27º diumenge Temps ordinari (A)
EVANGELI
Passarà la vinya a uns altres vinyaters .
+ Lectura del sant evangeli segons san Mateu 21, 33-43
Paràbola dels vinyaters homicides
33 »Escolteu una altra paràbola: Hi havia un propietari que va plantar una vinya, la va envoltar d'una tanca, hi va excavar un cup i va construir-hi una torre de guàrdia . Després la va arrendar a uns vinyaters i se'n va anar lluny. 34 Quan s'acostava el temps de la verema, envià els seus servents als vinyaters per rebre'n els fruits que li corresponien; 35 però els vinyaters van agafar els servents, i a l'un el van apallissar, a l'altre el van matar, i a l'altre van apedregar-lo. 36 Novament els envià altres servents, més nombrosos que els primers, però els van tractar igual. 37 Finalment els envià el seu fill, tot dient-se: "Al meu fill, el respectaran." 38 Però els vinyaters, en veure el fill, es digueren entre ells: "Aquest és l'hereu: vinya, matem-lo i quedem-nos la seva heretat!" 39 L'agafaren, el van treure fora de la vinya i el van matar.
40 »Quan vingui l'amo de la vinya, què farà amb aquells vinyaters?
41 Li responen:
--Farà morir de mala manera aquells mals homes i arrendarà la vinya a uns altres vinyaters que li donin els fruits al seu temps.
42 Jesús els diu:
--¿No heu llegit mai allò que diu la Escriptura: La pedra rebutjada pels constructors, ara és la pedra principal. És el Senyor qui ho ha fet, i els nostres ulls se'n meravellen?
43 »Per això us dic que el Regne de Déu us serà pres i serà donat a un poble que el faci fructificar.
Paraula de Déu.
CRISI RELIGIOSA
La paràbola dels “vinyaters homicides” és un relat en el qual Jesús descobreix amb accents al·legòrics la història de Déu amb el seu poble elegit. És una història trista. Déu l'havia cuidat des de el començament amb tot afecte.. Era la seva “vinya preferida”. Esperava fer de ells un poble exemplar per la seva justícia i fidelitat. Serien una “gran llum” per a tots els pobles.
Tanmateix aquell poble va rebutjar i matar, un darrere l'altre, els profetes que Déu els enviava per a recollir els fruits d'una vida més justa. Per últim, en un gest increïble d'amor, els envià a son propi Fill. Però els dirigents d'aquell poble van acabar amb ell. ¿Què pot fer Déu amb un poble que defrauda de manera tan cega i obstinada les seves expectatives?
Els dirigents religiosos que escolten atentament el relat responen espontàniament en els mateixos termes de la paràbola: el senyor de la vinya no pot fer altra cosa que donar mort a aquells vinyaters i posar la seva vinya en mans d'altres. Jesús en treu ràpidament una conclusió que no esperen: “Per això us dic que el Regne de Déu us serà pres i serà donat a un poble que el faci fructificar”.
Comentaristes i predicadors han interpretat sovint la paràbola de Jesús com la reafirmació de la Església cristiana com “el nou Israel” després del poble jueu que, després de la destrucció de Jerusalem el any setanta, s'ha dispersat per tot el món.
Tanmateix, la paràbola parla també de nosaltres. Una lectura honesta del text ens obliga a fer-nos greus preguntes: ¿Estem produint en nostres temps “els fruits” que Déu espera del seu poble: justícia per als exclosos, solidaritat, compassió cap al que pateix, perdó...?
Déu no té per què beneir un cristianisme estèril del qual no rep els fruits que espera. No té per què identificar-se amb nostra mediocritat, nostres incoherències, desviacions i poca fidelitat. Si no responem a ses expectatives, Déu obrirà camins nous a son projecte de salvació altres que donin fruits de justícia.
Nosaltres parlem de “crisi religiosa”, “descristianització”, “abandonament de la pràctica religiosa”... ¿No estarà Déu preparant el camí que faci possible el naixement d'una Església més fidel al projecte del regne de Déu?
¿No és necessària aquesta crisi per què nesqui una Església menys poderosa però més evangèlica, menys nombrosa però més entregada a fer un món més humà? ¿No vindran noves generacions més fidels a Déu que nosaltres?
¿ ESTEM DECEBENT DÉU ?
