Fes
que visquem l’Evangeli de la trobada;
ajuda’ns a humanitzar
la terra i crear fraternitat,
portant les fatigues de
qui està cansat
i no està en recerca de
res més,
l’alegria de qui
espera, de qui busca,
de qui custodia signes
d’esperança.
Esperit Sant, Foc que
cremes,
il·lumina el nostre camí
en l’església i en el món.
Dona’ns el coratge de
l’anunci de l’Evangeli
i l’alegria del servei
en el ritme quotidià.
Obre el nostre esperit a
la contemplació de la bellesa.
Custodia en nosaltres la
gratitud i l’encant de per la creació.
Fes que reconeguem les
meravelles
que tu realitzes en tot
ésser vivent.
Maria, Mare del Verb,
Vetlla sobre la ostra
vida d’homes i dones consagrats,
Perquè l’alegria que
rebem de la paraula
Ompli la nostra
existència, i la teva invitació
A fer el que el Mestre
diu (cfr Jn 2,5)
Ens trobi actius
intèrprets en l’anunci del Regne.
Amén.
Papa Francesc
EVANGELI
!Si
tinguéssiu més fe¡
+
Lectura del sant evangeli segons sant Lluc 17,5-10
5Llavors
els apòstols digueren al Senyor:
--Augmenta'ns
la fe.
6
Ell va respondre:
--Només
que tinguéssiu fe com un gra de mostassa, diríeu a aquesta morera:
"Arrenca't de soca-rel i planta't al mig del mar", i us
obeiria.
7
»¿Qui de vosaltres, si té un servent a llaurar o a pasturar
el ramat, li dirà, quan ell torni del camp: "Vine de seguida a
seure a taula"? 8 ¿No li dirà més
aviat: "Prepara'm alguna cosa per sopar i estigues a punt per a
servir-me fins que hauré acabat de menjar i beure, que després ja
menjaràs i beuràs tu"? 9 ¿És
que donarà les gràcies al servent perquè ha fet allò que se li
havia manat? 10 Així també vosaltres,
quan haureu fet tot allò que Déu us ha manat, digueu: "Som uns
servents que no mereixen recompensa: hem fet només el que havíem de
fer."
Paraula
de Déu.
AUGMENTA'NS LA FE
De
cop en sec, els deixebles fan a Jesús una petició vital:
“Doneu-nos
més fe”.
Un cop li havien demanat: “Ensenyeu-nos
a resar”.
A mesura que Jesús els descobreix el projecte de Déu i
la tasca que els vol manar, els deixebles e n'adonenen de
que la fe que viuen de petits no basta per respondre a
la crida. Necessiten una fe més vigorosa.
Han
passat segles de història....Els seguidors de Jesús han
viscut anys de fidelitat a l'Evangeli i hores fosques de
deslleialtat. Temps de fe cepada i temps de crisis i
incerteses. ¿No necessitem demanar al Senyor que augmenti
nostra fe ?
Senyor,
augmenta-nos la fe
Ensenyeu-nos
que la fe no és creure coses sinó creure en tu, Fill
encarnat de Déu, per a obrir-nos a ton Esperit, deixeu-nos
atènyer per ta Paraula, aprendre a viure amb ton estil de
vida i m seguir de prop les teves petjades. Sols tu ets
qui “inicia i consuma nostra fe”
Augmenta'ns
la fe
Dau-nos
una fe centrada en l'essencial, purificada d'adherències i
afegits postissos, que ens allunyen del nucli del teu
Evangeli. Ensenyeu-nos a viure en aquests temps una fe, no
fundada en recolzaments externs, sinó en ta presència viva
dins nostres cors i dins nostres comunitats creients.
Augmenta'ns
la fe
Feu-nos
viure una relació més vital amb tu, saber que tu,
nostre Mestre i Senyor, ets el primers, el millor, el més
valuós i atractiu que tenim en l'Església. Doneu-nos una
fe contagiosa que ens orienti cap a una fase nova de
cristianisme, més fidel a ton Esperit i a la teva
trajectòria.
