FE GRAN...FE PETITA

 

FE PETITA

Se va estranyar de la seva manca de fe.

És una dada fàcil d'observar. La fe de bastants cristians no creix al llarg de la seva vida. Està aquí, estancada en el fons de la persona. Passaran els anys i res de nou nada se despertarà en el seu cor. No és un problema de nostres temps. En els evangelis es parla sovint dels que tenen «poca fe» (λίγη πίστη), és a dir, sense desenvolupar. Més encara, en el seu poble de Natzaret, Jesús s'estranya de la «falta de fe» dels seus.

¿És possible canviar les coses?, ¿què fer per créixer en la fe?, ¿com acréixer nostra confiança en Déu? Suggerirem tres camins que, quasi de forma espontània, poden conduir a una fe més viva i genuïna.

Del sofriment a la invocació

Tots tenim, prest o tard, problemes i dificultats. A voltes es pot apoderar-se de nosaltres fins i tot l'ansietat. És cert que contem amb l'ajuda i el recolzament de no poques persones. Però, amb tot, no sempre és fàcil enfrontar-se al pes de l'existència. Tots cerquem una seguretat, plenitud i felicitat que la vida no dóna.

Si dins nosaltres hi ha un poc de fe, és el moment d'invocar a Déu: «Des de l'abisme et crido, Senyor.» No per demanar coses ni per trobar solucions màgiques als problemes, sinó per orientar nostre desig vers el Únic en el qual nostra vida trobarà descans i salvació.

De l'alegria de viure a l'acció de gràcies.

No tot són problemes. En la vida coneixem també el goig, l'expansió, els moments de felicitat serena. Què bo és sentir-se viu i experimentar l'alegria de viure. La vida ens sembla llavors bella i amable.

Si dins nosaltres hi ha fe, és el moment de l'agraïment a Déu. Sens dubte, devem molts a persones que ens acompanyen, però ¿a qui agrair l'ésser, la vida, aqueixa alegria que experimentem?, ¿cap a qui dirigir nostra acció de gràcies?, ¿cap a la vida o cap a aquest Déu que és font i origen de tot bé ?

De la culpa a l'acollida del perdó.

També sentim en nosaltres la «mala consciència» i la culpabilitat. No estem a gust amb nosaltres mateixos. No sempre ho volem reconèixer, però és així. Sabem com espatllem la vida amb nostra mediocritat, egoisme i covardies.

¿Què fer amb la culpabilitat? Podem ignorar-la o tractar d'ofegar-la de mil maneres. Podem també acollir el perdó i la tendresa de Déu. Davant ell no necessitem disculpar-nos ni defensar-nos. Tal volta no hi ha gràcia major que la de creure cada cop més en el perdó infinit de Déu.