Jesús se troba en el recinte del Temple, envoltat d'un grup de dirigents religiosos. Mai els ha tingut a prop. Per això, amb gosadia increïble, pronunciarà una paràbola dirigida directament a ells: Sens dubte, la més dura que ha sortit dels seus llavis.
Quan Jesús comença a parlar-los d'un senyor que plantà una vinya i la va cuidar amb sol·licitud i afecte especial, es crea un clima d'expectació. La “vinya” és el poble de Israel. Tots coneixen el cant del profeta Isaïes que parla de l'amor de Déu pel seu poble amb aquesta bella imatge. Ells són els responsables d'aqueixa “vinya” tan estimada per Déu.
El que ningú s'espera és la greu acusació que els llançarà Jesús: Déu està decebut. Han passat els segles i no ha aconseguit recollir d'aqueix poble estimat els fruits de justícia, de solidaritat i pau que esperava.
Una vegada i una altra ha enviat als seus servents, els profetes, però els responsables de la vinya els han maltractat sense pietat fins a donar-los mort. ¿Què més pot fer Déu per sa vinya? Segons el relat, el senyor de la vinya els mana el seu propi fill pensant: «Al meu fill, el respectaran.». Però els vinyaters el maten per a “quedar-se amb la seva heretat!”
La paràbola és transparent. Els dirigents del Temple es veuen obligats a reconèixer que el senyor ha de confiar sa vinya a uns altres vinyaters més fidels. Jesús els aplica ràpidament la paràbola: «Per això us dic que el Regne de Déu us serà pres i serà donat a un poble que el faci fructificar».
Desbordats per una crisi a la qual ja no és possible respondre amb petites reformes, distrets per discussions que ens impedeixen veure l'essencial, sense coratge per a escoltar la cridada de Déu a una conversió radical a l' Evangeli, la paràbola ens obliga a fer-nos greus preguntes.
¿Som aqueix poble nou que Jesús vol, dedicat a produir els fruits del regne o decebem a Déu? ¿Vivim i treballem per un món més humà? ¿Com responem des del projecte de Déu a les víctimes de la crisi econòmica i als que moren de fam i desnutrició a Àfrica ?
¿Respectem el Fill que Déu ens ha enviat o el tirem de moltes formes "fora de la vinya"? ¿Acollim la tasca que Jesús ens ha confiat de humanitzar la vida o vivim distrets per altres interessos religiosos més secundaris?
¿Què fem amb els homes i dones que Déu ens envia avui també per a recordar-nos son amor i sa justícia? ¿Ja no hi ha entre nosaltres profetes de Déu ni testimonis de Jesús? ¿Ja no els reconeixem?
NO DEFRAUDAR A DÉU
.Per això us dic que el Regne de Déu us serà pres .
La paràbola dels «vinyaters homicides» és tan dura que als cristians ens costa pensar que aquesta advertència profètica, dirigida per Jesús als dirigents religiosos del seu temps, tingui res a veure amb nosaltres.
El relat parla d'uns pagesos encarregats per un amo per a treballar sa vinya. Arribat el temps de la verema, succeeix una cosa sorprenent i inesperada. Els pagesos se neguen a entregar la collita. L'amo no recollirà els fruits que tant espera.
La seva gosadia és increïble. Un rere l'altre, maten els criats que el senyor els envia per a recollir els fruits. Més encara. Quan els envia el seu propi fill, el fan «fora de la vinya» i el maten para quedar-se com únics amos de tot.
¿Què pot fer aqueix amo de la vinya amb aquests pagesos? Els dirigents religiosos, que escolten nerviosos la paràbola, treuen una conclusió terrible: els farà morir i traspassarà la vinya a uns altres vinyaters que «li donin els fruits al seu temps». Ells mateixos se condemnen. Jesús els ho diu a la cara: «Per això us dic que el Regne de Déu us serà pres i serà donat a un poble que el faci fructificar».
En la «vinya de Déu» no hi ha lloc per als que no aporten fruits. En el projecte del regne de Déu, que Jesús anuncia i promou, no poden ocupar un lloc «treballadors» indignes que no reconeguin el senyoriu de son Fill, perquè se senten propietaris, senyors i amos del poble de Déu. Han de ser substituïts per «un poble que produeixi fruits».
A voltes pensem que paràbola tan amenaçant val per abans de Crist, per al poble del Antic Testament, però no per a nosaltres que som el poble de la Nova Aliança i tenim ja la garantia de que Crist estarà sempre amb nosaltres.
És un error. La paràbola parla també de nosaltres. Déu no té per què beneir un cristianisme estèril del qual no rep els fruits que espera. No té per què identificar-se amb nostres incoherències, desviacions i poca fidelitat. Ara també Déu vol que els treballadors indignes de sa vinya siguin substituïts per un poble que produeixi fruits dignes del regne de Déu.
UN
POBLE QUE DONI FRUITS
serà donat a un poble que el faci fructificar.
La paràbola dels «vinyaters homicides» és, sens dubte, la més dura que Jesús pronuncià contra els dirigents religiosos del seu poble. No és fàcil remuntar-se fins al relat original que va sortir dels seus llavis, però no degué ser molt diferent del que podem llegir avui en la tradició evangèlica.
Els protagonistes de major relleu són, sens dubte, els vinyaters encarregats de treballar la vinya. La seva actuació es sinistra. No se semblen en absolut a l'amo que cuida la vinya amb sol·licitud i amor per què no manqui res.
No accepten el senyor a qui pertany la vinya. Volen ser ells els únics amos. Un rere l'altre, eliminen els servents que ell els envia amb paciència increïble. No respecten ni al seu fill. Quan arriba, el «fan fora de la vinya» i el maten. La seva única obsessió és «quedar-se amb la heretat».
¿Què pot fer l'amo ? Acabar amb aquests vinyaters i donar la vinya a uns altres «que li donin els fruits al seu temps». La conclusió de Jesús és tràgica: «Per això us dic que el Regne de Déu us serà pres i serà donat a un poble que el faci fructificar».
A partir de la destrucció de Jerusalem, el any setanta, la paràbola fou llegida com una confirmació de que la Església havia pres el relleu de Israel, però mai fou interpretada com si en el «nou Israel» estigués garantida la fidelitat a l'amo de la vinya. Jesús no diu que la vinya serà entregada a la Església o a una nova institució, sinó «a un poble que el faci fructificar».
El regne de Déu no és de la Església. No pertany a la Jerarquia. No és propietat d'aquests teòlegs o de'aquells. Ningú se ha de sentir propietari de sa veritat ni de son esperit El regne de Déu està en «el poble que el faci fructificar” ... fruits de justícia, compassió i defensa dels últims.
La major tragèdia que pot succeir-li al cristianisme de avui i de sempre és que mati la veu dels profetes, que els sacerdots se sentin amos de la «vinya del Senyor» i que, entre tots, tirem el Fill «fora», ofeguem son Esperit. Si la Església no respon a les esperances que ha posat en ella el seu Senyor, Déu obrirà nous camins de salvació en pobles que donin fruits.
RISC
A un poble que el faci fructificar.
Quan el any setanta les tropes romanes van destruir Jerusalem i el poble jueu va desaparèixer com a nació, els cristians van fer una lectura terrible d'aquest fet tràgic. Israel, aquell poble estimat per Déu, no ha sabut respondre a les seves crides. Els dirigents religiosos han anat matant als profetes enviats per ell; han crucificat, per últim, a son propi Fill. Ara, Déu els abandona i permet la seva destrucció: Israel serà substituït per la Església cristiana.
Així llegien els primers cristians la paràbola dels «vinyaters homicides», dirigida per Jesús als grans sacerdots de Israel. Els treballadors encarregats de cuidar la «viny del Senyor» van matant uno darrere l'altre els criats que elll els envia per a recollr els fruits. Per últim, maten també el fill del propietari amb la intenció de suprimir al hereu i quedar-se amb la vinya. El senyor no pot fer altra cosa que dar-los mort i entregar sa vinya a altres treballadors més fidels.
Aquesta paràbola no fou recollida pels evangelistes per a alimentar l'orgull de la Església, nou Israel, front al poble jueu derrotat per Roma i dispersat per tot el món. La preocupació era una altra: ¿Li pot passar a la Església cristiana el mateix que li va succeir a l'antic Israel? ¿Pot defraudar les expectatives de Déu? I si la Església no produeix el fruit que ell espera, ¿quins camins seguirà Déu per a dur a terme els seus plans de salvació?
El perill sempre és el mateix. Israel se sentia segur: tenien les Escriptures Sagrades; posseïen el Temple; se celebrava escrupolosament el culte; se predicava la Llei; se defensaven les institucions. No necessitaven res nou. N'hi havia prou en conservar-lo tot en ordre. És el més perillós que li pot succeir a una religió: que s'ofegui la veu dels profetes i que els sacerdots, sentint-se els amos de la «vinya del senyor», vulguin administrar-la com a propietat seva.
És també nostre perill. Pensar que la fidelitat de la Església està garantida per pertànyer a la Nova Aliança. Sentir-nos segurs per tenir a Crist en propietat. Tanmateix, Déu no és propietat de ningú. Sa vinya li pertany sols a ell. I si la Església no produeix els fruits que ell espera, Déu obrirà nous camins de salvació.
RECONSTRUIR LA VIDA
Es ara la pedra angular.
No són pocs els que pensen que ha passat quelcom en la vida interior i espiritual del home occidental. Qualque cosa que impedeix a moltes persones joiosa i dignament construir sa vida.
Hi ha els que senzillament no encerten a construir-se a ells mateixos. Queden mutilats. Sense desenvolupar les energies i possibilitats que hi ha en ells.
Altres construeixen només son món exterior. Però per dintre estan immensament buits. Són persones que ni donen ni reben res. Simplement se mouen i giren per la vida.
Altres construeixen la seva identitat de manera falsa. Desenvolupen un «jo» fort i poderós, però inautèntic. Ells mateixos saben secretament que sa vida és aparença i ficció.
Hi ha també els que construeixen sa persona de manera parcial i incompleta. Atents només a un aspecte de sa vida, descuiden dimensions importants de la existència. Poden ser bons professionals, persones cultes i dinàmiques que, tanmateix, fracassen com a éssers humans davant ells mateixos i davant les persones que estimen.
Sens dubte, són molt complexes els factors de tot orde que generen aquest clima inhòspit i difícil per al creixement del ésser humà. Hem destruït lleugerament creences on s'arrelaven el ser de moltes persones. La família ha deixat de ser «llar» per a molts. El contacte personal i la relació càlida i amistosa s'ha fet difícil. La vida interior de molts està sufocada i reprimida. No és fàcil així creure i construir-se. Moltes persones se senten desguarnides i sense defensa davant els atacs que pateixen des de fora i des de dintre de son ser. Necessitarien aqueixa «font de llum i de vida» que, a judici del cèlebre psiquiatra Ronald Laing, ha perdut l'home contemporani.
No sembla, per això, cap niciesa escoltar el missatge de Jesucrist que s'ofereix com a «pedra angular» per a tot home que vulgui construir-se de manera digna. Era costum entre els mestres d'obra jueus seleccionar bé cada una de les pedres destinades a la construcció d'un edifici. Aplicant-se a ell mateix un antic salm jueu, Jesús pronuncia aquestes paraules: «La pedra rebutjada pels constructors, ara és la pedra principal.» (salm 118)
Els arquitectes de la societat contemporània rebutgen avui la fe com a cosa perfectament inútil. ¿No serà, tanmateix, aqueixa «la pedra angular» que podria fonamentar i rematar la construcció de l'home contemporani ?
JUDICI FINAL
Quan vingui l'amo de la vinya...
En una època encara no molt llunyana la cèlebre seqüència de Tomás de Celano, «Dies irae, dies illa» encongia l'ànim dels assistents al ofici de difunts: «Dia de còlera aquell dia... en que el món quedarà reduït a cendres... ¡
Quin terror s'apoderarà de nosaltres quan es presenti el Jutge!» Durant molt temps aquest llenguatge i aquestes imatges tenebroses han alimentat una «pastoral de la por», que difícilment ajudava a desvetllar la confiança en Déu. Avui, pel contrari, ni tan sols es predica sobre el Judici final, tal volta perquè no se sap exactament com fer-ho.
El primer que cal dir és que sols se pot parlar del judici de Déu a partir del seu amor, mai fora d'aquest amor. Per això, el judici de Déu no té res a veure amb el judici dels homes. Obeeix a una altra lògica perquè el judici de Déu no és sinó la manifestació del seu amor, la seva victòria definitiva sobre el mal.
Per això hi ha que entendre bé el que diu la Bíblia sobre la «còlera de Déu». Aquesta còlera divina no té com objectiu destruir al ser humà. Al contrari, sols se desvetlla per a destruir el mal que fa dany a l'home. Déu és amor, i no còlera. La còlera no és sinó la reacció de l'amor de Déu que sols cerca i vol el bé i la joia definitiva de l'home.
Un Déu que abandonés per a sempre la història humana en mans del mal i la injustícia, que no reaccionés davant la mentida i la ambigüitat que l'envolten tot, que no restablís la pau i la veritat, no seria un Déu Amor. El judici és necessari per a comprendre l'amor de Déu. Un judici no contra l'home, sinó contra allò que va contra ell.
Per això, el judici de Déu és una Bona Notícia per als que volen de veres el bé i la felicitat total del ésser humà. Un judici que no se sembla en res als tribunals humans perquè neix no de l'acusació sinó del seu amor salvador. Un judici que ens alliberarà per a sempre de nostra impotència contra el mal i de nostra complicitat amb ell.
En això consisteix el nucli de la fe cristiana: «...Déu ha estimat tant el món que ha donat el seu Fill únic perquè no es perdi cap dels qui creuen en ell, sinó que tinguin vida eterna.» (Jn 3, 16). La darrera paraula de Déu sobre la història no pot ser sinó una paraula de gràcia. El judici posarà a descobert la veritat de nostres vides i la profunditat real del mal, però també la immensitat de l'amor infinit de Déu. Per això, davant el Judici final la reacció més cristiana no és la por irracional i insana, sinó el reconeixement de nostre pecat i la confiança en el perdó de Déu. A això ens convida la paràbola dels vinyaters homicides.
¿ COM ENCERTAR ?
Serà donat a un poble que el faci fructificar.
¿Què fer en la vida per a encertar? No és fàcil respondre, però sens dubte és una pregunta vital. ¿Com viure per què es pugui dir que nostra vida és un encert? Ens podem equivocar en moltes coses, però, ¿no haurem en qualque cosa encertat ?
Se sol dir que per a omplir una vida és necessari tenir un fill, plantar un arbre i escriure un llibre. Tanmateix, jo conec persones que no han fet cap d'aquestes tres coses i de les quals la vida me sembla un encert. I conec a persones que han tingut fills i escrit llibres i llur vida no sembla molt encertada.
Sens dubte, hi ha saviesa popular en aquesta dita, ja que, en definitiva, quan se parla de tenir un fill, plantar un arbre o escriure un llibre, se apunta a quelcom fonamental. En la vida se encerta quan se viu un amor fecund, capaç d'engendrar vida o fer viure als altres. Sols aquest amor justifica i omple una vida.
De aquí la dura amenaça que se escolta en el rerefons d'aqueixa paràbola dels vinyaters que, lluny d'entregar els fruits de son treball, maten el fill de l'amo. Se'ls prendrà tot per a donar-lo a altres vinyaters que « el facin fructificar ».
Hi ha moltes formes de «perdre la vida». Basta dedicar-se a fer cada vegada més coses en menys temps, i creure que pel fet de «fer coses» se viu més. És una equivocació. Per coses que un faci, si viu sense estimar i sense posar vida en les persones i l'entorn, buidarà sa vida del contingut més preciós.
Una reflexió de Luis Espinal, jesuïta, assassinat en 1980 a Bolivia. Diu així: «Pasan los años y, al mirar atrás, vemos que nuestra vida ha sido estéril. No la hemos pasado haciendo el bien. No hemos mejorado el mundo que nos legaron. No vamos a dejar huella. Hemos sido prudentes y nos hemos cuidado. Pero, ¿para qué? Nuestro único ideal no puede ser llegar a viejos. Estamos ahorrando la vida, por egoísmo, por cobardía. Sería terrible malgastar ese tesoro de amor que Dios nos ha dado.»
Record que, en morir Joan XXIII, aquell Papa bo que feu entrar dins la Església i en el món un aire nou d'esperança, de bondat i de convivència pacífica, el cardenal Suenens va poder dir que «deixava el món més habitable que quan ell va arribar». De Jesús va quedar aquest record: «Passà tota la vida fent el bé». A qualcú li semblarà tal volta poc. Per al cristià és el millor criteri per a viure amb encert.
EL IMPERI DEL EFÍMER
La pedra rebutjada pels constructors, ara és la pedra principal (salm 118, 22)
Així se titula el llibre de G. Lipovetsky al voltant de la moda. Un estudi lúcid i provocatiu sobre un fenomen aparentment fútil, però de importància vital en la modernitat occidental.
Segons el professor de Grenoble, la moda ja no és només un luxe estètic i perifèric dels individus, sinó que s'ha convertit en un element central que governa la producció i consum d'objectes, la publicitat, la cultura i fins i tot els canvis ideològics i socials.
Lipovetsky analitza de manera penetrant els diversos trets que caracteritzen la moda: la variació ràpida de les formes, la proliferació de models, la importància de la seducció, la generalització de l'efímer en la vida social.
Però el fet a ressaltar és que la moda s'ha convertit en la societat occidental en el principi que organitza la vida quotidiana dels individus i la producció soci-cultural dels nostres dies.
Vivim una època de «moda plena». Es creen necessitats artificials a gran escala. Se cultiva el gust per allò nou i diferent més que pel vertader i bo. L'efímer envaeix la vida cultural.
És fàcil observar una mobilitat i inconstància cada cop més major en les conductes. Decau la passió per les grans causes i creix l'entusiasme dels sentits. Ja no hi ha cultiu de ideologies, sinó comunicació publicitària i pragmatisme.
El món de la consciència se troba baix l'imperi del superficial. Se canvia de manera de pensar com se canvia de residència, de dona o de cotxe. Occident se buida així de tota fe en ideals superiors i viu cada cop més entregat als plaers de la moda.
Lipovetsky tracta d'interpretar tot aquest fenomen positivament, com un progrés de la vertadera democràcia i la autonomia dels individus.
Però no pot menys d'acabar son anàlisi amb afirmacions realment inquietants: «El regne ple de la moda... permet més llibertat individual, però engendra una vida més infeliç... Hi ha més estímuls de tot gènere, però major inquietud de vida. Hi ha més autonomia privada, però més crisis íntimes».
Lipovetsky, tal volta condicionat ell mateix per la moda, no parla del buit essencial que s'amaga en aquesta «societat governada per la moda». Baix l'imperi de l'efímer, l' home no coneix res ferm i consistent sobre el qual edificar la seva existència. La societat no sap cap on fer convergir els seus esforços per a construir un futur més humà.
Des de «la societat de la moda plena», els creients escoltem amb fe renovada les paraules de Jesús, quan es veu rebutjat pels dirigents d'aquella societat: «La pedra rebutjada pels constructors, ara és la pedra principal».
En la societat de l'efímer i passatger, Jesucrist sembla inútil i, tanmateix, és la pedra principal si l'home vol construir una vida autèntica i humana.
CONSTRUIR
...ara és la pedra principal».
No són pocs els que pensen que quelcom ha passat en la vida interior i espiritual del home occidental. Qualque cosa que impedeix a moltes persones construir gojosa i dignament sa vida.
Hi ha els que senzillament no encerten a fer-se a ells mateixos. Queden mutilats. Sense desenvolupar les energies i possibilitats que tenen.
Altres construeixen només son món exterior. Però per dins estan buits. Són persones que ni donen ni reben. Simplement es mouen i volten per la vida.
Altres construeixen la seva identitat de manera falsa. Desenvolupen un “jo” fort i poderós, però no autèntic. Saben que sa vida és aparença i ficció.
N'hi ha que construeixen sa persona de manera parcial i incompleta. Atents només a un aspecte, descuiden dimensions importants de la existència. Poden ser bons professionals, persones cultes que fracassen com éssers humà davant qui els estima.
Hem destruït creences on s'arrelava el ésser de moltes persones. La família ha deixat de ser “llar». El contacte personal i la relació càlida i amistosa s'ha fet difícil. La vida interior de molts està sufocada i reprimida.
No és fàcil així créixer i construir-se. Moltes persones se senten desguarnides i sense defensa davant els atacs que sofreixen des de fora i des de dins de son ser. Necessitarien aqueixa “font de llum i de vida» que ha perdut el home contemporani.
No sembla cap neciesa escoltar el missatge de Jesucrist que se ofereix com «pedra angular» per a tot home que vulgui construir-se de manera digna.
Era costum entre els mestres d'obra jueus seleccionar bé cada pedra destinada a la construcció d'un edifici. Aplicant-se un salm, Jesús pronuncia aquestes paraules:“La pedra que rebutjaren els arquitectes és ara pedra angular”.
Els arquitectes de la societat contemporània rebutgen la fe com cosa inútil. ¿No serà, tanmateix, aquesta precisament “la pedra angular” que podrà fonamentar i rematar la construcció del home contemporani?
DESPRÉS DE LA MORT DE DÉU
Vingui, matem-lo i quedem-nos la seva heretat!"
És difícil encara avui no estremir-se davant els crits del boig en La Gaia Ciència» de F. Nietzsche: «On està Déu?
Jo us ho diré. ¡Nosaltres l'hem mort, vosaltres i jo! ¡Tots som els seus assassins! Però, ¿com hem pogut fer això?... ¿Què hem fet en tallar la cadena que unia aquesta terra al sol? ¿Cap a on es dirigeix ara? ¿A on ens dirigim nosaltres?»
Segons F. Nietzsche, el major esdeveniment dels temps moderns és que «Déu ha mort». Déu no existeix. No ha existit mai. En qualsevol cas, els homes estem sols per a construir nostre futur.
Aquesta és la convicció profunda que s'amaga en tots els projectes d'alliberació que se li ofereixen al home modern, siguin de caràcter "cientifista", d'inspiració marxiana o d'origen freudià.
Les religions representen avui una resposta arcaica, ineficaç, insuficient per alliberar l'home. Una resposta lligada a una fase encara infantil i immadura de la història humana.
Ha arribat el moment d'emancipar-nos de tota tutela religiosa. Déu és un obstacle per a la autonomia i el creixement del home. Hi ha que matar a Déu per què nesqui el vertader home. És, una vegada més, l'actitud dels vinyaters de la paràbola: «Vinga, matem-lo i quedem-nos la seva heretat!».
La història recent comença a descobrir-nos que no li és tan fàcil al home recollir la herència de «un Déu mort». Després de la declaració solemne de la mort de Déu, són bastants els que comencen a entreveure la mort del home. Bastants els que se demanen com A. Malraux si el «botxí de Déu» podrà sobreviure a sa víctima.
Les revolucions socialistes no semblen haver portat la llibertat a la qual l'home aspira des del més pregon de son ser. La lliure expansió dels impuls instintius, predicada por S. Freud, lluny de fer sorgir un home més sa i madur, originen noves neurosis, frustracions i una incapacitat cada cop més profunda per a l'amor de comunió. «El desenvolupament científic, privat de direcció de sentit, converteix el món en una immensa fàbrica» (H. Marcuse) i produeix no solament màquines que s'assemblen a homes sinó «homes que s'assemblen cada vegada més a màquines» (I. Silone).
Aquest home, frustrat en les seves necessitats més autèntiques, víctima de la «neurosis més radical», la falta de sentit totalitzant per la existència, atemorit davant la possibilitat ja real de una autodestrucció total, ¿no està necessitat més que mai de Déu? Però, ¿ja trobarà entre els creients aquest Déu capaç de fer al home més responsable, més lliure i més humà?
ELS FRUITS DE UN POBLE
Serà donat a un poble que el faci fructificar.
No és una visió simple la d'aquells que consideren «la propietat privada, el lucre i el poder» com els pilars en els qual es basa la societat industrial.
Si analitzem les constants que estructuren nostra conducta social veurem que fiquen ses arrels quasi sempre en el desig il·limitat d'adquirir, lucrar i dominar. Els fruits amargs d'aquesta conducta són evident en nostres dies.
L'afany de posseir configura normalment un estil de home insolidari, preocupat quasi exclusivament dels seus bens, indiferent al bé comú de la societat. No oblidem que si a la propietat se l'anomena privada és perquè se considera al propietari amb poder per a privar als altres del seu ús o gaudi.
El resultat és una societat estructurada en funció dels interessos dels més poderosos, i no al servei dels més necessitats i més «privats» de benestar.
Per altra banda, el desig il·limitat d'adquirir, conservar i augmentar els propis bens, crea un home que lluita egoistament pel seu i se organitza per a defensar-se dels altres.
Sorgeix així una societat que separa i enfronta els individus i empeny cap a la rivalitat i la competència, i no a la solidaritat i el mutu servei.
El desig de poder fa sorgir una societat assentada sobre l'agressivitat i la violència, i on, sovint, només compta la llei del més fort i poderós.
No ho oblidem. En una societat es recullen els fruits que se sembren en nostres famílies, nostres centres docents, nostres institucions polítiques, nostres estructures socials i nostres comunitats religioses.
Eric Fromm se demanava amb raó: «Es cristià el món occidental?». A jutjar pels fruits, la resposta seria negativa. Nostra societat occidental tot just produeix «fruits del regne de Déu»: solidaritat, fraternitat, servei mutu, justícia als més desfavorits, perdó.
Avui seguim escoltant el crit de alerta de Jesús: «El regne de Déu serà donat a un poble que produeixi fruits». No és el lamentar-se estèril. La creació d'una societat nova sols és possible si els estímuls de lucre, poder i domini són substituïts pels de la solidaritat i la fraternitat.
* * * * * * *
Israel, la vinya del Senyor
“La vinya del Senyor de l'univers és el poble d'Israel, i els homes de Judà són els ceps que ell havia preferit. N'esperava justícia, però no hi veu sinó injustícies; n'esperava bondat, però hi sent el clam dels oprimits”. Són paraules del profeta Isaïes a la primera lectura d’avui.
Jesús inspirat en aquest text d’Isaïes elabora la paràbola que hem escoltat, amb la que vol significar la història del seu poble, el poble estimat per Déu, el poble que ha estat objecte de les seves promeses, el poble que ha estat alliberat del l’esclavatge, el poble a qui se l’hi ha donat una terra fèrtil que , amb llenguatge de la tradició jueva, brolla llet i mel, una terra que havia de ser cuidada, els fruit de la qual n’havia de gaudir tot el poble.
El Senyor ha volgut recollir el fruit que havia de donar la vinya, que no era altre que el fruit compartit. I al llarg de la història havia enviat profetes que, davant la apropiació de la vinya per part dels poderosos, en perjudici dels senzills, denunciaven aquestes grans injustícies vigents al llarg dels diversos temps, i instaven al poble a reparar-les i a emmenar-se. Però els poders establerts i fàctics els perseguien i els eliminaven. Fins arribar a perseguir i treure’s del damunt executant-lo a la creu el mateix Fill del Senyor, Jesús de Natzaret.
La creació, la vinya del Senyor
La vinya relatada per Jesús és no solament tot el que Déu va donar al Poble considerat escollit i estimat. És, també, tota la gran vinya que ha donat a tota la humanitat. És tota la creació sortida del seu amor, perquè la humanitat la cuidés, la cultivés i compartís els seus fruits amb tots els éssers humans, molt estimats per Ell.
Al llarg de la història de la humanitat, com s’ha cuidat, cultivat i compartit aquesta gran vinya de la creació? I el Senyor de la gran vinya al llarg de la historia i, especialment, després d’haver enviat els seu propi Fill mort a la creu, però després ressuscitat, ha seguit enviant nombrosos, incomptables homes i dones que esperaven poder cuidar, cultivar i compartir els fruits de tota aquesta vinya. I no han tingut opció, o se’ls hi ha negat l’obtenció del fruit de la vinya, que, inclús molts d’ells, s’havien esmerçat a cuidar i cultivar amb la seva pròpia suor.
I Jesús ens va dir que aquests incomptables homes i dones a qui se’ls impedia i negava el gaudi dels fruits de la vinya de la creació, eren Ell mateix. Jesús s’ identifica amb ells. A Jesús mateix se li nega.
El clam de la terra i el clam dels pobres
Per això el papa Francesc, recollint l’esperit de sant Francesc d’Assís, la festa del qual avui també celebrem, va donar un crit d’alerta en la encíclica “Laudato si”, denunciant el mal tractament que la humanitat està donant a la gran vinya de la creació, i la injusta distribució que es fa dels seus fruits.
Tot plegat, una perversió del pla i projecte de Déu: ni la desitjada cura i respecte per la seva obra, ni el cultiu degut i compartit, ni la justa distribució dels fruits.
Des del primer de setembre, fins avui, sota el lema “Temps de Creació” el papa ha promogut, en comunió amb les altres esglésies cristianes, unes setmanes de pregària i sensibilització, perquè s’aconsegueixi donar resposta “al clam de terra i al clam dels pobres”.
Tant de bo ens sentim moguts a secundar-ho, cada u des del seu context i amb les petites o grans oportunitats i possibilitats.
Francesc Xicoy, sj
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada