dijous, 1 de juliol de 2021

DIUMENGE CATORZÈ DURANT L'ANY A

 

14º diumenge Temps ordinari (B)


EVANGELI

Un profeta només és menyspreat al seu poble...

+ Lectura del sant evangeli segons sant Marc 6, 1-6

1 D'allà, Jesús se'n va anar al seu poble, i els seus deixebles el seguiren.2 El dissabte es posà a ensenyar a la sinagoga. Molts, en sentir-lo, se n'estranyaven i deien:

--D'on li ve, tot això? Què és aquesta saviesa que ha rebut? I aquests miracles obrats per les seves mans?3 ¿No és el fuster, el fill de Maria, el germà de Jaume, de Josep, de Judes i de Simó? I les seves germanes, ¿no viuen aquí entre nosaltres?

I no eren capaços d'acceptar-lo. 4 Jesús els digué:

--Un profeta només és menyspreat al seu poble, entre els seus parents i a casa seva.

5 I no pogué fer allí cap miracle; tan sols va curar uns quants malalts, imposant-los les mans.

Jesús recorria els pobles del voltant i hi ensenyava.

Paraula de Déu





REBUTJAT ENTRE ELS SEUS

Jesús no és un sacerdot del Temple, ocupat en cuidar i promoure la religió. Tampoc ningú el confon amb un mestre de la Llei, dedicat a defensar la Torà de Moisès. Els camperols de Galilea veuen en els seus gestos curadors i en les seves paraules de foc l'actuació d'un profeta mogut pel Esperit de Déu.

Jesús sap que l'espera una vida difícil i conflictiva. Els dirigents religiosos se li enfrotaran. És el destí de tot profeta. No sospita encara que serà rebutjat precisament entre els seus, els que millor el coneixen des de nin.

Pel que sembla, el rebuig de Jesús en el seu poble de Natzaret era molt comentat entre els primers cristians. Tres evangelistes recullen l'episodi amb detall. Segons Marc, Jesús arriba a Natzaret acompanyat de deixebles i amb fama de profeta curador. Els seus veïns no saben què pensar.

Al dissabte, Jesús entra a la petita sinagoga del poble i «comença a ensenyar».Els seus veïns i familiars ni l'escolten. Entre ells surten moltes preguntes. Coneixen a Jesús des de nin: és un veí més. ¿On ha après aqueix missatge sorprenent del regne de Déu? ¿De qui ha rebut aqueixa força per curar? Marc diu que Jesús «els tenia desconcertats». ¿Per què?

Aquells camperols creuen que ho saben tot de Jesús. S'han fet una idea de ell des de nin. En comptes d'acollir-lo tal com se presenta davant ells romanen bloquejats per la imatge que tenen de ell. Aqueixa imatge els impedeix obrir-se al misteri que s'amaga en Jesús. Es resisteixen a descobrir en ell la proximitat salvadora de Déu.

Però hi ha més. Acollir-lo com profeta significa estar disposats a escoltar el missatge que els dirigeix en nom de Déu. I això pot portar lis problemes. Ells tenen sa sinagoga, els llibres sagrats i tradicions. Viuen amb pau la seva religió. La presència profètica de Jesús pot rompre la tranquil·litat del llogaret.

Els cristians tenim imatges bastant diferents de Jesús. No totes coincideixen amb la que tenien els que el conegueren de prop i el seguiren. Cadascun ens fem nostra idea de ell. Aquesta imatge condiciona nostra forma de viure la fe. Si nostra imatge de Jesús és pobre, parcial o distorsionada, nostra fe serà pobre, parcial o distorsionada.

¿Per què ens esforcem tan poc en conèixer a Jesús ¿Per què ens escandalitza recordar els seus trets humans? ¿Per què ens resistim a confessar que Déu s'ha encarnat en un profeta ? ¿Intuïm potser que sa vida profètica ens obligaria a transformar nostres comunitats i nostra vida?

NO MENYSPREAR EL PROFETA

El relat és sorprenent. Jesús fou rebutjat precisament en el seu propi poble, entre aquells que creien conèixer-lo millor que ningú. Va a Natzaret, acompanyat dels seus deixebles, i ningú surt a l'encontre, com passa a voltes a altres llocs. Tampoc li presenten els malalts del llogaret perquè els curi.

La seva presència desperta en ells sorpresa. No saben qui li hagi pogut ensenyar un missatge tan ple de saviesa. Tampoc s'expliquen de on prové la força curadora de ses mans. L'únic que saben és que Jesús un treballador nascut en una família del seu llogaret. Tota la resta «els resulta escandalós».

Jesús se sent «menyspreat»: els seus no l'accepten com a portador del missatge i de la salvació de Déu. S'han fet una idea del seu veí Jesús i es resisteixen a obrir-se al misteri que s'amaga en sa persona. Jesús els recorda un refrany que, probablement, coneixen tots: «Un profeta només és menyspreat al seu poble, entre els seus parents i a casa seva».

Al mateix temps, Jesús «s'estranya de sa falta de fe». És el primer cop que experimenta un rebuig col·lectiu, no dels dirigents religiosos, sinó de tot el poble. No esperava això dels seus. La incredulitat arriba fins i tot a bloquejar sa capacitat de curar: «no va poder fer cap miracle, només va curar alguns malalts”

Marc no narra aquest episodi per a satisfer la curiositat dels seus lectors, sinó per advertir a les comunitats cristianes que Jesús pot ser rebutjat pels qui creuen conèixer-lo millor: els que es tanquen en ses idees preconcebudes sense obrir-se ni a la novetat del seu missatge ni al misteri de la seva persona.

¿Com acollim a Jesús els que ens creiem «seus»? Enmig d'un món que s'ha fet adult, ¿no és nostra fe massa infantil i superficial? ¿No vivim massa indiferents a la novetat revolucionària del seu missatge? ¿No és estranya nostra falta de fe en sa força transformadora? ¿No tenim el risc d'apagar son Esperit i menysprear sa Profecia?

Aquesta la preocupació de Pau de Tars: «No sufoqueu el Esperit, ni menyspreeu els dons de profecia. Examineu-ho tot i quedeu-vos amb el que és bo.» (1 tess. 5, 19-21). ¿No necessitem un poc això els cristians de nostres dies?


SAVI I CURADOR

¿ Quina saviesa és aqueixa...? ¿i aquests miracles de ses mans?

No tenia poder cultural com els escribes. No era un intel·lectual amb estudis. Tampoc posseïa el poder sagrat dels sacerdots del temple. No era membre d'una família honorable, ni pertanyia a les elits urbanes de Séforis o Tiberíades. Jesús era un «obrer de la construcció», d'un llogaret desconegut de la Baixa Galilea.

No havia estudiat a cap escola rabínica. No se dedicava a explicar la Llei. No li preocupaven las discussions doctrinals. No es va interessar mai pels ritus del temple. La gent el veia com un mestre que ensenyava a entendre i viure la vida de manera diferent.

Segons Marc, quan Jesús va arribar a Natzaret acompanyat pels seus deixebles, els seus veïns romangueren sorpresos per dues coses: la saviesa del seu cor i la força curadora de les seves mans. Era el que més atreia a la gent. Jesús no era un pensador que explicava una doctrina, sinó un savi que comunicava la seva experiència de Déu i ensenyava a viure baix el signe de l'amor. No era un líder autoritari que imposava el seu poder, sinó un curador que sanava la vida i alleujava el sofriment.

A la gent de Natzaret no els va ser difícil desacreditar a Jesús. Van neutralitzar la seva presència amb preguntes, sospites i recels. No es deixen ensenyar per ell, ni s'obriren a sa força curadora. Jesús no va poder acostar-los a Déu, ni curar a tots com hauria desitjat.

A Jesús no se'l pot entendre des de fora. Cal entrar en contacte amb ell. Introduir poc a poc en nosaltres coses tan decisives com l'alegria de viure, la compassió o la voluntat de crear un món més just. Deixar que ens ensenyi a viure en la presència amistosa i propera de Déu. Quan un s'apropa a Jesús, no se sent atret per una doctrina, sinó convidat a viure d'una manera nova.

Per altra banda, per experimentar la seva força salvadora, és necessari deixar-nos curar per ell: recuperar poc a poc la llibertat interior, alliberar-nos de pors que ens paralitzen, gosar sortir de la mediocritat. Jesús segueix avui «imposant les seves mans». Sols es curen els que creuen en ell.




LA FE POT CURAR

Se va estranyar de la falta de fe.

Durant molt temps Occident ha ignorat quasi totalment el paper de l'esperit en la curació de la persona. Avui, per contra, se reconeix obertament que gran part de les malalties modernes són d'origen sico-somàtic.

Tanmateix, moltes persones ignoren que sa vertadera malaltia se troba a un nivell més profund que el estrés, la tensió arterial o la depressió. No se n'adonen que el deteriorament de la seva salut comença a gestar-se en la vida sense sentit, en la manca d'amor vertader, en la culpabilitat viscuda sense l'experiència del perdó, en el desig centrat egoista sobre un mateix o en tantes altres «dolències» que impedeixen el desenvolupament d'una vida saludable.

Certament, seria degradar la religió utilitzar-la com un de tants remeis per a tenir bona salut física o psíquica; la raó de ser de la religió no és la salut de l'home sinó la seva salvació definitiva. Però, establert això, cal afirmar que la fe posseeix força sanant i acollir a Déu amb confiança pot ajudar a les persones a viure de manera més sana.

La raó és senzilla. El jo més pregon de l'ésser humà demana sentit, esperança i amor. Moltes persones comencen a emmalaltir per manca d'amor. Per això, l'experiència de saber-se estimat incondicionalment per Déu cura. Els problemes no desapareixen. Però saber, en el nivell més profund de mon ésser, que som estimat sempre i en qualsevol circunstància, i no perquè jo som bo i sant, sinó perquè Déu és bo i m'estima, genera estabilitat interior.

A partir d'aquesta experiència bàsica, el creient pot curar ferides del seu passat. Sabut és moltes neurosis i alteracions sico-físiques van vinculades a aqueixa capacitat humana de gravar-ho i guardar-ho tot. L'amor de Déu acollit amb fe pot ajudar a mirar amb pau errors i pecats, pot alliberar de les veus inquietants del passat, pot fer fora esperits malignes que a voltes poblen la memòria. Tot queda abandonat confiadament a l'amor de Déu.

Per altra banda, aqueixa experiència de l'amor de Déu pot curar el viure de cada dia. En la vida tot és gràcia per qui viu obert a Déu; se pot treballar amb sentit malgrat no obtenir resultats; tot se pot unificar i integrar des de l'amor; l'experiència més negativa i dolorosa pot ser viscuda de manera positiva.

L'evangelista Marc recorda que Jesús no va poder curar a Natzaret a molts perquè els mancava fe. Aqueix pot ser també nostre cas. No vivim la fe amb profunditat suficient per experimentar son poder sanador.



EL MISTERI DE JESÚS

¿De on li ve, tot això...?

Marc ens relata que els veïns de Natzaret, sorpresos per l'ensenyança nova de Jesús i per les curacions que porta a terme, se fan tota classe de preguntes sobre el misteri que s'amaga en sa persona: «--D'on li ve, tot això? Què és aquesta saviesa que ha rebut? I aquests miracles obrats per les seves mans?¿No és el fuster, el fill de Maria, el germà de Jaume, de Josep, de Judes i de Simó? I l  

Més endavant, serà el mateix Jesús qui plantejarà als seus deixebles la pregunta: «¿I vosaltres, qui dieu que sóc

Sovint, se tracta de respondre a aquesta pregunta en clau doctrinal recordant el que els grans concilis han proclamat sobre ell. Plantejada així la qüestió, uns afirmen que Jesús és el Fill de Déu consubstancial al Pare, altres entenen que és sols un home extraordinari però no de naturalesa divina, altres prefereixen no pronunciar-se ja que no arriben a entendre què és el que se vol dir exactament amb aquestes fórmules.

Per ser decisiva, no és aquesta, tanmateix, la única clau per apropar-se a la vertadera identitat de Crist, sobre tot en una època de crisi metafísica en la qual molts cerquen orientació per la seva vida enmig de conflictes, interrogants i contradiccions. Hi ha una altra manera d'aprofundir en la personalitat de Crist i és recórrer el camí iniciat per ell.

A molts homes i dones d'ara no els ajuda molt analitzar el que diuen els concilis sobre la naturalesa divina i humana de Crist o escoltar les explicacions dels teòlegs sobre la possibilitat de que Déu se faci home. És millor conèixer el relat evangèlic sobre Jesús, captar l'essencial d'aqueixa vida i seguir-lo.

Qui segueix a Jesús s'apropa cada cop més al seu misteri. Se troba amb un home mogut sols per l'amor, sintonitza amb ell, comença a entendre l'existència des d'una altra perspectiva i es demana quin misteri s'amaga en aquest ésser humà que no viu per a ell mateix, sinó pels altres. Se sorprèn davant la seva llibertat inaudita, tracta de seguir-lo en el seu «camí de veritat» i se demana on està l'origen últim d'aqueixa seguretat misteriosa que el porta a posar la llei, el culte i la religió al servei del ésser humà.

El que més ens acosta al misteri de Crist no és confessar rutinàriament les grans fórmules cristològiques, sinó tractar de seguir-lo di
a a dia obrint-nos al seu Esperit i sintonitzant amb el seu estil de viure.



FE PETITA

Se va estranyar de la seva manca de fe.

És una dada fàcil d'observar. La fe de bastants cristians no creix al llarg de la seva vida. Està aquí, estancada en el fons de la persona. Passaran els anys i res de nou nada se despertarà en el seu cor. No és un problema de nostres temps. En els evangelis es parla sovint dels que tenen «poca fe» (λίγη πί  

(λίγη πίστη), és a dir, sense desenvolupar. Més encara, en el seu poble de Natzaret, Jesús s'estranya de la «falta de fe» dels seus.

¿És possible canviar les coses?, ¿què fer per créixer en la fe?, ¿com acréixer nostra confiança en Déu? Suggerirem tres camins que, quasi de forma espontània, poden conduir a una fe més viva i genuïna.

Del sofriment a la invocació

Tots tenim, prest o tard, problemes i dificultats. A voltes es pot apoderar-se de nosaltres fins i tot l'ansietat. És cert que contem amb l'ajuda i el recolzament de no poques persones. Però, amb tot, no sempre és fàcil enfrontar-se al pes de l'existència. Tots cerquem una seguretat, plenitud i felicitat que la vida no dóna.

Si dins nosaltres hi ha un poc de fe, és el moment d'invocar a Déu: «Des de l'abisme et crido, Senyor No per demanar coses ni per trobar solucions màgiques als problemes, sinó per orientar nostre desig vers l'Únic en el qual nostra vida trobarà descans i salvació.

De l'alegria de viure a l'acció de gràcies.

No tot són problemes. En la vida coneixem també el goig, l'expansió, els moments de felicitat serena. Què bo és sentir-se viu i experimentar l'alegria de viure. La vida ens sembla llavors bella i amable.

Si dins nosaltres hi ha fe, és el moment de l'agraïment a Déu. Sens dubte, devem molts a persones que ens acompanyen, però ¿a qui agrair l'ésser, la vida, aqueixa alegria que experimentem?, ¿cap a qui dirigir nostra acció de gràcies?, ¿cap a la vida o cap a aquest Déu que és font i origen de tot bé ?

De la culpa a l'acollida del perdó.

També sentim en nosaltres la «mala consciència» i la culpabilitat. No estem a gust amb nosaltres mateixos. No sempre ho volem reconèixer, però és així. Sabem com espatllem la vida amb nostra mediocritat, egoisme i covardies.

¿Què fer amb la culpabilitat? Podem ignorar-la o tractar d'ofegar-la de mil maneres. Podem també acollir el perdó i la tendresa de Déu. Davant ell no necessitem disculpar-nos ni defensar-nos. Tal volta no hi ha gràcia major que la de creure cada cop més en el perdó infinit de Déu.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada