31º
diumenge Temps ordinari (C)
EVANGELI
El
Fill de l'Home ha vingut a cercar i salvar allò que
s'havia perdut.
Lectura
del sant evangeli segons sant Lluc 19,1-10
Jesús
i Zaqueu
1
Jesús va entrar a Jericó i travessava la ciutat. 2 Hi
havia un home que es deia Zaqueu, cap de publicans. Era un home ric.
3 Zaqueu
buscava de veure qui era Jesús, però la gentada li ho impedia,
perquè era petit d'estatura. 4 Llavors
s'avançà corrent i es va enfilar dalt d'un sicòmor per poder veure
Jesús, que havia de passar per allí. 5 Quan
Jesús va arribar en aquell indret, alçà els ulls i li digué:
--Zaqueu,
baixa de pressa, que avui m'haig d'hostatjar a casa teva.
6
Ell baixà de pressa i el va acollir amb alegria.
7 Tots
els qui ho van veure murmuraven contra Jesús i deien:
--Ha
anat a allotjar-se a casa d'un pecador!
8
Però Zaqueu, dret davant el Senyor, li digué:
--Senyor,
dono als pobres la meitat dels meus béns, i als qui he exigit més
diners del compte, els en restitueixo quatre vegades més.
9
Jesús li digué:
--Avui
ha entrat la salvació en aquesta casa; perquè també aquest home és
fill d'Abraham. 10
El Fill de l'home ha vingut a buscar i salvar allò que
s'havia perdut.
Paraula
de Déu.
¿PUC
CANVIAR?
A
cercar i salvar allò que s'havia perdut.
Lluc
conta l'episodi de Zaqueu per què els lectors descobreixin
millor el que poden esperar de Jesús: El Senyor al qual
invoquen i segueixen les comunitats cristianes
“ha vingut a cercar i salvar allò que estava perdut”.
No ho han d'oblidar.
El
relat de l'actuació de Zaqueu ajuda a respondre a la
pregunta que molts porten a l'interior: ¿Encara puc canviar?
¿No és ja massa tard per refer una vida que està
perduda? ¿Quines passes puc donar?
Zaqueu
és descrit amb dos trets que defineixen sa vida. És
“patró de publicans” i és “ric”.
A Jericó tots saben que és un pecador. Un home que no
serveix a Déu sinó als diners. La seva vida és poc
humana.
Tanmateix,
Zaqueu
“cerca veure Jesús”.
No per curiositat. Vol saber qui és, que s'amaga en
aquest Profeta que atreu a la gent. No és fàcil per un
home instal·lat en son món. Però aquest desig de Jesús
canviarà la seva vida.
L'home
haurà de superà obstacles. És “petit
d'estatura”,
sobre tot perquè sa vida no està motivada per ideals
nobles. La gent és un altre impediment: haurà que superar
prejudicis socials que fan difícil l'encontre personal i
responsable amb Jesús.
Però
Zaqueu segueix la recerca amb senzillesa i sinceritat.
Corre per avançar-se a la multitud, i puja a un arbre
com si fos un nin. No pensa en la seva dignitat d'home
important. Només vol trobar el moment i el lloc adients
per entrar en contacte amb Jesús. El vol veure.
Aleshores
descobreix que Jesús també el cerca ja que s'apropa al
lloc on està enfilat, el cerca amb la mirada i li diu:
“L'encontre serà avui mateix a casa teva”. Zaqueu baixa
i el rep a casa seva ple d'alegria. Hi ha moment
decisius en els quals Jesús passa per nostra vida perquè
vol salvar el que nosaltres perdem. No deixar-lo escapar.
Lluc
no descriu l'encontre. Només parla de la transformació de
Zaqueu. Canvia la seva manera de mirar la vida: ja no
pensa en els diners sinó en el sofriment dels altres.
Canvia el seu estil de vida: farà justícia als que ha
explotat i compartirà els s eus bens amb els pobres.
