DIUMENGE XVII MULTIPLICACIÓ PANS B

 

RESPONSABLES

Aquí hi ha un xicot que té cinc pans

Critiquem, pel general, amb molta tranquil·litat a la societat moderna com injusta, insolidària i poc humana perquè, en el fons, pensem que són altres els que tenen la culpa de tot. Els vertaders culpables es troben amagats darrera el sistema, són les multinacionals, los polítics de certes nacions poderosas, els comandaments militars... I, naturalment, si «ells» són els culpables, «nosaltres» som innocents.

Sens dubte, hi ha culpables i hi ha, sobre tot, causes dels mals i, però hi ha també una culpa que està com «diluïda» en tota la societat i que ens toca a tots. Hem interioritzat personalment un tipus de cultura que ens porta a pensar, sentir i tenir comportaments que sostenen i faciliten el funcionament d'una societat poc humana.

Pensem, per exemple, en la cultura consumista. Podem estudiar el que significa objectivament una economia de mercat, la producció massiva de productes, el funcionament de la publicitat i tants altres factors, però podem també analitzar nostra actuació, la de cada un de nosaltres.

Si em deixo modelar per la cultura consumista, vol dir que valoro més la meva pròpia felicitat que la solidaritat; que penso que la felicitat s'obté tenint coses més que millorant mon mode de ser; que tinc com a meta secreta guanyar sempre més i, per això, tenir el major èxit professional i econòmic.

Això me pot dur fàcilment a considerar com a «normal» una societat profundament desigual on cadascun té lo que se mereix. Hi ha individus eficients i dinàmics que aconsegueixen un nivell apropiat als seus esforços, i hi ha un sector de gent poc hàbils i gens treballadors que mai aconseguiran un nivell digne en aquesta societat.

A partir de aquí organitzem nostra activitat i relacions de manera «intel·ligent». Naturalment, valorem l'amistat i la companyonia, la convivència familiar i el cercle d'amics. Apreciem, fins i tot, els gestos de generositat i l'ajuda al necessitat. Però cal calcular. No hem de perdre mai de vista nostre propi interés i profit. Cal que saber donar «de manera intel·ligent», ajudar a qui un dia ens podrà correspondre.

Podem seguir tirant la culpa a altres, pero cadascun som responsables d'aquest estil de vida poc humà. Per això, és bo deixar-nos sacsejar de tant en tant per la interpel·lació sorprenent de l'evangeli. El relat de la multiplicació dels pans és un «signe messiànic» que revela a Jesús com el Enviat a alimentar al poble, però amaga també una crida a aportar el que cada un pugui tenir, encara que només siguin cinc pans i dos peixos, per alimentar-nos tots.

EL PROÏSME LLUNYÀ

¿Què és això per a tanta gent?

Així se titula el llibre publicat per Jean Claude Lavigne amb la intenció de sacsejar als europeus del seu «euro-centrisme» i ajudar-los a descobrir la universalitat. Els homes i dones del Nord han d'aprendre a fer-se «proïsmes» de tots els éssers humans del planeta. Segons Lavigne, la tasca és urgent, degut, sobre tot, a quatre factors.

Es produeix en aquests moments una radicalització de la misèria, que revesteix caràcters dramàtics en els països pobres. Les situacions infrahumanes en que viuen alguns pobles van més enllà de tot el conegut fins ara.

Per altra banda, els països del Nord no tenen experiència directa d'aquesta misèria. La majoria de nosaltres no tendrà mai ocasió de trobar-se cara a cara i en profunditat amb homes i dones que moren de fam i set.

Existeix, endemés, un allunyament cultural lingüístic que fa difícil la comunicació i la sintonia amb pobles tan distants de nostra cultura moderna i de la «societat del benestar».

Per últim, la complexitat de la crisi econòmica acapara l'atenció dels pobles rics que abandonen a la seva sort als habitants més pobres de la Terra.

El primer pas ha de ser no endurir el cor. No ignorar de manera sistemàtica la informació que ens arriba d'aquests països. No tancar-nos en el «no hi ha res a fer». No conformar-nos amb dir que és culpa del sistema econòmic o que se tracta de pobles indolents i mandrosos.

El segon pas consisteix en reaccionar i dur a terme petits gestos, per modestos que ens semblin o per escàs que sigui el seu efecte. Encara que sols hagi estat per un moment, en secret, alguna vegada. És important viure l'experiència d'aixamplar nostra solidaritat, mirar més enllà de nostre territori perfectament delimitat, sacsejar la resignació.

Els gestos poden ser molts. Reduir el pressupost familiar, col·laborar en l'enviament de products de primera necessitat, comprometre's en la campanya contra la fam, recolzar l'acció del 0,7, col·laborar amb organitzacions de solidaritat amb els pobles del Sud.

Són gestos molt modests, però necessaris per a despertar nostra consciència, per ajudar-nos a escoltar el crit del «pobre llunyà» i per a fer-nos descobrir la inhumanitat d'una «societat de benestar» oblidada dels famolencs de la Terra. L'escena de la multiplicació dels pans és una invitació a compartir més nostres bens, encara que només tenim «cinc pans» i «dos peixos».

LA RELIGIÓ NO ÉS UNA ASSEGURANÇA

.... per proclamar-lo rei.

L'evangelista Joan acaba el seu relat de la multiplicació dels pans amb un detall al qual no se sol donar importància, però que ofereix la clau per evitar una interpretació equivocada de la missió de Jesús.

La gent que ha menjat pa fins a saciar, en descobrir que Jesús pot resoldre les seves necessitats sense cap esforç per la seva banda, el cerquen perquè allò no acabi. Volen que Jesús sigui el rei que solucioni els seus problemes. I aleshores Jesús desapareix.

La missió de Crist no és solucionar de manera immediata els problemes de manutenció, benestar o progrés, que els homes han de resoldre utilitzant la seva intel·ligència i les seves forces. El que Jesús ofereix no són solucions màgiques als problemes, sinó un sentit últim i una esperança que poden orientar l'esforç i la vida sencera de l'ésser humà.

Per això, es una equivocació esperar de Crist una solució més fàcil als problemes. és una manera falsa de “fer-lo rei”. És llavors quan el vertader Crist desapareix de nostra vida, ja que sempre que tractem de manipular-lo per accedir a un nivell de vida més còmode, pervertim el cristianisme.

Res queda més lluny de l'evangeli que aqueixes burdes oracions al 'Esperit Sant, a la Verge de Fàtima o a un sant que, repetides un nombre de vegades o publicades en la premsa, asseguren de manera automàtica un premi de la loteria, una bona col·locació i tota classe de ventures.

Hi ha, per suposat, modes més subtils de manipular la religió. Durant aquests últims anys, s'estén a Occident el recurs a certes experiències religioses com mitjà per assegurar l'equilibri psíquic de la persona. Cert, la fe amaga una força sanant per a l'individu i la societat, però no hem de confondre la religió amb la medicina. Seria degradar la religió utilitzar-la amb finalitats terapèutiques com si es tractés d'un de tants remeis útils.

Com diu el prestigiós fundador de la logo-teràpia, V. Frankl, “la religió no és cap assegurança amb vistes a una vida tranquil·la, a una absència de conflictes en el possible o a qualsevol altra finalitat psico-higiènica. La religió dóna a l'home més que la psico-teràpia i exigeix també més de ell”.

La religió aporta sentit, allibera del buit interior i la desorientació existencial, ajuda a viure en la veritat amb un mateix i amb els altres, permet integrar la vida des d'una esperança última. Però aqueixa mateixa fe exigeix a l'home assumir la seva pròpia responsabilitat i lluitar per una vida més humana, sense deixar la solució dels problemes en mans de Déu.

COMPARTIR EL PA

Jesús prengué els pans, digué l'acció de gràcies i els repartí

Segons els exegetes, la multiplicació dels pans és un relat arquetípic que ens permet descobrir el sentit que l'eucaristia tenia per als primers cristians com gest d'uns germans que saben repartir i compartir el que posseeixen.

Segons el relat, hi ha allà una multitud de persones necessitades i famolenques. Els pans i els peixos no se compren sinó que es reuneixen. I tot se multiplica i es distribueix sota l'acció de Jesús que beneeix el pa, el parteix i el fa distribuir entre els necessitats.

Els cristians oblidem sovint que, pels primers creients, l'eucaristia no era sols una liturgia ritual sinó un acte social en el qual cada un posava els seus bens a disposició dels necessitats, repetia així el gest del jove que entrega els pans i peixos.

En un text del segle II, S. Justí descriu com celebraven els cristians l'eucaristia setmanal, se'ns diu que cada un entrega el que posseeix per a “socórrer els orfes i les viudes, els que per malaltia o per altra causa estan necessitats, els que estan en les presons, els forasters de pas i a quants estan necessitats».

Durant els primers segles era inconcebible venir a celebrar la eucaristia i no dur res per ajudar als indigents i necessitats.

Només recordaré el retret sever de S. Ciprià, bisbe de Cartago, a una rica matrona: «Els teus ulls no veuen al necessitat i al pobre perquè estan enfosquits i coberts d'una nit espessa. Tu ets afortunada i rica. T'imagines celebrar la cena del Senyor sense tenir en compte l'ofrena. Tu véns a la cena del Senyor sense res oferir. Tu suprimeixes la part de l'ofrena que és del pobre”.

La col·lecta de les misses per les diverses necessitats de les persones no és un afegit postís i extern a la celebració eucarística. La mateixa eucaristia exigeix repartir i compartir.

Diumenge rere diumenge els creients que ens acostem a compartir el pa eucarístic ens hen de sentir cridats a compartir més de veritat nostres bens amb els necessitats.

Seria una contradicció pretendre compartir com a germans la taula del Senyor i tancar nostre cor als que viuen l'angoixa d'un futur incert. Jesús no pot beneir nostra taula si cadascun ens guardem nostre pa i nostres peixos.

UNA ALTRA SOLUCIÓ

digué l'acció de gràcies i els repartí

La teologia del relat de la multiplicació dels pans pot tenir una resonància molt particular per aquests temps de crisi, esgotament de recursos energètics, escassetat de treball, misèria creixent dels blocs subdesenvolupats.

¿Com resoldre el problema de la subsistència d'homes i pobles enfrontats a una situació d'escassetat i manca de bens necessaris per una vida digna?

El relat evangèlic proposa una primera solució insuficient i inviable. No n'hi hauria prou en dos-cents denaris per comprar un tros de pa per a cada un.

La solució no està en el diners. Els homes i dones sumits en la necessitat no poden «comprar pa». Per altra banda, «comprar pa» significa que hi ha homes i pobles que disposen d'aliments en abundància però que no els cedeixen si no és imposant un preu i unes condicions que augmenten el seu poder sobre els necessitats.

Jesús orienta als seus deixebles cap a una solució distinta que no crea noves dependències d'opressió i explotació. Una solució molt senzilla i que consisteix en compartir amb els necessitats el que tenim cada un, encara que sigui tan poc desproporcionat amb la magnitud del problema com els cinc pans i dos peixos d'aquell noi.

Pero no hem de oblidar el que el relat vol subratllar. Jesús, abans de començar a repartir-los, pronuncia l'acció de gràcies al Pare. Quan reconeixem que nostres bens són regal del Pare a la humanitat, els podem posar al servei dels germans. Al restituir a Déu amb la seva acció de gràcies els bens de la terra, Jesús els orienta cap al seu vertader destí que és la comunitat de tots.

No és possible reconèixer sincerament a Déu com Pare dels homes i font de tots els nostres bens i seguir acaparant-los egoistament, i desentendre'ns dels pobles famolencs i dels homes sumits en la misèria.

Els bens de la terra no han de servir per acréixer nostra discòrdia i mútua explotació sinó per a crear major fraternitat i comunió.

La vida no se'ns ha donat per fer diners sinó per fer-nos germans. La vida consisteix en aprendre a conviure i a col·laborar en la llarga marxa dels homes vers la fraternitat

COMPARTIR EL PA

Llavors Jesús prengué els pans, digué l'acció de gràcies i els repartí ....

Cap evangelista ha subratllat tant com Joan el caràcter eucarístic de la «multiplicació dels pans». El relat evoca clarament la celebració eucarística de les primeres comunitats.

Per als primers creients, la Eucaristia no era sols el record de la mort i resurrecció del Senyor. Era, al mateix temps, una «vivència anticipada de la fraternitat del regne”.

Durant molts anys, hem insistit tant en la dimensió de sacrifici de la eucaristia que «el sant sacrifici de la missa» ens pot fer oblidar altres aspectes no menys importants de la cena del Senyor.

Potser avui haguem de recuperar amb més força la Eucaristia com a signe i vivència de la comunió i la fraternitat que cal buscar entre nosaltres i que no arribarà a la seva vertadera plenitud sinó en la consumació del regne.

La Eucaristia tindria que ser per als creients una invitació constant a crear fraternitat i a viure compartint el nostre, encara que sigui poc, encara que no sigui més que els «cinc pans i els dos peixos» que posseïm.

La Eucaristia ens obliga a preguntar-nos quines relacions existeixen entre aquells que la celebrem. Com «signe de comunió fraterna», la Eucaristia esdevé burla quan hi participem tots, creadors de injustícies i víctimes dels abusos, els que s'aprofiten dels altres i els marginats, sense que la celebració sembli qüestionar seriosament a ningú.

A voltes, ens preocupem de si el celebrant ha pronunciat les paraules prescrites en el ritual. Fem problema de si combregar en la boca o en la mà. I mentrestant, a pocs sembla preocupar la celebració d'una Eucaristia que no és signe de vertadera fraternitat ni impuls per a buscar-la.

I, tanmateix, hi ha una cosa que sembla clara en la tradició de la Església. «Quan manca la fraternitat, sobra la Eucaristia» (L. González-Carvajal). Quan no hi ha justícia, quan no se viu en solidaritat, quan no se lluita per canviar les coses, quan no se veu esforç per compartir els problemes dels abandonats, la celebració eucarística queda buida de sentit.

Amb això no se vol dir que sols quan se viu entre nosaltres una fraternitat veritable podrem celebrar la Eucaristia. La cena del Senyor és sagrament del regne. No és encara el regne mateix.

No hem d'esperar que desaparegui la última injusticia per a poder celebrar nostres Eucaristies. Però tampoc podem seguir celebrant-les sense que ens impulsin a comprometre'ns en la lluita contra tota injustícia.

El pa de la Eucaristia ens alimenta per a l'amor i no per a l'egoisme. Ens impulsa a crear una major comunicació i solidaritat, i no un món en el qual ens desentenem els uns dels altres.