DIUMENGE XXV º DURANT L'ANY

 

25º diumenge Temps ordinari(A)

EVANGELI

¿O és que tens enveja perquè jo sóc generós?

+ Lectura del sant evangeli segons sant Mateu 20, 1-16

Paràbola dels treballadors de la vinya

1»Perquè amb el Regne del cel passa com amb un propietari que va sortir de bon matí a llogar treballadors per a la seva vinya. 2 Després de fer tractes amb ells per un jornal d'un denari, els envià a la seva propietat. 3 Va tornar a sortir cap a mig matí, en veié d'altres que s'estaven a la plaça sense feina 4 i els digué:

»--Aneu també vosaltres a la meva vinya i us donaré el que sigui just.

5 »Ells hi van anar. Cap a migdia i cap a mitja tarda va sortir una altra vegada i va fer el mateix. 6 Encara va sortir cap al final de la tarda, en va trobar d'altres i els digué:

»--Per què us esteu aquí tot el dia sense fer res?

7 »Ells li responen:

»--És que ningú no ens ha llogat.

»Els diu:

»--Aneu també vosaltres a la meva vinya.

8 »Quan va arribar el vespre, l'amo de la vinya va dir a l'encarregat:

»--Crida els treballadors i paga'ls el jornal. Comença pels qui han arribat darrers i acaba pels primers.

9 »Vingueren, doncs, els qui havien començat a treballar al final de la tarda i van cobrar un denari cada un. 10 Quan va tocar als primers, es pensaven que cobrarien més, però també van rebre un denari. 11 Mentre cobraven, protestaven contra el propietari 12 i deien:

»--Aquests darrers han treballat només una hora i els pagues igual que a nosaltres, que hem hagut de suportar el pes de la jornada i la calor.

13 »L'amo va respondre a un d'aquests:

»--Company, jo no et faig cap injustícia. ¿No havíem fet tractes per un denari? 14 Doncs pren el que és teu i vés-te'n. A aquest darrer li vull donar igual que a tu. 15 ¿Que no puc fer el que vull amb el que és meu? ¿O és que tens enveja perquè jo sóc generós?

16»Així, els darrers passaran a primers, i els primers, a darrers.

Paraula de Déu.

NO DESVIRTUAR LA BONDAT DE DÉU

Al llarg de la seva trajectòria profètica, Jesús va insistir un cop i un altre en comunicar la seva experiència de Déu com “un misteri de bondat insondable” que romp els nostres càlculs. Son missatge és tan revolucionari que, després de vint segles, encara hi ha cristians que no gosen agafar-ho de debò.

Per a contagiar a tot sa experiència de Déu Bo, compara sa actuació a la conducta del senyor d'una vinya. Fins cinc cops surt ell en persona a contractar jornalers per la vinya. No sembla preocupar-li llur rendiment a la feina. El que vol és que cap jornaler romangui un dia més sense feina.

Per això, al final de la jornada, no els paga ajustant-se al treball realitzat per cada grup. Per treball desigual, a tots els da “un denari”: senzillament, el que necessitava cada dia una família camperola de Galilea per a poder viure.

Quan el portaveu del primer grup protesta perquè ha tractat als últims igual que a ells, que han treballat més que ningú, el senyor de la vinya li respon amb aquestes paraules admirables: “ ¿O és que tens enveja perquè jo sóc generós? ”. Em vas a impedir amb els teus càlculs mesquins ser bo amb els que necessiten son pa per a sopar?

¿Què suggereix Jesús? ¿Que Déu no actua amb els criteris de justícia i igualtat que nosaltres usem? ¿Serà ver que Déu, més que mesurar els mèrits de les persones com faríem nosaltres, cerca sempre respondre des de sa Bondat insondable a nostra necessitat radical de salvació?

Confesso que sento una pena immensa quan me trobo amb persones bones que se imaginen a Déu dedicat a anotar amb cura els pecats i els mèrits dels humans, per a retribuir un dia exactament a cada un segons son merescut. ¿És possible imaginar un ser més inhumà que algú entregat a això des de tota la eternitat?

