DIUMENGE XVI A

 

16º diumenge Temps ordinari (B)

Eren com ovelles sense pastor.

+ Lectura de l'Evangeli segons Sant Marc. 6, 30-34.

30 Els apòstols es reuniren amb Jesús i li van explicar tot el que havien fet i ensenyat.31 Ell els diu:

--Veniu ara vosaltres sols en un lloc despoblat i reposeu una mica.

Perquè hi havia tanta gent que anava i venia, que no els quedava temps ni de menjar.

32 Se n'anaren, doncs, amb la barca tots sols cap a un lloc despoblat. 33 Però els veieren marxar i molts ho van saber; de totes les poblacions van córrer a peu fins allà i van arribar-hi abans que ells. 34 Quan Jesús desembarcà, veié una gran gentada i se'n compadí, perquè eren com ovelles sense pastor ; i es posà a instruir-los llargament.

Paraula de Déu.

LA MIRADA DE JESÚS

Marc descriu amb tot detall la situació. Jesús se dirigeix en barca amb els seus deixebles cap a un lloc tranquil i retirat. Vol escoltar-los amb calma, ja que han tornat cansats de su primera correria evangelitzadora i desitgen compartir la seva experiència amb el Profeta que els ha enviat.

El propòsit de Jesús queda frustrat. La gent descobreix la seva intenció i se'ls avança corrent per la riba. Quan arriben al lloc, se troben amb una multitud vinguda de tots els llogarets de l'entorn. ¿Com reaccionarà Jesús?

Marc descriu gràficament la seva actuació: els deixebles han d'aprendre com han de tractar a la gent; en les comunitats cristianes s'ha de recordar com era Jesús amb aquestes persones perdudes en l'anonimat, de les quals ningú se'n preocupa. «Quan Jesús desembarcà, veié una gran gentada i se'n compadí, perquè eren com ovelles sense pastor i es posà a instruir-los llargament».

El primer que destaca l'evangelista és la mirada de Jesús. No s'irrita perquè hagin interromput els seus plans. Els mira detingudament i es commou. Mai li molesta la gent. El seu cor intueix la desorientació i l'abandonament en que es troben els camperols d'aquells llogarets.

En la Església cal aprendre a mirar a la gent com la mirava Jesús: captar el sofriment, la solitud, el desconcert o l'abandó que sofreixen molts. La compassió no brolla de l'atenció a les normes o el record de nostres obligacions. Se despert en nosaltres quan mirem atentament als que sofreixen.

Des d'aquesta mirada Jesús descobreix la necessitat més profunda d'aquella gent: «van com ovelles sense pastor». L'ensenyança que reben dels lletrats de la Llei no els ofereix l'aliment que necessiten. Viuen sense que ningú cuidi realment de ells. No tenen un pastor que els guia  i els defensi.

Mogut per la seva compassió, Jesús «se posa a ensenyar-lis moltes coses». Amb calma, sense presses, es dedica pacientment a ensenyar-lis la Bona Nova de Déu. No ho fa per obligació. No pensa en ell mateix. Els comunica la Paraula de Déu, commogut per la necessitat que tenen d'un pastor.

No podem romandre indiferents davant tanta gent que, dins nostres comunitats cristianes, cerca un aliment més sòlid que el que rep. No hem d'acceptar com normal la desorientació religiosa dins la Església. Hem de reaccionar de manera lúcida i responsable. Molts cristians cerquen ser millor alimentats. Necessiten pastors que els transmetin l'ensenyança de Jesús.

COM OVELLES SENSE PASTOR

Se'n compadí...

Els deixebles, enviats per Jesús per anunciar el seu Evangeli, tornen entusiasmats. Els manca temps per a contar al Mestre tot el que han fet i ensenyat. Sembla que Jesús vol escoltar-los amb calma i els convida a retirar-se « ells sols en un lloc despoblat i reposeu una mica ».

La gent els espatlla tot el seu pla. De tots els llogarets corren a buscar-los. Ja no és possible aquella reunió tranquil·la que havia projectat Jesús a soles amb els seus deixebles més pròxims. Quan arriben al lloc, la multitud ho ha envaït tot. ¿Com reaccionarà Jesús?

L'evangelista descriu amb detall la seva actitud. A Jesús mai li fa nosa la gent. Fixa la mirada en la multitud. Sap mirar, no sols a les persones concretes i pròximes, sinó també a aqueixa massa de gent formada per homes i dones sense veu, sense rostre i sense importància especial. De seguida es desperta en ell la compassió. No ho pot evitar, “ Se'n compadí...». Els porta a tots dins el cor.

Mai els abandonarà. Els «veu com ovelles sense pastor » gent sense guies per a descobrir el camí, sense profetes per a escoltar la veu de Déu. Per això, « es posà a instruir-los llargament.. », dedicant-lis temps i atenció per a alimentar-los amb sa Paraula curadora.

Un dia tindrem que revisar davant Jesús, nostre únic Senyor, com mirem i tractem a aqueixes multituds que se'ns estan marxant poc a poc de la Església, tal volta perquè no escolten entre nosaltres el seu Evangeli i perquè ja no els diuen res nostres discursos, comunicats i declaracions.

Persones senzilles i bones a les quals decebem perquè no veuen en nosaltres la compassió de Jesús. Creients que no saben a qui acudir ni quins camins seguir per a trobar-se amb un Déu més humà que el que perceben entre nosaltres. Cristians que se callen perquè saben que la seva paraula no serà tinguda en compte per ningú important en la Església.

Un dia el rostre d'aquesta Església canviarà. Aprendrà a actuar amb més compassió; se oblidarà dels seus propis discursos i es posarà a escoltar el sofriment de la gent. Jesús té força per transformar nostres cors i renovar nostres comunitats.

OVELLES SENSE PASTOR

Se'n compadí, perquè eren com ovelles sense pastor...

Jesús ho vivia tot des de la compassió. Era la seva manera de ser, sa primera reacció davant les persones. No sabia mirar ningú amb indiferència. No suportava veure les persones sofrint. Era superior a les seves forces. Així fou recordat per las primeres generacions cristianes.

Però els evangelistes diuen més coses. A Jesús no el commouen sols les persones concretes que troba en el camí: els malalts que el cerquen, els indesitjables que se l acosten, els nins a qui ningú abraça. Sent compassió per la gent que viu desorientada i no té qui la guia i alimenti.

L'evangelista Marc descriu el que va passar en qualque ocasió vora al llac de Galilea. De tots els llogarets venien corrent al lloc on havia de desembarcar Jesús. En veure tota aquella gentada, Jesús reacciona com sempre: «ta Ezequiel, pronunciades sis segles abans: en el poble de Déu hi ha ovelles que viuen sense pastor: ovelles «dèbils» a les que ningú conforta; ovelles «malaltes» a qui ningú cura; ovelles «ferides» que ningú embena. Ovelles «esgarriades» a qui ningú s'acosta i ovelles «perdudes» a qui ningú cerca (Ezequiel 34).

Mentre nosaltres analitzem les causes del deteriorament social i de la crisi eclesial; mentre discutim sobre la posició que ha de prendre la Església en una societat secularitzada; mentre ens desqualifiquem uns als altres i condemnem fàcil tot el que ens irrita, hi ha entre nosaltres moltes, moltíssimes «ovelles sense pastor».

Gent tota sola a qui ningú té temps d'escoltar. Esposes i esposos que sofreixen impotents i sense cap ajuda l'esfondrament del seu amor. Joves que avorten pressionades per la por i la inseguretat, sense suport i comprensió de ningú. Persones que sofreixen secretament la seva incapacitat per a sortir d'una vida indigna. Allunyats que desitgen revifar sa fe i no saben a qui acudir ¿Qui despertarà entre nosaltres la compassió? ¿Qui donarà a la Església un rostre més semblant al de Jesús?

FESTES

A reposar una mica.

No conec cap estudi documentat sobre la transformació que han sofert les nostres festes aquests anys, però té el seu interès i és cert allò de Saint-Exupery: «Digueu-me quines són vostres festes i et podré dir com és la teva civilització».

La festa és més que la interrupció del treball. «Fer festa» vol dir entrar en una atmosfera afectiva peculiar despertant en nosaltres noves possibilitats de gaudi i gust per la vida.

Per això, quan les persones no estan vives per dins o arrosseguen una existència en gran part buida, és difícil entrar a la festa. Se pot organitzar un programa atractiu de festes, però la festa no pren en els cors.

Encara hi ha una cosa més significativa. En la festa la vida se carrega de un contingut nou. A l'ésser humà se li revela el sentit més ple de la vida regenerant-lo així del desgast i la rutina de la vida diària.

La vida no se redueix a l'esclavitud penosa de la feina. La lluita i l'esforç no tenen la darrera paraula de tot. L'existència és regal misteriós que hi ha que gaudir i celebrar. Per això hi ha cosa sagrada en tota festa i és normal que l'esdeveniment festiu brolli quasi sempre del culte o culmini en ell.

Sabem avui fer vacació però a nostra vacació li manca aqueixa «cosa més» imprescindible per celebrar l'existència. Sabem interrompre nostre treball i oblidar per algun temps les preocupacions, però ens manca aqueix sentit positiu de plenitud que envaeix l'home en festa i convida a celebrar el seu Creador.

La desacralització  de nostres festes les redueixen a diversió i esplai col·lectiu, però les buiden del seu profund contingut.

Per a celebrar festa plena un poble ha d'escoltar l'espetec dels coets però també la invitació de les campanes.

L'ART DE LA VACACIÓ

.. .a reposar una mica.

Fer unes bones vacacions és un art. Alguns pensen que basta en organitzar-se de manera intel·ligent per obtenir tota aqueixa mena de gaudi i diversió. No és el més encertat. Poques coses hi ha més penoses que veure a les persones venir de vacacions amb l'esperit malmès i el cos més cansat que mai pel ritme esbojarrat de l'estiu. Se poden viure unes vacacions agradables que, al mateix temps, millorin nostra qualitat de vida.

Durant les vacacions, el centre de gravetat es desplaça de la feina a l'aire lliure. Fer vacacions és, sobre tot, alliberar-se de la dependència i subjecció del treball per a viure en la distensió i el descans. Alguns, èl que sembla, necessiten continuar de qualque manera son treball i no es senten còmodes sense fer alguna activitat de caràcter utilitari. És un error. El treball és important, però no exhaureix el sentit de nostra existència ni posa de manifest sa dimensió més fonamental i esperançadora. La persona ha d'aprendre a viure de manera gratuïta i lliure gaudint del descans, la convivència tranquil·la i el contacte joiós amb la natura.

El temps emprat en «no fer res» no és un temps perdut, però el descans és més que la simple inactivitat. Aquest distanciament estiuenc ens pot ajudar a trobar-nos amb nosaltres mateixos, obtenir una visió més clara de la trajectòria de nostra vida i fins i tot captar errors i desencerts que necessiten ser corregits.

Les vacacions ofereixen, pel general, la possibilitat de viure de manera més lliure i creativa, però és, precisament, aquesta llibertat i manca de rutina diària la que pot crear problemes. Alguns no saben com «matar el temps», altres necessiten programar totes les seves activitats. L'art està en viure creatius gaudint del cos i de l'esperit, de la natura i dels amics, de la música i de l'art, de la festa i de la pregària.

Hi ha moltes maneres de escoltar la crida de Jesús: «Veniu a un lloc despoblat i reposeu una mica». No hem d'oblidar, tanmateix, que qui no estima res ni a ningú no pot descansar i alegrar-se, per molt que ho intenti. «Ubi caritas gaudet, ibi est festivitas» deia sant Joan Crisòstom, «on l'amor despert la joia, allà hi ha festa"