FESTA DE SANT JAUME

 

Sant Jaume, apòstol (B)

EVANGELI

Beureu la meva copa...

+ Lectura del sant evangeli segons sant Mateu 20,20-28

Petició de la mare dels fills de Zebedeu (Mc 10,35-45) 20 Llavors la mare dels fills de Zebedeu va anar amb els seus fills a trobar Jesús i es prosternà per fer-li una petició. 21 Jesús li preguntà: --Què demanes? Ella li respongué: --Mana que aquests dos fills meus seguin en el teu Regne l'un a la teva dreta i l'altre a la teva esquerra. 22 Jesús contestà: --No sabeu què demaneu. ¿Podeu beure la copa que jo he de beure? Ells li responen: --Sí que podem. 23 Jesús els diu: --Prou que beureu la meva copa, però seure a la meva dreta o a la meva esquerra, no sóc jo qui ho ha de concedir: hi seuran aquells per a qui el meu Pare ho ha preparat. 24 Quan els altres deu ho sentiren, es van indignar contra els dos germans. 25 Jesús els cridà i els digué: --Ja sabeu que els governants de les nacions les dominen com si en fossin amos i que els grans personatges les mantenen sota el seu poder. 26 Però entre vosaltres no ha de ser pas així: qui vulgui ser important enmig vostre, que es faci el vostre servidor, 27 i qui vulgui ser el primer, que es faci el vostre esclau; 28 com el Fill de l'home, que no ha vingut a ser servit, sinó a servir i a donar la seva vida com a rescat per Paraula de Déu

PELEGRINAR

La meva copa si la beureu.

En pocs anys ha crescut de manera insospitada el nombre, sobre tot joves, que recorren “el camí de Santiago”. No es fácil saber a què es deu exactament tal atracció. Pelegrinar és molt més que fer esport o viure una aventura. Més que emprendre un viatge turístic o recórrer una ruta cultural. ¿Què cerquen els que es posen en camí cap a Santiago?

El camí ha estat des de molt antic un símbol emprat per a significar la vida humana. Viure és caminar, donar passes, marxar cap al futur. Ho va dir de forma bella Jorge Manrique en les seves famoses Coples:

“Partimos cuando nacemos, andamos mientras vivimos y llegamos al tiempo que fenecemos así que cuando morimos descansamos”.

Qui pelegrina llargues hores fàcilment comença a repensar la seva vida de pelegrí per aquesta terra.

El camí és sempre marxa cap endavant: cap a oni ? El pelegrí se posa en camí per qualque cosa: ¿què l'anima a emprendre la marxa? Sense meta no hi ha camí sinó un vagar d'una part a una altra sense sentit. Sols la meta converteix el recorregut en camí. Sols la meta dóna sentit als esforços de cada dia. La pregunta és inevitable: ¿quina és la meta de la vida?, ¿cap a on hem d'encaminar nostres passos?

Sempre s'emprèn el camí amb esperança i cert temor, amb confiança i incertesa. És necessari fer el camí encertat, no extraviar-se, no seguir camins equivocats. Així passa també en la vida. Hem de trobar nostre propi camí: ¿què vull fer amb la meva vida?, ¿a què vull dedicar-la ?

La grandesa d'una persona se mesura per la meta a la qual aspira i pel ideal que mobilitza els seus esforços. Sols quan segueix la seva vocació personal, surt el jove de la indefinició i del gregarisme.

Amb el pas dels dies, la peregrinació es converteix en escola que permet aprofundir en l'essencial de la vida. El cansament, la marxa en silenci, la perseverança en l'esforç menen al pelegrí vers el fons del cor. És aleshores quan poden brollar les preguntes essencials: ¿No és Déu la meta última de l'ésser humà ? ¿No és la vida un pelegrinar cap a la nostra pàtria vertadera? ¿No és Crist el camí que hem de seguir per a trobar-nos amb el Pare?

L'arribada a Santiago, l'encontre amb l'apòstol testimoni del Senyor, l'acció de gràcies a Déu, la súplica callada, la reconciliació sacramental i la participació en l'eucaristia pot culminar una experiència religiosa renovadora com poques.

UN GREU MALENTÈS

El qui vulgui ser important,.... que es faci el vostre servidor...

L'escena ens és coneguda. Una mare que moguda per un amor apassionat als seus fills, s'acosta a Jesús demanant per Jaume i Joan els llocs de més honor i poder. I la reacció immediata de Jesús que tracta d'aclarir un greu malentès: “No sabeu què demaneu ”.

I és que el deixeble de Jesús és exactament el contrari d'un home que cerca poder i honor. El seguiment a Jesús és el revers del triomfalisme.

El cristià ha de saber que sols hi ha un camí per ser gran a l'estil de Jesús. I aquest camí no és dominar, tiranitzar i oprimir als més dèbils. Al contrari, és el camí humil de qui sap viure en el servei desinteressat als altres.

El deixeble de Jesús ha de saber que la grandesa no està en destruir i exterminar als seus enemics, sinó en saber sofrir i fins i tot morir com el Mestre,

per fidelitat al Déu de l'amor.

Els malentesos no han desaparegut. Curiosament i per una d'aqueixes paradoxes que passen en la història, s'ha volgut fer de Jaume, el deixeble convidat per Jesús al servei i al martiri, una espècie de guerrer mitològic i poderós, encarregat de salvar la pàtria contra els enemics, servint-se d'un poder sobrenatural destinat a exterminar els adversaris.

Diguem-ho amb claredat i fermesa. Fer de l'apòstol Jaume un heroi al servei de l'espasa i de la guerra és distorsionar el que és un deixeble de Jesús.

Distorsió que pot explicar-se en altres èpoques i en altre context condicionat por formes de religiositat més aberrants. Però utilitzar-les avui no obeiria sinó a intencions molt allunyades de l'esperit de l'evangeli predicat pel mateix apòstol.

Els cristians tenim que purificar nostra religió de tot allò que la falseja, la distorsiona i converteix nostre cristianisme en caricatura de l'evangeli de Jesús.

No hem de caure ja en la temptació de mesclar política i religió, per alimentar el triomfalisme que poc té a veure amb el que és la fe cristiana.

I no pensem que es una temptació que aguaita sempre a altres. Tots els pobles corren el risc de manipular interessadament la religió. Llavors, la comunitat cristiana cridada a ser comunitat de perdó, de fraternitat,  d'obertura i servei a tots, pot degenerar en formes diverses de nacional-catolicisme que se allunyen radicalment del que ha de ser una comunitat creient.