14º diumenge Temps ordinari (B)
EVANGELI
Un profeta només és menyspreat al seu poble...
+ Lectura del sant evangeli segons sant Marc 6, 1-6
1 D'allà, Jesús se'n va anar al seu poble, i els seus deixebles el seguiren.2 El dissabte es posà a ensenyar a la sinagoga. Molts, en sentir-lo, se n'estranyaven i deien:
--D'on li ve, tot això? Què és aquesta saviesa que ha rebut? I aquests miracles obrats per les seves mans?3 ¿No és el fuster, el fill de Maria, el germà de Jaume, de Josep, de Judes i de Simó? I les seves germanes, ¿no viuen aquí entre nosaltres?
I no eren capaços d'acceptar-lo. 4 Jesús els digué:
--Un profeta només és menyspreat al seu poble, entre els seus parents i a casa seva.
5 I no pogué fer allí cap miracle; tan sols va curar uns quants malalts, imposant-los les mans.
Jesús recorria els pobles del voltant i hi ensenyava.
Paraula de Déu
FE I SALUT
S'estranyà de la seva falta de fe.
Durant molt temps Occident ha ignorat quasi totalment el paper de l'esperit en la curació de la persona. Avui, pel contrari, se reconeix obertament que gran part de les malalties modernes són d'origen sico-somàtic o tenen una dimensió sico-somàtica. En particular, les malalties típicament humanes que no afecten als animals.
Tanmateix, moltes persones ignoren que sa vertadera malaltia se troba a un nivell més profund que el “estrés”, la tensió arterial o la depressió. No se n'adonen que el deteriorament de la seva salut comença a gestar-se en sa vida absurda i sense sentit, en la manca d'amor vertader, en la culpabilitat viscuda sense l'experiència del perdó, en el desig centrat sobre un mateix o en tantes altres «malalties» que impedeixen el desenvolupament d'una vida saludable.
Certament seria degradar la religió utilitzar-la com un de tants remeis per a tenir bona salut física o psíquica; la raó de ser de la religió no és la salut de l'home sinó la seva salvació definitiva. Però, establert això, hem d'afirmar que la fe posseeix força sanant i que acollir a Déu amb confiança pot ajudar a les persones a viure de manera més sana.
La raó és senzilla. El jo més profund de l'ésser humà demana sentit, esperança i, sobre tot, amor. Moltes persones comencen a emmalaltir per manca d'amor. Per això, l'experiència de saber-se estimat per Déu, cura. Els problemes no desapareixen. Però saber, en el nivell més profund, que soc estimat sempre i en qualsevol circumstància, i no perquè jo soc bo i sant, sinó perquè Déu és bo i m'estima, és una experiència que genera estabilitat interior.
A partir d'aquesta experiència bàsica, el creient pot curar ferides del seu passat. És sabut que gran part de les neurosis i alteracions sico-físiques van vinculades a aqueixa capacitat humana de gravar i guardar-ho tot. L'amor de Déu acollit amb fe pot ajudar a mirar amb pau errors i pecats, pot alliberar de les veus inquietants del passat, pot espantar esperits malignes que a voltes poblen la memòria. Tot roman exposat confiadament a l'amor de Déu.
Per altra banda, aqueixa experiència de l'amor de Déu pot curar el viure de cada dia. En la vida tot és gràcia pel qui viu obert a Déu; se pot treballar amb sentit malgrat no obtenir resultats; tot se pot unificar l integrar des de l'amor; l'experiència més negativa i dolorosa pot ser viscuda de manera positiva.
L'evangelista Marc recorda en el seu evangeli que Jesús no va poder curar en Natzaret a molts perquè el manca fe. Pot ser també nostre cas. No vivim la fe amb profunditat suficient com per experimentar el seu poder
LA NOVA ERA
¿Què és aquesta saviesa.. ?
No fa massa temps proliferaren entre nosaltres llibres i notícies sobre “la nova era” (new age). Estudis teòrics com els de F. Capra o M. Fergusson o escrits divulgadors de tota mena ens parlen de “la nova era” en que ha entrat la humanitat.
Els escrits de caràcter esotèric-astrològic ens asseguren que vivim la transició de l'era de Piscis a “l'era de Aquari”. Altres ens anuncien l'arribada de “una nova consciència”. M. Fergusson ens parla de una “conspiració pacífica” inevitable que s'estendrà per tot el món desplaçant a les antigues religions i portant l'home a un nivell superior d'il·luminació.
La “nova era”, impulsada per una proliferació d'innombrables moviments religiosos de component gnòstic cristià o de inspiració oriental (només a França prop de tres-cents). Al mateix temps va ressorgir l'esoterisme, l'astrologia, l'ocultisme, la reencarnació.
Al contactar amb algun d'aquests moviments, més d'un cristià pot sentir la temptació d'iniciar-se en noves experiències, i pensar que no s'allunya de la fe cristiana ja que també sent parlar de Crist.
Sens dubte cada un és lliure per seguir el seu camí, però raonable és que primer conegui bé la seva pròpia religió cristiana i se n'adoni de les greus discrepàncies que afloren en aquests moviments. N'apuntaré algunes.
La fe no consisteix en la iniciació a una ciència esotèrica per a descobrir unes suposades lleis ocultes que regeixen l'existència humana o el cosmos, sinó en l'escolta del Evangeli de Jesucrist que ens anuncia la salvació que ens ve d'un Déu Pare.
La vida cristiana no consisteix en tenir accés a una il·luminació de Déu en nostra consciència (despertar “el Buda”, descobrir el “atman”), sinó en seguir fidelment a Crist en el seu amor al Pare i als germans.
Déu no és simplement el Esperit o la Energia que dirigeix i impulsa l'evolució del cosmos, sinó un Pare que ens ofereix l'amor personal en Crist.
La salvació no consisteix en una experiència de plenitud còsmica a través d'un procés de reencarnació, sinó en l'encontre personal amb Crist ressuscitat.
El cristià creu en Jesucrist tal com és transmès pels evangelis i no en les reconstruccions fantasioses de la androposofia (R. Steiner,els rosacreus de H.S. Lewis o el Crist còsmic de la Fraternitat Blanca Universal del mestre O.M. Aïvanhov.
Els evangelis ens relaten que la gent se preguntava estranyades per “la saviesa” de Jesús, però, en fer-ho, no pensaven en cap ciència oculta o teosofia esotèrica de l'estil de les que anuncien avui les noves religions, sinó en la Bona Nova d'un Déu Pare capaç de salvar a l'home per a sempre.
UNA SAVIESA DIFERENT
¿ Què és aquesta saviesa..?
Els estudis que es publiquen aquests anys sobre el futur de la humanitat no són gens favorables.
Un cop i un altre se repeteixen les mateixes paraules i conceptes: crisis de la cultura moderna, decadència de la societat occidental, ocàs de valors, dissolució de la identitat humana, amenaça d'aniquilació mundial.
Molts pensen que l'home podrà superar aquesta crisis per mitjà d'algun dels sistemes existents (capitalisme, socialisme, democràcia...) o, potser, per mitjà d'algun altre sistema que puguem descobrir.
Altres ho esperen tot del desenvolupament tecnològic, d'una revolució econòmica profunda o d'un replantejament de les relacions internacionals.
Sens dubte, tot això pot ser necessari. Però la crisis actual de l'home no
és només un problema ideològic, tecnològic o econòmic. És el mateix home el que està malalt i necessita ser curat en sa mateixa arrel.
L'home modern ha empobrit la seva existència creient que el pensament racional és l'únic vàlid i definitiu, i ha romàs cec per captar el més essencial.
Ha desenvolupat de manera insospitada les seves tècniques d'observació i anàlisi de la realitat, però ha perdut el sentit de la transcendència.
Han crescut cada cop més les seves possibilitats de comunicació i relació, però no encerta a trobar-se amb ell mateix i relligar-se al seu jo més profund.
Coneix cada cop més coses però sap cada cop manco sobre el sentit de sa vida. Resol múltiples problemes però no sap resoldre el problema de sa llibertat interior.
No és estrany que s'aixequin cada cop més veus apuntant la necessitat d'una revolució més profunda que la que poden aportar els sistemes ideològics.
L'home s'acosta a un “punt crucial” (F. Capra) en el qual, si vol sobreviure ha d'aprendre a viure de manera nova. La humanitat necessita retrobar la seva «pàtria religiosa” (Enomiya-Lasalle). És urgent una “transformació de la consciència” (Sri Aurobindo).
La humanitat necessitarà un cop més de la religió per a redescobrir la saviesa i l'art de viure humà integrant millor el pensament racional i la tècnica.
Avui se menysprea en occident la saviesa del Profeta de Galilea com ho feren els seus propis veïns. Tanmateix, ¿no serà aqueixa precisament la saviesa que necessitem ?
DÉU NO ÉS EXHIBICIONISTA
¿No és aquest el fuster ?
Els homes busquem a Déu en allò que és espectacular i extraordinari. Ens sembla poc digne trobar-lo en allò senzill i habitual, normal i no vistós.
Segons els relats evangèlics, la vertadera dificultat per acollir al Fill de Déu, no ha estat la grandesa extraordinària o el seu poder aclaparador, sinó trobar-se amb «un fuster», fill de Maria, membre d'una família insignificant.
Algú ha dit que «l'arrel de la incredulitat és precisament aquesta incapacitat d'acollir la manifestació de Déu en el quotidià» (R. Fabris). No sabem «reconèixer» a Déu en l'ordinari de la vida.
L'encarnació de Déu en un fuster de Natzaret ens descobreix, tanmateix, que Déu no és un exhibicionista que s'ofereix en espectacle, El Ésser totpoderós que s'imposa i davant el qual és convenient adoptar una postura de «legítima defensa» (F. Nietzsch)
El Déu encarnat en Jesús és el Dios discret que no humilia. El Déu humil i proper que, des del misteri mateix de la vida ordinària i senzilla, ens convida al diàleg. Com escrivia D. Bonhoeffer, Déu està en el centre de nostra vida, tot i estar més enllà de ella».
A Déu el podem descobrir en les experiències més normals de nostra vida quotidiana. En nostres tristeses inexplicables, en la felicitat insaciable, en nostre amor fràgil, en les enyorances i anhels, en les preguntes més profundes, en nostre pecat més secret, en nostres decisions més responsables, en la recerca sincera.
Quan un home o una dona aprofundeix amb lleialtat en sa pròpia experiència humana, li és difícil evitar la pregunta pel misteri últim de la vida al qual els creients anomenem «Déu».
El que necessitem és un ulls més nets i senzills i manco preocupats per tenir coses i acaparar persones. Una atenció més profunda i desperta vers el misteri de la vida, que no consisteix sols en tenir «esperit observador» sinó en saber acollir amb simpatia els innombrables missatges i trucades que la mateixa vida irradia.
Déu «no està lluny dels que el cerquen». El que necessitem és alliberar-nos de la superficialitat, de les mil distraccions que ens dispersen i d'aqueixa activitat nerviosa que, sovint, ens impedeix prendre consciència del que és la vidai ens tanca el camí cap a Déu.
APRENDRE A VIURE
¿Què és aquesta saviesa ?
La vida d'un cristià comença a canviar de manera insospitada el dia en que descobreix que Jesús és algú que li pot ensenyar a viure.
Els relats evangélicos no se cansen de presentar-nos a Jesús com mestre. Algú que pot ensenyar una «saviesa única».
De fet, els primers que se trobaren amb ell, s'anomenaren «deixebles», alumnes, és a dir, homes i dones disposats a aprendre de l'únic Mestre.
Potser els cristians de avui ens hem de demanar si no hem oblidat massa lleugerament que ser cristia és senzillament «viure aprenent» des de Jesús. Descobrir des de Jesús quina és la manera més humana, més autèntica i més gojosa d'enfrontar-se a la vida.
Quants esforços no es fan avui per a aprendre a triomfar en la vida. Mètodes per a obtenir l'èxit en el treball professional, tècniques per conquerir amics, arts per sortir triomfants en les relacions socials. Però, ¿on aprendre a ser senzillament humans?
Són bastants els cristians pels quals Jesús no és, en cap manera, l'inspirador de llurs vides. No encerten a veure quina relació podria existir entre Jesús i el que ells vien a diari.
Jesús s'ha convertit en un personatge a qui creuen conèixer quan, en realitat, és per a molts el «gran desconegut». Un Jesús sense consistència real, incapaç d'inspirar l'existència diària.
I tanmateix, aqueix Jesús millor conegut i seguit fidelment,t, podria transformar nostra vida. No com el mestre llunyà que ens ha deixat un legat de saviesa admirable a la humanitat. Sinó com algú viu, que des del fons mateix de nostra existència, ens pot guiar amb paciència, comprensió i tendresa.
Ell pot ésser nostre mestre de vida. Ens pot ensenyar a usar nostre potencial de vida no per a manipular a altres sinó per a créixer. Ens pot descobrir que és millor viure donant que acaparant.
Ens pot ensenyar poc a poc a ser de manera més gratuïta i menys egoista. Ens pot ensenyar a arriscar-nos més per tot el que és bo i just. Ens pot ensenyar a no reduir tot a càlcul, eficàcia i interès econòmic. Ens pot ensenyar a estimar a les persones com ell les volia.
Nostra vida depèn de molts factors. Però el camí de la plenitud depèn sobre tot de nostra docilitat a qui pot ésser nostre «camí, veritat i vida».
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada