EVANGELI
.No et dic set vegades, sinó setanta vegades set.
+ Lectura del sant evangeli segons sant Mateu 18, 21-35
Paràbola del servent sense compassió
21 Aleshores Pere preguntà a Jesús:
--Senyor, quantes vegades hauré de perdonar al meu germà les ofenses que em faci? Set vegades?
22 Jesús li respon:
--No et dic set vegades, sinó setanta vegades set.
23 »Per això passa amb el Regne del cel com amb un rei que volgué demanar comptes als seus subordinats. 24 Tot just havia començat, quan li'n van portar un que li devia deu mil talents. 25 Com que no tenia amb què pagar, aquell senyor va manar que, per a poder satisfer el deute, el venguessin com a esclau, amb la seva dona, els seus fills i tots els seus béns. 26 Ell se li va llançar als peus i, prosternat, li deia:
»--Tingues paciència amb mi i t'ho pagaré tot.
27 »Llavors, compadit de ell, el senyor deixà lliure aquell subordinat i li va perdonar el deute.
28 »Quan aquell home sortia, va trobar un dels seus companys que tan sols li devia cent denaris. L'agafà i l'escanyava dient:
»--Paga'm el que em deus.
29 »El company se li va llançar als peus i li suplicava:
»--Tingues paciència amb mi i ja t'ho pagaré.
30 »Però ell s'hi va negar i el va fer tancar a la presó fins que pagués el deute.
31 »Quan els altres companys van veure el que havia passat, els va saber molt de greu, i anaren a explicar-ho al seu senyor. 32 Ell va fer cridar aquell home i li digué:
»--Servidor dolent, quan vas suplicar-me, et vaig perdonar tot aquell deute. 33 ¿No t'havies de compadir del teu company, com jo m'havia compadit de tu?
34 »I, indignat, el va posar en mans dels botxins perquè el torturessin fins que hagués pagat tot el deute.
35 »Igualment us tractarà el meu Pare celestial si cadascú no perdona de tot cor el seu germà.
Paraula de Déu.
VIURE PERDONANT
Els deixebles han sentit a Jesús dir coses increïbles sobre l'amor als enemics, l'oració al Pare pels que ens persegueixen, el perdó a qui ens fa mal. Els sembla segur un missatge extraordinari però poc realista i molt problemàtic.
Pere s'acosta ara a Jesús amb un plantejament més pràctic i concret que els permeti resoldre els problemes que sorgeixen entre ells: recels, enveges, enfrontaments, conflictes i picabaralles. ¿Com actuar en aquella família de seguidors que caminen darrera ses petjades. En concret: «Si el meu germà me ofen, ¿quantes vegades l'he de perdonar?».
Abans que Jesús li respongui, l'impetuós Pere se li avança a fer son propi suggeriment: «¿Fins a set vegades?». La seva proposta és d'una generositat molt superior al clima justicier que se respira en la societat jueva. Va més enllà fins i tot del que se practica entre els rabins i els grups essenis que parlen com a màxim de perdonar fins a quatre vegades.
Tanmateix, Pere se mou en el pla de la casuística jueva on se prescriu el perdó com arranjament amistós i reglamentat per a garantir el funcionament ordenat de la convivència entre els que pertanyen al mateix grup.
La resposta de Jesús exigeix posar-se en un altre registre. En el perdó no hi ha límits: «No et dic set vegades, sinó setanta vegades set ». No té sentit portar comptes del perdó. El que se posa a comptar quantes vegades està perdonant al germà s'endinsa per un camí absurd que arruïna l'esperit que ha de regnar entre els seus seguidors.
Entre els jueus era conegut un "Cant de venjança" de Lámek, un llegendari heroi del desert, que deia així::
--Escolteu-me, Adà i Sil·là,
dones de Lèmec, estigueu atentes
al que us dic:
He mort un home
que m'havia malferit,
he mort un noi
que m'havia donat cops.
24 Caín serà venjat set vegades,
però Lèmec ho serà setanta-set.". (Gn 4,23-24)
Front aquesta cultura de la venjança sense límits, Jesús canta el perdó sense límits entre els seus seguidors. En pocs anys el malestar ha crescut en l'interior de la Església i provocat conflictes i enfrontaments cada cop més punyents i dolorosos. La falta de respecte mutu, els insults i les calúmnies són cada vegada més freqüents.
Necessitem testimonis de Jesús, que anunciïn amb paraula ferma el Evangeli i contagiïn amb cor humil sa pau. Creients que visquin perdonant i curant aquesta obcecació malaltissa que ha penetrat en la seva Església.
PERDONAR SEMPRE
Fins a setanta vegades set.
Mateu es preocupa per corregir els conflictes, disputes i enfrontaments que poden sorgir en la comunitat dels seguidors de Jesús. Escriu el seu evangeli en uns moments en els quals, com se diu en son evangeli, «es refredarà l'amor de la majoria» (Mt. 24, 12).
Per això concreta amb detall com s'ha d'actuar per a extirpar el mal de l'interior de la comunitat, respectant sempre a les persones, cercar «la correcció dos sols», anar al diàleg amb «testimonis», fer intervenir a la «comunitat» o separant-se de qui pugui fer mal als seguidors de Jesús.
Tot això pot ser necessari, però ¿com ha d'actuar en concret la persona ofesa?, ¿què ha de fer el deixeble de Jesús que desitja seguir les seves petjades i col·laborar amb ell i obrir camins al regne de Déu, el regne de la misericòrdia i la justícia per a tots?
Mateu no podia oblidar unes paraules de Jesús recollides per un evangeli anterior al seu. No eren fàcils d'entendre, però reflectien el que hi havia en son cor. Passats vint segles, no hem de rebaixar el contingut.
Pere s'acosta a Jesús. Ho fa representant el grup de seguidors: «Quantes vegades hauré de perdonar al meu germà les ofenses que em faci.. Set vegades? ». Sa pregunta no és mesquina, és generosa. Li ha escoltat a Jesús ses paràboles sobre la misericòrdia de Déu. Coneix sa capacitat de comprendre, disculpar i perdonar. També està disposat a perdonar «moltes vegades», però ¿no hi ha un límit?
La resposta de Jesús és contundent: «No et dic set vegades, sinó setanta vegades set»: has de perdonar sempre, en tot moment, incondicional. S'ha volgut rebaixar el dit per Jesús: «perdonar sempre, és perjudicial»; «dóna al·licients a l'ofensor»; «hi ha que exigir primer penediment». Tot sembla raonable, però desfigura el que pensava Jesús.
Cal tornar a ell. En la seva Església manquen homes i dones disposats a perdonar com ell, introduint son gest de perdó en tota gratuïtat i grandesa. És el que millor fa brillar en la Església el rostre de Crist.
¿QUÈ FORA DE NOSALTRES SENSE PERDÓ?
Fins a setanta vegades set.
Se diu «Paràbola del servent sense compassió», perquè tracta d'un home que, havent estat perdonat pel rei d'un deute impossible de pagar, és incapaç de perdonar a son torn un company que li deu una petita quantitat. El relat sembla senzill i clar. Tanmateix, els autors discuteixen sobre el sentit original, ja que la desafortunada aplicació de Mateu no encaixa amb la crida de Jesús a «perdonar fins setanta vegades set».
La paràbola que havia començat de manera tan prometedora, amb el perdó del rei, acaba tràgica. Tot malament. El gest del rei no introdueix un comportament més compassiu entre els seus subordinats. El servent perdonat no sap compatir-se del seu company. Els altres servents no se li perdonen i demanen al rei que faci justícia. El rei indignat, retira el perdó i entrega al servent als botxins.
Per un moment semblava que podia haver començat una era nova de comprensió i perdó mutu. No és així. Al final, la compassió queda anul·lada per tots. Ni el servent, ni els seus companys, ni tan sols el rei escolten la cridada del perdó. Aquest ha fet un gest inicial, però tampoc sap perdonar «setanta vegades set».
¿Què suggereix Jesús? A voltes pensem que el món seria més humà si tot estigués regit per l'ordre, l'estricta justícia i el càstig dels que actuen mal. Però, ¿no construiríem així un món tenebrós? ¿Què seria una societat en la qual estigués suprimit el perdó? ¿Què seria de nosaltres si Déu no sabés perdonar?
La negació del perdó ens sembla la reacció més normal i fins i tot la més digna davant l'ofensa, la humiliació o la injustícia. No és això, tanmateix, el que farà el món més humà. Una parella sense mútua comprensió es destrueix; una família sense perdó és un infern. Una societat sense compassió és inhumana.
La paràbola de Jesús es una mena de «trampa». A tots ens sembla que el servent perdonat pel rei «havia de» perdonar al seu company. És el que se li pot exigir. Però llavors, ¿no és el perdó el que se pot esperar de qui viu del perdó i la misericòrdia de Déu? Nosaltres parlem del perdó com un gest admirable i heroic. Per a Jesús era el més normal.
CÒLERA, NO VENJANÇA
¿ Quantes vegades hauré de perdonar?
Les grans escoles de psicoteràpia no han estudiat gaire la força curadora del perdó; fins fa poc, els psicòlegs no li donaven un paper en el creixement d'una personalitat sana. Se pensava erròniament —i se pensa— que el perdó és una actitud purament religiosa.
Per altra banda, el missatge del cristianisme s'ha reduït sovint a exhortar a la gent a perdonar amb generositat i fonamentat aqueixa actuació en el perdó que Déu ens concedeix, però sense ensenyar sobre els camins a recórrer per a perdonar de cor. No és doncs estrany que hi hagi persones que ho ignorin quasi tot sobre el procés del perdó.
Tanmateix, el perdó és necessari per a conviure de manera sana. En la família on els frecs de la vida diària poden generar freqüents tensions i conflictes. En l'amistat i l'amor on cal saber actuar davant humiliacions, enganys i infidelitats possibles. En múltiples situacions de la vida en les quals hem de reaccionar davant agressions, injustícies i abusos. Qui no sap perdonar, pot romandre ferit interiorment.
És necessari aclarir una cosa. Molts se creuen incapaços de perdonar perquè confonen la còlera amb la venjança. La còlera és una reacció sana davant l'ofensa, l'agressió o la injustícia soferta: el'individu se rebel·la de manera instintiva per a defensar sa vida i sa dignitat. Per contra, l'odi, el ressentiment i la venjança van més enllà; la persona venjativa cerca fer mal, humiliar i fins i tot destruir a qui li ha fet mal.
Perdonar no vol dir reprimir la còlera. Per contra, reprimir aquests primers sentiments pot ser danyós si l'individu acumula en son interior que se desviarà a altres persones innocents o a un mateix. És més sa reconèixer i acceptar la còlera i compartir amb algú la ràbia i indignació.
Després, serà més fàcil asserenar-se agafar la decisió de no seguir alimentar el ressentiment ni les fantasies de venjança per a no afegir encara més mal ni fer-nos més dany. La fe en un Déu perdonador serà llavors per al creient un estímul i una força inestimable. Quan se viu de l'amor incondicional de Déu resulta més fàcil perdonar.
NO VULL
Fins a setanta vegades set.
Sé que no és fàcil adoptar una postura serena i lúcida davant els fets violents tan complexos que se passen entre nosaltres. Soc conscient de que formo part d'aqueixa societat violenta. Però no vull ser violent.
Sento que, habituats a violència, ens manquin paraules per a expressar nostra condemna. Però no vull que em manqui sensibilitat davant un ésser humà mort violentament.
Sento parlar d'objectius polítics irrenunciables i de causes que cal defensar, eliminar si cal a persones. Però jo no vull que se traeixi un cop i un altre «la causa de l'home», de tot home que té dret a la vida.
Aquests anys, he pogut comprovar que la violència deslliga violència i l'odi genera odi. He pogut veure com la violència s'aprèn, se contagia i s'estén. Però no vull que ningú destrueixi la meva capacitat de respectar i desitjar el bé de tot ésser humà.
He pogut veure com se mata a un home per venjança. Al mateix temps, escolto i llegeixo les crides que se fan a no oblidar ni perdonar mai. Però jo no vull que ningú em prengui el dret a estimar i perdonar.
Uns parlen de que la negociació no és possible. Altres, que «el joc democràtic» és ineficaç. Però jo no vull perdre la fe en la capacitat dels homes per a resoldre els problemes per camins de diàleg i pau.
Comprenc molt bé als que me diuen que el Evangeli de l'amor i del perdó és impracticable. Que el missatge de Jesús no serveix per a construir eficaçment la societat. Però jo veig que la violència ens deshumanitza i me demano quina societat construeix sobre l'agressió.
Escolto les paraules de Jesús que ens criden a perdonar «setanta vegades set». Jo vull seguir-les. No crec en els que crucifiquen. Crec en el Crucificat, en el qui va morir perdonant a tots. En son perdó hi ha més promesa de salvació que en totes nostres violències.
APOLOGIA DEL PERDÓ
Fins a setanta vegades set.
Sempre que he escrit sobre el perdó he rebut cartes, anònimes, en que se me acusava de fer més difícil encara la lluita contra la violència, de oblidar el sofriment de les víctimes, no entendre la humiliació de qui ha estat traït pel cònjuge, no «tocar de peus en terra» i coses semblants.
No me resulta difícil comprendre aquesta resistència al perdó. ¿Com no intuir la ràbia, impotència i dolor de qui ha estat víctima de la violència, el menyspreu o la traïció? Però, precisament, el ressentiment i la agressivitat que s'adverteix darrera aqueixes línies me fan veure amb major claredat què seria d'un món en el qual se suprimís el perdó.
Hi ha un mecanisme de defensa conegut en Psicologia. En virtut de un «mimetisme misteriós», qui ha estat víctima d'una agressió tendeix al seu torn a ser dolent imitant d'alguna manera a son agressor. Se tracta de una reacció quasi instintiva que se deslliga en l'inconscient individual o col·lectiu i que pot fins i tot transmetre's de generació en generació.
Si, en algun moment, no se produeix una reacció de signe contrari, el mal tendeix a perpetuar-se. Quan no se vol o no se pot perdonar, queda en la víctima una «ferida mal curada» que li fa mal a ella més que a ningú, ja que l'encadena negativament al passat. Per altra banda, el ressentiment instal·lat en una societat fa més difícil la lucidesa per a cercar camins de convivència i pot bloquejar tot moviment per a trobar solució als conflictes.
El desig de revenja és, sens dubte, la resposta més instintiva davant la ofensa. La persona necessita defensar-se de la ferida rebuda, però, com adverteix el conegut expert .J.M. Pohier, qui pretengui curar sa ferida infligint sofriment a l'agressor, s'equivoca. El sofriment no té un poder màgic per a curar de la humiliació o la agressió rebudes. Pot produir una breu satisfacció, però la persona necessita qualque cosa més per a tornar a viure de forma creativa. Ho deia ja H. Lacordaire: «Vols ser feliç un moment? Venja't. ¿Vols ser feliç sempre? Perdona.»
A voltes s'oblida que el procés del perdó, a qui més bé fa és a l'ofès, ja que l'allibera del mal, fa créixer la seva dignitat i noblesa, li dóna forces per a recrear sa vida, li permet iniciar nous projectes. Quan Jesús convida a perdonar «fins a setanta vegades set», està convidant a seguir el camí més sa i eficaç per a desarrelar de nostra vida el mal. Les seves paraules adquireixen una profunditat encara més gran per al que creu en Déu com a font última de perdó: «Perdoneu i sereu perdonats.»
PERDÓ
Setanta vegades set.
No és fàcil parlar de perdó enmig d'una societat justament indignada i quan encara està calenta la sang derramada pel terrorisme. Se sent la temptació d'ignorar la cridada de el Evangeli. És més còmode no recordar les paraules de Jesús que ens conviden a perdonar «setanta vegades set», és a dir, sempre.
Tanmateix, hi ha quelcom que, des de dintre, m'urgeix a anunciar el missatge del perdó fins i tot en aquests moments, ja que crec que és necessari per a caminar cap a una vertadera reconciliació. Ho faig seguint la Carta pastoral del Bisbe J. M Setién: «La reconciliación, camino de pacificación.»
El perdó té un efecte saludable en la societat. Ens humanitza a tots. Afavoreix el clima i les actituds que ens poden dur a una convivència més fraterna. De la mateixa manera que l'odi i l'ànim de venjança alimenten un clima col·lectiu que fa més difícil el camí cap a la pacificació.
No manquen entre nosaltres els que pensen de forma diferent. Segons ells, el perdó, fins i tot admesa tota la riquesa humana i cristiana que se li ha de reconèixer en l'àmbit de les relacions personals i privades, no té sentit, i pot ser perjudicial quan ho traslladem a l'àmbit públic i social. El perdó i la justícia podrien tenir exigències contraposades, i, en tal hipòtesi, caldria donar prioritat a la justícia penal. Sols aquesta ens pot portar a la pau.
Tanmateix, aquesta contraposició entre el perdó i la justícia no és tan clara; el perdó i l'amor al delinqüent no van contra la justícia rectament entesa. La justícia imposa las sancions exigides per a assegurar l'ordre d'una convivència justa. L'amor, per sa banda, sense negar l'exigit per la justícia per al bé comú, cerca el bé de les persones i mutu enteniment.
Per això, el perdó estableix entre les persones una relació molt més humana que la que se pot originar sols de l'aplicació pura i dura del codi penal. Qui perdona, estima, i aquest amor mena a un nivell de convivència que la justícia, tota sola, és incapaç d'assolir.
L'amor a l'enemic, predicat per Jesús, no obstaculitza la pau. Aquesta és la meva convicció cristiana. Per contra, aqueixa capacitat de perdonar allibera de l'odi i ànim de venjança, i disposa a una vertadera reconciliació. Qui ha introduït odi en son cor, sent necessitat d'oblidar i alliberar-se d'aqueixa part fosca de la seva història. Sols llavors se sent humà i cristià.
PERDONAR NO ÉS TELEVISIU
Fins a setanta vegades set.
Un dia, s'apropà un home jove amb un propòsit insòlit. Volia que l'ajudés per a arribar a la presó de Badajoz a donar un abraçada de perdó als dos homicides de Puerto Hurraco. Angel Carrillo ha perdut en la tragèdia a una germana i un nebot, i té un altre familiar lluitant per la vida.
Impactat per les imatges de sang, mort, crits i plors, emeses per la televisió, decidí també ell acudir a TVE per a propagar un missatge de perdó sincer que sembrés un poc de pau en el poble.
Esforç inútil. Totes les portes se li tanquen. No hi ha un espai per a una cosa tan extravagant. Si Angel es vengés demà organitzant una nova matança, el seu rostre sortiria en totes les pantalles.
TVE té, sens dubte, ses normes per a un funcionament adequat. Però cert és que vivim en una societat a la qual se informa de manera morbosa de successos com el de Puerto Hurraco i se li furten gestos tan humans com el perdó ofert per aquest home.
Tanmateix, els pobles necessiten cultivar el perdó si volen sobreviure, ja que la venjança és sempre patògena i destructora. No prepara ni construeix el futur. La venjança mata la vida.
Per això, és una insensatesa desprestigiar públicament el perdó o convidar un poble a no perdonar mai. Poques coses van més directament contra nostre futur que intentar sembrar venjança, escriure sobre les parets del poble o cridar en les manifestacions.
Sols els homes i dones que saben perdonar detenen aqueixa «espiral de violència» de la qual parla Helder Cámara, i curen la societat de la força destructora que s'amaga en el rancor, l'odi o la venjança.
El perdó és un gest de lucidesa i grandesa. El que perdona va a l'essencial. Confia en l'ésser humà. Prepara un futur millor. Participa des de ara en la creació d'una convivència més humana.
No és fàcil perdonar des de dintre i de veritat. No és fàcil perdonar sense exigir prèviament qualque cosa a l'agressor, o perdonar quan el perdó ni tan sols és ben rebut.
L'home que se sent renovat cada dia pel perdó de Déu, troba en sa fe una força insospitada per a seguir perdonant sempre. El contrari seria absurd, com ho recorda Jesús en «la paràbola del servent sense entranyes».
No sé si Angel abraçà als agressors a la presó de Badajoz. Sé que els envià un missatge de perdó per mitjà del jutge. Cert que Déu ha escoltat aqueixa oració que, amb llàgrimes als ulls, deia a poc a poc vora meu pensant en els assassins dels seus familiars: «Déu, perdoneu-los perquè han estat sofrint durant trenta anys i ara són ells els que més necessiten de la teva ajuda».
ÉS POSSIBLE
Com jo m'havia compadit de tu...
La insistència de Jesús en el perdó i la mútua comprensió no és pròpia d'un idealista ingenu sinó d'un esperit lúcid i realista.
La nostra convivència diària no seria possible si eliminéssim la mútua tolerància. Ningú pot pretendre tractar solament amb persones perfectes. Hem d'aguantar-nos mútuament els defectes i saber perdonar-nos si no volem destruir les nostres relacions.
Però no es fàcil perdonar. Vivim tan tancats cada un en son propi jo i tan gelosos de nostra petita felicitat que perdonar de cor i generós se'ns fa sovint insuportable.
Més encara. Quant més estimada ens és una persona, més profundament ens fereix la seva ofensa i tant més costós ens pot resultar concedir nostre perdó total.
Tal volta això expliqui la particular dificultat que comporta el perdó a l'espòs o l'esposa infidel.
¿Com perdonar quan un se sent enganyat i traït per aqueixa persona, la més estimada, amb la qual hem descobert l'amor, amb la qual hem compartit i a la qual hem entregat nostra intimitat?
¿Com perdonar a qui, oblidant fins i tot els fills, ens abandona per a seguir noves aventures amoroses?
I, tanmateix, l'odi, el ressentiment, el menyspreu al cònjuge infidel no menen a res constructiu. Mai ajuden a alliberar-se de l'amargor, la solitud, la depressió o l'insomni.
El que se tanca a concedir el perdó se castiga a ell mateix. Se fa mal encara que el no ho vulgui. Deia Martín Lutero King que l'odi és “com un càncer secret” que corroeix a la persona i li treu energies per a refer de nou sa vida.
És difícil parlar des de fora a una persona trencada i ferida en el més íntim del ser. Un no se sent amb forces per a dir-li que el perdó pot ser la vertadera sortida.
Però és així. També els dies d'angoixa i horribles passen. La vida no acaba aquí, en la traïció, l'abandonament o l'engany del ésser estimat. Amb un cor noble encara que ferit, sempre se pot mirar endavant.
Quan la persona s'allibera de l'odi, se reconcilia amb ella mateixa i recobra la pau, la vida pot començar de bell nou.
I si la persona és creient, en l'interior del seu perdó al cònjuge infidel, pot intuir el que, tal volta, mai havia descobert: el perdó total, la tendresa immensa amb la qual Déu ens envolta i sosté dia a dia a tots.
¿¿ NO NECESSITEM JA EL PERDÓ ?
L'agafà i l'escanyava ...
¿Vivim encara els creients de avui una experiència profunda del perdó de Déus o no necessitem ja sentir-nos perdonats per ningú?
Se'ns ha parlat tant del risc a viure amb una consciència morbosa de pecat que ja no gosem insistir en nostra pròpia culpabilitat per a no generar en nosaltres sentiments d'angoixa o frustració.
Preferim viure de manera irresponsable, atribuint tots els nostres mals a les deficiències d'una societat mal organitzada o a les actuacions injustes que sempre provenen de «els altres».
Però, ¿no és aquesta la manera de viure enganyats, separats de nostra veritat, submergits en una tristesa de qual escapem fugint a la inconsciència o cinisme?
¿No necessitem en el pregon de nostre ésser, confessar nostre propi pecat, sentir-nos compresos per Algú, saber-nos acceptats amb nostres errors i misèries, ser acollits i restituïts de nou a nostre ser més autèntic?
L'experiència del perdó és una experiència humana fonamental per l'individu que no coneix el goig de ser perdonat, i corre el risc de no créixer com home.
La paràbola de Jesús ens ho recorda. Qui no s'ha sentit mai comprès por Déu, no sap comprendre els altres. Qui no ha gustat son perdó, arrisca de viure «sense entranyes» com el servent de la paràbola, endurint més ses exigències i reivindicacions i negant a tots la tendresa i el perdó.
Hem cregut que tot se podia assolir endurint les lluites, desvetllant l'agressivitat social i potenciant el ressentiment de les gents.
Hem expulsat de entre nosaltres el perdó i la mútua comprensió com inútils, propis de persones dèbils i resignades. Ens avesem a una espiral de represàlies, revenges i venjances.
Ja hem aconseguit «escanyar-nos» i cridar-nos tots: «Paga'm el que em deus». No està clar que aquest camí ens meni a una convivència més justa i a unes relacions més càlides i més humanes.
IMPORTÀNCIA SOCIAL DEL PERDÓ
¿Quantes vegades hauré de perdonar?
No és fàcil escoltar la cridada de Jesús al perdó, ni treure totes les implicacions que pugui tenir acceptar que un home és més humà quan perdona que quan es venja.
Sens dubte, cal entendre bé el pensament de Jesús. Perdonar no vol dir ignorar les injustícies comeses, ni acceptar-les de manera passiva o indiferent. Al contrari, si un perdona és per a destruir, de qualque manera, l'espiral del mal, i per a ajudar a l'altre a rehabilitar-se i actuar de manera diferent en el futur.
En la dinàmica del perdó hi ha un esforç per superar el mal amb el bé. El perdó és un gest que canvia qualitativament les relacions entre les persones i obliga a plantejar-se la convivència futura de manera nova.
Per això, el perdó no ha de ser sols una exigència individual sinó que ha de tenir una traducció social.
La societat no ha de deixar abandonat a cap home, ni tan sols al culpable. Tot home té dret a ser estimat. I un creient no pot acceptar que la repressió penal només «torna mal per mal» a l'empresonat, enfonsant-lo amb menyspreu en son delicte, deshumanitzant-lo i impedint la seva vertadera rehabilitació .
El jurista G. Radbruch entén que el càstig com a imposició del mal pel mal ha de desaparèixer per a convertir-se en el possible, en «estímul per a saldar el mal amb el bé, únic mode en que se pot exercir en la terra una justícia que no empitjora a aquesta, sinó que la transforma en un món millor».
No existeix cap justificació per a actuar de manera inhumana, vexatòria i injusta amb cap empresonat, sigui delinqüent comú o polític. Mai avançarem cap a una societat més humana si no abandonem postures de represàlia, odi i venjança.
Per això, és una equivocació també incitar al poble a la revenja. El crit de «Herriak ez du barkatuko» (el poble no perdonarà) és, per desgràcia, comprensible, però no és el camí encertat per a ensenyar a un poble a exigir els seus drets i a construir un futur més humà.
El rebuig del perdó és un crit que, com a creients, no podem subscriure mai, perquè, en definitiva, és un rebuig de la fraternitat volguda por Aquell que ens perdona a tots.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada