DIUMENGE XXIIIsè DURANT L'ANY

 

23º diumenge Temps ordinari (A)

EVANGELI

Si t'escolta, t'hauràs guanyat el germà.

+ Lectura del sant evangeli segons sant Mateu 18, 15-20

El germà que fa una ofensa 15 »Si el teu germà et fa una ofensa, vés a trobar-lo i, tot sol amb ell, fes-li veure la seva falta. Si t'escolta, t'hauràs guanyat el germà. 16 Si no t'escolta, crida'n un o dos més, perquè tota qüestió ha de ser resolta per la declaració de dos o tres testimonis . 17 Si tampoc no els escolta, digues-ho a la comunitat reunida. I si ni tan sols escolta la comunitat, considera'l un pagà i un publicà. 18 Us ho asseguro: tot allò que lligueu a la terra quedarà lligat al cel, i tot allò que deslligueu a la terra quedarà deslligat al cel. 19 »Us asseguro també que si dos de vosaltres aquí a la terra es posen d'acord per a demanar alguna cosa, el meu Pare del cel els la concedirà; 20 perquè on n'hi ha dos o tres de reunits en el meu nom, jo sóc allí enmig d'ells. Paraula de Déu.

ESTÀ ENTRE NOSALTRES

Les paraules de Jesús, recollides por Mateu, són prou importants per a la vida de les comunitats cristianes, però atreuen poc la atenció de comentaristes i predicadors. Aquesta és la promesa de Jesús: “On n'hi ha dos o tres de reunits en el meu nom, jo sóc allí enmig d' ells”.

Jesús no pensa en celebracions massives com les de la Plaça de Sant Pere en Roma. En que siguin dos o tres, allà està ell enmig d' ells. No és necessari que estigui present la jerarquia; no fa falta que siguin molts els reunits.

Important és que “estiguin reunits”, no dispersos, ni enfrontats: que no es desqualifiquin els uns als altres. Decisiu és que se reuneixin “en son nom”: que escoltin sa cridada, que s'identifiquin amb son projecte del regne de Déu. Que Jesús sigui el centre de son petit grup.

Aquesta presència viva i real de Jesús anima, guia i sostén les petites comunitats dels seguidors. Es Jesús qui anima l'oració, celebracions, projectes activitats. Aquesta presència és el “secret” de tota comunitat cristiana viva.

Els cristians no podem reunir-nos en grups de qualsevol manera: costum, inèrcia o obligacions religioses. Serem molts o pocs. Important és reunir-nos en son nom, atrets per sa persona i projecte de fer un món més humà.

Hem de revifar la consciència que som comunitats de Jesús. Ens reunim per a escoltar l' Evangeli, per mantenir viu son record, per contagiar-nos de son Esperit, per acollir en nostra vida sa alegria i pau, per anunciar sa Bona Nova.

El futur de la fe cristiana dependrà del que fem els cristians en nostres comunitats en properes dècades. No basta el fa el Papa Francesc. No podem posar nostra esperança en el grapat de sacerdots que s'ordenin els pròxims anys. Nostra esperança és Jesucrist.

Som nosaltres els que hem de centrar nostres comunitats cristianes en la persona de Jesús com la única força capaç de regenerar nostra fe gastada i rutinària. L'  únic capaç d'atreure els homes i dones de avui. L'únic capaç d'engendrar una fe nova en aquests temps d'incredulitat. Els decrets de reformes, necessaris. Però, res com tornar amb radicalitat a Jesucrist.

REUNITS PER JESÚS

El creixement del cristianisme enmig de l' imperi romà fou possible gràcies al naixement incessant de grups petits i que se reunien en el nom de Jesús per a aprendre junts a viure animats pel seu Esperit i seguir ses petjades.

Important fou la intervenció de Pau, Pere, Bernabé i altres missioners i profetes. Les cartes i escrits que circulaven per les diverses regions tingueren també importància. Tanmateix, el fet decisiu fou la fe senzilla de creients, els noms dels quals no coneixem, que se reunien per a recordar a Jesús, escoltar el seu missatge i celebrar la cena del Senyor.

No hem de pensar en grans comunitats sinó en grups de veïns, familiars o amics, reunits a casa d'alguns d' ells. L'evangelista Mateu els té presents quan recull aquestes paraules de Jesús: «On n'hi ha dos o tres de reunits en el meu nom, jo sóc allí enmig d' ells».

Teòlegs pensen que el futur del cristianisme en occident dependrà del naixement i el vigor de petits grups de creients que, atrets per Jesús, se reuneixin entorn de l' Evangeli per a experimentar la força real que té Crist per engendrar nous seguidors.

La fe cristiana no pot recolzar-se en el ambient sociocultural. Estructures que avui sostenen la fe dels que no han abandonat la Església restaran desbordades per l'estil de vida de la societat moderna, la mobilitat de les gents, la penetració de la cultura virtual i el mode de viure el cap de setmana.

Els sectors més lúcids del cristianisme se concentraran en l' Evangeli com el reducte o la força decisiva per a engendrar la fe. Ja el Concili Vaticà II fa aquesta afirmació: "El Evangeli... és per a la Església principi de vida per a tota la duració de son temps". En qualsevol època i en qualsevol societat és l' Evangeli el que engendra i funda la Església, no nosaltres.

Ningú coneix el futur ni receptes per garantir res. Moltes iniciatives passaran aviat, ja que no resistiran la força de la societat secular, plural i indiferent. En pocs anys sols ens podrem ocupar de l'essencial.

Tal volta Jesús irromprà amb una força desconeguda en aquesta societat descreguda i satisfeta a través de petits grups de cristians senzills, atrets pel seu missatge d'un Déu Bo, oberts al sofriment de les gents i disposats a treballar per una vida més humana. Amb Jesús tot és possible. Atents a les seves crides.

REUNIR-SE EN EL NOM DE JESÚS

Allà jo sóc allí enmig de ells.

La destrucció del temple de Jerusalem, l'any 70, provocà una profunda crisi en el poble jueu. El temple era «la casa de Déu». Des d'allà regnava i imposant sa llei. Destruït el temple, ¿on podrien trobar sa presència salvadora?

Els rabins reaccionaren cercant Déu en les reunions per a estudiar la Llei. El famós Rabbi Ananías, vers l'any 130, ho afirmava: «On dos se reuneixen per a estudiar les paraules de la Llei, la presència de Déu (Shekiná) està amb ells.

Els seguidors de Jesús provinents del judaisme reaccionaren de manera diferent. Mateu recorda unes paraules de Jesús, de gran importància per a mantenir viva sua presència entre els seus seguidors: «On n'hi ha dos o tres de reunits en el meu nom, jo sóc allí enmig de ells».

No és una reunió que se fa per costum, per disciplina o per submissió a un precepte. L'aire d'aquest encontre és un altre. Són seguidors de Jesús que «se reuneixen en son nom», atrets per ell, animats per son esperit. Jesús és la raó, la font, l'alè, la vida d'aquest encontre. Allà se fa present el ressuscitat.

No és cap secret que la reunió dominical dels cristians està en crisi. A molts la missa se'ls fa insofrible. No tenen paciència per a assistir a un acte en el qual els fuig el sentit dels símbols i a on no sempre escolten paraules que toquin la realitat de llurs vides.

Alguns només coneixen misses reduïdes a un acte gregari, regulat i dirigit pels eclesiàstics, on el poble roman passiu, tancat en son silenci o en respostes mecàniques, sense sintonitzar amb un llenguatge el contingut del qual no entén.

¿És això «reunir-se en el nom del Senyor»? ¿Com és possible que la reunió dominical se vagi perdent com si no passés res? ¿No és la Eucaristia el centre del cristianisme? ¿Com és que la Jerarquia prefereix no plantejar-se res, no canviar res? ¿Com és que els cristians romanem callats? ¿Per què tanta passivitat i manca de reacció? ¿On suscitarà l' Esperit encontres de dos o tres que ens ensenyin a reunir-nos en el nom de Jesús?

L' ESPAI DE JESÚS

Allà jo sóc allí enmig de ells.

A les primeres generacions de cristians no els preocupava massa el nombre. A finals del segle primer eren solament uns vint mil, perduts enmig de l'imperi romà. ¿Eren molts o eren pocs? Ells formaven la Església de Jesús i l'important era viure de son Esperit. Pau convida constantment als membres de les petites comunitats a que «visquin en Crist». El quarto evangeli exhorta als seus lectors a que «romanguin en ell».

Mateu posa en boca de Jesús aquestes paraules: «on n'hi ha dos o tres de reunits en el meu nom, jo sóc allí enmig de ells».

En la Església de Jesús no se pot estar de qualsevol manera: per costum, per inèrcia o per por. Els seus seguidors han de estar «reunits en son nom», convertir-se a ell, alimentar-se del seu evangeli. Aquesta és també avui nostra primera tasca, encara que siguem pocs, encara que siguem dos o tres.

Reunir-se en el nom de Jesús és crear un espai per a viure la existència entorn a ell i des del seu horitzó. Un espai espiritual ben definit, no per doctrines, costums o pràctiques, sinó per el Esperit de Jesús que ens fa viure amb son estil.

El centre d'aquest «espai de Jesús» l'ocupa la narració de l'evangeli. És la experiència essencial de tota comunitat cristiana: «fer memòria de Jesús», recordar les seves paraules, acollir-les amb fe i actualitzar-les amb goig. Aquest art d'acollir l'evangeli des de nostres dies ens permet entrar en contacte amb Jesús i viure la experiència de créixer com a deixebles i seguidors seus.

En aquest espai creat en son nom caminem, no sense debilitats i pecat, cap a la veritat de l'evangeli, descobrim junts el nucli essencial de nostra fe i recuperem nostra identitat cristiana enmig d'una Església a voltes tan debilitada per la rutina i tan paralitzada per les pors.

Aquest espai dominat per Jesús és el primer de que tenir cura, consolidar i aprofundir en comunitats i parròquies. La renovació de la Església comença sempre en el cor de dos o tres creients que se reuneixen en el nom de Jesús.

¿QUÈ FAIG JO?

Reunits en el meu nom.

«on n'hi ha dos o tres de reunits en el meu nom, jo sóc allí enmig de ells». La millor manera de fer present a Crist en la seva Església és mantenir-nos units i actuar «en son nom» i moguts per son Esperit. La Església no necessita tant de nostres confessions d'amor o nostres crítiques quant de nostre compromís real.

Preguntes que ens podem fer.

¿Què faig jo per crear un clima de conversió col·lectiva en el si d'aquesta Església sempre necessitada de renovació i transformació ?

¿Com seria la Església si tots visquessin l'adhesió a Crist més o manco com la visc jo?

¿Seria més o menys fidel a Jesús?

¿Què aporto jo d'esperit, veritat i autenticitat en aquesta Església tan necessitada de radicalitat evangèlica per a oferir un testimoni creïble de Jesús enmig d'una societat indiferent i descreguda?

¿Com contribueix amb la meva vida a edificar una Església més propera als homes i dones del nostre temps, que sàpiga no sols ensenyar, predicar i exhortar, sinó també acollir, escoltar i acompanyar als que viuen perduts, sense conèixer l'amor i l'amistat?

¿Què aporto jo per a construir una Església samaritana, de cor gran i compassiu, capaç d'oblidar-se dels seus propis interessos, per a viure bolcada sobre els grans problemes de la humanitat?

¿Què faig jo per què la Església s'alliberi de pors i servituds que la paralitzen i fermen al passat, i se deixi penetrar i vivificar per la frescor i la creativitat que neix de l'evangeli de Jesús?

¿Què aporto jo en aquests moments per a que la Església aprengui a «viure en minoria», sense grans pretensions socials, sinó de manera humil, com «llevat» ocult, «sal» transformadora, petit «gra de mostassa» disposada a morir per a donar vida?

¿Què faig jo per una Església més alegre i esperançada, més lliure i comprensiva, més transparent i fraterna, més creient i més creïble, més de Déu i menys del món, més de Jesús i menys dels nostres interessos i ambicions?

La Església canvia quan canviem nosaltres, se converteix quan nosaltres ens convertim.

PRIMER QUEFER

Allà jo sóc enmig de ells.

Quan un viu distanciat de la religió o se ha vist decebut per l'actuació dels cristians, és fàcil que la Església se li presenti només com una gran organització. Una espècie de «multinacional» ocupada en defensar i tirar endavant els seus propis interessos. Aquestes persones només coneixen a la Església des de fora. Parlen del Vaticà, critiquen les intervencions de la jerarquia, se irriten davant certes actuacions del Papa. La Església és per a elles una institució anacrònica de la que viuen lluny.

No és aquesta la experiència dels que se senten membres d'una comunitat creient. Per a aquests, el rostre concret de la Església és quasi sempre sa pròpia parròquia. Aqueix grup de persones amigues que se reuneixen cada diumenge a celebrar la eucaristia. Aqueix lloc d'encontre on se celebra la fe i se resa tots junts a Déu. Aquesta comunitat on se bateja als fills o s'acomiada a les persones estimades fins a l'encontre en l'altra vida.

Per a qui viu en la Església i cerca en ella la comunitat de Jesús, la Església és quasi sempre font de alegria i motiu de sofriment. Per una banda, la Església és estímul i goig; puc experimentar dins ella el record de Jesús, escoltar son missatge, rastrejar son esperit, alimentar la meva fe en el Déu viu. Per altra banda, la Església et fa sofrir perquè veus en ella incoherències i rutina; sovint, és massa gran la distància entre el que se predica i el que se viu; falta vitalitat evangèlica; en moltes coses s'ha perdut l'esperit de Jesús.

Aquesta és la major tragèdia de la Església. Jesús ja no és estimat ni venerat com en les primeres comunitats. No se coneix ni se comprèn la seva originalitat.

Molts cristians ni sospitaran la experiència salvadora que van viure els primers que se trobaren amb ell. Hem fet una Església en la qual molts cristians s'imaginen que, per acceptar unes doctrines i complir unes pràctiques religioses, creuen en Crist com els primers deixebles.

I, tanmateix, en això consisteix el nucli essencial de la Església. En viure l'adhesió a Crist en comunitat, i re-actualitzar la experiència dels que trobaren en ell la proximitat, l'amor i el perdó de Déu. Per això, tal volta, el text eclesial més fonamental són aquestes paraules de Jesús que llegim a l'evangeli: «On n'hi ha dos o tres de reunits en el meu nom, jo sóc allí enmig de ells».

El primer quefer de la Església és aprendre a «reunir-se en el nom de Jesús». Alimentar son record, viure de sa presència, re-actualitzar sa fe en Déu, obrir avui nous camins a son esperit. Quan això manca, tot corre el risc de quedar sense importància o pervertit.

COMPARTIR

On n'hi ha dos o tres de reunits en el meu nom.

Hi ha una soledat que és inherent a l'ésser humà. Les persones no podem expressar ni comunicar als altres de manera total les emocions o experiències que vivim dins nosaltres. Per això, se pot dir que, de qualque manera, tots estem sols.

Aquesta soledat s'accentua en algunes situacions particulars de la vida. Ningú ens pot acompanyar en la crisi interior profunda, en la malaltia o davant la proximitat de la mort. Són moments en que hem d'actuar cada un sense que ningú pugui fer-ho per nosaltres. Com ha dit el professor Giácomo Dacquino, «quan la vida se fa seriosa, cada un de nosaltres està sol».

Però, al costat d'aqueixa soledat «normal», hi ha un altre tipus de soledat «malaltissa» que creix en nostres dies. Segons les estadístiques, al voltant del vint per cent de la població se senten sols o poc acompanyats en Occident.

La soledat ja no és prerrogativa dels ancians o d'algunes persones marginades. També aquests joves que pertanyen a les dites generacions «espontànies» i «promiscues» tinguin dificultats per a comunicar-se.

En la societat moderna proliferen els cercles, les organitzacions culturals i recreatives, les agències matrimonials o els serveis per a establir contactes, però qualque cosa es tanca en el cor de les persones i impedeix comunicació. El desarrelament religiós, la dissolució de la família, la pèrdua de un entorn senzill i humà fan créixer el nombre de “corazones solitarios» que diria A. Machado.

Cada cop són més les persones que caminen per la vida amb una avidesa afectiva insaciable, cercant el contacte físic amb uns i amb altres, sempre buscant algú que les escolti o acaroni. I cada cop hi ha més homes i dones “bloquejats» interiorment, incapaços d'estimar-se i estimar, envoltats de familiars i amics, però desesperadament sols en son interior.

Aquesta societat que crea soledat, aïllament i incomunicació, demana avui comunitats cristianes on els creients se sentin acollits i acompanyats. Parròquies on les persones puguin compartir amistosament llur fe, sentir-se unides en una mateixa esperança i ajudar-se un a l'altre a viure.

Aquesta pot ser una de les aportacions més decisives de la Església a tants homes i dones que necessiten d'una comunitat per a revifar sa fe i viure de manera més humana. Aquesta pot ser també una bona forma de fer present a Crist en la societat moderna. Recordem sa promesa: «On n'hi ha dos o tres de reunits en el meu nom, jo sóc allí enmig de ells.»

TOT SOLS ENTRE DOS

Tot sol amb ell, fes-li veure la seva falta

Són molts els factors que deterioren nostres relacions personals dins la família, entre veïns i companys de feina o en la convivència diària.

La comunicació queda fàcilment bloquejada, sobre tot, quan constatem que l'altre ha actuat de manera injusta o deslleial. Ens sentim com a justificats per a excloure'l de nostra acceptació amistosa i tancar-nos en un judici destructor.

Ja que l'altre ha actuat malament, no cal analitzar nostra postura. Ens sembla «normal» retirar l'amistat i bloquejar nostra mirada i nostre cor.

Així, sense sols adonar-nos, les nostres relacions s'empobreixen, ofegades per la decepció, les acusacions inflexibles i les mútues condemnes.

No és aquest el camí encertat per a créixer. Jesús ens anima a adoptar una postura positiva, orientada a salvar la relació amb el germà, sense buscar son desprestigi o sa condemna, sinó únicament el bé.

En sorpresa, Jesús indica qui és «l'ofès» el que ha d'agafar la iniciativa per a facilitar la reconciliació.

Aquesta postura positiva exigeix un cor senzill i gran, ja que es tracta d'acostar-nos a qui ha actuat malament, sense judicis humiliants ni condemnes definitives, sinó moguts per un desig interior de pau i de reconciliació sincera.

No serveix condemnar des d'una actitud de superioritat moral o uns principis rígids i inflexibles, si manca l'actitud interior d'acollida amistosa.

És necessari escoltar l'altre sense presses, donar-li la possibilitat de «explicar-se», deixar que ens comuniqui sa manera de viure i sentir tot allò, i no veure's humiliat o rebutjat.

No basta dir: «Si ja el conec», «¿Per què parlar si tot seguirà igual?», «Com si no sabés quina classe de persona és», «M'ha decebut per a sempre», «Ja res serà com abans».

Tots cometem errors i equivocacions. Tots tenim moments dolents i necessitem poder començar de nou, comptar amb una nova oportunitat. Cal creure en l'amic, en la dona, en el company encara que tinguem que ser crítics per a ajudar-li a sortir de l'error.

Quants matrimonis i relacions amistoses haguessin crescut, si hi hagués hagut diàleg clarificador i constructiu «a sols entre els dos», com diu l'evangeli.

EN SON NOM

Allà jo sóc enmig de ells.

Està molt estesa entre nosaltres la idea de que la fe és assumpte individual que cadascú ha de resoldre en la intimitat de la seva consciència.

Per això, no resulta gens estranya l'actitud dels que, sentint-se cristians, creuen poder alimentar llur fe sense vincular-se amb cap comunitat creient.

Hi ha també els que seleccionen sa pròpia comunitat segons gusts, sensibilitat religiosa o, senzillament, la comoditat del moment.

Inclús, no és estrany en nuclis urbans densos, que en trobar-se avui amb cristians que ignoren quina és la comunitat parroquial a la que pertanyen i desconeixen el temple al qual són convidats com a membres de la Església.

I, tanmateix, la fe no és sols una experiència que se viu individualment ni un procés interior que s'alimenta en la intimitat del propi cor.

El vertader creient alimenta sa fe en el si d'una comunitat i comparteix amb altres homes i dones la mateixa esperança en el Déu de Jesucrist.

Sens dubte, les comunitats concretes que cada un coneixem no són com voldríem. Les celebracions litúrgiques en les quals participem ens poden resultar a voltes avorrides i fins i tot penoses. És fàcil la temptació de distanciar-nos.

Però pot ser també el moment de creure i viure amb realisme i humilitat la presència de Crist enmig dels creients. Nostra mediocritat no impedeix que se compleixin les seves paraules: “On n'hi ha dos o tres de reunits en el meu nom, jo sóc allí enmig de ells”.

Enmig d'aqueixa modesta assemblea d'homes i dones agitats per desitjos, conflictes i esperances tan diferents, està Ell.

En aqueixes oracions pronunciades distretament per uns i murmurades amb fe sincera per altres, en aquests cants sortits a voltes de l'exterior dels llavis i nascuts altres del fons del cor, està Ell.

En aquest evangeli escoltat distretament o acollit amb fe, en aqueixa comunió rebuda amb una o anhelada amb fam vera, està Ell.

La seva presència la poden percebre aquells que saben «reunir-se en son nom». Els que cerquen més que un clima grat o una litúrgia acomodada als seus gusts. Els que saben sentir-se solidaris de les alegries i les penes dels germans. Els que saben invocar-lo no sols des de son cor sinó des del cor d'aquesta humanitat necessitada del Déu de la vida.

AJUDAR-NOS A SER MILLORS

Tot sol amb ell, fes-li veure la seva falta...

Cansats per la experiència diària, broten a vegades en nosaltres preguntes inquietants i ombrívoles. ¿Podem ser els homes millors? ¿Podem canviar nostra vida de manera decisiva? ¿Transformar nostres actituds equivocades i adoptar un comportament nou ?

Sovint, el que veiem, el que escoltem, el que respirem al voltant nostre, no ens ajuda a ser millors, no eleva nostre esperit ni ens anima a ser més humans.

Per altra banda, hem perdut capacitat per a endinsar-nos en nostra pròpia consciència, descobrir nostre pecat i renovar nostra existència No volem interrogar-nos a nosaltres mateixos. El tradicional examen de consciència» que ens ajudava a fer llum en nostra existència, ha quedat arraconat com a ridícul i sense utilitat. No volem inquietar nostra tranquil·litat.

Preferim seguir aquí, «sense interioritat», sense obrir-nos a cap crida, sense despertar cap responsabilitat. Indiferents a tot el que interpel·li nostra vida, obstinats en assegurar nostra petita felicitat pels camins egoistes de sempre.

¿Com desvetllar en nosaltres la cridada al canvi? ¿Com espolsar-nos la mandra? ¿Com recuperar el desig de la bondat, la generositat o la noblesa? ¿Com experimentar de bell nou la necessitat de viure en la veritat ?

Els creients tindríem que escoltar avui més que mai la cridada de Jesús a corregir-nos i ajudar-nos un a l'altre  a ser millors.

Jesús ens convida a actuar amb paciència i sense precipitació, i acostar-nos de manera personal i amistosa a qui actua equivocat. «Si el teu germà et fa una ofensa, vés a trobar-lo i, tot sol amb ell, fes-li veure la seva falta. Si t'escolta, t'hauràs guanyat el germà».

Quin bé ens pot fer a tots aqueixa crítica amistosa i lleial, aqueixa observació oportuna, aqueix suport sincer en el moment que anem desorientats.

Tot home és capaç de sortir del pecat i tornar a la raó i a la bondat. Però necessita trobar-se amb algú que l'estimi de veres, el convidi a interrogar-se i li encomani desitjos de veritat i generositat.

Potser el que més canvia a moltes persones no són les grans idees ni els pensaments bells, sinó haver-se trobat en la vida amb algú que ha sabut apropar-se amistosament i els ha ajudat a renovar-se.

RESPONSABILITAT CRÍTICA

Si el teu germà et fa una ofensa, vés a trobar-lo i, tot sol amb ell, fes-li veure la seva falta

Són molts els observadors que insisteixen en el creixement de la apatia i el passotisme en nostra societat i ens parlen de l'avorriment, el'escepticisme i la frivolitat cada cop major de nostra cultura.

S'ha dit que nostra societat es «productora de apatia» i estudis autoritzats senyalen que podem dir amb tot dret «massa inerta» o «els sense opinió» al setanta per cent de la població.

Són els que viuen sa vida «desinteressats» de tot el que no sigui sa petita felicitat. Els que «passen» de tot. Els que han decidit «no saber» res del que passa a l'entorn. Els que prescindeixen de tot plantejament social seriós.

No és aquest el moment de analitzar les causes que són moltes i complexes: la atmosfera artificial de producció i consum de nostra societat industrial, l'uniformisme de idees i gusts implantats pels «mass media», la falta de respostes polítiques convincents...

Sense simplificar, podem descriure tres actituds fonamentals davant el moment que vivim:

Molts s'adapten submisos a la situació. S'han convertit en «màquines que rendeixen i consumeixen».

Homes i dones «domesticats» que cerquen seguretat i capitulen i s'acomoden a les circumstàncies. Gents que se senten potser lliures encara que siguin «esclaus contents». Persones que han oblidat que l'ésser humà ha nascut per a la llibertat, la creativitat, l'amor, l'amistat, la solidaritat.

N'hi ha d'altres que reaccionen rebutjant-ho tot, i cerquen sa llibertat en la fugida. Se neguen a estar sotmesos pel sistema, fugen «fora del món». Ja que no se pot canviar res, s'abandona tota esperança. Són els que dimiteixen de sa pròpia responsabilitat i se neguen a la participació i a la lluita.

Però hi ha també els que no renuncien a la esperança i viuen en lluita constant per assolir «un home nou».

Homes i dones amb un sentit crític de la societat, rebels als abusos, injustícies i manipulacions que ens deshumanitzen, valents per a aixecar sa veu de protesta davant les injustícies concretes, sincers i lúcids per a condemnar el pecat propi i aliè, incansables per a promoure tot el que ens pot humanitzar. Cal preguntar-nos quina és nostra postura, en escoltar les paraules de Jesús: «Si el teu germà et fa una ofensa, vés a trobar-lo i, tot sol amb ell, fes-li veure la seva falta. Si t'escolta, t'hauràs guanyat el germà ».

Primer de tot, la vida

S'ha dit que les religions han estat origen del millor i del pitjor que s'ha viscut a la història. Potser és així.... Cert és que les religions han comès i cometen greus agressions contra la vida, la llibertat i la dignitat de les persones.

Per això és tan important tenir en compte que, per a Jesús, el primer no és la religió sinó la vida. Decisiu és veure si la religió dóna vida o produeix mort, si potencia la llibertat i dignitat de les persones o si mena a la mediocritat i l'avorriment. Aqueixa és la disjuntiva: ¿per a què es la religió? ¿per a donar vida o per a donar mort ?

Els exegetes senyalen tres trets bàsics en l'actuació de Jesús, que permeten captar el nucli de la seva religió.

En la curació de malalts se revela el seu interès per una vida sana, alliberada del sofriment i del mal. En la expulsió de dimonis se desvetlla la seva lluita per una vida rescatada de la humiliació, la indignitat i l'esclavitud. En el perdó als pecadors se manifesta sa obstinació per alliberar de la culpabilitat, la desconfiança i la por a Déu.

Per a Jesús, Déu és «Amic de la vida». La seva actuació i son missatge ho deixen clar: La religió ha de servir per a potenciar la vida i la dignitat de les persones, no per a adormir-les o empetitir-les. Qualsevol altra forma d'entendre i viure la religió queda lluny del projecte salvador de Jesús.

Des del seu naixement, el cristianisme tingué cura de l'encontre setmanal dels seguidors de Jesús. Aquesta reunió era viscuda amb tal profunditat que Mateu posa en boca de Jesús aquestes paraules: «On n'hi ha dos o tres de reunits en el meu nom, jo sóc allí enmig de ells».

Avui, després de vint segles, la missa dominical segueix essent l'acte religiós més important dels cristians, però ¿ens reunim en el nom de Jesús? ¿se fa ell present entre nosaltres?

No són poques les preguntes que ens hem de fer els cristians: ¿és Jesús qui revifa els nostres encontres religiosos?, ¿on està la seva força per a contagiar vitalitat i desvetllar nostra dignitat?, ¿on ha quedat el foc que va voler encendre en el cor dels homes?, ¿què hem fet de les seves paraules plenes de vida