FARISEUS

FARISEUS D' AVUI

Es refiaven que eren justos...i tenien per no res a tots els altres.

Avui, ningú voldria ser cridat com a “fariseu”, i amb raó. Però això no prova que els fariseus hagin desaparegut. Per contra, si la paràbola del fariseu i el publicà fou dirigida a “uns que es refiaven que eren justos, i tenien per no res a tots els altres”, potser l'auditori hauria augmentat.

El fariseu d' ahir i d' avui és el mateix. Un home satisfet d'ell mateix i segur del seu “valer”. Un que pensa tenir sempre la raó. Posseir en exclusiva la veritat, i servir-se d'ella per a jutjar i condemnar els altres.

El fariseu jutja, condemna, classifica. Ell sempre està entre els que posseeixen la veritat i tenen les mans netes. El fariseu no canvia, no es penedeix de res, no es corregeix. No se sent còmplice de cap injustícia. Per això, exigeix sempre als altres canviar, renovar-se i ser més justos.

Potser sigui aquest un mal greu de nostra societat. Volem canviar les coses. Assolir una societat més humana i més habitable. Transformar la història dels homes i fer-la millor. Però, il·lusos, pensem canviar la societat sense canviar nosaltres.

Volem assolir el naixement d'un home més lliure i responsable, i pensem que l'esclavitud i les cadenes ens les imposen sempre des de fora. I, en nostra ingenuïtat farisaica, pensem poder assolir una convivència social més lliure i responsable, sense alliberar-nos cadascú de l'egoisme i els interessos mesquins que ens esclavitzen de dintre.

Volem una societat més justa i estem disposats a lluitar per ella, oblidant tal volta que el primer combat el tenim que fer amb nosaltres mateixos, ja que cadascú és un “petit opressor” que, en la mesura de nostres petites possibilitats, crea injustícia.

Volem pau i augmenta nostra insensibilitat i nostra irresponsabilitat personal davant la violència. Pensem estar lliures de tota culpa, perquè en nostre interior condemnem encara aquests fets. Creiem resoldre-ho tot classificant els morts i condemnant exclusivament les morts d'un determinat color.

I no gosam cridar un “no” absolut i radical. Un “no” rotund, que no és condemna farisaica d'altres que maten. Sinó condemna a tots nosaltres, incapaços de resoldre nostres problemes sense violència.