Prest
o tard, tots arrisquem de “instal·lar-nos” en
la vida i renunciar a qualsevol aspiració de viure amb
més qualitat humana. Els creients hem de saber que un
encontre autèntic amb Jesús pot fer nostra vida més
humana i més solidària.
“QUÈ
HI FA UN HOME ENFILAT EN UN ARBRE?”
Sempre
hem tingut l’aire favorable quan hem escoltat o hem hagut de
parlar d’aquest passatge de Lluc que, per cert, només narra ell.
Ens l’ha volgut deixar, perquè el trobava deliciós, carregat de
positivitat, casolà i tendre. I anem a fer un breu comentari a les
tres postures físiques que Zaqueu (i també Jesús) adopten durant
l’ episodi.
1.
Dalt de l’arbre
El
text ens parla de la seva baixa estatura. Però ens hem de ficar
dintre del seu món intern, que en aquest moment és de simple
curiositat (quantes vegades aquesta curiositat gairebé infantil
acaba marcant-nos la vida en un sentit o en un altre). Ell vol
veure però sense ser vist; mirar però que no el mirin per dintre;
hi ha massa brossa, massa fullatge que priven de contemplar la nuesa
bruta i tacada de la seva consciència. Millor passar desapercebut,
però fixant la seva mirada en Aquell que passa, i que quan passa
sempre deixa petjada.
La
situació queda de sobte alliberada perquè, una vegada més, la
vertadera iniciativa la porta sempre el Senyor. Havia de ser un cúmul
de sentiments i reaccions. Però la bondat del Senyor li ho facilita
tot: “Vull quedar-me a casa teva.” Sorpresa, alegria, rapidesa,
fora complexes. S’ anticipava aquell text de l’Apocalipsi:
“Soc a la porta i truco. Vull quedar-me a casa teva...”
2.
Assegut a La taula del menjador de casa seva
Jesús
s’hi juga molt més en aquesta decisió, perquè posa en risc la
seva imatge pública d’home just i de la religió, tal com
l’entenien aquells funcionaris del Temple. Si era ja una mena de
delicte que Zaqueu convidés Jesús, més ho era que ell hagués
acceptat. Però les raons del cor de l’home Jesús, del seu sentit
de la llibertat interior i del desig de fer feliços aquells que ho
necessiten, és molt més fort. I per això s’ asseu en una casa de
gent de mal viure. I s’hi troba a gust. Això marcava un nova
imatge de la conducta del Senyor. Era com una mena d’ Eucaristia, un
pèl esbravada, profana, però plena de misericòrdia, com
totes les taules que Jesús freqüentava...
3.
Dret a taula
Era
com l’hora del brindis, dels bons desigs, d’ aixecar la copa. I la
moral. I Zaqueu que té un llarg recorregut d’una vida de trampes,
de robatoris més o menys encoberts, d’ injustícies, ara que es
troba al costat de la pura transparència, d’una vida que tota ella
és llum i veritat, recupera el sentit i de la generositat (perquè
torna molt més del que prescrivia la Llei en aquests casos). I la
pau, i la decència de vida.
I
no puc menys que imaginar què passaria després d’ aquell dinar de
reconciliació. L’ Evangeli no ens suggereix ni el menor detall del
futur de Zaqueu (no diu si va seguir Jesús). Però deixem-nos de
pel·lícules inventades per nosaltres. Quedem-nos amb la doble
realitat d’ aquest passatge que va començar amb una persona gran
enfilat en un arbre. I que per allà on passa Jesús, sempre
passen coses. Un Jesús que sempre és capaç de treure el millor de
nosaltres...Amén!
JESÚS
ESTIMA ALS RICS
Avui
mateix quedaré a casa teva.
L'encontre
de Jesús amb el ric Zaqueu és un relat conegut.
L'escena ha estat molt treballada per Lluc, preocupat tal
volta per la dificultat que trobaven algunes famílies
riques per a integrar-se en les primeres comunitats
cristianes.
Zaqueu
és un ric conegut a Jericó.
Baix d'estatura,
però poderós patró
dels cobradors
que controlen les mercaderies en una important cruïlla de
camins. No és un home estimat. La gent el considera un
pecador,
exclòs del poble creient. Viu explotant els altres.
No
és fil d'Abraham.
Tanmateix,
aqueix home vol veure qui és Jesús. Ha sentit parlar
d'ell, però no el coneix. No l'importa fer el ridícul i
actuar de poc d'acord amb la seva dignitat: com un
al·lotell més, corre per passar davant tothom i
puja a un sicòmor.
Només cerca veure Jesús. No sap que cerca pau, veritat,
un sentit diferent per la seva vida.
Quan
Jesús arriba allà, alça els ulls i veu en Zaqueu. El
relat suggereix un intercanvi de mirades entre el profeta
defensor dels pobres i aquell ric explotador. Jesús el
crida pel seu nom: Zaqueu, baixa tot
d'una. No perdis més temps. Avui mateix em
quedaré a casa teva. Jesús vol entrar
en el món d'aquest ric.
Zaqueu
obre la porta de ca
-seua
amb alegria. El permet entrar dins son món de diners i
poder mentre per Jericó tots critiquen Jesús per haver
entrat
a casa d'un pecador.
Al
contacte amb Jesús, Zaqueu canvia. Comença a pensar en
els pobres: compartirà amb ells els bens. Es recorda dels
que són víctimes dels seus negocis: els retornarà amb
escreix el que ha robat.
Jesús
s'alegra perquè la
salvació ha arribat
també a aquesta casa poderosa i rica. Ell ha vingut per
això: cercar
i salvar allò que
s'havia
perdut.
Jesús és sincer: la vida dels que són esclaus dels
diners són vides perdudes, vides sense justícia i sense
compassió cap els que sofreixen. Però Jesús estima els
rics. No vol que cap es perdi. El ric que el deixa entrar
en son món, experimentarà la força salvadora.
ACOLLIR
Zaqueu...
avui em quedaré a casa teva.
La
Bona Nova de Déu no es pot comunicar de qualsevol
manera. Jesús ho fa amb un estil inconfundible. L'escena
de Jericó és un exemple. A la ciutat viu en Zaqueu, un
home al qual tothom jutja sense mires: és un
pecador. Per a Jesús és senzillament una persona a
va “perduda”. Per això el cerca amb la
mirada, el crida pel seu nom i li ofereix l'amistat
personal: menjarà a ca-seva, l'escoltarà, podran dialogar.
Acollit, respectat i comprès per Jesús, aquell home
decideix re-orientar la seva vida.
L'actuació
de Jesús és sorprenent. Ningú veia en ell el
representant de la Llei, sinó el profeta compassiu que
acollia a tots amb l'amor entranyable del mateix Déu. No
semblava preocupar-se per la moral sinó pel sofriment
concret de cada persona. No obsessionat per defensar la
doctrina, sinó atent a qui encertava viure de manera sana.
No
caminava per Galilea en actitud de conquista. No
pressionava ni s'imposava. S'oferia, convidava, proposava un
camí de vida sana. Sabia que la llavor pot caure en
terreny aspre i el missatge ser rebutjat. No es sentia
agreujat. Seguia sembrant amb la mateixa actitud de Déu
que envia la pluja i fa sortir el sol per a tots els
fills, bons i dolents.
En
sectors de l' Església es viu amb nervis i crispacions la
pèrdua del poder i espai social. Tanmateix, no és una
desgràcia a lamentar, sinó una gràcia que ens pot
re-conduir a l' Evangeli.
No
podrem ser ja una Església poderosa, segura i
autoritària, que preten “en secret” imposar-se a
tots. Serem una Església més senzilla, vulnerable i dèbil.
No tindrem que defensar prestigi ni poder. Serem més
humans i sintonitzarem millor amb els que sofreixen.
Estarem en millors condicions per a comunicar l' Evangeli.
Cada
cop serà més inútil endurir nostra predicació i
intensificar nostres planys i condemnes. Haurem d'aprendre de
Jesús a conjugar tres verbs decisius:
acollir, escoltar i acompanyar.
FORÇA
PER A VIURE
La
seva posició d'autoritat enmig d'una societat de
cristiandat ha duit l' Església a proposar la fe en Déu
com un deure enquadrat en un sistema de lleis i
prohibicions.
Encara
avui, molts practicants entenen i viuen sa religió com
una “obligació”. Aquesta percepció esbiaixada
de la fe ha generat un tipus de cristià sense creativitat
ni passió, que “compleix amb els deures
religiosos” però no sent desig de Déu. Simone
Weil observava: “On manca el desig de trobar-se
amb Déu, allà no hi ha creients, sinó pobres caricatures
de persones que es dirigeixen a Déu per por o per
interés”.
A
banda, si s'escolta fins al fons el desafecte i l'al·lèrgia
que senten pel religiós, no és difícil observar que no
és a Déu a qui rebutgen, sino una idea agobiant de la
religió que sembla retallar la llibertat i ofegar el
desig natural que hi ha en nosaltres de viure en plenitud.
Difícil és que l'home o la dona d' avui acceptin una fe
proposada com un ”imperatiu”
que priva del gust de viure.
S'oblida
que Déu és “l' Amic de la vida”, el que
desitja i cerca una vida més digna i feliç per a cada
esser humà i per a la creació entera. S'oblida que Déu
no és controlador d'un catàleg de prohibicions i
preceptes, sinó font i estímul de vida més coherent i
sana, més gratificant i unificada.
“L' Evangeli
de Crist és esperat avui de manera nova: com una força
per a viure”,
subratllaven el Bisbes francesos. És així. L'Evangeli és
“una
força per a viure”
i només serà escoltat per persones que cerquen raons per
a viure, estimar la vida i gaudir-la de manera sensata i
responsable.
En
el relat evangèlic, Jesús es defineix en casa de Zaqueu
com el “que
ha vingut a cercar i salvar el que estava perdut”.
No l'oblidem. El Déu cristià és un Déu que cerca
revifar i reconstruir el que nosaltres podem espatllar i
perdre. Déu no és càrrega pesada, sinó vigor i estímul
per a viure amb encert.
SALVAR
EL QUE SE PERD
Salvar
el que s'havia perdut.
G.
Lipovetsky a
«El
crepúsculo del deber»
(Ed.
Anagrama, Barcelona 1994) diu: “la civilització del benestar
ha enterrat la moral del deure”. Hem engendrat una
cultura en la qual la felicitat predomina sobre el manament
moral, la recerca del plaer desbanca la disciplina
personal, la seducció difumina el sentit de l'obligació,
el desig, fora de ser controlat, és agreujat i disculpat.
El
“deure”
només pot expressar-se en to menor. Allò que està vigent
és la “temptació”
en forma de
spots
i missatges eufòrics i sensualistes. Els principis i la
dignitat moral minven davant l'excitació del goig i la
febre per l'autonomia individual. La virtut no està
“de
moda”.
“¿Què representa en nostres societats
la celebració de la
virtut
- se
demana el pensador francès
- comparada amb el reclam de la
comoditat
i les
vacacions?”
Els
criteris de comportament moral no interessen. Allò que
s'escampa són consells dietètics i estètics, informació
turística i gastronòmica, recomanacions psicològiques,
incentius eròtics. Se parla de drets, però no de deures.
Per tot s'apel·la a la ètica, però no al sacrifici que
exigeix. L'abnegació o la grandesa de la superació pròpia
estan ofegades pel clima d'hedonisme generalitzat.
Això
no és el discurs amargat d'un clergue atemorit davant
“l'ona
d'immoralitat”.
És l'analisi ponderat d'un assagista poc sospitós de
“somnis
espirituals”.
Lipovetsky
parla
de la importància
de
promoure un
“liberalisme
pragmàtic”
i uns
“comportaments
raonables”.
No és fàcil per la Humanitat esser feliç sense moral.
El
relat evangèlic de Lluc ens mostra el recorregut de Zaqueu des
d'un comportament immoral dedicat a l'abús, l'explotació i el
propi benestar, a una vida nova sustentada en la justícia, la
solidaritat i el bé. La presència de Crist sols té un objectiu:
«cercar
i salvar allò que estava perdut».
PERDRE-SE
A
cercar i salvar allò que estava perdut.
Un
mal del nostre temps és la pèrdua de sentit. Aqueix
“buit
existencial”
del qual parla
V. Frankl
i que pateixen moltes persones que no saben donar un
sentit global a l'existència.
Aquesta
incapacitat per donar sentit a la vida fa que la persona
es trobi malament. Qui no troba raons per viure, no pot
ser feliç. Aquesta manca de sentit és font de descontent
i malestar. La raó és senzilla i profunda: allò que més
desitja l'esser humà no és plaer, èxit o poder, sinó
sentit.
El
mateix V.
Frankl,
en son estudi «El
hombre doliente»,
fa una afirmació altament clarificadora: «Lo
que el ser humano quiere realmente no es la felicidad en sí, sino un
fundamento para ser feliz. Una vez sentado este fundamento, la
felicidad o el placer surgen espontáneamente. »
Al
que viu sense sentit li falta precisament «el
fonament de la felicitat».
Precisar
en què consisteix
“el sentit de la vida”
no és bo de fer. L'individu necessita captar l'objectiu
últim de sa vida; saber cap on camina. La persona pot
orientar el seu viure de cada dia, els seus esforços i
projectes a una meta, aprendre a viure amb personalitat.
Tenir raons per viure.
Però
això no basta. La persona necessita, endemés coneixer quina és
la
tasca
que
ha d'assolir en la vida. No se pot ser feliç de qualsevol manera. Hi
ha que encertar en l'important; saber qué s'ha de fer per a viure
amb encert. La persona que té aquesta referència ètica, apren a
viure amb responsabilitat.
Respondrà de forma humana a les diverses situacions i conflictes de
l'existència.
L' esser
humà aspira a trobar una solució última a sa finitud.
Vol saber si pot confiar en quelcom
o
algú
que respongui a aquest desig de felicitat i vida eterna
que fa niu en el cor de l'home. La persona animada per
aquesta confiança pot fer front amb esperança als
problemes de la vida i al misteri de la mort.
Moltes
persones viuen agafades per mil coses, però no tenen
cura de “l'important”. S'interessen per tot
allò que pot satisfer la set de felicitat, però mai
s'ocupen de l'essencial. Poden acabar tirant a perdre llur
vida.
La
fe cristiana no és una recepta de felicitat de baix preu
ni dispensa la persona dels conflictes i sofriments de
l'existència, però ofereix la possibilitat de trobar
sentit últim a la vida. I això és fonament indispensable
per a viure de forma sana, responsable i esperançada.
Qui se troba amb Crist experimenta la veritat d'aquestes
paraules que Jesús diu a Zaqueu, després d'haver salvat la
seva vida desquiciada: “El Fill de l'Home ha vingut
a cercar i salvar allò que s'havia perdut”.
ELS
NOUS POBRES
Els
restituiré quatre vegades més.
Sempre
hi ha hagut vagabunds i captaires pels nostres pobles.
Persones desarrelades que no es volen sotmetre a la
convivència social ordinària. Homes sense entorn familiar,
maltractats de diverses maneres per la vida.
Avui
però trobem un fenomen diferent i paradoxal. En una
societat cada cop més rica, augmenten de manera notable “els
nous pobres”, conseqüència del
procés d'enriquiment dels altres.
El
desenvolupament tecnològic despenja, aquí i allà, els que
no tenen lloc en la nova societat. Obrers, altre temps
qualificats, passen a ser treballadors eventuals, després
“aturats”, més tard romanen condemnats a l'atur
perpetu.
La
primera reacció de l'aturat és quasi sempre de
desconcert. Amics i coneguts conserven el lloc de feina,
guanyen cada cop més i fan manco feina. Tot sembla que les
va bé. Però, mala sort, ell ha perdut el tren.
Comença
aleshores una nova lluita per la vida. Cal cercar
“qualque cosa”. Trobar de nou lloc en
aquesta societat. Molts no l'assoliran. Per contra, rodaran
per un tràgic cap avall fins a la pobresa en la
qual no havien pensat.
Són
“els nous pobres” de nostre temps. Així els definien
els ministres europeus: «Se considera pobres a los individuos,
familias y grupos de personas cuyos recursos (materiales, culturales
y sociales) son tan escasos que están excluidos de los modos de vida
mínima aceptables en el Estado miembro en que viven.»
Mentre,
la societat reacciona davant ells com davant els pobres de
sempre. Són un enuig per la classe política, però no
els tenen en compte quan prenen mesures socio-econòmiques.
Es
fan plans d'assistència social per a que puguin sobreviure.
Tots tranquils i aquestes vides, sense cap projecte, es fan
malbé. Només ens preocupen quan donen problemes, pertorben
la seguretat ciutadana i delinqueixen.
I
nosaltres, ¿no tenim que restituir quelcom que no ens
pertany? L'actitud de Zaqueu segueix com exemple: “Als
que he defraudat, els restitueixo quatre vegades més”.
PETITS
D'ESTATURA
Perquè
era petit d'estatura.
S.
Freud
considera que la persona que no ha superat la fase
“anal-eròtica”
i segueix preocupada per “tenir”
i “posseir”
és neuròtica.
Tanmateix,
molts són els que esmercen totes les energies a tenir,
acumular i ostentar.
En això es redueix la vida. Tenir un nom, una posició
social, una bona imatge, una llar confortable, un bon compte
corrent, un benestar segur.
Empesos
per l'obsessió de “posseir”, necessiten
propietat en tots els àmbits de la vida. “Tenen”
uns coneixements, “tenen” bones relacions,
“tenen” noves amistats, “tenen” èxits i
“tenen” esposa i fills.
Si
fossin dos o tres, serien tinguts per persones malaltisses
i no madures, però són majoria i sa conducta se'ns
presenta com a normal i envejable.
I
tanmateix, són homes i dones que viuen desconnectats de la
vida. Depenen sempre del que tenen. La seva identitat i
seguretat personal es sostén en qualque cosa exterior a
ells mateixos, que pot se presa.
Normal
és que en les seves vides creixi la desconfiança, la
duresa, l'agressivitat, i manquin la tendresa, la solidaritat,
la vertadera amistat.
Els
anys passen i res canvia ni es transforma dins ells. Poden
tenir moments d'eufòria, èxit i excitació, però no
coneixeran l'alegria que acompanya i resplendeix en el que
viu i creix des de dintre, i desenvolupa cada dia la seva
capacitat de donar, compartir i conviure.
Recuperar
l'autèntica alegria de viure, salvar aquestes vides que
semblen “perdudes”... ¿ Com fer-ho ?
L'actuació
de Zaqueu és alliçonadora: un home amb una posició
social a Jericó, propietari ric, patró de publicans, però
“petit
d'estatura”
en tot el viure.
Zaqueu
sap reaccionar i donar un tomb nou a la vida. Cerca
qualque cosa diferent. Sent necessitat de trobar-se amb
Jesús, acollir el seu missatge i prendre la decisió que
el pot salvar.
Renunciar
a una vida dominada per l'afany de posseir, acumular i
explotar, per a descobrir l'alegria de donar, ajudar i
compartir. Aquesta és l'experiència de qui encerta a
trobar-se amb aquest Jesús que ha vingut a “salvar
allò que s'havia perdut”.
José
Antonio Pagola
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada