DIUMENGE XXVIº DURANT L'ANY

 

26º diumenge Temps ordinari (A)

EVANGELI

Se'n penedí i hi anà.

+ Lectura del sant evangeli segons sant Mateu 21, 28-32

Paràbola dels dos fills

28»Què us en sembla? Un home tenia dos fills. Va anar a trobar el primer i li va dir:

»--Fill, vés avui a treballar a la vinya.

29»Ell li va respondre:

»--No hi vull anar.

»Però després se'n penedí i va anar-hi. 30 Aquell home anà a trobar el segon i li digué el mateix. Ell va respondre:

»--De seguida, senyor.

»Però no hi va anar.

31 Quin d'aquests dos va fer la voluntat del pare?

Li responen:

--El primer.

Jesús els diu:

--Us asseguro que els publicans i les prostitutes us passen al davant en el camí cap al Regne de Déu. 32 Perquè vingué Joan per encaminar-vos a fer el que Déu vol, però no el vau creure. Els publicans i les prostitutes sí que el van creure; en canvi, vosaltres, ni després de veure això, no us heu penedit ni l'heu cregut.

Paraula de Déu.

PER DAVANT NOSALTRES

Un dia, Jesús pronuncià aquestes dures paraules contra els dirigents religiosos del seu poble: «Us asseguro que els publicans i les prostitutes us passen al davant en el camí cap al Regne de Déu». Fa uns anys vaig poder comprovar que l'afirmació de Jesús no és una exageració.

Un grup de prostitutes de diferents països, acompanyades per algunes Germanes Oblates, van reflexionar sobre Jesús amb l'ajuda del meu llibre “Jesús. Aproximació històrica”. Encara em commou la força i l'atractiu que té Jesús per a aquestes dones de ànima senzilla i bon cor. Rescato alguns dels seus testimonis.

«Me sentia bruta, buida i poca cosa, tothom em feia servir. Ara me sento amb ganes de seguir vivint, perquè Déu sap molt del meu sofriment […] Déu està dintre meu. Déu està dintre meu. Déu està dintre meu. ¡Aquest Jesús m'entén…!».

«Ara, quan arribo a casa després de la feina, me rento amb aigua molt calenta per arrencar de la meva pell la brutícia i després li rés a aquest Jesús perquè ell sí m'entén i sap molt del meu sofriment […] Jesús, vull canviar de vida, guia'm, perquè només tu coneixes el meu futur».

«Jo demano a Jesús tot el dia el dia que m'aparti d'aquest mode de viure. Sempre que me passa qualque cosa jo el crido i ell m'ajuda. Ell està prop de mi, és meravelló […] Ell em porta en ses mans, ell carrega amb mi, sento sa presència».

«A la matinada és quan més parlo amb ell. Ell m'escolta millor, perquè en aquesta hora la gent dorm. Ell està aquí, no dorm. Ell sempre està aquí. A porta tancada m'agenollo i li demano que mereixi la seva ajuda, que me perdoni, que jo lluitaré per ell».

«Un dia, asseguda en la plaça vaig dir: “Oh, Déu meu, ¿serà que no serveixo per això? ¿Sols per a la prostitució?” […] Llavors és el moment en que més vaig sentir a Déu carregant-me amb ell, ¿has entès?, transformant-me. Fou en aquell moment. Tant que jo no me oblidat. ¿has entès?».

«Jo ara parlo amb Jesús i li dic: aquí estic, acompanya'm. Tu veus que li passà a la meva companya [...una companya assassinada en un hotel]. Te demano per ella i demano que res dolent les passi a les meves companyes. Jo no parlo, però demano per elles, ja que elles són persones com jo».

¿Quin misteri s'amaga en Jesús per a tenir aquest poder en el cor de les persones? Com canviaria la vida de molts si el coneguessin millor.

EL PERILL DE LA RELIGIÓ

Jesús porta uns dies a Jerusalem i als voltants del temple. No troba pels carrers l'acollida amistosa dels llogarets de Galilea. Els dirigents religiosos que es creuen en el camí cerquen desautoritzar-lo davant la gent senzilla de la capital. No descansaran fins a enviar-lo a la creu.

Jesús no perd la pau. Amb paciència incansable segueix cridant-los a la conversió. Els conta una anècdota senzilla quan els veu: la conversació d'un pare que demana als seus dos fills que vagin a treballar a la vinya de la família.

El primer rebutja el pare amb una negativa contundent: «No vull». No li dóna cap explicació. Senzillament no li dóna la gana. Tanmateix, més tard reflexiona, se n'adona de que ha rebutjat son pare i, penedit, va a la vinya.

El segon atén amablement la petició del pare: «Hi vaig, senyor». Sembla disposat a complir els seus desitjos, però aviat se oblida del que ha dit. No hi torna a pensar en son pare. Tot queda en bones paraules. No va a la vinya.

Per si no han entès son missatge, Jesús es dirigeix a «els grans sacerdots i als ancians del poble», els aplica de manera directa i provocativa la paràbola: « -Us asseguro que els publicans i les prostitutes us passen al davant en el camí cap al Regne de Déu». Vol que reconeguin sa resistència a entrar en el projecte del Pare.

Ells són els "professionals" de la religió: els que han dit un gran "sí" al Déu del temple, els especialistes del culte, els guardians de la llei. No senten necessitat de convertir-se. Per això, quan ha vingut el profeta Joan a preparar els camins a Déu, li han dit "no"; quan ha arribat Jesús convidant-los a entrar en son regne, segueixen dient "no".

Per contra, els publicans i les prostitutes són els "professionals del pecat": els que han dit un gran "no" al Déu de la religió; els que s'han col·locat fora de la llei i del culte sant. Tanmateix, son cor s'ha mantingut obert a la conversió. Quan ha vingut Joan han cregut en ell; en venir Jesús l'han acollit.

La religió no sempre mena a fer la voluntat del Pare. Ens podem sentir segurs en el compliment de nostres deures religiosos i avesar-nos a pensar que nosaltres no necessitem convertir-nos ni canviar. Són els allunyats de la religió els que han de fer-ho. Per això és perillós substituir l'escolta del Evangeli per la pietat religiosa. Ho va dir Jesús: "No tothom qui em diu: "Senyor, Senyor", entrarà al Regne del cel, sinó el qui fa la voluntat del meu Pare del cel"

VAN PER DAVANT

Les prostitutes us passen al davant.

La paràbola és tan simple que sembla poc digna d'un gran profeta com Jesús. Tanmateix, no va dirigida als nens que corren al seu voltant, sinó als «grans sacerdots i ancians del poble» que l'assetgen quan s'acosta al temple.

Segons el relat, un pare demana a dos fills que vagin a treballar a la vinya. El primer li respon bruscament: «No vull», però no se oblida de la cridada del pare i acaba treballant a la vinya. El segon reacciona amb una disponibilitat admirable: «Per descomptat que hi vaig, senyor»; però tot es queda en paraules. No el veuran fer feina a la vinya.

El missatge de la paràbola és clar. També els dirigents religiosos que escolten a Jesús estan d'acord. Davant Déu, important no és «parlar» sinó «fer». Per a complir la voluntat del Pare del cel, decisiu no són les paraules, promeses i resos, sinó els fets i la vida quotidiana.

Sorprenent és l'aplicació de Jesús. Les seves paraules no poden ser més dures. Només les recull l'evangelista Mateu, però no hi ha dubte que provenen de Jesús. Sols ell tenia aqueixa llibertat font els dirigents religiosos: «Us asseguro que els publicans i les prostitutes us passen al davant en el camí cap al Regne de Déu».

Jesús parla des de sa pròpia experiència. Els dirigents religiosos han dit «sí» a Déu. Són els primers en parlar de ell, de sa llei i de son temple. Però, quan Jesús els crida a «cercar el regne de Déu i sa justícia», se tanquen al missatge i no entren pel camí. Diuen «no» a Déu i es resisteixen a Jesús.

Els recaptadors i prostitutes han dit «no» a Déu. Viuen fora de la llei, estan exclosos del temple. Tanmateix, quan Jesús els ofereix la amistat de Déu, escolten sa crida i donen passos a la conversió. Per a Jesús, no hi ha dubte: el recaptador Zaqueu, la prostituta que ha regat amb llàgrimes els seus peus i tants d'altres...”us passen al davant en el camí cap al Regne de Déu».

En aquest camí van per davant, no els que fan solemnes professions de fe, sinó els que s'obrin a Jesús i fan passos concrets de conversió al projecte de Déu.

LES COSES NO SÓN EL QUE SEMBLEN

Les prostitutes us passen al davant...

La paràbola és una de les més clares i simples. Un pare s'acosta als seus dos fills per a demanar-los que vagin a treballar a la vinya. El primer li respon amb una negativa contundent: «No vull». Després, ho pensa millor i va a la vinya. El segon reacciona amb una docilitat ostentosa: ««Per descomptat que hi vaig “. Tanmateix, tot roman en paraules ja que no va a la vinya.

El missatge de la paràbola és clar i fora de tota discussió. Davant Déu, l'important no és «parlar» sinó fer, decisiu no és prometre o confessar, sinó complir sa voluntat. Les paraules de Jesús no tenen res d'original. Tota la tradició rabínica ho repeteix: «Els justs diuen poc i fan molt. Els impius diuen molt i no fan res».

Original és la aplicació que, segons l'evangelista Mateu, Jesús llança als dirigents religiosos d'aquella societat: «-Us asseguro que els publicans i les prostitutes us passen al davant en el camí cap al Regne de Déu ».

Els escribes parlen constantment de la llei: el nom de Déu està sempre a la seva boca. Els sacerdots del temple lloen Déu sens parar; la seva boca està plena de salms. Ningú dubtaria de que fan la voluntat del Pare. Però les coses no són sempre com semblen. Els recaudadors i les prostitutes no parlen a ningú de Déu. Fa temps que han oblidat sa llei. Són pecadors menyspreats per tots. Tanmateix, segons Jesús van per davant en el camí del regne de Déu. Tal volta, perquè saben estar vora als menyspreats i tenir compassió dels perduts. És el que vol el Pare.

¿Què importa el credo que diuen nostres llavis si vivim sense compassió, ocupats sols en nostre benestar, sense semblar-nos al Pare que sofreix amb els que sofreixen? ¿Què importen les peticions que dirigim a Déu per a que porti al món pau i justícia, si després ni tan sols fem res per construir una vida més digna com ell vol per a tots?

Els cristians hem omplert de paraules molt belles la història de vint segles. Hem construït sistemes impressionants que recullen la doctrina cristiana amb profunds conceptes. Tanmateix avui i sempre, la vertadera voluntat del Pare la fan aquells que tradueixen en fets l'evangeli de Jesús.

PROFESSIONALS DE LA RELIGIÓ

Els publicans i les prostitutes us passen al davant en el camí.

La paràbola de Jesús és breu i clara. Un pare envia els seus fills a treballar a la vinya. El primer li respon: «No hi vull anar», però després es penedeix i hi va. El segon li diu: «-De seguida, senyor», però després no va a treballar. Jesús pregunta: ¿Quin dels dos va fer la voluntat del pare?

La paràbola, dirigida per Jesús als sacerdots i dirigents religiosos de Israel, és una forta crítica als «professionals» de la religió, que tenen contínuament en els llavis el nom de Déu però, avesats a la religió, acaben per oblidar o ser insensibles a la vertadera voluntat del Pare del cel.

