de bell nou en “aqueixa dolça i secreta intuició” (Rilke) d'un Déu que no està lluny de cap vivent i de tendresa salvadora que es pot experimentar ?
Sens dubte, tot el que és important en nostra existència és sempre quelcom que creix dins nosaltres de manera lenta i secreta, com a fruit d'una recerca pacient i com acollida d'una gràcia que se'ns regala.
Nostra fe pot començar a desvetllar-se de bell nou en nosaltres, si encertam a cridar des del pregon de nosaltres mateixos el que els deixebles criden al Senyor: “Augmenta'ns la fe”.
Pot semblar una oració massa pobre, modesta i sense prestigi. Una pregària dirigida a Algú massa absent i incert. Importa que sigui humil i sincera.
Quan s'està un temps en  decepció  per la “religió” i distància interior de l' Església, quan no es pot creure en Déu perquè el seu silenci s'ha fet impenetrable, tal volta, sols una pregària humil pot retornar-nos la fe viva.
Atacats per tants dubtes i interrogants, aquest crit, repetit sincerament, pot fer-nos dubtar dels nostres propis dubtes i pot ajudar-nos a descobrir Déu com a font de vida.
El que pot canviar nostre cor no són les paraules o les idees, sinó la comunicació amb Aquell que sempre està actiu en el secret dels éssers. Tal volta el recolliment d'aquest temps de tardor sigui una invitació callada a fer l'experiència.


APRENDRE A CREURE
Augmenta'ns la fe.
Tota persona lúcida veu que les noves generacions no creuen en les institucions i valors sobre els quals hem construït nostra convivència social.
Molts joves no creuen en el matrimoni ni en la família. No accepten les nostres institucions educatives. Sospiten dels models de vida que ofereixen els pares. No creuen en la validesa del que pot oferir l'església cristians o les diverses tradicions religioses.
Però, no es tracta del desencant, la indiferència o l'escepticisme d'uns joves que “passen” de tot. Sembla que l'home actual té més difícil afiliar-se a una ideologia concreta o confesar amb convicció un credo determinat.
Ja no estan en crisi només els grans sistemes econòmics, polítics i religiosos, criticats per l'anàlisi marxista. Avui assistim a una crisi del mateix moviment socialista, que no sembla ser capaç de resoldre el problema d'un convivència justa i lliure.
I no és estrany que a l'home li costi creure en qualsevol messianisme, i sent, al mateix temps, la necessitat urgent de trobar una “salvació”.
I no estranya tampoc que escolti de bell nou en el fons del seu esser, les preguntes que eternament acompanyen el peregrinar de la humanitat. ¿ On trobar raons vàlides per fer front a la vida? ¿ Què és viure d'una manera humana? ¿ Què és el que ens pot fer als homes més humans ? ¿Quin sentit últim podem donar als nostres treballs, lluites i quefer històric .
Els creients hem d'aprendre a creure en l'horitzó d'aqueixa crisi general. L'home d' avui només podrà creure en Déu si la fe li ajuda a respondre a aquestes preguntes. Dins nostre poble es creurà en Déu si es pot verificar que la fe en Déu fa realment l'home més humà, més just, més alliberat.
En el fons, només creiem en allò que ens ajuda a viure. I només creiem en Jesucrist si podem comprovar per experiència personal que ell ens ajuda a viure amb més profunditat, més sentit i vertadera esperança.
Nosaltres hem de cridar també com els deixebles: “Augmenta'ns la fe”, perquè necessitem creure amb més convicció, més realisme i més goig. Necessitem creure que l'evangeli té avui per a tots nosaltres força salvadora i alliberadora, i ens pot ajudar a construir una societat més justa, més fraternal i més humana.







Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada