EGOISTES

"Feu-me justícia!"

La paràbola és breu i s’ entén més que bé. Ocupen l’ escena dos personatges que viuen a la mateixa ciutat. Per un costat, un jutge al que li falten dues actituds considerades bàsiques a Israel per a ser humà: “No tem Déu ni li importen les persones.” Avui, són molts i moltes els que viuen així. És un home sord a la veu de Déu,

indiferent a la sofrença dels oprimits i desvalguts.

Un cas extrem de pocavergonya judicial.

I, per l’ altra banda, una viuda que és una dona sola, privada d’un bon espòs que la defensi i protegeixi, no té cap recolzament social, malviu indefensa del tot i totalment desemparada.

En la tradició bíblica aquestes viudes junt amb els orfes i els estrangers eren el símbol de

les persones més indefenses i més desprotegides.

Eren els més pobres entre els pobres.

La pobra viuda no pot fer altra cosa que pressionar, moure’ s, reclamar els seus drets sense resignar-se als abusos del seu poderós adversari, el jutge pocavergonya. Tota la seva vida es converteix en un crit:

Feu-me justícia!

Durant un temps llarg, el jutge no reacciona, no es deixa commoure, no vol atendre aquell crit incessant. Després, reflexiona i decideix actuar: actua no per compassió ni per justícia.

Actua per estalviar-se molèsties.

Si un jutge tan mesquí, tan pocavergonya i tan egoista acaba fent justícia a la viuda pobra i desemparada, Déu, que és un Pare compassiu, atent als més indefensos, ¿no farà justícia als seus elegits que el criden de nit i de dia?

La paràbola expressa un missatge de confiança els pobres no estan abandonats a la seva mala sort. Déu no és sord als seus crits, l’ esperança resta oberta, la seva intervenció final és segura. Però...

no tarda massa?

D’aquí la pregunta inquietant de l’ evangeli. Hem de confiar. Hem d’invocar Déu sense desanimar-nos. Hem de cridar que faci justícia als que ningú els defensa. Però, quan vingui el Fill de l’Home, ¿trobarà aquesta fe a la terra?

Cridem Déu pels pobres o pel nostre propi jo egoista? ¿Ressona en la nostra litúrgia el clamor dels que no tenen res o bé només pensem en nosaltres mateixos, en les nostres egoistes conveniències? Si fos així,

no seríem ni cristians ni germans ni humans.

Què seríem? Uns podrits egoistes.