Augmenta'ns
la fe
Feu-nos
viure identificats amb ton projecte del regne de Déu,
col·laborar amb realisme i convicció en fer la vida
més humana, com vol el Pare. Ajuda'ns a viure humilment
nostra fe amb passió per Déu i compassió per l'esser
humà.
Augmenta'ns
la fe
Ensenyeu-nos
a viure i convertir-nos a una vida més evangèlica, sense
resignar-nos a un cristianisme rebaixat en el qual la sal
es torna sosa i l'Església perd qualitat de ferment.
Desvetlla entre nosaltres la fe dels testimonis i els
profetes.
Augmenta'ns
la fe
No
ens deixis caure en un cristianisme sense creu.
Ensenyeu-nos a descobrir que la fe no consiteix en creure
en el Déu que ens convé sinó en aquell que enforteix
nostra responsabilitat i desenvolupa nostra capacitat
d'estimar. Ensenyeu-nos a seguir-te i agafar nostra creu
cada dia.
Augmenta'n's
la fe
Que
t'experimentem ressuscitat enmig de nosaltres i renovar
nostres vides i animar nostres comunitats.
José
Antonio Pagola
Una
encertada petició
Al
llarg de l’evangeli els deixebles de Jesús tenen intervencions,
que posen en evidència la poca comprensió que ells tenien de la
novetat i del contingut del missatge del seu evangeli. Ho podem
observar amb certes peticions, en certes preguntes o actuacions. És
un dels fets que ens fan veure la honestedat i la transparència
dels relats dels quatres evangelis. No s’avergonyeixen els
evangelistes de presentar les seves errades i les seves
inadequades intervencions...com quan se li demana a Jesús
seure a la dreta i a l’esquerra en el Regne, o es plantegen
demanar que baixi foc al poble que no els va voler rebre, o mostren
la poca comprensió del camí dolorós del seu mestre, o impedeixen
que els nens s’acostin a Jesús...i un llarg etcètera,
Però
avui la intervenció dels deixebles és ben pertinent i ben central
en el seguiment de Jesús: “Senyor, doneu-nos més fe!”.
És una petició que té sentit, ple sentit, i tant de bo estigui
sovint als nostre llavis, com a expressió del nostre més
profund desig. I és que la fe és el que ha de fonamentar i
orientar tota la nostra vida.
L’autèntica
fe
A
vegades reduïm la fe a un fred assentiment a les formulacions del
credo. I sovint entenem com a creient tot aquell, que simplement
admet que hi ha un Déu, fins i tot un Déu en tres persones: Pare,
Fill i Esperit.
Però
és que l’autèntica fe no és un pur acte d’afirmació mental.
La fe és vital. L’autèntica fe no es té, sinó que es viu! La
pregunta, per tant, pertinent seria, quan es pregunta per la fe, no
és si tens fe, sinó, si vius la fe. La fe és l’alè, la força
que mou tota la nostra persona amb l’orientació de vida que Jesús
va viure i ens fa ensenyar a viure.
La
fe és el fruit de la presència activa de l’Esperit, que Jesús
ens va prometre, quan ens va dir que no ens deixaria sols.
Viure
la fe no és un conjunt d’actes de voluntat. La fe es obrir-se a
l’alè i a la inspiració de l’Esperit. Viure la fe es deixar-se
portar per la força de l’Esperit, que és el mateix que deixar-se
portar per al força de l’amor que Ell és (Déu és
amor, dirà Joan) i l’amor que Ell ens té a tots i a cada u
de nosaltres.
Acció
de l’Esperit
I
és evident que, si ens deixem portar per la força de l’Esperit,
que si només tinguéssim una fe com un gra de mostassa,
faríem meravelles, meravelles més grans que arrencar i traslladar
un arbre, com seria aflorar una mica de solidaritat on hi ha
individualisme, afavorir el diàleg on hi ha enfrontament,
promoure el perdó on hi ha desavinença, donar testimoni
d’austeritat en un entorn consumista, sembrar esperança en les
situacions difícils, portar consol al qui se sent afligit, saber
perdonar al que t’ha traït...,
Aquestes
són les meravelles de la vida de fe, son obres de l’Esperit
d’amor que vol actuar a través nostre i el deixem actuar.
Així
s’explica la constatació que Jesús ens fa. “Quan
haureu complert tot allò que Déu us mana, digueu: Som servents
sense cap mèrit nostre: no hem fet altra cosa que complir el nostre
deure.
I
donat que la nostra persona humana es tan limitada i sovint tan
feble que fàcilment posem tanques a l’alè de l’Esperit,
necessitem repetir una i altra vegada. “Senyor,
doneu-nos més fe!”.
Una pregària sempre actual, sempre necessària!
¿SOM
CREIENTS?
Jesús
ho havia repetit sovint: “¡Que petita és vostra
fe!”. Els deixebles no protesten. Fa temps que van
amb ell. El veuen entregat al Projecte de Déu; només
pensa en fer el bé; només viu per fer la vida de tots
més digna i més humana. ¿Ho podran seguir fins al
final?
Segons
Lluc, els deixebles li demanen a Jesús: “Augmenta'ns
la fe”. Senten que llur fe és petita i
dèbil. Necessiten confiar més en Déu i creure més en
Jesús. No l'entenen prou bé, però no discuteixen. Fan el
més important: demanar ajuda perquè augmenti la seva fe.
La
crisi religiosa del nostre temps no respecta ni als
practicants. Nosaltres parlem de creients i no creients, com
si fossin dos grups definits: uns tenen fe, altres no.
En realitat, no és així. En el cor humà hi ha un
creient i un no creient. Per això, els que ens diem
“cristians” ens hem de demanr: ¿Som
creients? ¿Qui és Déu per nosaltres” ¿L'estimem? ¿És
Ell qui dirigeix nostra vida?
La
fe pot tornar fluixa en nosaltres si mai ens han vingut
dubtes. Si no tenim esment, pot disoldre-se a poc a poc
dins nostre interior i romandre com un costum que no
gosem abandonar. Distrets per mil coses, no encertem a
comunicar-nos amb Déu. Vivim practicament sense ell.
¿Què
podem fer ? En realitat, no se necessiten coses grans. És
inútil que facem propòsits extraordinaris ja que segurament
no els complirem. Primer de tot, resar com aquell
desconegut que un dia s'apropà a Jresús i li va dir:
“Crec, Senyor, però ajuda'm a tenir
més
fe”
(Mc
9, 24).
És bo repetir-les amb cor senzill.
Déu
ens enten. Ell desvetllarà nostra fe.
No
hem de parlar amb Déu com si estigués fora de
nosaltres. Està dintre. Tancar els ulls i romandre en
silenci és el millor, per així sentir i acollir la seva
Presència. No entretenir-nos en pensar en ell, com si
estigués dins nostre cap. És en el pregon de nostre
esser. L'he de cercar dins nostre cor.
Important
és insistir fins a tenir experiència, encara que sigui
pobre, encara que duri poc. Si un dia percebem que no
estem sols en la vida, si captem que som estimats per
Déu sense merèixer, canviarà tot. No importa haver viscut
oblidats d'ell. Creure en Déu és, abans que res, confiar
en l'amor que ens té.
FE
MÉS VIVA EN JESÚS
Augmenta'ns
la fe.
Augmenta'ns
la fe. Així ho demanen els apòstols a Jesús: “afegeix
més
fe a la que tenim”.
Senten que la fe que viuen des de petits dins Israel és
insuficient. A aquesta fe tradicional cal afegir qualque
“cosa més” per a seguir a Jesús. I, ¿qui millor
que ell mateix pera a donar el que manca a la seva fe?
Jesús
els respon amb una dita enigmàtica: “Si
tinguéssiu fa com un granet de mostassa, dirieu a aquesta
morera: “Arrenca't
de
soca-rel i planta't al mig de la mar”, i us obeiria”.
Els deixebles li demanen una nova dosi de fe, però el
que necessiten no és això. El seu problema consisteix en
que la fe autèntica que hi ha dins els cor, no arriba
ni a un gra de mostassa.
Jesús
els diu: L'important no és la quantitat de fe, sinó la
qualitat. Que cuideu dins vostre cor una fe viva, forta i
eficaç. Per entendre's, una fe capaç d'arrencar arbres
com la morera, símbol de solidesa i estabilitat, i
plantar-los enmig del llac de Galilea.
El
que els cristians necessitem no és “augmentar”
nostra fe i creure més en la doctrina que s'ha formulat
al llarg dels segles. Decisiu és revifar en nosaltres una
fe viva i forta en Jesús. L'important no és creure coses
sinó creure en ell.
Jesús
és el millor que tenim en l'església, i el millor que
podem oferir i comunicar al món d' avui. Per això, urgent
i decisiu per als cristians és posar a Jesús en el
centre del cristianisme, és a dir, en el centre de
nostres comunitats i nostres cors.
Necessitem
conèixer-lo de manera més viva i concreta, comprendre millor
el seu projecte, captar la seva intenció de fons,
sintonitzar amb ell, recobrar el “foc” que
ell va encendre en els primers seguidors, contagiar-nos de
la seva passió per Déu i la seva compassió pels
últims. Si no és així, nostra fe seguirà m´s petita
que un gra de mostassa. No arrabassarà arbres ni plantarà
res nou.
AUGMENTA NOSTRA FE
Senyor
augmenta'ns la fe.
Segons
les primeres fonts cristianes, els deixebles que envolten
Jesús no destaquen per la seva adhesió entusiasta al
Mestre, sinó per la seva fe petita i dèbil. Tal és la
incapacitat per entendre Jesús que un evangelista els
presenta fent-li aquesta petició: “Senyor,
augmenta'ns la fe”. Els cristians d'avui
haurien de fer aquesta pregària.
Augmenta'ns
la fe perquè ens desviam del teu Evangeli. Ocupats en
escoltar nostres pors i incerteses, no encertem a sentir la
teva veu ni en nostres comunitats ni en nostres cors. Ja
no sabem agenollar-nos ni física ni interiorment devant
tu. Desvetlla nostra fe perquè si perdem contacte amb tu,
creixerà en nosaltres el desconcert i la inseguretat.
Augmenta'ns
nostra fe per a percebre ta presència en el centre
mateix de nostra debilitat. Que no alimentem nostra vida
amb doctrines teòriques, sinó amb l'experiència interna
de la teva persona. Que ens deixem guiar per ton Esperit i
no per nostre instint de conservació.
Si
cadascú no canvia, no canviarà res en l'Església. Si tots
seguim captius de la inèrcia, res diferent naixerà entre
els teus deixebles. Si ningú gosa a deixar-se dur per ta
creativitat, ton Esperit, romandrà bloquejat per nostra
covardia.
Augmenta'ns
la fe per a predicar sols el que creiem. No més, tampoc
manco. Que no dictaminem sobre problemes que no ens dolen.
Que no condemnem lleugerament als que necessiten calor i
sopluig.
Senyor,
aumenta nostra fe per a trobar-te no només en les
esglésies sinó en el dolor dels que sofreixen; per
escoltar la teva crida no només en les Escriptures Sagrades
sinó en el crit dels que viuen i moren de fam. Que
mai oblidem que són els pobres els que plantegen a la teva
Església les preguntes més greus.
Augmenta'ns
la fe per a creure en un món nou com creies tu, per a
estimar la vida de tots com l'estimaves tu. Recorda'ns que
la nostra primera tasca és posar en el teu nom signes de
misericòrdia i esperança enmig del món.
ME FA BÉ
Senyor,
augmenta nostra fe.
Va
bé, en aqueixa societat pluralista, poder dialogar de
manera sincera i oberta amb aquests homes i dones que els
cristians anomenem “increients” perquè no
coincideixen amb nostra fe religiosa, però que són
persones que tenen conviccions i principis propis.
Són
aquests amics i amigues que no comparteixen la fe els que,
amb preguntes i crítiques, m'estimulen a revisar la imatge
que tinc de Déu. Ells fan la meva fe més humil, ja que
m'ajuden a no confondre Déu amb el que dic d'ell. Devora
ells sento que Déu és un Misteri més gran que tots els
nostres arguments i “teologies”.
Veient
la recerca sincera, la lluita interior i el desig de veritat
d'ells, perceb que l'Esperit de Déu està present en el seu
cor. Sovint he romàs en silenci i pregat per la veritat de
la meva adhesió a l' Evangeli i la sinceritat del meu
seguiment a Crist.
Junts
hem compartit la mateixa fe en l'ésser humà, el mateix
desig de pau i justícia, el mateix dolor davant les víctimes
de la violència. Ells m'ajuden a estimar l'Església sense
arrogància, ja que me fan veure que no tenim el monopoli
de l'amor i la generositat.
Em
commou veure com dubten de llur incrèença. M'han dit que
l'actitud de respecte i comprensió en els cristians els
qüestionava més que totes les nostres paraules. Vaig
comprendre millor que Déu només es pot comunicar estimant
les persones.
A
l' Església es parla molt del testimoni que hem de donar
els cristians enmig d'aquesta societat indiferent i
descreguda, però no pensam en escoltar i deixar-nos ensenyar
pels que no comparteixen nostra fe. I, tanmateix, les
experiències més enriquidores són el diàleg i la mutua
escolta entre persones que cerquen amb sinceritat Déu. Un
diàleg que deixa pas a una súplica pronunciada de manera
diferent per cadascú, però que és la pregària dels
deixebles de Jesús: “Senyor, augmenta nostra fe”
PREGAR
DES DEL DUBTE
Augmenta'ns
la fe.
En
el creient poden sorgir dubtes referents al missatge
cristià. La persona es demana com ha d'entendre una o altra
afirmació bíblica o un aspecte concret del dogma cristià.
Són qüestions que demanen clarificació.
Però
hi ha persones que experimenten un dubte més radical que
afecta a la totalitat. A banda, senten que no poden
abandonar el cristianisme, però a altra banda, no es senten
capaços de pronunciar amb sinceritat aqueix “sí”
total que implica la fe.
Qui
es troba així experimenta malestar interior i no pot
enfrontar la situació amb pau i serenitat. Pot inclús
sentir-se culpable. ¿ Què pot passar ? ¿ Què es pot fer ?
Tal volta, començar per abordar positivament la situació
per a viure honestament davant Déu.
El
dubte ens fa experimentar que no som capaços de
“posseir” la veritat del cristianisme. Cap home
“posseeix” la veritat última de Déu. No
valen les certeses d'altres ordes de la vida. Davant el
misteri últim de l'existència cal caminar amb humilitat i
sinceritat.
El
dubte posa a prova la meva llibertat. En la fe ningú pot
respondre per mi. Som jo el que m' enfront a la meva
llibertat i qui ha de pronunciar un “sí”
o un “no”.
Per
això, el dubte pot ser un revulsiu per a despertar d'una
fe infantil i superar un cristianisme convencional. Primer,
no és trobar resposta al meus interrogants concrets, sinó
demanar-me quina orientació global vull donar a la meva
vida. ¿ Desig trobar la veritat ? ¿Estic disposat a
deixar-me interpel·lar per la veritat de l'evangeli ? ¿
Vull viure sense cercar cap veritat ?
La
fe no està tancada en nocions segures ni definicions
explicades. La fe brolla del cor sincer de l'home que fa
esment en escoltar Déu. Com diu E. Vilanova, “la
fe no està en nostres afirmacions o en nostres dubtes.
Està més enllà: en el cor... que ningú, excepte Déu,
coneix”.
Important
és veure si nostre cor cerca Déu o el rebutja. Malgrat
totes les foscors i incerteses, si de veres cercam Déu,
sempre podem dir des del fons de nostre cor aquesta oració
dels deixebles: “Senyor, augmenta'ns la fe”.
Qui prega així és creient.
EL DESIG DE CREURE
Augmenta'ns
la fe.
El
que s'oposa a la fe no són els dubtes i interrogants que
poden néixer sincerament en nosaltres, sinó la indiferència
i la superficialitat de nostra vida.
Qui
cerca sincerament Déu, pot estar envoltat de forcor, dubte
o inseguretat. Però si cerca Déu, dins ell hi ha un
desig de creure que no pot ser destruït pel dubte, la
fatiga, la foscor ni el propi pecat.
No
oblidem que la fe no es redueix a unes conviccions
inculcades de petits o una visió de la vida que encara
tinguem.
Qui
creu de veres no es queda en fórmules ni en conceptes.
No es recolza en paraules. Senzillament, cerca Déu.
Per
això, el gran enemic de la fe és la indiferència.
Aqueix defugir el gran interrogant de l'existència. Aqueix
tancar les orelles a tota crida o invitació que ens faci
cercar la veritat.
Molts
escepticismes teòrics i plantejaments doctrinals amaguen
insensibilitat, apatia i temor a una recerca sincera i
noble.
La
nostra fe es debilita, no quan dubtem en nostra recerca i
desig de Déu, sinó quan ens fem fora d'Ell. Diu Sant
Agustí: “Quan t'allunyes del foc, el foc segueix
donant calor, però tu et refredes. Quan t'allunyes de la
llum, la llum segueix lluint, però tu t'envoltes d'ombres.
El mateix passa quan t'allunyes de Déu”.
Quan
es viu amb el desig sincer de trobar aquest Déu, cada
ombra, cada dubte o cada interrogant pot ser punt de
partida cap quelcom més profund, una passa més per a
obrir-se al misteri.
Tot
això no és fàcil d'entendre quan vivim a la crosta de
nosaltres mateixos, agafats per mil coses i afeblits per tot
allò que no siguin nostres butxaques i nostres ambicions.
Per
això nostra fe creix, no quan parlem o discutim de
“qüestions de religió”, sinó quan
sabem netejar nostre cor de tants fermalls i xiuxiuejar
calladament aquesta oració dels deixebles: “Senyor,
augmenta nostra fe”.
Quan
resem així, no cerquem més seguretat en nostres conviccions
creients sinó un cor més obert a Déu.
FE
BLOQUEJADA
Augmenta'ns
la fe.
G.
Marcel, després de parlar amb P. Ricoeur, feia aquesta
confessió: “M'he trobat en la situació singular d'un
home que creu profundament en la fe dels altres i està
convençut que aquesta fe no és il·lusòria, però que,
tanmateix, no se sent amb forces o amb dret per fer-la
pròpia”.
Aquesta
experiència no és tan estranya com pugui semblar. Molts
valoren la fe d'amics, inclús tal volta l'envegen, però
senten que, honestament, no es poden adherir-se a
aqueixa mateixa fe.
Senten
que la seva fe està bloquejada. Manca una comunicació
real amb Déu. No saben com trobar-se amb Ell. Se fa
impossible tota relació. Qualque cosa sembla haver mort en
son cor creient.
Durant
molts anys han viscut la fe com un deure. Ara la
senten, tal volta, com una nosa que els impedeix viure
intensament l'experiència humana.
¿
És possible desbloquejar aqueixa fe amenaçada ? ¿ És
possible descobrir-la de bell nou en el pregon del
nostre esser com una força vital capaç de dinamitzar
la nostra existència ? ¿Creure de bell nou en “aqueixa
dolça i secreta intuició” (Rilke) d'un
Déu que no està lluny de cap vivent i de tendresa
salvadora que es pot experimentar ?
Sens
dubte, tot el que és important en nostra existència és
sempre quelcom que creix dins nosaltres de manera lenta
i secreta, com a fruit d'una recerca pacient i com
acollida d'una gràcia que se'ns regala.
Nostra
fe pot començar a desvetllar-se de bell nou en nosaltres,
si encertam a cridar des del pregon de nosaltres mateixos
el que els deixebles criden al Senyor: “Augmenta'ns
la fe”.
Pot
semblar una oració massa pobre, modesta i sense
prestigi. Una pregària dirigida a Algú massa absent i
incert. Importa que sigui humil i sincera.
Quan
s'està un temps en decepció per la “religió”
i distància interior de l' Església, quan no es pot
creure en Déu perquè el seu silenci s'ha fet impenetrable,
tal volta, sols una pregària humil pot retornar-nos la fe
viva.
Atacats
per tants dubtes i interrogants, aquest crit, repetit
sincerament, pot fer-nos dubtar dels nostres propis dubtes
i pot ajudar-nos a descobrir Déu com a font de vida.
El
que pot canviar nostre cor no són les paraules o les
idees, sinó la comunicació amb Aquell que sempre està
actiu en el secret dels éssers. Tal volta el recolliment
d'aquest temps de tardor sigui una invitació callada a
fer l'experiència.
APRENDRE
A CREURE
Augmenta'ns
la fe.
Tota
persona lúcida veu que les noves generacions no creuen en
les institucions i valors sobre els quals hem construït
nostra convivència social.
Molts
joves no creuen en el matrimoni ni en la família. No
accepten les nostres institucions educatives. Sospiten dels
models de vida que ofereixen els pares. No creuen en la
validesa del que pot oferir l'església cristians o les
diverses tradicions religioses.
Però,
no es tracta del desencant, la indiferència o l'escepticisme
d'uns joves que “passen” de tot. Sembla que l'home
actual té més difícil afiliar-se a una ideologia concreta
o confesar amb convicció un credo determinat.
Ja
no estan en crisi només els grans sistemes econòmics,
polítics i religiosos, criticats per l'anàlisi marxista.
Avui assistim a una crisi del mateix moviment socialista,
que no sembla ser capaç de resoldre el problema d'un
convivència justa i lliure.
I
no és estrany que a l'home li costi creure en qualsevol
messianisme, i sent, al mateix temps, la necessitat urgent
de trobar una “salvació”.
I
no estranya tampoc que escolti de bell nou en el fons
del seu esser, les preguntes que eternament acompanyen el
peregrinar de la humanitat. ¿ On trobar raons vàlides per
fer front a la vida? ¿ Què és viure d'una manera humana?
¿ Què és el que ens pot fer als homes més humans ?
¿Quin sentit últim podem donar als nostres treballs, lluites
i quefer històric .
Els
creients hem d'aprendre a creure en l'horitzó d'aqueixa
crisi general. L'home d' avui només podrà creure en Déu
si la fe li ajuda a respondre a aquestes preguntes. Dins
nostre poble es creurà en Déu si es pot verificar que
la fe en Déu fa realment l'home més humà, més just,
més alliberat.
En
el fons, només creiem en allò que ens ajuda a viure. I
només creiem en Jesucrist si podem comprovar per experiència
personal que ell ens ajuda a viure amb més profunditat,
més sentit i vertadera esperança.
Nosaltres
hem de cridar també com els deixebles: “Augmenta'ns
la fe”, perquè necessitem creure amb més
convicció, més realisme i més goig. Necessitem creure que
l'evangeli té avui per a tots nosaltres força salvadora i
alliberadora, i ens pot ajudar a construir una societat
més justa, més fraternal i més humana.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada