dimecres, 30 de setembre de 2020

CRISI DE LA RELIGIÓ...

 


CRISI RELIGIOSA

La paràbola dels “vinyaters homicides” és un relat en el qual Jesús descobreix amb accents al·legòrics la història de Déu amb el seu poble elegit. És una història trista. Déu l'havia cuidat des de el començament amb tot afecte.. Era la seva “vinya preferida”. Esperava fer de ells un poble exemplar per la seva justícia i fidelitat. Serien una “gran llum” per a tots els pobles.

Tanmateix aquell poble va rebutjar i matar, un darrere l'altre, els profetes que Déu els enviava per a recollir els fruits d'una vida més justa. Per últim, en un gest increïble d'amor, els envià a son propi Fill. Però els dirigents d'aquell poble van acabar amb ell. ¿Què pot fer Déu amb un poble que defrauda de manera tan cega i obstinada les seves expectatives?

Els dirigents religiosos que escolten atentament el relat responen espontàniament en els mateixos termes de la paràbola: el senyor de la vinya no pot fer altra cosa que donar mort a aquells vinyaters i posar la seva vinya en mans d'altres. Jesús en treu ràpidament una conclusió que no esperen: Per això us dic que el Regne de Déu us serà pres i serà donat a un poble que el faci fructificar”.

Comentaristes i predicadors han interpretat sovint la paràbola de Jesús com la reafirmació de la Església cristiana com “el nou Israel” després del poble jueu que, després de la destrucció de Jerusalem el any setanta, s'ha dispersat per tot el món.

Tanmateix, la paràbola parla també de nosaltres. Una lectura honesta del text ens obliga a fer-nos greus preguntes: ¿Estem produint en nostres temps “els fruits” que Déu espera del seu poble: justícia per als exclosos, solidaritat, compassió cap al que pateix, perdó...?

Déu no té per què beneir un cristianisme estèril del qual no rep els fruits que espera. No té per què identificar-se amb nostra mediocritat, nostres incoherències, desviacions i poca fidelitat. Si no responem a ses expectatives, Déu obrirà camins nous a son projecte de salvació altres que donin fruits de justícia.

Nosaltres parlem de “crisi religiosa”, “descristianització”, “abandonament de la pràctica religiosa”... ¿No estarà Déu preparant el camí que faci possible el naixement d'una Església més fidel al projecte del regne de Déu?

¿No és necessària aquesta crisi per a que nesqui una Església menys poderosa però més evangèlica, menys nombrosa però més entregada a fer un món més humà? ¿No vindran noves generacions més fidels a Déu que nosaltres?

Cap comentari:

Publica un comentari