L' únic que Déu vol és que els seus fills i filles visquin una vida digna i feliç. Aquest és sempre el criteri per a actuar segons sa voluntat. Si algú ajuda a les persones a viure, si tracta a tots amb respecte i comprensió, si contagia confiança i contribueix a una vida més humana, «fa» lel que el Pare desitja.

Jesús adverteix als escribes, sacerdots i dirigents religiosos d'un perill que amenaça als «professionals» de la religió: parlen molt de Déu, creuen saber-ho tot de éll, prediquen en son nom la llei, l'orde i la moral. Poden ser gelosos i diligents, però poden fer la vida dels altres més dura i penosa del que és.

No es mala voluntat però hi ha un mode d'entendre el religiós que no contribueix a una vida més plena i digna. Hi ha persones molt «religioses» que acusen, amenacen i fins i tot condemnen en nom de Déu, sense despertar mai en el cor de ningú el desig d'una vida més elevada. En aqueixa forma d'entendre la religió, tot sembla estar en orde, tot és perfecte, tot s'ajusta a la llei, però al mateix temps, tot és fred i rígid, res convida a la vida.

Quan acaba la paràbola, Jesús afegeix aquestes paraules terribles:«els publicans i les prostitutes us passen al davant en el camí cap al Regne de Déu ». Els exclosos oficialment del ideal religiós, els que no saben com posar en orde llur vida, els que aparentment tenen poc a veure amb Déu, estan més a prop de ell que els teòlegs i sacerdots, ja que entenen i acullen millor la comprensió i la bondat de Déu amb tots.

SEREU ELS PRIMERS

Les prostitutes us passen al davant.....

Jesús va conèixer una societat estratificada, plena de barreres de separació i travessada per complexes discriminacions. En ella hi trobem jueus que poden entrar en el temple i pagans exclosos del culte. Persones «pures» amb les quals se pot tractar, i persones «impures» a les quals cal eludir. «Proïsmes» als quals s'ha d'estimar, i «no proïsmes» als quals se pot abandonar. Homes «piadosos» observants de la llei, i «gent maleïda» que ni coneix ni compleix allò prescrit. Persones «sanes» beneïdes per Déu, i «malalts» maleïts de Yahvé. Persones «justes», i homes i dones «pecadors», de professió deshonrosa.

L'actuació de Jesús en aquesta societat resulta tan sorprenent que ens resistim a acceptar-la. No adopta la postura dels grups fariseus que eviten tot contacte amb impurs i pecadors. No segueix l'actitud elitista de Qumrán on se redacten llistes dels que queden exclosos de la comunitat.

Jesús s'acosta precisament als més discriminats. S'asseu a menjar amb publicans. Se deixa besar els peus por una pecadora. Toca els leprosos. Cerca salvar «el que està perdut». La gent l'anomena «amic de pecadors». Amb una insistència provocativa repeteix que «els darrers seran els primers», que «el fill perdut» entrarà a la festa i l'observant quedarà fora, que els publicans i les prostitutes van per davant dels justs en el camí del regne de Déu.

¿Qui sospita avui que els alcohòlics, vagabunds, captaires, i tots els que formen el rebuig de la societat, poden ser els primers? ¿Qui gosa pensar que les prostitutes, els drogats o els afectats pel SIDA poden anar al davant de molts cristians de «vida integra»?

Tanmateix, malgrat ningú ho digui, vosaltres, els indesitjables i anatematitzats, heu de saber que el Déu revelat en Jesucrist és realment vostre amic. Vosaltres podeu «entendre» i acollir el perdó de Déu millor que molts cristians que no senten necessitat de penedir-se.

Quan nosaltres us evitem, Déu s'apropa. Quan nosaltres us humiliem, Ell us defensa. Quan us menyspreem, us acull. En el més fosc de vostra nit no esteu sols. En el més profund de vostra humiliació, no esteu abandonats. No hi ha lloc per a vosaltres en nostra societat ni en nostre cor. Per això precisament teniu un lloc privilegiat en el cor de Déu.

MÍSTICA QUOTIDIANA

Un home tenia dos fills.

He estat a un Congrés Internacional de Teologia que, amb poc renou i poc ressò social, se ha celebrat a Avila. No són temps per a interessar-se per la teologia i, manco, si se aborden temes tan «inútils» i poc pràctics com la evolució actual de la teologia mística. I, tanmateix, estic convençut de que en el Congrés ressonaven els interrogants més pregons de l'home contemporani.

A part altres qüestions de caràcter més específic i tècnic, vull aixecar acta de dues afirmacions de fons en que hi ha hagut un consens generalitzat: la necessitat de una profunda renovació espiritual en la Església, i la recerca de una «mística» encarnada en la vida real i concreta.

El Congrés ha estat contundent a la hora de analitzar el moment actual del cristianisme: una de las causes més importants del «desconcert» de la Església i del «enfonsament» de la fe de molts és el «buit espiritual» o aqueixa «absència de mística» analitzada àmpliament pel teòleg alemany, E. Biser en llibre «Pronòstic de la fe. Orientacions per a la època post-secularitzada».

La Església va ocupada, sovint, en qüestions que pertanyen a la «epidermis de la fe», però ajuda gaire a viure la experiència de un encontre viu amb el Déu de Jesucrist. La acció pastoral es ressent a voltes d'una manca alarmant de «atenció a l'interior». S'ofereix doctrina religiosa, se dicten orientacions morals, se promouen celebracions litúrgiques, però ¿quan i com comunica la Església aquesta experiència nova i bona d'un Déu Salvador, que necessita tant l'home de avui?

Tanmateix, ningú pensa en el retorn a una «mística neo-platònica», o a un espiritualisme allunyat del món real i aliè als sofriments de l'home de avui. L'aportació de teòlegs com L. Bouyer, K. Rahner o H. Von Balthasar ha deixat clar que les «experiències subjectives» afegeixen poc i important a la unió del home amb Déu, si manca una vida d'amor pràctic i compassiu al germà.

Un congressista recordava la «mística quotidiana» viscuda pel jueu M. Buber, místic de nostre temps, i llegia ses pròpies paraules: «He abandonat o m'ha abandonat a mi “el religiós” que sols és excepció, excés, sortida i èxtasi. No tinc ara més que la realitat ordinària... No conec més plenitud que la de l'exigència i responsabilitat de cada hora mortal.»

Quan tornava, pensava que aquestes paraules són un comentar a la paràbola de Jesús. Dels dos fills, fa la voluntat del pare el que treballa a la vinya. Davant Déu, no són les paraules, els sentiments, les grans efusions o discursos, sinó l'amor real i efectiu viscut dia a dia, la «mística quotidiana».

ACCÍDIA

Un home tenIa dos fills...

El cristianisme contemporani està sotmès avui a crítiques molt severes, fins i tot des de sectors que desconeixen el vertader sentit de la fe. Tanmateix, no sempre se diu el que pot ser el pecat clau que paralitza la vida de molts cristians: la apatia.

La fe queda viciada d'arrel per una actitud difusa d'abandonament i negligència. Són «cristians» que es neguen a viure l'alegria i la responsabilitat de sa fe. Han renunciat a viure un estil de vida coherent i amb convicció, i son cristianisme és quelcom abstracte sense repercussió en la existència diària.

Probablement la teologia medieval hagués qualificat sa postura amb el terme de «accídia», que significa «descuit, desídia, indolència». Aquesta «accídia» amaga una renúncia a viure a l'altura de la pròpia fe i juga un paper demolidor en la vida cristiana ja que genera tristesa, tedi, manca de gust per les coses de l'esperit i, en definitiva, avorriment religiós.

¿No és aquesta la situació de bastants «cristians» que viuen com si fugissin de sa pròpia fe i abdicant de sa responsabilitat? Cristians que viuen son cristianisme «sota mínims’”, reduint tot a una espècie de «residu religiós» que difícilment pot generar alegria i goig interior. Persones que se confessen creients però la seva vida està dictada per criteris i comportaments que poc tenen que veure amb Jesucrist.

D'aquí la actualitat de la paràbola de Jesús. Important no són les paraules que pronuncien els protagonistes del relat, sinó la conducta real i efectiva. Només fa la voluntat del pare el fill que va a treballar a la vinya.

Ser creient és més que confessar nostra simpatia per alguns aspectes del cristianisme o proclamar a la lleugera «soc creient però no practicant». Expressions com aquesta indiquen que no s'ha comprès en absolut que «el Evangeli és una crida a la responsabilitat adulta» (Harvey Cox).

Per això, tal volta la primera passa que ha donar avui l'home o dona que vulgui agafar de debò sa vida i sa fe és parar-se i respondre a preguntes com aquestes: ¿Qui qui vull ser jo? ¿Com vull orientar ma vida? ¿Què vull viure?

POR A LA RELIGIÓ

Un home tenia dos fills...

Dorothee Sólle, tal volt la dona teòleg de major prestigi en nostres dies, parla en un llibre d'un fenomen social clarament observable en occident: «la por a tenir religió».

No està ben vist ocupar-se de religió o interessar-se pel fet religiós. La mateixa paraula «religió» desvetlla en bastants una actitud de defensa. Basta plantejar la qüestió religiosa en un grup per a provocar malestar, silencis tensos o un discret desviament de la conversa.

Practicar una religió, pregar o celebrar la pròpia fe es vist sovint com un comportament desfasat i, fins i tot, impropi d'un home progressista.

La religió pertany, en opinió de molts, a un estadi infantil de la humanitat ja superat, i no se comprèn bé quina funció pot tenir en una societat més adulta i emancipada.

Aquesta «por a tenir religió» pot estar provocada per factors soci-culturals diversos, però la teòloga alemanya creu veure una arrel més profunda: l'occidental té por «davant l'absolut de l'exigència que la religió recorda».

Tenim por a la religió perquè tenim por a plantejar-nos la vida en tota la seva profunditat. Ens fa por tota experiència que pugui posar en perill nostre petit món egoista, descobrir el buit de nostra vida i plantejar-nos exigències radicals. Preferim seguir «funcionant sense ànima», viure només de pa continuar morts abans que exposar-nos al perill d'estar vius.

Però hi ha una altra manera de eludir les exigències més profundes de la existència, i és confessar nostra adhesió a una religió oficial i sentir-nos, per allò mateix, dispensats d'escoltar les exigències concretes de Déu.

En la paràbola dels dos fills Jesús critica precisament la postura ambigua dels que diuen «sí» a Déu amb la boca per a després dir «no» amb el comportament de cada dia.

No hem de sentir-nos creients pel sol fet de confessar-nos «catòlics». El caràcter religiós de nostres pares, l'ambient cristià de la infància o l'educació rebuda no són garantia d'una fe autèntica.

K. Rahner solia dir de ell mateix que era un home «que esperava arribar a ser cristià». Quan, en certa ocasió, l preguntava un entrevistador com podia parlar així després de més de cinquanta anys dedicats a la investigació teològica, Rahner explicava que «ser cristià vol dir sempre estar fent-se cristià».

I llavors, amb aqueixa humilitat pròpia dels savis, li revelava una pregària que ell mateix repetia i que, a son judici, qualsevol cristià, sacerdot, bisbe o fins i tot el mateix papa pot fer sempre: «Déu meu, ajudeu-me a no acontentar-me amb creure que soc cristià, sinó fes que arribi a ser-ho de veritat».

INSTAL·LAR-SE EN LA FE

Però no hi va anar....

Són bastants els cristians que acaben per instal·lar-se còmodament en sa fe sense que sa vida es vegi afectada gens ni mica per sa relació amb Déu.

Es diria que sa fe és un afegit, un complement de luxe o una nostàlgia que encara es conserva dels anys de la infantesa. Però no quelcom que animi son viure diari.

Quantes vegades la vida dels cristians queda tallada en dues. Actuen, s'organitzen i viuen com tots els altres durant la setmana, i el diumenge dediquen un temps a un Déu que està absent de ses vides la resta de la setmana.

Cristians que es desdoblen i canvien de personalitat segons s'agenollin per a pregar a Déu o s'entreguin a les ocupacions diàries. Déu no penetra en sa vida familiar, en el treball, en les relacions socials, en els  projectes o interessos.

La fe queda convertida així en un costum, un reflex, una «relaxació setmanal» com diria J. Onimus i, en qualsevol cas, en una prudent mesura de seguretat per a aqueix futur que tal volta existeixi després de la mort.

Tots ens hem de preguntar amb sinceritat què significa realment Déu en nostre viure diari. El que s'oposa a la vertadera fe no és la no creença sinó la falta de vida.

¿Què importa el credo que pronuncien nostre llavis, si falta en nostra vida un mínim esforç de seguiment sincer a Jesucrist?

¿Què importa —ens diu Jesús en sa paràbola— que un fill digui a son pare que va a treballar a la vinya, si després no ho fa? Les paraules, per molt boniques i commovedores que siguin, no deixen de ser paraules.

¿No hem reduït, sovint, nostra fe a paraules, idees o sentiments? ¿No hem oblidat massa que la fe és una actitud davant Déu que dóna un significat nou i una orientació diferent a tot el comportament de l'home?

Els cristians no tindríem que ignorar que, en realitat no creiem el que diem amb els llavis sinó el que expressem amb nostra vida sencera.

Els creients hem omplert de paraules boniques la història d'aquests vint segles, hem construït sistemes doctrinals monumentals que recullen el pensament cristià amb profunditat, però la vertadera fe avui i sempre la viuen aquells homes i dones que saben traduir en fets l'evangeli.

MÉS QUE PARAULES

Després se'n penedí i va anar-hi.

Els que hem nascut en una societat «cristiana» correm el greu risc de no arribar a comprendre correctament el significat i la veritat de nostra fe.

Sovint, nostra visió particular de la fe, elaborada des dels primers anys de la infància, mai està sotmesa a una vertadera revisió i no pot, per tant, fàcilment ser purificada de parcialitats i deformacions inevitables.

De aquí que molts se senten «cristians» pel fet d'afirmar verbalment un credo o per estar disposats a acceptar un conjunt de fórmules el sentit i valor de les quals tampoc interessen massa.

Més d'un se considera cristià només perquè en el fons de sa consciència creu tenir la resposta vertadera al problema últim del més enllà.

Però, llavors, la fe no és un impuls per a viure segons la orientació evangèlica. Per contra, pot esdevenir una cosa que alleuja l'individu de la pesada tasca de cercar per un mateix el verdader sentit de la vida, i de decidir pràcticament la orientació de tota sa conducta.

Erich Fromm parla de «els feliços propietaris de la fe vertadera» que accepten sa religió com un «assegurança de vida», sense que sa fe sigui impuls creatiu i dinamitzador de ses persones.

De aquí l'actualitat de la paràbola de Jesús. Important no són, les paraules que pronuncien els dos protagonistes del relat sinó sa conducta real. Sols fa la voluntat del pare el fill que de fet va a treballar a la vinya.

Ser creient és quelcom més que recitar fórmules de fe o confessar nostra simpatia per la concepció cristiana de la vida.

No ens afanyem a considerar-nos creients. La fe no és una cosa que se posseeix sinó un procés que se viu. Més important que confessar-nos cristians és esforçar-se pràcticament per arribar a ser-ho.

La paràbola de Jesús ens obliga a revisar nostre cristianisme. La fe no consisteix en pensar sinó en recórrer el camí seguit pel Mestre. Som creients en la mesura en que la fe desencadena en nosaltres una nova manera de viure seguint les petjades traçades per ell.