Creure en un Déu, Amic incondicional, pot ser la experiència més alliberadora que se pugui imaginar, la força més vigorosa per a viure i per a morir. Per contra, viure davant un Déu justicier i amenaçador pot convertir-se en la neurosi més perillosa i destructora de la persona.

Hem d'aprendre a no confondre Déu amb nostres esquemes estrets y mesquins. No hem de desvirtuar la seva Bondat insondable barrejant els trets autèntics que provenen de Jesús amb trets d'un Déu justicier presos del Antic Testament. Davant el Déu Bo revelat en Jesús, l'únic que hi cap és la confiança.

MIRADA MALALTA

Jesús havia parlat clarament als seus deixebles: "Busqueu primer el Regne de Déu i fer el que ell vol". Per a ell això era essencial. Tanmateix, no li veien buscar aqueixa justícia de Déu complint les lleis i tradicions de Israel com altres mestres. Fins i tot en una ocasió els feu una greu advertència: "Si no sou més justs que els mestres de la Llei i els fariseus, no entrareu pas al Regne del cel ". ¿Com entenia Jesús la justícia de Déu?

La paràbola que els contà els desconcertà. L'amo d'una vinya surt repetides vegades a la plaça del poble a contractar obrers. No volia veure ningú sense feina. El primer grup treballà dur dotze hores. Els últims en arribar només treballaren una hora.

Tanmateix, al final de la jornada, l'amo ordena que tots rebin un denari: cap família se quedarà sense sopar aquest vespre. La decisió sorprèn a tots. ¿Com qualificar l'actuació d'aquest senyor que ofereix una recompensa igual per un treball tan desigual? ¿No és raonable la protesta dels que han treballat durant tota la jornada?

Aquests obrers reben el denari estipulat, però al veure el tracte tan generós que han rebut els últims, se senten amb dret a exigir més. No accepten la igualtat. Aqueixa és la queixa: «els pagues igual que a nosaltres». L'amo de la vinya respon amb aquestes paraules al portaveu del grup: «¿O és que tens enveja perquè jo sóc generós?». Aquesta frase recull la ensenyança principal de la paràbola.

Segons Jesús, hi ha una mirada dolenta, malalta i nociva, que ens impedeix captar la bondat de Déu i alegrar-nos amb la seva misericòrdia infinita cap a tots. Ens resistim a creure que la justícia de Déu consisteix precisament en tractar-nos amb un amor que està per sobre de tots els nostres càlculs.

Aquesta és la Gran Notícia revelada per Jesús. Allò que mai haguéssim sospitat i que tant necessitàvem sentir. Que ningú se presenti davant Déu amb mèrits o drets adquirits. Tots som acollits i salvats, no per nostres esforços sinó per sa misericòrdia insondable.

A Jesús li preocupava que els seus deixebles visquessin amb una mirada incapaç de creure en aquesta Bondat. En certa ocasió els va dir: "El llum del cos és l'ull. Per tant, si el teu ull és bo, tot el teu cos quedarà il·luminat; però si és dolent, tot el teu cos quedarà a les fosques. Perquè si allò que en tu ha de ser llum és foscor, que en serà, de gran, la foscor!". Els cristians ho hem oblidat. ¡Quina llum penetraria en la Església si goséssim creure en la Bondat de Déu sense retallar-la amb nostra mirada malalta! ¡Quina alegria inundaria els cors creients! ¡Amb quina força seguiríem a Jesús!

BONDAT ESCANDALOSA

...perquè jo sóc generós?

Probablement era en la tardor i en els pobles de Galilea se viva intensament la verema. Jesús veia en les places el que no tenien terres pròpies, i esperaven a ser contractats per a guanyar-se el suport del dia. ¿Com ajudar a aquesta pobre gent a intuir la bondat misteriosa de Déu cap a tots?

Jesús els contà una paràbola sorprenent. Els parlà d'un senyor que contractà a tots els jornalers que va poder. Ell mateix anà a la plaça del poble un pic i un altre, a hores diferents. Al final de la jornada, malgrat que el treball havia estat desigual, a tots els donà un denari: el que sa família necessitava per viure.

El primer grup protesta. No se queixen de rebre més o menys diners. El que els ofin és que el senyor ha tractat els últims igual que a ells “Aquests darrers .... els pagues igual que a nosaltres ». La resposta del senyor al que fa de portaveu és admirable: «¿O és que tens enveja perquè jo sóc generós?».

La paràbola és tan revolucionària que, segurament, després de vint segles, no gosem encara prendre-la seriosament. ¿Serà ver que Déu és bo inclús amb aquells i aquelles que ni tan sols poden presentar-se davant ell amb mèrits i obres? ¿Serà ver que en son cor de Pare no hi ha privilegis basats en el treball més o menys meritori dels que han treballat en la vinya?

Tots els nostres esquemes trontollen quan fa aparició el amor lliure i insondable de Déu. Per això ens resulta escandalós que Jesús sembli oblidar-se dels «pietosos» carregats de mèrits, i s'acosti precisament als que no tenen dret a cap recompensa per part de Déu: pecadors que no observen la Aliança o prostitutes que no tenen accés al temple.

Nosaltres seguim sovint amb nostres càlculs, sense deixar a Déu ser bo amb tots. No tolerem sa bondat infinita cap a tots. Hi ha persones que no s'ho mereixen. Ens sembla que Déu tindria que donar a cada un son merescut. Sort que Déu no és com nosaltres. Des de son cor de Pare, Déu sap entendre's bé aqueixes persones a les quals nosaltres rebutgem.

BO AMB TOTS

...perquè jo sóc generós?

Sens dubte, és una de les paràboles més sorprenents i provocatives de Jesús. Se solia dir «paràbola dels obrers de la vinya». Tanmateix, el protagonista és l'amo de la vinya. Alguns investigadors la nomenen avui, «paràbola del patró que volia treball i pa per a tots».

Aquest home surt personalment a la plaça per a contractar a diversos grups de treballadors. Als primers a les sis del matí, a altres a les nou, més tard a les dotze del migdia i a les tres del capvespre. Als últims els contracta a les cinc, quan només manca una hora per a acabar la jornada.

La seva conducta és estranya. No sembla urgit per la verema. El que li preocupa és que hi hagi gent que se quedi sense feina. Per això surt fins i tot a darrera hora per a donar feina als que ningú ha cridat. I, per això, al final de la jornada, els dóna a tots el denari que necessiten per sopar aqueixa nit, fins i tot als que no s'ho han guanyat. Quan els primers protesten, aquesta és sa resposta: «¿O és que tens enveja perquè jo sóc generós?».

¿Què suggereix Jesús? ¿És que Déu no actua amb els criteris de justícia i igualtat que nosaltres fem servir? ¿Serà ver que, més mesurar els mèrits de les persones, Déu  busca respondre a nostres necessitats?

No és fàcil creure en aqueixa bondat insondable de Déu de la qual parla Jesús. A molts pot escandalitzar que Déu sigui bo amb tots, ho mereixin o no, siguin creients o agnòstics, invoquin el seu nom o visquin d'esquena a ell. Però Déu és així. I és el millor deixar-li a Déu ser Déu, sense empetitir-lo amb nostres idees i esquemes.

La imatge que molts cristians se fan de Déu és un «conglomerat» d'elements heterogenis i fins i tot contradictoris. Alguns aspectes vénen de Jesús, altres del Déu justicier del Antic Testament, altres de les pròpies pors i fantasmes. Llavors, la bondat de Déu amb totes les seves criatures queda com a perduda en aqueixa confusió.

Una tasca important en una comunitat cristiana serà sempre aprofundir cada cop més en la experiència de Déu viscuda per Jesús. Sols els testimonis d'aquest Déu posaran una esperança diferent en el món.

DÉU TRENCA NOSTRES ESQUEMES

¿O és que tens enveja perquè jo sóc generós?

Els cristians no acabem de creure en el Déu increïblement bo del qual parla Jesús. Els predicadors no encertem a presentar-lo amb convicció. Per això, el missatge evangèlic, sorprenent i provocatiu, no produeix avui cap sorpresa. Nosaltres seguim amb nostres idees sobre Déu.

Els exegetes consideren avui la paràbola de «els treballadors de la vinya» com una de les més revolucionàries de Jesús. El relat és conegut. L'amo d'una vinya va contractant obrers per a fer feina a la seva propietat. Al primer grup els contracta de bon matí per un denari que era la quantitat que se considerava necessària per a alimentar-se cada dia. Al llarg del dia, va contractant a altres obrers que van a la vinya, però treballen manco i sense suportar el pes del dia i de la calor. En acabar la jornada i, encara que el treball ha estat desigual, de forma sorprenent l'amo paga a tots un denari. I quan els primers se queixen, respon així: «¿Que no puc fer el que vull amb el que és meu? ¿O és que tens enveja perquè jo sóc generós?»

El missatge de Jesús trenca tots els nostres esquemes. L'amo de la vinya no es fixa en l'esforç i treball que han realitzat els diversos grups d'obrers sinó en el que necessiten per a viure. Així és Déu, diu Jesús. Encara que a nosaltres ens sorprengui, Déu no mira els nostres mèrits sinó les nostres necessitats. Per això, Déu increïblement bo, ens regala fins i tot el que no ens mereixem. Si ens tractés segons nostres mèrits, no tindríem sortida.

Qualcú podria pensar que aquesta manera d'entendre la bondat de Déu portaria a una vida irresponsable i arbitrària. Res més contrari a la realitat ja que, segons Jesús, aquesta bondat de Déu és la que ha d'inspirar nostres relacions i nostra convivència. Dit clar i senzill: quan ens trobem amb algú, no hem de preguntar què se mereix de nosaltres sinó que necessita per a viure.

Assenyalaré un exemple sagnant. Davant els immigrants que lluiten por entrar a conviure amb nosaltres, no hem de preguntar-nos quins drets tenen, sinó què necessiten per a viure dignament.

BONDAT MISTERIOSA

¿O és que tens enveja perquè jo sóc generós?

Cada vegada estic més convençut de que molts dels que se diuen ateus, són homes i dones que, quan rebutgen a Déu estan rebutjant en realitat un «ídol mental» que se fabricaren quan eren nins. La idea de Déu que portaven en son interior i amb la qual han viscut durant alguns anys se'ls ha quedat petita. Arribat un moment, aquest Déu els ha resultat un ésser estrany, incòmode i molest i, naturalment, s'han desprès de ell.

No em costa res comprendre a aquests persones. Dialogant amb algun de ells, he recordat més d'un pic aquelles precises paraules del patriarca Máxim IV durant el Concili: «Jo tampoc crec en el déu en qui els ateus no creuen.» En realitat, el déu que han suprimit de ses vides era una caricatura que se havien format falsament de ell. Si han buidat la seva ànima d'aqueix «déu fals», ¿no serà per a fer lloc algun dia al Déu vertader?

Però, ¿com pot avui un home honest i que cerca la veritat, trobar-se amb Déu? Si s'acosta als que ens diem creients, és fàcil que ens trobi resant no al Déu vertader, sinó a un petit ídol sobre el qual projectem nostres interessos, pors i obsessions. Un Déu del qual pretenem apropiar-nos i al qual intentem utilitzar per a nostre profit oblidant la seva immensa i incomprensible bondat amb tots.

Jesús trenca tots els nostres esquemes quan ens presenta en la paràbola del «senyor de la vinya» aquest Déu que «dóna a tots son denari», ho mereixin o no, i diu als que protesten:«¿O és que tens enveja perquè jo sóc generós?»

Déu és bo amb tots els homes, ho mereixem o no, siguem creients o ateus. La seva bondat misteriosa està més enllà de la fe dels creients i de la no creença dels ateus. La millor manera de trobar-nos amb Ell no és discutir entre nosaltres, intercanviem paraules i arguments que queden infinitament lluny del que Ell és en realitat.

Tal volta, el primer sigui deixar de banda nostres idees, oblidar-nos dels nostres esquemes, fer silenci en nostre interior, escoltar fins al fons la vida que batega entre nosaltres... i esperar, confiar, deixar obert nostre ser. Déu no s'amaga indefinidament a qui el cerca amb cor sincer

.SENSE MERÈIXER-HO

… perquè jo sóc generós?

Un dels trets més trists d'un estil de viure es el «buidament interior». Hi ha persones que consideren la vida de l'esperit una cosa perfectament inútil i superflu. Quasi tot el que fan té com objectiu alimentar la personalitat més externa i superficial. No han après a viure en contacte amb el que J. Van Ruysbroeck deia «el fons» de la persona.

Per altra banda, la vida de l'esperit està tan desprestigiada que, quan algú cerca superar aquesta mediocritat per a ocupar-se més de son món interior, s'arrisca a que se l'acusi d'evadir-se de la realitat. Sembla que és més digne i presentable viure sense interioritat.

Tanmateix, no és fàcil viure així. L'ésser humà necessita endinsar-se en son propi misteri i arribar al cor de sa vida, allà on és total i únicament ell mateix. Sense «nucli interior», les persones se senten desguarnides i sense defensa davant els atacs que pateixen des de fora i des de dins del seu ésser.

Conscient o inconscientment, aquests homes i dones reclamen avui qualque cosa que no és tècnica, ni ciència, ni doctrina religiosa, sinó experiència viva del que és la «Font del ser» i el «Salvador» de la existència humana. Però, ¿qui els pot donar notícia d'aquesta experiència de salvació?, ¿qui la coneix?, ¿qui pot ajudar a descobrir aquesta «veritat interior» que allibera i fa viure?

Un risc permanent de les Esglésies és desenvolupar una teologia i una predicació de tall doctrinal, orientada a «explicar» a Déu, però incapaç de comunicar la experiència del seu amor salvador. Naturalment, la doctrina sempre és necessària perquè la persona cerca «raons» per a creure. Però, el que molts necessiten avui és descobrir en el fons del seu ser la presència latent d'un Déu que és amor.

Els homes de Església parlem molt de Déu. Però, ¿què és el que, en realitat, diem amb tantes paraules?, ¿no estem, sovint, tancant a Déu en nostra pròpia perspectiva, nostres esquemes i idees?, ¿no empobrim son misteri amb nostra xerrameca fàcil i rutinària?, ¿no hi ha una manera de predicar que en lloc d'acostar a son misteri d'amor insondable, distancia encara més de ell?

Només un exemple. És fàcil repetir de  rutina que «Déu dóna a cada un el que se mereix». Tanmateix, no és exactament així. En la paràbola dels vinyaters, Jesús recorda que Déu s'assembla més tost a aquest «senyor de la vinya» que dóna a tots son denari —fins i tot als que no se'l mereixen— sols perquè ell és bo.

Jo sé que pot escandalitzar a algú sentir que Déu és bo amb tots, ho mereixin o no, siguin creients o ateus, invoquin son nom o visquin d'esquena a ell. Però és així. I el primer és deixar a Déu ser Déu, i no empetitir amb nostres càlculs i esquemes son amor insondable i gratuït a tot ésser humà.

ESCANDALOSAMENT BO

¿O és que tens enveja perquè jo sóc generós?

A voltes se parla molt de la importància de creure o no creure en Déu. Però s'oblida que important és saber en quin Déu creu cada un. No és el mateix creure en un Déu incomprensiblement bo amb tots, que «fa sortir el sol sobre bons i dolents», o creure en un Déu de l'orde i de la llei, amb el qual hi ha que fer tota classe de càlculs per a saber a què atenir-se.

Creure en un Déu Amic incondicional pot ser la experiència més alliberadora i gojosa que se pot imaginar, la força més vigorosa per a viure i morir. Creure en un Déu justicier i amenaçador pot convertir-se, per contra, en la neurosi més perillosa i destructora de l'ésser humà.

La imatge de Déu que ens ha arribat a nosaltres està inevitablement amalgamada de idees i concepcions d'altres èpoques, a voltes amb encerts lluminosos, altres, amb ambigüitats perilloses. ¿Com anar alliberant nostra representació de Déu de falses adherències que s'han pogut anar acumulant en el fons de nostra consciència?

Primer és deixar-li a Déu ser Déu. No empetitir-lo tancant-lo en nostres esquemes o reduir-lo a nostres càlculs. Deixar que sigui més gran i més humà que el més gran i humà que hi ha en nosaltres. No representar-nos a Déu a partir de nostra mediocritat i nostres ressentiments; cercar més tost son vertader rostre seguint a Jesús, encara que a voltes aqueixa imatge de Déu ens sorprengui i fins i tot «escandalitzi”.

No oblidaré mai l'impacte que em feu, fa anys, el descobrir que no fou el rigor o la radicalitat de Jesús el que provocà irritació i rebuig, sinó son anunci d'un Déu «escandalosament bo”

La paràbola dels treballadors de la vinya és particularment significativa. Son contingut és tan revolucionari que encara no gosem assumir-lo. I, tanmateix, el missatge de Jesús és clar: el mateix que «el Senyor de la vinya» dóna a tots els seus obrers son «denari», el mereixin o no, senzillament perquè son cor és gran, així, Déu no farà injustícia a ningú, però pot oferir sa salvació, fins i tot als que, segons nostres càlculs, no se l'han guanyada.

Déu és bo amb tots els homes, ho mereixin o no, creients o ateus. Sa bondat desborda nostres càlculs més enllà de la fe dels creients i ateisme dels incrèduls. Davant Déu sols cap el goig agraït. Oblidar nostres esquemes, fer silenci dins nosaltres i obrir-nos confiadament a la seva bondat infinita.

DÉU NO ÉS UN ORDINADOR

¿O és que tens enveja perquè jo sóc generós?

En els últims anys de sa vida, el teòleg K. Rahner utilitzava una expressió un xic rebuscada per a designar a Déu. En lloc de nomenar-lo directament, preferia parlar del «Misteri que d'ordinari nomenem Déu».

D'aquesta manera, segons ell, intentava fer notar que «no hem de posar baix el nom de Déu qualsevol cosa: un ancià de barbes, un moralista tirà que vigila nostra vida o quelcom semblant».

Diem amb raó que Déu és «misteri insondable», però hem de confessar que sovint els creients, inclosos els sacerdots, parlem de Ell com si l'haguéssim vist i coneguéssim el seu mode de veure les coses, de sentir i d'actuar.

El més dolent es que, al tancar-lo en nostres visions estretes i ajustar-lo a nostres esquemes, acabem per empetitir-lo. El resultat és, sovint, un Déu tan poc humà com nosaltres i, a voltes, manco humà.

Bastants són els que sols creuen en un Déu el quefer essencial del qual és anotar els pecats i mèrits dels homes per a retribuir a cada un segons ses obres. ¿Podem imaginar un ser humà dedicat a això durant tota sa existència?

Déu queda convertit llavors en una espècie de «ordinador», de memòria prodigiosa, que emmagatzema totes les dades de nostra vida per a fer-les sortir en pantalla en el moment de la mort.

Aquest Déu no té cor. És tan petit i perillós com nosaltres. El més segur és «estar en regla» amb Ell, complir escrupolosament els deures religiosos i acumular mèrits per a assegurar-nos la salvació eterna.

La paràbola de «els treballadors de la vinya» introdueix una vertadera revolució en la manera de concebre a Déu. Segons Jesús, la bondat de Déu és insondable i no s'ajusta als càlculs que nosaltres puguem fer.

Déu no farà injustícia a ningú. Però, com el senyor de la vinya fa amb sos diners el que vol, sense que ningú tingui dret a protestar, així també Déu pot regalar sa vida, fins i tot a qui no se l'ha guanyada segons nostres càlculs.

Hem d'aprendre un pic i un altre a no confondre a Déu amb nostres esquemes religiosos i nostres càlculs morals. Hem de deixar a Déu ser més gran que nosaltres. Hem de deixar-li senzillament ésser Déu.

Tenim el risc de creure que som cristians sense haver assumit encara aquest missatge que Jesús ens ofereix, d'un Déu la bondat infinita del qual arriba misteriosament a tots els homes.

Probablement, més d'un cristià s'escandalitzaria encar avui en sentir parlar d'un Déu al qual no obliga el dret canònic, que pot regalar sa gràcia sense passar per cap dels set sagraments, i salvar, fins i tot fora de la Església, a homes i dones que nosaltres considerem perduts.

CARICATURES

¿O és que tens enveja perquè jo sóc generós?

Cada vegada estic més convençut de que molts dels que, entre nosaltres, se dien ateus, són homes i dones que, quan rebutgen a Déu rebutgen en realitat un “ídol mental” que se fabricaren quan eren nins.

La idea de Déu que portaven en son interior i amb la qual han viscut durant alguns anys se'ls ha quedat petita. A un moment, aqueix Déu els ha resultat un ésser estrany, incòmode i molest i, naturalment, s'han desprès de ell.

No me costa res comprendre a aquestes persones. Dialogant amb ells, he recordat més d'una vegada aquelles precises paraules del patriarca Màxim IV durant el Concili: “Jo tampoc  crec en el déu  en que els ateus no creuen”.

En realitat, el déu que han suprimit de ses vides era una caricatura que se havien format falsament. Si han buidat la seva ànima d'aqueix “déu fals”, ¿no serà per a deixar lloc algun dia al Déu vertader?

Però, ¿com pot avui un home honest i que cerca la veritat, trobar-se amb Déu?

Si s'acosta als que ens diem creients és fàcil que ens trobi resant no al Déu vertader sinó a un petit ídol sobre el que projectem nostres interessos, pors i obsessions.

Un Déu del qual pretenem apropiar-nos i al qual intentem utilitzar per al nostre profit oblidant sa immensa i incomprensible bondat amb tots.

Com trenca Jesús tots els nostres esquemes quan ens presenta en la paràbola del «senyor de la vinya» a aquest Déu que “dóna a tots el seu denari», ho mereixin o no, i diu així als que protesten: “¿O és que tens enveja perquè jo sóc generós?».

Déu és bo amb tots els homes, ho mereixem o no, creients o ateus. Sa bondat està més enllà de la fe dels creients i de la no creença dels ateus.

La millor manera de trobar-nos amb ell no és discutir entre nosaltres, intercanviar paraules i arguments que queden lluny del que Ell és en realitat.

Tal volta, el primer sigui deixar de banda nostres idees, oblidar-nos de nostres esquemes, fer silenci en nostre interior, escoltar fins el fons la vida que palpita en nosaltres... i esperar, confiar, deixar obert nostre ésser. Déu no s'amaga indefinidament a qui el cerca amb cor sincer.

ECLIPSI DE DÉU

¿O és que tens enveja perquè jo sóc generós?

La paràbola dels obrers a la vinya ens recorda als creients quelcom molt important. Amb un cor ple d'enveja no se pot «entendre» al Déu Bo de Jesús.

Per l'home actual cada dia és més difícil trobar-se amb Déu. Sóns molts i complexes els factors sociològics i culturals que expliquen tal dificultat.

Però no hauríem d'oblidar allò que escrivia J.M. Velasco: «Es indudable que nuestra sociedad padece un eclipse de Dios y en este eclipse no hemos dejado de participar los creyentes con la interposición de una vida que transparenta más nuestros intereses, nuestras preocupaciones y nuestras obsesiones que la presencia vivificante de Dios».

Un Déu que és Amor no pot ser descobert per la mirada interessada d'uns homes que només pensen en son propi profit, utilitat o gaudi egoista.

Un Déu que és acollida i tendresa gratuïta per a tots no pot ser captat per homes de ànima calculadora que viuen manipulant-ho tot, atents únicament al que pugui a créixer son poder.

¿ Quin ressò pot tenir avui, en amplis sectors d'aquesta societat, parlar d'un Déu que és Amor gratuït?

Parlar d'amor és, per a bastants, parlar de cosa hipòcrita, retrògrada, ineficaç, quelcom perfectament inútil en la societat actual. Ens basta amb organitzar bé nostres egoismes per a no destruir-nos els uns als altres.

No és estrany que Déu s'hagi eclipsat i convertit per a molts en quelcom irreal, abstracte, sense cap connexió amb sa vida real.

Llavors correm el risc de caure en la incredulitat total. Recordem la experiència de Simone de Beauvoir: «Déu se havia convertit per a mi en una idea abstracta en el fons del cel, i un capvespre la vaig esborrar».

No és possible creure que existim «des d'un origen amorós» ni descobrir a Déu en la rel mateixa de la vida, quan «fabriquem» una societat en la qual no se creu gaire en l'amor.

Per a molts homes i dones de avui el camí per a trobar-se de bell nou amb Déu és tornar a reconstruir pacientment sa vida, posant en tot un poc més de generositat, desinterès, tendresa i perdó. El més profund de la existència sols se descobreix des de la experiència de l'amor.

DÉU ÉS DISTINT

...i van cobrar un denari cada un

Els creients no sospitem que el que nosaltres «sabem» de Déu, o el que creiem «saber», pot ser un obstacle per a obrir-nos al Déu genuí de Jesús.

Hem oblidat que creure a Jesús és aprendre a creure en el Déu en qui ell va creure. Ens aferrem a nostres propis esquemes, ens elaborem nostra imatge «particular» de Déu, i no aprenem des de Jesús i amb Jesús, a viure davant aquest Pare que ens acull com a fills i ens crida a la convivència fraterna.

Per això, la paràbola del «Senyor generós i els treballadors de la vinya» xoca profundament amb nostra «religió particular». I no seria estrany que també nosaltres protestàssim davant la «injustícia de Déu», com els vinyaters de la primera hora davant el Senyor.

Perquè el senyor de la vinya no retribueix a cada treballador segons el que ha treballat, sinó que, malgrat una feina desigual, dóna a tots el jornal complet que necessiten per a viure.

El pensament de Jesús és clar. Déu no retribueix a cada un segons els mèrits, seguint nostres criteris i mesures humanes. Déu no farà injustícia a ningú, però, en la seva bondat infinita, pot fins i tot regalar als homes el que aquests no han merescut.

Així és Déu, i no hi ha reclamacions justificades davant ell. La seva bondat cap «els últims» supera el marc estret de nostres categories de justícia.

La paràbola, en la seva senzillesa, té una força crítica de conseqüències, a voltes, totalment oblidades pels creients.

Aquí se critica qualsevol postura religiosa en la qual l'home se senti amb algun dret de reclamació davant Déu, recolzat en sa pràctica religiosa o en son comportament moral. La religió no pot ser concebuda mai com «una adquisició de drets» davant Déu.

Precisament per això és condemnable tota postura sectària o monopolitzadora en la qual uns homes, basant-se en la seva ortodòxia o moralitat, se creguin amb dret a posseir a Déu d'una manera especial.

Cap grup, partit polític ni comunitat religiosa pot pretendre davant Déu uns drets, amb anterioritat i preferència a altres. Sols els pobres són els «privilegiats» de Déu, i aquests tampoc pels seus mèrits, sinó per la bondat de Déu que defensa als petits.